2016/2017
Núm.
6
Utopies contemporànies/polítiques Dimarts 28 de febrer de 2017 Avui serà la tercera sessió que parlarem de les utopies. Ens centrarem temporalment en l’època contemporània, i deixarem pas al món de les distòpies per al mes de març. En les utopies contemporànies trobem que aquesta ficció ens permet representar el present i el futur. En els segles anteriors, la referència utòpica sempre era el passat fictici. A partir del segle XVIII, s’inventa la ucronia, és a dir, la ficció ambientada en un futur més o menys allunyat i basat en dades històriques hipotètiques.
Biblioteca Roca Umbert
Introducció al segle XIX: Aquest segle serà el de les utopies. És una època de grans canvis, el final del predomini de la noblesa i l’ascens de la burgesia. El proletariat té unes condicions de vida infrahumanes. Salaris de misèria, amuntegaments en els barris obrers. La por a la revolució fa que es millori en les condicions de vida i es creïn els moviments sindicals. Aquesta situació va inspirar a molts reformadors socials i polítics, que van elaborar projectes més o menys utòpics. En aquest context, neix un grup d’arquitectes per crear i dissenyar barris utòpics. A nivell filosòfic, el corrent positivista, iniciat per Comte, neix com a reformador de la societat i la moral, d’alguna manera aquest
pensament tindrà la seva influència en l’urbanisme del segle XX. Com es reflecteix a la pràctica? Es comencen a construir nous barris. Ens alguns casos, els industrials posaran terres per construir habitatges per a obrers (per exemple, Robert Owen). Es compaginaran el tema del camp i el treball a la mina, com que tenen un tros de terra faran horts per tenir més aliments. Tot això compleix amb una estratègia per tenir-los allunyats dels bars i de moviments revolucionaris, darrere hi ha una funció moralitzant. Un altre exemple el trobaríem a la Colònia Güell. Trobarem un impuls utòpic per millorar les condicions de vida. També es faran molts parcs, per exemple, al París napoleònic es van fer quatre grans parcs. La idea s’estendrà a tot Europa i, després, als Estats Units (Central Park a Nova York). Introducció al segle XX: Serà el segle de les revolucions d’inspiració marxista: 1917- Revolució russa, 1949Revolució xinesa, 1956- Revolució d’Hongria, 1959- Revolució cubana, 1968- Revolució de Praga, 1970- Revolució xilena, 1974- Revolució dels clavells, 1979- revolució sandinista,... Els nous arquitectes, Le Corbussier (18871965), Mies Van de Rohe (1886-1969), Frank Lloyd Wright (1867-1959), construiran edificis
Col·labora:
Programació 2016/2017 Biblioteca Roca Umbert
Núm.
altíssims amb ciment. L’habitatge ha de ser funcional i racional. També hi haurà escriptors d’antiutopies, que desconfien davant dels avenços científics, el mecanisme i l’automatització. De la mateixa manera que les utopies van trair les seves promeses i van conduir a la violència, a l’autoritarisme, al control de la consciència i a la felicitat obligatòria, la proposta del moviment modern va generar, contra la seva voluntat, una societat disfuncional, nociva per a l’individu convertit en un engranatge de la màquina d’habitar de Le Corbussier. Van generar contraciutats ideals. Conscients de l’alienació de la vida humana de les urbs, els arquitectes van voler idear un entorn més habitable i moltes vegades van aconseguir tot el contrari: aprofundir en la fragmentació i l’aïllament social. Hi va haver l’aparició de l’urbanisme distopic, àrees suburbials, barris dormitori degradats. Es vol crear una llengua universal, l’esperanto, per superar les barreres lingüístiques. Però serà finalment l’anglès, l’idioma dels diners, el que s’imposarà. També cal assenyalar el tema de les presons i els psiquiàtrics, ja que es pretenen enderrocar els murs que els separen de la societat. Trobarem molts intents d’utopies que ofereixen salvació individual, de minories o de elits. Finalment, al segle XXI, serà l’ecologia i el retorn a la natura la principal aspiració utòpica. S’obre el debat: A una assistent li sorprèn que els industrials hagin fet colònies per millorar la vida dels seus treballadors, però parlem d’una minoria, veritablement. Per exemple, els republicans als Estats Units fan fundacions per revertir la riquesa al país. Un altre assistent opina que han millorat molt els barris, posa com exemple
6
el barri de Sant Roc de Badalona. La utopia no es pot identificar, només hi ha d’haver un plantejament fantàstic i teòric, no necessita una realitat. Un altre assistent arriba a la conclusió que el sistema capitalista té una gran capacitat d’assolir certes idees que poden semblar utòpiques, quan la utopia té un component ideològic no digerible pel sistema vigent capitalista. Una altra opinió ens porta a reflexionar: des de quin prisma ho mirem tot? Des del primer món. Què diria un aborigen de les utopies? Fins a quin punt hem d’intervenir o ser simples espectadors? Hi ha una esmena al moviments dels sense terra de l’Amazonia. La societat occidental té alguna utopia? Ens ha quedat alguna utopia? Potser és un símptoma de la poca visió de futur que ens queda? En Fèlix comenta que estem en una contradicció: pensem alhora en la renda bàsica i el decreixement. El moviment dels indignats també és una utopia, encapçalats pels escrits de Hessel i Sampedro. Reflexionem: estem disposats a decréixer? A prescindir? No hi estem disposats, però això no vol dir que la realitat ens obligui a créixer. Els recursos i els mercats són limitats, hi ha molta especulació, decreixerem segur. Les revolucions han portat a l’individualisme, a fer bombolles un mateix. Això evita que la gent s’ajunti, però la utopia s’ha de plantejar en societat. Per finalitzar la sessió acabem amb una frase d’un contertulià: “Para hacer la revolución tiene que cambiar primero uno mismo”.