Epicur, també finalista, considera que la política no és un bon camí per arribar a la felicitat.
Ètica i política, tant des d’una perspectiva conceptual com des de la realitat històrica són difícilment separables. Tota acció individual té una repercussió social i a l’inrevés. Alternativament cadascuna pot jugar el paper de figura i fons. Tant l’ètica com la política tenen caràcter normatiu. Malgrat això, en alguns moments s’ha proposat l’allunyament de la política com a protecció dels valors ètics i a l’inrevés. Si anem a les nostres arrels culturals en la democràcia grega ètica i política compartien protagonisme, tot i que amb notables diferències d’interpretació: d’alguna manera el sorgiment de la reflexió ètica (Sòcrates) coincideix, o és la causa, del sorgiment de la democràcia (Atenes de Pèricles) i la crisi de valors. Polèmica entre Sòcrates i els sofistes al voltant dels valors. Quan acaba l’època de Pèricles, al 338 aC, desapareix la democràcia i el concepte es recuperarà en època moderna amb les revolucions americana i francesa. Aprofundim més en l’evolució dels conceptes al llarg del temps. Plató posa en boca de Sòcrates que el coneixement del bé implica actuar correctament i el mal és ignorància. Coneixement d’una veritat rodona, establerta, objectiva. Eren els governants qui en primer lloc tenien accés a aquesta veritat. Una sort de pensament únic, referent posterior d’ètiques religioses i dogmàtiques. Aristòtil, per contra, considera que ètica i política estan orientades a aconseguir la felicitat dels ciutadans com a bé suprem que regula tots els valors. Ètica finalista, en la qual cal esbrinar en què consisteix aquest bé suprem i quins mitjans hi condueixen de manera més eficaç. L’ètica ens porta necessàriament a la política.
Els estoics proposaven actuar de conformitat amb la Natura com a objectiu d’ètica i política. El principal camí era l’austeritat. La seva doctrina constitueix la base filosòfica de la moral cristiana. El cristianisme, finalista també, porta a l’extrem l’heteronomia defensada per Plató. És Déu l’única font de moralitat. Tot i que en principi no era d’aquest món (al Cèsar el que és del Cèsar), acaba barrejant-se amb els poders terrenals i es deixa instrumentalitzar per la política. Maquiavel (1469-1527). Ruptura amb la tradició. L’ètica i la política segueixen camins divergents, si una persona vol mantenir-se en el poder, no pot tenir principis morals, ha de ser pràctic. Al Renaixement, Luter (1483-1546), sense aconseguir deslligarse de l’escalfor dels poders terrenals, situa la virtut en la bona voluntat. Ni tan sols calen les nostres pobres accions per a aconseguir el fi últim, és suficient amb les intencions. Màxima heteronomia. Hobbes (1588-1679) regala a l’estat (Leviatan) el privilegi de determinar les regles de l’ètica i la política. Kant (1724-1804) desvincula la moral de qualsevol finalitat, que necessàriament estaria sotmesa a variacions en funció de què es considera en cada moment bo, i proposa una moral autònoma, que tindria valor sempre i arreu. Hegel (1770-1831), des d’una perspectiva diferent, considera que l’estat és la suprema encarnació dels valors individuals i socials, és a dir, de l’ètica i la política. Època moderna: Nova ruptura entre legalitat i moralitat. Probablement a partir del segle XVIII i principis del XIX.
S.XIX. Nietszche (1844-1900). La moral i la mort de Déu. Dicotomia entre Sartre i Camús davant els règims comunistes. Camus es va adonar que la pràctica soviètica estava basada en el sacrifici de molts individus. Com a conclusió trobem que són necessaris uns valors comuns per viure tots junts. S’obre el debat. La política d’avui és maquiavèl·lica, com per exemple els atemptats de Barcelona. Ens preguntem si els enemics son o no son persones, En Fèlix contesta que sí, son persones. Per arribar a ser el que ets, has de triar moltes vegades en el camí, fas petites finalitats, d’alguna manera el que volem és ser feliços. Recomanen un altre llibre d’en Camus, l’Estranger, a part dels Justos. Els oients troben convenient saber diferenciar els temes morals i l’ètica (lleis per mantenir la pau social). Surt el tema d’economia, els emigrants protestants als Estats Units eren molt austers i es menja per necessitat, no per plaer. Quin canvi hauria de venir perquè fossin els primers consumistes? En la pel·lícula El banquet de Babel es veu molt bé una mentalitat que ve del protestantisme. Si tu ets triomfador, possiblement tens Déu a prop. Un assistent comparteix que viure en comú també ha de tenir la seva finalitat, seria aconseguir una harmonia amb el món. Es comenta que estem en un moment de descrèdit total, amb la post veritat, les notícies estan molt manipulades. La fragmentació social fa molta pena. Hi ha una gran demagògia, hem de ser crítics amb nosaltres mateixos. Que la política tingui desprestigi és molt greu, perquè és de tots. Com a consell d’en Mariano i per finalitzar, diu que el primer que s’ha de fer és deixar les emocions a part i fer servir el cap. Fins a la propera sessió “La banalització del mal” al desembre.