2015/2016
Núm.
7
Més enllà de la postmodernitat
Biblioteca Roca Umbert
Dimarts 31 de març de 2016 S'inicia el taller de filosofia amb una convençut (com Vattimo) que no només s'ha introducció a càrrec de Mariano Fernández superat la postmodernitat, sinó que ja hem que versa sobre la comprensió dels autors iniciat una etapa nova: més enllà de la Vattimo i Habermas a través de la modernitat i postmodernitat on la temàtica ja es troba en la postmodernitat. Aquesta autors com Han i Zizek entre altres; comprensió passa per una encara que, en certa mesura, el “No hi ha fets, només anàlisi històrica que arrenca interpretacions. Tot passa de la discurs de més enllà de la en l'antiguitat grega, nostra existència immediata; postmodernitat (de forma explícita) passant per l'època només hi ha interpretació i està també en Vattimo i Habermas. mediació”. Vattimo, Gianni hel·lenística, la medieval, el Mariano, dins de la comparació renaixement i aparca en la entre Vattimo i Habermas, ens modernitat, des d'on s’articula fins a la explica que el primer defensa un nihilisme no postmodernitat. agressiu, i que reconstrueix una nova societat Mariano assenyala que la Il·lustració desairada. Joan Carles matisa que aquest crea un idealisme que deriva en una raó nihilisme és idèntic al que va defensar, en el d'autenticitat; Mariano qüestiona aquesta seu moment, Nietzsche per tenir un caràcter autenticitat irrevocable de la raó contraposant optimista i reconstructor, la dimensió del qual -la amb les contradiccions que en fa la es fa extensiva a la cultura, la moral i postmodernitat de Vattimo, per exemple. l’antropologia. Joan Carles continua exposant Aquesta postmodernitat es caracteritza per la la comparació entre tots dos autors, però ara negació del pensament universal i pel ho fa des d’Habermas, qui contraposa el desenvolupament d'una societat inapel·lable. nihilisme de Vattimo amb l'imperatiu categòric Joan Carles descriu les relacions de Kant: convé una llei universal de la qual internes i externes entre Vattimo i Habermas tots participin sense estar-hi obligats de forma al fil de les tres èpoques del moment filosòfic externa, l'obligació ha de ser interna; és a dir, que tots dos viuen: la modernitat, la no ètica sinó moral. D'aquesta manera la postmodernitat i un més enllà de la societat viurà amb valors autèntics, sincers i modernitat. És possible una situació (època sociables. conceptual) que superi la postmodernitat Mariano continua afirmant que quan autors com Habermas neguen haver Habermas s'ancora en la defensa d'una raó superat la modernitat? Joan Carles està absoluta però no a la manera totalitària i
Col·labora:
Programació 2015/2016 Biblioteca Roca Umbert
Núm.
impositiva, sinó per raó de ser lògica i sensata. Aquesta raó forma part de la naturalesa humana com a component intrínsec en l'home. Joan Carles precisa que aquesta naturalesa humana no té una assignació espiritualista, que es refereix a les subjeccions que el subjecte desenvolupa pel fet de ser-ho al món. Mariano continua amb Habermas i Vattimo respecte el concepte d'història; realitza una descripció històrica esmentant la importància de la historicitat en l'època clàssica (que la veien com cíclica) passant per la medieval (el cas de sant Agustí) que la interpretaven com lineal. Esmenta el marxisme com a integrant (per influència de Hegel) de l’anomenat fi de la història: no hi ha direcció històrica. Joan Carles, citant a Vattimo, introdueix el concepte de llibertat: la llibertat social s'aconsegueix a través de la dialèctica que proporciona el diàleg. Ser lliure vol dir nihilitzar, lluitar constantment amb l'altre per arribar a un acord superable en tot moment. Mariano cita la debilitat de la modernitat i Joan Carles diferencia entre la filosofia feble (la metafísica) i la forta (el racionalisme cientifista). En l'actualitat es viu una desorientació respecte a ambdues filosofies: totes dues estan en crisi. Mariano assenyala que això és el que alguns han anomenat societat líquida i sòlida. Introduïm els conceptes de tolerància i llibertat com a punts pilars de debat. Joan Carles planteja si és possible conèixer la
7
veritat de la llibertat i saber on s'ubica en aquest coneixement la tolerància. Els assistents afirmen que ser lliure és únicament un fet social, alguns diuen que la llibertat és la capacitat de triar, d'altres que la veritat de la llibertat és absoluta i divina. D'aquí la discussió s'expandeix cap a la defensa d'una veritat absoluta o la reivindicació del relativisme com a veritat operativa. Sorgeix la dicotomia entre veritat i realitat. Finalitza el taller amb la qüestió de si en l'actualitat, la veritat o la realitat tenen una funcionalitat absoluta o relativa.