il·lustració : Joan Lluch nom mascota : Antonio Sánchez text : Pep Molist
Terrassa, abril de 2000
LA HISTÒRIA DE LA BiCenTa
Explicada per la Maria, la nena que va escoltar la història de la BiCenTa per primera vegada
Passeig de les lletres, 1 08221 Terrassa Tel. 93 789 45 89 Fax 93 739 70 51 e-mail: bct@terrassa.org http://www.terrassa.org/bct
Fa molts i molts anys, quan els carrers de Terrassa eren plens del rum-rum de les màquines de les fàbriques i el blau del cel era pintat amb llapissades de color gris per les xemeneies de la ciutat, aquí mateix on som ara hi havia també una fàbrica tèxtil, amb la seva xemeneia pintora i amb els seus sorolls llargs com un dia sense pa.
Horari
Vet aquí que a l’entrada d’aquesta fàbrica hi havia una caseta on vivia l’Antonio, el vigilant.
De dilluns, dimecres, dijous i dissabte de 10 a 14 i de 16 a 20:30 Dimarts i divendres de 10 a 20.30
L’Antonio havia de vigilar la fàbrica tant de dia com de nit, perquè aquesta no parava mai de funcionar. L’Antonio s’havia de preocupar de controlar la gent que entrava i sortia i havia de donar voltes per la fàbrica per estar al cas de tot allò que s’hi esdevenia. L’Antonio sempre ho feia amb la companyia de la BiCenTa, la seva gossa. I quan l’Antonio dormia, la BiCenTa es convertia en l’única vigilant de la fàbrica. A la BiCenTa no li agradava gaire aquella feina. Sempre al mateix lloc, sense poder sortir.
Sempre voltant pels mateixos passadissos i veient les mateixes cares. I quan no voltava, estava lligada. Lligada i avorrida. La seva única distracció era llegir. Sí, com que era molt tafanera, havia aprés a llegir. Era l’única manera de conèixer el que passava fora de la fàbrica. I llegia allò que oblidaven els treballadors: algun tros de diari amb el qual embolicaven els entrepans, algun fulletó de propaganda, i res més. Els agafava, se’ls enduia al seu racó i se’ls llegia del dret i del revés, del revés i del dret. Això, però, només succeïa molt de tant en tant. Un dia, la vida de la BiCenTa va girar-se com un mitjó. La fàbrica, com tantes altres de la ciutat, va haver de tancar les seves portes. Els amos es van endur les màquines, les teles que fabricaven, i tots els treballadors, fins i tot l’Antonio, se’n van tornar cap a casa seva. A la BiCenTa la van deixar anar, però tot i això, va decidir quedar-se a la caseta de la fàbrica. La BiCenTa no tenia més casa que aquella i no coneixia cap altre sostre que no fos la teulada d’ aquella fàbrica. A partir d’aquell dia va començar a viure sola. Es passava les hores voltant d’un cantó a l’altre de la fàbrica buida, buscant menjar i la manera de distreure’s. L’Antonio, sovint, s’enrecordava d’ella i li portava aliment. Va viure uns quants anys així. Algunes vegades, entraven uns senyors molt ben vestits i clenxinats que es miraven les parets, prenien mides, parlaven de coses que la BiCenTa no entenia i tornaven a marxar. Ella acostumava a no deixar-se veure, no fos cas que la fessin fora. I un bon dia, va entendre les paraules d’aquells visitants: tirarien a terra aquella fàbrica per fer-hi una Biblioteca, una casa plena de llibres de tota mena . En sentir això, els ulls se li van fer grans com unes taronges i la cua se li movia d’un cantó a l’altre com mai abans se li havia mogut. Mentre enderrocaven la fàbrica i construïen la biblioteca, la BiCenTa s’amagava allà on podia.
Va venir d’un pèl que no la descobrissin. I quan va estar feta la nova Biblioteca, la BiCenTa va fer-se un vestit de festa per l’esperat moment de la inauguració. Era un vestit llarg, fet a mida i d’un color verd brillant, que se semblava molt a les cobertes d’un llibre. Amb el seu nou vestit a l’esquena, seria díficil que algú la veiés entremig de tants llibres i li prohibís quedar-se al lloc on havia viscut sempre, a casa seva. I fins aquí la història de la BiCenTa, que és una història que ningú coneixia, fins que jo, la Maria, vaig explicar-la als treballadors de la Biblioteca. Jo vaig ser la primera nena a qui la BiCenTa va explicar la seva història. Ara sabem que la BiCenTa viu a la Biblioteca Central. El que no sabem és el lloc on anar-la a trobar. Amagada dins el seu vestit de color verd, es mou per les prestatgeries. Ara, dorm aquí, entre en Polzet i la Ventafocs; ara ens mira des d’allà, entre la Matilda i el Petit vampir. I apareix de tant en tant. Una vegada, va explicar la seva història a un dibuixant, i aquest va fer arribar el seu dibuix a la Biblioteca, el mateix que ara veieu aquí; d’altres vegades, ben sovint, baixa d’algun prestatge, s’acosta a algun nen i li explica contes que ha llegit, l’engresca a llegir-los i mentre ho fa, tothom qui l’ha vist diu que li brillen els ulls de felicitat. Quan algú l’ha volgut tornar a veure, no hi ha hagut manera de trobar-la. Es veu que la BiCenTa només surt quan vol i parla amb qui desitja, o sigui que, si la veieu, no cal que us espanteu: l’únic que vol és animar-vos a llegir i que algú escolti les seves històries, que són tantes com les que va trobant per la Biblioteca Central, l’únic lloc on la BiCenTa ha viscut. I sembla que s’hi quedarà encara molts anys, perquè ha trobat la millor llar que podia haver imaginat mai, un espai per conèixer el món sense moure’s de casa.