La Seu del Districte — 1915-2015 — Sants-Montjuïc — 9 788498 506662
— Sants-Montjuïc —
La Seu del Districte 1915-2015
Albert Torras i Corbella
— Sants-Montjuïc —
La Seu del Districte 1915-2015
Albert Torras i Corbella
Edita Ajuntament de Barcelona Consell d’Edicions i Publicacions Jaume Ciurana i Llevadot, Jordi Martí i Galbis, Marc Puig i Guàrdia, Albert Ortas i Serrano, Miquel Guiot i Rocamora, Jordi Joly i Lena, Vicente Guallart i Furió, Àngel Miret i Serra, Marta Clari i Padrós, Josep Lluís Alay i Rodríguez, José Pérez Freijo, Pilar Roca i Viola Director de Comunicació i Atenció Ciutadana Marc Puig Director d’Imatge i Serveis Editorials José Pérez Freijo Producció Maribel Baños Text i selecció fotogràfica Albert Torras Disseny i maquetació Cómo Design Imatges Òscar Giralt, Arxiu Fotogràfic Albert Torras, Arxiu del Districte de Sants-Montjuïc, Arxiu d’Hostafrancs Antiga Estació de Magòria, La Il·lustració Catalana, revista Ressò, revista Sants, La Vanguardia, Biblioteca Nacional de España Edició i producció Imatge i Serveis Editorials Ajuntament de Barcelona Passeig de la Zona Franca, 66 08038 Barcelona Tel.: 934 023131 www.bcn.cat/barcelonallibres Barcelona, març de 2015 © de l’edició: Ajuntament de Barcelona © del text: Albert Torras © de les imatges: els autors i arxius esmentats ISBN: 978-84-9850-666-2 DL: B-5.966-2015 Imprès en paper ecològic Imatge de la coberta Òscar Giralt
Cent anys d’un edifici singular
— Sants-Montjuïc —
La Seu del Districte 1915-2015
Albert Torras i Corbella
— Índex —
—1—
El territori pàg. 11
—2—
L’edifici pàg. 35
—3—
Els fets pàg. 91
Cent anys d’una seu per a la història Aquest 2015 la seu del Districte de Sants-Montjuïc ha fet cent anys des de la seva completa remodelació. L’antiga tinença d’alcaldia d’Hostafrancs s’ha erigit des de llavors com un dels patrimonis més valuosos del barri, del districte i de la ciutat. És l’edifici municipal més noble després del de l’Ajuntament de Barcelona, amb el magnífic Saló de Cent. Un patrimoni artístic i arquitectònic de primer nivell que hem de preservar i estimar, perquè no sempre tindrem la sort i l’enginy humà per poder reparar els desperfectes simplement amb diners, com hem fet el 2014, d’un dels elements més preuats: els vitralls noucentistes de Francesc Labarta. El llibre que teniu a les mans pretén relatar la història d’aquest emblemàtic edifici; des de la necessitat de tenir una administració de proximitat a Hostafrancs, ara fa prop de 160 anys, al com i perquè han evolucionat d’una determinada manera els límits territorials i la conseqüent relació amb Barcelona i Sants. També hi podrem resseguir el procés de remodelació de l’edifici, els arquitectes implicats
i descobrir els serveis públics que oferia el principal equipament d’Hostafrancs, Sants i el Districte durant molts anys, així com algunes anècdotes i fets històrics relacionats. La seu del Districte és, i ha de seguir sent, un punt de trobada de la ciutadania i les entitats amb els representants electes i l’Administració municipal. Ha de seguir oferint una proximitat, especialment en el tracte, que permeti sentir-nos orgullosos de l’alcaldia del Districte tant per dins com per fora. La seu del Districte és, i ha de seguir sent, un dels principals instruments per donar a conèixer i explicar la tasca de totes les forces vives que treballen per millorar els barris. Aquest és el nostre horitzó: que cada veí i entitat se senti part intrínseca de la construcció conjunta, i a voltes intangible, que representa fer barri i fer país. I, així, que esdevingui veritablement la casa de tots. Jordi Martí i Galbis Regidor del Districte de Sants-Montjuïc.
—9—
—1—
El territori La Seu del Districte de Sants-Montjuïc inclou avui el territori del districte III, però no ha estat sempre així. L’administració ha variat des de l’antic municipi de Sants, ja del segle X, fins als darrers canvis i fusions de districtes, al segle XX, passant per la divisió amb Hostafrancs entre 1838 i 1897.
— El territori —
A través d’aquest mapa del Baix Llobregat de finals del segle XVII, podem observar l’extensa línia de camins que s’estenien des de la Creu Coberta fins a Sant Joan Despí, al llarg de tot el territori de l’Hospitalet. A la part del migdia, la platja, part de la qual pertany a Sants, a la banda de l’ermita de Port. Cal destacar que Sants apareix com a “Carnisseria de Sants”, ja que aquest establiment del poble era conegut arreu i, sovint, assimilat a ell.
— 12 —
—1—
El poble de Sants El poble de Sants i la seva administració han variat, des del segle X fins a l’actualitat, de manera radical. D’uns límits que obeïen, principalment, a una divisió parroquial de la diòcesi de Barcelona, a la situació actual dels districtes de la ciutat de Barcelona, l’espai que coneixem com a barris de Sants, Hostafrancs i la Bordeta ha estat regit per administracions diferents. El que avui forma part del rovell de l’ou del nostre districte, és a dir, els barris a l’entorn de l’antic poble de Sants, van ser, en un passat no gaire llunyà, un municipi independent de Barcelona, conegut amb el nom de Santa Maria de Sants o Sants. Es tracta d’un municipi independent datat del segle X que era bàsicament una vila agrícola del pla de Barcelona, llavors encara conegut com a hort i vinyet de la ciutat. Fins al 1897 va mantenir la seva independència, i aquell any va passar a formar part del municipi de Barcelona, després del Decret d’agregació dels municipis del pla a la Ciutat Comtal. Aquest decret formava part d’un procés d’expansió iniciat a mitjan segle XIX i no va culminar fins a l’agregació de Sarrià, el 1921. En canvi, el barri d’Hostafrancs, on s’ubicava pròpiament la Seu del Districte, ja va esdevenir territori de Barcelona el 1839, quan un decret de la Diputació va obligar Sants a cedir a Barcelona els terrenys d’Hostafrancs, sens dubte dins del futur pla d’expansionisme de la ciutat, que va desembocar en el pla de l’Eixample. Les protestes dels veïns de Sants van obligar finalment que se cedís a Sants una peça de terra de la Marina, coneguda com la Bordeta Baixa, que pel que sembla es trobava dins del territori de l’Hospitalet de Llobregat, prop de la plaça d’Ildefons Cerdà actual. Hostafrancs, que des del 1836 ja formava part del municipi de Barcelona, va créixer com a barriada de Sants, però fora de la seva jurisdicció. Històricament, doncs, són uns barris que sempre han anat plegats, ja que s’han urbanitzat paral·lelament entorn de dos eixos principals: la carretera de Sants i la carretera de la Bordeta. La carretera de Sants seguia la línia tradicional del camí reial que comunicava Barcelona amb Madrid a través del pont d’Esplugues, Molins de Rei i Martorell en direcció al Bruc. La segona, que passava per la
Bordeta, seguia un camí més planer fins a Sant Boi, i des d’allà enllaçava l’altre camí cap a Molins, i també amb el sender que, per l’Ordal, es dirigia a Tarragona vorejant la costa. La vila de Sants, doncs, s’urbanitzà a partir del segle X al costat d’un camí que ja era molt transitat des de l’època de la romanització, dalt d’un turó on els primers vilatans hi situarien l’església romànica de Santa Maria dels Sants. El primer nucli urbà va sorgir a l’entorn de l’església, amb edificis a banda i banda del camí, als que avui són els carrers de Sant Crist i d’en Blanco, i la plaça d’Ibèria. Paral·lelament, tota la carretera de la Bordeta —avui el tram del carrer de la Constitució entre Riera Blanca i Sagunt— també es va anar poblant de finques noves, i va constituir el primer nucli habitat d’aquest barri, als peus de Sants. A partir del 1750, el trànsit rodat a la carretera Reial va anar creixent, sobretot per l’inici de la revolució industrial i pel fet que aquest camí era l’entrada principal a Barcelona entre el Llobregat, on es van situar les primeres colònies industrials, i Barcelona. És per això que el 1763 Carles III decidí urbanitzar una nova carretera, molt més ampla i sense tant de pendent, que permetés millorar el pas de carros i traginers. La nova carretera, doncs, que és la que coneixem avui amb els noms de Creu Coberta, Sants i Collblanc, va esdevenir el nou centre del poble, i les finques hi van començar a proliferar a banda i banda en forma de via urbana. Un dels seus trams principals anava des del nucli històric i l’església fins al carrer actual de Badal, aproximadament, on s’acabà situant la Casa del Comú, o de la Vila. L’espai es va anomenar, primer, Plaza de la Constitución, en record de la Constitució del 1812, i més endavant, plaça de Víctor Balaguer, que els veïns van rebatejar popularment com a “plaça del Ninyu” per la font que duia el mateix nom. Els primers anys del segle XIX van avançar els carrers que comunicaven Sants amb la Bordeta, als entorns del carrer de la Riera de Tena i de Sant Pere (avui Sagunt), que comunicaven directament els dos barris. Aleshores ja existien els barris de l’Església, la Carretera, la Bordeta, la Travessera de les Corts i la Marina.
— 13 —
— El territori —
El mar Fins a l’agregació de Sants a Barcelona el 1897, el territori de la Marina i el barri de Port són una part indissociable del poble. Per un decret de la Diputació el 1838, la part d’Hostafrancs quedarà sota la tutela municipal, i Sants encara guanyarà un tros més de territori de platja. Fins al segle XX, i bona part d’aquest en el Districte II de Barcelona, que inclou l’entorn de Montjuïc, el mar i la platja, els banys i la pesca, seran força concorreguts.
— 14 —
—1—
La indústria La fàbrica de l’Espanya Industrial, a mig camí entre Hostafrancs i Sants, és un altre dels símbols del nostre districte. La indústria, representada per fàbriques tan importants com El Vapor Vell, Serra i Balet, Can Batlló, Balet i Vendrell, FOCSA, Lámparas Zeta, La Canadenca, Philips o Nissan seran, al llarg del segle XIX i del XX, el motor fonamental de Sants i els barris que formen part d’aquest territori. Del Poble-sec a la Marina, i els barris de Sants, Hostafrancs i la Bordeta, de tradició tèxtil, formen part de la Manchester del sud.
— 15 —
— El territori —
Hostafrancs i la Bordeta, barriades populars entorn del nucli històric Els terrenys d’Hostafrancs queden dins del municipi de Barcelona des del 1839, i la riera de Magòria n’esdevingué el límit municipal. Aquest nou barri, nascut a l’entorn de la plaça d’Espanya actual i de l’hostal d’en Joan Corrades, va tenir dos nuclis de creixement progressiu a partir dels anys trenta del segle XIX. D’una banda, les finques antigues del carrer Vidriol i Creu Coberta al voltant de l’hostal, i de l’altra, als entorns de la riera de Magòria en direcció a Barcelona. El barri de Badal —avui anomenat Sants-Badal dins de la nova divisió de barris de la ciutat—, d’altra banda, ha estat considerat tradicionalment part de Sants i no és fins fa ben pocs anys que ha desenvolupat unes dinàmiques pròpies i diferenciades de Sants. Les quatre grans zones —Sants, Hostafrancs, la Bordeta i Badal— s’estructuren al voltant de dos carrers principals, les dues carreteres ja esmentades, amb tot un conjunt de vies secundàries que uneixen aquests dos grans vials. Al segle XIX encara hi havia nombroses llacunes agrícoles, que progressivament van ser ocupades per grans zones fabrils o residencials. A Sants, la fàbrica pionera va ser el Vapor Vell; a Hostafrancs, l’Espanya Industrial; a Badal, la fàbrica Serra i Balet, i a la Bordeta, Can Batlló; totes elles veritables motors dels barris i al voltant de les quals es va estructurar el creixement urbanístic i demogràfic. El carrer major de tots aquests barris, que n’esdevingué l’eix vertebrador, fou la carretera reial, camí ral, o eix Sants - Creu Coberta, que es va construir a partir del 1763 en forma de trinxera i que passava tot just pel costat del vell poble de Sants, encimbellat dalt d’un turó. Al mig d’aquest carrer, que comença a la plaça d’Espanya i acaba a Collblanc, en el seu transcurs pels nostres barris, s’hi troba, ben central, la plaça de Sants, que va substituir l’antiga plaça de la Vila, o “plaça del Ninyu”, avui desapareguda, i ja al límit amb el barri actual de Badal. El centre del barri, però, és el nucli integrat per l’església de Santa Maria de Sants, ja documentada al segle X, i els carrers i les places de
l’entorn: el carrer d’Olzinelles, el carrer del Sant Crist, el carrer d’Ibèria, la plaça d’Ibèria, el carrer del Rei Martí, el carrer de Sagunt, el carrer de Burgos o el carrer de Finlàndia. Tots formen l’espai històric on es concentrava el poble de Sants fins a finals del segle XVIII. El tall de les vies, a partir del 1850 —al principi només constava d’una sola via d’anada i tornada—, va anar eixamplant la distància entre els barris. A principis del segle XX ja eren dues vies, quatre cap als anys quaranta, fins a arribar a la desena de vies als anys setanta, que van situar una munió de ponts, primer, i de túnels, després, al llarg dels carrers Vallespir, Alcolea, carretera de Sants, Antoni de Capmany, Jocs Florals, Riera de Tena, Badal i Riera Blanca, que representaven l’única manera de connectar un barri amb l’altre. Sobre les vies, es va urbanitzar un nou nucli entorn del Mercat Nou a principis del segle XX. També al nord, la bonança dels anys cinquanta i seixanta del segle XX va servir per urbanitzar els entorns de la masia de Can Mantega, amb l’obertura de l’avinguda de Madrid. Els carrers històrics de Galileu, Vallespir i Valladolid continuaven sent aleshores les vies principals d’aquests entorns, prop de l’estació, que, una dècada rere l’altra, es va anar apoderant de camps, barraques i zones ermes. Sota les vies, el barri del Triangle de Sants es va estructurar al voltant de la plaça d’Osca, urbanitzat a principis del segle XIX, amb carrers obrers i comercials, com ara Premià, Salou o de l’Espanya Industrial, ja al límit amb Hostafrancs. Hostafrancs es va urbanitzar a partir de mitjan segle XIX, a partir de l’eix principal del barri, que va esdevenir el carrer de la Creu Coberta, i a l’entorn de dos nuclis: la plaça d’Herenni i la carretera de la Bordeta. La plaça d’Espanya va passar a ser, sobretot a partir de principis de segle XX, amb la plaça de braus de les Arenes i el bar La Pansa, un nucli sociocultural no només del barri d’Hostafrancs sinó també de la nova Barcelona.
— 16 —
—1—
El fundador Joan Corades i Bosch (1814-1875) seu amb la seva filla Quima i la seva néta Adela a l’hostal d’Hostafrancs. Nascut a Hostafrancs de Sió, a la Segarra, fou el primer que visualitzà el negoci i instal·là, a la llavors explanada de les Barraquetes, el que avui és la plaça d’Espanya, l’hostal més proper la muralla de Barcelona, que encara restà dempeus fins al 1852. Els visitants de la ciutat que arribaven tard a Barcelona i no volien fer bivac sota muralla, es dirigien a l’hostal “d’Hostafrancs”. De forma senzilla i sense voler-ho, Corrades donà nom al barri.
— 17 —
— El territori —
El comerç El comerç serà un dels elements fonamentals d’un barri creat per traginers i hostalers. En aquest tipus de botiga primerenc s’hi podia trobar des de vins i espirituosos fins a cosmètics, cafè, i tot de productes per a la llar.
L’oci Els nous hotels de la plaça d’Espanya, construïts per a l’Exposició Internacional del 1929, i la plaça de braus Les Arenes són el punt de trobada de barcelonins i visitants de la ciutat, en una Barcelona que canvia la tracció animal pel vehicle privat.
— 18 —
—1—
Els serveis El Mercat d’Hostafrancs, inaugurat el 1888 dins del pla de Rius i Taulet, va ser una de les infraestructures més demanades pels veïns d’Hostafrancs, des que el barri fou agregat a Barcelona, el 1838.
La Gran Via s’urbanitzà ràpidament. Calia una via de comunicació important d’entrada i sortida de la ciutat, i també va esdevenir, ja a l’extrem sud dels barris d’Hostafrancs i la Bordeta, un vial d’importància cabdal. L’estació de Magòria, al límit entre Hostafrancs i la Bordeta, va ser un referent ferroviari també per a totes les indústries que se situaven en aquests entorns, des de Can Batlló fins a Manufactures Ceràmiques, passant per la fàbrica d’olis o la Vidriera. El carrer de la Creu Coberta va prendre el nom de l’antiga creu de terme que, alçada al segle XIV al coll dels Enforcats —avui plaça d’Espanya—, marcava el límit entre els termes municipals de Sants i Barcelona. Es diu també que es va col·locar per desfer els mal averanys que hi havia a la rodalia, plena de forques on l’autoritat penjava els malfactors, a banda i banda del camí d’entrada a Barcelona. Aquell camí, que avui és l’avinguda de Mistral, es va anomenar camí de la Creu Coberta, ja que es dirigia des del Portal de Sant Antoni fins a la creu, que es trobava coberta amb un templet. Aterrada durant les guerres carlines, es tornà a redreçar cap al 1830 i desaparegué finalment cap al 1850. A partir de llavors, però, i amb la urbanització de l’Eixample, Hostafrancs va adoptar el nom de carrer de la Creu Coberta per al seu carrer principal en homenatge a l’antiga creu desapareguda.
Hostafrancs va créixer a partir del 1840, principalment en dos fronts diferents. D’una banda, als entorns de la plaça d’Espanya, i als carrers Vidriol, Leiva, Sant Maurici i Vilardell. De l’altra, amb la urbanització dels entorns de la riera de Magòria, al llarg del carrer de la Creu Coberta. Encara es conserven avui exemples de les primeres finques als carrers de Leiva i del Vidriol, i a l’inici dels carrers de Miquel Bleach i del Masnou. És important destacar que l’Espanya Industrial també va ser un revulsiu que va atraure treballadors d’arreu de Catalunya al barri. En aquells anys, Joan Corrades va instal·lar l’hostal que donaria nom a Hostafrancs, ja que l’hostaler provenia d’Hostafrancs de Sió, a la Segarra. Hostafrancs, ja com a barri de Barcelona des del 1839, va passar sota tutela de l’Ajuntament, i es va incorporar al seu urbanisme dins la trama urbana dissenyada durant la segona meitat del segle XIX per l’arquitecte municipal Antoni Rovira i Trias. Aviat es van fer imprescindibles les comunicacions amb el centre de la ciutat, i, ja el 1875, Hostafrancs va disposar del primer tramvia a cavall, i a partir de 1904, d’un tramvia elèctric. Un dels beneficis de pertànyer a la ciutat va resultar el pla municipal per a la creació de mercats, que va permetre a Hostafrancs disposar d’un mercat municipal a partir del 1888, a diferència de la vila de Sants, que no en tindria cap fins vint-i-cinc anys més tard.
— 19 —
— El territori —
L’administració del territori El territori que administrava la Tinència d’Alcaldia d’Hostafrancs a partir de mitjan segle XIX era substancialment diferent del que administra el Districte de Sants-Montjuïc en l’actualitat. Primer cal esmentar els canvis que es van produir al territori i les seves divisions, des de l’edat mitjana. Podem establir que, des del segle X fins a l’edat moderna, el nucli territorial en el qual s’emmarca Hostafrancs és el municipi de Sants. I els límits de Sants, amb algunes variants puntuals, no han canviat gaire durant l’últim mil·lenni, ja que es corresponen al límit parroquial. Es conserva documentació de segles diversos, sobretot del XVI i XVIII, en què aquest límit se situava entre la Riera Blanca i la muralla de Barcelona, i entre la travessera de les Corts i el camí que creua entre Sants i Sarrià, que és el límit parroquial de Sant Miquel de Sarrià, i per l’est amb el mar. Algun canvi puntual es va produir en la titularitat de la muntanya de Montjuïc, que fou camp militar pel que fa a l’ús del sòl, però parroquialment va pertànyer en alguns moments a Sants i en altres, a Sant Julià de Montjuïc. Formalment, el poble de Sants depenia directament del rei, i tenia una certa independència, tot i que per a diversos assumptes depenia directament del Consell de Cent, que administrava tot el pla de Barcelona. Les franqueses, que són les llibertats que atorgava el rei a Sants i a altres municipis, van tenir vigència durant tota l’edat mitjana, tot i el control del Consell de Cent. Amb el Decret de Nova Planta, a partir del 1721, es va atorgar a Sants un alcalde i regidors propis, fet que va disminuir el poder de Barcelona. Entre el 1714 i el 1839, el barri de les Barraquetes, que després seria Hostafrancs, va formar part d’aquest municipi independent de Sants, sense ingerències de la capital. Tanmateix, i com s’ha explicat, el 1839 la Diputació de Barcelona va annexionar Hostafrancs, que va passar a formar part de l’administració territorial de la capital. El primer districte d’Hostafrancs, que fou vigent des del Pla Cerdà fins a l’agregació de Sants, incloïa els barris de les Pedreres, de l’Àngel, de la Creu Coberta, de Rocafort, de les Penedides i de
Parlament. El límit territorial arribava a la riera de Magòria i resseguia la carretera de Port per darrere de Montjuïc, rodejant la muntanya, excepte el territori més proper al mar i el castell. Per la riera de Magòria, el límit s’establia a la confluència dels —llavors inexistents— carrers d’Entença amb París, i resseguia el límit del municipi de les Corts fins a arribar al carrer d’Urgell. Tot el carrer d’Urgell i la ronda de Sant Pau fins al carrer de Fontrodona, al Poble-sec, marcaven el límit del districte. El 1897 canvià de nou el territori, ja que Sants va deixar de tenir autonomia i passà a formar part de la ciutat. Amb aquesta nova divisió territorial, la Tinència d’Alcaldia d’Hostafrancs va incrementar el seu espai pel sud, amb tot el poble de Sants fins a la Riera Blanca, i pel nord, fins a la travessera de les Corts, i passà a ser el districte VII de la ciutat. Tanmateix, va perdre perd la part de la Marina o Mare de Déu de Port, Montjuïc i el Poble-sec i Sant Antoni, que configuraven el districte II. El 1949 es van incorporar districtes nous, i es va crear finalment el districte de les Corts, per sobre de la travessera de les Corts, i de nou resseguint l’antic camí de Sarrià fins a l’inici de l’avinguda de Roma amb el carrer d’Urgell. La darrera proposta del 1984 va reformular l’antiga divisió de la ciutat, atès que proposava tornar a un sistema de deu districtes, com la situació del 1878, i el Paral·lel va esdevenir el nou límit de districte i va unificar els antics districtes II i VII, excepte Sant Antoni. Per tant, es va configurar el nou districte de Sants-Montjuïc, que incloïa els tres vessants de la muntanya: la Marina, la Font de la Guatlla i el Poblesec, al costat del nucli històric de Sants, Hostafrancs i la Bordeta. La frontera de les Corts avançà fins a l’avinguda de Madrid, per la qual cosa Sants-Montjuïc perdia territori en aquest espai, tot i que en guanyava pel mar i la Zona Franca. Actualment, la Seu del Districte de Sants-Montjuïc administra aquest territori.
— 20 —
—1—
1838 El conegut mapa del poble de Sants de l’any 1838, just abans de l’agregació d’Hostafrancs a la ciutat, ens mostra un territori extens i irregular, delimitat pel mar, la riera Blanca, la muntanya de Montjuïc i la travessera de les Corts. En destaca, central, la carretera Reial, on s’arrengleren les primeres finques entre la futura plaça de Sants i la riera Blanca, i s’hi observa la plaça de Víctor Balaguer, on se situa l’Ajuntament del poble. A la Bordeta les cases ocupen l’espai actual, que va de Sant Medir a la riera Blanca. A Hostafrancs, fins a la Creu Coberta, quatre cases als volts de la carretera. A la Marina, tan sols camps i l’estany, i alguns masos prop de la carretera de Port.
— 21 —
— El territori —
La muntanya La muntanya de Montjuïc ha esdevingut un territori de difícil administració al llarg de la història. La complexitat orogràfica, l’explotació dels seus recursos i la presència del castell des d’antuvi ha provocat canvis en la propietat i gestió pels múltiples interessos. Ja al segle X trobem la parròquia de Sant Julià de Montjuïc, deslligada de la parròquia de Santa Maria de
Sants i amb autonomia pròpia. Les ermites de la muntanya, entre les quals trobem Santa Madrona, Sant Bertran, Sant Antoni, Sant Francesc, Sant Julià, una de dedicada a la Mare de Déu del Mont, i la de la Mare de Déu del Port, esdevenen lloc de descans dels ermitans, i l’única construcció de la muntanya, a banda d’algunes barraques i del castell de Port.
Amb la construcció de la primera torrassa de vigilància, un Farell, cap al segle XVI, i posteriorment amb la fortificació construïda durant la guerra dels Segadors, el castell esdevingué l’element més cobejat pels exèrcits invasors. És precisament llavors quan Barcelona i el seu Consell de Cent inicien un control ferri de les construccions de la muntanya, i es reserven la propietat del terreny.
— 22 —
La primera fortalesa provisional és la que, aquell any de 1641, resistirà l’atac de les tropes castellanes del marquès de Los Vélez durant la guerra dels Segadors. En aquesta pàgina la fita que marca el límit entre Sants i Barcelona, al pont del carrer de la Mineria sobre la riera de Magòria, i testimoni d’altres èpoques, quan la ciutat es reservava la potestat sobre la muntanya.
—1—
La urbanització del Pla A partir de la caiguda del 1652, el castell i els territoris adjacents queden sota la influència de la corona espanyola, que hi destina una guarnició de tres-cents homes. S’inicia llavors una sèrie de renovacions que, tot i haver-hi la guerra de Successió pel mig i canviant de mans diverses vegades, culminarà el segle XVIII amb la renovació empresa entre el 1751 i el 1779, quan adopta la forma actual.
Tanmateix, tot i la presència militar a la muntanya, ja des de l’edat moderna s’hi poden trobar diversos edificis: el monestir de Santa Madrona, principalment, i alguna masia com Can Safont, prop de la font de la Guatlla. El municipi de Sants no hi tornaria a tenir influència fins que la nova divisió en districtes de la ciutat, a mitjan segle XIX, l’associa primer al futur districte d’Hostafrancs i, després,
ja al segle XX, al districte II, que inclou també el Poble-sec i la Marina de Sants. Els barris de Sants, Hostafrancs i la Bordeta, però, formaran part del districte VII. Des del primer terç del segle XIX, i amb la pròxima eliminació de les muralles, el Poble-sec constituirà el primer eixample de la ciutat, construït de manera desorganitzada arran dels primers carrers que pugen muntanya amunt,
— 23 —
tot sortint de la muralla. A finals del segle XIX, i amb la voluntat de realitzar a Barcelona algunes exposicions elèctriques internacionals, es pensarà en la urbanització d’alguns barris nous, com el cas de la França Xica, el planell del qual trobem en aquesta pàgina, i que inclou l’espai de la futura avinguda del Paral·lel i el tram de l’avinguda de Mistral, llavors encara conegut com a passeig de la Creu Coberta.
— El territori —
— 24 —
—1—
A les portes de la gran ciutat El poble de Sants, vist des de la riera Blanca en una fotografia de 1896, just uns mesos abans de ser incorporat al municipi de Barcelona. Encara es tracta d’un poble rural, que aviat formarà part de la ciutat, i que s’ha anat industrialitzant al llarg del segle XIX. Les tributacions de les nombroses indústries de Sants, des del Vapor Vell fins a Can Batlló o l’Espanya Industrial, contribuiran ara a la Ciutat Comtal. A la foto, grans camps de conreu s’estenen entre les fàbriques Serra i Balet, a l’esquerra, i Balet i Vendrell, a la dreta.
— 25 —
— El territori —
L’Ajuntament de Sants Sovint es confon la Seu del Districte de Sants-Montjuïc —o tal com es coneix a l’època de construcció: Tinença d’Alcaldia de Barcelona a Hostafrancs— amb l’Ajuntament de Sants. L’edifici mai ha estat ni ajuntament ni de Sants. Les cases consistorials de la vila de Sants es troben, des d’aproximadament el 1830 fins al 1897, a la plaça de Víctor Balaguer, del poble de Sants, que després serà coneguda com a plaça del “Ninyu”.
El decret de Nova Planta institueix de nou l’autonomia de la qual havia gaudit Sants de forma tradicional. El que ens pot semblar un fet positiu no deixa de ser una tàctica barroera que vol limitar el poder de Barcelona i eliminar la possibilitat immediata que Barcelona creixi. D’aquesta manera s’institueix un batlle i diversos regidors, escollits entre els notables del poble, que tindran continuïtat fins al 1897, quan Sants queda agregat a Barcelona.
Sants no havia tingut ajuntament fins al segle XIX. De fet, tot i que la vila tenia certa independència de Barcelona, i segons les franqueses del segle XIV ja és una vila lliure i, per tant, directament del rei, sí que hi ha cert control i jurisdicció del Consell de Cent de Barcelona sobre el seu territori. Trobem ingerències, al llarg dels segles, en assumptes com els límits del poble, en els impostos i burots per al pas d’animals, pells i mercaderies, o en el control sobre la carnisseria de Sants, el principal comerç de l’edat moderna del poble, que abasteix la meitat de convents i monestirs de l’interior de la ciutat de Barcelona.
Entre els regidors i alcaldes trobem alguns Cros, Santomà, Laporta, i altres famílies destacades de la burgesia local santsenca. Josep Miracle recorda, en els seus textos, com eren aquestes primeres cases consistorials de Sants: “Era una casa rústega que no es diferenciava de les cases rústegues del seu voltant, i que jo encara he pogut veure.” A l’Arxiu Històric del districte es conserva un plec de l’arquitecte Jaume Gustà amb el projecte per edificar la nova seu de l’Ajuntament de Sants del 1892, el qual reproduïm a la pàgina següent. Finalment, mai s’arribà a fer.
— 26 —
—1—
— 27 —
— El territori —
La plaça de la Vila La plaça de Víctor Balaguer, coneguda com la plaça del “Ninyu” per la font que la presideix, acollia l’edifici de l’antic ajuntament de Sants. Al fons de la imatge, podem veure-hi la finca després que hagués estat reconvertida en una escola quan deixà de tenir servei com a casa consistorial el 1897 amb l’agregació del poble a Barcelona. L’entorn d’aquesta plaça de la Vila desapareixeria a partir de 1963 amb l’obertura del carrer del Brasil.
— 28 —
—1—
La plaça de la Vila A partir de 1963, la progressiva urbanització dels entorns de Badal, Can Mantega, les Corts i la part baixa de Sants, féu necessària l’obertura d’un gran vial que comuniqués de mar a muntanya, des de Can Tunis fins a la Diagonal. Primer amb el carrer del Brasil i després amb l’obertura de l’avinguda de Carles III i la ronda del Mig, en forma de trinxera, es va eliminar la plaça del “Ninyu” i la plaça de la Fortuna, i amb això el rastre del que havien estat els últims reductes del poble independent de Sants.
— 29 —
— El territori —
L’antiga Creu Coberta A la Sala de Plens de la Seu del Districte hi destaca un element singular, una creu de terme que, segons la tradició, és una còpia de l’antiga Creu Coberta. La Creu Coberta es col·locà, el segle XIV, al camí de sortida i entrada de Barcelona, a l’altura del coll dels Enforcats, un encreuament de camins que avui coincideix, aproximadament, amb el punt on s’uneixen l’avinguda de Mistral i el Paral·lel, i que a més era un coll entre dues carenes destacades, la de Montjuïc a una banda i el turó de la Vinyeta a l’altra, on hi ha actualment el Centre Comercial Arenas de Barcelona. L’objectiu d’ubicar-hi aquesta creu era foragitar els mals esperits que, diu la tradició, corrien per aquesta contrada on, a més, es penjaven els malfactors de la ciutat, de qui s’exposaven els cossos a banda i banda del camí.
A l’assumpte dels penjats, la història i tradició no en van ser aliens. Existeixen —Joan Amades en va recollir unes quantes— moltes històries i llegendes diverses en què es presenten les conegudes ànimes de la Creu Coberta. Són, sovint, llegendes moralistes en què els que resen per les ànimes dels difunts són salvats dels malfactors per les pròpies animetes. La Creu Coberta va desaparèixer a mitjan segle XIX, com a resultat de les revolucions liberals i les guerres carlines. La còpia que n’hi ha a la Seu del Districte és un encàrrec fet per la família Sau a mitjan anys seixanta. L’escultor, segons sembla, es va basar en l’antiga creu de terme de Sant Martí de Provençals per fer-ne una rèplica, i de les fotografies que n’existien d’abans que desaparegués durant la Guerra Civil.
Posteriorment, i amb els canvis territorials del pla de Barcelona, la Creu Coberta es va establir com a creu de terme, entre el territori de Barcelona i el de Sants. A més, la Creu Coberta era el lloc tradicional on les autoritats de la ciutat sortien a rebre reis, reines, prínceps, virreis, bisbes i grans personatges. A la Creu Coberta es va rebre des de Felip III fins a Ferran VII, en una successió de cerimònies protocol·làries que es poden llegir als dietaris de la Generalitat i del Consell de Cent de Barcelona.
— 30 —
—1—
La Creu Coberta En aquest antic gravat s’observa l’esplanada de la Creu Coberta, on la creu ja ha perdut el seu templet. Al fons, dues línies d’arbres a banda i banda d’un ample camí ens fan situar-hi el passeig de la Creu Coberta, que avui es correspondria a l’avinguda de Mistral. Al fons, la ciutat de Barcelona i les seves fumeroles. En l’escena costumista trobem veïns passejant-hi, un traginer i un carruatge d’època arribant a l’actual plaça d’Espanya.
— 31 —
— El territori —
El patró Tot i que el patró de Sants és sant Bartomeu, com a mínim des del segle XIII, l’Àngel Custodi de Barcelona, patró d’Hostafrancs des de 1855, ha quedat associat a la Seu del Districte de Sants-Montjuïc, i el trobem en alguns dels vitralls de l’edifici. La seva primera aparició a la ciutat fou, al segle XIV, al que llavors es coneixia com a portal dels Orbs i, més tard, com a portal de l’Àngel.
— 32 —
—1—
L’Àngel Custodi El sant Àngel Custodi el trobem dalt de tot del vitrall principal del Saló de Plens de la Seu del Districte, i també en els vitralls de la porta d’entrada a aquest saló. Brandant l’espasa, i amb la corona comtal a les mans, ocupa un espai principal a l’edifici. La motivació principal és deguda al fet que l’Àngel Custodi és patró d’Hostafrancs des que a mitjan segle XIX els veïns van sol·licitar-ne la imatge. Tanmateix, la història ens situa molt abans, a finals del 1398, quan el beat valencià sant Vicenç Ferrer entrà a Barcelona, al costat d’una corrua de fidels i devots que l’acompanyaven en els seus viatges. La llegenda explica que, provinent de Gràcia, sant Vicenç Ferrer entrà pel portal dels Orbs, que tenia aquest nom perquè a l’exterior, a l’actual plaça de Catalunya, hi vivien els cecs, és a dir, els que no tenien òrbites als ulls. Vicenç, tot entrant pel portal, mirà enlaire i declarà que la ciutat era protegida per un àngel custodi, que la guardava. Des de llavors, fruit de la devoció popular, es col·locà un àngel en aquesta porta, que passà a ser coneguda amb el nom
de portal de l’Àngel. Tradicions com la fira de magranes de tardor se celebrava, precisament, en aquest portal. Una de les reivindicacions que inicià el barri d’Hostafrancs a mitjan segle XIX va ser, precisament, la del patró. El barri no tenia mercat, no tenia un despatx de l’administració municipal, no tenia un patró a qui dedicar una festa major..., i precisament aquesta recerca d’un sant patró va ser un dels maldecaps d’alguns hostafranquins. Feia un parell d’anys que acabaven d’enderrocar les muralles, i a algú se li acudir que aquell àngel, que fins llavors guardava la porta de Barcelona, bé podia guardar el barri que aleshores, el 1854, era la porta real de la ciutat. El 17 de gener de 1855 el diari El Áncora publicava la carta dels veïns d’Hostafrancs a l’alcalde, on demanaven que: “Se les conceda la imagen del santo Ángel Custodio que se veneraba junto a la derruida puerta de su nombre, y que se halla colocada ahora en la iglesia de Santa Ana.” El febrer de 1857 es beneí la primera capella, i el 8 de març d’aquell mateix any arribà a Hostafrancs, en una solemne processó, l’Àngel Custodi.
— 33 —