QUADERN DE LECTURA DE SUPERIOR NOM I COGNOMS: CLASSE: ESCOLA:
T'agrada la poesia? Sí No Totes dues respostes són correctes, perquè ara el que et presentem és un poema que no és un poema, Apa! i que tampoc n'és un, sinó dos.
L'elogi de viure, de Joan Maragall és un text extret d'un seu article. Va ser publicat per primera vegada el 1910 però t'assegurem que l'entendràs perfectament. És un cant a la passió per la vida, a les ganes de fer el que fas i a l'esforç que tots podem fer per millorar el nostre món.
de a m e o est p u q a e ema qu o p n l e e u i D ira en p s n i ' 5). s 9 l 8 l 1 a ( g g plin Mara i K d r a ent Rudy m e g d a r " f F I " m un e y n e s guis u p i s i Te n'en negu o c l e perquè : opinar
Iŀlustracions de Marta Casals i Marquilles, del llibre "Elogi del viure" amb el poema de Joan Maragall.
Si parles amb la gent i ets virtuós, No menysprees la gent quan vas amb reis, Si ni amics ni enemics poden ferir-te, Si tots compten amb tu, però ningú massa; Si el minut implacable saps omplir Amb seixanta segons inestimables, La Terra és teva i tot el que hi ha en ella I, encara més: seràs un Home, fill. Si el vols veure complet a internet el trobaràs en anglès, català i castellà: https://andreugonzalez.cat/si-de-rudyardkipling/
Kipling és autor de diverses obres, algunes d'elles molt conegudes com "El llibre de la Selva". Hi ha versions en peŀlícules (animació i no). Pots intentar trobar-ne alguna per veure-la. Però també són molt famosos els seus "Cuentos de así fué" o "Precisamente así", uns contes molt ben escrits i ocurrents sobre per què els animals són com són. Llegeix aquest sobre com li va sortir la trompa a l'Elefant:
El fill de l’elefant Rudyard Kipling Temps era temps, fillet meu del meu cor, l’elefant no tenia trompa.Només tenia un nas negrós i boterut, gros com una bóta, que podia tombar a dreta i esquerra. Vet aquí, però, que hi hagué un elefant, que era tot ple d’una curiositat insadollable, vull dir que sempre estava preguntant coses. I vivia a l’Àfrica i turmentava tota l’Àfrica a còpia de preguntes. Preguntava a la seva llargaruda tia, l’estruç, per què li creixien d’aquella manera les plomes de la cua, i la seva tia li clavava un bon patac, amb la seva peülla. Preguntava a l’altra tia, la llargarudíssima girafa, per què tenia aquella pell tan tacada, i la seva tia girafa, li ventava plantofada. Preguntava al seu voluminós oncle, l’hipopòtam, perquè tenia els ulls vermells i al seu pelut oncle, el mandril, perquè els melons tenien gust de meló i tots dos li clavaven llenya per preguntar massa.
L’endemà mateix, al matí, aquell fill d’elefant agafà cinquanta quilos de plàtans i cinquanta quilos de canya de sucre i disset melons i va dir: Adéu-siau. Me’n vaig cap al gran riu a esbrinar què menja el cocodril per dinar. Tots el volien pegar, però, aquest cop, no el van atrapar perquè ja s’havia posat en camí. Passà ciutats i pobles fins que al capdavall arribà a la vora del gran riu d’aigües verdes i grises i greixoses, com li havia dit l’ocell Kolokolo. Ara cal que sàpigues i entenguis, fillet meu del meu cor, que fins aquella setmana i aquell dia i aquella hora i aquell minut, el tafaner fill de l’elefant no havia vist mai cap cocodril i no sabia gens ni mica com eren. La primera cosa que trobà va ser una serp-pitó-de-dos-colors, tota cargolada al voltant d’una roca
Feia preguntes sobre totes les coses que veia o sentia o palpava o olorava o tocava, i tots li pegaven. Però ell seguia ple de curiositat insadollable!
-. Perdoneu, ¿que heu vist mai res que s’assembli a un cocodril, en aquests paratges?
Un bon matí, el fill de l’elefant va fer una nova pregunta que encara no havia fet mai i que era una pregunta de primera.
- Que si he vist mai cap cocodril? -fèu la serp en un to terriblement mofeta-. - I què més em preguntaràs, després? - Doncs si tindreu la gentilesa de dir-me què menja, per dinar.
Preguntà: - Què menja el cocodril per dinar? LLavors tothom ho va fer: - Xxxxxt! -amb una veu molt forta i es van posar a pegar-li plantofades fins que va callar. En acabat, sense presses, el fill de l’elefant anà a trobar a l’ocell Kolokolo, i li va dir: - Tots m’han pegat per la meva curiositat insadollable, però encara vull saber què menja el cocodril per dinar! Llavors l’ocell digué, amb un lúgubre plany: - Ves-te’n cap a les ribes del gran riu d’aigües grises i verdes i greixoses i allà ho esbrinaràs.
Llavors la serp-pitó-de-dos-colors es descargolà com un llamp de la roca, i clavà un màstec al fill de l’elefant amb la seva cua, a tall de fuet. - Ja és ben curiós, això -digué el fill de l’elefant- perquè tant el pare com la mare, com els meus oncles i ties, tots m’han pegat per la meva curiositat insadollable, i suposo que es tracta del mateix, aquest cop. De manera que, ben gentilment, s’acomiadà de la serp, l’ajudà a cargolar-se altre vegada i tornà a emprendre el camí fins que posà el peu damunt d’una cosa que semblava un tronc d’arbre, a tocar mateix de les aigües verdes i grises i llefiscoses del gran riu.Però no era un tronc. En realitat era el cocodril, fillet meu del meu cor. I el cocodril li va fer l’ullet. - Ja em perdonareu -digué el fill de l’elefant, més gentil que mai- però ¿que per ventura hauríeu vist un cocodril per aquests rodals?
Llavors el cocodril li va fell l’ullet amb l’altre ull, i va treure la cua del fang:
Llavors el fill de l’elefant va caure bruscament de cul i es dedicà a tenir cura del seu pobre nas, embolicant-lo amb fulles fresques de plàtan.
- Vine’m ací, menut -digué el cocodril-. Perquè has de saber que el cocodril sóc jo. I, per demostrar que ho era, plorà llàgrimes de cocodril. - Sou justament la persona que he estat cercant des de fa un seguit de dies. ¿Que tindríeu la gentilesa de dir-me què mengeu per dinar? - Si t’acostes més, menut -fèu el cocodril-, t’ho diré a cau d’orella. Llavors el fill de l’elefant acostà el cap a la boca plena d’ullals del cocodril i aquest l’atrapà pel nasset, que fins aquella setmana, dia, hora i minut, no havia estat més gros que una poma. - Em penso molt -digué el cocodril-, em penso molt… que avui començaré per menjar-me el fill de l’elefant! En sentir això, fillet meu del meu cor, el fill de l’elefant digué, fent veu de nas: - Deixa’b anar! Eb fas bal! Llavors el fill de l’elefant es va asseure damunt les petites natges i es posà a estirar i estirar i estirar, i el nas se li començà a allargar. I el cocodril, mentrestant, vinga a debatre’s dins de l’aigua, batent-la a grans cops de cua, i vinga a estirar i estirar i estirar. El nas del fill de l’elefant s’anava allargant més i més i ell seguia estirant i el nas se li feia cada cop més llarg. I amb un mal que li feia! Tot d’una el fill de l’elefant sentí que les potes li relliscaven i que ja no podia més, i gemegà, parlant pel nas, que ara ja feia prop de mig metre de llargària: - Do buc bes! Do buc bes! Llavors la ser-pitó-de-dos-colors baixà de la riba i s’entortolligà amb un doble nus a les potes del darrere del fill de l’elefant i es posà a estirar. I entre tots dos van estirar més fort que el cocodril i al final el cocodril deixà anar el nas del fill de l’elefant, amb un plop que es va sentir aigües amunt i avall del riu.
El fill de l’elefant es passà tres dies sencers esperant que el nas se li encongís. Però no se li escurçava de cap manera. I és que el cocodril, a còpia d’estirar-li el nas, li havia fet una veritable trompa, tal i com la tenen ara tots els elefants. Al cap de tres dies, arribà una mosca, i li va fer una bona picada al muscle, i llavors, sense ni adonar-se del que feia, el fill de l’elefant aixecà la trompa i amb la punta, esclafà la mosca d’un patac. - Avantatge número u! -digué la serp-. No hauries pas pogut fer això, amb el teu nassiró que només servia per olorar. Au, menja una mica ara. I sense ni adonar-se del què feia, el fill de l’elefant allargà la trompa i arrencà un bon manat d’herba, se l’espolsà contra les potes del davant, i se’l ficà a la boca. - Avantatge número dos! - digué la serp. Per cert, ¿no trobes que el sol pica molt fort ací? - Tens raó -digué el fill de l’elefant.I abans d’adonar-se del què feia, xuclà amb la trompa una bona glopada d’aigua i fang de la riba del gran riu i se l’encastà al cap per a refrescar-se. - Avantatge número tres! -digué la serp-. No hauries pas pogut fer això, amb el teu nassiró que només servia per olorar. ¿I que me’n diries de rebre una altra pallissa? - Ja em perdonareu -digué el fill de l’elefant-, però la veritat és que no em faria gens ni mica de gràcia.¿I què te’n semblaria, doncs, de clavar una pallissa a algú altre? - preguntà la serp. - Que m’agradaria d'allò més -digué el fill de l’elefant. - Doncs ja veuràs que bé que t’anirà el nas nou per a clavar llenya a la gent -digué la serp. - Moltes gràcies -digué el fill de l’elefant-. No t’oblidaré, i ara, em penso que me’n tornaré a casa, amb els meus estimats parents.
I el fill de l’elefant emprengué el camí de retorn, a través de l’Àfrica, tot remenant i brandant la trompa. Quan volia una fruita la collia de dalt de l’arbre amb la seva trompa, en comptes d’haver d’esperar que caigués. Quan volia herba, n’arrencava un bon manat de terra, amb la seva trompa, en comptes d’haver-se d’ajupir com li calia fer-ho abans. Quan les mosques el picaven, les espantava amb la seva trompa. Quan s’avorria una mica, tot travessant Àfrica, cantussejava en veu baixa o cridant, per la trompa. I fins i tot va perseguir un voluminós hipopòtam i li va clavar una bona allisada, només per comprovar si era veritat allò que la serp li havia dit de la seva trompa. Un vespre arribà on hi havia tota la seva família i, cargolant la trompa, va dir: - ¿Com esteu? Tots van estar molt contents de reveure’l però de seguida van dir: - Vine ací, que et clavarem una sumanta per la teva curiositat insadollable. - Bah -féu ell-. No crec que en sapigueu gran cosa, vosaltres, d’això de clavar sumantes, en canvi jo, ara ho veureu. .Llavors descargolà la trompa i a trompades tirà a terra dos dels seus estimats germans. - Plàtans i replàtans! -van exclamar tots dos-. -¿On l’has après aquest truc, i què li ha passat al teu nas? - És un nas nou que m’ha fet el cocodril, a la vora del gran riu. Li vaig preguntar què menjava per dinar i em va regalar això. -Fa molt lleig -digué el pelut del seu oncle, el Mandril. - Tens raó -féu el fill de l’elefant-. Però va d'allò més bé I tots van trobar que el nas anava tan bé que tots, l’un darrere l’altre, van córrer cap a les ribes del gran riu per demanar al cocodril que els fes un nas nou. Quan van haver-ne tornat, ja no es van pegar més. I des d’aquell dia, fillet meu del meu cor, tots els elefants que veuràs tenen una trompa exactament igual que la trompa de l’incurable tafaner del fill de l’elefant.
Així és l'elefant... I vosaltres com sou? Com som els humans? Com ets tu?
Mesura't tu...i a qui tinguis al voltant, si es deixen!
Mira com ens han vist alguns dels mestres matemàtics, pintors o arquitectes...
Fragment estret del llibre de Patricia Geis "!Mira qué artista!" dedicat a Leonardo da Vinci.
L'Anna Grimal és una il·lustradora que recentment ha presentat el seu primer llibre. Es titula "Como molaban los 90" i en el llibre explica com va ser la seva vida en aquells anys, quan ella era molt jove, com tu ara.
Pren-ne model pe rquè et demanar em que e ns ho expliquis tu, en 3 il·lustra cions.
Ens exp lica els seus des més imp cobrime ortants nts d e l m o ment: l'a l'amista t, la mo mor, da o la m úsica.
és O N ue é, q b a r s a uix Pen b i d t r-te n a a s t s r re p x impo e més o n bé. sinó Un dels nostres dibuixants preferits és Quentin Blake (et sonarà perquè ha il·lustrat els llibres de Roald Dahl) i no serà un model de dibuixant realista, precisament.
Et proposem algunes pràctiques del seu manual titulat "Dibujo para Artistas por descubrir"
el a h c i aiM n a v r i bN b la m m a a r s i e fac va f o o h h la e a u n n q e n t A ' m ' l a e Fix pos . Com o o r t p s u t 'n'B on, e x s la. a k L r c e a a d x J i " çat dibu n r e e l p L " ó anç c cançó a l e d lletra LLENÇA'T Caus a terra molt avall Creus que no te'n sortiràs Però amb els mesos te'n adones Que tornes a començar I a força de molt de caure I de tornar-te aixecar Veus que les coses no canvien Però ja no ets qui eres abans Doncs he estat ja cinc o sis I sóc el que ara tinc No vull pensar en el que arribarà demà Llença't Cada instant és únic, no es repetirà Sento que el cor ja no para de bategar I diu que em llenci Que no pensi en tot el que vindrà Que un llapis mai no dibuixa sense una mà
Si vols veure el vídeo a Youtube: https://www.youtube.com/watch? v=g7z_vFfaSaY
"Siempre Drácula" és el títol d'un còmic escrit i dibuixat per Loïc Clément i Clément Lefèvre. En ell s'explica l'assetjament escolar que patia el petit Dràcula i com va aconseguir fer-li front. Cada matí, Dràcula va a l'escola, però se li fa un nus a l'estómac perquè alguns companys de classe no deixen de molestar-lo. És veritat que Dràcula és diferent dels altres, però això és motiu perquè es fiquin amb ell? No el deixaran mai en pau?
R.. A B A C A UE R Q E P M E S E O D P L O O R T P Í T ET L S E T S S I E N U I IMAG SCUN D'AQRIU EL CADARES I DESC ELLS LLIB PASSA ENTLLES QUE QUES RA EN PO