Obres de Iannis Ritsos a les Biblioteques de Barcelona
• La casa muerta. Barcelona: Acantilado, 2009. • Crisótemis. Barcelona: Acantilado, 2010. • Fedra : seguit de El retorn d'Ifigènia. Barcelona: L’Albí, 2010. • Grecidad y otros poemas. Madrid: Visor, 1979. • Sonata del clar de lluna. • Martorell: Adesiara, 2012. • Tard, molt tard, de nit entrada. Vic [etc.]: Eumo: Cafè Central, 2005 • Tres poemes dramàtics : Ismene, Crisòtemis, Helena. Berga: L'Albí, 2007.
IANNIS RITSOS
Recursos en línia
Versòdrom
Autor
del Mes
• Casas, Joan. “La poesia dramàtica de Iannis Ritsos i l’ofici de traduir”, Estudis escènics, n. 39 (2005), pp. 99‐ 105. < http://bit.ly/19prioa >. • Epitafi, adaptació musical de M. Theodorakis (amb subtítols al castellà). < http://youtu.be/aaUz6zlK‐Fc > • Los poetas hablan de poesía: Seferis, Elytis, Ritsos. < http://youtu.be/_Zzy3RBCtjw >
Juny 2013
Iannis Ritsos forma part —amb Odisseus Elitis i Iorgos Seferis— de la tríada de poetes grecs més influents del segle XX. Pertanyents tots tres a la generació de 1930, van introduir el surrealisme a la poesia grega, així com un marcat accent polític, molt especialment en el cas de Ritsos. Mentre que l’impuls del premi Nobel va ajudar a difondre arreu l’obra de Seferis i Elitis, la poesia de Ritsos, militant comunista i guanyador del Premi Lenin per la Pau el 1975 (en certa manera, l’anti‐nobel d’aleshores), no va tenir la mateixa difusió entre nosaltres, o la va tenir amb una etiqueta que amagava una obra més rica, matisada i crítica del que podia fer pensar la seva militància política. Iannis Ritsos va néixer el maig de 1909 a Monemvassià (Peloponès). De família benestant, visqué la ruïna física i material dels seus (descrita a La cançó de la meva germana i a La casa morta), deguda sobretot a la tuberculosi i la malaltia mental. El 1927, ell mateix va ser ingressat en una institució per a tuberculosos, on s’hi estaria quatre anys. Pintor, oficinista, ballarí, comunista... Ritsos va viure la sort d’un país que en pocs anys coneix la dictadura de Metaxàs, la guerra d’Albània, l’ocupació nazi, la guerra civil i la dictadura dels coronels. A causa de la seva militància política, pateix la deportació i la presó durant la guerra civil, entre 1948 i 1952, i també durant la dictadura dels coronels, entre 1967 i 1971. I potser és precisament l’encaix en la seva obra d’esdeveniments cabdals del segle XX en diàleg amb una recreació molt personal de la tradició i la mitologia gregues, el que li confereix un interès especial per a molts lectors. Ritsos va publicar el seu primer poema, Tractor, el 1934 (el mateix any que s’afiliava al Partit Comunista Hel∙lènic), però seria el 1936 quan escriuria el seu primer poema veritablement influent, Epitafi, inspirat en les vagues i els enfrontaments d’estudiants amb la policia que van tenir lloc aquell any a Grècia, i molt especialment en la fotografia d’una mare que plorava al costat del seu fill mort a trets. El poema fou confiscat i cremat públicament per agents del govern del dictador Metaxàs, però amb un efecte contrari al pretès: aviat es convertiria en símbol i himne de l’esquerra grega (hi va contribuir Mikis Theodorakis, que li posà música el 1959). A Epitafi el seguí La cançó de la meva germana (1937) —també símbol de la resistència contra la dictadura— i Simfonia de primavera (1938). Són poemes que ja palesen dues constants en la seva obra: la proposta d’un realisme líric en contra de la poesia hermètica, així com la preocupació per totes les situacions de repressió i d’injustícia.
Durant la guerra civil, Ritsos es va unir a la resistència antifeixista, i va ser detingut. Passà quatre anys en camps de detenció, temps durant el qual va continuar escrivint poesia, com ara els llibres Romiosyni (1947), i la Sonata del clar de lluna (1956), amb què guanyà el Premi Nacional de Poesia. El 1967, amb el cop d’estat dels coronels —que governarien Grècia de 1967 a 1974— Ritsos va ser torturat i deportat a les illes de Yaros, Leros i Samos. Més endavant seria traslladat a Atenes, en arrest domiciliari. Tot i que fins al 1972 no se li aixeca la prohibició de publicar, continua escrivint i pintant. Molts del poemes d’aquesta època prenen la forma de monòlegs dramàtics, on la veu del poema és atribuïda a un personatge, sovint femení i vinculat a les tragèdies clàssiques. En el sisè volum dels seus poemes, Ritsos els va a agrupar sota el títol general de Quarta dimensió, i per a molts crítics els llibres que inclou —Orestes, La casa morta, El retorn d’Ifigènia, Crisòtemis, Ismene, entre altres— són el punt culminant de la seva obra. Als anys vuitanta, Ritsos també va escriure novel∙la. Nou llibres es van publicar sota el títol comú d’ Iconòstasi dels sants anònims (1983‐1985). La prosa treu profit de les conquestes del poeta: llibertat de la metàfora, alternança entre el que és real i el que és oníric, sensualitat... En canvi, els poemes del seu darrer llibre, Tard, molt tard, de nit entrada (1987‐ 1989) són plens de tristor i amargor per la consciència de les pèrdues que ha anat acumulant el poeta, tot i que la manera en què Ritsos evoca la vida i el món que l’envolta preserva una guspira d’esperança. Ritsos va viure amb gravetat l’afebliment de la seva salut i l’enfonsament dels seus ideals. Trencat per dins, va morir a Atenes l’onze de novembre de 1990. En el moment de la seva mort deixava cinquanta reculls de poemes inèdits, que s’afegien als 117 poemaris, novel∙les i obres de teatre que havia publicat en vida.
Dimitris Kyriakou sobre la poesia de Iannis Ritsos “Seferis, Elytis y Ritsos son probablemente los tres poetas más influyentes griegos del siglo XX y forman parte de la generación de 1930, análoga a la generación del 27 en España. Los poetas de esta generación trajeron el surrealismo a la poesía griega, y algunos de ellos, Ritsos especialmente, un claro compromiso político que se refleja en su poesía. […] Ritsos llega a entrar, quizás más que Seferis y Elytis, en el alma del griego y en la forma de pensar de la gente en Grecia, de una forma más immediata, más directa”. Kyriakou, Dimitris.”La sonata del claro de Yannis Ritsos” a Cuadernos sobre Vico. nº21/22 (2008). pp. 263‐273