Contes a
Mans Alumnes Nivell E2 Cursos de CatalĂ del Masnou
2
Pròleg per Marta Mª
Aquella tarda m’havia pres un cafè descafeïnat. Mai prenc cafè perquè em posa massa nerviosa. No m’agrada ni la seva olor ni el seu sabor, i no arribarà el dia en què comprengui la gent que diu que no és persona fins que no en pren un. Tot i això, aquella tarda, deia, el destí va fer que em prengués un descafeïnat. «Un descafeïnat no et farà mal», vaig pensar. Vaig entrar a la classe i vaig sentir que el bum-bum-bum del meu cor es va anar accelerant. Vaig guardar les formes però no vaig poder reprimir-me. Parlava el cafè, no jo. I de vegades, quan es proposen idees, sempre ens podem emportar una sorpresa. Vaig suggerir, mig de broma, mig de debò, fer un exercici col·lectiu d’escriptura creativa. La sorpresa me la vaig endur quan de sobte tots estàvem pensant en la millor manera de fer-ho: cadascú va escriure en un paper un tema, el que fos. Aquest seria el títol del relat. Els vam barrejar tots en una capsa de cartó i, per torns, vam anar traient un paper. Quan tots vam tenir el nostre tema assignat, vam acordar escriure part del relat per, a la setmana següent, tornar a ficar els relats en la capsa i aleatòriament prendre’n un, per continuar la història. Era emocionant llegir els relats complets perquè no et podies imaginar com el teu company o la teva companya continuaria la història que tu havies començat. I ara, el resultat és aquest llibret que teniu a les vostres mans: Contes a quatre mans, amb unes magnifiques il·lustracions del Rodolfo i la Cynthia (i les meves, però millor no tenir-les en compte, millor...).
Tota la classe del nivell elemental del Masnou us desitja una agradable lectura d’aquest llibret i un feliç Sant Jordi!
El Masnou, 23 d’abril de 2017
3
Com fer treballar els àngels Araceli Sans-Finaud Cynthia Baîgts El temps no havia representat cap obstacle, la matèria tampoc, la dificultat va arribar amb els sentiments. El SER es debatia entre la satisfacció que li produïa aquest àngel tan perfecte, tan complet i tan..., com dir-ho..., tan humà, i la preocupació que sentia pels desitjos llibertaris de l'adolescent. Abans de continuar la seva obra creativa, abans d'arribar a l'home, hauria de resoldre aquest inconvenient. - No, Luzbel, el teu problema és la supèrbia, l'orgull. Tu vols mesurar-te amb mi. Tu pretens tenir amb la teva jovenesa i la teva bellesa el dret de rebel·lar-te. Has oblidat, però, que tu has sortit de la meva imaginació, de la meva generositat, tu no ets més que la meva creació i has de respectar-me. Escolta'm bé: et dic "res-pec-tar-me", no et demano obediència, només respecte, Luzbel! - Fes-me fora, si vols! Mai, mai et consideraré com el meu genitor! Et detesto! Desitjo anarme’n lluny de tu, descobrir l'univers, tenir les meves experiències! No puc suportar la teva mirada omnipresent, em fa angúnia, em provoca calfreds! - Fora, ves-te’n! A partir d'ara et diràs Llucifer! - Et mostraré la meva força, et faré plorar i em demanaràs de tornar a casa. Els meus amics vindran amb mi. Jo i tots els que m’acompanyen t’anomenarem el NO SER. A partir d'aquest moment dues forces gegantesques van decidir adjudicar-se la creació, fer presoneres totes les ànimes possibles, apoderar-se del poder i així, el guanyador, declarar-se el TOTPODERÓS. La guerra continua. Cadascú amb el seus poders, amb els seus ardits i estratagemes, amb les seves insinuacions i promeses. Vosaltres podeu demanar consell a l'un o a l'altre: ambdós us proposaran àngels per ajudarvos a trobar el camí mes fàcil. Mireu, però, de no equivocar-vos! Si voleu, podeu consultar a Internet "com fer treballar els àngels", però només per als àngels del ‘ser’. Si us interesseu en els àngels del Luzbel, trobareu informació a la Biblioteca de Ferrer i Guàrdia el dimecres 22 a les 20 h, amb la presentació del llibre "El destino de las moiras". També trobareu molta informació de com xerrar amb Satanàs via Internet.
4
La meva àvia sempre deia que qui segueix la Llum, troba pau en la seva vida, i era sense cap dubte una dona molt sàvia. Per això prefereixo llegir i aprendre sobre els Àngels de la Llum, els Àngels del Ser. Estem vivint temps de canvi, que seran definitius per a totes les ànimes. Temps on tot caurà pel seu propi pes i es farà justícia. Temps on només les ànimes més lleugeres que una ploma trobaran ressonància amb l’univers. El Karma es complirà immediatament i a tota acció correspondrà una reacció potent. Començarem una nova era on la Llum prevaldrà i vencerà les tenebres, un temps on el mal anirà perdent terreny, veurà la seva força disminuir i en la seva desesperació farà servir tota mena de falses promeses i recompenses buides per arrossegar amb si a aquells que no confien en Déu. Posa la teva vida en les mans de Déu però no oblidis que sense esforç i compromís res s’aconsegueix. Posa els Àngels a treballar per a tu, convida’ls a compartir la teva vida, gaudeix cada instant, agraeix cada benedicció i mai dubtis que estaran al teu costat. Cada matí quan t’aixequis, dedica uns minuts a meditar i a imaginar-te envoltat dels teus Àngels. Prepara un lloc especial perquè ells se sentin benvinguts, amb una espelma blanca, flors, una fruita fresca i un got amb aigua. Demana ajuda als teus Àngels i confia que ells t’escoltaran. Crida’ls al teu costat i ells mai et deixaran.
5
Les festes catalanes Belén Rodríguez Lucien Finaud El sol s’estava ponent quan deixàvem enrere la carretera i ens endinsàvem a la bonica Girona. La primera imatge de la cuitat em va captivar i el seu encant va penetrar en el meu interior, atrapant-me des d’aquell moment. Els murs de la cuitat desprenien encara olor de flors i naturalesa. Es respirava aire festiu! Només creuar el pont, vam poder veure el tumult de les persones que es reunien al voltant dels castellers, just en el moment que l’enxaneta alçava la mà. Vam travessar lentament la plaça, sortejant la gent amb cura. Havíem d’anar ràpid si volíem arribar a temps a la cantada d’havaneres que començava a un quart de nou, en el call. És clar, havia promès a en Mauro que aniríem a veure’l cantar al costat del seu tiet, en Miquel. Era la primera vegada que ho feia en públic... Però si Girona, en si mateixa, té molt encant amb el seu barri vell i les seves cases a la vora de l’Onyar, i si va omplir el nostre sentit de la bellesa, hi ha altres cuitats de Catalunya que es mereixen una visita, i que parlen al nostre sentit de la taula! Coneixeu Puigcerdà? Una cuitat de la Cerdanya on, a l’hivern, un miler de comensals hi celebren la Festa del Trinxat. És un plat típic de la Cerdanya que està fet d’uns ingredients bàsics com són les patates, les trumfes i les cols d’hivern. S'hi afegeix cansalada i algun tipus de llard per tal de fregir la barreja. Té l'aspecte d'una truita petita, esqueixada amb trossos de col que li proporciona un toc de verd fosc. Se'n sol menjar durant l'hivern, ja que és un menjar calorífic. Sovint va acompanyat d’un company gastronòmic: el xató de Sitges. I, sent com som a Catalunya, no hi ha menjar sense beguda! Un vi negre de Perelada o, per què no, un Costers de Segre, anirien de primera per acompanyar aquest plat. Però si és una festa que proposa com a acte principal un sopar, no descuida mai l’entreteniment dels qui hi participen, amb actuacions diverses. Mags, orquestres, actuacions, agraïments als col·laboradors, regals per a les dones…. Tot el que calgui per acabar una festa ben lluïda. Us hi apunteu? 6
La Unió Europea el 2023 Rodrigo Guimerà Araceli Sans-Finaud Aquest any 2023 serà molt important per al futur de la Unió Europea; després de la sortida d’Anglaterra el 2016, la independència de Catalunya el 2021 i l’entrada dels països nòrdics en la Unió, molta cosa ha canviat. L’economia mundial ha perdut molt després de la guerra entre Llatinoamèrica i els Estats Units el 2019, però ara tot ha millorat amb l’entrada de Michelle Obama a la presidència. Els països com Portugal, Itàlia i Catalunya reben amb moltes ganes els refugiats de Llatinoamèrica, que ens aporten una mà d´obra especialitzada en construcció sostenible i professionalització del sector de recursos naturals i medicina natural indígena. L’incentiu a la música i cultura del món als col·legis, dona més vida a una població que ha passat temps durs i ara busquen aprendre més amb la gent de tots els països. La roda de la vida, que semblava una mica ensorrada amb els governs pseudodemocràtics de Trump, Le Pen, Rajoy i altres compares, es va accelerar amb l’AVC fulgurant del “Gran Ros”, l’Alzheimer galopant de M.R. “Cames Llargues” i els amors “contra natura” de Marine amb el vell sultà d’Oman. La llei i el principi d’acció i reacció es va posar en marxa: Michelle (Obama), Irene (Montero), Marine (Le Pen), van obrir les comportes del feminisme actiu amb la nostra estimada Ada al capdavant, una estelada a la mà. És un plaer seure als jardins de la cuitat, dels barris, i veure els nens jugar sense prejudicis de color o de religió, sota la mirada tendra dels pares i la fosca dels avis i àvies. He pres la meva càmera per immortalitzar aquest moment històric. Tant de bo el pèndol s’aturés!!
7
La meva vida com a immigrant Lucía Peña Berta Puig
Sóc una noia de Xile, em dic Daiane. Vaig venir a Barcelona el 1994 amb els meus pares i el meu germà, 5 anys més petit que jo. El meu pare volia trobar feina. Tenia una mica d’experiència en el món dels perfums, i per això va trobar feina com a venedor de perruqueria; feia perfums i també els venia. Treballava molt. La meva mare ens cuidava. El meu germà i jo vam entrar al col·legi públic. Jo tenia 12 anys i el meu germà 8. Em costava molt aprendre pel canvi de llengua al català, però vaig trobar molt bons professor i companys. A poc a poc vaig tenir molt bons amics. Trobava a faltar la meva àvia. Ella era el vincle amb la meva infantesa. Es deia Antonella, i era originària del “Norte Grande”, la regió del nord de Xile, a prop del desert d’Atacama. Era una dona menuda i prima, però el seu aspecte no era gens fràgil, al contrari, emanava una gran força i alegria vital que encomanava a les persones del seu voltant. Els moments més feliços de la meva infantesa eren quan l’àvia ens reunia a tots els nets i ens explicava històries de la seva vida al desert. Eren històries –ho veig ara que soc adulta- mig reals mig inventades, passades pel filtre de la imaginació, i quan ens les explicava ens deixava a tots bocabadats. Les seves paraules tenien un poder màgic, hipnòtic, quan parlava ens quedàvem enganxats als seus relats, que ens transportaven a un mon remot i auster, on la vida era dura i meravellosa a la vegada. Superar l’enyorança de la meva àvia i tot el que ella significava va ser la prova més dura de la meva adaptació a Barcelona. Però a poc a poc, com ja he dit, em vaig anar integrant a l’escola i al meu nou entorn i vaig crear nous afectes i lligams.
8
També vaig descobrir que aquí la gent no explicava històries en veu alta, com la iaia Antonella, sinó que les escrivia i llegia en llibres impresos en paper. Ja durant els primers anys de la meva estada aquí, quan era adolescent, vaig descobrir el plaer d’endinsar-me a les pàgines dels llibres i deixar-me portar per relats plens de veritat i imaginació. I vet aquí que un dia ho vaig veure clar: posaria per escrit en un llibre les històries de l’àvia i les donaria a conèixer als lectors catalans. Així es completaria el cercle màgic de la meva vida, que havia començat a Xile i ara continuava en un nou entorn i amb nous mitjans al meu país d’acollida. Espero que us agradin els relats de l’àvia Antonella. “Sabíeu que dins el cràter dels volcans hi habita un esperit? No gaire lluny de la vall de la Lluna, el volcà Licancabur... “
9
Una història de l'època de la construcció de l’Alhambra Marta Mª Olalla Diego Díaz
La jove Anisa, poruga i tímida, surt de la seva barraca al costat del riu Harat Darro. Només amb una toqueta de llana sobre el cap i el cos, s’endinsa pels carrers estrets del barri jueu. La llum de la lluna plena és l'única guia per arribar al seu destí. En silenci, puja vigilant si algú la segueix. A la plaça més alta veu una petita casa feta de fusta i fang amb una torxa sobre la porta. De sobte sent por. Es queda parada amagada en un racó fins que reuneix el valor suficient per trucar a la porta. Espera una estona... - Qui hi ha? - Soc l’Anisa. Una dona vella obre a poc a poc i entre la fosca pregunta: - Tens el que et vaig demanar? - Sí -diu l’Anisa. - Passa, passa, noia... -diu la Sandra. La dona vella, d'uns 50 anys, és una agent retirada que va servir per a les forces especials dels Reis Catòlics. Es miren fixament una estona, i l'Anisa diu... - Aquí tinc totes les dades de Muhammad XII i tots els moviments que farà amb el seu exèrcit. - No esperava menys de tu -diu la Sandra, que coneixia molt l'Anisa, més del que ella s'imaginava.
10
L'Anisa és una noia de 20 anys, que darrere d'aquesta por i timidesa es troba una agent especial de les Forces Armades, una noia fràgil per dins però molt forta per fora. Mentre intercanvien opinions prenen una infusió i es van fent grans companyes. La Sandra sempre l'aconsella i li recorda que la por mai supera el costat bo i que sempre lluiti per la seva felicitat. En acabar les seves missions i relació, després de 1492, l'Alhambra va quedar establerta com a Casa Reial amb jurisdicció exempta a càrrec del comte de Tendilla. Els Reis Catòlics van ordenar intenses reparacions servint-se en gran mesura d'artesans moriscos.
11
A on s’acaba la llibertat d’expressió Lucien Finaud Belén Rodríguez
El bàsic La llibertat d’expressió és una llibertat fonamental, un dels pilars de la democràcia. En aquest concepte, és garantida per la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà (1789), en el seu article 19, i també per la Convenció Europea dels Drets Humans (article 10). La llibertat d’opinió, i la seva extensió, la llibertat d’ expressió, són uns dels béns més preuats de l’home. Cada ciutadà pot parlar, escriure, imprimir lliurement, llevat de respondre de l’abús d’aquesta llibertat en els casos determinats per la llei (article 11 de la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà). Però ser lliure d’expressar-se no significa per això que es pugui dir qualsevol cosa. En particular, cal respectar la veritat històrica i no atemptar contra l’honor de ningú. Així, per llei, està prohibit: Atemptar a la vida privada i al dret a la imatge d’altri. No sostenir discurs referent a: Incitació a l’odi racial, ètnic o religiós, Apologia de crims de guerra o del terrorisme, Discurs discriminatoris per raó d’inclinació sexual o de discapacitat, Incitació a l’ús de drogues, Negacionisme. No sostenir discurs difamatori. No sostenir discurs injuriós. No divulgar secrets referents a la defensa nacional, als àmbits professionals. No complir amb l’obligació de reserva.
12
El silenci Si callo, guanya la mentida. Mai vaig imaginar que parlar i explicar la veritat del que passa podria ser tan dolent. Aquí comença la meva veritable tortura. Aquí s’acaba la meva llibertat. Aquí em converteixo en presonera. Aquí renuncio a les meves arrels i em quedo aïllada. Quan un silenci s’imposa, apareixen les llàgrimes, el patiment i la ràbia. El silenci amaga el que és difícil d’anomenar, però tots els silencis parlen!!! Soc forta, resistiré amb la meva veu i la veritat, defensaré les injustícies i els meus drets. Es farà justícia, se me n’anirà el dolor. El meu silenci serà alliberat i em sentiré lliure i viva de nou. El somriure tornarà a la meva cara i viuré en pau.
13
Els valors de les dones a Catalunya Diego Díaz Rodrigo Guimerà
En l’actual situació de millora de la democràcia, de lluita pels drets socials de les dones, ens és molt necessari fer memòria de la vigència dels valors republicans de llibertat, igualtat i fraternitat per guiar l’acció política per una societat més justa i igualitària. Un esforç col·lectiu va comportar per a les dones una redefinició del seu paper en la societat, va ser un intent de superar les discriminacions i desigualtats existents i avançar en la seva emancipació. La Constitució de 1931 va establir el dret de vot de la dona i el dret a ser escollides per a qualsevol càrrec públic, i el 1932 es va aprovar el matrimoni civil i el divorci. La Generalitat va establir el dret matrimonial basat en el principi d’igualtat entre marit i muller i la plena llibertat de les dones en relació amb l’administració de béns i tot tipus d’actes jurídics. L’entrada massiva de la dona al món laboral va situar una legislació que establia els principis d’igualtat salarial, igualtat d’accés a un treball i igualtat d’oportunitats. Lluitadores, independents i actives es poden qualificar, són aquí per a un món millor, un món on tindran les oportunitats amb què les seves mares i àvies van somniar, i primer de tot són la veu de comandament en una casa. A poc a poc les dones ocupen més posicions de gran responsabilitat en un món que segueix sent masclista. Les dones tenen més poder de concentració i organització mental i més qualitat en visió política, direcció d’empreses i la possibilitat de construcció d’una societat més
14
Néixer per morir Jan Guzik Mª Angeles Dueñas Barea
Tot d’una es va despertar i va obrir els ulls. Estava tombat sobre el seu estómac, amb els genolls tocant el pit. “On soc...?“, va preguntar. “ Per què soc aquí...?” I després una pregunta més urgent… Bé, dues preguntes realment: “Per què no em puc moure? Per què no puc respirar?” Va obrir la boca per cridar, però no va poder. Terra! La seva boca estava plena de terra. Va adonar-se que havia estat enterrat viu! Però per què... No en tenia ni idea… Recordava que havia viatjat amb uns amics al Senegal. Durant el viatge s´havia trobat estrany, en ocasions li semblava que no es podia moure, ni tampoc parlar ni cridar. Algun virus havia agafat en aquell país que afectava el seu sistema nerviós i li produïa catalèpsia. L’últim episodi que va tenir va durar molt temps, tant que els seus companys el van donar per mort. Van decidir enterrar-lo enmig de la sabana, hauria estat complicat deportar el cadàver. Un dels seus amics va decidir enterrar-lo juntament amb algunes de les seves pertinences. Una d’elles era una ràdio que portava sempre, li agradava sentir altres idiomes, deia que així intentava aprendre alguna paraula de l’idioma d’aquest país… Amb la boca plena de terra, va aconseguir moure’s, i es va adonar que la ràdio li tocava l’espatlla. Va aconseguir agafar-la i posar-la en marxa, va posar tot el volum de la ràdio. No va saber quant temps va passar… Va començar a escoltar veus i sentir que removien la terra… Així va ser com el van treure viu de la seva pròpia tomba.
15
Violència masclista Janette Wollinger Marta Mª Olalla
La Marisa es considera una dona forta i amb personalitat, i ha estat víctima de maltractaments durant molts anys. De la seva relació assegura que al principi era molt intensa perquè els dos eren molt passionals, s’ho passaven molt bé i s’estimaven molt. Amb el temps tot va anar canviant i les coses van començar a anar de mal en pitjor. Es va anar transformant, però la tenia enganxada i absorbida, potser pel record d’aquells primers anys. Malgrat tot, reconeix que no era conscient que estava sent víctima de maltractaments psicològics. Relativitzava els seus atacs de gelosia, agressivitat... i justificava amb qualsevol argument els seus menyspreus, els seus atacs verbals, les seves faltes de respecte... El que avui defineix de «càstigs emocionals». Un dia, la Marisa es va aixecar del llit després que el seu marit se n’anés. Havia guardat molt valor i bastants monedes de cinc-centes pessetes en un pot de colacao. - Agafaré només la roba imprescindible per passar uns dies fora de casa -va pensar. De sobte es va alegrar de no tenir fills, i més d’aquest home que li feia la vida impossible. Va arribar a l’estació d’autobusos, va mirar el panell amb els horaris i va veure que en mitja hora sortia un bus cap a Santander. Tenia molts dubtes sobre si el que estava fent era el correcte o no, la inseguretat s’apoderava d’ella per moments. Va tancar els ulls i quan els va obrir ja estava comprant el bitllet per emprendre el viatge a Santander. Un cop asseguda va començar a tremolar. Mirava la ciutat que es quedava enrere. - Ho estic fent, no sé el què però ho estic fent. Tinc por, mama, però sóc humana –pensava mentre veia passar els arbres a gran velocitat.
16
Era de nit quan va arribar a Santander. Estava plovent. Es va allotjar en un hostal prop de l’estació. Es va dutxar i amb parsimònia es va posar el pijama i es va estirar de cap per amunt en el llit. Va dubtar si trucar o no a algú perquè no es preocupessin. Va marcar el telèfon de la casa dels seus pares. Ningú va contestar. Va trucar una mica més tard. El seu pare va preguntar qui era. -Soc jo, papa. Soc a Santander. -Què fas aquí? -va dir sorprès. -No sé, no vull tornar a casa meva. I va penjar.
17
La torre Eiffel Viviana Muñoz Lucía Peña Bon dia, soc la Torre Eiffel. Soc el símbol de França i de la seva capital, París. Soc a la vora del riu Sena. Vaig néixer el 1889 per a exposició universal organitzada per commemorar el centenari de la revolució francesa. El meu pare, l´enginyer Alexander Eiffel, em va presentar per viure a Barcelona, però els responsables de l´ajuntament em van rebutjar per semblar-los estranya, cara i no representar la ciutat. Després del rebuig, el meu pare em va presentar a París, als representants d’allí. Van pensar que podia servir com a arc d´entrada i centre d´atenció al públic. Em van acceptar sense gaire entusiasme. El meu ús seria temporal i el 1900 hauria de ser desmuntada. Una vegada acabada em veia bella, imponent, altiva, forta, suggeridora. Era la torre més alta del món, 300 metres, podia veure més enllà de tot. Però els parisencs no em van voler, em van rebutjar, em veien com un monstre de ferro que enlletgia la ciutat. Passat l´esdeveniment vaig sobreviure gràcies a l’exèrcit francès, que em van salvar la vida. Ells van veure en mi una col·laboradora privilegiada per adornar-me amb antenes i equips de ràdio per la meva altura. Passat els anys van aprendre a voler-me i adornar-se que el meu atractiu únic podia deixar molts diners a la ciutat. Van fer un museu, botigues de records, bars, restaurants, sales de recepcions i conferències i fins un ascensor. Però a mi el que més em va agradar és l´oficina de correus, perquè des d´allí, amb un segell especial anomenat “París Tour Eiffel”, es poden enviar postals i cartes als nostres éssers estimats i compartir el nostre viatge.
18
Actualment soc el monument més visitat del món. Estic d’aniversari, aquesta setmana he complert 125 anys. No he trobat millor manera de celebrar-ho que convidar la Cristina a París, que també està d’aniversari. La coincidència era massa gran per no aprofitar-la. S’han desplaçat fins a la capital francesa per visitar de nou aquest lloc tan especial. La meva construcció va durar 2 anys, 2 mesos i 5 dies. Actualment em visiten gairebé 7 milions de persones a l’any, de les quals el 75% són estrangers. Tinc una alçada de 324 metres, incloses les antenes. Estic construïda amb 18.000 peces metàl·liques unides per 2,5 milions de reblons. Es calcula que el meu pes total és de 10.000 tones. Disposo de 3 plantes, la primera a 57 metres, la segona a 115 metres, i la tercera a 276 m d’alçada. Per arribar a dalt, si ho feu a peu, cal pujar 1.665 graons. M’han de pintar cada 7 anys, em protegeixen del deteriorament amb una capa de 60 tones de pintura. Els meus ascensors recorren 103.000 km a l’any. La majoria de visitants opten per pujar en algun dels tres ascensors (pilars nord, est i oest), que pugen fins a les plantes primera i segona. Però existeix la possibilitat de fer servir les escales, apte només per
19
La nostra classe perduda a l’Empordà Cristina Sanz Blanca Céspedes
La nit presentava un horitzó d'expectatives prometedores. Acompanyada pels meus companys després d'haver completat un intens curs en l'aprenentatge del català, caminàvem sense rumb pel preciós paratge que mostrava l'Empordà. S'escoltava en la llunyania un cridòria d'alegria que ens va cridar la curiositat. A mesura que ens acostàvem, cada vegada més gent s’unia a aquesta mateixa direcció, com si d'una hipnosi col·lectiva es tractés. Tots estàvem disposats a acudir-hi per dissipar la nostra curiositat; potser aquesta música de fons, o els crits de rialles i murmuris podien ser-ne els causants, per això no dubtàvem a prosseguir. Sorprenentment el camí es feia excessivament difícil, ja que mentre caminàvem, la massificació de persones era ja de per si complicada per poder recórrer un metre de distància, i tota la nostra classe estava sorpresa entre encaixades i crits en intentar caminar en aquestes circumstàncies. Vam arribar a un punt on les nostres mirades de complicitat davant el que estava succeint van donar pas a mirades de por, ja que la nit més fosca per l'absència de la llum de la lluna creava un misteriós sentiment entre tots els presents, i davant tal volum de gent costava respirar. Hi va haver un moment en què tot es va parar. Un gest em va fer mirar a terra, i de sobte la meva rialla va ser la meva primera reacció. Tots em van mirar per saber què succeïa, i després de seguir el meu gest en mirar a terra el riure va contagiar a tots els presents.
20
Curiositat té la vida quan una simple rialla genera tantes i tantes simpaties, però el més curiós és que res del que passava tenia cap sentit per als altres, ja que ningú sabia el motiu pel qual jo reia, però inconscientment havia provocat en ells una inusual manera d'eliminar les seves pors després de l'experiència d'estar entre una gran multitud de gent transitant per un paratge en direcció a un lloc d'on procedia una cridòria d'alegria que s'escoltava en la llunyania. Rialles i més rialles, són les que em va provocar a mirar a terra i adonar-me d’un escrit en guix que deia: “Vas en camí com un animal, creus que tu sol pots pensar, però de tots el que llegeix això serà l'únic que s’adonarà del significat de riure mentre estreny la dificultat, que el teu temps no és recuperable, i les pors no milloraran això que tens al teu horitzó, pel que et crida la curiositat”. Arribats a aquest punt tots vam seguir avançant, ningú es va aturar a pensar el perquè de la nostra insistència de voler conèixer el que ens esperava al final... Encara estàvem caminant molt a poc a poc darrere de la gent i molta més gent darrere nostre, fins a allò desconegut, entre rialles, bufs i molta curiositat. Hi havia gent de totes les edats, gènere, raça, fins i tot diria de religió, tothom fins a un punt desconegut, nens en cotxes de nadó, aquests més desconcertats encara però somrients, perquè el nostre riure els feia riure. A poc a poc s'escoltava una cançó molt coneguda, els cossos es movien al ritme de la música, tots sentíem la tramuntana, tan fresca, freda i agradable, tan característica de l’Empordà. La música s’escoltava més intensa mentre més ens hi acostàvem, i llavors era coneguda, ens vam mirar els uns als altres en complicitat i vam començar a cantar: “Sempre deia que a la matinada es mataria...” La cançó que caracteritzava la nostra classe de català i que havíem cantat moltes vegades a l’aula, interpretada per un grup de músics catalans denominats Sopa de Cabra. Junts vam cantar i ballar entre rialles i més rialles. No senyors, no era una classe perduda, jo crec que era una classe “trobada”, perquè hem trobat el sentir català i ens hem sentit un català més.
21
Els Reis Mags Rodolfo Libretti Viviana Muñoz S’acostava el dia que venien els Reis, els esperava feia molt de temps, jo ja sabia el que els demanaria, ho sabia des de sempre… El meu oncle Pep, que vivia a la mateixa casa vella, em va ajudar a escriure la carta assegut entre les cames, sota la branca de raïm, jo encara no sabia llegir ni escriure… Era un vailet de cabell pèl-roig, el més petit de la casa, blanc com la meva mare, que portava la pobra economia de llavors! No volia que els meus pares ho sabessin, no sé per què, alguna cosa deuria imaginar. El Pep va lletrejar mentre escrivia com mossegant-se la llengua: ”Vull una lletera1…” Va doblegar el paper, el va ensobrar, va escriure una mica més al sobre, i els dos ens en vam anar a comprar un segell, que després va mullar a la llengua i el va enganxar. També junts vam anar fins a la bústia vermella de la cantonada, em va alçar amb tendresa i em va ajudar a posar-lo a la ranura. ”Ja està!”, em va dir mentre tornàvem a casa, “ara sí que ho sabran!” La nit anterior vaig preparar les meves sabatilles netes, vaig obrir els cordons, vaig treure les llengüetes per fora com si volgués fer espai perquè entrés, vaig buscar una llauna de sardines, li vaig posar aigua fresca de l’aixeta del pati i vaig tallar un ramell d’herba verda, i els vaig posar davant l’habitació dels meus pares, que era on jo també dormia…..Durant el dia es van estranyar tots de tan bé que m’havia portat, la meva mare no va tenir necessitat de treure’m la roba perquè no m’escapés al carrer, i tampoc vaig patir el remugar del meu pare, que quan venia de la feina no feia altra cosa… Me’n vaig anar al llit d’hora, però no em vaig poder adormir i vaig haver de dissimular fins tard, fins que els meus pares es van adormir. Llavors, assegut sobre el llit vaig obrir una mica les cortinetes i em vaig quedar vigilant, esperant veure els Reis muntats en els seus camells amb les bosses plenes de joguines… Els ulls se’m van anar ajustant amb el pas de les hores i vaig veure el meu gat un cop i un altre passejar-se per les branques del raïm, com una ombra negra a la nit plena d’estrelles… Em vaig despertar de cop encara amb son i maldestrament em vaig aixecar del llit, vaig córrer fins a la porta, vaig veure que l’herba ja no hi era i l’aigua tampoc, i sobre les meves sabatilles hi havia un paquet al qual de cop li vaig arrencar el paper i vaig descobrir un balero!2 Vaig plorar sobre el paquet, el paper, les meves sabatilles, la llauna de sardines i el maleït balero! Com és que no ho sabien!? Per què no els va arribar la carta?! Si em vaig portar bé! El que tot just imaginava abans, ara es convertia en sospita… El meu balero i jo es van trobar amb els ulls de la meva mare i sense dir res, ni ella ni jo, em va abraçar entre els seus pits… i ho vaig comprendre tot! D´aquest record han passat molts anys. Encara viu en la meva memòria perquè va ser la meva primera desil·lusió. Aleshores tenia cinc anys, l´edat que ara té la meva filla.
1 Recipient d’alumini usat antigament per transportar la llet o guardar-la. 2 Joc de fusta, consistent en una bola amb un forat petit al qual, amb habilitat, cal introduir-li un pal unit a la bola amb un cordill, mitjançant un gir cap amunt, per tal que en caure la bola coincideixi amb el pal.
22
No soc una persona creient ni m´agraden les festes. Amb els anys vaig anar perdent l´alegria, l’emoció i l’entusiasme que sentia per elles. L´abraçada a la meva mare va segellar un pacte i el nostre secret. Després d’aquest dia de Reis en van passar molts més. Regals van, secrets venen, em vaig anar fent gran i vaig deixar de posar les sabatilles, l’herba, l´aigua i la llauna de sardines. La màgia i fantasia per aquests tres Mags va arribar un dia. Aquella nit, mentre preparàvem el ritual de sabates i menjar de benvinguda, la meva filla va insistir que posés les meves sabates al costat de les d´ella. Al matí, quan ens vam aixecar, la sorpresa va donar pas a l’emoció i els records. Les llàgrimes van despuntar en els meus ulls. Allí, davant meu: la lletera!
23
Una nit en el bosc Mª Ángeles Dueñas Rodolfo Libretti Comencem el nou curs a l’octubre, és el segon any que estem junts, alguns se’n van anar i tenim amb nosaltres cares noves. Vam voler fer una sortida especial d’un cap de setmana, i la Marta va suggerir anar a un bosc; ràpidament vaig pensar en un de molt especial, un bosc navarrès que rep el nom de Selva d’Irati. Durant la tardor és quan es pot gaudir millor de tot el seu encant. En aquest bosc de boscos es troben quantitats de faigs i avets de gran alçada. Ens vam organitzar molt bé, ens vam allotjar en una casa rural gran a prop de la vall. La nit de la nostra arribada vam ajudar tots, el Rodrigo i el Diego a preparar un delitós sopar, que vam acompanyar amb bon vi que el Lucien es va encarregar de portar. Ens vam conèixer millor, vam riure molt i va ser una nit inoblidable. Al dia següent, després d’un bon esmorzar, ens vam vestir adientment per iniciar un dia de senderisme per la Selva d’Irati. Ens acompanyava l’Aitor, un guia de l’oficina d’informació i turisme de la vall d’Aezkoa… La Berta, la nostra professora, caminava a prop del guia, mostrant molt d’interès pel que ens explicava. A l’arribar al cim, el paisatge es mostrava encisador, entre immenses fagedes, grandiosos avets, magnífics aurons i una colossal varietat d’arbustos. Contemplàvem als nostres peus un quadre d’infinits colors, interminable varietat de verds, coures, granats, grocs, ocres i ataronjats que podien inspirar el millor dels quadres impressionistes. Observant tan gran meravella, vam arribar al refugi, a on passaríem la nostra primera nit al bosc. Vam encendre un petit foc, ens vam asseure al seu voltant i vam contemplar el cel observant les majestuosos estrelles i la lluna plena, que semblava que ens observés a nosaltres. La Belén va trencar el silenci creat i dirigint-se a l’Aitor, el guia, li va expressar el seu interès per les llegendes i li va dir: “Tu coneixes alguna llegenda sobre la Selva d’Irati, Aitor?...” L’Aitor va somriure i va assentir amb el cap, dient: “Doncs sí, el bosc d’Irati, a part de la seva bellesa, és famós pels seus arbres centenaris, pel seu silenci fantasmal, pels seus cruixits que s’escolten sense saber d’on venen i també per les seves llegendes, com aquesta tan particular que és la del mite de Basajaun... Segons aquesta llegenda, es tracta d’un ésser de molt alta alçada, llarga cabellera i dotat d’una força prodigiosa, que camina alçat amb un pal a la mà i que es mou i salta amb l’agilitat d’un esquirol… 24
Mentre tractàvem de concentrar-nos en el relat, a poc a poc, la lluna i les estrelles s’anaven amagant darrere d’uns núvols espessos, al mateix temps que una suau brisa ens envoltava i el cercle que conformàvem s’anava semblant més a una carpa conformada per la llum del foc, on destacaven només les nostres cares i les nostres mans enrogides. Les branques cruixien, com queixant-se… i ens vam anar arrupint més els uns als altres per la calor afable de les flames. L’Aitor, en notar el nostre interès, es va anar entusiasmant també pel seu relat i va seguir… “A aquest personatge”, deia, “li agrada cridar l’atenció dels caminants que s’endinsen a Irati i espantar-los. Els caminants, en sentir-lo, solen intentar fugir o, el que és un greu error, enfrontar-s’hi. Només hi ha una manera que no sigui agressiu i es torni més aviat amistós, i és no contrariar-lo, obeint les seves ordres sense preguntar. És així com es converteix en un ésser inofensiu i fins i tot es torna protector amb els visitants d’Irati, perquè, segons diuen, Basajaun és el senyor del bosc. El cercle es va anar estrenyent més i més per l’interès del relat de l’Aitor. Mentre el foc s’anava consumint, la nit s’anava fent més fosca i el vent fred s’anava ficant per les nostres esquenes, i ens ajuntàvem més l’un a l’altre. La Viviana i la Lucía s’anaven inquietant, i van preguntar quant tenia de cert aquesta història. El Diego i el Rodrigo, mentrestant, ens anaven acostant alguns pastissos per menjar i el Lucien, com sempre, s’ocupava de les begudes. La Berta, entusiasmada com tots nosaltres, li va consultar si sabia alguna altra història. L’Aitor va contestar que sí, i que si no ens incomodàvem, en coneixia una altra que ens agradaria molt… En mig d’un vent fred que s’arremolinava sobre les cendres, el Jan va murmurar alguna cosa que no li vam entendre pel soroll dels arbres i les branques, que va espantar encara més les noies, mentre que l’Aitor va recomençar dient que, certa vegada, un home dormia sobre un faig d’Irati en un daurat capvespre. Tot d’una, el va despertar una forta ràfega de vent que li va passar fregant, i va deixar al seu voltant una horrible pudor de cosa morta. Es va aixecar en un clar bosc, i com d’entre somnis va veure un cor de fades caminant com flotant. Portaven suspès dels extrems d’una tela, una túnica femenina com si fos un sudari, un esquelet humà, en el crani del qual brillava de manera sinistra una corona reial… Qui era aquella reina? Doncs ni més ni menys que la senyora Joana d’Albret, que va morir enverinada, i hi ha dubtes sobre el lloc d’enterrament. Un guia de Navarra, el 1929, diu que quan el vent huracanat agita les frondes del bosc d’Irati, tots els pobles es refugien aterrides a casa seva… Per què? Perquè el vent està produït pels esperits i les bruixes que recorren el bosc a una velocitat increïble, portant el sudari que conté un esquelet al cap del qual brilla una corona reial... A hores d’ara ja tots estàvem molt nerviosos; un parell de ratpenats va passar per sobre els nostres caps grinyolant, es va fer un silenci total i incòmode, i va començar a sentir-se un soroll de campaneta intermitent que ens va esvalotar a tots… Però ràpidament ens vam adonar que era la Berta, posant una mica d’humor i ordre a l’ambient que s’havia creat, calmantnos i desitjant-nos bona nit… 25
Zombis Berta Puig Jan Guzik
Ja feia un any que treballava com a cooperant a Haití i n’estava tipa, d’aquella conversa. Gent de totes les edats i condicions parlant-me sempre de morts que tornen a la vida i que conviuen amb els vius fent d’esclaus. La meva ment europea i cartesiana rebutjava aquestes històries de la vora del foc, aquests contes per esporuguir la gent i tenir-los sotmesos. Que potser els haitians no tenien prou problemes en el seu dia a dia com per haver-se de preocupar pels que ja no hi són? “Deixem descansar en pau els morts, que prou que ja han patit en aquesta vida”, els deia. Però aquesta rèplica creava un abisme entre la gent local i jo, no entenien el meu rebuig a les seves creences. Prepotència colonial i estretor de mires, en deien. Aquella nit la conversa s’havia tornat a repetir, i jo no vaig tenir esma de discutir. Vaig guardar silenci, però el discurs sobre els zombis va caure damunt meu com una llosa. Havia estat un dia dur i esgotador, la feina a l’hospital de Port-au-Prince era extenuant i desencoratjadora, i només em faltava que durant el sopar, que havia de ser una estona de descans i distracció, tornés a sortir el maleït tema... Vaig decidir acomiadar-me discretament i retirar-me a la meva habitació. La nit era xafogosa, gairebé asfixiant, un núvol de calor i humitat omplia l’aire fins a fer-lo irrespirable. Vaig engegar el ventilador i em vaig estirar al llit. Demà serà un altre dia, vaig pensar, necessitava renovar les energies, ni que fos una mica. Em va costar conciliar el son, però finalment em vaig adormir. Devia fer poca estona que dormia, que em vaig despertar sobresaltada per un fort cop. Al principi no sabia què havia passat, però al cap d’una estona vaig sentir uns copets sords i rítmics a la porta –que donava directament a l’exterior-, com si algú estigués picant un tambor seguint un ritme ancestral. Amb un cert esglai, em vaig llevar i vaig anar cap a la porta. La nit que entrava per la finestra era negra i feixuga, i un vent inquietant xiulava entre els arbres. L’habitació estava embolcallada d’una atmosfera gairebé irreal, com de somni, o més aviat de malson. Després de dubtar uns instants, vaig obrir la porta. Llavors em vaig endur l’ensurt més gran de la meva vida! Un zombi amb la roba esparracada i la pell caient-li a trossos em fitava amb una mirada que semblava venir de més enllà d’aquest món... 26
Què havia de fer? Córrer? Cridar? O això només el faria enfadar? Llavors, vaig recordar amb tota claredat el ganivet de postres que hi havia a la taula darrere meu. Vaig retrocedir lentament cap a la taula, mentre el zombi venia cap a mi. Vaig agafar el ganivet i em vaig preparar per atacar. Però espera! El zombi va dirigir la mirada cap a la taula. Per què no m’atacava? Estava mirant el pastís de xocolata! En vaig agafar una mica i l’hi vaig donar. Li va encantar! I així, amb l’esquer de la xocolata, és com vaig arribar a tenir un zombi mascota
27
Voldria haver sigut Cynthia Baigts Janete Wollinger En Rahuí corria com el vent, duia una tágora amb una fajilla i les tradicionals sandàlies fetes a mà de cuir, el seu rostre rogenc emmarcava un somriure bonic i uns ulls brillants com dues estrelles. Havia nascut a la Serra Mare Occidental, en un petit poble situat a las muntanyes, vivia amb els seus pares i la seva germana petita Ariché. Aquest dia aniria a recollir un grup de joves que es quedarien un mes ajudant la gent del poble. Havia sortit d´hora perquè l’esperaven quatre hores d’intricat descens i el sol de l’estiu era força intens. El vent bufava sec, ardent, implacable, però en Rahuí, com és tradicional a la seva tribu, semblava volar entre les penyes i cingles, era veloç i ho sabia, fins i tot era raràmuri, que significa “peus lleugers”. - Darrere d’aquesta muntanya hi ha Creel, ja estic més a prop -va pensar i va continuar el seu camí. “Benvinguts a la raràmurichi jonsa ru ke Chihuahua…”, seré el vostre guia, ens va donar a cadascun un mocador molt colorit de cotó, que ens va invitar a mullar a una galleda d’aigua que ens va assenyalar, i ens va indicar que ens el poséssim al cap per evitar els cops de calor. - Omplin les seves cantimplores… segueixin-me. Així va començar la nostra aventura. Per més de quatre hores vam pujar entre roques i bosc, el paisatge era espectacular, el cel era d’un blau indi profund que contrastava amb els ocres de les pedres. Al capvespre vam arribar al poble, la gent havia vingut a rebre´ns, ens van convidar a menjar truites de blat de moro i fesols, tot un honor per a nosaltres. Vam estar una estona xerrant i després ens van portar a una cabana improvisada, que seria la nostra llar per vuit setmanes. Els nostres dies començaven a l’alba fins a les deu de la nit, treballàvem sense descans contrarellotge per portar aigua des de la font a cents de quilòmetres de distància. Va ser un projecte voluntari difícil però molt gratificant, aquella gent realment ho necessitaven. El temps transcorria a gran velocitat. Ens havíem integrat molt bé al poble, eren la nostra família, ens agradava molt treballar al seu costat. Teníem gana però el cansament feia que no penséssim en això. La família d’en Rahuí era especialment propera a tots, ens ensenyava algunes paraules en raràmuri i nosaltres a escriure en castellà, perquè volia escriure la seva història. La vida a la serra era dura però tranquil.la. 28
Una nit, la petita Ariché cremava de febre. En Rahuí va córrer fins a la nostra cabana per demanar-nos ajuda. - L’Ariché està malalta! -deia amb desesperació-. Les ancianes ja li han donat totes les herbes però no li baixa la febre, si us plau, ajudin-me. - Portem-la al metge ràpid -vaig córrer cap a casa seva-. Col·loquem-la a una manta, la portarem a la clínica. Això semblava senzill, però la clínica més propera era a vuit hores de distància. Les dones del poble ens van preparar uns itacates amb uns trossos de cotó i aigua per emportar-nos. Sense pensar ni un minut vam emprendre la marxa. Vam arribar a l´alba, vam preguntar pel metge però no n’hi havia cap. En aquell instant vaig pensar: “Voldria haver sigut metgessa per poder ajudar la petita Ariché”. La gent del lloc em va donar la clau del dispensari, vaig córrer a buscar qualsevol cosa per baixar-li la febre a la petita. - Continuïn posant draps humits al front, el clatell i l’estómac... ara torno -vaig dir mentre la col·locaven sobre la taula. Al dispensari no hi havia cap medicament per baixar la febre de la petita Ariché, vaig pensar que el millor seria buscar ajuda entre els veïns del poble. No hi havia ningú al carrer, estava desert... Em vaig quedar parada sense saber què fer, i de sobte vaig veure una senyora que sortia d’una casa antiga i molt vella; em vaig apropar a ella i vaig preguntar si hi havia una comissaria de policia, i la senyora, molt amable, em va informar que allà no n’hi havia cap, que era al poble del costat, a dues hores de distància. No podíem esperar tant, la nena necessitava ajuda urgent! Li vaig explicar el que passava i aquella senyora em va portar a casa d’un metge jubilat que vivia molt a prop del poble. Ell sempre estava disposat a ajudar qualsevol, de fet encara que hi havia metges al poble, els que vivien allà i als voltants sempre li demanaven ajuda, em va explicar. La casa era petita i de color verd, numero vint, no ho oblidaré mai. Vam trucar a la porta i va sortir un senyor amb els cabells blancs, prim i molt alt, li vam explicar el que havia passat i no va dubtar a acompanyar-nos amb el seu maletí de medicaments. Un cop arribat al lloc de seguida es va posar amb l’Ariché. Vam estar hores esperant la reacció dels medicaments; finalment va aconseguir controlar la febre i l’Ariché va començar a reaccionar favorablement. En Rahuí, emocionat amb l’evolució de la seva germana, no parava de donar-nos les gràcies. En aquell moment vaig pensar una altra vegada: “voldria haver sigut metgessa” per poder ajudar la petita Ariché i tots els que vivien en aquest poble. 29
Mares Blanca Céspedes Cristina Sanz Penja el telèfon, sospira, mirant sense res, nerviosa, molt ràpid es posa sabates, abric, agafa la cartera, penjada d'una cadira, busca les claus ràpidament, quan va tornar a posar la clau al pany es va adonar que no portava les ulleres, precipitada va anar a buscar-les. Va baixar les escales i es va trobar la Maria, li va donar el bon dia, va baixar ràpidament, va arribar al cotxe. Finalment va sospirar. Quan conduïa es va recordar de quan va néixer la seva filla, còlics i plors de nit, els seus primers passos, la primera paraula, el col·legi, la universitat, que ràpid havia passat el temps, i ara la nena de la mama seria aviat mare. Els seus ulls es van omplir de llàgrimes. Se li entelen les ulleres per les llàgrimes de felicitat vessades. Aprofita un semàfor per poder netejar-les sense posar en risc ni la seva vida ni la dels altres, ja que sense elles no veu gens bé. El cor li batega a 160 pulsacions per minut, solament vol arribar a temps a l'hospital per donar -li consell i tranquil·litat a la seva filla, i també conèixer el seu primer nét. Mentre condueix també recorda el seu part, no va ser gens fàcil, solament arribar a l'hospital li va costar més de 4 hores per culpa d'un accident a la Ronda de Dalt. Però aquest no era moment de recordar anècdotes seves, avui seria un gran dia. Va arribar a l'hospital, va aparcar fàcilment i es va disposar a pujar a l'ascensor, però en prémer el botó no sabia on dirigir-se, si a la sala de parts o a planta. En obrir-se la porta va veure el seu gendre, que li va cridar: “Corre, corre, Marisa, que arribes a temps!” En aquest moment va córrer com mai, no sabia on anava, solament que ell la dirigia. La va portar a una sala on la seva filla era a punt de parir. Es van posar les bates i van entrar a dins. Quin bonic moment, poder viure un naixement! Amb les mans entrellaçades ella amb la seva filla, la seva filla amb el seu espòs, van donar la benvinguda al petit DANIEL, un nen preciós que ompliria les seves vides d'alegria i que mai oblidarien. Nota d’una de les autores, la Blanca: Després de fer el relat, em van donar la notícia que el meu fill seria pare; estic molt contenta!! 30
Déjate ir
Deixa’t anar
Cierra tus ojos Deja que mis manos te acaricien... tranquilizándote. Entórnalos, Déjame llevarte de viaje, Iremos juntos Haz que tu mente haga el camino, Deja que tu boca me desee, Que nuestras lenguas se rocen, Despacio, suavemente.... Conocerás paisajes nuevos, En la respiración que nos marea. Mar, cielo y tierra, Colores fugaces.... No necesitamos más. Tus labios cerca de los míos, Respirándonos, Despacio, suavemente, Déjame llevarte, déjate ir.... Que mis manos te acaricien, ....hasta volver...
Tanca els ulls Deixa que les meves mans t’acaronin... Tranquil·litzant-te. Acluca’ls, Deixa’m portar-te de viatge, Hi anirem junts Fes que la teva ment faci el camí, Deixa que la teva boca em desitgi, Que les nostres llengües es toquin, A poc a poc, suaument.... Coneixeràs paisatges nous, En la respiració que ens mareja. Mar, cel i terra, Colors fugaços.... No necessitem res més. Els teus llavis a prop dels meus, Respirant-nos, A poc a poc, suaument, Deixa’m portar-te, deixa’t anar.... Que les meves mans t’acaronin, ... fins a tornar...
Rodolfo Libretti
31