04 Julio Cortázar

Julio Cortázar El perseguidor

Tertúlia Literària Biblioteca Tirant lo Blanc Montgat Dijous

24 d’abril del 2014 a les 19 h.

Joan R. Herrador

Club de Lectura 2014

Biblioteca Tirant lo Blanc, Montgat

Biografia Julio Cortázar (Brussel·les, 26 d'agost de 1914 - París, 12 de febrer de 1984) escriptor i traductor argentí.

Quan tenia quatre anys, se'n va anar a Buenos Aires amb la seva família i, després de completar els seus estudis a la Universitat de Buenos Aires, va ser professor a la Universitat de Cuyo. El 1951, es va exiliar a França per a fugir del règim del Perón, on va treballar per a la UNESCO com a traductor. Més tard es va interessar per la política anti-feixista de l'Amèrica llatina, declarant-se a favor de la revolució cubana i el moviment sandinista.

Es va casar tres vegades i es va nacionalitzar francès.

Les seves novel·les més conegudes, Rayuela, Libro de Manuel, Los Premios (potser la més "narrativa"), i especialment, "62, Modelo para armar", van ser, i són encara, un trencament com el provocat per James Joyce amb el seu "Ulisses", com hi ha hagut altres trencaments en literatura; la seva és una narrativa narrada, amb el seu fil, i a l'hora un conjunt estructurat de flashs que conformen un microunivers que enganxa el lector -espectador o actiu, segons el seu diàleg amb l'autor-. Un lector que ell volia actiu, com el capaç, per exemple, de deixar a la meitat un llibre qualsevol, en qualsevol pàgina, si no "enganxa".

Els seus contes són com estructures circulars, espirals o no-geomètriques, contes que contenen cadascun una novel·la "en 10 pàgines". Les seves incursions en altres formats -"La vuelta al dia en 80 mundos", o "Un tal Lucas", per exemple-, són altres grans propostes literàries. En la llista següent falta alguna peça com ara "Argentina, años de alambradas culturales", en la línia de "Nicaragua, tan violentamente dulce". També va escriure lletres per tangos. I una "crònica de viatge", "Los autonautas de la cosmopista", un diari novel·lat, crònica de París a Marsella per l'anomenada "Autopista del Sud", escrit amb la seva dona Carol Dunlop.

El 2009, Ed. Alfaguara publica "Papeles inesperados" que, no per inesperats, consisteixen un retrobament de nous o antics lectors, amb l'escriptor "europeuamericà". Sud i Centre - Americà per decisió i europeu per naixement i també per elecció, donat el seu exili francès i el seu cosmopolitisme. "Papeles inesperados" és una recopilació de la seva última esposa, contes nous, poemes, versions de contes ja publicats... Un títol "inesperat" que, com hem dit, és o bé una troballa o bé un retrobament, en funció del lector.

-2-

Club de Lectura 2014

Biblioteca Tirant lo Blanc, Montgat

Obres Los Reyes (1949) Bestiario (1951) Final del Juego (1956) Las armas secretas Los premios Historias de cronopios y de famas Rayuela (1963) Todos los fuegos el fuego(1966) La vuelta al día en ochenta mundos (1967) 62, modelo para armar (1968) Último round (1969) Pameos y meopas (1971) La prosa del Observatorio (1972) Libro de Manuel (1973) Octaedro (1974) Alguien anda por ahí (1977) Territorios (1978) Un tal Lucas (1979) Lucas, sus pudores Queremos tanto a Glenda (1980) Deshoras (1982) Nicaragua tan violentamente dulce (1983) Divertimento (1986) El Examen (1986) Diario de Andrés Fava (1995) Adiós Robinson(1995)

-3-

Club de Lectura 2014

Biblioteca Tirant lo Blanc, Montgat

El Perseguidor Pocs escriptors estan tan relacionats amb el món del jazz com Julio Cortázar, fins al punt que m'atreveixo a dir que la seva escriptura, tant argumental com estructuralment, es troba àmpliament influenciada per aquesta música. El seu estil literari s'allunya de la composició temàtica per deixar-se portar per la improvisació, per la capacitat de planejar sobre un tema de forma ininterrompuda, i per la cerca d'una veu interior que intenta evitar els discursos preestablerts i atorga protagonisme als estats mentals.

El perseguidor es va publicar en 1959 dins del llibre de relats Les armes secretes (a causa del seu gran èxit, en 1967 es va reeditar dins del perseguidor i altres relats) i explica la vida de Johnny Carter, un nom que probablement hagi estat pres de dos dels grans saxos de la història (Johnny Hodges i Benny Carter) però una obra dedicada en realitat a Charlie Parker.

Podem extreure, almenys, dues lectures del relat. En primer lloc, i la més evident, és considerar-ho una ficció basada en els últims dies de Charlie Parker. La segona, més filosòfica, és la que ens parla del concepte Temps, un tema recurrent en l'obra de Cortázar i, potser, la seva màxima obsessió.

Aquesta primera lectura, la que es pot considerar una biografia, prescindeix dels noms reals: Charlie Parker es converteix Johnny Carter, Chan és ara Lan, la seva filla morta Bee, es converteix en Pree, i la baronessa Pannonica de Koenigswarter rep el nom de marquesa Tica. En la història s'esmenten les temporades que va passar Parker als hospitals mentals de Camarillo i Bellevue, l'incendi de l'habitació d'un hotel, es recrea la desastrosa i famós enregistrament de Lover Man (aquí titulada Amorous) i, en general, fragments de realitat en forma de puzle que ens mostren l'estil de vida “diferent” del saxofonista, i que conclou amb la seva mort amb un atac de riure enfront d'un televisor.

L'altra lectura és aquella en la qual el concepte Temps apareix constantment en la història, sobretot a les primeres pàgines on ens trobem frases com: tu no feixos més que explicar el temps o Seguia fent al·lusions al temps, un tema que li preocupa des que li conec, he vist pocs homes tan preocupats per tot el que es refereix al temps. Per a Johnny el temps és alguna cosa mal·leable, indefinit, inconsistent, variable. Una forma de vida alternativa a la del món que li envolta: “Això ho estic tocant demà”, diu en una de les millors frases del llibre. Totes aquestes idees suposen que el concepte temporal del protagonista sigui completament diferent al de la resta d'humans. La música és temps i si Johnny veu el temps d'una altra forma, també veurà la vida, i per tant la música. La seva història és la d'una lluita constant en un món que no li entén, la qual cosa ho

-4-

Club de Lectura 2014

Biblioteca Tirant lo Blanc, Montgat

converteix en un perseguidor, en un ànima que busca alguna cosa que creu que existeix, però que no sap si algun dia trobarà.

L'altre protagonista de la novel·la és Bruno, escriptor i reporter de la revesteixi Jazz Hot, que al contrari que Carter, viu en el temps present i cronològic, en el temps racional de les agulles del rellotge i és, per tant, un home apegat a la realitat quotidiana, preocupat per l'hora, per l'èxit del seu llibre, per coses racionals. No obstant això, aquesta racionalitat és un perfecte contrapunt perquè Bruno ens doni a conèixer la realitat física del jazz: els llocs, els ambients, la història… encara que al final, com gairebé tots els crítics, i malgrat haver escrit un gran llibre, és incapaç d'expressar amb paraules el llenguatge musical de Johnny, alguna cosa que solament pot explicar la seva música.

Hi ha moltes obres literàries inspirades en la figura de Charlie Parker, però El perseguidor té alguna cosa especial. Associar a Parker amb la idea de temps amb la qual Cortázar juga en la seva literatura li dóna una nova dimensió al personatge que va ser líder d'una revolució musical que va tenir lloc a la fi dels anys 40.

Amb la lectura del perseguidor ens apropem a dos dels principals creadors del segle XX, a dos revolucionaris que en la seva vida van crear l'art del futur. Ángel González Rodríguez http://www.cortazartextual.com.ar http://www.cortazar.com

-5-