Territori Candel

L'AVENTURA DE LLEGIR

Guia de recursos

AL VOLTANT DE...

Territori Candel

Territori Candel Els altres catalans Barcelona: Edicions 62, 2008, pàg. 35

Se senten conquistats per Catalunya; no del tot, és clar, però sí en alguns —bastants— aspectes; els principals, potser. En primer lloc, si els diuen murcians o gallecs s’enfaden; si els diuen catalans, no. Si els diuen murcians, ho neguen. «Jo he nascut a Catalunya.»

«I els teus pares, què?» Sí, els pares d’ells no són catalans. Però ells han nascut a Catalunya, i hi insisteixen.

Ara, no els insulteu Múrcia, no els insulteu Cartagena. Ells sí, que poden fer-ho. Vosaltres no. Davant la persistent i discutida qüestió: «...heu vingut

a menjar-vos el pa dels catalans...» es posen furiosos, naturalment!, i aleshores, només aleshores, malparlen de Catalunya. A ells no els el regala ningú, el pa; ells se’l suen; són tan treballadors com el primer català, treballen més que els catalans; què farien els catalans sense ells? De totes maneres, això els passa aviat. I de vegades ells mateixos, amb la mateixa espasa flamígera esmentada de «heu vingut a menjar-vos el pa...» etcètera, ataquen els darrers immigrants que denigren Catalunya. Punt.

A cuestas con mis personajes Esplugues de Llobregat: Plaza & Janés, 1979, pàg. 7 Voy a pergeñar un nuevo libro. Se trata de dar noticia de lo que hacen o han hecho muchos de mis personajes —muchos o algunos; todos no, porque sería imposible— fuera de los libros en que aparecen, o sea: después y además de cuando los disequé en las páginas de mis novelas, de mis relatos y de mis ensayos. Y de dar noticia, o noticias, aunque sean leves e insignificantes.

Será un libro como tantos otros míos, que irá surgiendo sobre la marcha. Yo fecharé este preámbulo al terminar de escribirlo y después colocaré también la fecha al final del mamotreto —simple curiosidad— cuando haya acabado de montarlo recopilando e inventariando y también, qué duda cabe, inventando; inventando en el sentido de contar nuevas historias que se me ocurrirán sobre esa aludida marcha, que no tendré que desempolvarlas al extraerlas o recuperarlas de donde estén en estos momentos.

Els altres catalans vint anys després Barcelona: Edicions 62, 1985, pàg. 9 Si em poso a pensar, dedueixo que el meu exemple, respecte al fenomen de la immigració a Catalunya, no és típic, sinó particular, molt particular. Però, si continuo pensant, m’imagino que tots els casos de tots i cadascun dels immigrants són també molt particulars, encara que, una vegada hi ets pel tros, puguin conformar-se grups, actituds, maneres, accions, corrents, idiosincràsies, tot això que els antropòlegs, sociòlegs i historiadors empaqueten tan correctament.

Nascut al poble de Casas Altas, al Racó d’Ademús, que pertany a la província de València, lloc enclavat entre les províncies de Conca i Terol, l’ètnia dels seus habitants és l’aragonesa —prefereixo ètnia a raça encara que no em convencin cap dels dos mots— i la seva llengua la castellana, a pesar d’una gran quantitat de modismes aragonesos. Modismes aragonesos i de Conca. Sospito, amb tot, que el Racó d’Ademús en té de propis.

Apuntes para una sociología del barrio Barcelona: Península, 1972, pàg. 22 Hoy se construye de cualquier manera. Las casas modernas son de papel. Aquel chiste de Gila de uno que golpea el tabique y le pregunta al vecino: «¿Me oyes?»; y el vecino le contesta: «No solamente te oigo, sino que también te veo», no es ningún chiste, es sólo una pequeña exageración. En los silencios de la noche se pueden oír los interruptores de la luz al encenderse o apagarse, el chorrito del pis y el murmullo de la cadena del wáter de los inquilinos de arriba y, si aguzas el oído, de los de abajo.

Las grietas de los nuevos edificios aparecen por doquier, y aparecen al momento. Los arquitectos, aparejadores y encargados de las obras se limitan a decir que está asentándose la construcción y es un fenómeno natural, pero nadie las tiene todas consigo. De vez en cuando se derrumba un bloque de pisos recién terminado o hay que colocar inyecciones de portland en los cimientos, o volver a pasar los albañiles tapando rajas por las que entra la luz de la calle o se puede meter en ellas la mano.

Aquella infància esvaïda Barcelona: Edicions 62, 1987, pàg. 7 Tinc vuit anys i em dic Celdoni: un nom que sé escriure, però que a dures penes si sé pronunciar. Tenir vuit anys no és tenir gran cosa: és per això que m’agradaria més ser com l’àvia, que en té vuitanta-cinc. Però això, malgrat tot, no em desagrada. En canvi, dir-me Celdoni, sí.

A mi m’agradaria dir-me Paco, o Pere, o Joan. Així, ara, em diria Paquito. O Nito. O Joanet. I si em digués Pere, doncs Peret. Ara, no. Ara només em dic Celdoni, perquè Celdoni no pot acabar en «et» ni tampoc en «ito».

Passa que, quan estem ella i jo sols —jo sóc jo, és clar, i ella, la meva mare—, ella diu: «Celdoni, vés al meu tocador i porta’m les ulleres, que vull cosir.» Algú que la sentís no es creuria que es dirigia a mi. Creuria que ho diu al criat. Fa el mateix efecte que quan diu: «Timoteu, treu el gos a passejar.»

Diario para los que creen en la gente Barcelona: Plaza & Janés, 1974, pàg. 233 Ocho y media de la tarde. Enciendes la tele y lo primero que oyes es: «Referéndum nacional», y mi chiquillo, cinco años, continúa, pues ya se sabe el eslogan: «Vota la paz». Hace pocos días me preguntaba: «Papá, ¿qué es eso de votar?».

¡Dios, la que se armó!

Barcelona: Marte, 1970, pàg. 13 El Francisco Candel, lo que son las cosas, resultó profeta en su tierra. Bueno, profeta de cuerpo entero, no, profeta a medias. Cuando en el epílogo que hemos mencionado colocó lo también mencionado de que sus personajes, a lo mejor, no leerían la obra, pero que si la leían, según como se lo tomaran, se armaría la gorda, hacía literatura, puro hablar por hablar o puro escribir por escribir. Él jamás imaginó que se liaría la que se lió. Si lo llega a barruntar no escribe el libro, seguro, pues no le desea a nadie los malos ratos que pasó. Aun cuando presiente que de haberlo sabido lo hubiera escrito igual, como está haciendo ahora, pues la pluma y el papel, o el bolígrafo o máquina, los útiles de escribir, tiran más que las mulas de un carro o, como dicen los bárbaros, más que un pelo de moño.

Donde la ciudad cambia su nombre Barcelona: La Busca, 1998, pàg. 33 El Juan y el Pedro, hermanos, dieciocho y dieciséis años —poco más, poco menos—, respectivamente, habían ido a pedir explicaciones al hijo del Juan de Dios, que les había querido deshonrar la madre.

Luego, ya en compañía de éste, del hijo del Juan de Dios, calle Ulldecona arriba, antes calle 7, se dirigieron al paseo del Puerto Franco, a verse las caras. Era de noche. Pero verse las caras significaba arreglar las cuentas, arreglar el asunto a golpes, como en los viejos tiempos, como en los tiempos clásicos, cuando los duelos.

Fem un pols, Hemingway!

Barcelona: Edicions 62, 1984, pàg. 7 Ahir a la nit vam fer gresca de debò a base de xumar fins a emborratxar-nos. En Piferrer s’incorporava a l’exèrcit i s’havia de celebrar. Demà marxa cap a Castillejos. Bé, celebrar-ho no. Acomiadar. Com els homes. Tres mesos i, si tot va bé, sergent de complement. Milícies universitàries, ja se sap. Érem l’Ortiz, en Pedro Pero, en Bartrina i jo. Llavors arribà en Piferrer amb en Salustio. En portaven uns quants de l’estudiantina amb ells. D’altres ja eren alferes i sergents. Després en van anar arribant més. Al final ens vam reunir una bona patuleia. Ho vam passar molt bé.

En Bartrina tenia una nit genial. Com que sap que escric, tan bon punt em va veure, em va dir: —Fem un pols, Hemingway?

M’ho va dir moltes vegades en tota la nit.

—Fem un pols, Hemingway!

El fèiem, en qualsevol taula de bar i en qualsevol moment. De vegades guanyava ell i de vegades, jo. Més tard, com que ell va xumar més que jo, el solia guanyar jo.

—Fem un pols, Hemingway!

Fruit d’una necessitat Barcelona [etc.]: Bruguera, 1969, pàg. 5 Gairebé sempre, els meus articles literaris són fruit d’una necessitat. Es podrà objectar que els articles de cadascú ho són, si més no de la necessitat d’escriure’ls. Però això és una cosa òbvia. Necessites escriure’ls perquè t’hi vas obligar amb d’altres necessitats: necessitat d’acomplir amb l’obligació estipulada, necessitat monetària, necessitat de cobrir l’expedient, necessitat d’atendre la petició d’un conegut o amic... Fins i tot pot haver-hi la necessitat purament vocacional. I tanmateix jo no em refereixo a aquesta necessitat directa de fer un article que, per un motiu o altre, et cal fer, necessitat, és clar, en què jo, també, sovint estic involucrat. Jo em refereixo ara, a aquesta necessitat que hi ha hagut de fer un article per a tocar tal tema. O sigui, en allò que al principi hem anat enunciant, primer és l’article que has d’escriure i després el tema; en allò a què jo em refereixo, de primer és el tema que per una cosa o altra et preocupa i després l’article que tractarà d’aquest tema.

M’aneu comprenent? Doncs bé, infinitat de vegades jo he escrit els articles així. M’he dit: cal que parli de tal cosa, això no rutlla; o això és fabulós, cal que ho doni a conèixer, o això, per aquell o aquell altre motiu, mereix un comentari. En fi...

Han matado a un hombre, han roto un paisaje Barcelona: La Busca, 2002 pàg. 255 Para hacer la barraca, primero había alisado el suelo, removiéndolo, limpiándolo de hierbas, apisonándolo. Había escogido un trozo de descampado libre en el antiguo campo del Antolín, un poco apartado del conglomerado que se alzaba como una barrera delante de las Económicas. Quería estar solo. Con su mujer y su hijo, pero solo. Era un trozo alfombrado de césped, un césped no muy verde, sí bastante pisoteado. Antaño, cuando chico, allí, donde él alisaba, había habido caña dulce. Cada año plantaban caña dulce. La caña dulce la chupaban, la mascaban, la trituraban, la rumiaban, hasta que quedaba convertida en hilos que parecían cabello de ángel y que al final, carentes de sabor, tenían que escupir. ¡Qué tiempos aquellos! ¡Bah!

Hay una juventud que aguarda: raro intento de novelar unos pensamientos y unas conversaciones Barcelona: G.P., 1969, pàg. 19 Me encuentro enfermo.

No es lo mismo encontrarse, estarlo, que serlo.

Yo hace tiempo que lo soy. Del pecho. Algo que no es tan doloroso como serlo del hígado o del estómago. Cada quince días un pinchazo para ponerme el neumo, y nada más. De vez en cuando, muy de tarde en tarde, un análisis. Estoy ya tan acostumbrado que ni me doy cuenta de estas cosas. A veces no me acuerdo de que soy un enfermo. Entonces me considero un ser normal y hasta me siento con ganas de correr y de bailar.

Pero hoy es distinto. Hoy me encuentro enfermo. Y otra vez vuelvo a repetirlo. No es lo mismo ser que estar. Ser es una costumbre. Estar, un dolor.

Hoy me encuentro enfermo, mal. Me duele la cabeza. Pero es un dolor raro. Cual si me cogieran el cerebro y lo enroscaran como una tuerca. Además lo tengo vacío o suelto. Creo que si moviera la cabeza sonaría como un sonajero.

Lo tengo vacío de ideas. Todas las vertí en una novela que he presentado al Nadal. Hoy la he llevado, y era el último día de admisión. Por poco ni llego a tiempo.

Hemos sido traicionados Esplugues de Llobregat: Plaza & Janés, 1982, pàg. 17 Intentando explicar ahora la vida de mosén Andrés Riera y demás personajes, carburo lo poco que sabemos de quienes nos rodean, de las personas que conocemos o decimos que conocemos o creemos que conocemos. Tienes de ella un conocimiento de cuatro trazos, incluso de cinco, y en algunos casos hasta de veinte, esto es: un conocimiento tipo boceto impresionista, nada de un conocimiento tipo pintor clásico, académico y detallista, aunque quizá sea lo primero lo que valga. Y no me ando refiriendo aquí a un conocimiento intimista, psíquico, de recoveco de carácter y análisis del alma, sino más bien a un conocimiento de tipo histórico. A veces conocemos más el carácter de las personas que nos rodean que su historia, al menos su detallada historia.

Historia de una parroquia (novela de curas): los avanguardistas y la guerra Barcelona: EM, 1971, pàg. 87 De donde más muchachos acudían a la parroquia era de las Modestas Casas y de Cal Alfals. De donde más, de Cal Alfals. También acudían algunos de otras barriadas que esmaltaban el paisaje, como de Can Butifarra, Colonia Sarriere y Colonia Cántaro, esta última enormemente alejada del templo parroquial, más que las Casitas de los Ferroviarios de donde venían los Riñales y el Casimiro Europeo. Igualmente acudían algunos chicos de los payeses. Pero de donde no se arrimaba nadie era del Castell, el barrio que, precisamente, daba su nombre a la parroquia, y donde estaba el Asilo del cual mosén Borde era capellán.

Los hombres de la mala uva Barcelona: Dima, 1968, pàg. 11 La hija de la mujer que barre las escuelas ha tenido un hijo en la Maternidad, en el pabellón rosa de las solteras. Últimamente, ya con su barriga a cuestas, la hija ayudaba a la madre en la limpieza. El niño no tiene padre. Nadie lo conoce. Algunos dicen que ni ella, la madre del crío, lo sabe. Han circulado diversas historias. Y esto pese a que en los barrios ya no es nada del otro mundo, ni casi piedra de escándalo, el que alguna soltera resulte de vez en cuando embarazada. Se adelanta el casamiento y en paz.

La hija de la mujer que barre las escuelas se llama Dulce Nombre.

Les meves escoles Barcelona: Columna, 1997, pàg. 15 De la muntanya de Montjuïc, havíem baixat a viure a les Cases Barates. La primera escola a la qual vaig anar era a la Colònia Bausili. La Colònia Bausili estava separada de les Cases Barates pel camp del Dragó. L’anomenàvem així pels dragons, sabeu?, aquells dragons com sargantanes, amb unes boletes a les puntes dels dits, que s’aferraven a les parets, es menjaven la roba si t’entraven a casa i acudien al reclam de la llum. El meu pare els anomenava apegarizos, alguna mena de modisme aragonès. Aquells dragons foren una de les primeres desil·lusions de la meva infantesa. Jo que era realista i fantasiós al mateix temps, em vaig sentir traït en tots dos aspectes.

On era el foc que treien per la boca? I la llengua verinosa? I el volum terrible? I la llarga cua poderosa?

Al camp del Dragó s’hi jugaven partits de futbol: el Dragón contra el Portense. Quan plovia, al camp s’hi feien bassals i les libèl·lules el sobrevolaven.

La nova pobresa Barcelona: Edicions 62, 1989, pàg. 7 Vaig néixer pobre, he estat sempre pobre, continuaré essent pobre, i pobre moriré. A aquestes hores, no espero que canviï la meva sort. Diguem que la corba o la sinuositat de la meva pobresa m’ha fet conèixer, d’alguna manera, totes les oscil·lacions d’un estat de vida comú a una gran majoria de gent.

De mancar absolutament tot, he passat a ser propietari d’un pis i titular d’una llibreta en una Caixa d’Estalvis; en sortir de la misèria del subdesenvolupament no he estat capaç més que d’aconseguir la misèria de l’electrodomèstic.

Petit món Girona: Llibres del Segle, 1999, pàg. 61 Els havia oblidat i no els havia oblidat. Quants oblidats d’aqueixos desitjarien l’escalafó de la pobresa i no el de la marginació, que és el que ara ocupen.

La semàntica eufemística, però no reparadora, els anomena exclosos socials. Bon dia, marginació. La salutació va, en primer lloc, per als que dormen al carrer. Pocs, molts? Els que siguin: 500.000 persones viuen sense redós a l’Estat espanyol i 40 milions de necessitats s’estenen per tota Europa. Bon dia, marginació! Tots els que tenen ulls i s’hi veuen hauran pogut observar molts sense sostre sota la visera de l’estació de Sants igual que cadàvers a l’entrada, estesos en els seus fèretres de cartró. Allà mateix, al costat, tenen la furgoneta amb sis lliteres abatudes els de Rauxa. Sis lliteres són poques. El pas per la furgoneta és breu, per això és com si es multipliquessin aquestes lliteres. Dormir sota teulat, encara que sigui de furgoneta, motiva favorablement, sobretot perquè els voluntaris d’aquesta associació, que els atenen, els tracten com a persones i no com a degenerats, i els ofereixen el camí d’una recuperació i una normalitat social a través d’un alberg i d’una adequada assistència i teràpia que aquesta arrauxada gent de Rauxa manté. Bon dia, marginació.

Primera història, primera memòria Barcelona: Edicions 62, 2006, pàg. 281 Nens, avui és l’últim dia que faré classe. He rebut una notificació. Bé, en realitat es tracta d’un conflicte amb els que a partir d’ara ens manaran.

Que Déu ens agafi confessats! M’han dit que he d’abandonar l’escola i que ja no podré exercir més en cap altra. Passi el que passi, aquesta última lliçó us la faré en català. Vull que estigueu molt atents, que ho recordeu molt bé. Ningú no us pot arrabassar mai la vostra manera de parlar. Si us la prohibeixen de parlar en públic, parleu entre vosaltres en la vostra llengua, així conservareu la dignitat d’un país.

El santo de la madre Margarita Barcelona: Ronsel, 2004, pàg. 7 En un humilde barrio había una vez un humilde asilo.

Lo regentaban humildes monjas y albergaba humildes gentes de toda laya, edad y sexo.

El barrio era humilde porque en él vivían personas de condición humilde y porque sus edificaciones eran también de carácter humilde.

Había excepciones.

El cura, que tenía una gran iglesia —cada vez la iba levantando más grande—, una gran barriga, una gran papada, un gran apetito y una gran mayordoma...

El alcalde, que mantenía una oronda presencia, una oronda vara con orondas borlas, un orondo cargo consistente en redactar, tres tardes por semana, orondos papeles de buena conducta cobrando por ello la oronda voluntad, y manteniendo además una orondez burocrática que le hacían vivir orondamente bien...

Viaje al Rincón de Ademuz Barcelona: Nova Terra, 1968, pàg. 202 Vamos a casa de mi primo Eduardo Genovés y su mujer Matildín. Tomamos café con ellos. Yo quiero ir a Albal, a conocer a mi sobrino el Yusuf. Llevo un rudimentario plano que mi sobrino me mandó en una carta, al enterarse del viaje, y diciendo, tío, si llegáis a Valencia, luego, por aquí, así asá, a Albal.

Pero el así y asá no es tan sencillo sobre el terreno como sobre el papel. En el plano de carreteras Albal no aparece.

INFANTIL ¡Hoy empiezo a trabajar!

Una nueva tierra

Barcelona: La Galera, 1969

Barcelona: La Galera, 1967

SOBRE L’AUTOR BALTÀ, Pere L’Excel.lentíssim Senyor Francesc Candel Barcelona: Fundació Francesc Candel, 2010

PARDO, Esther Els carrers de Paco Candel: on Barcelona canviava el seu nom El Prat de Llobretat: Rúbrica, 2003

Candel i Barcelona: la ciutat dels altres catalans 1958-1964

RIERA, Ignasi Candel, Paco o Francesc

Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2014

Barcelona: Xarxa Cultural, 1988

CAUDET YARZA, Francisco El Candel

SINCA, Genís Petita història de Paco Candel

[S.l.]: Editgraph, cop. 2008

Barcelona: Mediterrània, 2009

Francesc Candel, Carme Carol. Conversa transcrita per Xavier Febrés [Barcelona]: Ajuntament de Barcelona, 1991

SINCA, Genís La providència es diu Paco Barcelona: Dèria/RBA , 2008

LANDRON, Michel Francisco Candel : une mémoire de la transition démocratique en Catalogne

VEIGA, Manuel Els altres Candels: un text escrit a partir de l’obra de Paco Candel

Paris: L’Harmattan, 2013

Lleida: Pagès, 2014

NOVEL·LES Un ayuntamiento llamado Ellos Barcelona: Ediciones B, 1994

Barrio Barcelona: Marte, 1977

Los importantes: Pueblo Esplugues de Llobregat: G.P., 1971

«El juramento» y otros relatos Esplugues de Llobregat: Plaza & Janés, 1987

El Candel contra Candel Barcelona: Laia, 1981

La carne en el asador Barcelona: Nova Terra, 1966

El perro que nunca existió y el anciano padre que tampoco Barcelona: Laia, 1973

Temperamentales Crónicas de marginados

Barcelona: Destino, 1960

Barcelona: Laia, 1976

Los importantes: Élite Barcelona: Plaza & Janés, 1962

«Trenta mil pessetes per un home» i altres narracions Barcelona: Edicions 62, 1984

ASSSAIG Brisa del cerro Barcelona: Bruguera, 1970

Encara més sobre els altres catalans Barcelona: Curial, 1973

Carta abierta a un empresario

Los que nunca opinan

Barcelona: Laia, 1974

Barcelona: Estela, 1971

Els que no poden seguir

Ser obrero no es ninguna ganga

Girona: Llibres del Segle, cop. 1993

Barcelona: Laia, 1976

POESIA Oda poética Barcelona: Carena, 2014

TEATRE Aquella infància esvaïda seguit de Richard Barcelona: Edicions 62, 1987

Sala de espera Barcelona: Occitania, DL 1964

Guia elaborada per la Biblioteca Francesc Candel

Si vols saber més coses de totes les activitats i novetats de Biblioteques de Barcelona, entra a www.bcn.cat/biblioteques.

Fotografies: Arxiu Candel

Maquetació: UAN•TU•TRI

Imprès en paper reciclat

Dipòsit legal: B.21681-2014

Si tens el carnet i vols rebre informació de les activitats de la teva biblioteca, dóna’t d’alta al butlletí electrònic a www.mesbiblioteques.cat.