50 •
CULTURA
El Triangle • número 1103 • 28-29 de març de 2013
CAMP OBERT
La memòria viva de la Sagrera Viatgem pels carrers i per les places del barri de la Sagrera, convidats per la ploma i l’amor a la terra de l’escriptor Joan Pallarès-Personat TEXT PEP MARTÍ FOTOGRAFIES ARXIU JOAN PALLARÈS
oan Pallarès-Personat, escriptor que conrea alhora la història i el periodisme, acaba de publicar El quilòmetre sagrat, un passeig pel barri de la Sagrera de Barcelona a través dels carrers i de les places. L’autor coneix bé el territori perquè hi viu i organitza visites comentades per l’entorn. Ell mateix ens explica que «quan porto un grup a visitar la Sagrera, es pensen que veurem un parc i quatre carrers, i al cap d’un parell d’hores acaben tan engrescats que m’he trobat gent al cap de pocs dies que han portat els amics a visitar la plaça Masadas i el nucli antic». De fet, llegir el llibre és com sortir a passejar pels indrets sagrerencs, des de la popular Rambleta fins a la modernista Cala Filomena.
J
ORGULL DE BARRI
En articles de premsa, en les seves col·laboracions amb nombroses entitats culturals i com a periodista radiofònic, Joan Pallarès du a terme una tasca de recuperació de les pàgines més vives de la memòria de la Sagrera, i el lector se sorprendrà de la densitat històrica d’aquest espai encara molt ignot de la ciutat. Una Barcelona que no s’entén sense la personalitat afegida dels seus barris. Per l’autor, «el famós model Barcelo-
Cala Filomena, edifici modernista edificat pel mestre d'obres Joaquim Rivera Cuadreny, per a Filomena Arpí Urpí el 1915.
El Triangle • número 1103 • 28-29 de març de 2013
CULTURA
poc orogràficament fins fa un segle i mig. Cinquanta anys enrere, encara abastava masies que ara pertanyen al Clot, al Camp de l’Arpa o a Naves.
L’Associació de Veïns de la Sagrera va reclamar fa alguns anys que es recordés la presència de l’empresa Hispano-Suiza al barri, i el 2007 es va inaugurar una plaça amb el nom de la constructora d’automòbils. El 1911 es va instal·lar a la Sagrera la fàbrica d’automoció, que havia estat fundada per dos empresaris catalans i un enginyer helvètic. Les instal·lacions del carrer Floridablanca amb Calàbria se’ls havien fet petites i van decidir traslladar-se a la Sagrera. El 1936, va ser col·lectivitzada mentre l’amo, Miquel Mateu, fugia a l’estranger. A la planta s’hi construïen també armes i diversa infraestructura bèl·lica i fou bombardejada durant el conflicte. Acabada la guerra, Mateu va tornar i no solament va recuperar la fàbrica, sinó que Franco el va nomenar alcalde de Barcelona, càrrec que va exercir fins al 1945. L’any següent, però, malgrat l’amistat amb el dictador, el Govern va nacionalitzar l’empresa després de sotmetre Mateu a pressions perquè la vengués. Va ser una expropiació «por interés nacional», segons la terminologia de l’època.
guts fins a una de les darreres, el 1974, amb motiu de l’assassinat legal de Salvador Puig Antich. Un episodi rellevant de la història del moviment obrer a la Pegaso va tenir lloc el 1955, amb la creació d’una cèl·lula clandestina del PSUC. Un dels seus impulsors, Albert Badia, és ressenyat també en el llibre i té un carrer a nom seu. Com tot barri popular, la Sagrera és plena de carrers i racons que recorden el pas de figures emblemàtiques de la Catalunya republicana i lliurepensadora. Una d’elles és la de Narcís Monturiol. Inventor, pare del submarí Ictineu, advocat, republicà influenciat pel socialisme utòpic, va morir a la Sagrera, a casa de la seva filla, que era al carrer Berenguer de Palou, ja molt malalt, el 1885. Patia un emfisema pulmonar. Com explica Pallarès, «com que tenia una gran significació política, i havia estat parlamentari, el governador va prohibir que en l’enterrament es fes cap mena d’homenatge al finat». Va tenir un sepeli mig clandestí i fou enterrat al cementiri del Poblenou fins que, a inicis dels anys trenta, fou traslladat a un panteó de Figueres, on havia nascut. El carrer de la Sagrera és ple de punts d’interès. Un és el lloc on hi havia l’antiga farmàcia del doctor Wenceslao Dutrem, un metge que va popularitzar les pastilles Erotyl, eficaces contra la im-
LA PEGASO, AMB SEU AL BARRI, VA SER ESCENARI DE LLUITES SINDICALS
PELS SEUS CARRERS HI HA RECORDS DE LA CATALUNYA POPULAR I REBEL
Com explica Pallarès-Personat, «Juan Antonio Suances, que va ser ministre d’Indústria i Comerç i més tard president de l’INI, pràcticament li va expropiar l'empresa a Mateu per fer Enasa, d’on sortiria la marca Pegaso. Eren els anys de l’autarquia. L’exalcalde sembla que va sortir força abatut i amb la cara completament canviada del despatx de Suances, tot i que, en compensació, l’enviaren d’ambaixador a Londres. El franquisme també maltractava els seus lleials». Al barri hi ha també el parc de la Pegaso, en record de la cèlebre marca de vehicles.
potència. Dutrem va ser company d’estudis del doctor Moisès Broggi, fou militant comunista i, ja a l’exili, es féu amic de Trotski, donant-se el cas que fou qui primer el va atendre després de l’atemptat que li va costar la vida (a les mans del català Ramon Mercader). I un record final: «Entre els vint-i-un morts de l’atemptat d’Hipercor, els dels GRAPO i d’ETA, sumats al pistolerisme dels anys vint, a la Sagrera han mort gairebé quaranta persones en atemptats». Joan Pallarès-Personat voldria que el seu llibre servís per parlar dels temes que neguitegen els veïns: «Ens preocupa molt que s’enllesteixin les obres de la futura estació i el seu entorn. Ja fa massa temps que duren i l’esvoranc, la ferida oberta, ja s’ha fet una nafra. Totes les administracions han pecat de descura amb la Sagrera».
LA HISPANO-SUIZA
Antic carrer Sant Antoni de la Sagrera, avui rebatejat com a Portugal, però popularment conegut pels veïns com ‘la Rambleta’. Es deia així perquè era pràcticament l’única via del barri que tenia arbres per oferir als vianants, uns plàtans, entre els quals alguns de centenaris molt ombrívols.
Joan Pallarès-Personat és un activista cultural polivalent, autor o coautor de prop d’una trentena de llibres de memòria històrica, entre els quals ‘Víctimes i botxins: atemptats i violència política a Catalunya’.
na es basa en la ciutat de la gent, amb el pes dels barris. Cap barri no és millor ni pitjor que un altre; tots tenen les seves particularitats, i aquesta diversitat, aquestes personalitats, són les que fan de Barcelona una ciutat diferent, no com tantes altres que tenen un nucli interessant envoltat de centenars de carrers impersonals. A diferència d’altres llocs de Barcelona, aquí no ens sap greu que ens diguin barri, estem molt orgullosos de ser de la Sagrera i de Barcelona alhora». Sens dubte, el punt de partida del llibre és el sentit de barri: «La Meridiana és un desgavell de soroll, però els edificis pantalla del porciolisme proporcionen als carrers antics de la Sagrera un dels índexs de soroll més baixos de la ciutat. Hi ha nits d'estiu que, de matinada, amb la finestra oberta, pots escoltar el silenci». I el títol del llibre? «Ve perquè la delimitació actual de la Sagrera té un quilòmetre quadrat i, si és un espai sagrat, una mena de santuari, la plaça Masadas, porticada, en seria el claustre». L’historiador comenta que «quan els romans van fundar Bàrcino, ja érem un barri». Aquest enclavament, on viuen ara prop de 30.000 persones, està documentat des dels inicis de l’edat mitjana. Molt abans de formar part de Barcelona, pertanyia a Sant Martí de Provençals. L’origen del nom sembla la sagrera, el terreny protegit que envoltava l’església antiga de Sant Martí, documentada des del segle X. La història de Catalunya ha passat pels seus carrers, tot i que el barri va canviar molt
• 51
RECORDS DE REBELS
Precisament, les instal·lacions de la Pegaso van ser escenari de dures lluites sindicals durant el franquisme. Des de la primera vaga, el 1948, de braços cai-