Biblioteca Montserrat Abelló Comtes de Bell-lloc, 192-200 08028 Barcelona Tel. 932221198 A/e. b.barcelona.mab@diba.cat Horari Dilluns Dimarts Dimecres Dijous Divendres Dissabte
10 a 14 i 16 a 21 h 10 a 21 h 10 a 21 h 10 a 14 i de 16 a 21 h 10 a 14 h i 16 a 20 h 10 a 14 h i de 16 a 20
Horari d’estiu (24 de juny al 24 de setembre) dissabtes tarda tancat.
Més informació www.bcn.cat/biblioteques Visita el nostre bloc de recomanacions del fons de Biblioteques de Barcelona
http://bibarnabloc.cat
ANY TERESA PÀMIES 100 anys del naixement
www.barcelona.cat/bibmontserratabello www.facebook.com/ bibmontserratabello https://issuu.com/bibmontserratabello
Balaguer, Lleida, 1919— Granada, 2012
Pàgina 2
Pàgina 11
Activista política, de l'any 1939 fins al 1971 s'exilia a l'Amèrica Llatina, Txecoslovàquia i França. Novel·lista, prosista, assagista i periodista. La seva carrera literària es caracteritza pel seu compromís social i polític i per la seva vinculació al feminisme que sempre es mantingué en una línia crítica. Publicà novel·les, dietaris, reportatges i memòries, sempre amb un fons autobiogràfic i de testimoni personal d’uns anys, des de la Segona República Espanyola fins al maig francès de 1968. En aquest sentit, la seva obra pot considerar-se, en part, una crònica del seu temps, sobretot pel que correspon als anys de la guerra, de l’exili i fins de la resistència. L’any 2001 se li concedí el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Opinió inconformista: vuitanta-set dilluns a l’Avui. Barcelona: Ara Llibres, 2003.
Tercer trimestre 2019 Bibliografia Testament a Destino, 1971.
Praga.
Barcelona:
Diàleg imaginari entre Tomàs Pàmies, vell militant comunista, i la seva filla Teresa, construït a partir de les memòries que Tomàs va escriure durant els últims anys de la seva vida, en les què fa un recorregut des de la seva infantesa a Balaguer en una època de penúries i repressió política, fins a la seva vellesa instal·lat a Praga, ciutat on va morir por abans que els tancs russos envaïssin Txecoslovàquia l'agost
de
1968.
Opinió Inconformista és una selecció dels articles de l’Avui, és un manifest a favor de les llibertats, contundent, crític i com ella mateixa explica a la introducció, políticament incorrecte. Teresa Pàmies reivindica en aquest llibre la importància de la memòria històrica, ataca sense embuts el sistema polític i econòmic que tenim, denuncia la discriminació de la dona en molts estaments de la societat i reflexiona amb contundència i originalitat sobre moltes qüestions de la nostra vida quotidiana.
Pàgina 10
Pàgina 3
Jardí enfonsat: viatge a Castella-Lleó. Barcelona: Destino, 1992.
Quan érem capitans; Quan érem refugiats. [Barcelona]: Proa, 2000.
Des que va veure El desencanto per primera vegada, Teresa Pàmies es va fer el propòsit de conèixer els escenaris on es desplegava la història i esbrinar algunes de les claus que el film deixava a la penombra. El jardí enfonsat és el jardí de la casa del poeta Leopoldo Panero, a Astorga. Aquell jardí on es succeïen les confessions de la vídua i els fills del poeta, que Jaime Chávarri va aplegar a la seva pel·lícula.
Nadal a Porto. Barcelona: Empúries, 1994. El Nadal a Porto és l´escapada d´uns avis emancipats que decideixen subvertir una tradició secular. La dita popular "per Nadal cada ovella al seu corral" ha perdut sentit quan la família convencional ha entrat en crisi. Per això els septuagenaris protagonistes d´aquest llibre fugen a Porto sense saber ben bé què els espera. Aquest nou llibre de Teresa Pàmies és una invitació a viure l´ancianitat sense por i sense prejudici.
Dues obres que expliquen les vivències de l’autora a la guerra i a l’exili. A Quan érem capitans hi trobem una Teresa adolescent protagonista de la revolució que somiava canviar el món. A Quan érem refugiats, Teresa Pàmies ens explica el viatge cap a la incertesa, llarg i dolorós, que va iniciar ella mateixa al camp de refugiats de Magnac-Laval. El seu testimoni punyent ens recorda que nosaltres també vam ser, fa no massa temps, víctimes de la tragèdia de l'exili forçat.
Aquell vellet gentil i pulcre. Palma de Mallorca: Moll, 1978. El vellet gentil i pulcre que viu de manera discreta a l’Eixample de Barcelona resulta que és un indesitjable, ex-col·laborador dels nazis, pervertit, sàdic i criminal. I la Teresa Pàmies el retrata admirablement, acostants’hi a través d’un seguit de personatges. Alguns d’ells només veuen una cara de la moneda, el vellet educat, elegant i independent que no crea problemes al veïnat. D’altres descobreixen amb horror el seu passat bàrbar i el seu present delictiu sota l’aparença de jubilat íntegre.
Pàgina 4
Pàgina 9
Coses de la vida: a ritme de bolero. Barcelona: Empúries, 1993.
Estem en guerra: escrits 1936-1939. Valls: Cossetània, 2005.
Durant més de cinc anys, Teresa Pàmies va participar en el programa Els matins de Catalunya Ràdio comentant alguna notícia d'actualitat. Amant com era dels boleros, la Teresa en triava sempre algun per il·lustrar el tema que havia tractat. L'autora opinava que les coses de la vida, fins i tot les més sòrdides i desagradables, es podien explicar sense fastiguejar ni avorrir el personal. En el llibre hi trobem una selecció d’aquells fulletons acompanyats de la lletra del bolero.
Aquest llibre recull una part dels articles periodístics que va escriure Teresa Pàmies entre 1936 i 1939, a més dels articles dels quals ella va ser protagonista. És una antologia, doncs, que reprodueix la memòria històrica de la nostra societat, el retrat viu a través d’un prisma únic i particular, a través d’uns ulls, els de la camarada Teresa Pàmies. Amb uns escrits directes, enèrgics i emotius fem un recorregut pel dia a dia de la Guerra Civil espanyola.
Allí em trobareu: viatges. Barcelona: Destino, 2002 Cròniques de comiat. Barcelona: Empúries, 2000. Aquesta llibre aplega petits homenatges pòstums que Teresa Pàmies va dedicar a personatges estimats, tant públics com anònims. 'Evocar els morts', ens diu l'autora, 'pot semblar un exercici fúnebre en l'ambient frívol i superficial que ens envolta, però aquestes cròniques no són obituaris ni foren escrites en la desolació dels tanatoris glacials i depriments de les ciutats modernes en les quals vetllar i enterrar els morts ha esdevingut un negoci macabre'.
Aquest llibre recull una tria de cinc viatges de Teresa Pàmies per Espanya i Portugal, recuperats des d'una mirada tan personal com enriquidora.
Amb una prosa fluïda que conjumina un punt d'humor, un punt de sarcasme i un punt de tendresa, Teresa Pàmies aconsegueix una aproximació molt peculiar a terres i persones que sent properes i també diferents.
Pàgina 8
Pàgina 5
La filla del gudari. Barcelona: Empúries, 1998.
Els anys de lluita: carta a la néta sobre el comunisme. Barcelona: Columna, cop. 2001.
L'estiu de 1991 un notari de Donostia convoca la Roser M. a la lectura d'un testament que la converteix en hereva d'una gran fortuna. La seva tia Elvira, septuagenària i artrítica, insisteix a acompanyar-la i, plegades, emprenen el viatge que canviarà la seva vida. Fascinada per la bellesa de la costa basca i desorientades per l'ambient polític general del terrorisme, no s'adonen que estan manipulades pels que es diuen successors dels "gudaris".
Teresa Pàmies va escriure aquest llibre a l’edat de 81 anys amb la intenció de transmetre a la seva néta Aliona i per extensió, a la resta de lectors, els seus records i també, les seves conviccions comunistes. Un comunisme de rostre humà, amb capacitat d’autocrítica. Perquè tal com ella va dir "són moltes les coses que no tornaria a fer, però tornaria a lluitar des de la militància comunista amb totes les il·lusions i decepcions que hi he trobat".
La vida amb cançó: cròniques radiofòniques. Barcelona: Empúries, 1999.
L’aventura d’envellir. Barcelona: Empúries, 2002.
La vida amb cançó és un cant apassionant contra la injustícia, la corrupció i el racisme i, especialment, contra els maltractaments i discriminacions imposades a la dona. Acompanyat de boleros, aquest llibre és un testimoni viu, emocionant i crític de la nostra vida quotidiana.
Reflexió personal de Teresa Pàmies sobre la vellesa. Sovint la nostra societat desestima el valor de les persones grans, ignora la prudència, el seny i l'experiència adquirits amb els anys. S'equipara, erròniament, el pas del temps amb el deteriorament de les qualitats humanes més valuoses. Però l’autora opina que la vellesa no és una qüestió d'anys, però sí d'estat d'ànim i defensa que d’envellir se n’aprèn.
Pàgina 6
Pàgina 7
Conviure amb la mort. Barcelona: Empúries, 2003.
Va ploure tot el dia. Barcelona: Labutxaca, 2012.
Teresa Pàmies aborda el tema de la mort amb una mirada lúcida i serena, com un procés natural que forma part, des del moment de néixer, de la nostra pròpia vida. L'autora recull en aquest llibre pensaments que filòsofs i poetes de tots els temps han escrit sobre la mort. La gran lliçó que ens espera és que aprendre a conviure amb la mort vol dir, també, lluitar -hi sense deixar mai de viure la vida amb plenitud.
Aquesta és la història íntima d'una resposta en el fons inexpressable i sempre posposada: per què i com es torna de l'exili? Estructurada a partir del pretext argumental d'un interrogatori en un dia de pluja, la novel·la és l'exposició dels motius que van forjar el retorn al seu país d'una dona que com Teresa Pàmies- va passar quaranta anys a l'exili.
Informe al difunt. Barcelona: La Campana, 2008. El «difunt» del títol és el marit de Teresa Pàmies, Gregorio López Raimundo, la gran figura del PSUC en la clandestinitat durant la dictadura, i persona respectada per tothom arribada la democràcia. L’autora explica aquí les circumstàncies de la seva mort i evoca el difícil passat compartit.
Si vas a París, papà…: diari de maig 1968. Manresa: Tigre de Paper, 2018. Aquest llibre narra el dia a dia de dos mesos convulsos que van sacsejar París, l’estat francès en la seva totalitat, i bona part de les societats del continent europeu. Teresa Pàmies ens parla dels estudiants revoltats, de les vagues obreres, del paper del Partit Comunista Francès, de la reacció de la burgesia, i de com la comunitat catalana exiliada vivia els fets, oscil·lant entre la participació activa i un aïllament intel·lectual.