mVersòdro
del Mes
Versos
Abril 2012
DEDICATÒRIA Una tristesa així pot moure les muntanyes I pot fer capgirar la singlada d’un riu Però no pot trencar els poderosos panys Que ens separen de les cel·les de la presó Curulles a vessar d’una angoixa mortal. Hi ha qui sent com el vent bufa, fresquívol, Hi ha quin veu com el sol es pon, tot dolç, Però nosaltres, companys de dissort, Sentim sols el grinyol odiós de les claus I el pas feixuc com el plom dels soldats. Com si haguéssim d’anar a la missa primera, Ens llevàvem, creuàvem la capital salvatge I els trobàvem allà, més morts que vius. Minvava el sol, la boira omplia el Neva I l’esperança cantava des de lluny. Sentència... De sobte, les llàgrimes s’escolen I una dona se sent isolada del grup Tal com si l’haguéssin extirpat el seu cor Del pit i, cruelment, l’estassessin a terra Per després aviar-la..., tentinejant i sol. I ara on són les meves amigues que sense cap voler Compartirem dos anys de sojorn a l’infern? Quines visions tenen, en les neus de Sibèria? Que troben en el cercle de la lluna? És a elles que envio el salut de comiat.
Anna Akhmàtova (Moscou, Març de 1940) Poema extret de Rèquiem i altres poemes. Barcelona : Edicions 62, 1990. Traducció i edició de Monika Zgustová i Maria Mercè Marçal