ÒPERA DE CAMBRA DE BARCELONA 48 · lafadadesarria.com ·
Joan Montón
Amics de l’Òpera de Sarrià es fa gran amb Il matrimonio segreto Tanca la seva V Temporada amb dues representacions de l’òpera de Domenico Cimarosa i ofereix un concert, en versió semi escenificada, per a Òpera en ruta. “Podries aclarir les vocals? La impostació està molt bé i no vull posar-te en un compromís, però si alleugereixes el passatge, el resultat seria magnífic”. Raúl Giménez assaja amb el repartiment d’Il matrimonio segreto, la darrera producció que els Amics de l’Òpera de Sarrià presentarà en aquesta V temporada. Són sis cantants: una francesa, un italià, tres catalans i un noi de Kazkhastan. La pianista torna a atacar l’ària. El parquet està marcat amb una cinta adhesiva que delimita l’escena, però ara toca assaig musical, de manera que no hi ha moviment i els intèrprets se centren a polir l’estil i concertar els números de conjunt. Arriba el descans. Raúl ens explica que va descobrir l’òpera de Cimarosa quan estudiava a Argentina en els anys 76-77. El tenor peruà Luis Alva feia de Paolino “d’una manera elegant, cantava l’ària molt descriptivament; com ha de ser”. Més tard Raúl interpretaria aquest mateix rol al teatre San Carlo de Nàpols i a Roma i després, va dirigir l’òpera per a tots els teatres dels Països Baixos amb cantants joves: “Tota aquesta experiència m’ha servit per arriscar-me a muntar-la amb l’Òpera de Cambra de Barcelona. Estem molt satisfets amb la tria dels cantants, crec que el resultat serà òptim”.
Il matrimonio segreto Òpera bufa en 2 actes Domenico Cimarosa (1792) Una producció de l’Òpera de Cambra de Barcelona - Amics de l’Òpera de Sarrià Versió semi representada. Festival Òpera en ruta. Diumenge, 12 de maig a les 18 h. Teatre de Sarrià Funcions: Dissabte, 18 de maig a les 20 h Diumenge, 19 de maig a les 18 h. Teatre de Sarrià Els cantants d’Il matrimonio segreto amb l’Anna Ponces, Assunto Nesse, Viviana Salini (pianista repertorista) i Núria Cardoner (vestuari).
Una miqueta d’història Després d’una estada decebedora al costat de Caterina la Gran, Domenico Cimarosa tornava cap a Nàpols. La tsarina volia projectar una imatge il·lustrada i aclaparar occident amb el llustre de la seva cort, i per això contractava els compositors italians més famosos d’Europa, però des del primer encàrrec, Cimarosa va comprendre que Caterina tenia còdols a les oïdes i que per més que s’esforcés no rebria altre que condescendència i incomprensió. I a més, feia massa fred. Abans de complir els quatre anys de residència, Cimarosa i la seva dona demanaren permís per deixar San Petersburg. De camí a casa es va aturar a Viena i la rebuda fou entusiasta. L’emperador Leopold II s’havia mostrat indiferent amb Mozart, que acabava de morir, però acollí amb tots els honors Cimarosa i li demanà una òpera que seria escrita pel dramaturg imperial, Giovanni Bertati, i representada amb tots els recursos disponibles. Bertati va adaptar una comèdia anglesa i Il matrimonio segreto es va estrenar al Burgtheater el febrer de 1792. L’entesa entre llibretista i compositor resultà absoluta i junts van crear una obra que, durant molt temps, seria considerada la millor òpera bufa de la història. L’emperador va quedar tan satisfet en veure-la que va convidar la companyia a sopar i després els hi va demanar tornar-la a representar sencera.
Un trosset de l’argument Don Geronimo és un ric comerciant bolonyès delerós d’ascendir socialment. Pretén casar les seves dues filles, Carolina i Elisetta, amb un digne representant de l’aristocràcia. Carolina i Paolino s’han casat en secret i miren la manera d’aconseguir el consentiment del pare. Paolino vol fer tractes amb el comte Robinson. Li proposa casar-se amb Elisetta a canvi d’un dot ben sucós. D’aquesta manera — pensa Paolino—, el comte resoldrà la seva precària situació econòmica i el pare, co-
foi pel seu ingrés en l’alta societat, s’avindrà a beneir el seu matrimoni. El comte es presenta per signar el contracte matrimonial, però embadalit per la bellesa de Carolina, planteja Paolino un canvi de núvia. Paolino intenta persuadir-lo que trencar el compromís resultaria ofensiu per la família, però el comte no fa cas i, a la primera oportunitat, es declara a l’aterrida Carolina. Elisetta angoixada per la fredor del seu futur marit, malinterpreta una conversa entre la seva germana i l’aristòcrata i, enfurismada, comença a escridassar-los. Don Geronimo intervé per posar ordre i en voler assabentar-se dels fets (“Orsù, saper conviene che fu?”) tothom parla alhora i resulta impossible d’entendre res. Final del primer acte...
Una proposta juganera En acabar el descans es reprèn l’assaig, ara d’escena. La directora, Anna Ponces, ha traslladat l’acció als anys vint del segle passat. Don Geronimo consumeix art modern i practica l’esport —que comença a posar-se de moda— perquè ambiciona formar part de l’elit social més sofisticada: “Expliquem la realitat d’una època, però allunyant-nos del realisme i jugant amb allò que ens proposen les situacions. El llibret de Bertati té un equilibri perfecte i Cimarosa el complementa amb una música que l’enriqueix i ens ajuda a entendre’l millor. La comicitat ve dels objectius contradictoris de cada personatge i de la tensió creixent de la trama que els hi porta a situacions cada cop més rocambolesques”. El muntatge, llavors, pretén allunyar-se de la realitat, però sense desvincular-se de la situació dramàtica. Tranquil·litat, no hi haurà escàndol: “De cap manera! Només afegim la nostra particular salsa. M’agradaria que el públic, quan acabi l’òpera, tingués —igual que l’emperador Leopold II— la necessitat de tornar-la a veure”. L’òpera ens fa riure, ens fa pensar, ens evadeix i ens toca el cor. Segons ens explica l’Anna, tendim a banalitzar la comèdia, però a la
vegada ens enganxa perquè ens emmirallem amb allò que viuen els personatges: “Il matrimonio ens ensenya a resoldre els entrebancs de la vida amb benevolència”. Deixem l’assaig i ens dirigim cap al barri de Gràcia per tal de preguntar-li a Carles Berga els detalls de l’escenografia. L’escola universitària Elisava afronta el seu quart muntatge amb AOS. El projecte guanyador va ser dissenyat per dues alumnes —una polonesa i l’altra alemanya— tutelades per Carles Berga: “És un decorat diferent dels que hem fet fins ara perquè hi ha diversos nivells. L’espai és neutre, però s’entén que es tracta d’un àtic modern, propi d’una burgesia benestant familiaritzada amb les noves avantguardes artístiques i afeccionada a l’esport”. Berga va estudiar arquitectura a Barcelona i es va iniciar en el món de l’escenografia, fa uns quinze anys, amb l’Alfons Flores. Ha creat muntatges pels teatres de Lió i Triestre i ara mateix treballa en la producció de Turandot que encetarà la temporada vinent del Gran Teatre del Liceu. A Elisava imparteix una assignatura trimestral dedicada a l’espai, en la qual hi ha una part dedicada a l’òpera. Els alumnes estudien amb l’Anna
Ponces la dramatúrgia, els personatges i la música, després els planteja la seva idea escènica i llavors els nois, amb l’acompanyament del professor, presenten les seves propostes. “En un trimestre no pots formar un escenògraf, però sí que pots inocular el cuquet de l’òpera i, a banda, alguns alumnes, després de pair l’experiència, opten per estudiar el màster d’escenografia”. Il matrimonio segreto és la producció més ambiciosa que AOS ha programat en els seus cinc anys de vida. Pel director musical i gerent, Assunto Nesse, “no entrava inicialment en els nostres plans, però enguany, amb l’aniversari —i amb la insistència de Roger Alier, que sempre ens la demana—, hem volgut fer l’esforç i muntar-la. El nostre públic trobarà moltes semblances amb la primera producció de l’any, La scala di seta de Rossini. Il matrimonio és una òpera més llarga i, per tant, desenvolupa la trama moltíssim més. L’estil és més contingut i harmònic, propi del classicisme musical, i Cimarosa exhibeix la seva maduresa i crea un model d’òpera bufa italiana que es va imitar durant 60 anys”.
Imatge de l’escenografia preparada per l’Escola Universitària de Disseny Elisava.