Un passeig pel passat i el present del barri de Vallcarca

BIBLIOTECA DE VALLCARCA I ELS PENITENTS – M. ANTONIETA COT (Passeig de la Vall d’Hebron, 65-69. 08035 Barcelona)

Autor: David Tristany Gamez

-JUNY DE 2015-

ÍNDEX Pàg. PRÒLEG______________________________________________________________2 DADES BÀSIQUES DE LES PERSONES ENTREVISTADES________________________2 SITUACIÓ DEL BARRI DE VALLCARCA________________________________________6 EL PASSAT DEL BARRI DE VALLCARCA_______________________________________7 Com era el barri?_______________________________________________________7 Personatges relacionats amb Vallcarca______________________________________8 Edificis______________________________________________________________12 Curiositats___________________________________________________________16

Editorial Bruguera, “la fàbrica dels somnis”_________________________________19 Símbol del passat______________________________________________________23

EL PRESENT DEL BARRI DE VALLCARCA___________________________________24 Com és el barri? ______________________________________________________24

Les associacions del barri de Vallcarca i part del Coll__________________________25

El present cultural del barri______________________________________________34

Símbols de la Vallcarca actual____________________________________________35

EL FUTUR DEL BARRI DE VALLCARCA______________________________________36

BIBLIOGRAFIA________________________________________________________40 1

PRÒLEG En primer lloc, abans de mostrar el conjunt de pàgines que conformen aquest document, considero que és necessari explicar breument perquè s’ha portat a terme la realització d’aquest estudi sobre el barri barceloní de Vallcarca. Doncs bé, tot va començar quan jo, com a estudiant del quart curs del Grau d’Antropologia Social i Cultural de la Universitat Autònoma de Barcelona, vaig haver d’escollir una institució on realitzar les Pràctiques Externes del segon semestre del curs 2014 – 2015. Així doncs, durant el gener de 2015, la professora responsable de les Pràctiques Externes, em va facilitar un llistat amb els diferents llocs possibles on podria fer les pràctiques. Així doncs, m’ho vaig estar mirant i un dels descriptors que des d’un primer moment em va cridar l’atenció va ser el del Consorci de Biblioteques de Barcelona, on s’explicava que es necessitava un estudiant per fer un estudi sobre el barri de Vallcarca, tot tenint en compte la seva vessant cultural. Vaig entregar un full amb les diferents preferències sobre les pràctiques, i finalment em van comunicar que podria fer les pràctiques a la Biblioteca de Vallcarca i els Penitents, que precisament era la què havia indicat en primera opció. Així doncs, al principi de les pràctiques em vaig familiaritzar amb el barri de Vallcarca, tot buscant informació i establint alguns primers contactes. Més endavant, vaig continuar cercant informació, així com també em vaig centrar molt en la realització de diferents entrevistes presencials, una tècnica de recollida d’informació que s’utilitza molt des de la disciplina antropològica, i que m’ha servit per conèixer moltes coses sobre el passat i present del barri de Vallcarca, tant a nivell cultural, com també a nivell general. Durant les darreres setmanes he estat analitzant la informació recollida, i ordenant-la per tal de poder elaborar aquest present document. Desprès d’explicar una mica en què ha consistit aquest meu procés de pràctiques, només voldria dir que espero que aquest document que presento a continuació, sigui interessant i útil per totes aquelles persones que el consultin. Espero que els hi agradi, Atentament, David Tristany Gamez ________________________________

1. DADES BÀSIQUES DE LES PERSONES ENTREVISTADES Aquest treball d’estudi del barri de Vallcarca, s’ha pogut realitzar gràcies a la col·laboració de diferents perfils de persones que viuen al barri de Vallcarca, així com també en el barri veí del Coll. Cal assenyalar que s’han realitzat un conjunt d’entrevistes presencials a aquests veïns i veïnes, a partir de les quals s’ha pogut extreure la informació necessària per poder elaborar el present document. A continuació es presenta una breu explicació sobre les persones entrevistades i la seva vinculació amb aquesta zona de la ciutat de Barcelona. Com es pot comprovar a continuació, els entrevistats i les entrevistades, són persones que en la majoria de casos estan vinculades en associacions o entitats de Vallcarca i els seus voltants. 2

(Cal assenyalar que l’explicació sobre els entrevistats i les entrevistades, que es presenta a continuació, està ordenada seguint un ordre cronològic. És a dir, seguint les dates en què es van portar a terme les entrevistes).

•

En Raül Mateos Santos-Morán, té 40 anys i treballa des de fa uns deu anys a l’equipament municipal del Casal de Joves del Coll, que està dintre del Centre Cívic el Coll – La Bruguera. També resideix al barri des de fa un any. La seva feina consisteix en dinamitzar la part més cooperativa i comunitària del barri del Coll. Treballa amb els joves i adolescents, però, més concretament es centra en dinamitzar les entitats de joves.

(Entrevista realitzada el dimecres, 8 d’abril de 2015, al Centre Cívic El Coll – Vallcarca).

•

La Maria Carme Cristià Sánchez, té 59 anys i és la vicepresidenta del Taller d’Història de Gràcia. Va néixer on actualment hi ha l’Escola Rius i Taulet, és a dir, al costat de la Plaça de Lesseps, on abans hi havia la Plaça de la Creu. Tota la seva vida ha viscut al barri de Vallcarca, tot i que en diferents indrets del barri. I actualment es podria dir que la seva vinculació amb el barri, ho és tant a nivell personal, com a nivell professional.

(Entrevista realitzada el dimarts 14 d’abril de 2015, a la Cafeteria de la Biblioteca Jaume Fuster).

•

En Josep Callejón Giménez, té 67 anys i des de sempre ha estat vinculat amb els barris de Vallcarca i el Coll, concretament va néixer al carrer Duran i Borrell. És president del Grup d’Estudis el Coll-Vallcarca, de l’Associació del Museu del Còmic i membre de la Comissió Nomenclàtor del districte de Gràcia. Actualment està jubilat, i dedica part del seu temps lliure a col·laborar activament amb aquestes associacions del barri.

(Entrevista realitzada el dimarts 21 d’abril de 2015, a l’Alberg Mare de Déu de Montserrat).

•

La Carme Ferrer Vega, té 62 anys i va néixer al Coll-Vallcarca, i actualment encara hi viu. És una ex-treballadora social, diplomada en Treball Social, però actualment és pensionista. Dedica una part del seu temps lliure a col·laborar amb el Grup d’Estudis El Coll-Vallcarca, així com també amb altres iniciatives de barri.

(Entrevista realitzada el dimarts 21 d’abril de 2015, a l’Alberg Mare de Déu de Montserrat).

•

En Josep Maria Riera Sala, té 71 anys i actualment està jubilat. Quan treballava havia estat ATS (infermer) i també podòleg, concretament havia tingut la seva consulta al Carrer Móra d’Ebre al mig del Coll. Cal destacar que ha estat i és una persona molt activa dins de l’àmbit de l’associacionisme cultural del Coll, ja que pràcticament al llarg de la seva vida ha estat vinculat amb totes les entitats d’aquest barri proper a Vallcarca. Actualment és el president de la Coral Mare de Déu del Coll, i forma part del Grup d’Estudis El Coll-Vallcarca i del Grup de Caramelles del Coll. En el passat va ser cofundador de l’Associació de Veïns el Coll-Vallcarca, també va participar en la fundació de l’orquestra de flautes del barri, que rep el nom de “Musicus”. També va ser el fundador d’una coral a Sant Miquel de Campmajor (Pla de l’ Estany). Ell mateix es considera una persona inquieta que sempre li ha agradat fer aportacions en l’àmbit de la cultura, però mai sol, sempre acompanyat d’altres persones. Recentment, va rebre el Premi Vila de Gràcia 2015, un premi honorífic a nivell individual, per tal de reconèixer la seva tasca associativa, cultural i de difusió de les tradicions catalanes.

(Entrevista realitzada el dilluns 27 d’abril de 2015, a l’Alberg Mare de Déu de Montserrat).

•

En Josep Maria Fiter Muntada, té 49 anys i forma part de la quarta generació dels forners i antics propietaris de l’Antic Forn de Vallcarca. Els avantpassats d’en Josep tenien un molí a Manlleu, per tant la seva vinculació amb el món del pa ja venia d’allà. El seu besavi va comprar aquest establiment de Vallcarca, perquè a l’avi d’en Josep Maria Fiter li agradava molt aquest ofici. En Josep va treballar en aquest forn de pa, juntament amb els seus pares, fins a l’any 2000, quan els seus pares es van jubilar i es van traspassar el negoci. Actualment el Josep està a l’atur, però ha treballat en altres indrets de la ciutat de Barcelona, més enllà del barri de Vallcarca. També en Josep és el president de l’Associació Ecos, entitat que té la seva seu des de l’any 2012, al lloc on hi havia l’Antic Forn de Vallcarca. En Josep també col·labora en diferents iniciatives veïnals del barri.

(Entrevista realitzada el dimarts 5 de maig de 2015, a l’Antic Forn de Vallcarca).

•

En David Castellet Cabanyes, té 36 anys. De petit havia viscut a les Corts, però va iniciar la seva vinculació amb el barri de Vallcarca l’any 1997, quan ell i uns amics seus van anar a assajar música a l’Ateneu Popular de Vallcarca. Des d’aquell moment va començar a establir un fort vincle amb el barri, i tot i no residir-hi hi anava venint puntualment, ja que li agradava l’ambient de l’Ateneu Popular de Vallcarca, així com també el barri i la seva gent. En David va està molt temps vivint a l’estranger, però quan va tornar a Barcelona, va decidir anar-se’n a viure a Vallcarca. Ara ja fa temps que hi viu, però hi està empadronat des de fa un any. Actualment el David està a l’atur, però també està acabant la carrera d’Educació Social a distància i realitza diverses activitats. També és membre de l’Ateneu Popular de Vallcarca, i de l’Associació de Festes Majors Alternatives de Vallcarca.

(Entrevista realitzada el dimarts 12 de maig de 2015, a la Bodega La Riera).

•

En Francesc Ruestes, té 56 anys, i actualment viu a Villa Esperanza, una casa premodernista i molt emblemàtica del barri de Vallcarca, que va comprar a principis dels anys vuitanta. En Francesc és escultor i artista, és potser per aquest motiu que considera necessari restaurar i arreglar edificis o elements patrimonials del passat. En Francesc Ruestes va promoure la creació de l’Associació de Veïns Pro-Vallcarca, ara fa quatre anys, per tal de promoure diferents iniciatives positives del barri. Actualment és el vicepresident d’aquesta associació, i també és el vicepresident del Consell de Barri.

(Entrevista realitzada el dimarts 12 de maig de 2015, a Villa Esperanza – Passatge d’Isabel).

•

La Irene Güell Vives, té 75 anys i és la secretària de l’Associació de Veïns Gràcia Nord – Vallcarca. Va néixer al barri del Poble Sec, però la seva vida des de ben jove ha transcorregut a la Vila de Gràcia i en altres parts del districte, com per exemple la zona alta propera a la Vall d’Hebron. Tot i això, ella es va vincular fortament amb el barri en el moment en què els seus pares que vivien a l’Avinguda de Vallcarca, es van fer grans i van necessitar més atenció i companyia. Un cop es va haver jubilat, va decidir implicar-se més amb el barri de Vallcarca, formant part de l’Associació de Veïns Gràcia Nord – Vallcarca, així com també a col·laborar voluntàriament amb entitats com Barcelona Actua.

(Entrevista realitzada el dimarts 27 de maig de 2015, al despatx der l’Associació de Veïns Gràcia Nord – Vallcarca). _____________________

2. SITUACIÓ DEL BARRI DE VALLCARCA El barri de Vallcarca es troba situat a la part alta de la ciutat de Barcelona, concretament és un dels barris que conformen l’actual Districte de Gràcia. Amb un territori de 1,21 km, limita amb el nord amb el barri dels Penitents, la zona de la Vall d’Hebron i la Serra de Collserola, i al sud amb el nord de la Vila de Gràcia. Aquest barri que està situat entre els turons del Putget i el Coll, té una orografia singular, amb carrers de fortes pujades i baixades. Els carrers o zones més transitades del barri de Vallcarca són, l’Avinguda de la República Argentina, la Plaça de Lesseps, la zona del viaducte, entre d’altres espais. A sota es pot veure un mapa del què actualment seria el Districte de Gràcia, amb la corresponent posició dels diferents barris que hi ha al districte. Tot i considerar-se moltes vegades “Vallcarca i els Penitents” com un mateix barri, cal dir que aquest present treball es centra bàsicament en analitzar la zona de Vallcarca i també part del Coll, i gairebé no es fa referència als Penitents.

3. EL PASSAT DEL BARRI DE VALLCARCA Tots els pobles, ciutats, o barris tenen la seva pròpia història, és a dir, un conjunt de fets concrets que ens relaten com era la vida en els temps passats. El barri de Vallcarca no és una excepció i també té la seva pròpia història, potser no és una història marcada per grans esdeveniments, però sí que en el passat del barri de Vallcarca, s’hi troben un conjunt de personatges rellevants que en diversos casos van fer aportacions a nivell cultural. A part d’això, en la història de la Vallcarca del segle XX, també es conforma de fets o situacions quotidianes, que s’han conegut a partir de les aportacions de les persones entrevistades.

3.1 Com era el barri ? Vallcarca formava part de l’antic municipi d’Horta. Quan a la primera dècada del segle XX aquest municipi es va annexionar al de Barcelona també ho va fer Vallcarca. Era una zona molt rural, amb una orografia una mica complicada perquè tenia molts turons i rieres. Aquesta orografia difícil definia també unes comunicacions complicades: els camins que hi havia per pujar eren molt complicats i el que ara és el Passeig de la Mare de Déu del Coll, era un camí de mula. Per connectar els turons del Coll i el Putxet, entre els anys 1909 i 1920, es va construir el Viaducte de Vallcarca. En un principi, aquest viaducte havia de ser de ferro, però com que hi havia problemes de finançament el van haver de fer de formigó. Es considera una de les obres més importants de la Barcelona del segle XX. Té diferents estils, destacant el modernista. Hi havia un conjunt de masies força antigues del segle XVIII, com ara Can Cargol, Can Mora, Mas Falcó, Can Gomis... Una vegada Vallcarca es va annexionar a Barcelona es va convertir en una zona d’estiueig amb algunes urbanitzacions, com la del “Barón de la Barre”, i diverses cases residencials. El barri comptava amb dues canteres: l’alta, també anomenada de Vallcarca, a on ara hi ha el parc de la Creueta del Coll, i la baixa, situada a la zona de la Farigola. Una característica del barri eren els horts i les esglésies, entre aquestes la dels Josepets. Vallcarca tenia una zona comercial, amb carrers curts i estrets, com els carrers Cambrils i Argentera, però hi havia de tot. Hi havia bacallaneria, espardenyeria, etc. dos colmados, una tocineria, una carnisseria, una merceria, mitja dotzena de bars, la 7

perruqueria, l’estanc, etc. Aquest teixit comercial va desaparèixer quan es va inaugurar la parada de metro de Vallcarca, a finals dels anys 70 i principis dels 80. Durant el segle XX, hi havia a Vallcarca el cine més gran i més segur de tota Barcelona, que era el cine Manon, obert el 1928, que desprès els feixistes li van canviar el nom i li van posar el Mahon, de totxo. Es va tancar el 31 de desembre de 1973 degut a l’auge de la televisió i a l’especulació, ja aquest espai donava per edificar-hi pisos. A Vallcarca també hi havia molta petita indústria però de prestigi, com els Plàstics Tatay i els Discos Belter. I com a grans indústries hi havia l’Editorial Bruguera. També hi havia els estudis de Ballet i Blay, que van ser els primers en fer una pel·lícula de dibuixos animats a nivell d’Europa.

3.2 Personatges relacionats amb Vallcarca Arnold Schönberg El compositor i pare de la tècnica dodecafònica, Arnold Schönberg, va fer estada al barri de Vallcarca durant gairebé un any, concretament entre el 1931 i el 1932, en una casa situada a la Baixada de Briz. Cal dir que en aquest lloc, va compondre l’opera Moisés i Aarón, que quedà inacabada.

També cal dir que el crític i poeta Juan Eduardo Cirlot, cap a l’any 1956, va voler recuperar la presència del genial compositor en aquest barri de Vallcarca. Per aquest motiu, Cirlot va organitzar un acte d’homenatge a Schönberg, en la finca on aquest va residir. Van participar en aquest homenatge, Antoni Tàpies, Albert Manent i Josep Soler, entre d’altres personalitats.

Mossén Cinto Verdaguer Va comprar la Creu de Vallcarca, que era com un convent, per dos motius, un motiu perquè a ell li agradava molt el tema esotèric, i aquí a la Creu de Vallcarca era un lloc on s’hi havia fet exorcismes. Això seria per aquella zona on ara hi ha l’hospital Pere Virgili, o bé per allà a la Biblioteca de Vallcarca – Els Penitents. Actualment la Creu de Vallcarca no existeix, però una placa recorda el seu pas pel barri. I l’altre motiu pel què va comprar la Creu de Vallcarca, és perquè va demanar un crèdit perquè també volia fer el mateix que el San Salvador, embotellar aigua, això va ser un fracàs i a partir d’aquí es va arruïnar.

Rosa Balcells i Llastarry Concertista d’arpa i filla del mestre Joan Balcells i Garcia, compositor i fundador de l’Orfeó Gracienc.

Rosa Garcia Faria Concertista de violí que va ser molt important i que va viure al barri de Vallcarca. El seu oncle va fer el primer clavegueram de la ciutat de Barcelona.

Tomàs Salvany Tenia un cercle musical que el presidia ell, i les activitats es feien a casa seva, al carrer Mare de Déu del Coll, on portava diversos cantants. Aquest cercle es deia Círculo Musical Bohemio 9

Ruben Darío El poeta Rubén Darío, va viure a prop de la zona del viaducte de Vallcarca, cap els voltants de l’any 1914, època en què va donar a l’impremta una de les seves darreres obres, “El Canto a la Argentina”.

Enric Borràs Era un actor, que feia de Manelic a l’obra teatral Terra Baixa. Va néixer a Badalona, però va viure i va morir a Vallcarca.

Sebastià Junyer Era un pintor, amic del Picasso. Va ser qui va introduir el Picasso a París, aquest i també el seu nebot, que es deia Joan Junyer, era pintor i algunes de les seves obres es troben en el Moma de Nova York i també feia decorats teatrals.

Dolors Canals Va ser era una gran pedagoga, directora de la primera llar d’infants que hi va haver durant la Guerra Civil a Barcelona. Cal remarcar que aquesta llar d’infants es va crear per protegir els infants durant la Guerra. Desprès, es va exiliar a Nova York, on va promoure llars d’infants durant la Segona Guerra Mundial. També va escriure diversos llibres i va ser una brillant conferenciant. Amb la democràcia ella i el seu marit van retornar a Catalunya i al barri.

Enric Prat de la Riba Gran polític català, va viure una temporada, cap a la zona del carrer de la República Argentina.

La Bella Dorita Va ser una de les grans vedets del Paral·lel. Vivia al carrer Coll del Portell.

Juan Eduardo Cirlot Escriptor. Cap a la dècada dels 50 del segle passat, va publicar una de les seves obres més destacades i ambientada al barri, La Dama de Vallcarca. Cal dir que aquest poema està recollit en el llibre Cirlot en Vallcarca.

Antoni Borrell Que encara viu, actualment no viu a Vallcarca però hi havia viscut tota la vida. Ara viu en un poble de Lleida, i ha fet retrats pintats dels reis i també dels prínceps. Ha fet escultura, i també és director d’un museu etnològic d’un poble de Lleida.

3.3 Edificis

Finca Sansalvador Al costat de l’actual parc de la Creueta del Coll hi havia un solar de forma allargada i forta pendent. A causa de l’obertura del carrer Pineda va quedar dividit en dues parts. El seu propietari el Dr. Sansalvador va encarregar el disseny de dues cases en aquests solars. Al solar de baix , anomenada Finca Sansalvador, hi ha restes d’antigues construccions a més a més d’unes grutes excavades a la roca que donen accés a un antic pou d’aigua.

Casa Queralt Edifici residencial situat al carrer de Pineda. Va ser edificada per Josep Maria Jujol Gibert entre els anys 1916 i 1917 a la part alta de la finca Sansalvador. Va ser construïda com un habitatge de lloguer. La casa, molt modificada, es caracteritza per la porta angular damunt la qual hi ha un balcó triangular.

Li van donar aquest nom en record a la Mare de Déu de Queralt de Berga, lloc d’on eren originaris els Sansalvador.

Casa Comas d’Argemi Edifici modernista obra de Josep Vilaseca i Casanovas, situat a l’avinguda de la República Argentina. L’edifici, d’aparença fortificada, recorda una construcció medieval. Presenta punts de contacte amb torre de Bellesguard, obra d’Antoni Gaudí.

Villa Esperanza A Vallcarca hi ha el passatge de la Farigola, un antic caminet rural d’esglaons gastats batejat en record de l’antiga fonda de la Farigola. I el passatge Isabel, de domicilis unifamiliars, on diu la tradició que hi residia una petita comunitat d’artistes i que acull l’emblemàtica Villa Esperanza.

L’Alberg Mare de Déu de Montserrat L’any 1906 la família fundadora de la Banca i de l’agència de viatges Marsans van fer edificar aquesta casa per l’arquitecte i polític Juli Marial i Tey. És d’estil modernista i morisc. L’any 1983 l’edifici va passar a ser propietat de la Generalitat de Catalunya i va esdevenir el primer alberg de joventut de Barcelona. Està catalogat com a Patrimoni Cultural de la Comunitat Europea.

El castell del Parc Güell El Castell del Parc Güell, ja no hi és, va desaparèixer. El va manar construir un suís, que era molt amic d’en Joan Gamper, de fet eren socis amb algunes coses. Devia ser cap a finals de la dècada dels seixanta. Segons Carme Ferrer Vega: “No se sap massa bé el què va passar, d’un dia per l’altre, els veïns no ens en vam assabentar. Els veïns ens vam aixecar un dia i vam dir, on és el castell? I no sé, sobre això hi ha molta llegenda, uns que diuen que aquest castell es va desmuntar pedra a pedra, uns altres que diuen que el van comprar uns americans, altres que van posar-hi dinamita i el van volar”.

Dibuix publicat pel setmanari l’Independent de Gràcia núm.523 de data 28 de març 2014. També apareix en el llibre “Racons llocs i indrets del Coll – Vallcarca”.

3.4 Curiositats

La Casita Blanca El meublé més famós de la història de Barcelona era situat al carrer Bolívar, 2-4, fent cantonada amb Ballester i l'avinguda de Vallcarca. A començaments del segle XX, en aquell mateix lloc hi havia una marisqueria amb un muntatge un pèl original. Als pisos superiors s'hi llogaven habitacions per tal que els clients després dels àpats poguessin fer una migdiada, una becaineta i de pas arribar més lluny si el desig ho demanava. L'any 1912 va comprar l'immoble la família Sendra originària de Vilafranca del Penedès i el seu propietari va decidir instal·lar-hi el negoci que el va fer passar a la història. Segons apunta el cronista Lluís Permanyer, el nom de Casita Blanca tenia el seu origen en les grans esteses de llençols i roba blanca que sempre es podien veure al terrat de l'edifici assecant-se al sol. Entre 1971 i 1977, el local va ser clausurat. El jutge Andrés de Castro va ordenar el seu tancament en el marc d'una gran operació contra la prostitució a Barcelona, que va acabar amb prop de setanta bordells clausurats. En aquest cas, es va confondre la prostitució amb un negoci de casa de cites. El 23 de febrer de 1977 l'històric meublé tornava a funcionar. I així continuà fins al gener de 2011 quan l'edifici i el negoci es varen acomiadar definitivament. La reforma urbanística de la zona va imposar la desaparició d'aquest local que una cançó de Joan Manuel Serrat i un film de Carles Balagué han recordat per a la posteritat.

Festa Major Desprès de la guerra, ja es feia la festa major. Aquesta festa major però, va durar tres o quatre anys, i es va acabar per desavinences entre els membres de la junta. De fet la junta que hi havia abans, són els avis i besavis de la junta que té l’Associació VallcarcaViaducte, no va arribar al 45. A l’any 86-87 es va crear la Festa Major de nou. La Festa Major, com a Gràcia, es feia en uns envelats, cap a la zona de Mas Falcó.

Un pessebre en mig d’una pedrera Cap a la dècada dels anys quaranta del segle XX, Agustí Piñol, el guardià de la pedrera que hi havia en el lloc on actualment hi ha el Parc de la Creueta del Coll, va decidir fer un pessebre a l’aire lliure. El feia en un racó de la pedrera, entre les roques. Era un pessebre molt ben fet en el que s’hi recreava el so dels trons, de l’aigua. Eren moltes les persones que l’anaven a visitar, sembla ser que fins hi tot Dalí va anar-hi. Malauradament aquest pessebre no s’ha conservat fins els nostres dies.

Casal republicà Català del Coll Va existir abans de la Guerra Civil espanyola (1936-39). Aquest casal era de caire anarquista, però també cal dir que allà hi anaven algunes persones que no tenien aquesta ideologia política. S’hi feia teatre i, també un servei social al barri

Cal Sebastià Era un bar on feien espectacles diversos com, per exemple, lluita lliure. Aquest bar estava situat al carrer Móra d’Ebre, està tancat però existeix el local encara.

Foment de Vallcarca Feien unes festes impressionants, amb envelats: posaven l’envelat on hi havia el Mas Falcó, que seria cap allà on hi ha el Carrer de Cardedeu aproximadament. Cal dir que aquesta entitat estava formada per un president i varis socis, i aquesta gent feien moltes festes, sobretot ball, balls envelats, concursos, la Festa Major la feien ells. També feien curses diverses.

Escola La Farigola Inaugurada l’any 1923. Ha tingut sempre un caire republicà, i sempre ha tingut molt de renom. Aquesta escola encara existeix, abans era republicana, però ara és pública, continua tenint molt renom i és molt coneguda a Vallcarca.

Corpus a Vallcarca El carrer Cambrils per les festes de Corpus, abans del 1954, es guarnia amb catifes de flors.

Una planta embotelladora d’aigua També un aspecte que cal destacar és que a la Finca Sansalvador s’hi van excavar unes coves expressament per fer una planta embotelladora d’aigua, això devia ser cap a l’any 1909, en aquella època hi havia diferents persones que s’interessaven per aquest tipus d’iniciatives. Cal dir que l’aigua que s’extreia de la finca Sansalvador era aigua radioactiva i es va comercialitzar sota el nom d’aigua radial. Llavors les coses eren diferents i no se sabia que la radiació era perjudicial!

_______________________________

3.5 Editorial Bruguera, “la fàbrica dels somnis”

De ben segur, l’antiga editorial Bruguera està present en la memòria de diversos habitants de Vallcarca i el Coll, sobretot en la d’aquells de més avançada edat, o bé en la d’aquelles persones que fa més anys que resideixen en aquesta zona de Barcelona perquè va ser una empresa que va deixar una forta empremta cultural en l’antiga Vallcarca. Precisament un documental que porta per títol “Histories de Bruguera”(del director Carles Prats), ens mostra com era el dia a dia a l’interior de l’Editorial Bruguera. Aquest documental és molt interessant, perquè introdueix en primera persona el testimoni de diversos treballadors de l’editorial Bruguera, així com també el d’alguns membres de la mateixa família Bruguera, propietaris de l’empresa. A continuació, explicaré què va ser la Bruguera, l’editorial situada al Coll - Vallcarca, aquesta fàbrica de somnis que amb les seves publicacions va il·lusionar a molts infants, joves, i fins hi tot també alguns adults. Cal dir que per fer aquesta explicació, tot tenint en compte les dades extretes a partir de l’anàlisi del documental, mencionat anteriorment. Moltes persones quan recorden la seva infantesa, els hi venen a la memòria alguns personatges dels còmics o publicacions infantils, com en Pulgarcito, el Capitán Trueno, Mortadelo i Filemón, entre d’altres. Així com també, poden recordar algunes col·leccions com las “Joyas Literarias Juveniles”. També a part d’aquest tipus de publicacions més adreçades a un públic infantil, l’editorial Bruguera també publicava obres per un públic adult, com per exemple determinades novel·les. Podríem dir que la Bruguera va ser una editorial pionera a l’estat espanyol, durant bona part del segle XX.

L’editorial Bruguera, va ser fundada l’any 1910 pel senyor Joan Bruguera i Teixidó. Cal dir que en un començament l’editorial portava el nom de “El Gato Negro”, però cap a l’any 1940 li van canviar, per tal d’adoptar un caràcter més seriós i també mirant que el nom de l’editorial fes referència al cognom dels seus propietaris. Segons explica Vicent Palomares en aquest documental, primerament li van posar a l’editorial el nom de “El Gato Negro”, perquè es van inspirar en el nom d’un establiment d’oci de París.

El fundador, Joan Bruguera i Teixidó va morir prematurament l’any 1933, més endavant els seus fills Francesc i Antònia Bruguera, fills polítics, altres familiars i també altres empleats, seran els que estaran al capdavant d’aquesta editorial.

Un altre fet que cal destacar és que la Guerra Civil Espanyola i la posterior etapa del franquisme, van marcar una mica a l’editorial Bruguera, perquè sembla ser que diversos col·laboradors d’aquesta editorial, tenien tendències republicanes. Tot i això, sembla ser que l’Editorial Bruguera va funcionar sense dificultats durant el règim franquista.

Segons expliquen en el documental, Antònia Bruguera i el seu espòs, des de l’Editorial Bruguera es volia mirar de ser creatius i d’innovar en quan els diferents tipus de publicacions, també hi havia la voluntat d’il·lusionar al públic. Referent als treballadors, recorden que treballaven amb entusiasme i pel bé de l’empresa perquè creien que si l’empresa anava bé, ells també anirien o viurien més bé.

Cap els anys 1948 i 1949, van ser uns moments en què l’editorial Bruguera va començar a créixer considerablement. En el documental s’explica que cap a l’any 1954, aquesta editorial va esdevenir una societat anònima. A part d’això, també s’explica que en aquell temps hi havia molt bon ambient entre els diferents dibuixants de l’editorial Bruguera, ja que no hi havia enveja i tots miraven pel bé comú.

Cal dir que la Bruguera, molt probablement era l’única fàbrica de tebeos que tenia una estructura important. També cal assenyalar que l’editorial Bruguera tenia una línia de treball particular, tenien un concepte molt diferent que l’editorial del TBO (1917). L’estil de les publicacions de la Bruguera, va influenciar a diverses editorials.

Al llarg del documental, les diferents persones que hi intervenen, descriuen algunes situacions, moments o personatges característics de l’editorial Bruguera. Quant a les personalitats rellevants dins de l’editorial Bruguera, a part d’en Francesc Bruguera, també se’n recordaven molt d’en Rafael González, el redactor en cap. Segons diverses opinions, el senyor González tenia un caràcter força seriós, era un home que se sabia fer respectar, tot i això, deien que era una bona persona, i alguns creien que gràcies a la seva rectitud aquella empresa havia pogut anar endavant. D’altra banda, al llarg del documental, també es parla dels dibuixants més destacats que va tenir l’editorial Bruguera, com ara Cifré, Escolar, Peñarroya, Vázquez, entre d’altres. Amb el pas del temps, es van anar creant alguns personatges tan coneguts com Doña Urraca i el Capitán Trueno.

Precisament a l’any 1960, es va començar a publicar “El Capitán Trueno Extra”, que va tenir un èxit extraordinari, el seu promotor va ser Miguel Ambrosio Zaragoza, conegut popularment com Ambrós. Les publicacions del Capitán Trueno van tenir un èxit considerable, però va arribar un moment en què Ambrós havia de treballar sota pressió, ja que s’havien d’elaborar un nombre considerable de dibuixos, i va decidir plegar. Llavors es van buscar diferents dibuixants que seguissin la mateixa línia de dibuix, podríem dir que el Capitán Trueno va arribar a tenir entre cinquanta i seixanta dibuixants diferents.

Un altre aspecte que s’explica en el documental, és que va arribar un moment, en què l’Editorial Bruguera va haver de descontextualitzar les historietes, és a dir fer que les histories que s’explicaven en els seus còmics, passessin en indrets imaginaris, i no en ciutats o espais reals. El motiu d’aquest canvi de plantejament, es va fer per tal d’evitar problemes i confusions, ja que una vegada hi van haver alguns malentesos arran de la publicació d’una historieta de còmic.

També al llarg de la trajectòria de la Bruguera, hi va haver un moment en què diferents dibuixants van decidir reclamar els seus drets d’autor a la editorial Bruguera, entre d’altres qüestions. El cas és que es va crear un malestar dins de l’empresa, llavors alguns dels dibuixants van voler abandonar l’editorial Bruguera, per fundar ells sols una altra editorial, anomenada “Tio Vivo”. Al senyor Bruguera no li va agradar aquest fet, i volia que aquells dibuixants retornessin a la seva editorial, finalment ho va aconseguir, perquè sembla ser que va pagar una gran quantitat de diners a aquests dibuixants que havien marxat.

Al llarg del documental, veïns i ex-treballadors de la Bruguera, expliquen com era el dia a dia, quan aquesta editorial estava en funcionament. Moltes persones recorden que durant alguns dies laborables, hi havia molt moviment, bàsicament perquè diversos camions anaven a descarregar rotlles de paper a l’editorial, per tal que posteriorment poguessin imprimir les diferents publicacions. Segons els testimonis d’alguns extreballadors, els amos de la Bruguera tenien un caràcter molt social envers els treballadors i les seves respectives famílies, oferia espais propers a l’empresa on aquests membres es poguessin trobar els dies de festa per fer activitats de lleure, així com també els dissabtes donaven festa als treballadors (en aquell temps sembla que no era tant habitual aquest fet), i també ajudaven a algunes viudes de treballadors de l’empresa.

Segons el meu entendre el conjunt de l’editorial Bruguera amb el seu conjunt d’edificis de l’empresa, situats al Coll-Vallcarca, juntament amb els habitatges dels treballadors, situats al voltant d’aquesta empresa, vindria a ser com una petita societat, un petit món situat al mig de la ciutat de Barcelona, un espai on convivien la vida personal i la feina.

Un aspecte que es destaca en aquest documental, és que Francesc Bruguera va ser un editor que va voler anar més enllà de Catalunya, i conèixer altres contextos. Per exemple, l’editorial Bruguera va establir contactes amb Amèrica i Anglaterra, entre d’altres països. Segons s’explica alguns dels dibuixants de la Bruguera elaboraven dibuixos que llavors es farien a Anglaterra, per exemple.

Desprès de molts anys de producció i bon funcionament, l’editorial Bruguera inicia un període de crisis i decadència, poc desprès de l’obertura de la planta de producció de Parets del Vallès, diverses persones s’ensumen que aquesta editorial s’estava gestionant malament. Desprès d’un temps de decadència entre l’any 1991 i 1992, l’editorial Bruguera va fer fallida. El tancament d’aquesta empresa, com és lògic, sembla ser que va ser molt dur de superar pels treballadors de la Bruguera. En aquell moment hi va haver una decepció general i, segons s’explica al documental, durant molt de temps, el tema de la Bruguera va ser una ferida oberta. Actualment, sembla ser que tot ha canviat, i amb el pas del temps, els ex-treballadors i altres persones vinculades amb la Bruguera, han continuat la seva vida i sembla ser que es troben per recordar els bons records relacionats amb aquesta editorial.

_______________________________

3.6 Símbol del passat

Viaducte de Vallcarca, és molt possiblement el símbol o l’edificació més coneguda del barri de Vallcarca. També cal dir que és una de les edificacions que evoca més el passat d’aquest barri de la ciutat de Barcelona. Aquesta bonica i singular edificació es va construir a principis del segle XX, concretament a l’any 1923. Cal assenyalar que va ser una de les primeres estructures de ferro i formigó armat, que es van construir a la ciutat de Barcelona.

4. EL PRESENT DEL BARRI DE VALLCARCA

4.1 Com és el barri? Parlant en termes generals, la Vallcarca d’avui es presenta d’una forma molt diferent a aquell barri que hi havia al segle passat. Els solars buits de la part baixa del barri, els murs dels quals han estan recoberts per originals i acolorits grafittis, ens recorden que en aquest barri s’hi han produït diversos enderrocs, que en alguns casos han acabat amb edificis que contenien elements patrimonials d’interès. Aquesta situació dels enderrocs és deguda a què l’empresa de Núñez i Navarro és la propietària de molts dels solars del barri de Vallcarca. Relacionat amb tot això, es pot dir que la problemàtica de l’especulació està molt present en el present del barri, i fins i tot, arran d’això es pot determinar un futur força incert. Un altre aspecte que cal destacar és que el petit comerç de proximitat que en el passat hi havia al barri, actualment ha desaparegut.

Com que el barri de Vallcarca està situat molt a prop d’una de les entrades del Parc Güell, són molts els turistes passen per alguns carrers del barri per anar cap aquest indret. Ara bé, en la majoria de casos no s’aturen a visitar i tampoc a passejar pel barri de Vallcarca.

També sembla ser que existeixen diferents maneres d’entendre el barri de Vallcarca. Així com també hi ha diferents interessos sobre com projectar el futur del barri, tant a curt com a llarg termini. Vinculat amb això i segons la informació obtinguda en algunes entrevistes.

4.2 Les associacions del barri de Vallcarca i part del Coll

Actualment al barri de Vallcarca hi trobem un conjunt d’associacions o institucions que realitzen diferents actuacions o projectes, tots ells relacionats amb el barris de Vallcarca, i en alguns casos també del Coll. A continuació s’introdueix una breu explicació de les principals associacions que existeixen a Vallcarca actualment. (Cal assenyalar que aquí només hi ha l’explicació d’aquelles associacions, de les quals ens hem posat en contacte amb alguna persona responsable.

-El Taller d’ Història de Gràcia és una associació cutural privada, però que té un acord amb l’Ajuntament del Districte de Gràcia. Aquesta institució es va fundar a principis de la dècada dels 90, concretament a l’any 1992. A nivell intern, aquesta associació està formada per una junta de set persones, més un conjunt de socis i persones col·laboradores. El Taller d’Història de Gràcia, gestiona el Refugi Antiaeri de la Guerra Civil de la Plaça del Diamant. També gestiona la Finca Sansalvador (Passeig de la Mare de Déu del Coll, 79) que és un edifici construït per l’arquitecte modernista Josep Maria Jujol, i que és el lloc on el Taller d’Història de Gràcia té la seva seu. Cal dir que es fan visites guiades en aquests dos espais. Aquesta associació també organitza diferents rutes culturals pel barri de Gràcia. Realitzen la ruta de la Gràcia Industrial, Obrera i Gitana, la ruta del modernisme al voltant del Carrer Gran de Gràcia, la ruta de la Gràcia oculta i misteriosa i la ruta pels carrers guarnits de Gràcia durant la Festa Major. També col·laboren amb el programa Radars, tot realitzant passejades per la gent gran. Aquestes activitats per exemple, consisteixen en anar en indrets diversos, com per exemple el Cosmocaixa o el Tibidabo. A part de les activitats esmentades, concretament en el barri de Vallcarca, a part de tenir-hi la seva seu, hi realitzen diferents conferències, sessions de cinema, i cinefòrum de diferents temàtiques del barri, també la projecció de pel·lícules relacionades amb la Bruguera. Cal assenyalar que puntualment també col·laboren amb altres grups o entitats del barri, com per exemple el Grup d’Estudis El Coll-Vallcarca.

Per cloure aquest apartat sobre el Taller d’Història de Gràcia, és necessari parlar també de les dues rutes que es realitzen a Vallcarca i el Coll. La primera ruta consisteix en recorre el nucli antic del barri de Vallcarca: La ruta s’inicia a la Plaça de Lesseps, i transcorre per diferents indrets com per exemple, l’Avinguda de la República Argentina, el Passatge d’Isabel, la Casa Sant Jordi, el bosc de Vallcarca (que seria una part no monumental del Parc Güell, que toca a Vallcarca). A la segona ruta del Coll es veuen diferents coses com, per exemple, el museu del transport en miniatura, l’antiga estació d’ autobusos del Coll, el Passatge Ministral, la Finca Sansalvador, el Parc de la Creueta del Coll, els Antics estudis de Cinema Balet i Blay, l’antic Consolat de Dinamarca, entre d’altres espais.

-El Grup d’Estudis El Coll - Vallcarca, és una associació fundada l’any 1997 per Enric Suñé, amb la finalitat de fer coses culturals pel barri de Vallcarca. Actualment es dediquen a recollir, ordenar i estudiar diferents tipus de documentació que tracti sobre els barris de Vallcarca i el Coll. Cal destacar que recentment han elaborat un llibre que porta per títol “Racons, Llocs i indrets del Coll-Vallcarca”, que ha tingut bona acollida entre el públic interessat en la temàtica, ja que se’n han venut uns 500 exemplars. A part d’això, també tenen l’ intenció de publicar més endavant un llibre extens que recuperi la memòria històrica d’aquests barris. També en l’actualitat el Grup d’Estudis El Coll-Vallcarca realitza diferents col·laboracions amb diferents entitats del barri de Vallcarca, com per exemple el Taller d’Història de Gràcia, i porten a terme diferents reivindicacions a favor del barri de Vallcarca.

-El Casal de Joves del Coll es va posar en funcionament l’any 1986 aproximadament. Quant a horaris, el Casal de Joves del Coll està obert de dilluns a divendres de dos quarts de sis de la tarda a les nou del vespre. Els matins està tancat. Desprès hi ha l’espai d’ adolescents que té un horari variable. Actualment aquest espai està gestionat per dos treballadors, un dels quals hi treballa a jornada completa. Des del Casal de Joves del Coll, es porten a terme diferents activitats. Per exemple, un dia a la tarda hi ha l’espai d’adolescents, un altre dia les activitats estan més orientades a les noies, hi ha el grup d’assaig, hi ha una sala de jocs, entre d’altres equipaments i propostes. També des del Casal de Joves del Coll, s’organitzen al llarg de l’any diferents sessions per potenciar el cicle festiu del barri, com per exemple el carnestoltes, la nit d’ànimes i les Festes Joves del Coll, que el transcurs de l’any 2015, han passat a celebrar-se al mes de juny, en comptes del mes de setembre, i es passen a considerar-se com a Festa Major del Coll. Des del Casal de Joves, procuren incentivar que els adolescents i joves participin de les activitats de barri, tot seguint el seu criteri, que coneguin el veïnat i que s’identifiquin amb el barri del Coll. En definitiva, que adquireixin valors com la responsabilitat i el compromís.

-L’ Associació Cultural Ecos es va fundar a l’any 2010, però no va ser fins a finals de l’any 2012, quan es va inaugurar la seva seu a l’edifici a on hi havia hagut l’Antic Forn de Vallcarca. Precisament moltes persones coneixen aquesta associació més pel nom del seu local (l’Antic Forn de Vallcarca), que no pas pel nom d’aquesta associació en sí. Aquest local de l’Antic Forn de Vallcarca, és un espai que està obert al barri per tal de poder-hi fer diferents activitats culturals, és a dir aquelles persones del barri que necessitin un espai on reunir-se per fer determinades activitats lúdiques i culturals, sempre i quan siguin socis de l’Associació Cultural Ecos. Segons explica en Josep Maria Fiter i Muntada, per ser soci de l’Associació Cultural Ecos, s’ha de pagar una quota de cinc euros l’any. Cal assenyalar que actualment aquesta associació té entre 400 i 500 socis regularitzats. També la junta d’aquesta Associació Cultural està formada per set persones. Cal destacar que l’Associació realitza un gran nombre d’activitats, moltes d’elles relacionades amb la música experimental, d’ improvisació. També fan activitats i tallers de tot tipus: cicles de dansa, tallers per nens, classes de ioga, tai chi, salsa, informàtica, entre d’altres. Podríem dir que des de l’Associació Cultural Ecos es miren d’oferir aquelles activitats que es creu que poden satisfer més les inquietuds lúdiques i culturals dels veïns del barri. Puntualment també realitzen activitats o col·laboren en iniciatives d’altres col-lectius del barri de Vallcarca. Per exemple, L’Observatori Actiu de Vallcarca va elaborar una exposició que portava per títol: “Vallcarca, urbanicidi i reconstrucció”. Aquesta exposició és un recull de documentació des de l’any 1976 fins a l’actualitat, i reflecteix com determinades accions urbanístiques han anat afectant el barri de Vallcarca amb el pas del temps. També aquesta exposició mostra les diferents iniciatives veïnals que s’havien portat a terme per tal de preservar el barri. Així doncs, l’Associació Cultural Ecos va donar suport a aquesta iniciativa, tot proporcionant l’espai de l’Antic Forn de Vallcarca com a lloc d’exposició. Per cloure aquest apartat, cal dir que L’ Associació Cultural Ecos forma part de l’Assemblea de Vallcarca. Precisament el que es fa des d’aquest organisme és treballar sobre el barri, per tal de mirar de solucionar algunes de les mancances existents, tot fent reivindicacions per tal de millorar el dia a dia al barri. Així com també intentar preservar diversos espais del barri de Vallcarca. Cal dir que l’ Assemblea de Vallcarca està formada per poc més d’una dotzena d’entitats.

- L’ Associació de Veïns Gràcia Nord – Vallcarca, es va fundar l’any 1999, concretament ara fa 16 anys. Cal assenyalar que la junta de l’ Associació de Veïns Gràcia Nord – Vallcarca està formada per vuit persones. També aquesta Associació de Veïns té un total de 150 socis. Principalment aquesta associació es dedica a gestionar i reivindicar totes aquelles qüestions que afecten als veïns i veïnes del barri de Vallcarca. Al llarg de la seva trajectòria, una de les temàtiques que fa més anys que reivindiquen és la construcció d’una rambla des de sobre la Plaça de Lesseps i fins a sota de la Casa Comas d’Argemí, paral·lelament a l’actual Avinguda de Vallcarca. Segons l’Associació de Veïns Gràcia Nord – Vallcarca aquest projecte seria positiu pel barri de Vallcarca, ja el barri disposaria d’una zona verda. Cal dir que aquest projecte està recolzat per altres associacions i persones del barri, mentre que altres sectors no el veuen amb bons ulls, perquè argumenten que si aquest projecte es portés a terme, alguns edificis o negocis com la bodega La Riera estarien afectats, i s’haurien d’enderrocar per poder fer aquesta rambla. Cal dir que de moment aquest projecte de la rambla no s’ha portat a terme. D’altra banda, des de l’Associació de Veïns Gràcia Nord – Vallcarca també han promogut iniciatives per preservar elements arquitectònics i naturals del barri, per exemple segons explica Irene Güell Vives, secretària d’aquesta associació de veïns, una de les reivindicacions més curioses al llarg de la seva trajectòria va ser la protecció d’unes palmeres que feia 150 anys que estaven en un mateix indret del barri (a la part baixa del barri, a prop de la plaça de Lesseps). Així doncs els veïns es van assabentar que aquestes palmeres es volien vendre a Elx, per tant estaven en perill de desaparèixer del barri de Vallcarca. En assabentar-se d’aquesta notícia, els diferents components de l’Associació van decidir mobilitzar-se per tal de salvar aquestes palmeres. Cal dir que aquest mobilització va tenir força ressò, i alguns diaris van difondre la notícia. Finalment els membres de l’Associació de Veïns Gràcia Nord – Vallcarca van aconseguir que aquestes palmeres no es moguessin del barri i es cataloguessin. Puntualment, l’Associació de Veïns Gràcia Nord – Vallcarca, organitza diferents actes lúdics en diferents indrets del barri, com per exemple, dinars o sopars populars i exhibicions country, entre d’altres. Finalment cal assenyalar que des de fa un any, aproximadament, l’Associació de Veïns Gràcia Nord – Vallcarca, col·labora amb “Barcelona Actua”. La seva col·laboració consisteix en oferir berenar i una estona de jocs o esplai gratuït a nens i nenes que a casa seva no els hi poden pagar un esplai. Per realitzar aquesta activitat, també tenen un compromís amb l’assistenta social i la pediatra del Centre d’Atenció Primària de Vallcarca. Aquesta activitat que s’organitza cada dimecres, va iniciar-se com una iniciativa personal de Irene Güell Vives, secretària de l’associació, però s’ha acabat convertit en una iniciativa del conjunt de l’Associació de Veïns Gràcia Nord - Vallcarca.

-L’Associació de Veïns Pro-Vallcarca es va fundar l’any 2011, en un moment en què hi va haver un canvi de color polític a l’Ajuntament de Barcelona, que concretament seria quan CiU va guanyar les eleccions. Va ser llavors quan Francesc Ruestes, promotor de d’aquesta associació, va visualitzar una bona oportunitat per introduir noves propostes, i sobretot reivindicar millores pel barri de Vallcarca. Llavors en Francesc Ruestes va parlar amb diferents grups i persones del barri de Vallcarca, i alguns es van interessar en aquesta iniciativa, mentre que d’altres no van creure convenient implicar-se en la creació d’aquesta associació i en la defensa de diferents qüestions relacionades amb el barri. Podríem dir que l’Associació de Veïns Pro-Vallcarca, va néixer conjuntament amb un dossier amb fotografies i propostes, que els components d’aquesta associació reivindicaven pel barri de Vallcarca. Segons explica Francesc Ruestes en el seu moment aquest dossier es va lliurar a l’Ajuntament de Barcelona i es va fer reunions corresponents per treballar sobre el tema. Una de les reivindicacions que s’ha portat a terme des de l’Associació de Veïns Pro – Vallcarca, juntament amb altres persones i entitats del barri, és la d’establir el Museu del Còmic a l’edifici de l’Antic Consolat de Dinamarca que hi ha al barri de Vallcarca. Així doncs estaria previst que aquest espai acollís un ampli recull sobre el món del còmic i de l’antiga editorial Bruguera. També sembla ser que hi hauria un espai destinat a usos socials i de barri. Sembla que el projecte està encaminat, però encara falta definir i concretar algunes qüestions.

- L’Ateneu Popular de Vallcarca es va fundar amb aquest nom a partir de l’any 1996. En un principi l’Ateneu Popular de Vallcarca tenia la seva seu en un local ocupat al número 40 de l’Avinguda de Vallcarca. Cal dir que l’Ateneu va realitzar les seves activitats en aquest emplaçament fins a l’any 2008, quan l’Ajuntament va tirar a terra aquest edifici, llavors l’Ateneu va canvia el seu emplaçament cap altres locals de l’Avinguda de Vallcarca. En un principi, l’Ateneu feia un treball bàsicament de centre social pel barri, molt enfocat a activitats de tipus musicals. Al llarg dels 12 anys que l’Ateneu Popular va estar en el seu antic emplaçament, hi van passar unes tres mil bandes de música de diferents indrets, fins hi tot de països com Suècia, Canadà, Argentina, Mèxic, entre d’altres. També cal assenyalar que la discogràfica Propaganda pel fet, actualment una de les més populars a nivell català, es va crear allà a l’Ateneu. També altres grups musicals hi van gravar les seves maquetes i discs en aquest espai. Cal assenyalar que amb el pas dels anys es va crear un ampli teixit associatiu al voltant de l’Ateneu Popular, no només l’activitat de l’Ateneu es va limitar a qüestions musicals, sinó que també es va començar a fer teatre, dansa, circ, assemblees, activitats cooperatives, entre d’altres activitats diverses. Segons explica en David Castellet, membre d’aquest grup, en un principi l’Ateneu tenia una tendència clarament política (ideologia comunista, independentista), però cap a finals de la dècada dels noranta, principis del 2000, va anar fent passos cap a l’àmbit cultural, i també a obrir-se cap al barri. Actualment l ’Ateneu Popular de Vallcarca es considera una associació cultural, que com a col·lectiu no es posiciona per cap ideologia política concreta. Així ho explica David Castellet: “És a dir, actualment com ho consideres, més polític o cultural? Cultural. De polític té el què tot ésser humà som agents polítics. Ara bé, hi ha una línia que seria que la nostra política és l’autogestió, fem les coses de forma autogestionada, però a nivell col·lectiu no prenem línia per cap partit polític. Per exemple, al costat hi pot haver un company que és independentista, un altra que és anarquista, un altre que no és res o sí. Però a nivell d’organització no ens posicionem per cap partit polític”. Parlar de l’Ateneu Popular de Vallcarca, implica també parlar de l’Associació de Festes Majors Alternatives de Vallcarca. Perquè l’any 2000 i 2003, l’Ateneu Popular de Vallcarca va nomenar les Festes Majors alternatives del barri. Així doncs aquesta Associació es crea per gestionar millor aquestes festes majors alternatives, que es celebren cada any pel setembre, paral·lelament a la Festa Major que tradicionalment organitzen altres grups de veïns del barri de Vallcarca. 31

Finalment per tancar aquest apartat sobre l’Ateneu Popular de Vallcarca, és necessari parlar de la Bodega La Riera. Perquè l’any 2011, des de l’Ateneu es va voler donar un pas paral·lel i crear un bar associatiu, així doncs aprofitant que hi havia uns propietaris que es traspassaven un local, es va arribar a un acord amb ells, i a partir d’aquí es va crear La Bodega La Riera, que des del dia de la seva obertura, sempre hi ha hagut gent de tot tipus, s’ha convertit en un punt neuràlgic, on moltes persones es reuneixen per passar-hi l’estona, o bé en alguns casos per organitzar-hi activitats lúdiques i culturals.

-La Coral Mare de Déu del Coll, és una entitat fundada fa quaranta anys, que es dedica a realitzar concerts, així com també altres activitats de tipus musical. Actualment aquest grup està format per una trentena de persones, es troben cada dilluns per assajar, i també per fer reunions quan ho consideren oportú. La Coral Mare de Déu del Coll, a part d’actuar a la ciutat de Barcelona i a Catalunya, al llarg de la seva trajectòria també han actuat en diferents indrets de l’estat espanyol (Aragó, Astúries, Galícia, entre d’altres) i també de l’estranger, en llocs com Céret, l’Alguer i fins hi tot al Senegal.

-El Grup de Caramelles Infantils, es va fundar a l’any 1951, i el va fundar la senyora Maria Camps Campanyà. El Grup de Caramelles infantils es va fundar en la mateixa època que l’associació dels Homenatges a la Vellesa (institució que ja no existeix en l’actualitat). El Grup de Caramelles Infantils porta aquest nom, perquè en un principi la seva activitat es centrava molt en sortir a cantar Caramelles pels carrers del barri, durant les festes de Pasqua. Ara bé, van deixar de realitzar aquesta activitat ara farà 15 anys (any 2000). A part d’aquesta activitat d’anar a cantar Caramelles, al llarg de la seva trajectòria han realitzat altres activitats culturals, que en molts casos han estat relacionades amb donar a conèixer les tradicions catalanes. També en algunes ocasions han participat en els actes d’homenatge a algunes personalitats culturals rellevants del barri, juntament amb altres associacions. La junta del Grup de Caramelles Infantil està formada per set persones, que són les encarregades de prendre decisions i de posar-se en contacte amb altres entitats. Desprès de molts anys de funcionament, aquest grup es troba en procés de dissolució. Segons explica Josep Maria Riera Sala, es dissolen perquè moltes de les tasques que realitzaven des dels seus inicis com a associació, i que consistien en donar a conèixer les tradicions catalanes a la gent del barri, actualment ja no tenen tant sentit, perquè les difonen des d’altres associacions culturals, i també des dels centres educatius.

D’altra banda, també es dissolen perquè porten una llarga i dilatada trajectòria com a entitat. Un llegat que deixa el Grup de Caramelles infantils són una parella de gegants, que porten els noms de Jordi i Maria, en honor a les dues parròquies que hi ha en les proximitats del barri del Coll, que són Sant Jordi de Vallcarca i Santa Maria del Coll. Aquests gegants van ser fruit d’una iniciativa dels membres del Grup de Caramelles Infantils, per tal que l’entitat i el barri del Coll disposessin d’una parella de gegants. Aquestes dues figures es van construir en un centre de disminuïts mentals que hi havia a la Masia de Can Móra. Un temps desprès, aquests gegants es van fer malbé i van ser restaurats per constructor d’imatgeria festiva, Toni Mujal i Obradors de Cardona. Aquests gegants han realitzat diferents sortides pels barri i els seus voltants, tot acompanyant els membres del Grup de Caramelles Infantils. Actualment estan exposats a l’Alberg Mare de Déu de Montserrat i surten pel barri, sempre i quan hi hagi entitats que els sol·licitin, i que elles mateixes se’n responsabilitzin de fer-los ballar i retornar-los en bon estat desprès d’un acte. Com a curiositat, cal destacar que existeix una sardana cantada, en la què es relata de manera una mica mitològica, la història d’aquesta parella de gegants.

4.3 El present cultural del barri En l’apartat anterior s’han donat a conèixer moltes de les associacions que hi ha actualment en el barri de Vallcarca, i en part també a la zona del Coll. Com es pot comprovar hi ha un teixit associatiu força interessant de conèixer, ja que les associacions són les que tenen un pes important en la vida social i cultural de la Vallcarca d’avui. Un aspecte que cal destacar és que la creació de la Biblioteca Jaume Fuster i també de la Biblioteca de Vallcarca i els Penitents – M. Antonieta Cot, va suposar una millora en les infraestructures. Tot i això algunes de les persones entrevistades consideren que s’hauria d’apropar més la cultura al barri, és a dir, creant infraestructures més properes a la ciutadania. També assenyalen que falten més espais de reunió i de trobada per les persones del barri.

A part d’això, cal dir que en el barri de Vallcarca hi havien residit alguns personatges força coneguts de l’àmbit de la cultura catalana actual, així com també de la vida política i social. Hi havien viscut l’Ovidi Montllor, el polític Ernest Lluch, els dos difunts. D’altra banda, hi han residit en algun moment de la seva vida o hi resideixen actualment: la política Anna Balletbò, la periodista Mònica Terribas (va passar la infància al barri), el director de cinema Cesc Gay, la Montserrat Carulla i la seva filla Vicky Peña, en Berto Romero, el director de cinema Josep Maria Folch, la Lloll Bertran, el Joan Manuel Serrat, el jutge Santiago Vidal i el Pau Riba, entre d’altres. Segons expliquen les persones entrevistades, el fet que al barri hi hagin residit aquests personatges, no ha influït en l’ambient cultural de Vallcarca, es quedaria més en un fet anecdòtic o curiós.

4.4 Símbols de la Vallcarca actual Les diferents persones entrevistades ens han explicat que ells actualment s’identifiquen amb alguns espais concrets del barris de Vallcarca i del Coll. A continuació, s’indiquen els noms d’aquests espais, que vindrien a ser com uns símbols del barri actualment: El Viaducte de Vallcarca, el Santuari de la Mare de Déu del Coll, El Parc de la Creueta del Coll, el Passatge d’Isabel, els Jardins de Maria Baldó (que es mostren en la imatge de sota), el Parc Güell, els solars buits que ha deixat l’especulació, entre d’altres. També hi ha persones entrevistades que s’identifiquen amb tota la xarxa associativa que existeix al barri.

5. EL FUTUR DEL BARRI DE VALLCARCA Aquest darrer punt del treball, serveix per reflectir quines són les perspectives que existeixen sobre el futur del barri de Vallcarca, certament no existeix una uniformitat en les diferents opinions que han expressat les persones entrevistades, certament el futur és incert, només amb el pas del temps sabrem quin és el camí que ha seguit el barri de Vallcarca, tant a nivell cultural com a nivell general. A continuació s’introdueixen les opinions sobre el futur de Vallcarca que tenen les diferents persones entrevistades. -Segons en Raül Mateos Santos – Morán: “El futur dels barris depèn molt de la gent que hi viu, saps, jo sóc dels què penso que depèn molt de la gent que hi viu, i també de la voluntat política, de què la gent del barri s’hi entengui. Si no hi ha aquesta voluntat de crear aquesta participació, i de crear aquest servei a la comunitat a les persones, el barri desapareix com a sí, i es torna en un lloc on dormir. Si el barri continua queixantse pel què no li agrada, continua desenvolupant les seves pròpies necessitats a nivell comunitari, això funciona perfectament.” També cal assenyalar que Raül Mateos analitza Vallcarca des d’una perspectiva una mica més externa, ja que ell té una vinculació més forta amb el barri del Coll. Des del seu punt de vista al barri del Coll hi treballen diferents professionals que intenten llimar les diferències que puguin existir entre les diferents entitats del barri, per tal que tot funcioni millor. Segons ell a Vallcarca fa molts anys que no hi treballen professionals que ajudin a trobar punts de consens. Així doncs, creu que un pas imprescindible per encarar el futur del barri, és que les associacions d’aquest barri arribin a punts d’acord sòlids. Per ell, quan això passi, tot serà més senzill.

-La Maria Carme Cristià Sánchez, del Taller d’Història de Gràcia, pensa que és molt complicat que el barri de Vallcarca recuperi l’essència que tenia anys endarrere, concretament diu: “El barri hi continuarà sent, però el què està clar és que canviarà. Personalment, ho veig una mica negre perquè continuï essent un barri com era abans, en què tothom es coneixia, perquè s’ha anat perdent el comerç de proximitat, i amb ell l’essència del barri.” Com es pot comprovar en aquest comentari, la Maria Carme Cristià té una perspectiva poc esperançadora sobre el futur del barri. En canvi, a nivell cultural pensa que el barri pot avançar pel bon camí, així ho il·lustra la seva opinió “El futur cultural jo el veig bé, perquè a part d’aquests equipaments que tenim, hi ha diferents grups de persones que miren perquè el barri continuï tenint vida, des de les escoles també es fan aportacions culturals, tenim molta col·laboració. Perquè les persones que tenim estimació pel barri ens unim a favor de la cultura!”

- El Josep Callejón Giménez i la Carme Ferrer Vega veuen el futur general del barri de forma pessimista, ple d’especulació i amb poc comerç. Precisament la Carme Ferrer Vega diu: “Totalment especulatiu, jo tinc una visió pessimista, perquè en Núñez i Navarro ha comprat el barri, es preveuen habitatges d’alt “standing”, que no necessiten botigues petites, ni necessiten botigues de barri, que no necessiten res de tot això.” -I a nivell cultural, estan a l’espera de veure què proposa l’Ajuntament de cara als veïns del barri de Vallcarca. Perquè els polítics sí que fan coses, però moltes vegades no és el què demanen els veïns. Concretament Carme Ferrer Vega diu: “I a nivell cultural, doncs a l’espera! Estem a l’espera de veure que ofereix el consistori que demanin els veïns, perquè clar que a vegades fan coses que no demanen els veïns. El què passa és que el consistori organitza taules o jornades per parlar amb les persones del barri, el què passa és que el que es parla en aquestes taules no és vinculant.”

-En Josep Maria Riera Sala fa una reflexió sobre el futur del Coll i Vallcarca, centrant-se molt en com és el funcionament de les associacions. Tot i assenyalar que les associacions actuals estan molt lligades a les subvencions, cosa que abans no passava, veu el futur de forma esperançadora, ho explica així: “Jo diria, com que hi ha unes quantes entitats i persones que es belluguen, jo crec que el futur no està tant magre com fa cinc anys, perquè mica en mica s’aconsegueixen coses”.

-En Josep Maria Fiter Muntada, assenyala que per encarar el futur és necessari reflexionar sobre quin és el barri que es vol. Segons ell un dels aspectes claus per tal que el barri funcionés i en certa manera recuperés l’essència que tenia abans, seria apostar pel comerç de proximitat, activitats artesanes, entre d’altres propostes. Concretament ho diu així: “Una mica penso que està en reflexionar a veure quin barri volem, el barri que teníem abans, no el tindrem, vull dir és estúpid voler el barri que jo vaig conèixer quan era petit, perquè són quaranta anys i tot canvia, però un barri on es faci vida de barri sí que el podem aconseguir, però com s’aconsegueix això? Doncs fent lloguers de protecció oficial, de protecció social per gent que tingui un nivell de vida mig baix, que és el què hi havia aquí. I fer cases amb locals a sota per potenciar el comerç de proximitat, ja sigui semblant a un colmado, o bé potenciant les activitats dels artesans, no sé, aquí hi ha moltes possibilitats. El què passa és que els polítics no escolten aquestes coses, i ens deixen com si fóssim tontos. El futur a nivell general és dur.” Referent al futur del barri a nivell cultural, pensa que està força consolidat, ja que ja hi ha diferents grups que porten temps oferint propostes culturals interessants i singulars.

-En David Castellet Cabanyes de l’Ateneu Popular de Vallcarca, veu el futur general del barri i també a nivell de l’associacionisme cultural, el veu molt condicionat pel pla urbanístic que hi ha elaborat, i que si es porta a terme, pot ser que el barri canviï considerablement i algunes zones vagin a terra. Concretament s’expressa així: “Home hi ha una realitat que és que o bé aquest pla desapareix, o bé en algun moment es portarà a terme. Amb lo qual si aquest pla el volen portar a terme, ens esperen molts anys d’obres, enderrocs i lluita... Jo el futur el veig de lluita, de construcció veïnal, amb lo qual que el veig d’esperança. I crec que seran deu anys d’anar fent, i nosaltres anirem fent.”

-Referent al cas d’en Francesc Ruestes de l’Associació de veïns Pro-Vallcarca, concretament a l’entrevista no se li va preguntar específicament pel futur del barri de Vallcarca (ja que en el seu cas concret, l’entrevista va ser més com una conversa, i no tant seguint la dinàmica pregunta-resposta). Tot i això, al llarg de l’entrevista mostrava aquesta necessitat de continuar reivindicant en un futur millores pel barri de Vallcarca. Un dels projectes que Ruestes considera que seria positiu pel barri és la creació de la rambla, ja que així el barri tindria una zona més verda. També està il·lusionat en continuar tirant endavant noves reivindicacions tant a nivell cultural, com de preservació patrimonial.

-La Irene Güell Vives de l’Associació de Veïns Gràcia Nord – Vallcarca, diu que en el futur, espera poder veure realitzats els projectes que volen portar a terme des de la seva associació. També té l’esperança que es pugui arribar a acords amb aquelles persones o grups del barri, que tenen una perspectiva diferent a la seva i a la del conjunt de l’Associació de Veïns Gràcia Nord – Vallcarca. I sobre el futur del barri a nivell cultural diu: “Doncs bé, jo penso que el barri en aquest sentit va bé, perquè tots aquests projectes que tenim i que reivindiquem són de caire cultural, a part d’urbanitzar una avinguda, també reivindiquem moltes coses que són culturals i d’esport, perquè porten molt d’ambient i jo penso que això és positiu pel barri.”

6. AGRAÏMENTS Com a estudiant d’Antropologia Social i Cultural, ha estat molt gratificant tenir l’oportunitat de poder realitzar aquest estudi sobre el barri de Vallcarca. Així doncs espero que el meu treball sigui útil i agradi als diferents veïns i veïnes del barri, així com també sigui interessant per totes aquelles persones que vulguin descobrir el barri de Vallcarca des d’una perspectiva general i també des d’una perspectiva cultural. Cal dir que he procurat treballar amb rigor i fer les coses ben fetes. També voldria assenyalar que si algunes coses no les he sabut transmetre de forma adient, doncs demano disculpes, encara em queden coses per aprendre. Finalment, des d’aquestes darreres línies voldria donar les gràcies a totes aquelles persones que han dedicat una part del seu temps a col·laborar en aquest projecte, tot participant en les diferents entrevistes. Perquè sense les seves interessants aportacions, aquest estudi sobre el barri de Vallcarca no hauria estat possible. També volia donar les gràcies a la Rosa Núñez, l’Alba Ferrer i tot el personal de la Biblioteca de Vallcarca i els Penitents, pels seus consells i pel bon tracte rebut al llarg de la meva estada de pràctiques externes en aquesta institució.

____________________________________

7. BIBLIOGRAFIA

Grup d’Estudis el Coll-Vallcarca (2015). Racons llocs i indrets del Coll – Vallcarca. Barcelona.

Israel Punzano (10 febrer 2011). Adéu Vallcarca: La transformació en curs d'aquest barri posa fi a un dels paisatges urbans més singulars de Barcelona. En: El País.

Marc Serrano i Òssul (22 febrer 2015). Vall gens carca. En: Diari Ara, p. 12 – 15.

Prats, Carles (dir.). (2013). Histories de Bruguera. Barcelona. (DVD).

Tristany, D. (2015). Transcripcions de les entrevistes realitzades. Barcelona. Biblioteca de Vallcarca i els Penitents - Maria Antonieta Cot.