Poesia de Gioconda Belli a les Biblioteques de Barcelona • El Ojo de la mujer. Madrid : Visor, 2002. • Apogeo. Madrid : Visor, 2002 • Mi íntima multitud. Madrid : Visor, 2004 • Fuego soy, apartado y espada puesta lejos. Madrid : Visor, 2010 • Escándalo de miel : antología poética personal. Barcelona : Seix Barral, 2011
GIOCONDA BELLI
Recursos en línia
Versòdrom
Autor
del Mes
• Lloc web personal de Gioconda Belli : <http://www.giocondabelli.org/> • Blog d’opinió i actualitat a The Guardian [Anglès]: <http://www.guardian.co.uk/profile/giocondab elli> • Entrevista a Gioconda Belli a Cervantes TV, Instituto Cervantes: <http://cervantestv.es/2008/02/12/entrevista ‐a‐gioconda‐belli/ > • Perfil a Twitter de Gioconda Belli : <https://twitter.com/GiocondaBelliP> • Tria de poemes de Gioconda Belli a “A media voz”: <http://amediavoz.com/belli.htm>
Desembre 2012
Gioconda Belli (Managua, Nicaragua, 9 de Desembre de 1948) poetessa i novel∙lista nicaragüenca, filla d’un empresari d’una de les fundadores del Teatro Experimental de Managua, cursà els estudis primaris a Nicaragua, el batxillerat a Madrid i Publicitat i Periodisme a la universitat de Filadèlfia (EUA). Una vegada finalitzats els seus estudis retornà a Nicaragua. A l’actualitat és mare de quatre fills i viu entre Managua i Los Ángeles. És membre del PEN Club Internacional i de la Academia Nicaragüense de la Lengua. Escriu per a diversos diaris i edita diversos blogs a mitjans dins i fora de Nicaragua, com a The Guardian i les seves obres han estat traduïdes a més de catorze idiomes. Gioconda Belli és, amb Ana Ilse Gómez una de les veus femenines pioneres de la poesia revolucionària nicaragüenca, estretament lligada a la revolució sandinista. Ferma opositora a la dictadura d’Anastasio Somoza DeBayle, va ser condemnada a presó i es va haver d’exiliar‐se a Mèxic i més a tard a Costa Rica. El 1970, any en que comença a escriure els seus primers poemes, s’integra al Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN), organització guerrillera socialista que pretenia el derrocament de la dictadura dels Somoza. Els seus poemes apareixen publicats per primera vegada en el setmanari La Prensa Literaria. La seva poesia, considerada revolucionària per la seva forma d’abordar el cos i la sensualitat femenina va crear polèmica. Erotisme i amor són presents en gran part dels seus poemes. El seu primer llibre Sobre la Grama (1972) va guanyar el premi Mariano Fiallos Gil de la Universidad Nacional de Nicaragua, i al 1978, va obtenir el Premi Casa de las Américas per Línea de Fuego. La poesia de Belli és composa bàsicament d’una visió pròpia del món i de la seva manera de sentir‐ho i transmetre‐ho; atorgant a la paraula la significació dels instants vitals registrats pel seu sistema emotiu. A la seva poesia es dóna sempre un joc de temps i eternitat on la poesia permet
reviure moments volguts, permet contemplar‐los i dotar‐los d’una aparent eternitat. Els seus poemes sovint tendeixen a la prosa poètica, convertint el llenguatge natural i corrent en poesia d’altíssima qualitat. Després del triomf de la revolució sandinista retornà a Nicaragua el 1979 i ocupa diversos càrrecs institucionals. Durant els anys vuitanta del segle XX publicà tres poemaris: Truenos y Arco Iris (1982), l’antologia Amor Insurrecto (1984) i De la Costilla de Eva (1986). En el 1986 abandona la carrera política i es centra en escriure la seva primera novel∙la La mujer habitada (1988), guardonada amb el Premi de novel∙la política de la Fundació Ebert i l’Anna Seghers de l’Acadèmia Alemanya de les Arts. Li seguiran entre d’altres les novel∙les Sofía de los Presagios (1990), en 2001 les memòries El País Bajo mi piel sobre els anys de militància sandinista, El Infinito en la Palma de la mano (2008) premiat amb el Biblioteca Breve, i El País de las mujeres (2010). Quant a poesia, publicarà l’antologia El Ojo de la mujer (1991), Apogeo (1997) –sobre la plenitud de la dona em arribar a l’edat madura i el seu valor, gens reconegut avui dia– i Mi íntima multitud (2002), premi internacional “Generación del 27”. Política, revolució i compromís social i de gènere marquen la seva obra. Així mateix ho fa la dona; una dona natural, real, dona alliberada i en primera persona, sense res a retreure’s.
José Coronel Urtecho sobre la poesia de Gioconda Belli
“[Gioconda Belli] Ha sido ciertamente una de las primeras poetas nicaragüenses en penetrar a fondo en la femineidad y la primera, estoy seguro, en descubrir con libertad y sencillez su propia intimidad, por lo que su poesía revela el asombro, el gozo y la frescura de lo vivido y expresado por primera vez. Representa una nueva conciencia gozosa de ser mujer y no sólo de serlo, sino también saber cómo y en qué lo es y sobretodo y por su misma condición de poeta, el gozo de revelarlo.” A “Entrada a la poesía de Gioconda Belli”. Pròleg de El Ojo de la mujer. Madrid : Visor, 1998. pp. 15