Això sembla el paradís és una faula amb tocs realistes que ofereix una visió més alegre i esperançada que la resta de l’obra de John Cheever. En ella, a Lemuel Sears, un home gran que té por d’arribar al final de la seva vida, li succeeixen dos esdeveniments que canviaran el seu destí: coneix Renée una jove de la que s’enamora, i emprèn una lluita contra la gent que ha contaminat la llacuna del seu poble, trencant la placidesa del paisatge i la continuïtat de la seva existència. Segons Cheever ens trobem davant de “la primera novel·la ecològica”. Però al llarg de la història de la literatura, i sobretot al segle XX, quan el problema medi ambiental esdevé més greu i conegut, hi ha altres exemples de novel·les ecològiques.
une, Frank Herbert. Premi Nebula 1965 i Premi Hugo 1966 Dune pren lloc en un futur llunyà, enmig d'un imperi interestel·lar feudal on els planetes són controlats per cases nobles que deuen obediència a la casa Imperial. La novel·la narra la història d'un jove quan ell i la seva família es muden al planeta Arrakis, l'única font de l'espècie melange, la substància més important i valuosa de tot l'Univers. La vida en el planeta Arrakis és una mostra d’ecologia cultural, que estudia les relacions entre el desenvolupament i estructura d’una societat i el seu medi ambient: la concepció del planeta com un ésser complex i gairebé viu, la complexa descripció de la vida en el planeta, des del cicle vital dels gegantins cucs de sorra, per als quals l’aigua és mortal, fins a les petites formes de vida adaptades a l’hostilitat del desert formen un paisatge on l’home ha d’arribar a un compromís amb el seu entorn. Els habitants del planeta, com a conseqüència d’un ecosistema hostil, han portat la seva cultura a focalitzar-se en la supervivència i el reciclatge ja que no es pot malgastar res i sacrifiquen el seu desig d’un planeta més humit a favor dels cucs de sorra que són imprescindibles pera la seva cultura i economia.
Han dit d’ella: [Dune] va influir decisivament en la renovació del gènere [de ciència-ficció], fins al punt que pot considerarse un precedent dels més recents retrats de societats fosques i desesperançades, com les pròpies del cyberpunk. Gairebé per a desafiar a tots els que havien escrit alguna vegada ciència-ficció, Herbert es va atrevir a crear un futur en el que la tecnologia intel·ligent està destruïda i prohibida per rigorosa llei interplanetària. http://www.yeray-muaddib.com/dune/
n vell que llegia novel·les d’amor, Luis Sepúlveda Aquest llibre mostra els interessos de l’autor, un militant compromès amb l’ecologia. En ell, s’explica la història d’una aldea perduda a la selva equatorial on es descobreix que una tigressa ha matat un home, després que aquest matés les seves cries i el mascle, convertint-se en un enemic de tota l’aldea. El protagonista és un home vell que viu en aquesta aldea, que coneix perfectament la selva ja que ha viscut molts anys amb els indis i ha viscut amb completa harmonia amb la natura, i que serà l’encarregat de donar mort a aquest animal. En aquesta lluita es mostra una natura respectada pels indis però agredida pels forasters.
Han dit d’ella: Et presenta una forma de vida en extinció i t’incita a veure amb uns altres ulls i molt més respecte als que viuen en aquestes selves d’arbres frondosos i pluges intermitents, i que amb l’arribada de la modernitat veuen en perill no només les seves creences, forma de vida i assentaments; sinó que assisteixen a l’absurda mort d’aquells que gosen endinsar-se més enllà del que el seu respecte i coneixement podrien salvaguardar-los. Una lectura per a comprendre i aprendre. http://abretesesamoblog.wordpress.com/2012/12/04/un-viejo-que-leia-novelas-deamor-de-luis-sepulveda/
a màquina del temps, H.G. Wells En una reunió d’amics, un científic del segle XIX explica que ha descobert la forma de viatja físicament a través del temps. En un viatge a l’any 802.701 descobreix un món en decadència habitat a la superfície per uns éssers hedonistes (els Eloi), que viuen sense escriptura, intel·ligència ni força física. Poc després descobreix que
aquests éssers viuen amb una immensa por a la foscor i al subsòl, on viuen unes criatures sinistres anomenades Morlock que es dedica a capturar-los per subsistir. El Viatger abandona aquesta època i continua el seu viatge fins arribar a una nova era glacial que gairebé destrueix completament la vida a la Terra. Al final del llibre, el Viatger emprèn un altre viatge davant d’un amic seu, tres anys després, l’amic l’espera per a preguntar-li per la seva nova aventura. El Viatger en el temps, en el seu viatge a través del temps, arriba fins al final de la humanitat. Allà, en un món desèrtic, l’obra adquireix un to ecològic, actual i inesperat: la necessitat de protegir la civilització es fa extensible a la necessitat de protegir la natura i el paisatge. Han dit d’ella: En definitiva, podríem estar hores i hores parlant d’aquesta novel·la, una obra mestra de la ciència-ficció, narrada amb un estil detallista, obert i clar d’un dels millors escriptors de ciència ficció que hi ha hagut, H.G. Wells, un home victorià amb una mentalitat del futur que ha deixat per a la posteritat, possiblement, les millors obres de ciència-ficció que existeixen. http://www.casadelibrosperdidos.com/2012/11/resena-la-maquina-del-tiempo-h-gwells.html
ebelió a Milagro, John Nichols Aquesta novel·la està ambientada al poble de Milagro, Nou Mèxic. El cacic local, Ladd Devine, i el seu grup de "gringos" pretén desviar les aigües de l’únic riu de la població per tal de crear una urbanització destinada a convertir el poble en una zona turística.
Això suposaria grans prejudicis per la població xicana, però ningú no es queixa perquè l’ordre establert de les coses diu que Ladd Devine posseeix totes les riqueses, inclosa l’aigua en una regió desèrtica. Un fet aparentment insignificant trenca aquest ordre: un xica decideix plantar mongetes (d’aquí el títol original de l’obra: La guerra del camp de mongetes de Milagro) en la seva minúscula parcel·la i desvia cap a ella el curs de l’aigua. Aquest fet desembocarà en una guerra total entre "gringos" i xicans. Robert Redford va dirigir una adaptació d’aquesta novel·la (Un lloc anomenat Milagro) que desenvolupa la lluita per la conservació de la natura
Han dit d’ella: [...] és una veritable guerra la que ens expliquen en aquest deliciós llibre. La presentació ja dona immediatament el to del tema, màgia incrustada en la realitat sense cap esforç. Salpicada de frases en castellà en tota la seva extensió, es divertidíssima de llegir pels seu gran nombre de personatges secundaris admirablement retratats i als que trobem a faltar tot just tancat el llibre. Si es que es pot. http://unlibroaldia.blogspot.com.es/2011/01/john-nichols-rebelion-en-milagro.html
’any del diluvi, Margaret Atwood Dues protagonistes, Toby i Ren, necessiten sobreviure en un món devastat després de l’arribada del Diluvi Sec, una catàstrofe predita pels Jardiners de Déu, secta excèntrica que odia la carn, ama a tots els éssers vius, detesta la devastació del medi ambient i creu en la saviesa de la natura. L’obra d’Atwood presenta tres tòpics, el feminisme, la defensa del medi ambient i els perills d’una ciència sense ètica, que també
apareixen en aquesta novel·la. Està ambientada en un món postapocalíptic després d’una catàstrofe global i ens presenta dos personatges, Ren i Toby, a través dels quals ens va desgranant les causes d’aquesta catàstrofe entre les que es troben l’abús de les indústries farmacèutiques i els poders econòmics i polítics.
Han dit d’ella: La novel·la d’Atwood no és una història alegra, tot i que sí és irònica i intel·ligent i, tot i la violència que descriu, divertida. [...] El desolador futur que inventa Atwood projecta una imatge possible del desolador futur que dibuixa la nostra realitat. Mentre llegeixes L’any del diluvi et sents riure, però el so del riure recorda massa a la hilaritat nerviosa que provoca la por. http://elpais.com/diario/2010/08/14/babelia/1281744739_850215.html
l nom del món és Bosc, Ursula K. Le Guin Al planeta Athshe, el cicle de la vida i els costums es desenvolupen en l’estabilitat autònoma del cosmos, però l’arribada d’una expedició terrestre canviarà la pacífica forma de vida dels nadius del planeta. Poètica novel·la que mostra dues maneres d’habitar el món representades pels humans depredadors que només busquen el poder i el benefici econòmic i els pacífics athstians que han arribat a una major saviesa i viuen en pau amb el seu entorn. Els primers colonitzen el planeta athstià amb la finalitat d’exportar fusta a la Terra. Esclavitzen els seus habitants fins que aquests es rebel·len perquè han descobert que el seu món està condemnat a desaparèixer per la voracitat sense límits dels seus opressors. Han dit d’ella: Sense pretensions profètiques, El nom del món és Bosc, es manté viva gràcies al poder del seu humanisme i al lúcid reconeixement del valor i del dret a l’existència dels “altres”, els que no són com jo i, no obstant, mereixen viure i ser feliços. http://es.shvoong.com/books/science-fiction/502865-el-nombre-del-mundoes/
a cúpula, Stephen King Explica la història d’un petit poble de Nova Anglaterra que de cop i volta queda aïllat de la resta del món per una cúpula transparent. Res no pot entrar i res no en pot sortir. Els habitants de la localitat intenten sobreviure en un món apocalíptic mentre s’acaben les reserves de menjar i d’oxigen. Stephen King va dir d’aquesta novel·la: Des del començament, vaig veure l’oportunitat d’escriure sobre els greus problemes mediambientals als que ens enfrontem avui dia en el món. El fet és que tots vivim sota la cúpula. Som un planeta blau ubicat a un racó de la galàxia i a pesar de tots els satèl·lits i sondes i imatges del Hubble, no tenim evidència que hi hagi ningú més. No hi ha res com el nostre planeta i l’hem de cuidar. Hem de concloure que el camí que estem seguint l’hem traçat nosaltres i hem de viure amb això. Estem a sota de la cúpula. Tots.
Han dit d’ella: “Ningú de fora ens pot ajudar” diu un dels protagonistes en un dels capítols finals. [...] resulta obvi que Stephen King està parlant d’alguna cosa més que una cúpula translúcida e indestructible que aïlla el poble de Chester’s Mill de la resta del món. Està parlant de l’individu, de cadascun de nosaltres. És la moral més antiga de la història de la literatura, potser de tot el pensament humà: estem sols, som responsables del nostre destí i del que fem amb el nostre planeta i ningú més que nosaltres carregarà amb les nostres culpes. Una història de dimensions èpiques i, al mateix temps, miserablement prosaica, en la que descobrim que, literalment, Déu és una nena sàdica i el Diable és un venedor de cotxes usats. http://www.literaturaprospectiva.com/?p=4789
igua bruta, Pau Vidal Premi de Literatura Científica 2006
Miquel Camiller, un filòleg a la caça de mots de poble en poble, es veu ficat en un misteri quan, en el poble al que ha anat a parar, es troba un excursionista mort. Com a conseqüència, Miquel farà una investigació involuntària i frenètica que ens transportarà a través del “cicle de l’aigua”: dels Pirineus al delta del Llobregat, passant per aqüífers, fonts i abocaments. Un cicle ple de culpables, incloses grans empreses públiques de subministrament d’aigua, amb la intenció poc secreta de denunciar l’últim crit en matèria de contaminació ambiental: els residus medicinals.
Han dit d’ella: Una novel·la fresca, amena, àgil, escrita amb una ironia inseparable i que no refusa tracta temes d’actualitat i compromesos, escrita per un dels autors catalans que amb menys complexes tracta el llenguatge, fent-lo amb una llengua del segle XXI sense renunciar ni una mica a la normativa i a la vivesa de l’expressió; un autor que mereixeria prodigar-se més en aquestes tasques i estar situat entre aquells pocs que han aconseguit evolucionar la narrativa catalana situant-la en la modernitat, pesi a qui pesi.http://lecturaserrantes.blogspot.com.es/2011/11/aigua-bruta-de-pau-vidal.html