CARLES HAC MOR
Nascut a Lleida el 1940, Carles Hac Mor és autor d’una extensa obra poètica de clara voluntat experimental. Durant els anys setanta va formar part del corrent conegut com a textualisme, i fou membre del col·lectiu d’artistes conceptuals “Grup de Treball” (1973-75). La seva obra es caracteritza per la ironia, l’enginy i l’exploració radical de les possibilitats sintàctiques i lèxiques del vers i de la prosa, fins al punt que hom parla de “deconstrucció” del llenguatge col·loquial i literari. Teòric de l’art i de la literatura i proper al dadaisme, Hac Mor ha defensat el nihilisme creatiu i l’anomenada “estètica de la poca-solta” en nombrosos textos i articles periodístics. De tant que se li ha aplicat el prefix “anti-”, ell mateix ha manifestat estarne cansat i prefereix definir-se com a “infrapoeta”. L’atzar, la improvisació i la no-intencionalitat són elements importants de la seva pràctica poètica, però sempre amb la precaució que no esdevinguin dogmes. Com ha sostingut en alguna ocasió, “la matèria primera de l’escriptura és el llenguatge, i no pas un tema, o un argument, o una intenció.” Díficil d’encasellar, la seva obra poètica és extensa i molt diversa: no sempre hi podem trobar continuïtats, però sí preocupacions recurrents. Entre els seus poemaris cal destacar Tu’m és no m´s Desig/Enuig Escalaborns (1976), Si la lluna és un gorg (1978), Agoc (1981), De tranuita (1983), Anar i tornar (1985, amb Esther Balcells), S’ha rebentat l’hospici (1992), Òrsides i fems (1993), El desvari de la raó (1995), No em cap al cap (2000), Fer safor (2001), Cabrafiga (2002), Metafonia (2003), M’he menjat la cama (2004, premi Rosa Leveroni 2003),
Enderroc i deconstrucció (2007), i Dietari del pic de l’estiu (2012), poemari amb el qual guanyà els Jocs Florals de Barcelona. En l’aventura lingüística que és la seva obra, Hac Mor no ha dubtat a conrear gèneres d’invenció pròpia, com ara l’escalaborn, la paraparèmia o l’hiposeptimí. També ha publicat l’“antinovel·la” La fi del món (1994) i l’assaig Despintura del jo (1998), amb què guanyà el premi Joan Fuster. Amb Esther Xargay ha escrit les proses d’Un pedrís de mil estones (1993) i l’obra teatral Tirant lo Blanc (2000). Fou cofundador de les revistes Tecstual, Àmpit i L’avioneta, i ha col·laborat, amb seccions pròpies, a diaris com El Diari de Barcelona, El País, i l’Avui .
... quan no volem dir res és quan diem més coses, perquè aleshores és el llenguatge, que parla. Amb això ja va implícit que sempre es diu alguna cosa. Això no vol dir que no pugui haver-hi la utopia de no voler dir res, però sempre es diu alguna cosa. És com la inintel·ligibilitat: tot és intel·ligible, qualsevol cosa es pot entendre, una pedra, una fusta, una taula, una frase inconnexa... Tot es pot entendre. [...] Es tracta d'escriure sense voluntat de dir, mirant d'eliminar la voluntat i la intenció. Mirant d'eliminar, perquè és impossible eliminar-la. Eliminar la voluntat i la intenció de dir coses. Aleshores es tracta d'escriure uns poemes que agafen un sentit, perquè sempre hi ha un sentit. El no-sentit per si mateix no m'interessa, però sí esborrar el sentit convencional i que llavors en surti un altre sentit. [De l’entrevista publicada al diari Avui el 07/10/04 per Francesc Bombí-Vilaseca]
Poesia de Carles Hac Biblioteques de Barcelona
Mor
a
les
Ad libitum. Girona: Curbet, 2004. El desvari de Empúries, 1995.
la
raó.
Barcelona:
Dietari del pic de l'estiu. Barcelona: Edicions 62, 2012. Fer safor. Barcelona: Cafè Central, 2001. Filacteri d'infrallengua. Arola, 2011.
Tarragona:
Ho vaig fer fer. Vic: Cafè Central, 2005. M’he menjat una cama. Barcelona: Proa, 2004. S'ha rebentat l'hospici. Barcelona: Cafè Central, 1992. Obra completa punt u (Lleida: Pagès, 2011) aplega bona part de la seva obra poètica.
Altres llibres de l’autor
Despintura del jo. València: Tres i Quatre, 1998. Assaig. Enderroc i reconstrucció. Tarragona: Arola, 2007. Assaig. Fer les cartes. Tordera: Emboscall, 2011. Epistolari amb Antoni Clapés. La fi del món. Barcelona: Empúries, 1994. Novel·la.