l La solitud és un terrabastall, una cridòria immensa que no calla mai, un vinga trons i trons i trons, un vendaval. I QUAN TRONA ET VEIG LA CARA li En cada estat d'ànim hi figuren tots els estats d'ànim, per exemple en la companyia amorosa de dos hi ha totes les menes de dissonàncies, solituds, aglomeracions de gent desconeguda amb el risc de perdre'ns de vista, així com totes les petrificacions, els tirars de l'àncora i els no tocar a terres i els enyorar-ses en presència. ÉS COM LA MÚSICA DE GUITARRA lii De quin ésser es dedueix l'existència de la lògica, eh? S'hi arribarà, multiplicant els càlculs, a L'ésser? Vols dir a L'u? I si quan hi som ens engega a pasturar o a parir, què, ja en sabrem, de ser cabretes? QUÈ VOLS DIR, QUE SOM EL GALL DE LES ESPERES?
Enric Casassas (Barcelona, 1951) Poemes extrets de la seva obra Canaris fosforescents. Barcelona : Edicions 62, 2001.