Certamen literari Francesc Candel 2015
Certamen literari Francesc Candel La Marina 2015
Edició Ajuntament de Barcelona, Consell Municipal del Districte de Sants-Montjuïc Coordinació Elvira Aguirre, Direcció de Serveis a les Persones i al Territori, Districte de Sants-Montjuïc Nadia Rodríguez, Direcció de Serveis a les Persones i al Territori, Districte de Sants-Montjuïc Àngels Migueles, Biblioteca Francesc Candel Julián Figueres, Biblioteca Vapor Vell Joan Delgado, Biblioteca Poble-sec - Francesc Boix Anna Xuclà, Departament de Comunicació, Districte de Sants-Montjuïc Disseny i maquetació Imatge i Producció Editorial Municipal, Ajuntament de Barcelona Correcció lingüística Consorci Normalització Lingüística Edició i impressió Imatge i Producció Editorial Municipal, Ajuntament de Barcelona Dipòsit legal B-20.667-2015
Enguany celebrem l'edició número vint-i-tres d'aquest certamen literari tan emblemàtic, un bon moment en el camí que ens convida a descobrir nous talents i noves maneres d'escriure. Els premis literaris Francesc Candel reten homenatge a aquest escriptor, a la seva personalitat, al seu barri, amb la idea de mantenir-ne viu l’esperit a la Marina perquè sigui conegut molt més enllà, a tot el districte i a tota la ciutat. Aquest recull de relat curt (adult i juvenil), reportatge periodístic i poesia, amb les obres dels premiats i els finalistes, transmet un aire de proximitat, de relacions interpersonals, de diferents cultures, de convivència. Llegiu-lo. I feu-lo córrer: es tracta de compartir allò que tenim a les mans i al cap, d'aquesta manera tots hi sortim guanyant. Animeu-vos a conèixer en profunditat l'esperit d'en Francesc Candel i aquests premis literaris. I no dubteu a participar-hi en la propera edició!
Jaume Asens i Llodrà Regidor del Districte de Sants-Montjuïc
Guanyadors del Certamen literari Francesc Candel La Marina 2015 Poesia Yose Álvarez-Mesa
Relat curt adult Marta Figueras Alsius
Relat curt juvenil Sofía Gómez Martínez
Reportatge periodístic Alfredo Álvarez Pérez
Finalistes del certamen literari Francesc Candel La Marina 2015 Poesia Amando García Nuño
Relat curt adult Cristina García Morales
Relat curt juvenil Martí Casal Pelegrí
Reportatge periodístic Teresa Fraile Calvo
Certamen literari Francesc Candel 2015
5
Membres del jurat President del jurat Antoni Carballido Conseller de Cultura del Districte de Sants-Montjuïc
Relat curt juvenil Jaume Centelles, Escriptor i pedagog Jordi Mateu, Professor de l’Escola Can Clos Joan Delgado, Director Biblioteca Poble-sec - Francesc Boix
Relat curt adult Martí Carandell, Professor de l’Institut Domènech i Muntaner Oleguer Forcades, Director de Sants 3 Ràdio Antoni Reig, Periodista, profesor de Comunicació a la UAB i membre d’Òmnium Sants
Reportatge periodístic Genís Sinca, Escriptor i periodista Jesús Martínez, Periodista, escriptor i editor de Sants-Montjuïc Pere Baltà, President de la Fundació Paco Candel Eva Albiol, Cap de redacció de La Marina
Poesia Ricard Reitano, Escriptor i activista cultural Maria Lorente Becerra, Escriptora Julián Figueres, Director Biblioteca Vapor Vell
6
Certamen literari Francesc Candel 2015
Esperando abril Guanyador modalitat poesia Yose Ă lvarez-Mesa
I Marzo gotea sobre el invierno exhausto y cadavérico aplastando el momento con sus dedos de agua. Me zambullo entre el rumor de las mantas al abrigo del sueño que me espera. Los cristales resuenan con estrépito purgando su osadía, (los dientes de la lluvia trabajan a destajo), y la madera cruje encharcada en bostezos. Me adormezco bajo la sinfonía que estalla en el jardín. Mañana volveré a desear la primavera.
II Albergo tantas sombras diseminadas por tu ausencia en la casa… (En el hueco infinito de la puerta, sobre todo). Me quedé sin tu paz, sin tu luz, sin tus ensueños… Me quedé con los sentidos huérfanos y ahogados en un llanto sin lágrimas. El temporal se alía con la noche para entonar la serenata de tus pasos alejándose. Tulipanes sin alma desdibujan tu rostro ante el espejo.
Certamen literari Francesc Candel 2015
9
III Se ha mojado el momento, la ropa, los zapatos. La piel es una estancia líquida de vientos funerarios. Y yo espero, espero… sabiendo que nadie llegará.
IV El viento se introduce en la lluvia y
trunca su trayectoria.
Voltea su intención vertical tejiendo mi destino con agujas que doblegan la inercia. Las gotas se estilizan, afilan su panzas retadoras (ahora llenas de vértigo) y aceleran los pasos impulsados por dedos invisibles. Por fin se estrellan (irremediablemente) contra el pavimento, oblicuas y agotadas, con un grito escorado, pintando charcos de ausencia en mis retinas.
V Y marzo finaliza sin demostrarme que la vida sigue. El sol pende en lo alto abigarrado y sobrio, tachonado de nubes que alfombran sus pisadas.
En mis paredes se abrazan las distancias y el reloj hace eco. (Apenas se distingue ya su voz). Amanece otro dĂa de esperas invidentes, de conjuros para ablandar las horas de urgencias detenidas, de sensaciones vibrando en el paisaje. Y marzo finaliza sin permitirme abrir el ventanal.
Certamen literari Francesc Candel 2015
11
Pasajeros del último tranvía Finalista modalitat poesia Amando García Nuño
“Si aquí no hay otro remedio sino confesar o morir…” Quijote. Cap.LXIV
El bachiller subió, acaso en el Raval, buscando su lugar. Camino de la playa se había vaciado aquel vagón de ilusiones con casco y espadaña. Apenas quedaba ya un viajero enjuto sentado al fondo, contemplando en la pantalla del móvil unos ojos de pardas lejanías. Se sentó frente a él, sólo un pasillo aislaba la aciaga terquedad del día insomne. El triste pasajero se aflojó la gola de la angustia sobre el cuello, presumía un destino de aciagas sementeras, el retorno al barbecho fugaz de la cordura.
Estaban solos, nada había más que un envite ciego a la esperanza, un pleito de bellezas ensoñadas, un desafío tras las ventanillas opacas de dolor, y aquella apuesta al futuro alineado de los sueños…
El bachiller bajó, acaso por el Born, en alguna parada de almas viejas, dejando al hombre triste el periódico del día, una sentencia más lenta que la muerte, y un dolor de imposibles batiéndole el costado.
Certamen literari Francesc Candel 2015
15
En su traje, marengo de hidalguía, quedó el dolor de ser sin haber sido, la certidumbre aciaga de ese día… Hallóse, al fin, más viejo y más herido asiendo el maletín de la utopía con su única mano, y ya vencido… Pasajero del último tranvía que, al albur de un tiempo ya perdido, arrastra su locura todavía y no tiene parada en el olvido.
El nen de la gorra taronja Guanyador modalitat relat curt adult Marta Figueras Alsius
El nen de la gorra taronja era alt i prim. El vaig conèixer fa molts anys, al turó dels búnquers, on anava a menjar pipes quan m’escapava de casa. Fa tants anys que el vaig conèixer que tinc la impressió que està mort. Si ara hi penso el veig tot arrugadet, assegut a terra, amb les cames quilomètriques penjant turó avall. Els cabells blancs li sortirien de sota la gorra i segurament els ulls se li haurien fet petits i brillants. Potser els tindria blaus, com els vells que són savis. Però quan jo el vaig veure assegut allà, els tenia negres, els ulls, i menjava un polo de maduixa. M’hi vaig fixar perquè mentre feia llepades al gelat somreia d’orella o orella. Feia una mica de por, amb aquella boca tan gran i sense parar de somriure amb la llengua amunt i avall. Tenia les dents blanques i tota la cara també, com la pell dels cadàvers. Em va fer enveja perquè jo portava ferros i no m’agradava gens somriure perquè els ferros eren horrorosos i m’espatllaven la cara. Tot i que agraeixo haver estat monstruosa durant la meva infantesa perquè ara tinc unes dents bastants maques. La qüestió és que vaig veure el nen de la gorra taronja assegut a la vora del turó, amb les cames penjant i menjant un gelat amb un somriure ben ample i ben amunt. Les comissures dels llavis gairebé li arribaven als ulls, que eren rodons i grossos com síndries. M’agrada molt menjar síndria. I les celles triangulars, com un malvat. I mirava d’un cantó a l’altre com si busqués alguna cosa però no semblava que veiés res. Vaig pensar que devia ser un robot. Era una cosa, o un ésser, realment estranya i diria que em va pertorbar i tot. Em vaig eixugar els ulls perquè acabava de plorar, m’hi vaig acostar per darrere i li vaig tocar l’espatlla amb un dit. Va girar el cap i se’m va quedar mirant amb aquella cara tan peculiar, somrient encara. Va cridar HOLA com si estiguéssim a trenta metres de distància l’un de l’altra i em va fer molta gràcia. Vaig riure i ell em va dir, en un volum normal “No et tapis la boca amb la mà, m’encanta això que duus a les dents”. “Aquesta merda?” li vaig preguntar, assenyalant-me la boca. Em va dir que sí, i em va demanar si podia tocar-los. Es va separar de mi, va
Certamen literari Francesc Candel 2015
19
estirar el seu braç llarg i jo vaig tancar els ulls, perquè us juro que tenir aquell nen-gegant-insecte amb aquell somriure tan exagerat i psicòpata i aquelles celles punxegudes, a davant meu amb la seva mà dins la meva boca, era una cosa molt macabra. Durant un quart d’hora em va resseguir cada part dels ferros que tenia incrustats a les dents. Quan va treure el dit de la meva boca em va dir gràcies. Sempre somrient i ensenyant-me les dents. Era un nen adorable. Vam seure a terra i li vaig dir que tenia tretze anys i que la meva vida era molt dura. Era un nen molt alt per tenir deu anys però li quedava bé amb aquella cara. Seguia llepant el pal tot i que del polo, ja no en quedava res. – Jo també tinc una vida trista- I es va posar a plorar. Però només de llàgrimes, plorava, perquè seguia somrient molt gran. Em va fer molta pena allò, allò que plorés somrient, i també em vaig posar a plorar, i li vaig donar la mà. – Sóc una carbassa- va dir. I em vaig pixar de riure. Em va mirar i em va dir “No fa gràcia.” I jo encara vaig riure mes fort perquè em va dir que no feia gràcia amb aquella boca tan i tan riallera. Plorava de riure i ell anava plorant de no-riure i les llàgrimes li entraven a la boca somrient. Pobret. Li vaig demanar perdo i em vaig centrar. El nen necessitava ajuda i jo sentir-me útil. I aleshores va passar-me allò que sempre vols que et passi quan ets petit però que no passa mai, tipus trobar-te un geni, un ésser màgic, o fer-te amic d’una fada. Allò que et frustra quan fas deu anys perquè penses: ja està, no he estat una nena prou especial per conèixer cap follet, segur que un nen millor que jo, a la seva habitació hi te una caseta amb un ninot que a la nit cobra vida o amb un coi de ratolí que sap parlar. Va ser meravellós. “Coneixes el conte de la ventafocs?”, va demanar-me el nen. És clar que el coneixia, qui no coneix el conte de la Ventafocs? “Saps que hi ha una carbassa que es converteix en carrossa? Doncs jo sóc el nen que a les dotze de la nit es converteix en carbassa. Abans no passava res, perquè quan surt el sol torno a ser
20
Certamen literari Francesc Candel 2015
un nen normal, però un dia, uns nois joves em van trobar i amb un ganivet em van foradar fent-me forma d’ulls i de boca grossa. Em va fer mal i ara estic tot el dia així.” Em va dir que això li havia portat molts problemes, que ningú no se’l prenia seriosament i que no sabia gaire què fer amb la seva vida. No vaig saber què dir-li, realment era una història prou dramàtica i jo era massa impulsiva per donar consells intel·ligents o consolar al personal. Però el primer que se’m va acudir va ser dir-li que per això últim no patís, que la majoria de gent no sabia gaire què fer amb res i que per això tothom acabava fent tants disbarats. No tenia pares. Bé, els seus pares havien estat uns pagesos que no podien tenir fills i havien fet un pacte amb el diable: tindrien un fill carbassa a canvi de convertir-se ells també en carbassa però per sempre –dia i nit–. Per tant, el nen havia crescut completament sol amb dues carbasses formoses i grosses a la taula del menjador. Durant el dia, el nen vetllava per les carbasses però a la nit no podia fer-ho perquè ell mateix també es convertia en una verdura, o un tubercle o una hortalissa, tan es, en una cosa que no pot sentir ni parlar. I el mateix dia que els adolescents el van agafar per celebrar la nit del trenta un d’octubre, van agafar els seus pares-carbasa per menjar-se’ls. Per sort, a ell només li havia tocat això de la cara. – Vaig estar trist uns dies, perquè trobava a faltar la companyia dels pares a la nit. Encara que no ens poguéssim comunicar era com... com dormir amb algú saps? Et sents acompanyat. Ja sé que una carbassa morta no és una cosa viva...però eren els meus pares. Quan sortia el sol i em convertia en nen els veia allà a prou meu i em sentia estimat. I ara estic molt sol. Li vaig dir que m’havia enamorat d’ell i que m’esperaria que fos mitjanit per endur-me’l a casa i que pogués tornar a dormir acompanyat ni que fos una nit. I a les dotze en punt va convertirse en carbassa davant dels meus ulls, jo no m’ho creia. Va ser una metamorfosi esplèndida: es va anar ataronjant i encongint molt a poc a poc, i es va fer rodó. Vaig agafar-lo de terra i vaig tornar a casa. L’endemà al mati: la tragèdia. Una olor intensa de
Certamen literari Francesc Candel 2015
21
carbassa em va fer despertar d’un sobresalt. Vaig córrer cap a la cuina i vaig xisclar perquè hi havia una olla que treia fum. A l’olla, el cadàver líquid del meu amic. El meu amic carbassa convertit en crema de verdures . Déu m’havia encomanat la missió de cuidar-lo i la meva mare l’havia matat. No tornaria a menjar gelats de maduixa, i això em feia plorar, perquè es veia d’una hora lluny que li encantaven. Com que era una nena bastant llesta i resolutiva que no es conformava amb el que li passava sense que ella volgués que li passés, vaig començar a pensar possibles accions a emprendre després de la desgràcia: llençar la crema pel turó on ens havíem conegut; menjar-me la crema amb crostonets de pa torrat; o mirar a la brossa per si hi havia les llavors que la mare havia llençat al matar la carbassa. Hi eren. Hi eren. I em vaig menjar el meu amic a cullerades. Aquella nit em vaig tornar a escapar de casa, vaig anar al turó dels búnquers i vaig plantar totes les llavors de carbassa sota un arbre molt alt, alt com el meu amic. Lluna plena, i jo amb aquella pala de platja fent un gran forat, gran com el somriure del meu amic. Com si enterrés un mort. L’endemà al matí, ben d’hora, vaig córrer cap al turó a mirar si el nen de la gorra taronja havia ressuscitat. I no. Tot era ple de flors ataronjades. Abans d’una vida sempre hi ha hagut flors. Però aquestes flors no es van convertir mai en carbasses, ni en el meu amic. Sempre van ser flors molt fràgils i senzilles, com les coses que importen. Sé que el meu amic carbassa corre per la meva sang perquè me’l vaig menjar, i que te flors per sempre allà on el vaig conèixer i estimar una tarda. Jo vaig ser la nena que va conèixer el nen carbassa. I ningú més.
22
Certamen literari Francesc Candel 2015
El hombre de los buzones Finalista modalitat relat curt adult Cristina GarcĂa Morales
Me expulsa la casa y me expulsa la ciudad. Otras veces he podido refugiarme de la ciudad en la casa o de la casa en la ciudad, según el caso. Y otras veces, excepcionales, he tenido el refugio de otra casa distinta a la mía. Pero ya no hay refugio y cuando alguien me dirige la palabra lloro. Pienso que un poeta empezaría el poema así, Me expulsa la casa y me expulsa la ciudad. Creo que puede ser el comienzo de un poema. Puedo crear una segunda persona difusa y escribir ese poema. Yo nunca he escrito un poema, pero recuerdo haber escrito a los dieciséis años una línea que podría ser un verso: Sólo yo, que le subo y le bajo el tirante a mi antojo con el deseo. Era el final de un microcuento en el que yo era la protagonista, era verano, llevaba un sujetador rosa fucsia Cacharel y una camiseta verde pistacho de tirantes finos, de manera que los tirantes del sujetador se veían. En el microcuento yo estoy sentada escribiendo el microcuento en una libreta y el narrador es alguien que observa cómo el movimiento de mi mano se comunica al hombro y eso hace que se me baje varias veces el tirante del sujetador. Describe el narrador que yo me subo el tirante en un gesto mecánico, sin darme cuenta, y por último concluye que él es el único que se da cuenta de mi gesto porque es él quien me sube y me baja el tirante a su antojo con el deseo. En línea recta desde mi casa está el hombre de los buzones. Nos separa la sede de la ONCE. De no ser por la sede de la ONCE seríamos vecinos, pero tenemos que rodear la sede de la ONCE para encontrarnos. Soy yo la que siempre lo encuentra a él. La casa me expulsa y al salir la ciudad también me expulsa y yo cometo el error de meterme en un bar a gastar diez euros que no tengo. Sé que estoy cometiendo el error conforme lo cometo, y aun así entro al bar, y el bar también me expulsa. Me expulsa y me cobra. Soy la más guapa del bar pero no estoy en el bar apropiado como para que ningún hombre guapo se me acerque. El error es doble. La casa me expulsa y al salir la ciudad también me expulsa pero iba decidida a refugiarme en un concierto de funk rocanrolero de unos chicos que se llaman The Baker Brothers, Los hermanos Baker o Los hermanos panaderos (me gusta
Certamen literari Francesc Candel 2015
25
pensar que lo último), donde habría bailado hasta entrarme un ataque de asma. Pero una vez he salido de casa la ciudad como un matón de discoteca me expulsa y hasta me quita el derecho de andar por la calle los quince minutos que me separan del Booga Club. Entonces, como lo tengo a un minuto, me meto en ese bar inapropiado y frío, porque la gente sale a fumar constantemente y yo estoy al lado de la puerta y voy vestida con la ropa apropiada para el concierto, que me deja la cintura al aire. La entrada costaba doce euros, yo me gasté diez en el bar. Hago la cuenta cuando estoy de vuelta en casa y metida en la cama, y me da tremenda rabia mi pésima gestión de las expulsiones. Los fines de semana de diciembre Granada es una discoteca barata que se las da de garito sofisticado con djs profesionales, con carta de cócteles, con aseos con papel higiénico, pero no tiene nada de eso. A la discoteca que es Granada se le clarean los desconchones por debajo de la última mano de pintura y el matón de la puerta que a mí nunca me deja entrar lleva un jersey de Armani falso y un perfume de Armani falso que marea. En Granada no hay tienda Armani, cómo va a haber en Granada tienda Armani, qué a punto estoy de dar media vuelta y regresar a la casa que me expulsa a encararme con ella, a que un libro que no me interesa me haga de escudo, pero veo entonces al hombre de los buzones que ha conquistado en plena calle Ganivet un reducto de honestidad. Yo me quedo mirándolo desde la otra acera. Estoy avergonzada y me siento una snob por fascinarme un vagabundo. Esas reflexiones hacía al principio. Me quedo mirándolo a una distancia más corta y él no se inmuta. Está sentado en un escalón con las manos sobre las rodillas y los ojos cansados al frente, sin dedicar ni un pestañeo a los clientes de la discoteca que pasan por delante de él bailando la canción del verano en invierno. Durante el día el hombre de los buzones se va de los buzones para que la gente pueda echar sus cartas y se sienta en el banco de cualquier plaza, al sol, en la misma postura que no es ni de espera, es de estar, de existir. En una enciclopedia aparecería una foto del hombre de los buzones y en el pie se leería “Hombre”.
26
Certamen literari Francesc Candel 2015
Una segunda persona difusa para el poema diría te he escrito cartas desde lugares remotos contando cosas remotas. Te he escrito desde un tren azul que atravesaba el Rajastán contándote que en la piscina del Ranthambore Hotel un turista ha desviado el objetivo del faquir que caminaba sobre brasas para hacerme fotos a mí. Te he escrito desde la segunda mezquita más grande del mundo contándote que me han tomado por chechena, me he llamado Fátima por un par de horas, he comido lentejas con una familia, pero cuando ha llegado la hora de la oración mi cinismo se ha puesto a prueba y ha fracasado, he tenido que recorrer el perímetro de soportales saltando por encima de las mujeres arrodilladas, haciendo el camino más largo y difícil porque el suelo de piedra roja abrasaba y no podía atravesar el patio descalza. Pero lo más remoto de esas cartas no es ni desde donde las escribí ni lo que contaban, sino el hecho mismo de escribírtelas, a mano en un cuaderno, y a ti que nunca respondes; y todavía hay algo más remoto y es que yo creo que eso es lo correcto. Me fascinan el mendigo y su perro. Cuando el mendigo está comiendo de una pequeña fiambrera el perro guarda distancia y atiende con la cabeza ladeada, como el perro que atiende a la gramola de la discográfica La voz de su amo. El mendigo se pone en el buzón de Granada Capital y el perro en el de Madrid. El perro del mendigo se llama Nano, y eso es algo que me sigue avergonzando un poco, saber el nombre del perro y no el del hombre. Fui yo quien se lo preguntó directamente, cómo se llama el perro, una vez que fui a los buzones a llevarle media pizza y media tarrina de paté que me sobró y que me envasaron en el restaurante. El perro me gruñe que me quiere matar y yo le digo al mendigo dele algo al perro, que no ladre tanto. Luego consideré ese comentario medio inoportuno por mi parte, aunque considerar inoportuno un comentario que se le dice con total comadrería a un vecino sí que me hace sentir snob. No sé si sé relacionarme con el mendigo. Me sale naturalmente, naturalmente me agacho para darle una moneda y para desenvolverle un filete, naturalmente meto en el microondas los pedazos de pizza para llevárselos calientes. Pero después pienso en el filósofo y en
Certamen literari Francesc Candel 2015
27
eso de que todo lo que le queda por hacer a un mendigo con respecto a mí es pegarme un puñetazo, y me pregunto si naturalmente él agradece mi pizza recalentada y preguntármelo me vuelve otra vez snob. Sentir vergüenza de sentir vergüenza. Sentir vergüenza de sentir vergüenza de sentir vergüenza. Hoy por ser mi cumpleaños me he permitido una huida en toda regla. Cumplo veintiséis. Ni la casa ni la ciudad han podido alcanzarme. He descongelado un bollo de pan y he recalentado el tomate frito de mi abuela. Se me ve venir: que me he ido a comérmelo a los buzones con el mendigo. No tan deprisa. Mojar pan en el tomate frito de mi abuela es lo mejor del mundo. Es tomate frito con conejo, pero yo pongo los pedazos de conejo aparte porque siempre le queda duro, o será que el conejo es duro. Me ha expulsado la casa y la calle me ha dado su bienvenida de siempre de “mejor vuélvete a casa”, pero yo he rodeado el edificio de la ONCE con el recipiente de tomate calentándome los guantes y he saludado a mi vecino. Todavía no sé cómo se llama. Le digo señor. Señor, ¿le importa si me siento? El Nano me ladra que me quiere matar. El hombre sale soñolientamente de su estado de estar y manda callar al perro. Me ofrece un cartón, el suelo está frío. Yo lo acepto y me pongo delante del buzón de Extranjero. Me quito los guantes, saco el pan y el tomate, alargo el brazo hasta Granada Capital y le ofrezco. Se sirve un poco en su fiambrera y me lo devuelve agradecido y sonriéndoseles los ojos azules. Desde Provincias el Nano observa el comer concentrado de su amo. Yo no me sé el estado de estar pero estoy a gusto, no hay prueba de cinismo que superar y me he puesto a escribirte otra de mis cartas remotas porque creo que es lo correcto.
28
Certamen literari Francesc Candel 2015
Finestres a la realitat Guanyador modalitat relat curt juvenil Sofía Gómez Martínez
La professora repartia fulls en blanc pels pupitres mentre els aclaria els requeriments d’aquella edició dels Jocs Florals: “...es valoraran poesies que tinguin un mínim de 12 versos, el tema és lliure...”. Amb prou feines se’n sortia per fer-se entendre en català i li demanaven que escrivís poesia? De cua d’ull va advertir un moviment al passadís i, quan estava girant el cap per veure qui s’acostava, l’esclafir de vidres esberlats la va transportar violentament de nou a la confusió de després de l’impacte. Va sentir el dolor agut de mil agulles clavant-se-li a la seva pell i les mans se li van tenyir de vermell. Darrere el xiulet que li ressonava als timpans va sentir els crits esgarrifadors i les sirenes que entraven per l’obertura que feia pocs instants era una finestra. Va engrapar d’una revolada el llibre rebregat que li havia caigut de la falda i va córrer, o més aviat es va moure sobre unes cames tremoloses i inestables que no obeïen les ordres del seu cervell. El terror li recorria les venes com un congelant que la insensibilitzava pam a pam. “Arriba a les escales, escales, escales...” Les havia pujat feia un parell d’hores, amb el pols a les oïdes, sentint com el seu cor accelerava per l’esforç i l’adrenalina d’enfilar-se fins la planta més elevada de l’edifici on es refugiaven. Buscava llum i sortir d’entre aquelles quatre parets que s’anaven acostant cada cop més a cada instant que passava al soterrani. L’electricitat era un luxe oblidat després de tants mesos de conflicte i ella només necessitava llegir, abstreure’s. Evadir-se per uns moments de les tropes prorusses que planaven com un espectre sobre la ciutat, enrunant-la amb míssils i bombes imprevisibles i implacables. Els seus dits van tocar la fusta polsegosa de la barana i la van llençar de cap a les escales, l’asfixia creixent dins els seus pulmons mentre esperava el tro del següent atac. Tornava al seu refugi claustrofòbic amb l’aire viciat del pànic que hi havien respirat dia rere dia des que el conflicte va començar. El seu pare deia que marxarien, que no els quedava res allà a què aferrar-se ni res per defensar. Aconseguirien quelcom millor que una vida incerta entre antics edificis soviètics a mig esfondrar, invisibles per un món on les desgràcies existien únicament quan sortien a les notícies. Quan només uns esglaons
Certamen literari Francesc Candel 2015
31
la separaven de la planta baixa tot va començar a tremolar. El terra repicava sota els seus peus seguint el ritme dels impactes mentre l’envoltava una cortina de guix que es desprenia del sostre. Es va arrossegar cap el que havia estat el sòlid escriptori d’un conserge i s’hi va arraconar a sota, abraçada al llibre i garratibada en el seu propi esglai. La professora intentava fer-la tornar en si: “Oksana..., Oksana..., Oksana!”. Una pilota havia trencat la finestra del passadís i instintivament la nena s’havia arrupit sota la taula, quedant en una mena d’estat de xoc. Finalment, després de moltes sacsejades va aconseguir que aixequés el cap. Va tornar en si i, desorientada, va fixar la mirada bruscament en els seus ulls. Aquella carona de 12 anys portava escrits un dolor i una paor que haurien descoratjat el més atrevit dels herois.
32
Certamen literari Francesc Candel 2015
El fantasma del Duc Finalista modalitat relat curt juvenil MartĂ Casal PelegrĂ
Aquell estiu, el Quim solia despertar-se per la nit, desvetllat amb la pell amarada de suor, i es quedava recolzat a l’ampit de la finestra sentint els sorolls de la ciutat. Intentava imaginar, a la llunyania, la remor del mar. Era difícil, perquè la porteria on vivia amb els seus tres fills i la seva mare quedava enclotada per sota de la rasant del carrer, a la muntanya del Carmel, vuit kilòmetres més enllà de la platja de la Barceloneta. Durant uns instants aclucava els ulls i somiava despert, passejant per la platja, trepitjant la sorra i sentint el vaivé de les onades. Però la realitat s’entestava a recordar-li que baixar a la platja costava vuit bitllets de la T-10 i deixar la seva mare sola i desvalguda a casa. La senyora Carmeta insistia, però el Quim defugia de deixar-la massa estona sola. En poc temps havia passat de carranquejar a gairebé no aixecar-se de la cadira de rodes. Amb tot la Carmeta era una anciana molt resolta i s’havia fet càrrec dels seus tres néts d’ençà que aquell maleït càncer s’endugué la seva nora. També hi contribuïa que la jubilació de la Carmeta era minsa i que el Quim descurà la feina per quedar-se al costat de la Núria fins al darrer instant. –Tens la son canviada per aquesta nova feina? Jo només volia deixar de veure’t banderejant com una ànima en pena –es justificà–. –No, mare. No és pas això. Ja m’està prou bé tenir una feina encara que sigui de vigilant nocturn. És aquesta calor, l’estiu, els nens sense unes vacances com cal... –Doncs si no és la feina, vés cap al llit i descansa la nit lliure que pots. Els nanos s’entretenen amb qualsevol cosa i amb un bon entrepà ben farcit. De poc els servirà la platja amb la panxa buida. Així que tu ocupa’t de portar un sou a casa, que jo ja em faig càrrec d’ells. –Prou que ho sé. –Doncs hauries d’estar agraït. Les novenes que vam pregar a Santa Rita per trobar-te una feina han funcionat. –Mare, però si tu no hi creus. –Això les meves amigues no ho saben pas, i si no ens va sentir la santa, sí que ho feu mossèn Pere per buscar-te aquest lloc i
Certamen literari Francesc Candel 2015
35
això a mi ja em val. O creus que qualsevol pot ser el majordom d’un palau? –Exageres com sempre, mare. Només sóc el vigilant, però si a tu t’agrada més dir-me així per les teves amigues... –va dir mirant inútilment cap al cel–. La visió no era més que la d’un mur gris. Quan la campana de l’antic despertador de la Carmeta va sonar, el Quim va fer un bot del llit. Eren les set i no havia dormit en tota la nit. La seva mare tenia raó, el Pau, l’Oriol i la Míriam necessitaven unes sandàlies noves. Però quin servei els farien les sabates noves si no trepitjaven més carrer que el de la porteria i, amb la calor que feia, sempre anaven descalços pel passadís? El Quim va posar dins la motxilla l’entrepà que la seva mare li havia preparat. Després s’apropà al llit on ronsejaven els tres petits i els xiuxiuejà a cau d’orella: “Prepareu les maletes que al vespre us vindré buscar i marxarem tots de vacances”. Els salts i xiscles d’emoció eren incontenibles. Els seus ulls espurnejaven d’il·lusió. “Visca!, visca!” “On anirem?”, preguntava l’Oriol. “Ben lluny!”, exclamava el Pau, sense tenir clara la noció de llunyania. L’àvia Carmeta reprengué el seu fill amb una mirada i guardà silenci. El coneixia i sabia que qualsevol bajanada podia estar rondant-li pel cap. El Quim marxà més content que un gínjol cap a la finca del Palau de les Heures, ara propietat d’un magnat rus, una mica fatxenda, que deia ser un descendent del duc de Brandenburg, i es feia anomenar per aquell títol nobiliari. El Quim coneixia fil per randa tots els racons de l’edifici i sabia que l’habitació que el duc havia reformat a les golfes per a les seves visites nocturnes podia transformar-se fàcilment en l’habitació d’un castell. Només calia pujar dues armadures de l’entrada, penjar un dels tapissos del menjador i llestos! L’edifici en si imposava i els petits poc diferenciarien entre aquella construcció afrancesada i un castell d’Escòcia, Prússia o Branderburg. Havia de ser aquella setmana, aprofitant que el duc i la seva muller estaven de creuer, o mai. Al vespre, quan ja havia caigut la fosca, passà per casa amb la furgoneta del jardiner i feu sonar la botzina. Els petits obriren la
36
Certamen literari Francesc Candel 2015
porta. Tots tres tenien penjades les seves respectives motxilles a les espatlles. La Carmeta l’esguardava amb cara de circumstàncies a la seva cadira de rodes. “Som-hi! Cap al castell de Von Stauffenberg. El camí serà llarg”. –Podries haver triat un altre nom, si més no? –va remugar l’àvia–. –Mare, no rondinis tant –somrigué el Quim–. Que era l’únic castell adaptat per a cadira de rodes que els quedava lliure i on acceptessin tres periquitos i dues tortugues –i dirigint-se als seus tres fills anuncià–: Nois, el camí és llarg. Així que si voleu fer una becaina aprofiteu perquè arribarem de matinada. El Quim va conduir fins als jardins del palau i allà, pels camins del voltant va començar a fer voltes i voltes, rodejant la finca, sense allunyar-se massa. La furgoneta era vella i l’agulla de la benzina no funcionava. Calia simular un viatge molt llarg i aturar-se just davant del palau quan fos ben fosc i prou tard. La furgoneta començà a fer batzegades i el Quim l’aturà a tocar de la porta del darrere. “Ja hem arribat! Au, desperteu! Al castell hi ha un llit rodó molt còmode, i fins i tot tenen una banyera amb hidromassatge!”. Sortiren molt endormiscats. Només la Míriam pujà fins a dalt pel seu propi peu. El Quim agafà en braços el Pau, mentre que la senyora Carmeta duia l’Oriol dormit com una soca a la seva faldilla. Ho tenia tot molt ben pensat. Ell faria la guàrdia nocturna mentre els petits descansessin plàcidament. Després dormiria unes hores al matí, fingint fer el dormilega ja que estaven de vacances ,i a les tardes farien excursions pels jardins i el bosc del voltant. –Jo dormiré a l’habitació del costat i l’àvia es quedarà amb vosaltres. Només m’heu de prometre una cosa –va demanar–. Si us desperteu a la nit no abandonareu l’habitació. Corre la llegenda que l’ànima d’un avantpassat del duc vaga en pena. Així que si sentiu un soroll, res d’obrir la porta fins que jo vingui. –D’acord?– digué abans de tancar la porta. Després s’afanyà a posar-se l’uniforme de vigilant i fer la seva ronda habitual per tot el palau i les rodalies. Els petits dormiren
Certamen literari Francesc Candel 2015
37
com unes marmotes fins l’endemà. La Carmeta, tot i comprendre el seu fill, no veia amb bons ulls aquell pla. Era massa arriscat. I si a la fi el magnat tornava abans o algú els veia per allà, i el Quim perdia la feina? Calia tocar de peus a terra i allò era la bogeria més grossa que fins el moment havia fet el seu fill. A mesura que els dies anaven avançant, els ànims de la senyora Carmeta s’anaren calmant. El dimarts colliren dos pots de móres i el dimecres trobaren el cau d’uns esquirols. El dijous el Pau trobà una enorme aranya peluda. Corrien lliurement pel bosc, feien veure que grimpaven pels pins i arribaven al vespre esgotats i feliços. Tot anava sorgint segons les previsions del Quim. Els nois cregueren fermament estar a un castell de Baviera. La il·lusió era tan ingent que no els permetia veure més enllà, on la ciutat descansava als seus peus. –A mi em sembla més un castell de fades. No entenc com pot haver arribat fins aquí el fantasma d’un duc –recelà la Míriam–, que era la més gran dels tres. –Això és perquè aquí vivia en realitat una fada –va fer l’àvia, arrufant el front–. Una fada malvada que s’enamorà bojament d’un duc. Però com que el jove no li correspongué amb el mateix amor, enfurismada, el tancà a les masmorres fins que canviés de parer i, malauradament, el duc mai no la volgué estimar. –Ah! –barrinà–. Ara ho entenc tot. Deu ser per això que el pare no ens deixa visitar la resta del castell... Segur que la fada pot estar amagada a qualsevol racó, perquè són immortals. Oi, àvia? –Malgrat no ser immortals poden viure més de mil anys, i amb elles els seus encantaments. Però d’una bona garrotada, més d’un ha mort alguna que altra fada –s’emocionà la senyora Carmeta–. –Sí, mare, sí. Tu d’això en saps molt –ironitzà el Quim–. Nois, avui és la darrera nit, així que aprofiteu per fer un bon bany. Demà tornem. –Quina llàstima! Jo havia quedat amb l’esquirol –es queixà l’Oriol–. –I jo no he pogut collir el segon pot de mores –protestà la Míriam–.
38
Certamen literari Francesc Candel 2015
–Nois, el vostre pare té raó. Demà, després de l’excursió de la tarda, farem cap a Barcelona. D’acord? Els petits s’hi avingueren amb resignació. En el fons es sentien molt feliços i satisfets d’haver viscut les millors vacances de la seva vida. Aquella darrera nit la lluna feia el ple i es sentia a l’aire la sensació d’haver de passar-ne alguna de grossa. El duc, tip de passar massa hores al costat de la seva muller en aquell luxós transatlàntic, decidí agafar un jet privat a la darrera escala. Marxà amb el pretext que li havien sorgit uns negocis ineludibles, quan en realitat volia aprofitar per passar una nit al palau amb la seva nova amant, una noia molt atractiva que havia conegut al mateix creuer. El duc solia quedar per aquestes ocasions en un sumptuós àtic que tenia a la part alta de la ciutat, però la seva petulància l’esperonava a presumir de les seves riqueses en les primeres trobades. Volia impressionar aquella jove espaterrant d’ulls maragda, que en realitat no era més que una lladre oportunista. El Quim estava fent la ronda pels jardins quan escoltà el Ferrari del duc entrant per la porta del davant. Sospirà i pregà a un Déu en qui no creia que el duc no pugés a les golfes. “No, ell acostuma a portar-les a la cambra rosa”, intentà calmar-se endebades. Sortosament, el duc decidí acomodar-se a la cambra rosa. Els petits dormien plàcidament i el Quim feia la segona ronda per la primera planta, quan la jove d’ulls maragda abandonava suposadament la cambra rosa per agafar el mòbil oblidat al Ferrari del duc. L’Oriol tenia mala jeia i cregué sentir unes passes. Despertà la Míriam, que confirmà, per la lleugeresa de les trepitjades, la presència del fantasma de Von Stauffenberg. Les passes cada cop es sentien més properes. Els seus cors bategaven accelerats. El pom de la porta es va girar sol. La Míriam empassà saliva i agafà la maça de l’armadura. L’Oriol empunyà la llança. S’obrí la porta i entreveieren en la foscor una silueta vaporosa de seda. “Fot-li, fort!, que és la fada malvada!” cridaren esporuguits.
Certamen literari Francesc Candel 2015
39
El Quim s’afanyà a esbrinar què estava passant. Quan va arribar, la senyora Carmeta ja havia fet el cop de gràcia a una fada enjoiada com una princesa dels contes medievals. “Caram, quines vacances més formidables, papa. Fins i tot hem mort la fada malvada!”. “Ets el millor pare del món, mai ens oblidarem d’aquestes vacances tan entranyables”, conclogué amb sorna la senyora Carmeta. No calgueren majors explicacions. El magnat, lluny d’enfadarse, va estar molt agraït quan el Quim comparegué a la cambra rosa amb aquella berganta als braços. “Si arriben a desaparèixer les joies de la meva muller, puc assegurar-te que hores d’ara jo ja seria el més semblant a una ànima en pena”, va dir. “Per cert, a la duquessa m’estimo més no comentar-li res. Ella és molt aprensiva i sempre li han fet por els fantasmes”.
40
Certamen literari Francesc Candel 2015
El loco galleta Guanyador modalitat reportatge periodístic Alfredo Álvarez Pérez
Este es el relato de un acontecimiento inigualable. Un trance que se concretó durante un partido de fútbol en Buenos Aires, “la reina del plata”, un sábado otoñal del año mil novecientos cincuenta y cuatro. Gracias a una invitación, no por esperada menos fortuita, fui testigo del mismo, de una competición singular incluso en mi estima, que a la sazón había visto más de cien partidos. La mañana del argumento descubrí que el fútbol podía ser mucho más que un deporte y, alejarse a la vez, del concepto de juego; sin darme cuenta cabal de la dimensión del hallazgo. La evidencia quedó en mi mente presta a ser comunicada, aguardando, a la espera de que las circunstancias lo pidieran. Y el llamado llegó seis décadas después a propósito de brindar una crónica al Certamen Literari Francesc Candel. Ese sábado, yo me convertí en un espectador privilegiado que asistía a un teatro de acontecimientos imaginarios, semejante a aquel que dominó la escena griega en tiempos de Pericles. También vivencié que el fútbol, en su estructura más ortodoxa, pertenecía a la pureza del clasicismo con la unidad de acción, tiempo y lugar, esencia de su razón. Un hecho que me llevó a comprender que los atletas del balón, si querían convertirse en héroes, tenían que enfrentarse a una lucha desigual: renunciar a elegir su destino y dejarse consumir como mitos de una nueva mística. El sortilegio de lo que ví, hizo que el fútbol se me revelara en una dimensión desconocida y así permaneció en mi interior hasta que volvió al presente a propósito de la elección de los mejores jugadores del mundo que finalmente –es público y notorio–, recayó en Cristiiano Ronaldo.seguido de Lionel Messi. Porque, personalmente, el título del mejor jugador de la historia del fútbol tiene un dueño eterno, y su nombre es casi todo apodo: “El Loco Galleta”. Tenía dieciséis años cuando lo conocí. Vivía con mi familia en un típico barrio porteño, hermanado a cualquiera de esos: “cien barrios porteños, cien barrios de amor, cien barrios metidos, en
Certamen literari Francesc Candel 2015
43
mi corazón”, el tango que Alberto Castillo cantaba, con la orquesta de Anibal Troilo “Pichuco”, de forma sublime. Mi barrio era Caballito y el de “Galleta” también, siendo, esa circunstancia no elegida, lo único que teníamos en común. Caballito, “Ferro”, el Club creado por los ingleses dueños del transporte por tren, de nombre completo Ferrocarril Oeste, mantenía la iconografía de una estética elitista, con división de carnets incluida: se era socio del club- con acceso a todas las instalaciones –o de la cancha– sólo para presenciar partidos. En mi parroquia todavía quedaban algunos corralones reconvertidos en garajes, otros abandonados y uno destinado al carro del lechero que, a medidos de los cincuenta, seguía tirado a caballo. Precisamente en el altillo de ese corralón vivía Santiago Fandiño, conocido por todos como “El Loco Galleta”. Entonces, en Buenos Aires, el deporte tenía tendencia a los opuestos sin dialéctica ni síntesis alguna, tan sólo la glorificación de estrellas.A la división Boca-River, Ferro-Velez, Atlanta-Chacarita, Rosario-Ñubel, Estudiantes-Gimnasia, IndependienteRacing y San Lorenzo-Huracán, se sumaba la de Juan Manuel Fangio y Oscar Alfredo Gálvez, que era lo mismo que decir Ford/Chevrolet. Después,“El chueco” –alias popular con el que se conocía a Fangio– se fue a Europa y allí concretó su epopeya de ganar cinco mundiales de Fórmula 1 –el primero en un circuito trazado por las calles de Pedralbes en Barcelona– la ciudad de mi exilio –desde hace treinta y siete años– y Gálvez se quedó sin contra ni emoción. Recuerdo que Cordero, mi amigo Daniel que jugaba en la quinta de Ferro de centrohalf –así, en inglés, se lo llamaba al medio centro– y con el que compartía trajes enriqueciendo a cuatro nuestras pilchas, me informó: “Mañana entrena “Galleta” en el potrero”. Lo dijo tan emocionado que superó cualquier prevención. El potrero era la cancha auxiliar de Ferro y allí fuimos. Ante mi sorpresa me encontré que había más gente que los domingos en la cancha. A todos los unía el mismo deseo y privilegio. Cuando “Galleta” apareció y la ansiedad de la multitud se enfrentó a
44
Certamen literari Francesc Candel 2015
su persona, la imagen de un muchacho flaco, alto, desgarbado, de menos de veinte años, con el pelo largo y un pañuelo en la frente, quedó oculta por la más real de un ídolo. “Galleta”, empezó a acariciar el “fobal”, así llamaba a la pelota, y todavía la siguen llamando en muchos de esos cien barrios porteños metidos en mi corazón. Parecía que ese globo de cuero con costura flotara. “El Loco” se iba de uno, de dos, de mil, los volvía a enfrentar para cambiar su regate, levantaba el globo mágico con los dos pies, por la espalda, lo pasaba por la cabeza de sus rivales y daba uno y millones de pases de gol. Yo no había visto nada igual, un bailarín trazando la coreografía de la seducción, agotando todas las posibilidades de las leyes físicas que fijan la relación de un hombre con una pelota de fútbol. Creaba, cada vez, una jugada, ocupando él solo ese terreno de tierra sin pizca de yerba. Saltando por encima de zancadillas, patadas e intentos de derribo, llevaba el balón sobre la cabeza veinte metros sujeto a su inteligencia excepcional, como un auténtico dios descubriendo con Prometeo la libertad. Llegó el momento ansiado.. Cordero me dijo: “Ahora fijate bien”. “Galleta”, iba a probar a los arqueros –nombre dado a los porteros en Argentina– tirándoles penaltis. La catarsis que Aristóteles nos legó tomó cuerpo. Porque “Galleta” le decía al arquero si iba a patear la pelota a la izquierda o a la derecha, si iba de rastrón o a media altura, pero daba lo mismo porque a pesar de sus advertencias tiró veinte penaltis y los convirtió todos. “Viste, es bárbaro, pero esperá que falta lo mejor”. El campo terminaba en una pared muy alta, de ladrillos, que era la espalda del frontón abierto y el show de “Galleta” pasó al capítulo de la más pura participación. “¡Galleta, dale al ladrillo dieciocho!”, le gritaban. “El loco”, miraba el ladrillo que escapaba del trabado en el ángulo y la pelota salía hacia esa altura de doce o más metros provocando que su chute, casi en mitad de la cancha, hiciera que el ladrillo cayera golpeado, un pedazo de adobe rindiéndose a ese poder.
Certamen literari Francesc Candel 2015
45
“Galleta, con el faso”. Sin problemas. “Galleta”, botaba la pelota en con los pies , con la cabeza, con las rodillas, mientras prendía un cigarrillo, lo fumaba y el balón sin tocar el suelo. Cordero me lo presentó y no pude ocultarle mi admiración. “El fobal es fácil pendejo, el secreto es querer a la pelota, la tenés que desear igual que si fuera tu mina. Además si la respetás ella nunca te va a traicionar”. “¿Por qué no llegó, qué pasó, cómo es que nadie lo conoce?”. Preguntas que me hacen y yo mismo me hice siempre, no queriendo aceptar la respuesta, la sencilla explicación oculta en el espectáculo presenciado un sábado a la mañana de mediados de mil novecientos cincuenta. Sin duda alguna era el mejor, “Galleta” fue el mejor jugador de fútbol del mundo. Jugaba en la tercera división de Ferro y no me quise perder el partido siguiente a la exhibición que tanto me había deslumbrado. Lo del potrero se trató sólo de un ensayo. Con rivales su genio se agrandaba. Pero la masa lo quería para ellos, no deseaba otro triunfo que esa alegría de los domingos y cuando ya Ferro ganaba por un gol empezaban los pedidos. “Galleta, gol en contra”, y su propio arquero que lo quería matar, pero la pelota iba adentro. Total, después hacia tres más a su favor. “Galleta travesaño”, y desde la mitad de la cancha impulsaba el balón haciéndolo golpear la madera. “Galleta, a todos”, y uno por uno se gambeteaba a los 21 jugadores, los rivales y los de su equipo. Sí, se puede decir porque no llegó siendo, como fue, el supremo atleta de fútbol. A causa de sus escapes, indisciplina en el vestir y falta de memoria cantando los himnos, hizo el servicio militar durante seis años. De esos se pasó en la celda casi tres, alternados con libertades pero tres al fin, y faltó a las cuatro oportunidades en las que Arturo Granato, el entrenador de Ferro, quiso meterlo en
46
Certamen literari Francesc Candel 2015
la primera. Un paso imprescindible antes de llegar a la Selección y al Mundial. Gillermo Fandiño, “El Loco Galleta”, nos hizo fantasear que el fútbol podía ser arte, y fue víctima de la ridiculez de una obligación con el ejército que frustraba la carrera de tantos jóvenes. “Galleta” y su don invadieron nuestros sueños cuando era tan necesario soñar porque en ese tiempo no había tele, ni ordenadores, ni consolas, ni Internet, ni móviles, ni hitmonchan- el deportista de Pokémon- fetiches actuales que nos privan de la ilusión: como aquella que sostiene la posibilidad de que un domingo cualquiera, la más remota quimera puede hacerse realidad. En su memoria pretendo, con esta crónica, rendirle homenaje y dar testimonio de que la utopía pervive como un aliento imperecedero.
Certamen literari Francesc Candel 2015
47
Herois Finalista modalitat reportatge periodĂstic Teresa Fraile Calvo
Fa vint anys que feia vint anys quan tenia vint anys. I avui, després de vint anys aproximadament, crec que l’he tornada a trobar. Vella, prima, baixeta, d’una fragilitat inquietant... Gairebé insignificant. Amb els mateixos ulls grossos i llavis fins. Les celles juntes amb una obstinació que la situa molt lluny de tots nosaltres. Toca el seu cabell escàs amb un barret insòlit que acaba per donar al seu esguard perdut un aire entendridor. No sembla que li hagi passat el mateix temps que a mi. Estranya a tot el que no sigui el seu somni d’alienació, continua entossudint-se a estirar, amb gestos nerviosos i mans trèmules, innumerables bosses de plàstic que li pengen a manera de faldilla exòtica del cinturó d’un abric destintat; que fou de vellut i ha oblidat per sempre la textura i el color. Aquest matí quan travessava el carrer m’he creuat de nou amb ella i he cregut tornar-la a sentir un altre cop. Ha dit fluixet una paraula (gairebé com una remor) I per un moment m’ha semblat que havia mirat dins meu de debò: Per un instant he cregut veure a la seva mirada un xic de llum i tendresa... Però com els altres cops, no ha esperat resposta. En segons li ha tornat el somriure estrany (l’ombra de la follia). Ha accelerat les seves passes tot trencant el seu ritme pausat fins ara i se n’ha anat cap a l’altra vorera del carrer. A la recerca d’una altra dona qualsevol a la qual poder-li tornar a dir el nom que conjuri, per uns segons, una més que probable absència i un més que segur dolor. I s’ha esvaït carrer amunt amb el seu barret exòtic. Però res a veure amb l’exotisme que representava “La Maria” fa vint anys, penso. Perquè avui els què hem patit el canvi som ja tots nosaltres, antics espectadors de la seva marginalitat. Ara, gairebé tots estem, com ella, imbuïts i pròxims a un exotisme particular. Tots abastem amb la punta dels dits la frontera a la fi del confort . Tots tenim la por de fregar els límits de la seguretat a la línia de flotació. Tots ens sabem “a tocar” de l’abisme.
Certamen literari Francesc Candel 2015
51
De moment encara els tenim a ells per davant: el jove de cara entre trista i desafiant que trobo cada dia remenant amb un ganxo el contenidor del meu carrer..., l’home madur que ha “ocupat” l’entrada al súper contigu al mercat i que se sent ja propietari efímer i en plantilla; mentre espera, picant de mans per espantar el fred, el cafè que li portarà la noia de la botigueta d’artesania del corriol del darrere de la travessera. La rosseta eixerida de la botiga que acaba de baixar persianes i ho explica al cambrer aparentment animada a manera d’exorcisme i sense acabar de creure-s’ho. L’oficinista impecablement vestit de les oficines de la Diagonal que vol “estirar” el seu xec-gourmet i ha començat a alternar l’entrepà sobri, la carmanyola i el menú del restaurant per a completar un sou cada cop més minso. La meva amiga aturada des dels cinquanta-tres que conserva el glamour, la dignitat i la decència que li falten als últims empresaris que la van acomiadar tot regalant-li un “bullyng” indecorós com a premi a la seva dedicació i lleialtat. Les dones d’un mercat sense ànima que mantenen els davantals midonats i un somriure gastat, encara inquisitiu, per amagar la davallada lenta i ineludible a l’espera d’una recuperació que ja triga massa en arribar. Els fills que han hagut de marxar al punt de començar a rendibilitzar la seva inicial experiència i volen oblidar, aguantant la respiració, la data del bitllet de tornada. Els que encara no han tingut la oportunitat de començar... Nous pobres, nous “alienats” d’un món que s’aprima per moments. Un món que comença a fer aigües a punt de deixar sense resposta molts somnis compartits. Noves preguntes que requereixen noves fórmules per a resistir. Nous herois que lluiten i sostenen el què resta de aquell món que pensàvem invulnerable. Gent nova (ressetejada “per defecte”); miraculosament solidària, cooperativa i decidida; ambaixadors inefables d’una nova societat que està germinant malgrat uns deures mal fets, malgrat la corrupció, la gasiveria, l’ambició desmesurada i la injustícia palesa. Gent que comença a defugir les velles fórmules que ens han portat cap aquest punt. Urgentment autodidactes per necessitat. Que ha après a copsar el valor
52
Certamen literari Francesc Candel 2015
de l’individu i el poder les associacions honorables. Que entén quines són les causes importants. Que no volen més mentides ni desaprofitaments de voluntats cap a una inútil transferència de poders. Diuen que estem a punt de deixar de tocar fons. Que ja “es veu la llum al final...” També diuen que serà lent... Entretant, vull donar les gràcies a tots aquests herois que han donat color a aquests moments per a que no siguin tant grisos i m’han marcat la direcció d’un camí inexplorat. Gràcies.
Certamen literari Francesc Candel 2015
53