LA VEU DEL POETA
J.W. GOETHE Selecció de poemes DIMECRES 17 DE GENER 2016 Elegías romanas A vosotros debemos el saber que hemos sido felices una vez. I ¡Decid, piedras; hablad vosotros, altos palacios! ¡Una palabra, oh vías! Genio, ¿no te conmueves? Sí, un alma tiene todo dentro tus sacros muros, ¡oh Roma eterna! Solo que aun para mí está muda. ¡Oh, quién podría decirme en qué ventana antaño vi la pura beldad cuyo fuego es un bálsamo! ¡Ay, qué torpe mi alma no adivina aún la senda, vagando por la cual tiempo perdí precioso! Templos, palacios, ruinas y columnas hoy miro cual hombre que al viajar sacar provecho sabe. Mas pronto su tarea termina y solo queda un templo, el del amor, que a iniciados acoge. ¡Un mundo, en verdad, eres, Roma! Mas sin Amor, ¡ni el mundo sería mundo ni Roma fueras tú!
LEIPZIG. FRANKFURT. 1765-1770 Nit nuvial En la cambra, ben lluny de la bullícia, t'espera Amor fidel, tot temerós de que algun convidat vingui, amb malícia, del llit nuvial a pertorbar el repòs. Davant d'ell, i al través del groguenc ambre, hi lluenteja mística claror, un terbolí d'encens omple la cambra perquè ambdós hi pugueu fruir millor. I com bat el teu cor al sonar l'hora, que treu a fora els hostes baladrers! Com t'enardeix la boca temptadora que ben tost no podrà negar-te res! Per acabar, en impacient desvari t'endús a ella i veus amb dolç anhel de la llàntia que espera al santuari el llum fix i tranquil com un estel. Com tremola, al retop de tes besades, sa galta arrodonida i el seu pit; no pot usar el rigor d'altres vegades perquè és per deure que ara tu ets ardit. Amor t'ajuda a despullar l'aimia, pro tu enllesteixes més, el doble i tot, i ell després, de seguit, amb picardia, vergonyós tanca els ulls tan fort com pot. (Versió de Joan Maragall)
ESTRASBURG. 1770-1771 Benvinguda i comiat Batia el cor, au, a cavall! Abans fou fet que no pensat; bressava el vespre ja la terra i a les muntanyes la nit queia; vestit de boira s'alça el roure com un gegant enarborat on la foscor des de la fronda amb cent ulls negres esguardava. La lluna des d'un puig de núvols trista guaitava en la boirina, els vents batien ales tènues, ombrius brunzien a l'orella. La nit mil monstres engendrava, pro fresc i alegre era el meu ànim: A dins les venes, quina flama! A dins el cor, quina cremor! Vaig veure't, doncs, i el goig suau fluí del teu esguard en mi: tot el meu cor t'era a la vora i cada alè era per a tu. Un temps rosat de primavera l'amable rostre et circumdava i per a mi era dolç -oh déus!jo que no creia ser-ne digne. Mes ai, que amb el sol del matí m'estreny el cor el comiat: En els teus besos, quin delit! En els teus ulls, quin sofriment! Vaig partir, restares capbaixa i em vas seguir amb l'esguard humit: i amb tot, quin goig és ser estimat! I quin goig, oh déus, estimar! (Versió de Feliu Formosa. Musicada per Schubert)
FRANKFURT. 1771-1775 El rey de Thule Hubo en Thule un rey constante con su amada, la que un día, al morir, dejó a su amante áurea copa que tenía. Fue, de allí, la taza de oro, don de mágica riqueza, y al beber, la real tristeza la humedecía con lloro.
Cuando el rey vio su partida cercana, dio al heredero la ciudad y un mundo entero, menos su copa querida. Sentóse luego a la cena en medio de sus magnates, y al pie rugen los embates del mar que la sala atruena.
Allí el bebedor anciano brinda última vez su copa, la echa al mar y el mar la arropa en su lecho soberano.
La ve hundirse; que se llena y se pierde en lo profundo... Y el rey llora su pena no bebió más sobre el mundo.
Al postilló Cronos Apressa’t, Cronos! Endavant el trot sorollós! Muntanya amunt tresca el camí; un penós vertigen em puja al cap en veure el teu titubeig. Sigui viu, àdhuc precipitat, el teu trot sobre canyes i pedres, ràpid cap a la vida! Ara una altra vegada afluixes el pas per respirar en el fatigós camí muntanya amunt. Ànim! no siguis mandrós, sempre endavant amb esperança! Ample, alt, meravellós, ens rodeja l’espectacle de la vida; entre muntanya i muntanya sura l’esperit etern, ple de pressentiments de vida perdurable. En un costat t’atrauen les ombres d’una feixa i les delícies que prometen les mirades d’una noia en aquella llinda. Esplaia’t! Per a mi també, noia, aquesta beguda escumosa, aquesta mirada fresca i saludable! Avall, doncs, ràpid, avall!
Mira, el sol declina! Abans que es pongui, abans que la boira envolti la meva vellesa en els aiguamolls, i que em tremoli la boca desdentada i els ossos tremolosos. Ebri de l’últim raig, porta’m, un mar de foc en els meus ulls escumosos, cec i vacil·lant, fins a la porta nocturna dels inferns. Toca, postilló, la teva trompa, fes més sorollós el trot, que l’Orcus senti que arribem, que just en el portal ens rebi amable el nostre amfitrió. (Versió: Manuel Capdevila i Font)
Delícia de la melangia
No us assequeu, no us assequeu, llàgrimes d’amor etern! Que buit és, que mort el món a l’ull mig assecat! No us assequeu, no us assequeu, llàgrimes d’amor malaurat!
(Trad. Alfonsina Janés. Musicada per Zelter, Beethoven i Schubert)
WEIMAR. 1775-1786 Canción nocturna del caminante Tú, que desciendes del cielo, que todos los males y aflicciones consuelas, y que al doblemente apesadumbrado doblemente lo reconfortas. ¡Ah, estoy harto de tanta lucha! ¿Por qué tantas alegrías y penas? ¡Dulce paz, ven, ven a mi pecho!
Amor incansable Nevant, plovent, amb aspre vent, pel fred congost, pel núvol fosc, endavant, més enllà, sense parar!
Molt més m’estimo sofrir turments que comportar tant goigs vivents! Ah, el foll anhel de cor a cor,
quina tortura sense confort!
Com fugiria? Pel bosc tot el dia? No hi ha sortida! Cim de la vida, goig ets sense repòs, amor, sense repòs!
Mignon
-¿Conoces el país do medra el limonero y doradas naranjas bajo la parra brillan? Del cielo azul un leve céfiro se desprende plácido el arrayán y altivo el laurel vibran. ¿Conoces el país?, dime. -¡Oh, sí, allá contigo, amado mío, quisiera yo volar'
-¿Conoces tú la casa? Su techo se sostiene sobre columnas; fulgen el salón y las cámaras, y marmóreas estatuas, mirándome, se yerguen; Oh, ¿qué te han hecho, dime, mi pobre malpocada? ¿Conoces el país?, dime. -¡Oh, sí, allá
contigo, mi ángel bueno, quisiera yo volar!
-¿Conoces la montaña y su nubosa senda? La mula, entre niebla va buscando el camino del dragón en las cuevas la vieja raza anida; rueda la roca y cae y en el agua se abisma. ¿Lo conoces tú?, dime. -¡Oh, sí, allá oh padre mío, debemos el paso enderezar!
Qui mai amb plors no amaní el pa
Qui mai amb plors no amaní el pa, qui mai no passà nits de fel plorant al llit fins l’endemà, poc us coneix, poders del cel!
La vostra mà a la vida ens mena, deixeu que el pobre caigui en erra i així el lliureu a dura pena: que tot es purga aquí a la terra.
ITÀLIA. WEIMAR. 1786-1793 A Príap Vet aquí el meu jardí, on les flors d'amor jo conreo, tal com la Musa prudent les repartia en feixons. Branca plena de fruita, de daurada fruita de vida, que plantava, feliç, ara la vetllo, joiós. Príap, vulgues fer-me costat! No temo pels lladres: que amb total llibertat culli i frueixi el passant. Guarda'm, però, dels hipòcrites vils, els tímids canalles, si en vingués cap a espiar tal jardinet esbarjós i fes ois dels fruits de natura, puneix-li el darrere amb el pal vermellós que a l'engonal et treu brot.
(Trad. Miquel Desclot. És una de les Elegies romanes suprimida)
Elegía romana V Qué dichoso me siento en suelo clásico. pretérito y presente me seducen. sigo de los antiguos el consejo, y el día ocupo a gusto con sus libros. Pero la noche Amor me la entretiene: si acaso aprendo menos, gozo el doble. ¿Pues no aprende la mano sobre formas al deslizarse por el seno breve o al bajar suavemente por la cadera? Comprendo entonces la verdad del mármol, con mis ojos palpando y con mi mano.
Cuando no todo el día me concede, me compensa mi amor toda la noche. Y no todo son besos; conversamos; cuando la rinde el sueño, yo medito. Más de un poema he escrito entre sus brazos, y en su espalda he escandido mis hexámetros, inflamada mi alma por su aliento que el mismo fuego aviva en el que ardieron los tres grandes poetas del amor. (Versión de Enrique Baltanás)
Prop de l’amant Jo penso en tu quan en la mar fulgura la llum del sol: jo penso en tu quan en la font detura la lluna el vol.
Jo et veig quan s’alça per la ignota via la pols, i quan trèmul avança, sense companyia, el vianant.
Oesc ta veu quan munten les onades amb ronc brogit. En el pradell jo trob tes lleus petjades quan ve la nit.
Amb tu jo só, malgrat la trista absència, per sempre més. El sol és pot, dels astres ve l’ardència. si t’hi veiés! (Trad. Jeroni Zanné)
Proximitat de l’ésser estimat
Penso en tu quan del sol la lluïssor des del mar resplendeix; penso en tu quan el raig de lluna es pinta a l’aigua de les fonts.
Et veig a tu, quan el camí remot la polseguera s’alça; en fonda nit, quan per l’estret vial tremola el caminant.
Et sento a tu, quan amb rumor pausat s’aixequen les onades; al bosc quiet sovint vaig a escoltar quan tota cosa calla.
Estic amb tu, encara que ets tan lluny, et sento prop de mi! El sol es pon, aviat veuré estrelles, oh, si fossis aquí!
(Trad. Feliu Formosa)
WEIMAR. 1794-1797; 1798-1805 Naturalesa i art semblen fugir-se Naturalesa i art semblen fugir-se i s'han trobat abans que no ho pensem; també en mi s'ha esvanit l'antagonisme i ambdós semblen atreure'm igualment.
Potser és vàlid només l'esforç honrat! Si en hores mesurades ens lliguem a l'art amb cos i ànima, potser lliure al cor la natura torna a encendre's.
Així amb tota cultura s'esdevé: esperits allerats en va s'esforcen vers els cims purs de la perfecció.
Qui vol el gran, s'ha d'afanyar. Només en la limitació es revela el mestre i sols la llei pot dar-nos llibertat. (Trad. Feliu Formosa)
Encontre feliç En l’ampla capa ben envolt, jo anava per un desert i pedregós camí, i vers la prada trista davallava, l’esprit inquiet, volent enfora eixir.
De prompte un jorn novell vaig descobrir: una donzella, en nimbe de llum blava, com la imatge viventa se’m mostrava del món poètic. Dolç conhort sentí.
La fiu passar, bo i fent un pas enrere: m’embolcallí en la capa estretament, com per domtar la sensació primera.
Emprò la vaig seguir, la testa dreta, i la capa llencí, sentint-la estreta. i ella caigué en mos braços dolçament. (Versió: Jeroni Zanné)
WEIMAR. BOHÈMIA. 1806-1813
Comiat Jo que jamai fui las dels seus petons, amb un de sol vaig separar-me d’ella. Del trist comiat en els dolors pregons, me semblà la ribera sempre bella,
quan la deixava, amb sos jolius racons, de la terra preada meravella. I alcí l’esguard al cel, cercant-ne el fons; la nit vingué a pleret, sens cap estrella.
I a la fi, quan la mar m’hagué volgut, en mor cor s’esvetllà fogós deler, i cerquí, malcontent, el bé perdut.
Llavors, a plena llum, jo fui feliç, com si aquell bé perdut fos un no-re, com si aquell bé perdut encar gaudís. (Trad. Jeroni Zanné)
Feliç anhel Digueu-ho només als savis car la gentada en fa mofa, vull enaltir allò que és viu i anhela morir entre flames.
En la fresca nit d’amor que et creà, que tu creares, et torba un contacte estrany quan resplendeix la candela.
Ja no romans abraçat a l’ombra de les tenebres, i et domina el nou desig d’un altre enllaç més excels.
La distància no és problema, véns volant i fascinat
i a la fi, àvid de la llum, papallona, ets tot cremat.
I mentre no et passi això: que moris per transformar-te, ets només un hoste trist en aquesta fosca terra. (Versió d’Alfonsina Jané)
WEIMAR. BOHÈMIA. 1806-1823 A Werther Novament goses, ombra tan plorada, de sortir a la llum del dia, véns a trobar-me en prats florits de nou i no t’espantes de veure’m. És com si ara visquessis a trenc d’alba, on ens refresca el rou d’un mateix camp, i rere el malvolgut esforç del dia, del sol que mor l’últim raig ens encanta; destinats jo a romandre, tu a partir, m’has precedit... i ben poc hi has perdut.
La vida humana sembla un destí august; que amable el dia i que gran és la nit! I plantats dins del goig del paradís, gaudim del sol magnificent a penes,
car tot seguit lluita el confús afany bé amb nosaltres mateixos, bé amb l’entorn; res no completa res com desitgem, és fosc a fora, mentre a dins hi ha llum, un aspecte esclatant tapa uns ulls tèrbols. És a prop... i desconeixem la sort.
I la creiem conèixer! Amb violència ens pren l’encís de femenina imatge: el jove, alegre com en plena infància, en primavera neix, fet primavera, embruixat i sorprès: de qui ha estat obra? Mira al voltant i veu que el món és seu. Lluny l’atreu un apressament sens traves, res no el limita, ni mur ni palau; com vols d’ocells arran de cim boscosos, plana al voltant de la quimés estima, cerca de l’èter, prest a l’abandó, l’esguard fidel, i aquest el reté amb força.
Pro advertit massa d’hora o massa tard, sent el vol impedit, se sent captiu. És bo de veure’s, separar-se és dur, tornar a reveure’s dóna un goig més gran, i els anys en un moment són compensats; i els anys a la fi l’adéu, pèrfid, espera.
Somrius, amic, sensible com s’escau: un cruel comiat et féu famós; vam cantar el teu malfat digne de llàstima, per al bé i per al mal ens vas deixar. I ens va atreure de nou la via incerta i laberíntica de les passions, i atrapats en fretures repetides, la partença a la fi –partir és la mort! Com ens corprèn, quan el poeta canta per evitar la mort que du el partir! Nuat en tals turments, mig endeutat, li doni un déu de dir allò que suporta. (Versió de Feliu Formosa)
WEIMAR. 1823-1829
Llegat Cap ésser pot desfer-se en el no-res! El que és etern segueix movent-se en tots, tu en l’existència persisteix feliç! el ser és etern, car unes lleis conserven els tresors vivents que el tot ha pres per ornament. Hom va trobar fa temps la veritat, i ella uní els nobles d’esperit. Fes teva aquesta antiga veritat! Fill de la terra, remercia al savi que li manà girar al voltant del sol i l’òrbita als germans assenyalà.
Després entra en el teu interior, allà dins hi trobaràs el centre del qual no dubta cap noble d’esperit. Allà no hi falta pas la norma: car la consciència independent il·lumina tot allò que fas. Després hauràs de fiar-te dels sentits, no et faran veure res d’impropi si se’t manté despert l’enteniment. observa amb joia i mirada serena i dòcil i segur vés caminant Per prats d’un món ple de prosperitat. Gaudeix de l’abundor amb mesura: que el seny sigui en tot lloc present on la vida es complau amb la vida. El passat es farà perdurable, el futur per endavant vivent, l’instant eternitat. I un cop ho hauràs aconseguit, i t’omplirà un únic sentiment: només és veritat allò que dóna fruit, observa què fa la majoria, va tirant a la seva manera, tu uneix-te al grup més petit. Com des de molt antic, sense parlar-ne, el poeta, el filòsof creà una obra d’amor seguint la seva pròpia voluntat, la més formosa gràcia guanyaràs: sentir el que sentirà l’ànima noble és de tots els oficis el millor.
PRÒXIMA TERTÚLIA 17 de febrer a les 18 h Angi Expósito. Que el quererte no sea en vano
Presentació de llibre
BIBLIOTECA
HORARI
JORDI RUBIÓ I BALAGUER
• Dilluns, de 15 a 21h • De dimarts a divendres, de 9 a 21h • Dissabtes, d'11 a 19h Horari d'estiu
Baldiri Aleu, 6-8 08830 Sant Boi de Llobregat Telèfon: 936 309 760 Fax: 936 309 758 b.st.boillo.jrb@diba.cat www.biblioteques-santboi.org www.culturasantboi.cat
•De dilluns a dijous, de 14 a 21h •Divendres, de 9 a 16h Tancat • Diumenges i festius • Setmana Santa de Dijous Sant a Dilluns de Pasqua • Desembre del 24 al 31 Horari especial de matí de 9 a 16h 23 de juny i 5 de gener
TERTÚLIES POÈTIQUES 2016