LLegir Teatre

LLEGIR TEATRE

Club de Lectura Biblioteca Municipal de Lloret de Mar

“Llegir teatre és molt millor que no pas no llegir-ne” – Italo Calvino.

La literatura requereix una lectura detallada. Cada gènere, però, presenta varietats a l’hora de la lectura i per tant, s’entén que no és el mateix llegir poesia o novel·la que teatre.

La qualitat més diferenciada del teatre amb la resta de gèneres és, sens dubte, la seva representació. Per això, a l’hora de la lectura, hem de tenir present que el text que tenim al davant està escrit per ser representat a dalt dels escenaris. Aquest fet, demana imaginació i interrogació constant. Tenim, en les obres teatrals, el privilegi de ser lectors/es-directors/es, de llegir imaginant una escena a la nostre manera i és en aquest sentit que hem de deixar anar la imaginació i qüestionar, per altra banda, tot allò que succeeix.

El que distingeix una obra de teatre d’una novel·la o un poema és la disposició tipogràfica del text en forma dialogada acompanyada, sovint, d’acotacions en cursiva que el van pautant. Malgrat aquest privilegi que se’ns atorga a l’hora d’obrir un llibre de teatre, hem de tenir en ment les anotacions que el dramaturg ens va oferint perquè són aquestes les que ens permetran imaginar sense descenyir-nos a l’obra.

Una altra característica dels textos teatrals és que s’acostumen a estructurar en actes, quadres, seqüències o fragments encara que presenten construccions més o menys obertes: des de les obres clàssiques que respecten les tres unitats fins a una estructura fragmentaria en algunes obres teatrals contemporànies Durant el segle XX el teatre el podem concretar en diferents estils: autors que opten per un replegament cap els mites clàssics (Salvador Espriu, Montserrat Roig, Josep M. de Segarra, Henry Montherlant), uns altres es refugien en propostes de reflexió moral (Wolfgang Borchet, Karl Wittlinger) o altres, com Sartre o Camus, que utilitzen el teatre per divulgar les seves idees existencialistes. Aquests últims, no busquen la identificació emotiva del personatge sinó l’anàlisi de les seves raons. Albert Camus va vertebrar la seva creació dramàtica entorn al tema de la llibertat humana i de la manca de sentit de l’existència. Al costat de totes aquestes tendències també s’han mantingut creadors d’un teatre sense cap altra pretensió que la de distreure a l’espectador.

L’anàlisi d’una obra de teatre reclama atenció preferent al fenomen de la representació de manera integradora: s’ha de tenir en compte l’enfocament literari, escènic i històric, situant el text en el context o estètica del seu temps. L’escriptura dramàtica pren una gran

diversitat de formes segons les èpoques: el teatre clàssic es caracteritza per sotmetre’s a unes regles formals molt rígides mentre que el contemporani tendeix a la llibertat creadora i a ignorar els gèneres.

Cada lector al llarg de la lectura, segons el seu món de referència, es planteja quin és el tema de l’obra. El lector haurà d’explorar les estructures temàtiques i haurà de decidir quins són els temes que expliquen millor la peça. És el lector qui omplirà els buits que genera la dramatúrgia, gènere menys èxplicit que el narratiu, perquè compta amb la presència de l’actor en la representació.

El repartiment és el conjunt de tots els personatges que conformen l’obra i ens fa intuir la xarxa de relacions que s’establiran entre sí.

Cada un, amb el seus trets específics que els defineix, actua en funció de la resta. Caldrà valorar si els personatges són simples o complexos, estàtics o dinàmics, si ocupen un lloc principal o secundari, si són simbòlics, ideològics o representatius. Tot i així, és important no fer l’anàlisi de manera individualitzada per cada personatge sinó en vers al conjunt i les relacions que es tracen entre ells. També és molt important la caracterització que es fa dels personatges: com van vestits, els seus atributs físics i fins i tot els seus noms, ara bé, hi ha obres en les quals es deixa plena llibertat en aquest sentit i és el director teatral el que ha de “inventar” sobre aquest aspecte.

Si l’actor és un element fonamental, difícilment podria existir sense un espai on actuar i un temps per fer-ho. Les coordenades temporals d’una obra de teatre es defineixen amb relació a la faula (temps de ficció que pot ser cronològic o no), la durada de l’espectacle (temps escènic) i la representació (temps dramàtic: ritme).

Pel que fa a l’espai, els personatges es fan visibles en el moment que entren en l’espai escènic. El lector/director imaginarà l’espai que pot ser frontal, semicircular, circular... i la relació que s’establirà entre la sala i l’escena. El teatre contemporani tendeix a la nuesa escènica i concentra l’interés en la trobada de l’actor amb l’espectador. Com en el temps, l’espai té diferents nivells: el dramàtic (conjunt d’espais que apareixen a la fauna), l’escènic (espai físic, l’escenari), el de la representació (manera com es representen els espais de la ficció dins l’escenari).

En l’anàlisi d’una peça teatral ens interessarà precisar quins i com són els espais on té lloc l’acció. La manera com s’interelacionen i quin sentit pren aquest lligam. Cal valorar les indicacions espacials explicites (en les acotacions) i les implícites (en el diàleg dels

personatges. La lectura del text permet doncs al lector de fer-se una imatge espacial d’univers dramàtic que el director construeix i modela al seu gust.

Bibliografia: La literatura dramàtica. F. Foguet – N. Santamaria