Biblioteca Les Corts – Miquel Llongueras Travessera de Les Corts, 58 08028 Barcelona Tel. 934493107 A/e. b.barcelona.ml@diba.cat www.bcn.cat/bibmllongueras
Horari Dilluns 16 a 20:30 h Dimarts 10 a 14 h i 16 a 20:30 h Dimecres 16 a 20:30 h Dijous 10 a 20:30 h Divendres 10 a 14 h i 16 a 20 h Dissabte 10 a 14 h Horari d’estiu (24 de juny al 24 de setembre) dissabtes tancat.
Més informació www.bcn.cat/biblioteques Visita el nostre blog de recomanacions del fons de Biblioteques de Barcelona http://bibarnabloc.cat
COMPOSITORS CLÀSSICS ARREU D’ESPANYA AL LLARG DE LA HISTÒRIA
No resulta sorprenent que l'evolució de la música espanyola hagi estat tan extensa i diversa com la mateixa història d'Espanya. No hi ha un altre país europeu que pugui presumir d'un gresol tan únic d'elements musicals, cadascun d'ells assimilat de les variades cultures del seu passat. A les biblioteques de la Xarxa Municipal de Biblioteques de Barcelona podeu trobar un fons molt nodrit de tots els grans compositors de la música clàssica que han viscut al que ara forma l’estat espanyol. De la majoria de compositors disposem de moltes obres, encara que aquí només hem posat una obra per autor, ja que aquesta guia vol donar una panoràmica general dels principals compositors però, forçosament, no pretén ser exhaustiva.
EDAT MITJANA
sobrietat i senzillesa; és monòdic, és a dir, empra melodies a l'uníson; es canta a cappella, sense instruments musicals; es canta en llatí i és una música lligada a un text religiós i no té sentit sense ell. Las Mejores obras del canto gregoriano. Monasterio Benedictino de Santo Domingo de Silos. Coro de Monjes. Madrid : EMI Odeón, cop. 1993. CD 301MON
Malgrat la seva importància, no és possible reproduir amb exactitud el CANT MOSSÀRAB per la seva mena de notació. Se sap que va ser més adornat que el cant gregorià i que es cantaven més peces; és per això que no trobem registres sonors a les prestatgeries de les biblioteques. Sí que el podeu conèixer amb el llibre: El Canto mozárabe : estudio histórico-crítico de su antigüedad y estado actual. Casiano Rojo y Germán Prado. Barcelona : Diputación Provincial, 1929. 783 Roj
MÚSICA PROFANA NOBLE: ELS TROBADORS: Alfons X el savi. Cantigas de Santa Maria. Barcelona : RBA, p. 2003. CD 3. ALF 40. CANT GREGORIÀ:
La música profana joglar, la que es cantava pel poble, no es registrava.
Davant la diversitat de litúrgies, al segle VII, el Papa Gregori I el Magne recopila i organitza una sèrie de cants romans que estableix com els obligatoris de la litúrgia unificada cristiana.
ARS ANTIQUA i ARS NOVA:
El Gregorià té una sèrie d'elements formals: usa vuit escales especials heretades dels grecs: les maneres; el ritme és lliure, reduït a una espècie de línia ondulant, lleugera, molt flexible i que fuig de quant pot ser excitant i pesat; es persegueix una exaltació estètic espiritual d'acostament a Déu gràcies a la seva concentració, solemnitat,
Un fenomen de vital importància musical a l'edat mitjana és el naixement de la POLIFONIA. Ars Antiqua és el període on neix un nou sistema polifònic que anomenem Conductus,on la melodia principal no és gregoriana, sinó inventada pel compositor i tenia un ritme més o menys processional. La gran invenció d'aquesta escola és el Motet.
A Ars Nova la polifonia es perfecciona i s’enriqueixen dels ritmes i les harmonies. L'Ars Nova permet fixar les notes i admet acords. Destaquen els compositors:
Els polifonistes més representatius del Renaixement els tenim a les biblioteques. De l’escola castellana trobem al més important dels compositors renaixentistes: Tomás Luis de Victoria.
Guillaume de Machaut. Messe de Notre Dame. Arles : Harmonia Mundi, p. 1996. CD 3.GUI 43
Tomás Luis de Victoria. Missa O quam Glorosum; Missa Ave Maris Stella. London: Hyperion, cop.1987. CD 3. VIC 43. Misses interpretades pel Choir of Westminster Chathedral; dirigeix David Hill.
Llibre vermell de Montserrat. Bellaterra : Alia Vox, p. 2016. Interpretat per la Capella Reial de Catalunya i Hespèrion XX; director Jordi Savall. CD 302 LLI Podeu aprofundir més amb el llibre: Dos épocas de la historia de la música : ars antiqua-ars nova. Heinrich Besseler. Barcelona : Los Libros de la Frontera, 1986. 78.033 Bes
RENAIXEMENT:
Antonio de Cabezón. Glosados, diferencias, tientos. Sabadell: La mà de Guido, cop. 1995. CD 3. CAB 13.71. Obra interpretada amb trios de flauta de bec, viola i clavicèmbal. Juan de Anchieta. Missa Rex virginum; Motecta. France: K617, p. 2005.CD 3.ANC 43 A l’escola andalusa trobem a: Cristóbal Morales. Assumption mass: Toledo Cathedral, 1580. San Lorenzo de El Escorial: Glossa, p. 2001. CD MOR 43. Misses. Francisco Guerrero. Motetes, “Canciones y Villanescas”. France: K617, cop. 2007. CD 3.GUE 32. A l’escola valenciana està: Joan Baptista Comes. In Festo Corporis Christi. [Barcelona]: la mà de guido, cop. 2009L CD 3.COM 43. Misses.
La POLIFONIA va ser l’estil més característic. La polifonia sacra espanyola, com a tota Europa, tenia una forta influència de l’estil francflamenc, encara que té una particular sobrietat melòdica i una moderació en l'ús d'artificis contrapuntístics, juntament amb una apassionada intensitat en l'expressió religiosa . Quasi tots vans estar sota el patrocini eclesiàstic i la gran majoria va voler convertir la seva producció musical en una manera de facilitar la comunicació entre home i Déu.
Diego Ortiz. Ad vesperas. [S.l.] : Alpha, cop. 2006. CD 3.ORT 41 Finalment, a l’escola catalana el compositor més important és Mateu Fletxa El Vell. Gràcies a la tasca de Jordi Savall i dels músics que conformen Hespèrion XX, s’han pogut recuperar obres de tots aquests compositors:
Ensaladas/ Studium Musicae Valencià. [France]: Auvidis, cop. 1987. CD 303HES. Obres de Mateu Fletxa El Vell, Francisco Correa de Arrauxo, Sebastián Aguilera de Heredia.
MÚSICA INSTRUMENTAL Van haver-hi dos instruments protagonistes d’aquesta època: La viola de mà (vihuela), els màxims representants de la mateixa són els compositors:
Maestros del Siglo de Oro: Cristóbal de Morales, Francisco Guerrero, Tomás Luis de Vctoria. [Bellaterra]: Alia Voc, p. 2009. CD 303CAP. Interpretat per la Capella Reial de Catalunya.
Alonso de Mudarra. Tres libros de música en cifras para vihuela : Séville 1546.[S.l.] : Auvidis, cop. 1992. CD 3.MUD 11.69
Francisco Guerrero. Sacrae cantiones: mocteta 4, 5 6, 8 & 12 vocum. [Paris]: Auvidis Naïve, cop. 2000. CD 3.GUE 41. Capella Reial de Catalunya.
Luys de Narváez. Los Seys libros del delphín de música de cifras para tañer : vihuela. Madrid : Tecnosaga, p. 2003. CD 3. NAR 11.69 I l’orgue, el màxim representant del qual és: Francisco Correa de Arauxo (S. XVII) en el órgano de la Catedral de Segovia. Madrid : Hispavox, p. 1996. CD 3.COR 11.31
Els CANÇONERS van ser el producte musical de música profana característic del nostre Renaixement i contenen tota classe de peces de diversa inspiració: romanços, villancets i ensalades. El principal compositor de cançoners va ser el també poeta i dramaturg, considerat el fundador del teatre espanyol:
BARROC:
Juan de Encina. Cancionero de Juan del Encina. Madrid: Tipografía de la Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos: RAE, 1928, cop. 1989. P834 Enc. A les biblioteques comptem amb els cançoners més importants, gràcies de nou, a la feina de recuperació i interpretació d’Hespèrion XX: El Cancionero de Palacio : 1474-1516.[Madrid] : Auvidis : Sociedad Estatal Quinto Centenario, cop. 1991. CD 303HES. Villancets El Cancionero de la Colombina : 1451-1506. [Paris] : Auvidis Naïve, cop. 2000. CD 303HES. El Cancionero de Medinaceli : 1535-1595. [Paris] : Auvidis Naïve, cop. 2000. CD 303HES.
Encara que la música a Espanya durant el barroc no es valora gaire, s’imita a França i Itàlia i segueixen tenint importància les formes religioses i l’escola organística.
Com a principals compositors de MÚSICA VOCAL RELIGIOSA, tenim a: Joan Cererols. Missa pro defunctis ; Missa de batalla. [Paris] : Auvidis, p. 1999. CD 3.CER 44
La MÚSICA INSTRUMENTAL romandrà aliena als corrents europeus i continua centrant-se en instruments solistes com l’orgue, el clavecí i la guitarra, que substituirà a la viola de mà i que començarà a ser molt popular:
Francesc Valls. Tonos divinos españoles. Heidelberg: MusiContact. Cop. 2011. CD 3.VAL 41
Joan Baptista Cabanilles. Orgelwerke IV. [S.l.] : Cybele, p. 1997. CD 3.CAB 11.31. Organista.
Juan Francés de Iribarren. Arde el furor intrépido : música de la catedral de Málaga en el siglo XVIII. Interpretat per l’Orquesta Barroca de Sevilla.[Sevilla] : Orquesta Barroca de Sevilla, p. 2009. CD 304 ORQ
Antonio Soler. 9 sonates; Fandango. [París]: BNL, cop. 1985. CD 3. SOL 11.11. Clavecinista. Gaspar Sanz. Instrucción de música sobre la guitarra española. San Lorenzo de El Escorial: Glossa, cop. 2008. CD 3.SAN 11.61. Guitarrista
El que és més remarcable del barroc espanyol és el naixement de la tonadilla i la sarsuela, gèneres de MÚSICA ESCÈNICA típicament espanyols. El màxim representant de la SARSUELA, que era un gènere per a un públic cortesà, va ser:
PRIMERA MEITAT DEL SEGLE XIX:
José Nebra. Arias de zarzuela.[Sant Joan Despí] : Harmonia Mundi Ibèrica, DL 2006. Intèrprets: María Bayo ; Al Ayre Español ; Eduardo López Banzo, director. CD 512NEB Antonio de Literes. Júpiter y Semele, o, El estrago en la finez.[Madrid] : Harmonia Mundi Ibérica, DL 2003. CD 512 LIT
En canvi, la TONADILLA és un gènere de música escènica que es representava als populars “corrales de comedias”, que va desaparèixer al mateix segle XVIII que el va veure néixer. Per aquests dos motius, no podeu trobar enregistraments sonors a les biblioteca. En canvi, trobareu el següent llibre: La Tonadilla escénica: sus obras y sus autores. José Subirá. Barcelona: Labor, 1933
SARSUELA VS ÒPERA ITALIANA: El predomini de l'italià en la música de començaments del XIX va tenir aviat veus en contra, sobretot en el que al gènere operístic es refereix. La pugna contra el teatre cantat en italià va tenir com a resultat la resurrecció de la sarsuela popular. Fora d’aquesta competència operística destaca un precoç compositor que l’obra del qual s’ajusta al classicisme italià:
Juan Crisóstomo de Arriaga. Cuartetos. Barcelona : Harmonia Mundi Iberica, DL 2003. Intèrprets: Cuarteto Casals. CD 3.ARR. 14.40.
2a MEITAT S. XIX i 1a MEITAT S. XX
Partidaris de la sarsuela van ser: Francisco Asenjo Barbieri. El Barberillo de Lavapiés. Lletra de L. Mariano de Larra. [Barcelona] : Novoson, p. 2009. CD 512 ASE. Inventor del que posteriorment s’anomenaria música nacional. Federico Chueca. La Alegría de la huerta. Lletra d’Enrique García Alvarez, Antonio Paso. Madrid : Universal, cop. 2004. CD 512 CHU Ruperto Chapí. La Revoltosa . Madrid : Universal, cop. 2004. CD 512 CHA Tomás Bretón. La verbena de la Paloma. Barcelona : Salvat, cop. 1992. CD 512 BRE Feerico Moreno Torroba. Luisa Fernanda. Madrid : Universal, p. 2006. CD 512 MOR
Durant la segona meitat del XIX, va començar a difondre's la MÚSICA CORAL a Espanya amb les Fundacions de: Cors Clavé. Josep Anselm Clavé. Obres corals. Sabadell: Picap, cop. 2008. CD3.CLA 33 Orfeó català. Chansons traditionelles du Catalogne. Arles: Harmonia Mundi, p. 1992. CD 091.3 ORF Orfeón Donostiarra. Euskal Kantak. [S.L.]: I.Z., DL 1992. CD 398 ORF
Els compositors que estan a favor de la òpera italiana estan capitanejats per: Emilio Arrieta. Marina: ópera en tres actos. Barcelona: Aria, p. 1997. CD 3.ARR 35.
Les principals composicions INSTRUMENTALS van ser per a guitarra: Ferran Sor. Pièces pour guitare. [France] : Accord, cop. 1987. CD 3. SOR 11.61 Francesc Tàrrega. Recuerdos de la Alhambra. Hamburg : Polydor, cop. 1983. CD 3. TAR 11.61
MÚSICA NACIONALISTA: El nacionalisme musical del segle XIX ha estat considerat com una reacció contra el domini de la música romàntica alemanya. S’utilitzen melodies, ritmes i harmonies inspirats per la música folklòrica espanyola. El folklore és la seva base conceptual, estètica i ideològica. A Espanya va ser efectivament desenvolupada pel compositor i musicòleg Felipe Pedrell Felip Pedrell. Madrid : Prisa Innova, cop. 2008. CD 3.PED. Va desenvolupar tots els estils musicals. A més de les seves òperes, va compondre també una gran quantitat d'obres líriques, poemes simfònics i música religiosa i de cambra. Gràcies a la seva labor, els compositors espanyols van començar a incloure temes, ritmes i escales
pròpies d'aquesta tradició, creant el que es coneix com a nacionalisme musical espanyol. Va ser mestre de tots els posteriors grans compositors. Enrique Granados. Goyescas: ópera en trois. [Paris]: Auvidis, p. 1996. CD 3.GRA 35. Va ser compositor i pianista i conegut especialment per les seves obres per a piano. Manuel de Falla. El sombrero de tres picos; El amor brujo. London: Decca cop. 1983. CD 3.FALL 28. Orquestra Simfònica de Montreal; Director, Charles Dutoit. Va desenvolupar un estil clarament nacionalista, del qual és el màxim representant, que va caracteritzar pràcticament totes les seves composicions. Isaac Albéniz. Iberia and other late piano music. London : Hyperion, p. 2005. CD 3. ALB 11.11. És un dels compositors espanyols més importants del segle XIX, especialment per les seves obres per a piano, d'inspiració nacionalista i llenguatge musical modern. Joquín Turina. Danzas gitanas ; Rapsodia sinfónica ; Tema y variaciones ; Serenata op. 87 ; La oración del torero. Thun : Claves, cop. 1992. CD 3.TUR 14.40. va combinar el llenguatge harmònic i rítmic andalús amb una orquestració impressionista. Al costat de Falla i Albéniz van produir les obres més rellevants de l'Impressionisme musical a Espanya. Òscar Esplà. Sonata del sur ; Sonata española Gelida : Columna Música, DL 2004. CD 3. ESP 11.11. Ambiciona la gran forma a través d'un nacionalisme que aprofundeix en les característiques musicals típiques del Llevant. En la seva música per a piano desenvolupa una harmonia rica en força i colorit. Jesús Guridi. El Caserío. Madrid : Universal, cop. 2004. CD. 512GUR. Harmonitza exquisidament de cançons populars, les seves composicions estan impregnades del folklore basc, en el qual sovint s'inspira.
Joaquín Rodrigo. Concierto de Aranjuez ; Fantasía para un gentilhombre. Hamburg : Polydor, cop. 1980. CD 3.ROD 11.61. Conegut sobretot per les seves obres per a guitarra, també va compondre música per a altres instruments, així com òpera i música coral. Amb la seva aportació al repertori per a guitarra, va aconseguir la seva dignificació i la seva consagració internacional com a instrument de concert.