El gat negre d'Edgard Allan Poe

El gat negre Edgard Allan Poe

0

No espero ni demano que algú cregui en aquest estrany i, malgrat tot, simple relat que em disposo a escriure. Seria boig si ho esperés, quan els meus propis sentits rebutgen la seva mateixa evidència. Però no sóc boig i sé molt bé que tampoc no es tracta d’un somni. Demà he de morir i voldria, ara com ara, alleugerir la meva ànima.

El meu propòsit consisteix a deixar ben clars, sumàriament, pelats i sense comentaris, un seguit d’episodis domèstics. Les conseqüències d’aquests episodis m’han aterrit, m’han torturat i, finalment, m’han destruït. Però no intentaré pas d’explicar-los. Si per a mi han resultat horribles, a d’altres persones els podrien semblar més barrocs que esfereïdors. Més endavant, amb el temps, potser apareixerà algú amb una intel·ligència que sàpiga reduir els meus fantasmes a llocs comuns; una intel·ligència més serena, més lògica i molt menys excitable que la meva, capaç de veure una vulgar i normal successió de causes i efectes en les circumstàncies que em disposo a relatar mort de por.

D’ençà de la meva infantesa es van destacar en mi la docilitat i la bonhomia del meu caràcter. El meu cor era tan innocent i tendre que vaig arribar a convertir-me en objecte de burla pels meus companys. M’agradaven especialment els animals i els meus pares permetien que en tingués una gran varietat. Passava al seu costat la major part del temps i res no em feia més feliç que donar-los de menjar o amanyagar-los.

Aquest tret del meu caràcter va anar creixent en mi, a mesura que jo creixia, i es va convertir en una de les meves principals fonts de plaer en arribar a la virilitat.

Aquells que alguna vegada han experimentat afecte i tendresa envers un gos fidel i llest no necessiten que ara els expliqui la naturalesa o la intensitat de la recompensa que jo podia rebre de les bestioles. Hi ha alguna cosa en l’abnegat i generós amor d’un animal que arriba directament al cor d’aquell que ha experimentat amb massa freqüència la falsa amistat i la fràgil fidelitat de l’home.

1

Em vaig casar jove i vaig tenir la sort i la joia que la meva dona compartís les meves preferències. En adonar-se del meu gust pels animals domèstics, no perdia cap oportunitat de procurar-me els més agradables d’entre ells. Teníem ocells, peixos de colors, un gos preciós, conills, una mona i un gat.

Aquest darrer era un animal de notables mesures i gran bellesa, completament negre i llest com una mostela. En referir-se a la seva intel·ligència, la meva muller, que en el fons era força supersticiosa, al·ludia reiteradament a aquella antiga creença que diu que tots els gats negres són bruixes metamorfosades. No vull pas dir que ho cregués seriosament; només en faig esment perquè acabo de recordar-me’n.

Plutó – aquest era el nom del gat – s’havia convertit en el meu favorit i en el meu company. Només jo li donava de menjar i em seguia a qualsevol lloc de tota la casa.

Em costava molt d’impedir-li que sempre corregués rere meu pel carrer.

La nostra amistat va durar, així, uns quants anys, en el transcurs dels quals (envermelleixo em confessar-ho) el meu temperament i el meu caràcter es van alterar radicalment per culpa del dimoni de l’alcohol. Intemperància. Cada vegada més, em vaig anar tornant melancòlic, irritable i indiferent envers els sentiments dels altres. Fins i tot vaig arribar a parlar desmesuradament a la meva dona i vaig acabar infligint-li violències personals. Els meus animals favorits, òbviament, també van haver de suportar en la pròpia pell el canvi del meu caràcter. No sols els deixava abandonats al seu albir, sinó que fins i tot vaig arribar a fer-los mal. Això no obstant, vaig conservar envers Plutó prou consideració per abstenir-me de maltractar-lo, cosa que feia amb els conills, la mona i fins i tot amb el gos quan, per casualitat o moguts per l’afecte, me’ls ensopegava em el meu camí. Tanmateix la meva malaltia s’agreujava – quina malaltia pot ser comparada a l’alcoholisme? – i, al capdavall,

Plutó mateix, que ja era vell i enfadadís, també va començar a sofrir les conseqüències del meu mal humor.

Una nit que tornava a casa, després d’una de les meves escapades per la ciutat, completament embriac, em va semblar que el gat evitava la meva presència. El vaig agafar per la pell del bescoll i el vaig alçar en braços, però ell, espantat per la meva

2

sobtada violència, em va esgarrapar lleugerament la mà. Com una ràfega, es va apoderar de mi una fúria demoníaca i ja no vaig saber el que em feia. Va ser com si les arrels de la meva ànima se separessin tot d’un plegat del meu cos: una maldat més que diabòlica, apeixada i nodrida per la ginebra que havia begut, va estremir cada fibra del meu ésser. Vaig treure de l’infern del meu gec un trempaplomes, el vaig obrir mentre subjectava el pobre animal pel clatell i, deliberadament, li vaig fer saltar un ull. Em cau la cara de vergonya, em fonc, tremolo mentre escric aquesta punible atrocitat.

Quan amb l’alba em va tornar l’ús de la raó, quan vaig haver esvaït amb el son els vapors de la meva orgia nocturna, vaig sentir que l’horror es barrejava amb el remordiment davant la delictiva maldat que havia comès; però el meu sentiment era feble i ambigu, sense que arribés a interessar la meva ànima. Un cop més em vaig enfonsar en els meus excessos i ben aviat vaig ofegar en el vi els records del que havia esdevingut.

El gat, mentrestant, millorava a poc a poc. Certament, l’òrbita on mancava l’ull presentava un aspecte horripilant i esborronador, però l’animal ja no semblava sofrir per aquella meva malifeta. Es passejava per casa tal com estava avesat a fer-ho, per bé que, com es pot imaginar, fugia aterrit només de veure’m. De fet, encara em quedava molt d’aquella meva antiga manera de ser per sentir-me ofès per l’evident antipatia d’un animal que temps enrere havia estimat tant. Però aquests sentiments no van tardar a deixar pas lliure a la meva irritació. I, aleshores, per a la meva caiguda final i irrevocable, es va presentar l’esperit de la PERVERSITAT. La filosofia no el té gens en compte, aquest esperit; i, tanmateix, estic tan segur que la meva ànima existeix com que la perversitat és un dels impulsos primordials del cor de l’home, una de les facultats primàries indivisibles, un d’aquests sentiments que dirigeixen el tarannà dels homes. ¿Qui no s’ha sorprès a si mateix cent vegades en moments en què cometia una bajanada o una malvestat per la simple raó que no devia executar-la? ¿No hi ha en nosaltres una tendència permanent, que s’enfronta descaradament al seny i al bon sentit, una tendència a transgredir la Llei pel sol i únic fet de ser-ho?

3

Aquest esperit de perversitat es va presentar, ja ho he dit, en la meva caiguda final. I l’insondable anhel que tenia la meva ànima de vexar-se a si mateixa, de violentar la seva pròpia naturalesa, de fer el mal només per ganes de fer mal, em va esperonar a continuar i, finalment, a consumar el suplici que havia infligit a aquella pobra i innocent bèstia. Un matí, amb tota la sang freda del cas, li vaig passar un llaç escorredor pel coll i el vaig enforcar de la branca d’un arbre. El vaig penjar mentre les llàgrimes més agres brollaven dels meus ulls i els més amargs remordiments oprimien el meu cor. El vaig penjar perquè recordava que m’havia tingut afecte i

perquè estava segur que no m’havia donat cap motiu per matar-lo; el vaig penjar perquè sabia que en fer-ho cometia un pecat, un pecat mortal que comprometia la meva ànima fins a portar-la – si això fos possible – més enllà de l’abast de la misericòrdia del Déu més misericordiós i més terrible.

La nit d’aquell mateix dia en què havia comès aquella acció tan brutal i cruel em van despertar uns crits de: “Foc! foc!”. Els cortinatges de l’espona del meu llit eren una flamarada ardent i tota la casa cremava de dalt a baix. Amb grans dificultats, la meva muller, un criat i jo mateix vam poder escapar del bullit d’aquell incendi. Tot va quedar destruït. Tots els meus béns immobles es van perdre i des d’aleshores ençà no em va restar cap altre remei que resignar-me en la meva desesperació.

No vull pas caure en la frivolitat d’establir una relació de causa i efecte entre aquell sinistre catastròfic i la meva acció criminal. Però estic detallant una cadena de fets no vull deixar cap baula. L’endemà de l’incendi vaig anar a visitar les ruïnes de la meva llar enderrocada. Menys una, totes les parets s’havien esfondrat. La que quedava dempeus era un envà divisori, no gaire gruixut, situat al centre de la casa, contra el qual abans es recolzava el capçal del meu llit. L’arrebossament s’havia salvat del foc, cosa que vaig atribuir al fet de la seva recent aplicació. S’havia reunit una gran multitud davant d’aquella paret i diverses persones semblaven examinar-la amb molta cura i detall. Paraules deixades anar tals com “què estrany!”, “és curiós!” i d’altres per l’estil van excitar la meva curiositat. En aproximar-m’hi vaig adonar-me que, en la blanca superfície d’aquell tempanell, hi havia la imatge d’un gat gegant i

4

gravada com un baix relleu. Els contorns tenien una precisió i una nitidesa sorprenents. Entorn del bescoll de l’animal hi havia una soga.

En descobrir aquesta aparició – no podia pas considerar-ho altra cosa – l’atordiment i el terror em van dominar. De seguida la reflexió va arribar per ajudar-me. Vaig recordar que havia enforcat el gat en un jardí veí de la meva antiga casa. En produirse l’esverament de l’incendi, la gent havia envaït el jardí immediatament. Algú devia haver tallat la soga i, fent els possibles perquè jo em despertés, devia haver llançat el cadàver del gat a la meva habitació per la finestra oberta. Probablement l’enderrocament de les parets va comprimir la víctima de la meva crueltat contra l’arrebossament, el guix i la calç del qual, juntament amb l’acció de les flames i l’amoníac del cadàver, van produir la imatge o baix relleu que acabava de veure.

Si d’una banda, amb aquestes suposicions sobre aquell estranyíssim episodi la meva raó va quedar satisfeta – no puc pas dir el mateix de la meva consciència -, tot allò que s’havia esdevingut va impressionar molt profundament la meva imaginació.

Durant molts de mesos no em vaig poder alliberar del fantasma del gat i, durant tot aquest temps, el meu esperit va ser dominat per un sentiment ambigu que es podia assemblar, sense ser-ho del tot, al remordiment. Vaig arribar al punt de lamentar la pèrdua de l’animal i de buscar en els antres del vici que freqüentava habitualment algun altre animal de la seva espècie i aspecte de manera que pogués ocupar el lloc que havia quedat buit.

Una nit, mitjanament embriac, em trobava en una taverna pitjor que infame i em va cridar l’atenció una cosa negra damunt d’una d’aquelles bótes gegants de ginebra que constituïen el moblatge principal d’aquell lloc. Durant alguns minuts havia estat observant aquella bóta i em vaig sorprendre jo mateix de no haver-me adonat abans de la presència d’aquella taca negra a dalt de tot. M’hi vaig apropar i la vaig palpar.

Era un gat negre molt gros, tan gros com Plutó i absolutament igual a ell, excepte en un detall: Plutó no tenia el més mínim pèl blanc al cos, mentre que aquest gat exterioritzava una difusa encara que indefinida clapa de pèl blanc que li cobria tot el pit.

5

En sentir-se amanyagat es va dreçar amb llestesa roncant amb satisfacció, es va allisar gratant-se contra la meva mà i va semblar embadalit amb les meves atencions. Així, doncs, acabava de trobar l’animal que precisament cercava. Immediatament vaig proposar al taverner de comprar-lo, però aquest em va respondre que l’animal no era seu i que mai no l’havia vist ni n’havia sabut res fins aleshores.

Vaig continuar fent moixaines al gat i, quan ja em disposava a tornar a casa, va semblar disposat a acompanyar-m’hi. Li vaig permetre que ho fes, i de tant en tant m’aturava, m’ajupia i l’amanyagava. Quan vam ser a casa, s’hi va habituar de seguida i es va convertir en el gran predilecte de la meva muller.

Quan a mi, en canvi, aviat vaig sentir néixer dins meu una profunda antipatia envers aquell animal. Era exactament tot al contrari del que en un primer moment s’hagués pogut creure, però – i sense que ara pugui dir com ni per què – el seu evident afecte envers la meva persona em fastiguejava i em cansava d’allò més. Gradualment aquests sentiments de disgust i aclaparament van créixer fins a assolir l’amargor de l’odi. Evitava topar-me’l tant com podia; residus de vergonya i el record de la meva antiga crueltat em prohibien de maltractar-lo. Durant algunes setmanes em vaig saber estar de pegar-lo o de fer-lo víctima d’alguna de les meves violències, però a poc a poc – molt a poc a poc – vaig arribar a mirar-me’l amb un odi inexplicable i a fugir silenciosament de la seva presència, com si el pobre gat fos el mateix tuf de la pesta.

Sense cap mena de dubte, va contribuir a augmentar la meva animadversió el fet de descobrir, l’endemà d’haver-lo portat a casa, que el gat era guenyo, exactament igual que Plutó. Aquesta circumstància, precisament, el va fer encara més agradable als ulls de la meva dona, la qual, com ja he deixat dit, posseïa en un grau molt alt aquells sentiments humanitaris que abans havien estat un dels trets distintius del meu caràcter i la font dels meus plaers més senzills i purs.

La simpatia del gat envers mi, d’altra banda, semblava augmentar amb el mateix grau que la meva aversió. Seguia els meus passos amb una tossuderia pertinaç que em costaria molt de fer entendre al lector. On fos que m’assegués venia a jeure sota la

6

meva cadira fet un cabdell o saltava damunt dels meus genolls, lliurant-me generosament les seves abominables moixaines. Si em disposava a caminar, m’entrebancava amb ell entre els meus peus, a punt de fer-me caure, o bé em clavava les seves llargues i esmolades ungles en la meva roba per poder enfilar-se fins al meu pit. En moments com aquest, per bé que desitjava anihilar-lo d’una bona ventallada, em sentia tot jo paralitzat pel record del primer crim i, sobretot – ho vull confessar ara mateix -, per una terrible temor de l’animal.

Aquella por no era pas precisament por d’un mal físic i, tanmateix, em seria gairebé impossible de definir-lo d’una altra manera. Em sento quasi avergonyit de reconèixer – sí, fins i tot en aquesta cel·la de criminals sento vergonya – que aquella por, la basarda que aquell animal m’inspirava, s’intensificaven per una de les més desentenimentades quimeres que cap imaginació humana no hagi pogut concebre.

Més d’una vegada la meva muller m’havia cridat l’atenció sobre la forma de la pelussera blanca de la qual ja he parlat i que constituïa l’única diferència entre aquell estrany animal i el que jo havia assassinat. El lector recordarà que aquella clapa de pèl, encara que grossa i estesa, m’havia semblat, al principi, d’un forma indefinida.

Ara bé, a poc a poc, d’una manera tan imperceptible que la meva raó va lluitar molt de temps per refusar-la com una cosa massa fantàstica, aquella clapa va anar assolint uns contorns de precisió rigorosa. Ara se’m representava com una cosa que em fa estremir només d’anomenar-la, i per això mateix odiava, temia i hagués volgut alliberar-me d’aquell monstre si hagués estat capaç d’atrevir-m’hi ; se’m representava, dic, com la imatge d’una cosa atroç i sinistre..., la imatge del PATÍBUL! Oh lúgubre, tètrica i terrible màquina de l’horror i del crim, de l’agonia i de la mort!

Aleshores em vaig sentir més miserable que qualsevol altra misèria humana. Pensar que una bèstia, la consemblança de la qual jo havia destruït despectivament, només una bèstia era capaç de produir aquella angoixa tan insuportable en un home creat a imatge i semblança de Déu! Mai més, ni de dia ni de nit, ai las!, no vaig poder gaudir de la benedicció del repòs. De dies, aquella criatura no em deixava de petja nin un instant; de nits, em desvetllava un cop i un altre dels més horrorosos malsons per

7

trobar-me tot seguit l’ardent alè de la cosa al meus rostre i sentir el seu pes – ofec encarnat del qual ja no m’era possible deseixir-me – oprimint eternament el meu cor.

Sota l’afeixugament de tal turments va vacil·lar en mi fins a rendir-se allò que encara em restava de bo. Només els mals pensaments fruïen de la meva intimitat; els més tenebrosos, els més perversos pensaments. La melangia habitual del meu tarannà va créixer fins a convertir-se en un avorriment absolut per tot el que m’envoltava i per la humanitat sencera. La meva pobra muller, que mai no es queixava de res, va convertir-se en l’habitual i pacient víctima de les meves sobtades i cada vegada més freqüents rauxes de la cega còlera a què em lliurava.

Una vegada, mentre feinejava per causa d’una afer domèstic, em va acompanyar al soterrani de la vella casa on la nostra pobresa ens obligava a viure. El gat em va seguir mentre baixava els esglaons de la desnivellada escala i va estar a punt de tirarme de cap per avall. Aquest fet em va exasperar fins a la bogeria. Vaig alçar una destral i, oblidant-me en la meva ràbia dels puerils temors que havien aturat la mà fins aleshores, li vaig etzibar un cop amb tanta fúria que hauria matat instantàniament l’animal si l’hagués atrapat. Però la mà de la meva dona va detenir l’embat de la meva escomesa. Aleshores, posseït a causa de la seva intervenció per una ràbia més demoníaca, em vaig esmunyir de la seva braçada i li vaig enfonsar la destral al cap. Sense ni un sol gemec va caure morta als meus peus.

Un cop comès aquest espantós assassinat, em vaig posar de ple i de seguida, amb tota la sang freda què vaig ser capaç, a la tasca d’amagar el cadàver. Sabia que m’era impossible treure’l de casa, tant de dia com de nit, sense arriscar-me que algun veí s’adonés d’alguna cosa estranya. Pel meu cap passaven diversos i diferents projectes.

Per un moment se’m va ocórrer esquarterar el cos i cremar-ne els trossos. Vaig pensar cavar una tomba al terra del soterrani. També vaig barrinar si no podia ser convenient de llençar el cos al pou del pati o de ficar-lo en una caixa, empaquetar-la com si es tractés d’una mercaderia normal i cridar després un mosso de corda perquè la retirés de casa. Al capdavall em va semblar haver arribat a la millor solució i vaig

8

decidir emparedar el cadàver al soterrani, tal com es diu que feien els monjos a l’Edat Mitjana amb les seves víctimes.

El soterrani era molt adequat per al meu propòsit. Els seus murs eren de material poc resistent i estaven acabats d’arrebossar amb una argamassa ordinària que la humitat de l’atmosfera no havia deixat endurir. A més a més, en una de les parets es notava una mena de fornícula corresponent a una falsa llar de foc, la qual havia estat omplerta de morter i tractada de manera semblant a la resta del soterrani. Sens dubte, havia de resultar fàcil treure els rajols d’aquella part, amagar-hi el cadàver i tornar-la a tapar com abans, de manera que cap mirada no pogués descobrir-hi res sospitós.

Els meus càlculs no estaven pas equivocats. Vaig poder treure els rajols fàcilment, amb l’ajuda d’una palanca, i, després de col·locar el cos contra la paret interna amb tota cura, el vaig mantenir en aquesta posició mentre aplicava novament el morter i els rajols en la seva forma original. Em vaig procurar argamassa, sorra i lli gruixut, vaig preparar un enguixat que no es distingia gens de l’anterior i vaig emblanquinar primmiradament el nou enrajolat. Acabada la feina em vaig sentir segur: tot m’havia quedat molt bé. La paret no presentava ni el més mínim senyal d’haver estat manipulada. Vaig escombrar fins el més petit fragment de material solt de brossa o de deixalles. Vaig mirar al meu voltant triomfant i em vaig dir: “Aquí, almenys, no hi he treballat debades”.

El meu pas següent va ser cercar la bèstia causant de tanta desgràcia, perquè, després de tot, havia decidit matar-la. Si en aquell moment el gat hagués aparegut davant meu, el seu destí hauria quedat segellat per sempre més, però, pel que es veia, l’astut animal, alarmat per la violència del meu primer accés de còlera, procurava no aparèixer mentre no canviés el meu humor. M’és impossible de descriure, perquè us en feu càrrec, el fantàstic alleujament que l’absència de la detestada criatura va provocar dins meu. NO va gosar ni tant sols presentar-se aquella nit i, així, per primera vegada des de la seva arribada a casa, vaig poder dormir profundament i

9

tranquil·lament. Sí, vaig poder dormir, malgrat el pes del meu crim sobre la meva ànima.

Van passar el segon i el tercer dia i el meu botxí turmentador no es veia enlloc. Un cop més vaig respirar com un home lliure. Aterrit, aquell monstre segurament devia haver fugit de casa per sempre! Ja no el tornaria a veure mai més! Gaudia d’una felicitat tan gran que la culpa de la meva negra acció ja gairebé no em preocupava. Es van practicar algunes diligències i inquisicions, a les quals no em va costar gens de respondre. Fins i tot hi va haver un escorcollament a casa, però, naturalment, no es va descobrir res de res. La meva futura tranquil·litat em semblava assegurada.

Al quart dia de l’assassinat, un grup de policies es van presentar inesperadament i van voler portar a terme una nova i rigorosa inspecció. Convençut que el meu amagatall era impenetrable, no em va somoure ni la més lleu inquietud. Els oficials em van demanar que els acompanyés en el seu escorcoll. No van deixar cap forat ni racó sense revisar. Al final, per tercera o quarta vegada van tornar a baixar al soterrani. Els vaig seguir sense que em tremolés un sol múscul. El meu cor bategava sense cap ombra d’inquietud, com el d’aquell qui dorm en la innocència. Em vaig passejar tranquil·lament d’un costat a l’altre del soterrani. Havia creuat els braços sobre el pit i anava d’ací d’allà assossegat i tranquil. Els policies estaven absolutament satisfets i ja es disposaven a marxar. L’alegria del meu cor era tan gran que em resultava difícil de reprimir. Tenia ganes de dir-los alguna cosa com a prova de triomf i de confirmar doblement la meva innocència.

- Senyors – vaig dir a la fi, quan el grup ja pujava l’escala – m’alegro moltíssim d’haver dissipat les seves sospites. Els desitjo que ho passin bé i, per a una altra vegada, una mica més de cortesia. Dit sigui de passada, senyors, aquesta casa està molt ben construïda... (En el meu frenètic desig de dir alguna cosa amb naturalitat quasi no m’adonava de les meves paraules.) Repeteixo, aquesta és una casa d’una construcció excel·lent. Aquestes parets..., ja se’n van senyors?..., tenen una gran solidesa.

10

I aleshores, portat per les meves pròpies bravates, vaig colpejar fortament amb el bastó que duia a la mà damunt la paret de l’enrajolat rere el qual hi havia el cadàver de la muller del meu cor.

Que Déu em protegeixi de les urpes del dimoni gros! Encara ressonava l’eco dels meus cops quan una veu va respondre des de dins de la tomba. Al començament va ser una gemec sord i tallat, semblant al ploriqueig d’un nen; de seguida va augmentar fins a convertir-se en un llarg, agut i continu udol, anormal, com inhumà, un udol que era un esgarip de queixa, meitat d’horror, meitat de triomf, com només podia sortir de l’infern de la gargamella dels condemnats en la seva agonia i dels dimonis exultants en la condemna.

Seria una bogeria que ara parlés del que vaig pensar en aquells instants. Víctima del vertigen, vaig anar trontollant esmaperdut fins a la paret oposada. Per un moment el grup d’homes de l’escala va quedar paralitzat de terror. Després una dotzena de braços ferms van colpejar la paret, la qual va caure d’una sola peça. El cadàver, ja molt corromput i tacat de sang coagulada, va aparèixer davant els ulls dels atònits policies. Damunt del cap, amb aquella roja boca badada i el seu únic ull com un foc, s’hi arraulia aquella horrible bèstia l’astúcia de la qual m’havia portat a l’assassinat i els miols delators de la qual em lliuraven al botxí. Havia emparedat el monstre en aquella tomba!

11