ITINERARIS LITERARIS a Llegeix B@rcelona
LA BARCELONA DE JOSÉ AGUSTÍN GOYTISOLO
[ ITINERARIS LITERARIS | LA BARCELONA DE JOSÉ AGUSTÍN GOYTISOLO]
INTRODUCCIÓ
Yo beberé algún día el rojo vino; el aire de tu recuperada libertad y saldré por tus calles cantando cantando hasta quedarme sin voz –porque serás de nuevo y para siempre– albergue de extranjeros hospital de los pobres
El proper 19 de març es compliran quinze anys de la mort de José Agustín Goytisolo, i volem recordar-lo proposant-vos un recorregut que reflecteixi la relació del poeta amb Barcelona.
patria de los valientes tu Laye mi ciudad. [“En mi ciudad algún día”, Claridad, 1961-1998]
L’itinerari no està pensat per ser recorregut un sol dia, i l’ordre podria ser un altre. Hem seleccionat espais i moments que esperem ajudin a entendre millor el context de la vida i l’obra del poeta. Queden fora espais molt rellevants, com ara el mas de Torrentbó, el Madrid on va estudiar dret, i els viatges a París, Roma o Cuba.
José Agustín Goytisolo va veure canviar molt la seva ciutat, al temps que canviava ell i la manera de relacionar-s’hi. En la seva obra hi trobareu la ciutat de la infància, marcada pel record de la mare, però també la ciutat de les transformacions urbanístiques i socials dels anys cinquanta i seixanta, una ciutat que lluita i s’organitza contra la repressió. Als seus poemes també hi respira una Barcelona íntima, de vegades compartida amb els amics i la família, però sovint enfrontada des de la solitud. Compromès amb la seva realitat social, José Agustín Goytisolo esperava el millor de la seva ciutat:
Publicarem una etapa setmanalment fins el 18 de març. Esperem que ens acompanyeu fins al final i us animeu a llegir els seus poemes.
A continuació us expliquem quins són els llibres que ens han acompanyat per fer el recorregut. Si cliqueu damunt el títol podreu veure quines biblioteques de la ciutat tenen exemplars disponibles. La font principal per conèixer la vida de José Agustín Goytisolo és Los Goytisolo, la biografia dels tres germans que va escriure Miguel Dalmau. Es tracta d’una obra molt documentada. [2]
[ ITINERARIS LITERARIS | LA BARCELONA DE JOSÉ AGUSTÍN GOYTISOLO]
Si us interessa un punt de vista més personal, us recomanem Coto vedado, el primer llibre de memòries d’un altre Goytisolo, el seu germà Juan.
estaciones de Muntaner y Ganduxer. [Juan Goytisolo. Memorias, p. 51] La infància de José Agustín Goytisolo no té un escenari únic. Es reparteix entre diversos punts de Barcelona –sobretot a la Bonanova i les Tres Torres—, el mas de Torrentbó, i Viladrau, on la família va passar part de la guerra civil.
Si esteu interessats en altres membres de l’Escola de Barcelona, llegiu el Retrato del artista en 1956, de Jaime Gil de Biedma, o les memòries del poeta i editor Carlos Barral, sobretot Años de penitencia i Los años sin excusa. Per un acostament més acadèmic a l’obra del poeta, podeu consultar els llibres de Jordi Virallonga, José Agustín Goytisolo: vida y obra, i de Carme Riera: Hay veneno y jazmín en tu tinta: aproximación a la poesía de J.A. Goytisolo. També hem consultat la introducció de Pere Pena i Jové a l’antologia Poeta en Barcelona. Finalment, si el que us ve de gust és aprofundir en la història del grup, us recomanem La escuela de Barcelona, també de Carme Riera, i El jardín quebrado: la Escuela de Barcelona y la cultura del medio siglo, de Laureano Bonet. La majoria de les imatges que acompanyaran al text provenen del Fons Personal José Agustín Goytisolo, cedit per la família a la Càtedra J. A. Goytisolo de la Universitat Autònoma de Barcelona. Bona part del fons està digitalitzada i la podeu consultar a Internet.
La casa del carrer Jaume Piquet (Pablo Alcover, 41). Font: Universitat Autònoma de Barcelona.
Abans de la guerra, els Goytisolo-Gay eren una família amb una fortuna que tenia La casa del carrer acomodada, Jaume Piquet (Pablo LA INFÀNCIA Alcover,els 41). seus orígens en l’explotació de la canya de Font: Universitat Autònoma de Barcelona. sucre a Cuba per part del besavi, i que –si teniu Escenario: una torre vetusta del barrio de la curiositat– trobareu documentada a Los Bonanova, situada en el número trece de la calle Goytisolo, la biografia dels tres germans de Raset. Casa actualmente demolida, cuyo largo escriptors que va escriure Miguel Dalmau. y estrecho jardín descendía en gradas a la Vía Augusta, en el tramo descubierto del tren de Sarrià, partido por una enorme zanja, entre las
El poeta va néixer el 13 d’abril de 1928 al domicili familiar del carrer Raset, al número 13 (avui [3]
[ ITINERARIS LITERARIS | LA BARCELONA DE JOSÉ AGUSTÍN GOYTISOLO]
inexistent). Era el tercer germà: el precedien Marta i Antonio, que havia mort de meningitis tuberculosa. A José Agustín el seguirien Juan i Luis, també escriptors. Per intentar evocar l’atmosfera de la seva infància, Miguel Dalmau ens proposa passejar pel barri a finals d’agost, quan els veïns són de vacances:
La línia de ferrocarril passava per la Via Augusta, però descoberta des de la plaça Molina fins al peu de la muntanya. A l’alçada de Ganduxer hi havia un pas a nivell amb barreres, i el xiulet dels trens es sentia des de la casa del carrer Raset, el jardí de la qual queia suament fins arribar al mur de protecció del talús que donava a la via.
Es entonces cuando el paseante puede centrarse en el sector donde transcurrió la primera infància goytisoliana: una pequeña colina situada entre
La campana Nuestra casa estaba cerca
de un paso a nivel. Campana las calles Muntaner y Ganduxer, por encima de laL’estació de La Bonanova als anys y las barreras bajaban. Vía Augusta, hasta la actual avenida del Generaltrenta. Mitre. Quitando algunos bloques de pisos, el Desde el jardín yo seguía lugar es rico en vegetación. Pinos, olmos, los movimientos del guarda. cipreses, magnolios y abetos sobreviven en el Gorra y bandera encarnada. jardín de algunas mansiones, las palmeras esparcen sus dátiles sobre escaleras de piedra, Trenes pasando veloces los setos ocultan el fulgor azulado de las piscinas, y los autos que aguardaban. las buganvillas absorben el color ocre o rojizo de Yo asomado a la baranda. las casas, y las enredaderas trepan por las columnas o se derraman sobre las balaustradas de los muros que dan a la calle. [Los Goytisolo, pp. 66-67]
Quería saber adónde los raudos trenes llevaban. ¿Qué hay detrás de las montañas? Solo los de cercanías paraban. Señoras altas y con cestas las criadas. ¿Y los niños como yo? Me fui al colegio. En el aula seguí oyendo la campana. [Claridad, 1961-1998]
L’estació de La Bonanova als anys trenta.
[4]
[ ITINERARIS LITERARIS | LA BARCELONA DE JOSÉ AGUSTÍN GOYTISOLO]
Al 1932 els Goytisolo van abandonar aquell casalot per instal·lar-se al número 39-41 del carrer Jaume Piquet, al barri de les Tres Torres. El nou domicili quedava a quinze minuts de l’anterior, però el paisatge era un pèl diferent: les torres s’alternaven amb horts i descampats, i els carrers sovint s’interrompien en topar amb terraplens. El nou domicili semblava una mescla de xalet i bloc de pisos amb sostre de pissarra. Hi havia tres apartaments, cadascun d’ells amb la seva parcel·la de jardí.
el jardín y edificado en cambio un pabellón de dos piezas en la parte trasera que en adelante nos serviría de trastera, guardamuebles, cuarto de jugar. [Memorias, p. 97] Amb els anys, el poeta evocarà els espais de la seva infantesa, sovint aquells jardins que apareixen a poemes com “Nuevo jardín” o “Cinco años”, i sobre els quals, tot i ser escenari d’anys feliços, hi planava l’ombra d’una tragèdia:
Nuevo jardín Luego años veloces: la felicidad. En un jardín nuevo, nueva claridad. Marta era la hermana mayor y vivaz pero le asustaba mi barbaridad. Rosas; buganvillas y olor de azahar. Nació un nuevo niño: halo de mamá.
Els tres germans a Pau Alcover núm. 41, el 1939 Font: Universitat Autònoma de Barcelona.
De pronto mi padre me enseñó a nadar. Pero a un cielo en calma sigue tempestad.
Durant la guerra, la família va marxar a Viladrau fugint de la precarietat i els perills de la ciutat. Un dels apartaments el van ocupar membres de les Brigades Internacionals. Així recorda Juan Goytisolo el retorn al rebatejat carrer de Pablo Alcover (ara núm. 41):
[Claridad, 1961-1998]
Cinco años
A mi regreso a Pablo Alcover, la casa parecía más pequeña y estaba llena de gente. Volvíamos a ocupar la parte izquierda de los bajos y, desaparecidos los voluntarios rusos, la señorita Esther, dueña de la finca, se había instalado con su sirvienta mestiza en el piso alto. Los rojos habían suprimido los setos de tuyas que dividían
Ahora veo el almendro tembloroso. Las ramas perfumaban el aire en torno a él. Y más allá, la madre un libro, rotos [5]
[ ITINERARIS LITERARIS | LA BARCELONA DE JOSÉ AGUSTÍN GOYTISOLO]
pedazos de mi vida, tibias cosas en donde mi sueño reposaba. Yo era, entonces, muy niño todavía, pero sentí el amor de lo perecedero, de lo que pasa y pasa, como pasó aquel día debajo del almendro. [Claridad, 1961-1998]
CERCADA POR LA VIDA Si hi ha una data assenyalada en la biografia dels germans Goytisolo és la del 17 de març de 1938. La família va passar bona part de la guerra civil a Viladrau, fugint de les dures condicions de vida a la ciutat, però la mare, Júlia Gay, baixava sovint a Barcelona a veure els avis. Aquell dia precisament feia tres anys el més petit dels germans, Luis, de manera que la mare va aprofitar la visita per comprar regals al carrer Pelai.
Monument Encaix, a la Gran Via, en memòria de les víctimes dels bombardejos durant la guerra.
A la altura de del hotel Ritz, el soldado Juan P. oyó una atronadora explosión a su espalda. Miró por el retrovisor y pudo ver una gigantesca nube de humo ante el cine Coliseum. En un segundo, todo aquel tramo de la Gran Vía —desde la calle Balmes hasta el Paseo de Gracia— fue borrado del mapa. La onda expansiva arrojó a Julia Gay varios metros a la derecha, y cayó frente al actual cine Comedia. Aún tuvo tiempo de ponerse
Miquel Dalmau explica que segurament devia d’aturar-se a fer un cafè prop de la Gran Via, i que, quan va escoltar les sirenes que alertaven d’un bombardeig ja no devia tenir temps d’apropar-se als refugis habilitats a la Plaça Catalunya. Però la suma de coincidències fatals no va acabar aquí. A les bombes italianes havia d’afegir-s’hi una altre perill: un comboi de l’exèrcit carregat d’explosius travessava imprudentment el centre de la ciutat. Un dels camions va ser tocat per un projectil just a l’alçada del cinema Coliseum. Així reprodueix Dalmau la seqüència dels fets:
en pie y caminar con la mente en blanco hacia una Diagonal demasiado lejana, donde la esperaban sus padres. Tras recorrer apenas veinte pasos, entró tambaleándose en el portal del 17 de Paseo de Gracia. Años después, la portera recordaba la escena: la horrenda explosión que hizo saltar todos los cristales y la aparición de una señora que se refugió en el [6]
[ ITINERARIS LITERARIS | LA BARCELONA DE JOSÉ AGUSTÍN GOYTISOLO]
portal. Al acercarse en su ayuda le pareció que no estaba herida. Pero la señora se apoyó en la pared sin decir palabra, comenzó a llorar y fue resbalando lentamente hasta quedar en el suelo. El reloj de la cercana Unión Suiza Relojera se detuvo a las dos menos cinco de la tarde. [Los Goytisolo, p. 114]
sus tiendas y almacenes. Era un mundo de luz lleno de escaparates y puestos de periódicos horchaterías taxis amarillos avenidas que nunca terminaban gente con prisa y niños mayores como yo. El mar quedaba lejos entre pájaros.
Avui s’aixeca un momument a les víctimes al lloc on va caure la bomba. L’absència de la mare serà present al llarg de l’obra dels germans, de vegades com una ombra, d’altres de manera explícita. Com explica Juan Goytisolo a Coto vedado, el primer dels seus llibres de memòries:
Un día —aún recuerdo el aroma— todo era fiesta y te compré una flor. [Final de un adiós, 1984]
La desconocida que desaparecería de golpe de mi vida, lo hizo de forma discreta, lejos de nosotros, como para amortiguar con delicadeza el efecto que inevitablemente ocasionaría su marcha, pero adensando al mismo tiempo la oscuridad que en lo futuro la envolvería y haría de ella una
Cercada por la vida Donde tú no estuvieras como en este recinto, cercada por la vida en cualquier paradero conocido o distante leería tu nombre. Aquí cuando empezaste a vivir para el mármol cuando se abrió a la sombra tu cuerpo desgarrado pusieron una fecha: diecisiete de marzo. Y suspiraron tranquilos, y rezaron por ti. Te concluyeron.
extraña: objeto de cábalas y conjeturas, explicaciones incompletas, hipótesis dudosas, indemostrables. [Memorias, p. 72] El 1993 José Agustín aplegaria a Elegías a Julia Gay els poemes relacionats amb la mare, sobretot els inclosos als poemaris El retorno (1955) i Final de un adiós (1984). D’aquest segon us proposem “El mar quedaba lejos”, on el poeta recorda el seu descobriment de la ciutat de la mà de la mare, i “Cercada por la vida”, un dels seus poemes més coneguts.
Alrededor de ti de lo que fuiste, en pozos similares, y en funestos estantes, otros –sal o ceniza– contornean tus límites. Lo miro todo, lo palpo todo: hierros urnas altares, una antigua vasija retratos carcomidos por la lluvia citas sagradas nombres, anillos de latón sucias coronas horribles poesías...
El mar quedaba lejos Conocí esta ciudad me habitué a ella paseando contigo. Me gustaba la escalera mecánica del metro y también recorrer [7]
[ ITINERARIS LITERARIS | LA BARCELONA DE JOSÉ AGUSTÍN GOYTISOLO]
d’adaptar-se a aquell entorn, José Agustín (aleshores “Pepe” o “Pepito”) va adquirir el costum d’escarpar-ne:
Quiero ser familiar con todo esto. Pero tu nombre sigue aquí tu ausencia y tu recuerdo siguen aquí. ¡Aquí!
abandonaba el edificio de Gaudí y cruzaba corriendo los huertos de la calle Ganduxer hasta llegar al paso a nivel de la estación de la Bonanova, pròxima a su casa. Allí, el espectáculo era portentoso: las barreres bajaban; el empleado aparecía con su quepis rojo, el silbato plateado y la bandera; los trenes llegaban
Donde tú no estarías, si una hermosa mañana con música de flores, los dioses no te hubieran olvidado.
resoplando y el niño veía descender a los pasajeros, mayormente señoras que volvían del mercado acompañadas por criadas de uniforme.
[El retorno, 1956-1986]
[Los Goytisolo, p. 73]
ELS MESTRES
Després vindria la guerra i uns anys de llibertat un punt salvatge a Viladrau que deixarien empremta en la manera de ser dels germans. Perquè, com va passar a tants altres nens de la seva generació, a la relativa llibertat que van gaudir en temps de guerra la seguiria una adol·lescència sotmesa als rigors i coercions de la posguerra. Així ho recorda el germà Joan a les seves memòries:
“Aquellos hombres / predicaban miedo”, diu un poema de Claridad (1959). I tot i que la primera experiència escolar de José Agustín Goytisolo no és amb capellans, sinó amb les teresianes del carrer Ganduxer, sembla que les monges també van espantar-lo prou el primer dia d’escola, la tardor de 1931. L’edifici de Gaudí, en canvi, el fascinà, i potser d’aquí ve part del seu futur interès per l’arquitectura. Passaria el temps i, incapaç
Alguna vez, con ayuda de las escasísimas fotos de la época, he tratado de reconstituir nuestra agitada existencia diaria en aquellos primeros y escuálidos tiempos de posguerra. Mis hermanos y yo aparecemos en ellas indefectiblemente mal dispuestos —yo, con prendas casi siempre heredadas—, cabello cortado casi al cero, rodillas sucias, zapatos rotos, una mezcla curiosa de huérfanos y chavas. Nuestro status social confundía por su carácter impreciso y ambiguo: frecuentábamos un alumnado procedente de familias burguesas, pero la experiencia, modales e indumentaria de los demás eran claramente distintos a los nuestros. La etapa de Viladrau —
Teresianes al carrer Ganduxer, 85-105.
[8]
[ ITINERARIS LITERARIS | LA BARCELONA DE JOSÉ AGUSTÍN GOYTISOLO]
rebel que es traduïa en bretolades contra els jesuïtes, com ara provocar curtcircuits en l’enllumenat de la classe o arrencar les cadenes de les cisternes dels lavabos per fer-ne collarets.
libertad un tanto salvaje a que nos habíamos acostumbrado, afición precoz a leer, propensión al aislamiento, hábitos autodidactas— me separaba y separaría en lo futuro del resto de mis compañeros. Aunque el mundo escolar en el que entrábamos tendía a uniformizar y disciplinar, la atracción centrífuga de nuestra existencia tribal se imponía a la postre con mayor fuerza. [Memorias, pp. 97-98]
Però la gamberrada més sonada d’aquell noi que es feia dir El Coyote tindria l’origen en la constatació d’una injustícia: els vàters de què disposaven els alumnes eren senzillament forats al terra (el que s’anomenava una “turca”), i el paper higiènic, fulls de diari. Al costat hi havia una cambra misteriosa on només hi accedien els capellans, i un dia van descrobrir-hi el que amagava: una tassa impecable, amb tapa de fusta, i un petit lavabo amb mirall. El pla que van traçar Joan Reventós (futur president del Parlament), Alberto Blancafort i José Agustín Goytisolo va ser el següent: Se trataba de aguardar de manera furtiva a que uno de los padres entrara en el cuartito, se quitara la sotana y, una vez abierta la tapa del
Els jesuïtes de Sarrià.
váter, entrara en acción. Para ello, Joan Reventós ayudaba a El Coyote a encaramarse hasta el techo descubierto del escusado. Entonces “esperaba unos segundos y, cuando oía al jesuita de turno apretando como un poseso, tiraba de la cadena, de modo que toda el agua y la porquería se le arremolinaba debajo. Como las tazas de entonces tenían repisa, el cura quedaba hecho un desastre, y nosotros salíamos corriendo. [Los Goytisolo, p. 166]
L’espai corresponent a aquest record és el dels jesuïtes de Sarrià, on, seguint la tradició familiar, van ingressar-hi José Agustín i Juan la tardor de 1939. L’escola havia estat construïda seguint el model dels edificis neogòtics anglesos del XIX, i hi imperava un ambient de quarter franquista: els alumnes formaven al pati com a soldats, i abans de trencar files cantaves himnes feixistes amb textos tan poètics com: “Guerra a la hoz fatal / y al destructor martillo. / ¡Viva nuestro Caudillo / y la España Imperial!”
Van repetir-ho quatre o cinc cops, fins que van ser descoberts. Normalment això hagués significat l’expulsió temporal, però el pare va pensar que, de continuar al centre, els fills tindrien problemes en el futur, i va decidir matricular-los a los Hermanos de las Escuelas Cristianas (La Salle), a la plaça Bonanova. Es
Juan Goytisolo explica que no hi van encaixar fàcilment, però sembla que José Agustín no tindria tants problemes d’adaptació com el seu germà. Tot i així, fou ell el responsable que la seva estada al col·legi s’interrompés el 1943. José Agustín es feia amb altres alumnes de Sarrià o la Bonanova, amb els qui compartia un esperit [9]
[ ITINERARIS LITERARIS | LA BARCELONA DE JOSÉ AGUSTÍN GOYTISOLO]
CAFÈS, TERTÚLIES I ANTOLOGIES
tractava també d’una institució religiosa i nacional-catòlica, però menys classista, on els alumnes de l’escola gratuïta (els que no podien pagar la matrícula) no eren obligats a canvi a portar una bata groga i a netejar les aules i urinaris, com sí passava als jesuïtes.
José Agustín Goytisolo torna definitivament a Barcelona el 1951, després d’haver passat uns anys estudiant dret a Madrid, i d’haver fet el servei militar a Mahó. Entra a treballar a AGUASBAR, com a assessor jurídic. És aleshores quan sovinteja la tertúlia del bar Boliche i s’integra al grup que formen, entre altres, Carlos Barral, Alberto Oliart, Jaime Ferrán, Enrique Badosa, Alfonso Costafreda, Jaime Gil de Biedma, els germans Ferrater, Josep Maria Castellet, Manuel Sacristán, i, a partir de 1955, Jaime Salinas.
Mis maestros Aquellos hombres predicaban miedo. Miedo convulso en la lección diaria; oscuro miedo por los corredores entre esperma y latín en la espantosa composición exacta de lugar: un niño solo; mentido y solo; amordazado y frío buceando en el pozo: arriba; arriba; sin aire casi; arriba; más aún hasta alcanzar el borde de la vida. [Claridad, 1961-1998]
Antiga seu de Banca Catalana al lloc on hi havia el cafè Boliche.
El Boliche de què us parlem no era el de l’avinguda Diagonal, sinó un bar que es trobava al número 84 del Passeig de Gràcia. (El 1965 s’hi [ 10 ]
[ ITINERARIS LITERARIS | LA BARCELONA DE JOSÉ AGUSTÍN GOYTISOLO]
va contruir un edifici d’oficines que va ocupar un temps Banca Catalana; actualment hi ha un hotel.) El grup s’hi reunia almenys un cop a la setmana entre 1950 i 1956. Normalment els atenia Pepe, l’ajudant de cambrer que apareix al Diario de Jaime Gil de Biedma i que, segons Carme Riera, inspira en part el poema “La novela de un joven pobre” (Moralidades). Carlos Barral el recorda així:
En aquelles taules es parlava de literatura, però també de l’estratègia que havia de donar a conèixer els membres del que s’acabaria coneixent com a Escola de Barcelona. Part d’aquesta estratègia passava per col·laborar a la revista Laye, que depenia de la Delegación Nacional del Movimiento i que, per tant, no patia els rigors de la censura. Van convertir-la en la plataforma ideològica i poètica del grup, fins que el règim la tancà el 1954. A partir de 1955, tot i no abandonar el Boliche, el grup es reuneix a el Cristal City, un bar-llibreria al número 294 del carrer Balmes. En aquest local s’hi reuneixen també la Teresa i el Pijoaparte de Marsé a Últimas tardes con Teresa. A més de Juan Marsé, a la tertúlia s’hi afegiren Miquel Barceló i Ángel González. El bar no quedava lluny del futur Boccaccio, l’escenari mític de la gauche divine. Altres bars van acollir l’activitat poètica i etílica del grup: L’étoile, el Whisky Club, el Pastís, i sobretot el Bar Club, un bar d’alterne de l’Eixample dret que els diumenges al matí cedia espai i intimitat a una tertúlia més política que literària al voltant de Josep Maria Castellet. És l’època dels “companys de viatge” i la militància antifranquista, sobretot comunista.
El Boliche quedaba casi a la vuela de mi casa, según me asomaba al Paseo de Gracia. En aquella época era un bar con trazas de viejo café, con mesas de posada, de patas torneadas, en la planta y en un altillo con balaustrada de madera. Era un local oscuro y sudoroso que nos caía cerca
Però on l’activitat i la projecció del grup van acabar de prendre forma va ser a la tertúlia del domicili dels Barral, al carrer San Elías. Les trobades podien improvisar-se en qualsevol moment, però entre 1955 i 1956 hi havia una cita fixa els dimarts en honor de les mardis de la rue de Rome (tertúlia que es feia a casa de Mallarmé). Al pis dels Barral hi arribaven també poetes de fora de Catalunya, com és el cas de Blas de Otero, que va arribar de la mà de José Agustín Goytisolo. Havent viscut anys a Madrid,
a los que vivíamos en el centro. Nos reuníamos en él de fijo una vez a la semana y eventualmente, por inercia, muchas noches entretanto. La reunión semanal era una tertulia muy abierta, más de amiguetes que de literatos, de “letraheridos”, como decíamos por entonces. [Memorias, p. 234]
[ 11 ]
[ ITINERARIS LITERARIS | LA BARCELONA DE JOSÉ AGUSTÍN GOYTISOLO]
Homenaje en Colliure
Goytisolo exercia d’ambaixador de les lletres castellanes a Barcelona. Al seu Diari, Gil de Biedma recull un comentari mordaç sobre aquestes visites:
Aquí, junto a la línea divisoria; este día veintidós de febrero yo no he venido para llorar sobre tu muerte sino que alzo mi vaso y brindo por tu claro camino y porque siga tu palabra encendida
En casa de Carlos [Barral] coincido con Blas de Otero y José Agustín Goytisolo. Gabriel Ferrater les llama “el húngaro y el oso”, porque se exhiben siempre juntos y José Agustín, que tiene los ojos zíngaros, hace de empresario”. [Retrato del artista..., pp. 477-478]
como una estrella sobre nosotros ¿nos recuerdas? Aquellos niños flacos; tiznados; que jugaban también a las guerras: cuando –grave y lúcido– ibas viejo poeta al encuentro de esta tierra en que yaces.
Durant tot aquest temps s’havia fet palesa la necessitat de promoure el grup, i va ser al febrer de 1959, quan els amics es van desplaçar a Collioure per homenatjar Antonio Machado, que va començar a perfilar-se l’estratègia per fer-ho possible. Aquest és el poema que va recitar José Agustín Goytisolo davant la tomba del poeta andalús:
[Claridad, 1961]
Si la Generación del 27 havia sorgit al voltant de l’homenatge a Góngora i l’antologia de Gerardo Diego, ells podien trobar en Machado un símbol semblant. Només els faltava tirar endavant Veinte años de poesía española, l’antologia que devia compilar Josep Maria Castellet per presentar el grup, i que estaria dedicada al poeta andalús. Barral ho recorda així: La maniobra de taller para la redacción de la antología debió comenzar enseguida, es curioso, después de años de titubeos ante el proyecto de la que debió ser Antología de Laye, una directa codificación del grupo barcelonés. Recuerdo las innumerables sesiones en casa de Castellet, discutiendo listas de autores, nombre por nombre, y datando poemas y libros, como si fuera una sola. Nos veo, a José Agustín Goytisolo,
José Agustín Goytisolo acompanyat de Carlos Barral, Josep Maria Castellet i Jaime Gil de Biedma al magatzem de l'editorial Seix Barral. [Fotogragia d’Oriol Maspons]
[ 12 ]
[ ITINERARIS LITERARIS | LA BARCELONA DE JOSÉ AGUSTÍN GOYTISOLO]
l’urbanisme sense oblidar el punt de vista social ni l’estètic. Bofill va proposar-li la incorporació a Goytisolo el 1965, poc després que el poeta perdés el pare i l’avi. L’equip el composaven Ricardo i Ana Bofill, Salvador Clotas, Manolo Núñez Yanowsky, Serena Vergano, Ramón Collado i Peter Hodgkinson. Recordant aquella trobada, el poeta escriu a Bajo tolerancia:
a Jaime Gil y a mí, sentados en el suelo, sobre la moqueta azul, apoyados en los muebles de peluche gris, pensados para otra clase de comodidad [...]. [Memorias, p. 433] A l’antologia l’acompanyaria la col·lecció de poesia Colliure, a Seix Barral, controlada pel grup i dirigida per Castellet i Jaime Salinas. Un altell a la seu d’Indústrias Gráficas Seix Barral (Provença, 219) era el lloc on sovint es reunien per elaborar el catàleg de l’editorial.
Nos hicimos amigos y muy pronto ya estabas explicándome tus primeros proyectos para cambiar la forma de calles y edificios y para ellos buscaste las manos más expertas contratando geómetras y dibujantes suaves como cisnes y me encargaste a mí que tradujera en signos mis sueños y obsesiones y te ilustrara sobre el arte antiguo
Hi ha una fotografia d’Oriol Maspons, força coneguda, on s’hi veu Gil de Biedma, Barral, Castellet i Goytisolo davant el magatzem de l’editorial Seix Barral, el 1959. L’aire industrial anava en consonància amb l’estètica del grup. La fotografia va aparèixer a la revista italiana Il Contemporaneo, i anava confrontada amb una altra on hi apareixien els membres més destacats de la Generación del 27.
Goytisolo poeta havia d’aportar la seva imaginació i el seu coneixement de l’art, però sobretot la seva sensibilitat social: es tractava de promoure un urbanisme més humà, sensible a les necessitats d’una societat, la dels seixanta, que construïa acceleradament barris dormitori.
POETES I ARQUITECTES Afirmar que José Agustín Goytisolo era una poeta urbà ens diu poca cosa avui dia, però aquest és precisament un dels trets característics de la seva generació (penseu, per exemple, en Metropolitano, del poeta i editor Carlos Barral, o en el Tratado d’urbanismo d’Ángel González). En el cas de José Agustín, aquesta inquietud es palesaria en la participació al Taller d’arquitectura de Barcelona, creat per Ricard Bofill el 1961, i que fins el 1975 va tenir la seu al número 99 del carrer Nicàragua.
A Barcelona, Goytisolo va participar en treballs de l’estudi com l’edifici del carrer Bach 4, prop
La idea de Bofill era aplegar un equip d’arquitectes, dissenyadors i intel·lectuals que treballessin de manera interdisciplinar i imaginativa per renovar l’arquitectura i
Edifici del carrer Bach núm. 4, cantonada amb M. Pérez Cabrero
[ 13 ]
[ ITINERARIS LITERARIS | LA BARCELONA DE JOSÉ AGUSTÍN GOYTISOLO]
del Turó Park (on hi va viure un temps Gil de Biedma). Fora de la nostra ciutat va participar en obres arquitectòniques com El Xanadú (Calp, 1968), El Castell (Sitges, 1969) i la Muralla Roja (Calp, 1972-74). En el próleg a Taller de arquitectura (1977-1995) ens diu el poeta:
Todo cobra sentido: ropa tendida o flores hablan de la rutina de tal o cual familia de inmigrantes alegres en construcciones fúnebres mientras el poderío del dinero brilla en los centelleantes edificios metálicos y el tedio hunde sus manos en el sueño de los infortunados barrios-jardín.
He nacido, vivo y trabajo en una ciudad que amo, que amo y que odio, que me fascina y engaña, que muda de rostro, crece y se vuelve irreal, sádica, rodea mis sueños y melancolía y me
Si se abre una cortina o se atraviesa un lienzo de pared pueden reconocerse las ventas aplazadas en el abrazo de parejas sórdidas y cuando los kilovatios dejan de gritar aparecen artículos del código civil o reglamentaciones y fracasos en cortinas y antenas: y los vicios y normas la historia entera y el futuro de la ciudad están entre las páginas del libro que angustiado deshoja el solitario.
empuja a extraños lugares gratos, a reuniones incalificables. Y deseo continuar viviendo aquí, pues no creo en el llamado retorno idílico a la naturaleza, a eso que ahora dicen el campo, como no sea para ir de caza o a bañarme en una playa. [Los Goytisolo, p. 459] A més a més de redactar els escrits del Taller, atendre la premsa, i aportar idees per nous projectes, Goytisolo portava un diari de treball on hi anotava versos que acabarien prenent forma i publicant-se a Bajo tolerancia i a Taller d’arquitectura.
[Taller de arquitectura, 1977-1995]
Una ciudad vacía es una pesadilla apasionante igual que un rostro sin persona detrás o máscara en desuso porque calles y plazas y anuncios luminosos y edificios y ruidos son aspectos son signos que expresan la ciudad: la auténtica colmena son los hombres. Llega la noche urbana y poco a poco desparecen los últimos transeúntes pero siguen ahí se oye su aliento y el solitario puede entonces suprimir las fachadas y ver sueños y anhelos y proyectos y analizar las partes del retablo. [ 14 ]
[ ITINERARIS LITERARIS | LA BARCELONA DE JOSÉ AGUSTÍN GOYTISOLO]
LA CAPUTXINADA
proposaven crear era el primer sindicat constituït públicament durant la dictadura.
“Alguna cosa estava passant”, diu el poema, i ni l’activitat al Taller d’arquitectura ni la dedicació a la seva obra poètica serien obstacle perquè el poeta continués defensant les seves conviccions polítiques personals. N’és prova la seva participació a la coneguda “Caputxinada” del març de 1966.
Feia anys que es preparava, i el 1966 les gestions per crear el sindicat, forçosament clandestí, estaven molt avançades. Amb l’objectiu de concloure-les i redactar els estatuts del Sindicato Democrático de Estudiantes de Barcelona, un grup de delegats de curs de totes les facultats barcelonines es va tancar al convent dels caputxins de Sarrià. Hi van convidar professors compromesos, i també trenta-tres artistes i intel·lectuals opositors al règim, entre els quals J. A. Goytisolo. La reunió era il·legal, i la policia envoltà el convent durant tres dies. Tot i el ressò internacional, finalment va entrar al convent i va detenir els trenta-tres participants no universitaris. José Agustín Goytisolo i els altres companys van ser conduits als soterranis de la temuda Jefatura de policia de la Via Laietana, on el van retenir tres dies més. Setenta y dos horas Sí sabía con quien estaba hablando pero fingió sorpresa: no sirvió. También sabía dónde le llevaban y el ritual que seguía: foco en los ojos y los brazos atados a la espalda con la pregunta airada. ¿Organizaste el lío? No: él asistió invitado
Caputxins de Sarrià. Façana de l’església.
La Caputxinada (1966) deu el seu nom al fet que un grup d’estudiants, professors i intel·lectuals opositors al règim van tancar-se al convent dels caputxins de Sarrià amb l’objectiu de crear un sindicat d’estudiants democràtic. L’acció era agossarada, no només perquè durant la dictadura l´únic sindicat d’estudiants permès era el Sindicato de Estudiantes Universitarios (SEU) falangista, que controlava la vida universitària, sinó perquè, de fet, el sindicat que es
por unos estudiantes. ¿Quienes eran? No sabía. Pero quiso ir con ellos a una reunión libre. ¿Dices libre? No estaba autorizada. No sabía. Pues abajo. En la celda la luz tenue invitaba a dormir. De nuevo arriba. Dínos por qué lo hiciste. No hizo nada. [ 15 ]
[ ITINERARIS LITERARIS | LA BARCELONA DE JOSÉ AGUSTÍN GOYTISOLO]
Más bajar y subir: siempre con sueño que ellos rompían para marearle y se contradijera. Él pensaba: igual que siempre setenta y dos horas.
Nos hemos reunido ciertas veces en extraños cafés en tu casa en la mía hemos charlado largamente redactado pasquines hasta el alba discutido el problema; y siempre nos decimos que esto acaba que no puede durar y muchos hemos apostado cenas; no sé dinero a que antes de fin de año algo sucede
[Las horas quemadas, 1996]
y siempre hemos perdido. Así sin darnos cuenta entre reunión y papeleo oscuro entre miedo y registros y porfía hemos envejecido poco a poco pasando de la calle a la oficina del calabozo al fútbol y de la espera a la melancolía. Y sin embargo os digo que tenemos razón y que vale la pena continuar porque algo está ocurriendo algo ha cambiado en este espeso ambiente: ellos están cansados también están cansados gritan y cantan para no admitirlo mas sus camisas mudan de color y duermen mal
Jefatura de policia de la Via Laietana.
Però tot i les dificultats, alguna cosa estava canviant, i el poeta ho expressaria en un poema dedicat als companys d’aquells “hermosos días de marzo de 1966”:
y toman pastillitas ponen dinero en Berna o en Manila y no saben no saben que el peligro está cerca muy cerca no en Cuba ni en la URSS sino en su casa en medio de sus hijos en sus despachos y hasta en las iglesias porque el mundo camina
Algo sucede Amigos ya lo veis: pasan los años y parece que siempre sigan las cosas como el primer día.
[ 16 ]
[ ITINERARIS LITERARIS | LA BARCELONA DE JOSÉ AGUSTÍN GOYTISOLO]
con el paso implacable de gente tal vosotros que creen en la vida y que por eso mueven el mundo sin pegar un tiro mientras sea posible bien pegándolo. [Algo sucede, 1968-1996]
MARIÀ CUBÍ El 19 de març de 1999 —aquesta setmana es compliran quinze anys— José Agustín Goytisolo queia per la finestra del seu pis al número 177 del carrer Marià Cubí. Tenia setanta anys. El jutge no va poder determinar les causes de l’accident, i l’entorn familiar, com podeu llegir a La Vanguardia del dissabte 20 de març, va donar a conèixer el contingut d’una nota del poeta on el mateix dia de l’accident avisava la seva muller que la persiana d’una finestra estava avariada. Si va caure intentant arreglar-la o no, no és matèria d’aquest itinerari, però l’associació inevitable del seu darrer domicili amb la tràgica mort amaga sovint una relació molt especial del poeta amb el darrer barri on va viure.
El poeta i la seva filla Julia al carrer Marià Cubí Font: Universitat Autònoma de Barcelona.
Muchos libros; pocos platos; ropa blanca.
Abans de traslladar-se a Marià Cubí, Goytisolo havia viscut al número 349 del carrer Balmes. Hi va anar a viure el 1955, en casar-se amb Asunción Carandell. El pis, d’uns quaranta metres quadrats, quedava a prop del domicili dels Barral, i també del bar llibreria Cristal City, on encara hi havia trobades de tant en tant.
Y un día andabas cantando una nana. Y te vi como hechizada. Volvías
Un día estabas cantando
más luminosa y grande nuestra casa.
Nuestra casa era pequeña. Nuestra casa.
[Claridad, 1961-1998]
Y oscura. Pero tu luz alumbraba. [ 17 ]
[ ITINERARIS LITERARIS | LA BARCELONA DE JOSÉ AGUSTÍN GOYTISOLO]
Amb la publicació de l’Antología poética de Castellet, el Grup de Barcelona començava a ser conegut arreu d’Espanya. El 1961, José Agustín Goytisolo va publicar Años decisivos, que aplegava els seus poemaris anteriors. Feia uns anys que el poeta havia deixat la seva feina a AGUASBAR i durant un temps va col·laborar amb l’editorial jurídica Praxis. Cercant una ocupació més creativa, va optar per ajudar al seu amic Carlos Barral en la seva tasca d’editor, com a assessor literari, traductor, o fent informes de lectura.
pescaderas de Arenys... Hijos de la tierra catalana o arenas vivas de aluvión, alzándose al fin entre las ruinas de la guerra. Era como si los versos esperanzados de Claridad les hubiesen llegado muy hondo, mejor aún, como si los hubieran inspirado ellos mismos con su animosa tendencia a creer siempre en la vida. [Los Goytisolo, p. 378] Volem acabar l’itinerari evocant aquestes ganes de viure. Si voleu posar un punt i final al recorregut, potser us interessarà saber que el poeta està enterrat al cementiri de Montjuïc.
El 1961 el poeta y la seva família —Julia havia nascut el 1956— van deixar el petit pis del carrer Balmes per instal·lar-se en un pis més gran del carrer Marià Cubí. Avui dia associem el barri amb la zona alta i benestant de Barcelona, però als anys seixanta encara conservava un cert aire popular. Miquel Dalmau evoca un barri de carrers tranquils amb comerços, tallers, i fins i tot una vaqueria on compraven llet per la petita Julia:
Però segurament la millor manera de seguir la seva petjada a la ciutat és llegir i compartir els seus poemes.
Como los trenes de la noche Si alguna vez estás pensando: no sé qué pasa tengo frío desearía irme de aquí es que el pájaro negro vuela sobre tus horas y tu casa. Podrás notar un aire alto un alear de escalofrío pero no debes asustarte ni te ampares en otros brazos. Atraviesa la soledad como los trenes de la noche: la luz que huye es más hermosa
Muy pronto José Agustín se adaptó a aquel lugar, ya que su temperamento le abocaba al trato con todos: el panadero, el tendero, el zapatero, el chapista, la planchadora, una galería de menestrales que simbolizaban un tipo de vida más humana condenada a desaparecer. En el barrio, además, había viejas bodegas, rincones umbríos donde, rodeado de grandes botas de vino, podía refugiarse a leer los periódicos o esbozar nuevos versos sobre una mesa de mármol. A diferencia de otros ‘señoritos’, jamás se le veía incómodo, ni tampoco distante y altivo con las gentes. [...] Ahora le gustaba vivir cerca del mercado, charlar con los aragoneses que cultivaban sus huertos en la Diagonal, o los payeses del Prat, las floristas del Maresme o las
cuando el ave la sobrevuela. El viaje termina pronto y después ya no ocurre nada. [Como los trenes de la noche, 1994]
[ 18 ]
[ ITINERARIS LITERARIS | LA BARCELONA DE JOSÉ AGUSTÍN GOYTISOLO]
Podeu consultar el mapa de l’itinerari a Google Maps
[ 19 ]
Biblioteca Guinardó-Mercè Rodoreda
ι Adreça i web Camèlies, 76-80, 08024 Barcelona Tel. 934 353 170 / Fax. 934 552 029 A/e: b.barcelona.mr@diba.cat www.bcn.cat/bibmercerodoreda www.facebook.com/bibguinardomercerodoreda bloc: www.llegeixbarcelona.net