Marc Granell
29 de març, dimecres de poesia Biblioteca Pública Municipal de l’Eliana Presentació: Antoni Ferrer
No hi ha llum com la llum amb què il·lumines el món quan apareixes i t’acostes…
Marc Granell (València, 1953) és poeta i traductor. Va estudiar filosofia i filologia i va participar activament en l'esclat cultural i literari dels anys 70 a València. Amb altres escriptors de la seva generació funda la revista Cairell, que significa punt de partença per a les noves veus que sorgien al panorama literari de l'època. Granell no sols escriu i publica poesia durant els anys 70 i 80, també dirigeix col·leccions que serviran per a descobrir nous valors. Els primers llibres veuen la llum a les darreries dels anys 70, quan guanya el premi Vicent Andrés Estellés amb Llarg camí llarg (1977), o publica Notícia de la tribu (1978), Refugi Absent (1979) i Materials per a una mort meditada (1979), que va merèixer el premi Ausiàs March de Gandia. La seva poesia estarà també present a les antologies de l'època, com ara La nova poesia catalana, de Joaquín Marco i Jaume Pont.
Segueix la trajectòria amb els poemaris Fira desolada (1991), Versos per a Anna (1998), Corrent de fons (1999), Matèria d'ombra (1999). L'any 2000 publica la seva poesia completa fins al moment a Poesia reunida. 19761999, i després segueix publicant amb regularitat amb els títols El camins i la mirada (2001), Poemes del caminant (2002), L'Horta nostra (2002) i Tard o d'hora (2006), entre d'altres. El 2015 publica a Bromera una nova antologia poètica, Notícia de la tribu. Antologia poètica. Amb l'objectiu d'oferir una poesia adient per als més menuts, centrada en l'amistat i altres valors humanístics ha publicat L'illa amb llunes (1993), La lluna que riu (1999), Oda als peus (2008) i La vida que creix (2015), Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, entre altres. Ha dirigit nombroses col·leccions poètiques, com "Gregal Poesia", que suposa un gir fonamental per al futur de l'edició d'aquest gènere al País Valencià. Ha estat traduït a diverses llengües i ell mateix ha fet versions d'escriptors europeus. [Font: Associació d’Escriptors en Llengua Catalana]
Aquest any, 2017, es compleixen quaranta anys de la publicació de Llarg camí llarg , el seu primer poemari, que va guanyar el 1976 el premi Vicent Andrés Estellés dels Octubre.
VESPRADA DE FESTA Ací segut. Mentre el sol parpelleja en els tolls que ahir trencaren l’eterna simetria del pati on totes les vesprades fèiem gimnàstica uniformats, blau i blanc, entre quaranta nens sufocats en els seus crits, els seus afanys per tal de ser el més hábil, més veloç, més fort, per tal de ser el més inútilment lliure. Ací segut. Mentre sofries la pluja per no ser suficient per a inundar els soterranis i arrossegar amb ella els poltres, les barres, les dues paral·leles que mai no pogueren sostener-me i esborrar la seva memoria, que ningú no sabés mai que havien existit tals artefactes d’innocent tortura. Ací segut. Mentre resabes – no sabies a qui, tu ja no hi creies, però sí, era necessari creure l’infern – i senties galops de formigues córrer pel teu ventre i reies, sense cap gana, les gràcies d’algun company i esperaves. Ací segut. Mentre observes la gent que passa i el sol parpelleja en els tolls i ja no m’importa. És festa aquesta vesprada. Marc Granell Llarg camí llarg, 1977
No hi ha llum com la llum amb què il·lumines el món quan apareixes i t’acostes, carrer avall, cap a mi que intente debades desxifrar tanta tenebra.
No hi ha mar com la mar amb què m’inundes de puresa la pell en l’abraçada quan arribes i els cossos s’entrellacen en l’oblit del desert i de les ombres.
No hi ha bosc com el bosc amb què perfumes cada instant que amb tu estic, cada presència tan clara com les sendes que transite en tu i amb tu cap a cims bells i savis.
Marc Granell
De Versos per a Anna, 1998
L’ARBRE VELL En la ciutat hi ha una plaça i en la plaça un arbre vell. en l’arbre hi ha tristesa de saber que és el darrer. abans n’hi havia molts altres, ara tan sols queda ell com un record que s’apaga entre el ferro i el ciment. Diuen que volen tallar-lo, que molesta, que el seu verd trenca l’estètica pura dels edificis que té voltant-lo, voltors altíssims a punt de menjar-se el cel. Que al lloc que ocupa podrien aparcar vint cotxes més. que és la casa on s’arreceren centenars de bruts ocells que ningú recordaria si no fos perquè viu ell… Marc Granell De L’illa amb llunes, 1993
Cançó de bressol per a despertar consciències La meua xiqueta és l’ama de l’asfalt i del carrer. No te pares ni té casa, només fam i por i fred. La meua xiqueta es passa tot el dia en el taller, treballant com una esclava per als rics de l’occident. La meua xiqueta brama fugint sota el sol roent -morta d’espant i de ganad’una guerra que no entén. La meua xiqueta xafa jugant i sense voler una mina que, amagada, li sega de colp els peus. La meua xiqueta clama des de tots els continents justícia que acabe amb tanta misèria i tant patiment. Marc Granell De La lluna que riu i altres poemes, 1999
No t’envie avui roses. Només paraules per a dir-te el meu amor. Un amor que és ample i que no cessa, com un cel tot blau i inacabable, un amor que creix i es multiplica com l’onatge d’un mar net i profund, un amor que és ferm com ho és la roca més sòlida i pacient. Un amor que se’m fa, cada instant amb més força, amb més urgència, desig de ser amb tu i recorrer amb besos, amb carícies la teua pell, país immens i únic, on habita la sola veritat que ensenya i salva. Un amor que vol saber aprende’t, aprendre a acompanyar-te. Un amor que et vol plena de llum feliç i lliure. Un amor que amb tu vol fer camí i anar més lluny, més fons, i ser més vida. Marc Granell De Versos per a Anna, 1998
PER L’HORTA La ciutat avança, inmensa glotona, menjant-se, engolint-se tot allò que trova al seu pas de ferro, de piconadora. Els arbres i els camps, la séquia cantora, cases i collites, futur i memoria, tot despareix dins la seua boca feta de ciment, diners i destrossa. La ciutat avança i en la panxa porta, desfets, triturats, grans trossos de l’Horta. La ciutat avança. Vol menjar-la tota. Marc Granell De El ball de la lluna, 2003
CANÇÓ DEL MARINER Allà dalt només el cel i a la nit un llum d’estrelles. Ací baix només la mar bramant o amb les ones quietes. Jo no vull una altra vida, jo no vull xafar la terra, que a la terra el sol no calfa i no es veu la lluna plena. Allà dalt només el sol i a la nit un llum d’estrelles. Ací baix només la mar bramant o amb les ones quietes. Vull ser lliure com el vent i anar tot sol amb ma barca d’una punta a l’altra punta de la mar inmensa i blava. Allà dalt només el sol i a la nit un llum d’estrelles. Ací baix només la mar bramant o amb les ones quietes. Quan muira sols vull que em ploren núvols, peixos i gavines i que el mar em siga tomba que terra i homes obliden. Allà dalt només el sol i a la nit un llum d’estrelles. Ací baix només la mar bramant o amb les ones quietes. Marc Granell De El ball de la lluna, 2003
Avui t’envie roses i aquests versos que volen dir-te, amor, quanta enyorança sent de tu quan no estàs i es petrifica el món a poc a poc i és tot silenci. Avui t’envie, amor, el meu desig de tu que és foc immens i inacabable, que és pluja eterna i font que em naix la vida en cada gest, cada ombra, en cada somni. Avui t’envie, amor, el meu amor fet passió perenne en la fermesa de voler-te i voler que cresca i dure aquest camí que junts obrim de joia.
De Versos per a Anna, 1998
Dóna’m, amor, la mà. Cadascú amb la seua memòria obrint-li venes, fem camí. Cadascú amb els seus jardins i la seua tristesa, fem camí. Cadascú amb la seua por menjant-li les pupil·les, fem camí. Cadascú amb la seua nit i la seua ràbia, fem camí. Cadascú amb la seua alegria de ser amb l’altre, fem camí. Siga neu o desert el paisatge i la intempèrie, siga ocell o un dolor l’horitzó que s’anuncia, dóna’m, amor, la mà. Marc Granell De Versos per a Anna, 1998
Cançó Machado, don Antonio, gran poeta sevillà, deixà escrita, junt amb moltes altres coses de trellat, una molt bella i sensata: és el bo aquell que guarda, com posada del camí, per a l’assedegat l’aigua i per al borratxo el vi. Marc Granell De L’illa amb llunes, 1993
RETRATO
Mi infancia son recuerdos de un patio de Sevilla, y un huerto claro donde madura el limonero; mi juventud, veinte años en tierra de Castilla; mi historia, algunos casos que recordar no quiero. Ni un seductor Mañara, ni un Bradomín he sido —ya conocéis mi torpe aliño indumentario—, mas recibí la flecha que me asignó Cupido, y amé cuanto ellas pueden tener de hospitalario. Hay en mis venas gotas de sangre jacobina, pero mi verso brota de manantial sereno; y, más que un hombre al uso que sabe su doctrina, soy, en el buen sentido de la palabra, bueno. Adoro la hermosura, y en la moderna estética corté las viejas rosas del huerto de Ronsard; mas no amo los afeites de la actual cosmética, ni soy un ave de esas del nuevo gay-trinar. Desdeño las romanzas de los tenores huecos y el coro de los grillos que cantan a la luna. A distinguir me paro las voces de los ecos, y escucho solamente, entre las voces, una. ¿Soy clásico o romántico? No sé. Dejar quisiera mi verso, como deja el capitán su espada: famosa por la mano viril que la blandiera, no por el docto oficio del forjador preciada. Converso con el hombre que siempre va conmigo —quien habla solo espera hablar a Dios un día—; mi soliloquio es plática con este buen amigo que me enseñó el secreto de la filantropía. Y al cabo, nada os debo; debéisme cuanto he escrito. A mi trabajo acudo, con mi dinero pago el traje que me cubre y la mansión que habito, el pan que me alimenta y el lecho en donde yago. Y cuando llegue el día del último viaje, y esté al partir la nave que nunca ha de tornar, me encontraréis a bordo ligero de equipaje, casi desnudo, como los hijos de la mar. Campos de Castilla
Antonio Machado
TÚMUL DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS Aquesta rosa és una veu, és una rosa que va nàixer per ser cant i clau que obrira tots els panys i tots els punys que encadenaven a colps d’oblit i de por, mudes, les goles. Aquesta veu és un mar, una muntanya, un carrer tot ple de sol on la memoria es passeja com un vent lliure i salvatge alçant albes i horitzons a les pupil·les. Aquest mort ja no és un mort, és una rosa, és una veu, és un carrer, un poble en flames ple de sol i de dolor, de joia i ànsia de ser poble ja per sempre, com tu, i viure. Marc Granell 4-II-2013, poema inèdit
Llarg i prim El meu país és llarg i prim com un vent fi de primavera. Quan ix el sol és una flor, que, tota d’or, a espai desperta entre la mar de brea i sal i el camp callat de mel i ametla. Quan ve la nit se’n va a dormir, tan llarg i prim, sobre l’arena daurada i fina, sota la nívia llum que li envia la lluna plena. Marc Granell D’ Oda als peus i altres poemes, 2008
Virus Com si res no passara i no anara la cosa amb ell, el virus es fica en la xarxa sense soroll ni un mal gest, hi navega a tota vela i en un no res s’engul, se’t menja ordinador, treball i temps. Marc Granell D’Oda als peus i altres poemes, 2008
Oda als peus Grans o menuts, amples o estrets, grossos o fins, lletjos o bells, siguen com siguen són tots els peus dignes d’estima i aplaudiment. Som el que som gràcies a ells: ens fan anar ràpids i drets per onsevulga que desitgem, deixant-nos lliures les mans per fer treballs, carícies, menjars, adéus…
Si no els tinguéssem seríem serps reptant per terra sense més cel que herbam i roques, arena i fem, o a quatre potes, com els porquets, sols menjaríem el que trobés per terra el nostre bavós musell. Per això un cant de lloa, oh peus!, us faig, encara que els meus sigueu menuts i grossos, amples, lletgets, i sempre un mal m’estigueu fent de mil dimonis ben punyeters. Marc Granell
TERRA LLIURE A Carme Ruiz i Manuel Tarín Perquè era verda i encara pot ser verda. Perquè és la veu dels morts que l’estimaren. Perquè era una i encara pot ser una. Perquè és cançó d’un mar sense memòria. Perquè era neta i clara i no sabia dir paraules de parla estrangera. Perquè és batec a les goles incendiades. Perquè era nostra i encara pot ser nostra. Perquè és un cor que agonitza entre cadenes. Perquè era blat i gavina en el matí. Perquè ens la volen morir com si fos núvol. Perquè encara naix fills amb l’alegria de saber-se –la en la pell i la batalla. Marc Granell D’Exercici per a una veu, 1983
Cicle Trenta-set anys és bona edat per a morir-se de tedi o de dolor o d’esperança o qualsevol desfici col·lectiu de les cèl·lules cansades ja d’oir-se repetir la mateixa cantilena de sempre. Perquè, anem a veure: ¿importa molt si un cos desapareix en tal moment determinat o en tal altre? ¿Renuncia llavors el cel al núvol, la terra a la pluja, la rosa al perfum? ¿Es desbarata, potser, l’ordre de les hores, la rutina primordial de les collites, el puntual sospir de la mare? Si el cansament és tan profund com una arruga en el front de la nostàlgia. Si duc al muscle un sol que no respira i no em deixa abandonar-me ni un segon. Si fa dos segles que sent com es passegen amb peus tots bruts sobre el meu engonal. Si camine tan a espai com una pena quan s’instal·la en les pupil·les i recorde. Puc trobar-ne, a més, antecedents ben insignes, dolcíssims i preciosos. Marc Granell Fira desolada, 1991
AVANTPASSATS Res no us dec. Sou vosaltres qui em deveu qua ara us invente i inventant-vos us retorne al sol i a l’aire d’aquest món que abandonàreu fa tantíssim que ni els cucs se’n recorden de com sabíeu. Vau viure i vau morir com i quan us pertocava. Vau sentir en la pell en el goig de la carícia i en la carn el dolor d’estar sols i de saber-ho en l’últim instant només, en l’instant més perfecte. Passàreu com tot passa, igual que jo passaré. De vosaltres no queda ni el més mínim indici, ni l’empremta més lleu de tot el que sentíreu en el ventre, en les mans, en els llavis de l’abisme que fóreu i us duguéreu al no-res, al silenci, i mai més ja no fou, com tampoc foren els núvols que trencaven el cel tan monòton que miràveu confiats que seria el mateix cel que ara mire. I no. Res no us dec. Si de cas la tristesa i aquest dolor immens d’estar sol i ja saber-ho. Marc Granell Corrent de fons, 1999
BIBLIOGRAFIA
Poesia Llarg camí llarg. València: Eliseu Climent, 1977 Refugi absent. Barcelona: Ed. del Mall, 1979 Materials per a una mort meditada. Gandia: Ajuntament de Gandia, 1980 Exercici per a una veu. València: Federació d’Entitats Culturals del País Valencià, 1983 Tria personal, 1976-1989. València: Ed. de la Guerra, 1990 Fira desolada. Barcelona: Columna, 1991 Versos per a Anna. Alzira: Bromera, 1998 Corrent de fons. Barcelona: Ed. 62-Empúries, 1999 L’Horta nostra. Fotografies de Susi Artal. València: Ed. Per l’Horta, 2002 Tard o d’hora. Paiporta: Denes, 2006 Jazz. Gravats d’Andreu Alfaro. València: Ed. Rosalía Sen der, 2006
BIBLIOGRAFIA
Antologies Poesia reunida, 1976-1999. Pròleg de Vicent Alonso. Paiporta: Denes, 2000 Notícia de la tribu. Antologia. Introducció i selecció de Gonçal López-Pampló i J. A. Fluixà. Alzira: Bromera, 2015 Marc Granell recitable [ant. sel. i recitació de Vicent Camps]. La Pobla Llarga: Edicions 96, 215 (llibret + CD) La vida que creix. Selecció i pròleg de J. V. Garcia Raffi. Il·lustracions de Paulapé. Algemesí: Andana, 2015.
Poesia per a infants L’illa amb llunes. Guia de lectura de Francesc Calafat. Il·lus tracions de Manuel Granell. València: Tabarca, 1993. La lluna que riu i altres poemes. Il·lustracions de Paco Giménez. Madrid: Anaya, 1999. El ball de la lluna. Il·lustracions de Manuel Granell. València: Tàndem, 2003. El planeta que era blau / El planeta que era azul. Pròleg de Mar Pavón. Il·lustracions de David Guirao. Màlaga: Centro de Ediciones de la Diputación de Málaga, 2004. Oda als peus i altres poemes. Il·lustracions de Manuel Granell. Alzira: Bromera, 2008. El domador de línies. Il·lustracions de Paco Giménez. Catarroja: Perifèric, 2009. La dansa dels versos. Il·lustracions de Xan López Domínguez. València: Editilde, 2009.