Història d'Espanya

Històriad’espanyaHistòriad’espanyaHis tòriad’espanyaHistòriad’espanyaHistòr iad’espanyaHistòriad’espanyaHistòriad ’espanyaHistòriad’espanyaHistòriad’es HISTÒRIA panyaHistòriad’espanyaHistòriad’espa D’ESPANYA nyaHistòriad’espanyaHistòriad’espany aHistòriad’espanyaHistòriad’espanyaHi Evolució econòmica i canvi social. Transformacions stòriad’espanyaHistòriad’espanyaHistò agràries i expansió industrial (1833-1931) riad’espanyaHistòriad’espanyaHistòria d’espanyaHistòriad’espanyaHistòriad’e spanyaHistòriad’espanyaHistòriad’espa nyaHistòriad’espanyaHistòriad’espany aHistòriad’espanyaHistòriad’espanyaHi stòriad’espanyaHistòriad’espanyaHistò riad’espanyaHistòriad’espanyaHistòria d’espanyaHistòriad’espanyaHistòriad’e spanyaqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqw Amanda Martínez Santos Beatriz Mínguez Paredes Andrea Zarcero Monzón Laura González Martín Marina Mora Cano 2n Batxillerat A

Història d’Espanya

Evolució econòmica i canvi social. Transformacions agràries i expansió industrial

[

En aquest comentari anem a explicar alguns dels aspectes econòmics i socials que es varen donar al procés de construcció de l’Estat Liberal (1833-1875), a partir de l’anàlisi de dues fonts: Poesia satírica anònima, 1872 (text 1), i Llei de ferrocarrils, 1855 (text 2).

Pel que fa al tipus de fonts, els dos textos són primaris, es a dir, escrits a l’època al que correspon la informació, però el text 1 es de tipus polític, ja que es tracta d’una poesia que es donava a conèixer mitjançant pamflets (una mena de propaganda política) als carrers, i el text 2 és de tipus jurídic, perquè és una llei que emana d’un poder polític. En quant a l’autor, la primera font és anònima, encara que es pot entendre que és col·lectiu i emanat per un grup que suporta el proteccionisme com a model econòmic. El segon text és col·lectiu ja que va ser elaborat per les Corts.

La finalitat del text 1 és persuadir la població de que el sistema econòmic lliurecanvista no és l’adequat, per tant és un document adreçat a la Nació espanyola. Per altra banda, la intenció del text 2 és donar a conèixer una sèrie d’articles inclosos dintre de la Llei de Ferrocarrils de 1855, i està adreçada també a tota la Nació.

La idea principal de la primera font, és rebatre les idees lliurecanvistes ja que amb el seu programa, segons els proteccionistes, es pot arribar a la misèria. Pel que fa a la segona font, la idea principal és la Llei de Ferrocarrils, que pretén modernitzar la situació econòmica del país.

Aquestes dues fonts les podem situar en el context de la construcció de l’Estat Liberal a Espanya(1833-1875), més concretament, el text 1 pertany a la monarquia democràtica d’Amadeu de Savoia (1871-1873), període que es caracteritza per una gran inestabilitat política a causa de que la unió entre progressistes, unionistes i republicans, que havia aprovat la constitució i portat a Amadeu al tron, es va esquerdar. El text, més detalladament mostra dues corrents econòmiques diverses i oposades, el lliurecanvisme i el proteccionisme, que estaven presents durant aquest període. El text 2 es situa concretament al Bienni Progressista (18541856), en el que el general O’Donell va crear la Unió Liberal, un nou partit entre moderats i liberals. Durant el Bienni, també es va portar a terme diverses mesures entre les quals es troben entre altres, la desamortització general de Madoz en 1855 i la Llei de Ferrocarils, que va propiciar una modernització econòmica per al país i va facilitar el transport de la població.

Per comprendre alguns termes claus d’aquest període, definirem diversos termes: Proteccionisme i Lliurecanvisme. El proteccionisme és una doctrina econòmica que aposta per la producció nacional i imposa taxes i aranzels als productes internacionals per limitar les importacions. S’oposa al lliurecanvisme i intenta limitar la competència. A Espanya es va donar aquesta política comercial al voltant de 1840, amb les lleis aranzelàries de 1841 i 1849, que van afavorir els interessos dels industrials del tèxtil català i dels terratinents castellans cultivadors de blat. Durant el Sexenni Democràtic va ser l’únic intent d’imposar una política liberal amb l’Aranzel Figuerola de 1869, encara que amb la Restauració es va tornar al proteccionisme inicial.

Per altra banda, el lliurecanvisme és la doctrina econòmica basada en el lliure canvi, per la qual cosa s'oposa a qualsevol discriminació contra les importacions de productes estrangers o a qualsevol obstrucció contra les exportacions de productes nacionals, per tant, afavoreix la lliure circulació de productes entre països. és una política que discrepa de l'existència d'aranzels, drets duaners i restriccions de productes, està a favor de la llibertat de comerç tant pel que fa a les importacions com a les exportacions i es contraposa al 2

Història d’Espanya

Evolució econòmica i canvi social. Transformacions agràries i expansió industrial

[

proteccionisme. Durant el segle XIX, a l'Estat espanyol, els lliurecanvistes defensaven la lliure competència perquè així s'ajudaria a la modernització. Els comerciants i els accionistes del ferrocarril i la indústria siderúrgica (generalment de capital estranger) donaven suport a aquesta concepció.

Durant el segle XIX, la població espanyola es va incrementar notablement com a resultat de l’augment de la natalitat i la disminució de la mortalitat. La major part de la població era rural, doncs, l’agricultura era una de les activitats econòmiques principals. Va patir una forta reforma basada en l’abolició de l’Antic Règim, la supressió de les primogenitures i les grans desamortitzacions de Mendizábal i Madoz. Aquest conjunt de mesures va liberalitzar l’agricultura, la terra passà a ser lliure, encara que la major part va ser comprada per propietaris privats individuals. Així, es va desenvolupar una agricultura capitalista.

El procés de desamortització va ser iniciat en 1835 per Mendizábal de les terres i béns eclesiàstics i completat pel progressista Madoz durant el Bienni. Consistia en l’expropiació dels béns amortitzats, la nacionalització d’aquests i la seua venda en pública subhasta. Tenia tres objectius de caràcter econòmic, polític i social. Pel que fa a l’econòmic, es pretenia augmentar els ingressos per a pagar el deute públic. Políticament, volia ampliar la base social del liberalisme i quant a la societat, tenia la finalitat de crear una classe mitjana agrària, llauradors propietaris. No obstant això, els resultats foren negatius ja que no es va solucionar el problema del deute ni va mitigar la desigualtat social, perquè els béns desamortitzats van ser comprats pobles burgesos. A més, encara que el liberalisme guanyà adeptes, hi havia un gran distanciament entre el liberalisme i l’opinió pública religiosa.

La desamortització general de Madoz de1855 va ser l’última gran desamortització. Afectà les terres dels municipis i suposà la liquidació definitiva de la propietat amortida d’Espanya. En aquest cas, els resultats també van ser negatius, els ajuntaments es van arruïnar, no es solucionà el deute públic i perjudicà els més pobres.

Tot i així, les desamortitzacions van canviar la situació del camp espanyol.

Pel que fa a la indústria, Espanya tingué una revolució retardada i focalitzada a Catalunya i al País Basc. Això és conseqüència de l’escassetat de carbó i matèries primeres; el retard tecnològic causat per la dependència del capital exterior; la falta d’articulació d’un mercat interior i per alguns factors polítics.

L’expansió de la xarxa ferroviària va ser un factor clau per a la industrialització. La primera línia construïda va ser de Barcelona a Mataró en 1848. La Llei General del Ferrocarril de 1855 va potenciar notablement l’expansió del ferrocarril per Espanya, i va fomentar la construcció d’aquest, mitjançant la concessió a totes les empreses de ferrocarils de “los terrenos de dominio público que hayan de ocupar el camino y sus dependencias [...], la facultat exclusiva de percibir [...] los derechos de peaje y los de transporte [...], el abono [...] del equivalente de los derechos marcados en el Arancel de Aduanas...”.

Quant a la política comercial, es tractava d’una política molt proteccionista, les lleis aranzelàries de 1841 i 1849 afavorien la indústria tèxtil catalana i els terratinents castellans, com podem vore en el primer text, “Si del extranjero, por ser más baratos, vinieron los granos, las telas, los paños, sin ganar un cuarto, ¿con qué los compramos?”. Malgrat que en 1869, durant el Sexenni, es va intentar dur a terme una política de caire més liberal, que no agradà al sector partidari del proteccionisme, tal i com observar en la primera font, “los librecambistas hoy nos amenazan con dejar a todos cruzados de brazos, abriendo las puertas al género extraño [...] Pues con la miseria no queremos tratos, juremos unidos guerra al librecambio...”.

En la Restauració de la dinastia borbònica es tornà al proteccionisme amb la llei aranzelària de 1875.

En el terreny financer, Espanya tenia un gran deute públic.

3

Història d’Espanya

Evolució econòmica i canvi social. Transformacions agràries i expansió industrial

[

El principal tret d’aquest període quant a la societat, és la desaparició de la societat estamental i la substitució d’aquesta per una societat de classes, basada en el dret a la propietat i la igualtat davant la llei, però gran desigualtat econòmica. Es permetia una major mobilitat social. A més, es va configurar un nou grup social dominant, la burgesia, i va nàixer un grup d’obrers industrials, lligat a la dèbil industrialització.

De fet, el moviment obrer va ser prou dèbil fins al Sexenni Democràtic (1868-1874), per culpa de la també dèbil i molt localitzada industrialització.

Des de la dècada de 1830, van nàixer associacions com les societats d’auxili mutu, que duien a terme protestes de caràcter luddita, durament reprimides. Ja en el Sexenni, la llibertat política aportada per la Revolució Gloriosa, va impulsar el moviment obrer amb la creació de la Secció Espanyola de la AIT (Associació Internacional de Treballadors, creada en 1864 a Londres, per Marx i Bakunin), gràcies a l’impuls de l’anarquista italià Fanelli. A més, en 1972, Lafrague, cunyat de Marx, va originar un xicotet grup madrileny, el PSOE, amb la finalitat de propagar el marxisme per Espanya.

Pel que fa a la societat de l’Espanya de la Restauració era una societat dual on convivien dos mons molt diferenciats. Per una banda podíem trobar un món interior agrari amb forma de vida i subsistència molt retardades, i per l’altra banda es podia diferenciar un altre món amb poques zones industrialitzades on poc a poc s’obria pas a una societat moderna.

En general la pobresa estava molt estesa en aquesta societat, en canvi el bloc de poder estava consolidat per una oligarquia burgesa, formada pels siderúrgics bascos, els empresaris tèxtils catalans i els cerealistes castellans.

Pel que fa a la societat en el medi agrari, durant la Restauració podem distingir una estructura social que donà lloc a esclats socials violents, encara que reprimits ràpidament per les autoritats. Es podien diferenciar diversos grups socials: la oligarquia agrària; les classe mitjanes baixes formades per mitjans propietaris, arrendataris i parcers; llauradors sense terra, jornalers o braces. Aquests últims patien una situació caracteritzada per l’alimentació deficient, carències sanitàries, salaris baixos, manca de cultura, etc.

A Espanya la industria i la mineria van tindre un lent desenvolupament, encara que al País Basc i a Catalunya va prosperar prou més. Al País Basc va ser molt forta la indústria siderúrgica i la banca, en canvi a Catalunya, la indústria tèxtil cotonera va ser la més rellevant.

L’estructura social de les ciutats estava composta per diferents grups com eren la burgesia industrial i financera; l’heterogènia classe mitjana, formada pels defensors de les postures democràtiques i republicanes i a més per una gran massa apolítica; i per última per les classes treballadores, constituïdes majoritàriament d’artesans, encara que també d’obrers.

Després del Sexenni Democràtic, a la Restauració es va dur a terme una censura contra les manifestacions en contra de la monarquia i el dogma catòlic. El professorat va patir moltes conseqüències com ara dimitir del seu càrrec o ser cessat. ‘’Giner de los Ríos’’ (catedràtic) fundà la Institució Lliure d’Espanya com a centre privat i laic, mitjançant el qual va introduir una pedagogia d’avantguarda. Però el que va predominar durant aquest període va ser l’ensenyança tradicional, sotmesa a la vigilància de l’Església Catòlica. A més, l’ensenyança, majoritàriament secundària i superior, estava destinada als fills dels rics.

Aquesta situació del sistema educatiu va provocar un retard en el desenvolupament científic i la investigació.

Durant les primeres dècades del segle XX, Espanya continuà sent un país agrari, no obstant això, van haver-hi grans canvis en el sector industrial, es van desenvolupar nous sectors com l’elèctric i el químic, i va créixer la producció minera i siderúrgica. Però, l’excessiva 4

Història d’Espanya

Evolució econòmica i canvi social. Transformacions agràries i expansió industrial

[

concentració geogràfica de la indústria a Catalunya i al País Basc, la dependència de la tecnologia estrangera i la debilitat del mercat interior, dificultaren un major creixement.

Pel que fa a la Hisenda i el sector bancari, durant aquestes primeres dècades, els govern de la Restauració van dur a terme una política de sanejament de les finances públiques, com la reducció dels interessos del deute, el control de les despeses de l’Estat, i l’augment dels impostos que propiciaren un cicle (de 1900 a 1909) de pressupostos amb superàvit.

La llei de 1899 va transformar al Banc d’Espanya, que passà a controlar l’emissió de bitllets.

Com a conseqüència, es va poder limitar la inflació i estabilitzar la pesseta.

La Primer Guerra Mundial significà un auge econòmic per al país, doncs la situació de neutralitat va permetre un creixement considerable de la producció i de les exportacions de matèries primes, sumat a la desaparició de la competència espanyola i l’enorme demana dels països bel·ligerants per a l’abastiment.

No obstant això, la situació va canviar amb el final de la Guerra, la demana dels països bel·ligerants va acabar amb l’eufòria, desencadenant la crisi. El mercat intern no va ser capaç de substituir a les exportacions, provocant que moltes empreses hagueren de tancar. Però, no tots els sectors econòmics es van veure igualment afectats, el siderúrgic i el químic es van modernitzar, el ferrocarril i la mineria van passar a les mans nacionals al retirar-se el capital estranger, tal com mostra en la segona font, en l’article 19, “los capitales extranjeros que se empleen en la construcción de ferrocarriles o en empréstitos para este objeto, quedan bajo la salvaguardia del Estado”, mentre que els sectors com el tèxtil o l’agricultura, van passar per més dificultats al no haver-se modernitzat.

La crisi europea es prolongà fins a 1924, no obstant això, paral·lelament al que estava ocorrent a Europa, la segona meitat dels vint va coincidir amb un nou període d’eufòria econòmica. Aquesta va permetre que la dictadura de Primo de Rivera portarà a terme una política d’inversions en infraestructures, es van crear les conques hidrogràfiques per al desenvolupament del regadiu, es va invertir en la xarxa ferroviària nacionalitzant-se les línies, es va establir el monopoli de petrolis (CAMPSA) i la Companyia Telefònica.

El problema d’aquesta política inversora va ser que es va tornar a una situació d’endeutament de l’Estat, circumstància negativa a l’hora d’enfrontar-se a la crisi de 1929 durant la II República.

La política espanyola va créixer de forma lenta però continuada en el primer terç del segle degut a la caiguda de la taxa de mortalitat, basada en les millores sanitàries, encara que la mortalitat infantil continuarà sent una de les més elevades d’Europa.

Per altra banda, l’emigració interior del camp a les ciutats, va portar a una creixent urbanització del país, amb el 50% de la població urbana en 1930, destaca l’emigració exterior, amb més d’un milió d’espanyols que van partir a Amèrica llatina.

La societat espanyola continuà sent al llarg d’aquest període una societat marcada per gran diferències de riquesa entre els diversos grups socials. Els grups lligats a la indústria i les finances van tindre un pes creixent en les classes altes.

Pel que fa a les classes mitjanes, experimentaren un augment significatiu en aquest primer terç del segle XX i, colpejades per dificultats econòmiques, van anar girant cap a postures polítiques d’oposició al règim de la Restauració, lligant-se als grups republicans o nacionalistes a Catalunya y el País Basc.

En quant a les classes populars, el creixement numèric de la classe obrera, cada vegada més organitzada entorn als sindicats CNT i UGT, i la pervivència d’una àmplia massa de jornalers sense terra en el sud del país, en una situació social desesperada, els portarà cap a postures polítiques cada vegada més radicals.

Mentre que els socialistes, PSOE i UGT, es van implantar principalment a Astúries, País Basc, Madrid i zones del camp andalús, els anarquistes i el seu sindicat, la CNT, va assentar el seu predomini a Catalunya, Aragó, València i Andalusia.

5

Història d’Espanya

Evolució econòmica i canvi social. Transformacions agràries i expansió industrial

[

Els socialistes visqueren una important crisi a partir del triomf de la Revolució Soviètica a Rússia, en 1917 que provocà que un xicotet grup fundarà en 1921 el Partit Comunista d’Espanya (PCE), encara que els comunistes eren un grup molt minoritari en 1930.

Per altra banda, els anarquistes visqueren fortes tensions entre els partidaris de la lluita pacífica i la fracció més extremista i revolucionària, donant lloc els últims en 1927 a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).

Per últim, especialment en les regions del nord, es van desenvolupar els sindicats catòlics, que en 1917 s’agruparen formant la Confederació Nacional Catòlic-Agrària.

Hem estat treballant el període de la construcció de l’Estat liberal, passant del govern absolutista de Ferran VII a un govern dirigit pels liberals durant la Regència de Maria Cristina i Espartero. Així, podem trobar una sèrie de diferències socials, econòmiques i polítiques.

Pel que fa a les característiques socials hi ha un canvi de la societat estamental a la societat de classes. En la primera hi ha una gran desigualtat ja que cada estament té una situació legal diferent i no es podia canviar d’aquest, doncs, pertànyer a un estament no era per mèrit propi sinó per naixement. Estaven els privilegiats (clero i noblesa) i els no privilegiats ( burgesia i poble pla). Però, en el liberalisme apareix una societat de classes on hi ha igualtat jurídica però desigualtat econòmica. Pertànyer a una classe social o a una altra depenia del diferent grau de riquesa per tant podries tant millorar la teua posició social com empitjorar-la. Aleshores, estaven els rics (noblesa, clero i burgesia) i els pobres (obrers i camperols).

En quant als aspectes econòmics, l’economia de l’Antic Règim estava composada per una agricultura de subsistència, amb productivitat dèbil, sense innovació i autosuficient; una indústria de gremis, sense competència i per tant sense progrés tècnic, i el comerç era el mercantilisme, sense innovació i molt proteccionista. En canvi, amb el liberalisme, hi hagué una Revolució Industrial que causà una Revolució Agrària, amb agricultura intensiva (canvis de la propietat de la terra, noves tècniques i especialitzacions); una indústria que experimentà canvis tecnològics que dugueren noves fonts d’energia (màquina de vapor), noves màquines i, s’especialitzà en cotó i la siderúrgia. A més, el comerç va augmentar gràcies a la millora de transports, amb el ferrocarril i el vaixell de vapor.

Així mateix, el liberalisme econòmic va dur a una nova economia de mercat i al capitalisme. Adam Smith, el creador d’aquesta doctrina, considerava que s’havia de deixar la màxima llibertat als individus per a realitzar activitats econòmiques. El mercat només podia ser regulat per ell mateix, per l’oferta i la demanda, l’Estat havia de ser mínim, només havia de garantitzar les condicions per al desenvolupament de l’economia.

Per últim, sobre els aspectes polítics, podem trobar que en l’Antic Règim presidia l’absolutisme, és a dir, tota la concentració de poders la tenia el rei (sobirania reial), era un estat de fet on no hi havia igualtat jurídica ni tampoc constitució ja que l’individu no tenia drets polítics. Mentre que, en el liberalisme polític, els individus tenien drets i llibertats, era un estat de dret amb una igualtat jurídica i una constitució.

Durant aquest període hi ha un procés de democratització que no segueix les mateixes pautes de l’Antic Règim ni del Liberalisme. En aquesta nova etapa democràtica hi havia sufragi universal, gràcies al qual podien votar tant els homes com les dones majors d’edat; un ampli sistema de drets i llibertats; més serveis públics a càrrec de l’administració; i la monarquia tenia un paper més representatiu amb pocs poders.

6