Una història amb swing. La Locomotora Negra, 50 anys by Barcelona llibres

La Locomotora Negra, 50 anys Toni Gili

er 50 anys com a orquestra de jazz és una fita aconseguida només per poques formacions: Duke Ellington, Count Basie... i, que nosaltres coneguem, La Locomotora Negra. El que va ser el projecte d’un grup d’amics amb ganes de tocar jazz, de gaudir-ne i fer-ne gaudir a la gent, ha crescut i s’ha mantingut molt més enllà del que els seus components podien preveure en un principi. Ara, quan la darrera estació ja s’albira, aquests músics incombustibles ens presenten Una història amb swing, un llibre testimonial, un esbós emotiu, fet des de dins. Un relat amè, acompanyat d’imatges, que explica aquest llarg recorregut en què les trajectòries personals i col·lectives, emmarcades en un temps i en uns paisatges concrets, s’entrellacen per formar part de la cultura plural d’una ciutat, d’un país. Amb Una història amb swing, La Locomotora Negra fa un autoretrat particular que, com diria Duke Ellington, It Don’t Mean a Thing if it Ain’t Got that Swing!

UNA HISTÒRIA AMB SWING

UNA HISTÒRIA AMB SWING La Locomotora Negra, 50 anys

Toni Gili

UNA HISTÒRIA AMB SWING La Locomotora Negra, 50 anys

A les nostres pacients i entusiàstiques famílies (companyes, mares, pares, germans, germanes, fills, filles i altres espècies), a totes les persones que venien a les audicions de discos de jazz a can Gili, als que ens vau engrescar a tocar un instrument, als que ens donàveu suport llavors i als que ens el continueu donant ara, als que ens vau ensenyar a gaudir del jazz més autèntic i ens vau mostrar el camí per tocar-lo, als que ens vau deixar casa o local per assajar (i als veïns corresponents, que heu aguantat el nostre soroll), als músics amb qui hem compartit projectes i gaudi, al personal dels restaurants als qui hem atabalat, a les persones de management, als programadors i gestors culturals, als organitzadors de concerts i festivals, a les persones que ens han acollit als seus pobles, als tècnics de so i als de llums (sense discoteca, si us plau!), a la senyora que replanxava els esmòquings a Peralada i a tot aquell personal que fa funcionar les coses més bàsiques, als que ens heu filmat, als que ens heu enregistrat i als que ens heu publicat discos, als que han après amb nosaltres i nosaltres d’ells, a les entitats públiques o privades que han reconegut la nostra tasca... I, molt especialment, a tu, que segueixes la nostra orquestra i no t’has identificat amb cap dels grups esmentats anteriorment.

Per a la 3A, per tot el que sabem i hem viscut. T.G.

UNA HISTÒRIA AMB SWING La Locomotora Negra, 50 anys

Toni Gili

SUMARI Pròleg d’Antoni Bassas 11 Comencem pel final

Presentació

Llibre dels fets 27

Inicis de La Locomotora Negra

Stormy Weather (Temps boirós)

A Song Is Born (Creixement permanent)

Hard Times (Temps de resistència cultural)

En marxa

The Old Circus Train Turn Around Blues (Comença el trajecte)

On the Road (Èpica i territori)

Grooving High (Nous aires i portes obertes)

When We Grow Too Old To Dream (Grans festivals i projectes efímers)

Festival Jam (Festivals de jazz)

Duet (Dues fites importants)

56 60

We Love You Madly (Aliança amb l’Aliança)

Nascuts analògics, immigrants digitals

Take a Lesson from Your Teacher (Aprenentatge constant)

It Don’t Mean a Thing, if It Ain’t Got that Swing (JAZZ?, JAZZ?, JAZZ?, JAZZ?...) 68

What’s New? (La vida en un xip)

We’ve Got All the Time in the World (En pantalla)

50 anys, 50 imatges 81 Epíleg. That’s All (I ara, què?) 135 La Locomotora peça a peça 141 La Locomotora en dades 193 Col·laboradors 194

Discografia, pel·lícules, llibres

207

Composicions pròpies

219

Territori

233

PRÒLEG

La història és un corrent que sempre circula en direcció a una major llibertat. A vegades, el corrent s’estanca, bloquejat pels dics de contenció que construeix el sistema per guanyar temps i canviar-se de jaqueta. A vegades, el corrent s’amanseix, bifurcat en els meandres de la indecisió i la por. Però aleshores, arriba una nova generació, furiosa i torrencial, que “exigeix les coses que li han negat”, i els dics no aguanten l’onada imparable que salta tots els murs i que troba la sortida cap a un temps nou. A la Barcelona del 1971, aquella onada es veia venir perquè la generació de la protesta havia arribat a les fàbriques, a les aules de la universitat, o a parròquies com la de Sant Agustí, on aquell any va néixer l’Assemblea de Catalunya. L’onada també la veien venir els “grisos”, la brutal policia amb llicència per torturar a la comissaria de la Via Laietana, manada per governadors civils. I per sobre d’ells, i per sobre de tots, Franco, Franco, Franco, Caudillo d’Espanya per la gràcia de Déu, cap d’estat d’un règim exclòs del Mercat Comú europeu; un dictador decrèpit que l’any anterior s’havia adormit durant l’audiència al president dels Estats Units, Richard Nixon. És clar que Nixon tenia problemes més greus al Vietnam i a Xile, on Salvador Allende va nacionalitzar el 1971 la mineria del coure i l’empresa nord-americana ITT, tot embolicat amb un crit que Quilapayún faria ressonar a tot el món: “¡El pueblo, unido, jamás será vencido!” Eren temps de censura als diaris i de canal únic de televisió, però el 1971, Òmnium ja havia atorgat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Jordi Rubió, Joan Oliver i Francesc de Borja Moll; Joan Manuel Serrat s’havia negat a cantar el La, la, la a Eurovisió si no podia fer-ho en català; i El bandoler i Cal que neixin flors a cada instant de Lluís Llach sonaven als lents vagons

UNA HISTÒRIA AMB SWING La Locomotora Negra, 50 anys

verd i gris de la RENFE (“rogamos empujen nuestros ferrocarriles estropeados”), carregats d’excursionistes amb guitarres. Als focs de camp de l’escoltisme diocesà, daines i llobatons cridaven “Tant com puc!” i cantaven en català No serem moguts, Tots junts vencerem, tot el cançoner dels espirituals negres, i les versions igualment en català de temes de Pete Seeger, Bob Dylan o Joan Baez. Els caps d’agrupament, nascuts entre els records i els silencis dels pares sobre la Guerra Civil, havien après a entonar “per quants carrers l’home haurà de passar abans que se’l vulgui escoltar” i la resposta dins el vent deia que ja no quedaven gaires carrers per passar-hi. El 1969, la paraula llibertat havia ressonat als murs de la basílica de Santa Maria del Mar, a Barcelona. La va pronunciar Duke Ellington, al capdavant de la seva “gran orquestra”, reforçada per la Coral Sant Jordi, dirigida per Oriol Martorell. The Duke va introduir el tema explicant que “llibertat és una paraula que es pronuncia en totes les llengües, a vegades fluixet, a vegades amb un crit, per a molts i diferents propòsits”. Duke Ellington havia vingut a Barcelona a la clausura del IV Festival Internacional de Jazz de Barcelona. Ja feia anys que al club Jamboree de la plaça Reial, a La Cova del Drac del carrer Tuset i a la Jazz Cava de Terrassa, el jazz sonava en directe a les nits. Entre els músics que van veure Duke Ellington en directe, hi havia un grup d’aficionats al jazz que dos anys més tard fundarien La Locomotora Negra. La música va ser una sortida d’emergència que concitava comunions col·lectives al voltant d’una lletra, d’un artista o d’un concert viscut com un acte de protesta contra l’estat de coses. Raimon va escriure una lletra que explica els sentiments d’aquelles

Pròleg

nits amb paraules exactes: “Per unes quantes hores ens vàrem sentir lliures, i qui ha sentit la llibertat té més forces per viure.” Perquè, el 1971, la llibertat es comptava per hores, no era pas a temps complet ni era universal. Mig segle més tard, aquells caps d’agrupament, aquells músics aficionats, aquells professors de català o aquells sindicalistes clandestins són jubilats que han descobert que la llibertat continua sent a temps parcial, i que cal engrandir-la cada dia. La història registra l’empenta que van donar a un país lligat de mans, de peus i de ment i amb la llengua emmordassada. I la història de la música popular reconeix el valor dels que van pujar a l’escenari a fer sonar la música d’un temps nou, amb l’alegria que s’obria pas com les flors que, contra pronòstic, creixen a terra entre dues rajoles. Alguns ho van deixar allà mateix, d’altres, com La Locomotora Negra, van continuar el seu viatge fins avui, després d’haver omplert mig segle de ritme, de swing, suor, viatges, assajos, discos i jazz. Moltes gràcies! Antoni Bassas

UNA HISTÒRIA AMB SWING La Locomotora Negra, 50 anys COMENCEM PEL FINAL

Carta de Ricard Gili als membres de La Locomotora Negra el 31 de gener de 2021

Estimats amics, Aquest matí de diumenge, a les onze, La Locomotora Negra ha complert 50 anys d’existència. Crec que és obligat que ens felicitem tots plegats perquè aquesta efemèride no arriba així com així, sinó que és el fruit de molta amistat i companyonia, d’anys i anys assajant cada dilluns, de molts concerts amb els quilòmetres de carretera que els han acompanyat i, sovint, havent de vèncer incomoditats que amb l’edat s’han fet cada vegada més feixugues. Però, ho hem fet. Permeteu-me felicitar, en primer lloc, els qui érem a La Cova del Drac en aquell primer concert històric, però, seguidament, també vull felicitar tots els qui us hi heu anat afegint al llarg d’aquest viatge i heu entès i practicat aquesta “filosofia de grup”, que tantes hores de debat ens ha ocupat en les nostres interminables assemblees. La nostra orquestra ha estat un cas ben singular. Utilitzant l’expressió pejorativa que fan servir els polítics per menystenir un govern de coalició d’ampli espectre, la nostra ha estat una “orquestra Frankenstein”, és a dir, integrada per gent diversa, per edat, per caràcter, per l’estatus professional, fins i tot en els gustos i objectius musicals... I així i tot, ho hem fet. Ho hem fet perquè, més enllà d’aquestes diferències, hem actuat amb generositat i lleialtat envers el grup, sense regatejar esforços quan ha calgut, sense mesurar si l’esforç que feia un era superior al que feia un altre; hem actuat amb benevolència i comprensió quan les coses no anaven per allí on ens hauria agradat que anessin, acceptant de bon grat aparents privilegis o tractes diferencials, sense fer causa de les debilitats per les quals tots en un moment o altre hem passat, etc.

UNA HISTÒRIA AMB SWING La Locomotora Negra, 50 anys

I el resultat és aquí. El vam poder palpar en el darrer concert. Més enllà del resultat musical —més que acceptable ateses les condicions amb què hem hagut de muntar-lo i assajar-lo—, si alguna cosa em queda com a record d’aquest concert és l’ovació perllongada amb què ens va rebre el públic només de sortir a l’escenari. Hi ha una cosa que ens hem guanyat a pols: l’afecte sincer, emocionat, fins i tot entusiasta del públic. Alguna cosa devem haver fet bé perquè ens estimin d’aquesta manera. I, per a mi i suposo que per a tots vosaltres, això té un gran valor. Em dono per ben pagat. I us vull fer a tots un agraïment: La Locomotora Negra ha tingut molt d’aventura personal, però aquesta aventura no l’hauria pogut dur a terme sense comptar amb tots vosaltres, que heu acceptat i secundat la meva tossuderia de líder. Finalment, vull expressar el meu desig que aquest darrer any de La Locomotora Negra, malgrat les dificultats i perills que comportarà, sigui un any venturós, que l’acabem dignament i amb el somriure als llavis, fent gala d’aquestes virtuts humanes que ens han permès arribar fins aquí. A tots, moltes felicitats. Visca La Locomotora Negra!!! Ricard, és a dir, el Loli

UNA HISTÒRIA AMB SWING La Locomotora Negra, 50 anys PRESENTACIÓ

Presentació

er 50 anys com a orquestra de jazz ha estat una fita aconseguida només per poques formacions: Duke Ellington, Count Basie... i, que nosaltres coneguem, La Locomotora Negra. El que va ser el projecte d’un grup d’amics amb ganes de tocar jazz, gaudir-ne i fer-ne gaudir a la gent, ha crescut i s’ha mantingut molt més enllà del que nosaltres mateixos podíem preveure en un principi. El bon tarannà dels que en formem part (permeteu-nos la immodèstia), un gaudi compartit, un lideratge persistent, l’absència d’urgències històriques o d’ambicions personalistes, el feed-back positiu que ens ha aportat el públic, un funcionament assembleari i compromès, la determinació d’objectius i reptes al nostre abast però prou exigents... han estat alguns dels molts factors que han fet que aquesta història fos possible. Cada cop que hem arribat a un aniversari, en especial els que tenen nombres rodons (10, 20, 25... 40 anys), ens ha envaït una barreja de sorpresa i de satisfacció, i constatar el suport d’un públic fidel, ens ha evidenciat la potència del projecte. En ocasió dels 25 anys, ja vam voler donar un aire especial a l’aniversari. A més a més de les habituals celebracions, balls i

enregistrament de disc, vam editar un llibre, Cartes des del tren, en el qual fèiem una repassada a la nostra història i al nostre funcionament, alhora que explicàvem molts dels aspectes que hi estaven relacionats. Tancàvem el llibre amb una sèrie d’interrogants, no explícits, en què quedava palesa la inconcreció del nostre futur. Ara que ja fa 25 anys que en vam fer 25, tenim algunes respostes aproximades a aquells interrogants. I algunes certeses, poques. Queden pendents altres qüestions i, amb el temps, se’ns han obert nous temes de reflexió. És per tot això que, en remirar la nostra biografia, l’hem volguda contextualitzar en l’entorn on l’hem viscuda. Si Cartes des del tren era un recorregut descriptiu del nostre itinerari, a Una història amb swing, a més de reviure els inicis i d’explicar aquests 50 anys d’existència, establim ponts amb els temps, els contextos i els espais en què ens hem desenvolupat. Aquest llibre representa una nova mirada sobre la nostra llarga existència, feta des d’una perspectiva diferent que, de passada, evita repetir en excés aspectes de la vida del grup ja continguts al primer llibre. A La Locomotora Negra, 50 anys que ara teniu a les mans, hi trobareu una primera part, “Llibre

UNA HISTÒRIA AMB SWING La Locomotora Negra, 50 anys

dels fets”, que explica els inicis del grup, el seu creixement, els festivals en què hem participat, els nostres petits aprenentatges, l’evolució personal i col·lectiva... La segona part del llibre, “50 anys, 50 imatges”, és una selecció acurada de fotografies lligades a moments importants de la vida del grup (concerts, festivals, espectacles...). Per altra banda, com és ben sabut en el món del jazz català, una de les característiques d’aquesta màquina singular que és la Locomotora és el fet del seu inicial i mantingut amateurisme, entès en el sentit estricte de no fer de l’orquestra i la música el nostre modus vivendi. Tot i reconèixer les limitacions que això ens ha pogut comportar, aquesta singularitat ens ha donat una gran llibertat a l’hora de triar camins i objectius i, sens dubte, ha estat un dels factors que ha contribuït a la longevitat de la banda. La Locomotora Negra és una màquina complexa construïda per persones diverses amb històries diverses. Un historiador i pedagog, autor de nombrosos llibres utilitzats a instituts i escoles, i també un mestre que no utilitza llibres de text a l’escola. Un destacat investigador responsable d’equips de treball capdavanters de la nanociència, i també un professor d’institut, biòleg apassionat de les conquilles, solitari descobridor d’una nova espècie de nassàrids (sigui el que sigui el que aquesta paraula vol dir). Un advocat mariner

que navega per la Costa Brava per relaxar-se de l’estrès diari, i un publicista convertit en director de cine amateur que relliga hàbilment jazz i pel·lícules. Un arquitecte enamorat del país que acaba definint i configurant la Casa-Museu de Pau Casals al Vendrell, i un altre, també arquitecte, que està renovant i concretant com s’han de fer les residències per a gent gran per tal que siguin realment acollidores, i, encara, un tercer arquitecte que, entre bolo i bolo, pot escriure un parell d’atractives novel·les, marxar a Moçambic per fer-hi no-se-sap-què dins algun programa de col·laboració internacional, i tornar per anar a rebre classes de lindy-hop o per formar un grup amb repertori de temes pensats per ballar swing. I, encara més, aquells que t’expliquen com n’és de difícil compaginar feina, atenció als pares cada cop més grans i tenir cura dels nets, o el qui ha triat la vida tranquil·la (o no!) i viu en una ermita perduda en un racó de la Garrotxa. Qui es dedica a divulgar el funcionament de la màquina Enigma utilitzada durant la Segona Guerra Mundial per codificar missatges, i els que no paren de muntar altres grups i formacions de jazz. I també un especialista del so que domina l’edició de vídeos de tall humorístic en què el jazz n’és protagonista. Explicar aquesta diversitat d’històries i itineraris de cada un de nosaltres potser dona una visió més calidoscòpica del grup. Tot un

Presentació

mosaic de vides i experiències que hem compartit en sobretaules, llargs viatges i temps perduts entre proves de so i concerts. Unes vides de les quals, vosaltres —familiars, amics i coneguts— n’heu estat partícips i, en molts casos, pacients seguidors. A Una història amb swing hem volgut explicar-vos breument, en el registre i forma que cadascú ha triat, la seva experiència vital relacionada amb el grup i com ha encaixat en altres eixos de la seva vida personal i professional. Un petitíssim i variat món que us convidem a explorar a “La Locomotora Negra peça a peça”. Finalment, en un seguit d’annexos sota el títol genèric “La Locomotora en dades”, hem aplegat una bona quantitat d’informació organitzada en diferents apartats (les poblacions on hem actuat, els col·laboradors, els discos i les nostres composicions). No només hi ha dades concretes sinó que, pensant en aquelles persones que sempre els agrada saber-ne un poc més, sovint les informacions venen acompanyades

de breus explicacions que les contextualitzen i complementen. La vida fa moltes voltes i en els darrers temps un fenomen nou i inesperat ha trasbalsat el món: la pandèmia a causa del coronavirus que esclata a finals de 2019. En el moment de tancar l’edició d’aquest llibre, les incerteses sobre el futur són grans. Hem fet ja els 50 anys i un primer concert al Palau de la Música ha donat el tret de sortida a un seguit d’actuacions amb les quals pretenem acomiadar-nos del nostre públic, tots vosaltres. Amb la incertesa d’aquests moments, el que recollim en l’epíleg, “I ara, què?”, pot deixar de tenir el sentit que volíem atorgar-li, i només el temps acabarà donant respostes a tot plegat. Mentrestant, us deixem amb aquest llibre, i desitgem que en gaudiu tant com de la nostra música. Un..., dos... Un, dos, tres, quatre... SWING!!! La Locomotora Negra

UNA HISTÒRIA AMB SWING La Locomotora Negra, 50 anys LLIBRE DELS FETS

Llibre dels fets

INICIS DE LA LOCOMOTORA NEGRA Stormy Weather (Temps boirós) Un vespre gris de la tardor de 1974, en un petit pis del carrer Unió de Barcelona, a tocar del que llavors s’anomenava Barri Xino, el Ricard escolta la música que surt del vell aparell de ràdio que Josep Farreras manipula amb delicadesa. —Escolta això, Ricard, és La Veu d’Amèrica. Collons, la sort que teníem d’aquest aparell ara fa uns anys! Llavors el règim s’oposava a tot allò que sonés proper al que havia qualificat de “música negroide y americanizante”. Farreras estossega i torna a girar els botons per tal de retrobar la freqüència adequada i sintonitzar altre cop aquella emissora llunyana. El Ricard para l’orella i identifica els enregistraments i els músics que admira. Gaudeixen plegats de l’escolta compartida. Josep Farreras ha substituït el Carles a la bateria mentre aquest és a Saragossa fent la “mili”. És un músic veterà, ple d’energia, ple d’històries que ens explica en els descansos dels assajos i durant els sopars previs als concerts. Farreras estima la música, estima el jazz. Ha corregut mig món i conta nombroses anècdotes de viatges,

descriu llocs exòtics i evoca intèrprets admirables. Forma part d’un bon gruix de músics que en l’època grisa dels anys quaranta, cinquanta i seixanta compaginen l’afició al jazz amb la tasca, no sempre agraïda, de fer música de ball o de cabaret, i que, anys més tard, es trobaran sense feina per causa de l’aparició de les discoteques i la proliferació de locals on se serveix música enllaunada. No és estrany que Farreras s’agafi amb entusiasme la possibilitat de tocar durant uns mesos amb nosaltres, un grup de joves que practiquen aquella música que ell

UNA HISTÒRIA AMB SWING La Locomotora Negra, 50 anys

estima. Un nou grup, La Locomotora Negra —de fet, tan sols té un parell o tres anys d’existència—, amb el qual compartirà escenaris i experiències. Es presenta puntual a les convocatòries després de llargs trajectes dins d’un vell 600 de color grana, on tot just caben ell i la bateria. Es posa una antiga colònia, excessiva i potent, s’enclenxina i es pentina amb una lleugera capa de gomina; odia els aires condicionats i se’n protegeix amb una tovallola al voltant del coll. Es xuta una bona dosi de Ventolín. Llavors, toca i gaudeix. Ens parla dels dies que compartia pis i assajos a Barcelona amb Don Byas, el gran saxo tenor,

de les llagostes que es menjava a les platges de Tailàndia un cop acabada la feina al creuer de torn, d’anècdotes protagonitzades per coneguts músics d’aquí amb els qui ha tocat... Els components de la Locomotora li expliquem la breu història del grup. Parlem de les audicions de discos a casa els Gili, de la recerca de l’essència més genuïna del jazz, de la coneixença de Jimmy i Mano Rena, de com vam anar a parar a La Cova del Drac del carrer Tuset, de les coincidències personals que van portar a la formació del primer quintet, de com vam prendre