La Veu de les paraules 2013 by bctxarxa bctxarxa

qwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq wertyuiopasdfghjklzxcvbnmqw ertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwer tyuiopasdfghjklzxcvbnmqwerty uiopasdfghjklzxcvbnmqwertyui opasdfghjklzxcvbnmqwertyuiop asdfghjklzxcvbnmqwertyuiopas Tria de textos redactats pels alumnes del taller d’escriptura creativa de les biblioteques bd2 i bd6 dfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdf ghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfgh Textos revisats per Fina Ginesta conductora del taller jklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjkl zxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzx cvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcv bnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbn mqwertyuiopasdfghjklzxcvbnm qwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq wertyuiopasdfghjklzxcvbnmqw ertyuiopasdfghjklzxcvbnmrtyui opasdfghjklzxcvbnmqwertyuiop CURS 2012-2013

La veu de les paraules

Índex INTRODUCCIÓ, per Fina Ginesta REFLEXIÓ DE Cuentos Completos de K. MANSFIELD, per Júlia Gimènez ENTREACTO, per Juan Guillén OLOR DE LLESSAMÍ, per Laura Aran PAISATGE, per Enric Tierz PRIMAVERA, per Sílvia Guerrero TERAPIA, per Francisca García EL NEN QUE PARLAVA A LA LLUNA, per Glòria Miralpeix DECESO, per Montse Villares ELIPSIS, per Juan Guillén NO ESTÀS SOL, per Judit Molins Paronella DESTEMPS, per Júlia Giménez NÚVOLS DE MENTIDA, per Laura Aran SI PICA CURA, per Lola Cuenca TEMPESTA, per Miquel Faura COMIAT, per Miquel Montoriol L’EQUIP DE L’ESPELEÒLEG, per Júlia Giménez Jurado FINESTRA, per Miquel Montoriol FELICIDAD, per Montse Villares SOMIAR O NO SOMIAR?, Glòria Miralpeix UNA TARDA AMB EN JOAN MARGARIT, per Montse Villares

L A

V E U

D E

L E S

P A R A U L E S .

C U R S

2 0 1 2 - 2 0 1 3

Introducció

a fa unes quantes temporades que vam començar el taller d’escriptura a la BD2. Més tard se’n va iniciar un altre a la BD6. Aquest any hem fusionat els dos tallers i hem convertit dos grups en un i les sessions es realitzen de manera alterna a la BD2 i a la BD6.

Aprofitant que hem acabat un altre curs, voldríem fer conèixer textos escrits pels alumnes en aquesta secció de “La Veu de les Paraules” que per circumstàncies diverses havia quedat una mica arraconada. Els textos següents són només un tastet dels escrits que s’han anat fent al llarg de l’any. Cada vegada més relacionem lectura i escriptura. Enguany hem conversat tan a fons com hem pogut amb Casa de Misericòrdia, llibre de poemes de Joan Margarit, Tots els Contes, de Pere Calders i Cuentos Completos, de la Katherine Mansfield. Altres anys havíem conversat, aprofundit i après amb llibres d’en Vicenç Villatoro, Sergi Pàmies, Jaume Cabré, Mercè Rodoreda... La idea de relacionar lectura i escriptura parteix de la necessitat d’ aprendre dels que en saben per així poder aplicar cadascú en els seus textos el que s’avingui més a la veu narrativa que cadascú es va construint. Els textos que vénen a continuació responen a unes paraules d’en Joan Margarit en què d’una banda anima a copiar dels bons escriptors , i de l’altra a ser agosarats per a ser nosaltres mateixos. Humilitat en l’aprenentatge, generositat en la pròpia expressió, sabent que escriure requereix també d’un bon ofici, com defensen grans autors. Ofici d’artesania que té com a matèria primera les paraules, com diu Jaume Cabré , o la paraula que brilla si se la col·loca en el lloc adient segons la Mercè Rodoreda en el pròleg de Mirall Trencat, i tants d’altres que ho poden haver dit de moltes altres maneres. Fruit d’aquest diàleg amb els textos de gran autors i autores, i alhora de les ganes d’aprendre i millorar són els escrits que teniu a continuació realitzats pels alumnes del taller d’escriptura. Us animo a llegir-los i a gaudir-ne.

Fina Ginesta

Reflexió de Cuentos Completos de K. Mansfield Amb què em quedo de la Mansfield e la Mansfield em quedo amb el seu savoir faire a l’hora de descriure el que no passa, però que sí capta la seva fantàstica càmera. El temps dels seus contes avança no activat per les accions dels seus personatges sinó per la respiració d’aquests, dels seus gestos, dels seus moviments. I poc a poc, entres en el to de serenitat que mostren els seus contes. Fa que escoltis la eva pròpia respiració i que la compassis al ritme de la dels seus personatges o a la dels seus objectes o a la de la natura que els envolta. I així poder abastar la càrrega de sentiments que vol transmetre.

Reflexions literàries Si jo fos una escriptora de renom i algú em preguntés què s’ha de tenir en compte per escriure bé o quina és la meva metodologia a l’hora d’escriure o quins són els secrets de l’art d’escriure o si l’escriptor neix o, pel contrari, aprèn l’ofici, tindria un problema. Hauria de crear un discurs coherent i entenedor que mostrés una visió professional que combinés les nocions bàsiques de la literatura i els conceptes de l’art de l’escriptura amb l’experiència personal. Però com que no sóc una gran escriptora reconeguda us puc dir que només em preocupa el meu pols davant el full blanc. Ja no busco la teoria universal que pugui explicar la creació literària. I veure si el que jo experimento és o no creació literària. M’ajusto al meu pols que és diferent al de la resta i que un cop escriu la primera paraula dota d’alè el full blanc que, d’aquesta manera, adquireix el seu propi pols arrossegant-me. Tinc la convicció que el més important en la creació literària és saber escoltar primer el teu pols i després el teu pols compassat amb el de la teva pròpia creació. Evidentment, tot ajuda: la lectura, les nocions de literatura, la poètica de grans autors, més lectura, els tractats de l’art de l’escriptura, encara més lectura, les experiències d’altres autors... però sense saber escoltar tot això no serveix per fer literatura. Les petites obres de les quals estic més contenta han sorgit de silenciar els sorolls i d’escoltar en silenci el rerefons del que em colpeix de cada lectura o del que em suggereix una combinació de paraules o del que em provoca la poca intensitat del sol d’aquests dies o del plor acompanyat d’aplaudiments que em roba un espectacle. Quan, per exemple, vaig llegir a Jo confesso d’en Jaume

Cabré que el protagonista Adrià Ardèvol definia la seva vida com una vida feta a cops de morts, immediatament vaig escoltar la ressonància d’aquell a cops de morts, a cops de morts, a cops de morts dins meu. I allà va quedar, però es va sumar la visió del pas de la vida i la importància del moment present d’alguns contes que havia llegit de la Mansfield. I a tot això es va sumar la meva experiència. Fins que va sorgir el poema Vida. La màgia d’aquest escoltar és el que més em fascina de la creació literària.

Júlia Giménez 6 de maig de 2013

Entreacto (Inspiradoen“DíaFestivo”deK.Mansfield)

n hombre vestido de buzo, en la cabeza la escafandra, el traje manchado de barro, de la escafandra sale un tubo negro que sube al infinito, y los ojos se ven pequeños y lejanos tras el cristal que cubre su cara. Está a la izquierda de un muro. A varios metros del suelo una ventana y en la ventana una princesa, delgada y con la mirada indulgente, con un vestido rosa y un velo que cubre sus ojos. Y un caballero con un pecho de lata y un rocín flaco y de cartón, entra por el lado derecho. Buzo y caballero frente a frente, a la princesa se le escapa una risita y deja caer un pañuelo rosado que refleja destellos del falso día. Suena una música de violines azucarados y una tela de paño rojo va cubriendo la escena. Por el pasillo central, escalonado, sube gente, pasan unas puertas dobles y encuentran un refrigerio de bebidas carbonatadas, y alguna cosa de picar, beben. Una muchacha mira un programa de mano, pero no lee, mira a un muchacho que está en la entrada principal y más allá las estrellas nocturnas. –¡Qué hermosas son! Contempla los puntitos blancos como si fueran farolillos de papel. El muchacho se gira y la mira sonriendo. –Si tú me lo pides, te bajaré la luna –y juntos contemplan el cielo ahora ya sin luna para siempre. Mujeres mayores con blusas de colores, se sientan en un banco del vestíbulo y hablan de sus nietos, el mío ya anda, pues el mío ya estudia, y el mío se casa el mes que viene, pues anda que yo con el bisnieto. Jovencitas con vestidos semitransparentes, que visten una fina capa de carne incapaz de contener los huesos. Hombres con tejanos y cazadoras intentando disimular que ya no son jóvenes. Un vigilante de seguridad al que nadie ve, aburrido y bostezando. Suena una señal acústicas, y el grupo abandona el vestíbulo, y por el pasillo central, escalonado, buscan sus filas. Suenan dos señales acústicas. Algunas personas tuvieron que ponerse en pie para dejar pasar a las que llegaban

más tarde. Suenan tres señales acústicas, vuelve la música de violines azucarados y la tela de paño rojo, elevándose, deja ver un escenario vacío, con un enorme espejo dónde nos vemos todos reflejados.

Juan Guillén Desde la Charca a Dos de Junio de Dos Mil Trece

Olor de llessamí

o vull, no vull fer-ho! Crida en Lluís a la seva mare. Com la odia. Sempre li està a sobre. Sempre pendent del que diguin els altres...que si vés en compte amb com dius les coses, que si vés ben vestit, que si no contestis malament. Ja no puc més!

Em desorienten. Els grans es passen la vida donant ordres i volent fer veure que ho tenen tot controlat perquè nosaltres no ens espantem , però ens desorientem encara més. I en Lluís mentrestant segueix assegut a la vella soca de l’ arbre del pati. Té un llibre a les mans i el cap lluny... I la mare el mira de la finestra estant, on fa un minut l’ estava escridassant. Ara se’ l mira amb tendresa i amb posat de no saber què fer amb totes les preguntes sense resposta, amb totes i cadascuna de les paraules que s’ ha quedat sense poder dir. –Per què, per què m’ ho ha de posar tan difícil? Aquesta sensació de tristesa aquí, aquí dins! Hi és sempre, encara que de vegades sembli que per fi se n’ha anat. Som massa iguals. Els nostres caràcters topen. Avui mateix, prometia ser un dia fàcil i sense massa enrenou. He acabat cridant-lo i ell, murri, ha marxat al pati, el seu refugi per endreçar pensaments i asserenar l’ ànima. En Lluís torna per uns instants dels móns màgics. El soroll de fulles trepitjades i l’ olor blanca del llessamí l’ han fet tornar al pati. La mare està tallant les tiges mortes del llessamí deixant anar el perfum que endolceix les últimes paraules que ha tingut amb la mare. Agafa una flor de cotó-fluix que neix al costat de l’ arbre i bufa els angelets tot demanant un desig. Se la mira i es pregunta perquè sempre està malhumorada, perquè no li està bé res del que fa. I ja no sap què fer per agradar-li. Voldria està encertat, encara que només fos de tant en tant. I ell abaixa el cap i tanca el llibre màgic . I ella s’ acosta a poc a poc i li diu amb veu fluixeta –Vols una mica de pastís de gerds? L’he fet aquest matí i em sembla que m’ha quedat boníssim.

En Lluís li voldria dir a la mare que els gerds no li agraden. Sembla mentida que no se’n recordi. Però fa un gest d’afirmació amb el cap i deixa anar un lleu somriure. FI

Laura Aran

Paisatge

o hi ha llum, no hi ha res, no hi ha cap paraula per definir el paisatge.

El cel encara té el color negre de la lluna. Tot és silenci. No existeix cap imatge perquè tot és buit. Res es mou i no hi ha res a sentir. Però tot això només és un instant.... Petits i intensos raigs de llum de ponent obren un nou acte, un nou jorn ple de vida. Avui pot ser un gran dia per crear un paisatge de núvols, cel i terra dedicat a una estimada. El primer element apareix des del camp. S’aixeca mandrosament, neix una boirina tendra i suau amb la intenció de crear rosada sobre fulles i herbes. Apareix sempre el primer i sobretot en aquests dies d’instants freds i grisos. Se sent el primer actor del paisatge i vol aprofitar el seu protagonisme. Aquest és el seu moment humit. Esdevé un tebi vent, és ell ara el que vol ser el protagonista. Vol inflar les seves idees i escampar les seves paraules. Vol crear moviments lliures a tots els elements vegetals. Vol ballar suaument amb una fulla, vol convertir petites branques en les seves marionetes. Vol ser un dramaturg per contar faules, vol crear art per convertir en bellesa literària el paisatge. Dibuixa per primer cop un mar sobre el prat verd d’infant blat. No l’ha vist mai però n’ha sentit a parlar i anit va somiar amb ell. Pensa que el paisatge necessita sempre nous aires...... La llum creix.... Un núvol, un cos inert, fa acte de presència sota la seva vestimenta virginal. Però no ens en podem fiar d’ell. La seva ànima dual és imprevisible, pot proporcionar pluja o bellesa, lletjor o blancor. Tot i així és l’ingredient que més entusiasma al paisatge. Gràcies als núvols el paisatge es transforma en diversos quadres expressament pintats per elevar l’amor. Ara, la llum és immensa, és esplendorosa. El sol és la peça primordial. Primer dóna signes de vida amb la seva claror. I més tard explota quan el gall canta el seu primer kikiriki. Sense el sol el paisatge seria en blanc i negre.

*** Quan l’Emiliy es desperta, obre els ulls, s’aixeca del llit, es posa bé el pijama, puja la persiana, mira la finestra i diu: fa un dia esplèndid! Aquestes són les paraules màgiques de l’Emily que fan que el paisatge s’esforci a crear noves belleses. El paisatge se sent superb d’existir cada dia per despertar a l’Emily.

Enric Tierz Febrer 2013

Primavera

a resta del jardí encara dorm però l’emboirat ametller en flor, comença a treure’s les lleganyes dels ulls. Malgrat intentar que els seus peus gairebé no toquin a terra, una sigil·losa ombra ha estat la culpable. L’arbre més majestuós del jardí sempre ha estat de son lleugera. Una blanca papallona matinera ve a dansar al seu voltant, parantse de tant en tant a recuperar l’alè, damunt alguna de les seves flors. Però l’ombra no els veu. Al llit, la Marina, entre broma i trens, comença a intuir que ha arribat l’hora de llevar-se. Trens que s’escapen s’han transformat fa temps, en els seus únics companys de somnis. Encara sent l’escalfor del Miquel al seu costat, però no hi és, acaba de fugir. Ell sempre fa tot el possible per no despertarla en marxar i tornar de la feina però mai no ho aconsegueix. Ella sempre li fa creure que si. Obre la persiana de la seva habitació i es torna a sentir ferida per la bellesa impúdica de l’ametller en flor. Entra a la dutxa i es frega el cos amb violència, volent fer desaparèixer una quantitat enorme de brutícia inexistent. Plora mentre s’asseca amb l’aspre tovallola que li enceta la pell. A l’habitació del costat, el Lluc dorm. A la de més enllà, la Nora fa estona que està desperta. Malgrat els esforços del pare, sempre el sent quan marxa i torna de la feina. Escolta. A l’habitació del costat, la mare desperta suaument al Lluc. Només ella hi pot entrar, no deixa que ho faci ni el pare. A través de la paret, la Marina crida a la Nora que és hora de llevar-se. Ella, un cop vestida, amb aquella roba anquilosada que no suporta, baixa a la cuina, encén la llum i comença a preparar-se l’esmorzar. Quan acaba de preparar el Lluc, la mare baixa i li crida que com és que encara esmorza, que se’n vagi a passar el matí al jardí, que ella té massa coses per fer. Quan la Nora remuga, li diu que no l’entén, que ara no hi ha manera de fer-la sortir al jardí, que a veure quan deixa de ser la nena freda i egoista que no reconeix, i que si el seu germà la pogués veure, li diria el mateix. La Nora, l’escolta com si la Marina estigués recitant les taules de multiplicar. Mentre parla, la mira fixament amb els seus immensos ulls de

cel de tempesta. En acabar, s’aixeca en silenci, deixa els plats a l’aigüera i surt per la porta de la cuina al jardí. Odia. Odia aquell jardí, amb totes les seves forces, sobretot a la primavera i per sobre de tot l’ametller. Les abelles no deixen de molestar-la, el pol·len fa que li plorin els ulls. S’avorreix, no sap què fer sense el Lluc. Com cada cap de setmana, s’asseu al costat d’un formiguer i es passa hores observant les formigues. Li encantaria ser una d’elles. El Lluc observa la seva germana des de la finestra de la seva habitació. A través de la persiana entreoberta, la veu fragmentada. Un rostre amb nas i front però sense boca ni ulls. No li agrada contemplar com gaudeix de la formositat i llibertat del jardí. Es sent miserable. Ara mateix, baixaria i tornaria a grimpar pel fort ametller, abraçant-se al seu tronc, sentint la seva freda rugositat, mentre les flors li pessigollegen la pell. Desitjaria poder ser una d’aquelles abelles que voletegen felices, dansant amb les flors, aturant-se només per assaborir de tant en tant la dolçor del seu nèctar. Aquells breus instants de felicitat del Lluc s’esguerren. La Marina, entra a l’habitació per portar-li el dinar. Ni el mira i enfadada tanca la persiana. La Nora, para de comptar formigues i entra a la cuina per preparar-se el dinar. La mare, com sempre, menjarà més tard un entrepà per no deixar massa temps sol al Lluc. En acabar, torna a sortir al jardí i amb el cap ensorrat entre les espatlles torna a comptar formigues. Evita mirar amunt per no haver de contemplar la bellesa exultant del jardí. Es tapa amb les dues mans les orelles per silenciar els cants de felicitat dels ocells. Passen les hores i les ombres del vespre comencen a inundar el jardí. L’ametller com a bon matiner és el primer que s’adorm, les abelles desapareixen i la Nora comença a tenir fred. Entra a la cuina, per tornar a sortir. No li ve de gust sopar. Puja les escales i li diu bona nit a la Marina i al Lluc a través de la porta. Només rep silenci de l’altre costat. Deixa la porta oberta de la seva habitació perquè el pare se’n recordi de fer-li un petó. Ell es pensarà que dorm però ella no ho fa fins que ell no li ha fet el petó de bona nit. Sent, com la mare li desitja bons somnis al Lluc i com d’ell només en rep silenci. Sent l’arrossegar de les seves sabatilles cap a la seva habitació i com es fica d’hora també al llit, com ella sense haver sopat. Una ombra es torna a desplaçar sigil·losa pel jardí, no vol despertar ningú.

S’entrebanca en la foscor i no arriba a caure gràcies al tronc de l’ametller. Pensa sorprès que no recordava que en tenien un al jardí i que ja deu ser primavera perquè es troba ben farcit de flors. Puja en silenci al pis de dalt. La porta entreoberta de l’habitació de la Nora el convida a fer-li un petó, dorm plàcidament. S’atura uns instants davant l’habitació del Lluc i acaricia suaument la porta. Lentament entra a la seva habitació i li fa un petó a la Marina que com la Nora també es troba plàcidament adormida.

Sílvia Guerrero 13 d’Abril del 2013

Terapia

ola, me llamo Carlos y soy honrado.

Con estas palabras, tan difíciles de pronunciar en voz alta, es como empezó para mi una nueva vida. Antes de eso iba a la deriva, no podía conservar un trabajo, y mi mujer se había marchado. Para poder sobrevivir, pedía dinero a los pocos amigos que me quedaban, y hacia pequeños trabajos para los que no hacia falta cualificación ni cualidades de ningún tipo. La gente me miraba con lástima, pero no todo era culpa mía. Me crié en una familia marginal, en la que la honradez, la decencia, y la palabra dada, eran más importantes que el dinero. Estudié una carrera, es cierto, pero cuando empecé a trabajar intentaba hacer las cosas bien, no tenia envidia de mis compañeros, y hasta me parecía mal que se traicionaran unos a otros para ascender. Con estas perspectivas comprenderán que no tenía ningún futuro. Cuando la empresa se entero de mi actitud por uno de mis compañeros, naturalmente me despidió, pero la cosa no quedo ahí porque con unas referencias como esas, me resultaba muy difícil conseguir trabajo. Aunque intenté cambiar no resultaba fácil y acababa recayendo. Todo el mundo me decía que tenía un problema, pero yo no quise verlo, hasta que no acabé viviendo en la calle, cuando mi mujer se marchó con un amigo y yo no pude seguir pagando la hipoteca Dicen que es necesario tocar fondo para empezar a reaccionar y pedir ayuda. Ese fue también mi caso. Afortunadamente encontré esa ayuda. Ahora tengo la esperanza de recuperarme, estoy rodeado de buenos profesionales que me enseñan a decir a cada uno lo que quiere oír, y a poner mis intereses por encima de todo, aunque el tratamiento es un poco caro, y cuando salga tendré que trabajar durante muchos años para pagarlo.

Francisca Garciaa

El nen que parlava a la lluna

les estrelles no se les emporta el vent? I al sol? I a la lluna? El petit no rebia respostes a les seves preguntes encuriosides.

Ell mateix n'havia de treure l'entrellat ajudat per la seva vivesa observadora. Cada dia, al tornar de l'escola, s'asseia al replà de casa i dedicava hores a observar el cel. Sentia la remor del vent, l'escalfor del sol, la humitat de la pluja i la llum de la lluna il·luminant la foscor de la nit. Observava els núvols i les seves formes i s’enjogassava fent dibuixos encotonats. S’acomiadava del sol a la seva posta i donava la benvinguda a la lluna quan apareixia. Si no ho feia, s'entristia. La lluna li feia companyia, l'escoltava, l’il·luminava. Sabia que la podia observar des de qualsevol punt del globus terraqüi, des del nord fins al sud, des de l'est fins a l'oest. La seva família viatjava per tot el món perseguint promocions professionals i sous vertiginosos. A ell, però, això no li agradava; l'entristia. No tenien temps per jugar amb ell, per respondre els seus dubtes, per compartir les seves il·lusions, per lluitar per la seva felicitat. Semblaven estar massa enfeinats amb temes que consideraven més importants. Ell, però, en tenia prou trencant el silenci i parlant a la lluna. Li explicava tot allò que ocupava el seu pensament.

Un dia, però, no en va tenir prou d'asseure's al replà a parlar sota la claror de la lluna; va marxar a buscar-la, com feien els de casa, a perseguir els seus somnis...

Glòria Miralpeix Abril 2013

Deceso

ecilio llevaba varias semanas durmiendo en la calle. Los últimos meses habían pasado como el bucle de un tifón: había perdido el trabajo, luego el piso, detrás los amigos y por último a ella. Vagaba sin timón en un mundo adverso. No había trabajo para él, nadie le tendió una mano y ella... Ella ya no le quería. Sin un motivo por lo que vivir se acercó a la Oficina de deceso voluntario. Había tres colas y se puso en la más corta. Resultó ser Información. Mientras aguardaba su turno, tuvo tiempo de observar a los presentes. La media de edad era de cincuenta y pocos. Todos vencidos, con la mirada perdida y el ánimo más encorvado que sus espaldas. Le llegó el turno a un adolescente: —¿Edad? —Dieciséis. —No eres apto. —Pero si lo tengo claro. —¿Muerte natural, por arma blanca o por accidente? —Sorpréndame. —Bien. Rellena el formulario DV3 y vuelves cuando tengas la edad reglamentaria. —Y ¿no hay ninguna posibilidad de acceder antes? —Bueno, sí. Hay una. Con la compañía de un progenitor. En ese caso marca la casillade muerte conjunta en vez de individual y rellena los datos de ambos. Pero tendrá que personarse también en esta oficina. Después llegó su turno: —Siguiente. —Yo…Verá. Es que querría darme de baja. —¿Muerte natural, por arma blanca o por accidente? —Natural. —Entonces tenga el formulario DV1. Vuelva con todos los datos y copias de los documentos que le indica en cada apéndice y se dirija a la otra ventanilla. —Siguiente. Respiró aliviado. Parecía fácil. En un bar cercano empezó a leerlo. Rellenó su nombre con letra de imprenta, edad de nacimiento y documento identificativo. Se detuvo. Hojeó el formulario. Eran demasiadas páginas y la

letra era muy pequeña. Satisfecho con el avance lo dejó. Aquella noche durmió bien, como más ligero. Al día siguiente, tras lavarse la cara en una fuente. lo retomó. Necesitaba el número de alta en la ODV, eso ya lo tenía. Siguió leyendo. Debía hacer una relación de todas sus posesiones. Ahí se le escapó una risa sarcástica. Lo dejó en blanco. Otra de sus familiares, amigos y allegados vivos. Eso le dio dolor de cabeza. Pensar en cuanta gente había conocido y clasificarlos entre amigos y no amigos... Eso le iba a llevar algún tiempo.. Organismos/asociaciones donde haya colaborado y centros de enseñanza en que haya estudiado. ¡Uf! Tendría que hacer memoria… Empresas para la que haya trabajado. Y así varias páginas más. Estaba abrumado ante el trabajo que requería darse de baja. Ese día empezó a confeccionar la primera de las listas pero no estuvo muy satisfecho del resultado. Añadía y tachaba una y otra vez. Le llevó una semana cumplimentar todos los apartados, pero no le importó. Tenía un propósito. Cuando consiguió llevar el formulario correctamente rellenado y todos los papeles que le exigían, le estamparon un conforme, le dirigieron a la tercera ventanilla. Donde le informaron del coste. —¿Por qué sale tan caro? —El servicio completo incluye la muerte, la incineración, el impuesto de vertidos peligrosos o tratamiento ecológico de las cenizas, la baja en todos los organismos en que estuviera activo y el vaciado de la memoria de conocidos. ¿Le parece poco? —¿Vaciado de memoria? —Sí hombre. Ese es el servicio Premium. Es para eliminar los efectos nocivos de una marcha antes de su término. El mejor presente que podría hacerles. Es opcional, claro, pero créame, ya que decide darse de baja con anticipación evitará el sentimiento de culpa asociado siempre a estos casos. —Entonces ¿no es obligatorio? —No. Pero muy aconsejable como ya le he explicado. —¿En cuánto quedaría sin él? —Se reduciría un 30%. —¿Y hay alguna manera de rebajarlo más? —Bueno, el crematorio y los impuestos podría ahorrárselos si donara su cuerpo a la ciencia. —Bien. Entonces, ¿cuánto me ahorraría? —Un 20%. —Y ¿qué era lo otro que ha dicho?, ¿baja de organismos o algo así?,¿es obligatoria? —Ahora sí. Es una ley reciente para evitar problemas administrativos. Ya se puede imaginar, la oficina central no recibía las bajas y seguía mandando sus facturas que, acababa sin cobrar. —Entonces solo queda la muerte. ¿ Si me mato yo?, saldría más económico.

—Sabe usted, es que no está permitido. No podemos responsabilizarnos de intentos infructuosos. Imagínese que decide tirarse de una azotea y en vez de morir queda en coma o tetrapléjico. Causaría un gran coste a la Oficina Central. —Claro, claro. —Y¿cómo funciona? ¿Se sabe el día que lo ejecutarán? —No. Firmando bajo la casilla 77 usted nos autoriza a llevarlo a cabo, pero si lee la letra pequeña verá que no garantizamos un plazo determinado. — Acercándose a él y llevándose la mano a la boca para que nadie más le oyera, prosiguió—. Es que hay mucha demanda y se ha colapsado el servicio, pero eso no lo podemos decir, ¿sabe? Ha habido retrasos de hasta un año… —Pues, muchas gracias por todo. Solo me queda una pregunta más. ¿Cómo se paga? — Como comprenderá solo podemos aceptar efectivo. —¿Si tuviera dinero cree que estaría aquí? —Entonces puede esperar o pedir una subvención. —¿Puedo pedir una subvención? —Sí. Para ello debe rellenar el SVT que le darán en Información. —Y si no me la conceden ¿qué tengo que hacer?, ¿atracar un banco? —Cómo consiga usted el dinero no afecta al caso. Salió con paso rápido, impulsado por una sensación de ira que le había nacido dentro. Sin capacidad para razonar, solo le venía a la mente que encontraría la manera de ponerle fin a su vida. Buscaría cualquier establecimiento con guardias de seguridad, así si no le daban el dinero, igual conseguía una bala. Obcedado cruzó sin mirar y un coche le atropelló. Extendido en el suelo, no se podía mover. Alrededor de la cabeza se empezaba a formar un charco de sangre. La conductora del vehículo se le acercó. Y él se perdió en el bosque verde madreselva de sus ojos donde deseó vivir para siempre. —Despierte. Despierte! Pero ya no despertó.

Montse Villares

Elipsis

currió el día en que Lucía cumplía años, mientras en su ausencia copiaba un cuento de Pere Calders. Que Lucía no cumpliría más años a mi lado lo vi escrito en un cuento del exilio, donde una página me anunció del peligro inminente de dar conmigo. Apoyé la mejilla sobre la mano izquierda y comprendí que el cuento estaba huyendo: me encontraba perdido dentro de una elipsis. Sonó el timbre y me quedé mirando la pantalla, huérfana de palabras. Sonó el timbre y miré hacia el balcón, por donde entraba el murmullo de la avenida. Cuando sonó por tercera vez supe que no podría escapar a mi destino, y avancé por el vacío que asolaba el pasillo hasta la puerta. Abrí la puerta y allí estaba yo, viejo, arrugado y sin dientes, apoyado en un bastón que se doblaba para aguantar mi peso. Le hice pasar a la cocina, le ofrecí asiento en la mesa y me pidió un poco de caldo caliente, retiré tazas y platos de desayunos acumulados y le serví una sopa que tomó con una pajita. Puse una cafetera al fuego y me senté frente a mí. Podía haberle preguntado tantas cosas de lo que me pasaba en el futuro, y lo único que se me ocurre preguntarle es si Lucía reaparece en mi vida. Yo seguía sorbiendo sopa, paró un instante, me miró, volvió a tomar otro sorbo de sopa y después dijo: “Es que no ves que se ha reído de ti y aún sigue riendo, has de saber que a menudo el Diablo se disfraza de Princesita”. En ese momento la cafetera silbó con un silbido más grave que de costumbre, y las paredes temblaron como si rieran reverberando. Puse los codos sobre la mesa, crucé los dedos y el conjunto de las manos soportó el peso de mi barbilla, me quedé mirándome, perdido en la inmensidad de un mar que llega al abismo, por donde se derraman las palabras que nunca se dijeron. Me contemplé escribiendo una nota y me levanté para servir el café. Al dar media vuelta, yo, se iba por la puerta del lavadero, tomé la nota que había escrito y leí: ¿Qué otra cosa es la vida sino una elipsis entre nacer y morir?”, salí a buscarlo al lavadero, pero allí sólo había ropa sucia que se amontonaba. Atravesé el vacío que inundaba el pasillo, atravesé el comedor que empezaba a ser inundado también por el vacío y salí al balcón: Pasó un autobús, pasaron dos coches, pasó Pere Calders en su bicicleta plegable, pasó Eduardo Mendoza en un Studebaker, pasó Vila-Matas paseando con

Michel de Montaigne, y mi avenida se convirti贸 en la Alameda del Fin del Mundo.

Juan Guill茅n

No estàs sol

anques la porta de casa un plat a taula, el silenci. Records que omplen espais buits veus que ressonen llunyanes.

El fred inquiet truca als vidres però reposes amb els mots que arraconats als prestatges es treuen la pols dels anys. El demà és ple de vida i amb un traç segur el dibuixes malgrat saber-te vell, sol. Obres la porta de casa les teves mans, una lluita i amb la suor del teu front marques els solcs de la terra. Pare, ets dins, ningú et mira només jo que, espieta, per la porta que obre i tanca penso en qui vas estimar.

Judit Molins Paronella gener de 2013

Destemps

vui m’ha costat d’aixecar-me. El son ocupava el meu esperit i no deixava treballar al meu cos. Les set hores de descans, un tancar i obrir d’ulls. Però el rellotge marcava l’hora d’inici: dos quarts de set del matí.

He sortit de casa carregada com sempre amb la meva bossa personal, la carmanyola amb el dinar –avui em toca tarda- i les deixalles. Els contenidors eren plens quan, normalment, a un quart de vuit ja són buits. El cotxe vermell del veí nou encara estava aparcat al carrer, davant de casa. Estrany. Els dies que tinc horari de tarda, sortim alhora cada matí per anar a les nostres respectives feines des que ell ha vingut a viure a casa dels sogres. Fa quatre dies la veïneta anava a escola com els meus fills i ara ha fet fer obres a casa dels pares per poder conviure amb el seu xicot. He tret el turisme del garatge i mentre la porta basculava tallant l’aire fresc fins tancar-se del tot he vist sortir els veïns del costat de casa amb les bosses d’esport del Club Natació. Desconeixia que fessin esport junts. Havia vist la veïna anar sola a la piscina les tardes que no treballo quan arribo amb els nens de l’escola després de les extraescolars. Mai els havia vist a aquella hora. Entro al cotxe i marxo cap al forn. Al tombar al final del meu carrer a la dreta, a l’alçada del descampat que hi ha al costat dels horts dels veïns del barri, no he vist la veïna del bloc nou del davant amb el seu galgo. El primer dia que els vaig veure em va impressionar molt la parella per la juxtaposició de trets físics. Ella de cara rodona i plena, de pell de llum de lluna, baixeta i d’alè rodó i fatigat. El gos de cos bru esvelt, mirada elegant i alè esportista. Cal Pepito, la botigueta del barri, tenia encara les persianes avall quan he passat per davant. I la furgoneta que porta cada dia mercaderia ni tan sols esperava fora. Al forn de la carretera Rellinars, només despatxava una noia i potser hi havia més gentada que habitualment entre matisos de dolçor que ablaneixen qualsevol esperit per poc entenimentat en pastes i pastissos que sigui. Tampoc hi havia la furgoneta de transport adaptat que ve a recollir al noi amb minusvalidesa, ni el senyor que ven els números de l’ONCE. Semblava una realitat atapeïda de detalls que no em pertanyien i feien trontollar el meu petit món.

Entro al cotxe disposada, com sempre, a dir les meves frases positives anant cap a la feina. És el millor moment que he trobat per fer allò que la majoria de llibres d’autoajuda recomanen: començar el dia demanant coses positives a la teva vida amb la consciència oberta i mereixedora. Baixo els vidres de les finestretes de darrera i respiro un parell de vegades profundament abans de començar. El cotxe, a primera hora del matí, és un terreny espiritual on avui em costava concentrar-me. Els matisos de l’entorn no m’acompanyaven, lliscaven als meus ulls. L’entrada a la nacional 150, direcció Sabadell no feia presoners els somriures dels conductors. Els cotxes podien circular sense haver d’aturarse. Miracle. Quan he arribat a la feina el rellotge del marcatge marcava les 7.30h. i no les 7.55h. Ahir va marxar el llum de casa amb els trons de la curta, però intensa pluja d’estiu que va caure. El meu fill es va oferir voluntari per posar a l’ hora tots els rellotges de casa. Tots hem marxat mitja hora abans perquè ell volia avançar el seu viure.

Júlia Giménez 7 de novembre de 2012

Núvols de mentida

o podia seure. No sabia què li feia més mal, les natges o l' ànima. Quan la Laia l' havia trucat per telèfon no s' hi havia volgut posar. Estava massa enrabiada per parlar -hi. I en canvi ella com si res.

I encara que volgués deixar de pensar-hi, aquella escena es repetia dins el seu cap una i una altra vegada. Li va dir a la Laia perquè es pensava que no ho diria a ningú. Es pensava que era la seva millor amiga...i la mare, quan va saber aquella gran mentida no va dubtar ni un moment en posar la seva nena al seu lloc. Estirada damunt el llit, mirava amb aquells ulls enormes i tristos, els núvols de mentida del sostre. Dels que quan tanques el llum es tornen fosforescents i desapareixen les ombres que cada nit entren a la seva habitació i respiren molt fort i parlen fluixet... La mare les va comprar perquè no tingués el llum del passadís obert tota la nit. La mare, aquella dona que hi era sempre però que no hi era mai. Quan la mirava, molts cops de cua d ' ull, sempre estava fent alguna cosa. Netejava, planxava, llegia o bé parlava per telèfon. No recordava quan havia estat la última vegada que li havia explicat un conte...sí potser sí, quan tenia tres anys. Ara ja gairebé en tenia deu. El dia que es va morir el pare, alguna cosa es va trencar dins seu. Ja no va somriure com abans , amb aquella rialla escandalosa i enganxadissa que feia seguir tothom que estigués al seu costat per molt enfadat que hagués estat cinc minuts abans. Ni va tornar a menjar aquella truita de patates tan prima i cruixent que feia el pare els dies de festa. I quan va arribar ell, les nits es van tornar més fosques, més llargues i amb veus fluixetes i respiracions fortes. I ja no podia veure els núvols de mentida perquè les seves mans grans i amb olor de culpa li tapaven els ulls . Deia que era un joc , com quan jugaven amb els seus amics a l' escola a la gallineta cega. I la gallineta havia d' anar amb els ulls clucs caminant sense veure-hi i anar tocant els seus companys per saber qui era el que havia trobat. Però en aquest cas els nens no hi eren. Només una gran mà ... I, com cada nit, la mare dormia com una soca. Es prenia les píndoles que el metge li va receptar des que el pare va marxar un dia de pluja per una carretera amb massa giravolts i van trucar a la matinada. No van poder fer res per ell. Quan el van trobar, ja era mort.

La mare s'acosta. La nena sent els talons que s' apropen a l' habitació... -Què hi fas aquí? No penses venir a sopar? S' eixuga els ulls envermellits amb els punys de la samarreta i fa un gest de negació amb el cap. Sent com la mare baixa les escales. La veu fosca acaba d' arribar. -T'he trobat molt a faltar -Jo també bonica ...i la veu fosca abraça la veu dolça tot mirant més enllà de les escales.

Laura Aran

Si pica cura

loro. No, no ho puc entendre. Què he fet jo per què s´hagin enfadat tant. Ploraré mes fluixet. Ficaré el cap ben a dintre del llit. Si em senten els pares encara hi haurà més càstig. No, si de cas em distrauré mirant les bigues del sostre. Estan pintades de color blanc, com la paret, i quan va caient la pintura el trosset pelat que queda fa com figures de cares, animals o coses conegudes. Sembla que m´he distret una mica perquè quan hi penso no puc deixar de sentir-me trista i enfadada. Tan bé que ens ho estàvem passant i mira al final me les he hagut de carregar. La Núria és la petita i com que té tres anys és la nina que mai no fa res malament. En Dídac és l’únic nen, el maco i el mimat de casa, així que a ell tampoc mai li diuen rés i trobo que amb quatre anys ja sap el que es fa, ja. Jo com que sóc la gran i tinc set anys és clar, sempre he de ser la que me les carregui. Merda! N´estic farta! L´avi feia la migdiada a dalt, a la seva habitació i nosaltres jugàvem a l’eixida. Llavors hem sentit la veïna, aquella dona tan rondinaire que sempre ens renya des del seu pati que està paret amb paret amb el nostre. Es veu que ella no va ser mai petita i ja va néixer malgirbada, bruta i escabellada, amb aquella veu trencada i cridanera que ens fa tanta por. Únicament la volíem veure. He posat una cadira a sobre del safareig per arribar a dalt de la paret i guipar-la sense fer soroll. Jo aguantava i el meu germà s´ha enfilat. Quan estava a punt de treure el cap per dalt de tot del mur, la cadira ha començat a trontollar del pedrís de rentar i en Dídac ha quedat penjat per les mans, no ha pogut aguantar més i apa! Ha caigut fins a terra sense que jo tot i els esforços que he fet, el pogués entomar. Mare meva quin cop s´ha donat! i quin ensurt. Jo pensava que s’havia matat. Sortosament el més greu que li ha passat és la rascada del genoll. Tenia molta sang i plorava. Li he posat aigua a raig del safareig, però no parava de sagnar-li. Què faig! Què faig, pensava. Li havia de curar ràpid abans que tornessin els pares de treballar. No tenia desinfectant ni cotó ni res. He començat a mirar per tot arreu. De sobte, m´han vingut al cap les paraules de la mama. Havia de trobar alguna cosa que produís aquell efecte. Ràpidament he anat a la capsa de fusta que hi ha a sota del safareig i he agafat el sabó de rentar la roba, un que porta un llangardaix gravat a sobre, era molt gros i com que la meva mà és petita no anava bé. He buscat més i he trobat un tros gastat i petit. De seguida li he començat a passar la pastilla de sabó per tota la ferida del genoll. Quan més li fregava més i més fort

plorava en Dídac tot cridant, pica! pica! Jo li donava ànims dient-li resisteix que això tánirà bé. La mama sempre que ens cura qualsevol cosa amb esperit de vi diu “aguanta que tot el que pica cura”. No se li ha curat, al contrari, quan més estona passava més vermell i més inflat se li posava. De tota manera, jo només demanava que el meu remei li fes efecte, perquè quan vinguessin els pares no se li notés res. L´han hagut de portar al dispensari de les monges on hi ha un practicant que posa injeccions i cura ferides i ha tornat amb el genoll embenat. Llavors el pare sense dir ni una paraula, mirant-me dáquella manera que em deixa sense respiració, m´ha agafat dúna estrebada i he acabat amb el cul vermell i calent al llit, sense sopar i castigada per un munt de dies. No ho entenc, al cap i a la fi he fet el que diu la mama, posar-li una cosa que pica, per curar-lo.

Lola Cuenca 6 de març de 2013

Tempesta

uan he aixecat els ulls del llibre, la tempesta ha parat. Miro per la finestra i el cel, que jo creia negre, és vermell amb un arc de Sant Martí agonitzant. A ponent, la llum que resta del dia lluita amb un manyoc de núvols grisos, espurnejant el cel de rajos

foscos… La tempesta, amb un tro majestuós, ha matat la vella rondinaire de la residència veïna. Ara, l’ambulància reté el trànsit del carrer estret, amb la indignació de quatre conductors habitants de Z que tornen a casa emprenyats, ja que són els únics que treballen aquest estrany agost. Jo sóc a Z perquè l’ajuntament m’ha contractat per omplir una mica la buidor de la ciutat. La missió encomanada és passejar pels carrers, entrar a les botigues i bars oberts, distreure els dependents i xerrar amb els cambrers mentre prenc un cafè. Ahir vaig descobrir que no estic sol fent aquesta feina. He localitzat uns quants individus que ronden pel centre i els carrers de vianants de Z. També he vist una dona que ens controla i sembla informar constantment algú amb el seu telèfon mòbil. Quan acabo el torn, vaig a l’ajuntament i signo la meva fitxa. Visc en un apartament minúscul, a la part vella de la ciutat, que és propietat de l’ajuntament de Z. A les bústies i a les portes de l’escala no hi ha els noms de ningú. No conec cap veí i tots m’eviten. Diria que com jo fan una feina que no poden explicar i per aquest motiu es comporten així. Semblem omple-ciutats vinguts d’enlloc. A la casa del davant, mig enrunada, hi viu una gentada de tots colors, sospito que contractats per l’ajuntament de Z. Venen CDs i bosses falsificades al carrer. Cada hora, aproximadament, la policia els persegueix i així tenen alguna cosa a fer. Les corredisses fan soroll i sensació de gentada, i de passada l’ajuntament pica l’ullet als botiguers. Ara torno al llibre, l’ambulància ja ha marxat, i als carrers de sota l’apartament no se sent soroll. No sé quanta estona fa que llegeixo. La ciutat de Z té un estrany silenci que rebota per les parets i es fica dintre meu. Em poso una camisa sobre la samarreta. Intento pensar. Vull fer plans per demà.

Me n’adono que potser ja fa molt temps que sóc aquí, però no recordo la cara de ningú. Miro per la finestra la casa del davant. Surt un home negre que s’esvaeix amb un obrir i tancar d’ulls. Quant temps fa que duren aquests esvaïments? Miro la cuina minúscula i quan torno a espiar és un llit. La finestra i el wàter baixen per l’escala. Em fixo en les mans i comencen a desaparèixer. Sento com perdo les sabates i les cames —no experimento cap dolor — L’estació de ferrocarrils de Z, amb el tren i el conductor vestit de blau, fa un procés de degradació, en set moviments ràpids fins els fonaments, i fuig sense protestar. El cor, la panxa i la melsa, em surten per la boca com una brisa i es fonen. La cara i la resta del cos se m’esmicolen i sols em queda el cervell flotant. La catedral, que sembla de Catalunya en miniatura, es dissipa juntament amb els carrers, les cases i els edificis oficials. El silenci de Z desapareix. L’últim que percebo és una data de caducitat. La fi d’un contracte. Una altra Z volatilitzada. La repetició del silenci.

Miquel Faura

Comiat

fora el silenci de l’hivern. A dins la cambra, en Ferran s’asseu al llit. Ajup el cap per buscar les sabatilles i observa els seus peus blancs, nus i rosegats pel pas del temps. A poc a poc els posa dins les sabatilles. S’empara al capçal del llit per aixecar-se i agafa el bastó per poder arribar al lavabo. Es renta la cara i es prepara per afaitar-se. Davant del mirall picat, llegeix a les seves arrugues, una vida llarga llaurada al camp. Darrere els vidres hi ha camps que ara reposen sota el gebre. Arbres que ha estimat, que ha vist créixer i que li han donat la vida, en coneix totes les seves històries. Camins i caminois, rieres i rierols d’aigua cristal.lina on s’havia banyat , camí de la ciutat. . Després d’esmorzar, ell i la seva dona s’asseuen a la vora de l’estufa i esperen el taxi que els portarà a l’hospital. El metge de capçalera n’ha recomanat unes anàlisis. Fa dies que en Ferran es queixa que no té esma per a res. Tota la vida amb l’esquena corbada, treballant la terra i ara amb prou feines no es pot moure. A l’hospital el remenen de dalt a baix. Li recomanen que es quedi perquè el veuen molt feble. El Ferran que és gat vell ,malgrat que sempre li havien dit que els pagesos eren gent de poc saber, demana per tornar al poble abans que l’ingressin. Sap molt bé que té les hores comptades. De retorn entra a casa, recull la cendra de l’estufa i l’escampa per l’hort. Va al corral a saludar a les gallines i als conills. S’acosta a les oliveres, a les pomeres i a les pereres. S’hi abraça una per una com si de la seva dona o els seus fills es tractés. Sap molt bé que en silenci ells li han donat la vida. I ara que fineix no vol marxar sense acomiadar-se’n. Abraçat al cirerer de davant de casa, plora.

Miquel Montoriol

L’equip de l’espeleòleg

ntre els errors amagats en coves i cegats per sifons, l’ascensor de la corda m’atura on ests tu

com humitat de pedra calcària. El frontal t’il·lumina, no sento l’arnès. Tan se val el pas del temps: descendir per tornar a ascendir a cops de martell entre les parets fredes d’altres braços. El que va ser, és. Hi ha un mosquetó fidel a l’error d’estimar-te que em lliga impecable al teu arnès.

Júlia Giménez Jurado

Finestra

stació de l’any? Primavera. Any? 1940. Mes? Mes d’abril. Ciutat? Barcelona. Lloc? La presó de Sant Elies. Protagonista? Un reclús. Nom del reclús? En Jaume Torres i Torres. Estat civil ? Casat . Fills? Dos fills. Lloc de naixement? Mollerussa. Delicte? Auxili a la rebel.lió. Condemna? Trenta anys de presó. Conmutació? Sis anys de reclusió. A dos quarts de set del matí, quan toca el campanar, en Jaume Torres es desperta. Els primers raigs de sol entren d’esquitllentes entremig dels barrots de la cel.la on ha dormit amb prou feines –si trenta centímetres és prou espai per reposar- amuntegat juntament amb altres companys. Sent l’olor de gespa de la plaça que no ha vist des del dia que va entrar a la presó, fa dos anys. Escolta el pas d’un carro, el soroll de les rodes damunt les llambordes. Està convençut que és el carro d’un pagès perquè ha sentit olor de tomàquets que li recorda la seva feina i la seva terra. Escolta al repartidor de la llet i també com descarreguen saques de carbó per a alguna casa. S’obre la porta de la cel.la, i com cada matí, amb una mànega a pressió ruixen tots els cossos dels reclusos. Un llevar-se sense voler. Recorda encara com de petit la seva mare el cridava i ell feia el ronso. Ara no hi ha opció. Manguerada i formar al pati amb el cos ben remullat. I fa poc, a l’hivern, encara era més horrorós. No cal sabó. És dissabte. Recorda que a Mollerussa els dissabtes, quan anava a mercat a vendre, era el dia que comprava la premsa i al vespre, després de treballar, es passava una bona estona llegint l’actualitat. Ara el present és sempre el mateix, els dies passen i amb prou feines té algun dia de visita. Llegir és un luxe al qual no té dret. Les normes internes de la presó prohibeixen que els presos treguin el cap per les finestres...totes enreixades. Si algú és descobert pel funcionari o pel soldat de guàrdia es fa constar en l’acta de la Junta de Disciplina i se’l sanciona amb quinze dies o un mes de reclusió a la cel.la o se’l castiga a la brigada de neteja. Després d’haver esmorzat en Jaume torna a la cel.la. S’asseu al matalàs.De sobte sent un ocell. Pensa que deu ser una oreneta.Tot just ha començat la

primavera, a ell, home de pagès, les olors no l’enganyen. Deu ser a la finestra. Potser vol fer un niu. S’enfila a la llitera i des d’allí s’agafa als barrots . Acosta el cap tot el que pot per veure aquell ocell. L’ocell ja no hi és. Baixa ràpidament, no fos cas que el soldat de guàrdia el descobreixi. L’han descobert. Moments després s’obre la porta i és conduït al cos de guàrdia. Allí se li comunica que estarà quinze dies reclòs. Quan entra allà s’estira al matalàs i es tapa amb la manta fins al coll. El seu cos sembla una espelma apagada. Fa temps que ha perdut la gana. Ell que feia uns bons esmorzars abans d’anar al camp ha anat perdent les ganes de menjar i de viure. Només l’esperança de veure la Roser una vegada al mes l’esperona a seguir somiant amb la llibertat perduda. Els fills també l’esperonen a resistir, ells que han de treballar la terra sense tenir-ne l’edat. La seva absència els obliga a ajupir-se per a sobreviure. La cel•la té una finestra tan petita que gairebé no entra gens de llum. El matalàs és a terra, no hi ha ni sunyer. No té res on enfilar-se fins aquell petit punt de llum exterior més petit que un puny. Cada dia fa un senyal al mur de pedra. Els jorns es fan llargs i amb prou feines distingeix el dia de la nit. Troba a faltar els companys de cel.la, la proximitat que fa que les nits no siguin tan fredes i solitàries. I aquell inici de niu d’oreneta. Ja l’hauran acabat? Es troba només acompanyat del seu silenci i sols pot escoltar la seva respiració. Cada nit, quan tanca els ulls per adormir-se, s’abraça a la Roser amb els braços creuats i es resisteix a tornar-los a cap altra posició. I mentre es va adormint d’aquesta manera, recorda: la taula parada amb la Roser i els fills, la llar de foc encesa, la cambra de matrimoni, la Neu -la seva gata, en Llampec -el gos caçador-, l’estable amb les vaques, el galliner, l’hort i els arbres fruiters, les oliveres, els camins, les nits cobertes d’estels i la lluna, el balancí al porxo, els llibres, les flors a l’entrada, el rellotge de sol, el pou, el banc de pedra, la font, l’era, el paller, els cavalls a la quadra, el carro, els veïns de la contrada, el carter, la llenya endreçada, les postes de sol plenes de roig, els núvols i els ocells dibuixant formes al cel, el cant del gall... Quan torna a la seva cel.la , només entrar, sent l’oreneta. S’imagina les anades i tornades al niu, S’imagina viure en llibertat, sense barrots, sense imperatius. L’endemà al matí s’enfila fins al forat de la finestra, no pot esperar més. Ho fa sense fer soroll. El niu és perfecte com els que hi havia sota els ràfecs de casa seva. Per uns moments els seus ulls els veuen. Sempre havia deixat fer aquells nius encara que s’embrutés el terra i s’esquitxessin les parets. I la Roser també. No pot oblidar les orenetes entrar i sortir, baixar en vol ràpid

fins a la bassa, deixant petits cercles a l’aigua, i remuntar el vol circular fins al niu. Avui, però, el sentinella de la Guàrdia Militar de la presó de Sant Elies, en veure Jaume Torres traient el cap per darrere dels barrots de la finestra, apunta el fusell i dispara.

Miquel Montoriol 18 de febrer de 2013 Revisat el 2 de març de 2013

Felicidad

arecía imposible que en aquella hermosa mañana pudiese haber alguien que no fuera feliz. Era el mejor momento del día, estaba sola en casa. Abría las ventanas y dejaba entrar la luz, el aroma de la primavera, las alegres notas de algún pajarillo; la vida. Permanecía allí durante unos instantes, respirando hondo, dejando que esas sensaciones la invadieran. A veces, con los ojos cerrados, soñaba ser mariposa y salir volando. Ese día hubiera querido salir a comprar al mercado pero tenía que limpiar, ella debía procurar que su castillo estuviera impecable, esa era su labor. Cada mañana limpiaba y relimpiaba hasta que todo estuviera reluciente. Deseaba que estuviera perfecto para él. Los viernes era el único día en que la rutina cambiaba. Ese día hacía la compra semanal y dejaba encargada la fruta y la carne que le traían el martes. Era su día preferido ya que se quitaba la bata y se ponía un vestido. Prefería caminar que coger el autobús, así podía pasear por las calles y ver escaparates y saludar a las vecinas. Era como una niña con zapatos nuevos. Limpiando los cristales un rayo le hizo un guiño y creyó que era una señal. Aunque fuera jueves podía ir a comprar unos calamares y hacerlos rellenos. Era el plato preferido de su príncipe azul. Sí, le pareció una buena idea. Y se vistió y saludó a la portera, al quiosquero, al obrero que reparaba una avería en la calle, al que cuidaba el parque, a la señora que paeaba un chiguagua, a las adolescentes que reían entre ellas, al anciano que daba de comer a las palomas... caminaba dando pequeños saltitos a derecha e izquierda siguiendo el ritmo de alguna canción infantil.

Preparó la mesa con todo su amor, repasó el borde de los vasos para que no tuvieran ni una mota, alineó los cubiertos y las servilletas. Los calamares en el centro, en una cazuela tapada, para que no perdiera calor. El vino lo sacaría en el último momento para que estuviera frío como a él le gustaba. Sonrió satisfecha. Echó un vistazo alrededor. Justo cuando oyó la llave en la puerta se dió cuenta del polvo en el buffet del comedor. Se había dejado la ventana abierta. Demasiado tarde. Él ya había llegado. Otra vez volvería a castigarla.

Montse Villares

Somiar o no somiar?

es parpelles queien suaument sobre els ulls cansats. La son embriagava cos i ment. Mentre la consciència desitjava una bona nit, l'inconscient es preparava per acollir uns dolços somnis. S'endevinava la fina ratlla que separa la son de la vigília i els somnis es disposaven a despertar. Aprofitaven la foscor de la nit i el silenci que embolcallava l'atmosfera per sortir del cau i deixar brollar la imaginació. Sorgien feres manses i feres ferotges, personatges de contes populars i personatges anònims, indrets propers i indrets llunyans, històries creïbles i històries fantàstiques... Durant uns instants, la imaginació desconeixia límits i galopava fins a límits insospitats. L'interès per a retenir cada detall es feia palès en cada vivència, però el record s'esmunyia al mateix ritme que es despertava la son. Durant el mandrós despertar, els personatges amb tot el seu attrezzo s'afanyaven a tornar al cau i a no deixar rastre del seu pas. Un dia, però, entre presses, van oblidar un barret negre de copa alta als peus del llit. Aquesta curiosa troballa va permetre al somiador estirar el fil de la història viscuda. Es tractava del barret d'un mag que feia les delícies de petits i grans. Demanava al públic algun desig i feia que aparegués de dins del barret. I n'apareixien de molt curiosos...mascotes de tota mena, joguines de tot tipus, andròmines mai vistes i anhels mai assolits. Davant d'aquesta oportunitat, el protagonista va voler comprovar si aquell barret seguia sent màgic fora del somni. El va agafar amb les dues mans, el va contemplar detingudament i després de l'acurada observació, va pronunciar en to solemne: - "Abracadabra, pota de cabra. Si realment ets un barret màgic, concedeixme el desig de viure tots els somnis somiats...i tots els que em queden per somiar." I va repetir, per donar més èmfasis a la cerimònia, "Abracadabra, pota de cabra".

I, per art de màgia, a partir d'aquell precís instant, la seva vida es va convertir en un somni constant, on ell participava de tota la fantasia. La rutina es va esfumar. La son va passar a ser plàcida, sense aventures, sense sorpreses, sense il•lusió. Calia reposar de les que havia viscut durant el somni diürn.

Glòria Miralpeix Juny 2013

Una tarda amb en Joan Margarit

a tarda del dimecres va estar tot un regal. Esperàvem gaudir d'una estona agradable escoltant poesia de la veu del seu autor i vam tenir això i molt més: una classe magistral de poesia tot trencat estereotips com el de la originalitat.

La Fina Ginesta ens va presentar en Joan Margarit amb les seves paraules, floretes de la seva saviesa triades i recollides amb cura de diverses entrevistes: per escriure poesia, cal copiar als clàssics sent alhora humils i agosarats; és l'organització del sofriment, un munt de pedres per assenyalar una vivència, un poema et duu al teu interior com un far...

Sorprenentment per a molts, en Joan Margarit va afirmar que la poesia no era un gènere literari, que tenia molt de ciència ja que, així com aquesta avança a partir de petits instants on es produeix una descoberta, de la mateixa manera neix un poema. La inspiració no és democràtica: no tothom la té, és un do que ve quan un menys s'ho espera, a partir d'una mirada o una sensació. En aquell instant hom sap que té un poema encara que no es tinguin les paraules. Però, la poesia no comparteix amb la ciència el concepte de progrés, ja que mentre un científic coneix les teories dels seus predecessors i, sovint una nova descoberta embolcalla l'anterior, un poeta no necessita dels seus predecessors per escriure un poema. A més, a més, la ciència no emociona. També va defensar que tothom pot llegir poesia, que no cal estudiar mètrica per entendre-la. L'hem de llegir amb actitud oberta ja que no és com llegir un diari sinó més aviat com una caixa negra on no sabem què hi ha dins, sabem com hi entrem però no com en sortirem. En podem sortir canviats, millors. Ens va explicar que la poesia és autobiogràfica i neix del sofriment, del dolor. Un bon poema ha d'arribar al lector i aquest s'hi ha de sentir identificat. El lector de poesia no és com aquell que va a un concert i s'asseu a la butaca a escoltar, sinó que mentre llegeix un poema l' interpreta amb el seu propi instrument com si fos una partitura. S'ha fet de nit. Sota la pluja, dura és la intempèrie.

Uns fars groguencs que no fan llum avancen travessant la consciĂ¨ncia dormida. Fem les maletes per a un tren nocturn. Com una brĂşixola en la nit, sempre tindrem Casa de misericĂ˛rdia.

Montse Villares