2016/2017
Núm.
8
El món no existeix Dimarts 25 d’abril de 2017 Avui tractarem l’obra del jove filòsof alemany Marcus Gabriel El món no existeix. Abans de començar, és pertinent contextualitzar l’herència filosòfica del segle XX. Un dels problemes que té és que no té un cànon, en canvi, el segle XIX si el tenia. Al segle XX, depèn de qui ho digui trobarem una tendència diferent.
Biblioteca Roca Umbert
Tenim la filosofia marxista (feta a l’URSS i a Europa Occidental), l’existencialisme de Kierkegaard, Heidegger i Sartre, la filosofia fenomenològica amb Husserl, i la filosofia post Nietzsche, amb Bataille i Foucault. La filosofia analítica la trobaríem amb Russell i Wittgenstein amb el Tractatus logicofilosòfic (atomisme lògic). La filosofia del llenguatge amb les investigacions filosòfiques del mateix Wittgenstein. Per acabar, ens trobem amb la postmodernitat i finalment amb El món no existeix de Gabriel, representant el nou realisme. L’obra està dividida en set capítols (igual que el Tractatus de Wittgenstein). Markus Gabriel vol crear un sistema filosòfic nou, critica la postmodernitat i el seu reduccionisme lingüístic, i la metafísica que s’ha fet al llarg de la història. La tesi inicial de l’obra és molt clara: el món no
existeix. Això possibilita l’existència de moltes coses i fets. Si no hi ha món, aleshores no podem parlar de visions del món. Què seria el món? Aquell conjunt que inclou tots els conjunts, incloent-hi ell mateix. Anirà definint coses, el món en el qual poden aparèixer coses són els camps de sentit. Hi ha multitud de camps de sentit, reivindica el nou realisme perquè considera que ens hem perdut en el llenguatge. Reivindica les coses, vol denunciar llenguatges buits, vol parlar dels fets, han d’haver-hi uns fets. Qualsevol fet pot convertir -se en un camp de sentit. No va cap un objectivisme radical. En els capítols va tractant els camps de sentit; l’existència, la ciència, la religió, l’art, per acabar amb el capítol setè que parla sobre la televisió i les sèries. Les sèries poden donar-nos una idea aproximada sobre quin és el sentit (l’esperit) de la nostra època. El fet que l’obra acabi amb l’epígraf sobre la religió i l’art, en tant que àmbits importants per l’existència humana, sembla està relacionat amb el Tractatus de Wittgenstein. Mariano anima els assistents que han llegit el llibre que donin la seva opinió: En general ha agradat, no el troben difícil, a un l’ha sorprès gratament el Tractatus de Wittgenstein per la manera d’escriure sobre el
Col·labora:
Programació 2016/2017 Biblioteca Roca Umbert
Núm.
llenguatge. És el mateix concepte dels números infinits, mai s’acaben, igual que passa amb el món. Troben a faltar en l’obra d’en Gabriel que parli sobre l’ètica. La seva arrogància és proporcionalment inversa a la seva edat. Segons en Mariano, no fa res més que repetir i ho fa d’una manera més o menys genial, però no troba que aporti res de nou. Un altre assistent opina que no sap fins a quin punt lliga la seva manera de fer amb la matemàtica. Sembla que comenci a posar noms segons el que pensa, a l’usuari no li aporta res perquè està buit en la faceta dels valors. Una assistent pregunta quina relació hi ha entre el llenguatge i els fets; Gabriel rebutja el llenguatge pel llenguatge, els fets hi són. Qualsevol fantasia és un camp de sentit, el llenguatge s’està apropiant de la realitat. En Fèlix posa com a exemple les paraules de Junqueras, polític de ERC, parlant dels pressupostos, referint-s’hi com conceptes buits de sentit. La visió de conjunt és la que ens fa veure les coses objectives, ens apropen al pensament de Popper, comenta en Mariano. La divulgació de la ciència és dogmàtica, la ciència en si no ho és, són fets objectivables. Donem per acabada la sessió d’avui, en la pròxima posarem punt i final al curs, amb la filosofia inacabada de Marina Garcés.
8