Personatges ficticis basats en persones reals
Nikos Katzantzakis va crear el personatge d’Alexis Zorbas a partir de Giorgios Zorba, al que va conèixer el 1917 mentre explotaven una mina de lignit. Les seves tertúlies nocturnes el van portar a conèixer aquest extravagant personatge, la profunda humanitat del qual el va portar a dir: “Si jo volgués distingir els homes que han deixat una empremta més profunda a la meva ànima, potser em decidiria per Homer, Buda, Bergson, Nietzsche i Zorba... Ell m’ha ensenyat a estimar la vida i a no témer la mort”. La seva amistat va durar tota la vida.
Hi ha altres escriptors que s’han basat en persones reals per crear alguns dels més coneguts personatges literaris de la història. A continuació us detallem alguns.
Arthur Conan Doyle es va basar en un antic professor seu, Joseph Bell, per crear el famós Sherlock Homes. Aquest metge i professor escocès és considerat un dels precursors de la investigació dels escenaris criminals i animava els seus alumnes a
utilitzar el seu mètode, que consistia a observar amb atenció el que hi havia al seu voltant i a extreure conclusions sobre el que havien observat. Es diu, per exemple, que un dia va entrar un pacient coix a la classe i Bell va demanar als seus alumnes un diagnòstic. Tots els estudiants van dir que tenia una
afecció al genoll o al maluc i Bell els hi va dir que era cert però que també haurien d’haver conclòs que el pacient era un alcohòlic crònic. Per demostrar-ho els hi va fer veure que el pacient tenia un equilibri precari, el nas i les galtes vermelloses i que d’una de les butxaques del seu abric sobresortia, gairebé imperceptible, el suro d’una ampolla de whisky. Una altra vegada ell mateix explicava aquesta anècdota: Va entrar un home a la meva aula. Senyors, vaig
dir als meus alumnes, aquest home ha estat soldat en un regiment escocès i, probablement, músic de la banda. Els hi vaig fer observar la seva forma fanfarrona de caminar i la seva baixa estatura, que
demostrava que de ser soldat, va haver de ser-ho com a músic. Tot i que al principi l’home ho va negar, va acabar confessant que, en efecte, va ser gaiter en un regiment escocès. Llavors un dels meus alumnes va exclamar: “El doctor Bell ben podria ser Sherlock Holmes” Al que jo vaig respondre: “Estimat senyor, jo sóc Sherlock Holmes”.
Un altre alumne del professor Bell va ser Robert Louis Stevenson. Per tal de crear el famós doctor Jekyll i el seu revers tenebrós Mr. Hyde es va inspirar en William Brodie. Brodie era un honorable ciutadà d’Edinburg que es dedicava a construir caixes fortes i a reparar panys i que va arribar a ser regidor de l’Ajuntament i rector d’una comunitat maçònica. Però els nombrosos deutes de joc i el manteniment de les seves dues amants i els seus cinc fills el van portar a convertir-se en lladre. Així, durant més de divuit anys, es va dedicar a ser un ciutadà exemplar de dia i durant la nit robava en els mateixos llocs en els que havia treballat: cases, bancs, comerços, etc. Finalment, va ser apressat i va morir penjat. Basant-se en la seva història, Stevenson va construir aquesta magistral novel·la que mostra “l’íntima i primitiva dualitat de l’home”.
Segons es diu, Daniel Defoe es va basar en les experiències de dos mariners per crear el seu Robinson Crusoe, oficialment la primera novel·la en llengua anglesa. Un d’ells va ser Alexander Selkirk: una nit de 1704, en els Mars del Sud, va tenir lloc una discussió a bord d’un vaixell pirata entre el capità i el seu primer pilot, Alexander Selkirk. El capità va decidir abandonar-lo en la deshabitada illa de Juan Fernández, on hi va romandre durant quatre llargs i solitaris anys. Rescatat el 1709, Selkirk va ser traslladat a Anglaterra, on el periodista Daniel Defoe va conèixer la seva aventura. El 1966, l’illa a la que va estar Selkirk va ser oficialment rebatejada com Robinson Crusoe; i l’illa més occidental de l’arxipèlag Juan Fernández va ser rebatejada com Alejandro Selkirk. Cap a l’any 2000, una expedició va trobar instruments nàutics del S.XVIII a la illa, que probablement van pertànyer a Selkirk. L’altre mariner va ser l’espanyol Pedro Serrano: el 1526, el vaixell en el que viatjava va naufragar i va ser l’únic supervivent. Va arribar a un banc de sorra en el que va sobreviure durant 8 anys en companyia d’una altre nàufrag que va arribar tres mesos després. El 1534, un vaixell que passava a prop d’on eren, va veure els seus senyals de fum i els va rescatar. Desgraciadament, el company de Serrano va morir poc després. Ell, un cop va tornar a Espanya, va amassar una fortuna explicant la seva història que es va
difondre per tota Europa. Actualment, el lloc on van estar es diu Banc de Serrana en el seu honor.
També és conegut el cas de Lewis Carroll i la creació d’Alícia en el país de meravelles que va començar quan Carroll va fer amistat amb la família d’Alice Pleasance Liddell i es dedicava a explicar-li contes a ella i a les seves germanes. Poc després va començar a escriure el manuscrit amb el recull d’aquests contes per regalar-li a Alice el dia de Nadal.
En la seva vellesa, Alice Pleasance Liddell va confessar a la seva germana que “estava cansada de ser Alícia al país de meravelles”
James M. Barrie també es va basar en el fill d’uns amics seus per crear Peter Pan. Es tracta de Peter Llewellyn Davies, amb el qual, juntament amb els seus germans, jugava tot sovint i per als que creava petites obres de teatre. La vida dels Davies va estar marcada per la tragèdia: la mare, Sylvia va morir de càncer i Barrie va quedar a càrrec dels nens; el germà gran, George, va morir a la Primera Guerra Mundial; set anys més tard, Michael es va suïcidar juntament amb un amic seu amb el que mantenia una relació; i el 1960, Peter es va suïcidar llançant-se sota les rodes d’un tren.
Fins a aquell dia, havia odiat la idea que tothom l’associés a Peter Pan, odiava Barrie i el culpava de tots els esdeveniments que havien ocorregut. En el seu enterrament, els seus amics van recordar que
acostumava a referir-se a Peter Pan com a “aquella espantosa obra
mestra”.
Mark Twain es va basar en les aventures que va viure en el poble d’Hannibal (Missouri) de petit per crear Les aventures de Tom
Sawyer. I el personatge de Huckleberry Finn va sorgir del seu amic Tom Blankenship, el fill d’un treballador de la serradora anomenat Woodson Blankenship, que vivia en una casa atrotinada prop del riu Mississippí darrera de la casa de l’autor.
En la seva autobiografia, Twain recorda el seu amic dient: “ A
Huckleberry Finn he dibuixat Tom Blankenship exactament com ell era: ignorant, brut, insuficientment alimentat, però tenia un cor tan bo com cap altre noi. Era totalment lliure. Era l’única persona realment independent (noi o home) al poble; i, per tant, era tranquil i sempre estava feliç la qual cosa provocava la nostra enveja. I com
la seva forma de vida estava prohibida per a nosaltres pels nostres pares, aquesta prohibició triplicava i quadruplicava el seu valor, i per això volíem estar amb ell més que amb qualsevol altre noi”. Tot i que a la seva autobiografia, Twain diu que “vaig sentir, fa
quatre anys, que ell era jutge en un remot poble de Montana i que era un bon ciutadà molt respectat”, sembla que Tom Blankenship va viure sempre a Hannibal, on va ser arrestat vàries vegades per robar menjar, i on va morir de còlera cap al 1889, ja que no hi ha cap anotació sobre ell posterior a aquesta data en cap registre oficial. Així que pel que se sap Blankenship no va escapar mai Mississipí a baix amb un esclau fugitiu, com Huck Finn; però sembla el tipus de noi que no hagués dubtat a fer-ho.
Alexandre Dumas va obtenir la idea principal de la història del comte de Montecristo en una història real que va trobar a les memòries d’un criminalista anomenat Jacques Peuchet. En elles, s’explicava la història d’un sabater anomenat François Picaud que vivia a París el 1807 i que s’havia promès en matrimoni amb Marguerite Vigoroux una jove bella i rica. Picaud, exultant, ho explica a quatre amics que decideixen gastar-li una broma: el denunciaran a la policia dient que és un espia anglès per fer-li passar un mal tràngol a la presó i després el faran alliberar. El diumenge 15 de febrer, Picaud és arrestat i desapareix sense deixar rastre. Passarà vuit anys, sense un judici previ, a la presó de
Fenestrelle. Allà coneix un sacerdot milanès que, a part de millorar la seva educació, el farà hereu d’una immensa fortuna. El 1815, Picaud és alliberat i decideix canviar-se el nom a Joseph Lucher, esbrinar les raons del seu empresonament i trobar la seva estimada Marguerite. El que segueix és una història
de venjança llarga, ocuparà els següents deu anys de la seva vida, i rocambolesca: troba a un dels seus antics amics, que li explica tota la història i al que estafa; apunyala un altre deixant una nota que diu número 1; enverina al tercer i deixa una altra nota que diu número 2; finalment, descobreix que l’últim dels seus amics, el que va tenir la idea de fer-lo empresonar, s’ha casat amb Marguerite, així que l’arrossega fins a la misèria i deixa embarassada la seva filla de forma que Marguerite acaba morint desesperada. La història acaba d’una forma no menys estranya: el primer amic, al que havia estafat, el segresta i el tortura per prendre-li la seva fortuna; però Picaud resisteix la tortura fins a la mort. L’assassí fuig a Anglaterra i abans de morir confessa la història a un sacerdot que envia un informe detallat a la policia francesa.
Per crear Dorian Grey, Oscar Wilde es va inspirar en John Gray, un dels seus amants. John Gray era un poeta representant de la poesia Uraniana, un moviment de finals del segle XIX que celebrava l’amor entre homes. Però els seus èxits literaris li van venir com a traductor ja que va ser un dels primers en introduir els grans simbolistes francesos a Anglaterra. La seva poesia va aparèixer en edicions de luxe que, com el mateix Gray, sovint eren més notables pel seu atractiu exterior que per la seva grandesa literària. Quan es va publicar la novel·la, era tan evident en qui estava inspirada que va provocar el distanciament entre Gray i Wilde.
Ian Fleming ho va tenir més complicat a l’hora de crear l’espia més famós del món, James Bond, ja que va utilitzar fins a tres persones reals per fer-ho. Per a la personalitat i elegància de Bond (cortès i sofisticat) es va basar en un jove compositor, cantant i pianista nord-americà de música popular i jazz, Hoagy Carmichael, considerat
com un dels grans compositors de la cançó popular d’Estats Units. La seva influència més important va ser la d’un espia que va conèixer quan va treballar per a la intel·ligència britànica: l’agent secret Forest Yeo-Thomas, un dels agents més importants de Gran Bretanya a la Segona Guerra Mundial el nom en clau del qual era Conill Blanc. Yeo-Thomas es va llençar en paracaigudes sobre la França ocupada tres vegades abans de ser capturat i torturat per la Gestapo. Va ser portat al camp de concentració de Buchenwald, però va aconseguir escapar i arribar fins als aliats. La captura i les tortures que va patir per la Gestapo van ser recreades en un episodi de la primera novel·la de Bond, “Casino Royale”.
Finalment, Bond va ser batejat així en honor a un ornitòleg americà expert en aus del Carib que era admirat per Fleming i que es deia James Bond.