La colla de Sabadell by Biblioteca Sant Antoni joan oliver

LA COLLA DE SABADELL O GRUP DE LA MIRADA

DOSSIER INFORMATIU SUMARI La Colla de Sabadell o Grup de La Mirada.................................... 3 Els activistes principals de la Colla. ........................................... 4 Joan Oliver................................................................................ 8 La Fundació la Mirada............................................................... 11 El Marquet de la Roca.............................................................. 12 Documents relacionats a la xarxa............................................. 13 Documents relacionats a la Biblioteca...................................... 14 Enllaços web............................................................................ 15

La Colla de Sabadell o Grup de La Mirada

La Colla de Sabadell o Grup de La Mirada fou una agrupació de gent jove fundada l'any 1917 a l'entorn de l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, amb l'objectiu de renovar la vida cultural de la seva ciutat i —a un nivell més ample— de Catalunya. En formaven part artistes i escriptors com Joan Oliver, Francesc Trabal, Armand Obiols, Ricard Marlet, Lluís Parcerisa, Antoni Vila Arrufat, Josep M. Trabal i Benessat, Miquel Carreras i Joan Garriga, entre altres. El màxim impulsor en va ser Francesc Trabal. L’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell estava dividida aleshores entre l'academicisme vuitcentista de la generació rectora i el progressiu apropament dels joves a l'ideari noucentista que irradiava Barcelona. Des de la plataforma de Belles Arts, i en contacte amb la universitat, la premsa i la cultura barcelonines, varen projectar damunt la ciutat el seu esperit de revolta i un ideal de modernitat cosmopolita que es van traduir molt aviat en l'humor provocatiu i l'activisme cultural que van caracteritzar el grup al llarg dels anys vint, fins a les acaballes de la dictadura de Primo de Rivera. L'humor que va practicar la Colla de Sabadell era un humor absurd i gratuït, corrosiu i desmitificador dels valors culturals establerts per una societat —la sabadellenca de primers de segle— tancada i endarrerida. Era un humor molt proper a les primeres avantguardes europees, especialment als dadaistes, amb els quals compartien un mateix activisme provocador i una estètica de la transgressió molt semblants. Tanmateix, si els dadaistes van adoptar una actitud negativista davant la cultura i els valors de la societat europea, que havien entrat en crisi arran de la Primera Guerra Mundial, la Colla de Sabadell, en canvi, s'havia fet seu l'ideal regenerador de la Catalunya‐ciutat amb què la burgesia catalana, a l'estil del que des del Romanticisme havien fet els diversos pobles europeus, intentava bastir una cultura nacional, moderna i cosmopolita que ajudés a vertebrar el país; una cultura que al continent havia sofert la desmoralització i el descrèdit bèl∙lics i contra la qual s'havien rebel∙lat les avantguardes, mentre que aquí, a Catalunya, era tot just una promesa de futur. El grup va publicar també un full dominical de caire satíric anomenat La Fulla Salau i va organitzar nombroses lectures i tertúlies que van comptar amb la presència d'alguns

dels intel∙lectuals més destacats del moment com Josep Carner o Carles Riba. Nogensmenys l'empresa més important del grup va ser la fundació d' Edicions La Mirada, l'any 1925, que després esdevingué a formar part d'Edicions Proa amb el nom de Col∙lecció La Mirada. Com ja ha quedat apuntat, el Grup de Sabadell es va desenvolupant al llarg dels anys 20 com un nucli unitari, amb un model de cultura molt concret, que no dubtarà a atacar‐ne d’altres. Respon així, com ja ha exposat J. M. Balaguer, a la idea que el que cal a la cultura catalana és «la defensa d’uns models concrets, en les apostes de grup, la col∙laboració entre nuclis d’escriptors i crítics, en definitiva cal la creació de “capelletes”» D’aquí els seus enfrontaments oberts no sols amb els poetes jocfloralistes de Sabadell, sinó també amb altres prohoms de les lletres catalanes del moment que, al seu torn, també se les tenien entre ells. Utilitzen els seus articles plens de retòrica e ironia per a menysprear i deixar clar que el model cultural i estètic que ells defensen, com per exemple López Picó, no té res a veure amb el que reivindica el Grup de Sabadell.

Els activistes principals de la Colla Francesc Trabal i Benessat (Sabadell, 1899 – Santiago de Xile, 1957) Periodista i novel∙lista, la seva obra destaca per l'audàcia dels plantejaments narratius, l'humor i la sensualitat. Fou redactor en cap del Diari de Sabadell i col∙laborà en La Veu de Catalunya, La Publicitat, Mirador, Meridià, D'Ací i d'Allà… S'estrenà amb L'any que ve (1925), llibre d'acudits il∙lustrats, prologat per Josep Carner, que encetava les Edicions La Mirada, on també publicà la primera novel∙la, L'home que es va perdre (1929), i Judita (1930). I, successivament, Quo vadis, Sánchez? (1931), Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon (1933) i Vals ( Premi Crexells 1936). Els mediocres (1929) és l'única incursió al teatre, que s'estrenà el 1931. Durant la guerra, a Barcelona, fou membre actiu de l'Agrupació d'Escriptors Catalans, secretari de la Institució de les Lletres Catalanes i organitzador del Servei de Biblioteques del Front. Exiliat a França, gràcies a les seves coneixences, gestionà per a un nombrós grup d'escriptors el refugi de Roissy‐en‐Brie. El desembre de 1939 s'embarcava en el Florida cap a Santiago de Xile, en un camí sense retorn. Joan Oliver i Sallarès (Sabadell, 1899 – Barcelona, 1986) Fill de l'alta burgesia industrial i financera sabadellenca, estudià Dret, però de molt jove es decantà per la literatura i el periodisme. Ja abans d'entrar com a redactor al Diari de Sabadell, el 1923, va ser corresponsal de La Veu de Catalunya i de La Publicitat, en els quals més endavant col∙laborarà habitualment. El 1928 publicà el primer llibre de narracions, Una tragèdia a Lil∙liput, a les Edicions La Mirada. En època republicana, fou redactor de Mirador i de Meridià, publicà Les decapitacions

(1934), amb què s'estrenava en poesia amb el pseudònim de Pere Quart, Cataclisme (1935), Allò que tal vegada s'esdevingué (1936), Bestiari (Premi Folguera 1936) i el 1938 estrenà La fam (Premi Teatre Català de la Comèdia). Durant la guerra va participar en la creació i la gestió de l'Agrupació d'Escriptors Catalans, la Institució de les Lletres Catalanes i el Servei de Biblioteques del Front. S'exilià a França, al castell de Roissy‐en‐ Brie i, a finals de 1939, s'embarcà en el Florida cap a Santiago de Xile, d'on retornà a primers de març de 1948. Armand Obiols (Sabadell, 1904 – Viena, 1971) Poeta, crític literari i periodista, Joan Prat i Esteve adoptà el pseudònim d'Armand Obiols amb la publicació dels primers poemes a la premsa, el 1919. De molt jove fou corresponsal de La Veu de Catalunya amb unes cròniques que signava White i publicà articles de crítica al Diari de Sabadell i a La Publicitat. A mitjan anys vint s'havia creat un gran prestigi intel∙lectual i tenia fama de crític dur i exigent. A principis del 1929 hagué de plegar la secció "Buirac" del diari La Nau, perquè la consideraren excessivament mordaç. La Mirada anuncià durant dos anys la imminent aparició de Deucalió, llibre de poesia de tradició simbolista, d'una maduresa precoç, que acabà desestimant, eternament insatisfet de la seva obra de creació. Amb la República mantenia un segon editorial a La Publicitat i, militant d'Acció Catalana, es revelà com un excel∙lent orador. En esclatar la Guerra Civil Espanyola participà activament en l'Agrupació d'Escriptors i el Servei de Biblioteques del Front i fou cap de redacció de la Revista de Catalunya. El 1939 s'exilià a França i estigué a Roissy‐en‐Brie. Amb l'ocupació nazi fou internat en un camp prop de Bordeus. A la fi de la guerra europea entrà de traductor a l'ONU, primer a París i a Ginebra, i després a la IAEA (Agència Internacional d'Energia Atòmica), que també depenia de les Nacions Unides, a Viena.

Altres components Antoni Vila Arrufat (Sabadell, 1894 – (Barcelona, 1989) Pintor, gravador i muralista. S'inicià amb el seu pare, Joan Vila Cinca, i a l'Escola Industrial d'Arts i Oficis. Estudià a Llotja el 1911, en ple esclat del Noucentisme, i a la Real Academia de San Fernando de Madrid. El 1919 anà pensionat a París i el 1923 viatjà per Itàlia, d'on retornà molt influït pels prerenaixentistes. La seva obra, entre realisme i noucentisme, se centrà aleshores en la figura, que, en formar família el 1928, derivà aviat cap a les maternitats. Durant els anys trenta, participà activament en la vida barcelonina i obtingué nombrosos guardons a Barcelona, Madrid, Venècia o Berlín. En esclatar la Guerra Civil Espanyola es retirà a Sant Sebastià de Montmajor. En la llarga postguerra espanyola s'orientà cap a la pintura mural religiosa. Lluís Parcerisa i Serra (Rubí, 1896 – Barcelona, 1989) Va entrar molt jove al Diari de Sabadell de corrector de galerades i després fou redactor d'esports. Ben aviat, però, es revelà com a humorista amb unes cròniques molt personals, entre l'absurd i el costumisme, que enlluernaren Oliver i Trabal. Va ser el gran gestor de l'Associació de Música. En morir el seu pare, va haver de deixar els estudis de Medicina i entrà a treballar a la Federació Catalana de Futbol, feina que l'ocupà tota la vida professional. Josep M. Trabal i Benessat (Sabadell, 1897 – Valparaíso, 1981) Advocat, escriptor i dibuixant. Col∙laborà en diverses publicacions com a caricaturista amb el pseudònim de Tramuntana. Cal remarcar la seva col∙laboració en l'extraordinari Almanac del Diari de Sabadell de 1928. El 1919 exposà a l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. Col∙laborà estretament en la gestió de l'Associació de Música. S'exilià a França amb el grup de Roissy‐en‐Brie i, amb l'ocupació alemanya, s'embarcà en el Florida cap a Xile.

Ricard Marlet i Saret (Sabadell, 1896 – Matadepera, 1976) Dibuixant, pintor i xilògraf especialitzat en la tècnica del gravat al boix, en la qual excel∙lí. Va ser professor de dibuix a l'Escola Industrial i d'Arts i Oficis i a l'Escola Sant Lluc. Durant la guerra va fer classes de treballs manuals a l'Institut‐Escola creat per la Generalitat de Catalunya per reprendre l'ensenyament en el caos generat per l'aixecament militar del 1936. Dissenyà llibres i el logotip de La Mirada i va il∙lustrar molts dels programes de l'Associació de Música. Els seus boixos donaven un toc d'elegància noucentista als pulcres impresos de la casa Sallent, amb la qual col∙laborà molts anys. El 1936 s'instal∙là definitivament a Matadepera, on feia anys que estiuejava. Miquel Carreras i Costajussà (Sabadell, 1905 – Térmens de Segre, 1938) Pensador, filòsof i escriptor, era un home dotat d'una poderosa intel∙ligència. Als 23 anys ja s'havia llicenciat en dret, Filosofia i Lletres i Història, i, entre clàssiques i modernes, coneixia una desena de llengües. Publicà nombrosos articles al Diari de Sabadell i a diverses publicacions locals. Col∙laborava en La Veu de Catalunya, on escrivia sobre filosofia, dret, història, art i literatura. Fruit de la recerca a l'Arxiu Històric, va escriure Línies d'història ciutadana (1930) i Elements d'història de Sabadell (1932), editat per l'ajuntament republicà com a text per a les escoles. El 1928 havia estat nomenat cronista i arxiver de la ciutat. Però la seva gran obra de creació és un recull d'aforismes i pensaments, Conceptes i dites de Martí Rialp, que donà a l'estampa el juny de 1938, un parell de mesos abans de morir al front, molt probablement, assassinat.

Joan Garriga i Manich (Sabadell, 1902 – Bellaterra, 1996) Llicenciat en Farmàcia, dibuixant, pintor i crític d'art, activitat que exercí amb el pseudònim de Joan David. Va fer la primera exposició a l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell el 1922. De jove col∙laborà en la premsa barcelonina i ocasionalment compartí amb Armand Obiols corresponsal a La Veu de Catalunya. Va ser fundador i director de Paraules, revista d'arts i lletres apareguda el 1922, en què van col∙laborar Armand Obiols i Salvat Papasseit. Participà en l'Almanac de les Arts de 1924, com a crític i com a il∙lustrador amb el pseudònim de Flao. La Fundació La Mirada de Sabadell està especialitzada en el seu estudi i en la publicació de les obres dels seus component.

Joan Oliver Joan Oliver és un autor difícil de situar des d'una perspectiva generacional: nascut el 1899, i per tant pertanyent a la lleva de Riba, Foix, Sagarra o Salvat‐Papasseit, publica el primer llibre ‐de narracions‐ l'any 1928 i no es dóna a conèixer com a poeta fins el 1934 ‐circumstància que l'apropa cronològicament a Espriu, Rosselló‐Pòrcel o Vinyoli. D'altra banda, després del compromís amb la causa republicana i l'exili consegüent, assoleix el seu punt àlgid de prestigi els anys seixanta, pels punts de contacte de la seva obra amb l'anomenat "realisme històric". Més enllà, però, de les classificacions, la seva obra presenta unes constants d'una gran coherència: la postura crítica permanent contra el poder polític i el conformisme social, una ironia propera de vegades al sarcasme, un model de llengua tan planer com depurat i una actitud contrària a les pretensions i els transcendentalismes. Format els anys del noucentisme i les avantguardes, Oliver va decantar‐se a partir de la guerra cap al realisme i el compromís, si bé mitjançant un humor punyent, un esperit iconoclasta i sovint individualista, i uns marcats pressupòsits ètics; aquests últims, però, en condicionar‐li la poètica van afavorir‐lo tant els anys seixanta com, sens dubte, perjudicar‐lo després, amb l'eclosió de moviments més interessats en l'autonomia del fet

literari

respecte

les

contingències

ideològiques.

Dels orígens burgesos al compromís Joan Oliver neix l'any 1899 en el si d'una destacada família de la burgesia industrial sabadellenca: mentre l'avi patern havia estat un dels fundadors de la Caixa de Sabadell, el matern era un dels dirigents del Foment del Treball. Educat, doncs, com a fill de casa bona, quart d'onze germans dels quals acabarà essent l'únic supervivent, estudià la carrera de dret, viatjà per Europa i, l'any 1919, formà l'anomenat "grup de Sabadell" amb el novel∙lista Francesc Trabal i el poeta i crític Armand Obiols ‐pseudònim de Joan Prat‐, entre d'altres. Aquests autors practiquen una literatura a mig camí de la iconoclàstia avantguardista, de caire cosmopolita, i de la pura facècia de regust més 10

local ‐aquest últim aspecte una mica en la línia de les humorades de Santiago Rusiñol, per exemple. El seu gust per l'humor absurd es manifesta en el volum col∙lectiu L'any que ve, conjunt d'acudits i estirabots diversos firmat per Trabal però on tots intervenen. L'any 1923 es fan càrrec del Diari de Sabadell, del qual Oliver serà el director i on usarà pseudònims diversos (Feliu Camp de la Sang, Florentí Carvallà Cot i Joan Pendonista, Orella Dreta, entre d'altres) i el 1925 funden les edicions La Mirada, remarcable iniciativa editorial que publicarà divuit volums i fulls solts ‐d'autors com Carner, Riba o, evidentment, ells mateixos. Veiem així com en el grup de Sabadell es combinen la influència avantguardista amb l'humorisme més local i, en el camp de l'edició, el gust pel rigor i l'obra ben feta d'herència noucentista. D'altra banda, Oliver va col∙laborant també en les publicacions importants de l'època ‐ com ara La Veu de Catalunya, La Publicitat, Revista de Catalunya o Mirador‐, es trasllada a viure a Barcelona l'any 1926 i estrena a Sabadell una primera obra teatral, Una mena d'orgull ‐anys després declararia que la seva principal aspiració literària era la de dramaturg. Si el primer llibre publicat és del 1928 ‐Una tragèdia a Lil∙liput, narracions‐, és el 1934 que es dóna a conèixer com a poeta ‐a una edat, doncs, ja una mica tardana‐, amb el pseudònim que ja sempre més utilitzarà per a aquest gènere: Pere Quart, que ja havia usat per a signar articles contra la Dictadura de Primo de Rivera, i que forma a partir del segon nom de baptisme i del fet de ser el quart fill de la família. El llibre de poemes, Les decapitacions, parodia tan aviat el simbolisme com les avantguardes i ja hi despunta una intenció alhora humorística, crítica i, en alguns casos, clarament ideològica ‐en poemes, per exemple, al∙lusius a Hitler o a Mussolini. La primera gran sotragada en la vida de Joan Oliver, i els canvis literaris consegüents, es donen, però, amb la guerra civil, durant la qual es compromet a fons amb el bàndol republicà: esdevé president de l'Agrupació d'Escriptors Catalans ‐filial de la UGT‐, cap de publicacions de la Conselleria de Cultura de la Generalitat, cofundador i cap de publicacions de la Institució de les Lletres Catalanes i autor de la lletra de l'himne de l'exèrcit popular català. Tot plegat, doncs, des d'una clara actitud de ruptura amb els seus orígens benestants. Si Oda a Barcelona, nacionalista i revolucionària, representa

un tomb en la seva obra poètica en adoptar el vers lliure, un marcat to directe i una decidida voluntat de compromís, l'obra teatral La fam planteja els problemes de la revolució. Mobilitzat primer, i reclamat després per la Conselleria de Cultura, s'encarrega de l'evacuació dels intel∙lectuals compromesos. Acabada la guerra, s'exiliarà a França, primer al castell de Roissy‐en‐Brie ‐amb Trabal, Rodoreda, Calders, Obiols i d'altres‐ i després a Saint‐Cyr‐sur‐Morin; fins que el mateix any 1939 s'embarca cap a Buenos Aires i el 1940 fixa la residència a Santiago de Xile, on viurà vuit anys. L'exili i el retorn A Santiago de Xile, Oliver continuarà la seva doble tasca d'intel∙lectual i lluitador: col∙laborador de Catalunya, publicació editada a Buenos Aires, i de Germanor, a Xile mateix, aviat esdevindrà director d'aquesta última i fundarà amb Xavier Benguerel la col∙lecció "El Pi de les Tres Branques", on s'editaran des de les Elegies de Bierville de Carles Rib fins al seu propi Saló de tardor (1947), un llibre de poemes malenconiós, interioritzat, de to més greu i intimista que els anteriors. De retorn a Catalunya l'any 1948 ‐en un context autàrquic ben diferent del d'abans de la guerra, amb l'amarga experiència de l'exili, i havent perdut la seva antiga posició social‐, és detingut dos mesos i mig a la presó Model de Barcelona; però tres anys més tard rebrà, per la traduccció catalana d'El misantrop de Molière, el Premi del President de la República Francesa als jocs florals de París. Director de la primera època de la col∙lecció "El Club dels Novel∙listes", col∙labora intensament amb l'Agrupació Dramàtica de Barcelona i treballa des de l'any 1957 fins el 1963 a l'editorial Montaner i Simón com a cap de redacció

versió

castellana

del

Diccionario

Literario

Bompiani.

Aquest darrer fet serà important en la trajectòria vital i literària de l'autor, ja que a l'esmentada editorial hi coneixerà uns quants estudiants universitaris, molts d'ells futurs professors i intel∙lectuals influents ‐Joaquim Molas, Antoni Comas, Francesc Noy, Sergi Beser‐, que el valoraran com a mestre i en facilitaran el reconeixement. A més, en aquesta època apareix la seva obra potser més emblemàtica, Vacances pagades (1960), que entronca amb l'anomenat "realisme històric" ‐propugnat per Molas i Castellet a

l'antologia‐estudi Poesia catalana del segle XX del 1963‐, en què es valora per damunt de tot el compromís dels autors amb la realitat històrica i social del país. A Vacances pagades, obra escèptica, de tocs sarcàstics i to gairebé conversacional, Oliver fa un repàs de la seva vida des de la talaia dels seixanta anys, combinat amb crítiques a la societat de consum i el franquisme i amb mostres d'un peculiar cristianisme individualista. Juntament amb La pell de brau de Salvador Espriu, constituirà un emblema de la poesia catalana dels anys seixanta. Del reconeixement a la marginació A partir d'aquest moment, Joan Oliver serà una figura clau en el panorama poètic català i, alhora, un exemple permanent d'inconformisme. Detingut i multat en diverses ocasions per participar en actes multitudinaris contra el franquisme ‐com la constitució del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona o l'homenatge al doctor Jordi Rubió‐, rebrà el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes l'any 1970 i s'abocarà a una poesia cada vegada més corrosiva i escèptica, alhora que progressivament acostada al fet religiós, si bé des d'un individualisme aferrissat que valora la figura de Jesús com a revolucionari. Temperamental, crític, després de la mort del general Franco, amb la democràcia espanyola ‐i, per tant, amb la majoria de polítics catalans‐, independentista i, en les seves pròpies paraules, antic "anarquista en potència", serà un personatge incòmode, com ho demostra alguna denúncia per les seves opinions públiques, com també el seu rebuig de la Creu de Sant Jordi de la Generalitat l'any 1982. Literàriament, però, acabarà relegat a un lloc gairebé testimonial en un context en què es valoraran més altres tendències: l'experimentació derivada de J.V. Foix o Joan Brossa, l'anomenada "poesia de l'experiència" posterior a Gabriel Ferrater o, fins i tot, un cert retorn al formalisme carnerià. Mort l'any 1986 a Barcelona i enterrat al Sabadell nadiu, la seva activitat pública i l'obra poètica han relegat a un segon terme tant la producció narrativa ‐esporàdica, centrada en el relat breu‐ com la prosa de caire més periodístic o el teatre. Aquest darrer gènere, però, suposa un intent lloable de normalització de l'escena catalana a través del qual

Oliver, tot adreçant‐se al gran públic, atacava alhora, amb el seu sentit crític habitual, les convencions socials ‐amb obres com Allò que tal vegada s'esdevingué, del 1936, o Ball robat, del 1956, ambdues a l'entorn de la institució familiar tal com és entesa per la burgesia. En termes generals, l'obra de Joan Oliver està marcada, doncs, per l'actitud crítica, la ironia sovint punyent, i també la versatilitat lingüística ‐demostrada, per exemple, en la versió lliure de l'obra teatral Pigmalió de George Bernard Shaw, on els diferents registres de l'idioma es combinen amb habilitat‐. Tot a partir d'un cert individualisme que defuig els intel∙lectualismes i que busca sovint una resposta als grans dilemes ètics del seu temps.

LA FUNDACIÓ LA MIRADA La Fundació La Mirada es va constituir el maig de 1989 a Sabadell. Els seus objectius són promoure la investigació, l'estudi i la difusió de la literatura i les arts plàstiques, en el període comprès entre final del XIX i la Segona Guerra Mundial, preferentment en l'àmbit de Sabadell i el Vallès. En aquest sentit, les activitats de la Fundació se centren, primerament, en l'edició de textos originals encara inèdits o dispersos a diaris i revistes d'època i, en segon lloc, en la reedició crítica d'obres actualment introbables i desconegudes del gran públic. Igualment, la Fundació s'encarrega de recollir i divulgar material gràfic, de documentació o de creació, en l'àmbit de les arts plàstiques, com a complement imprescindible per a l'estudi de l'època D'altra banda, la Fundació col∙labora amb entitats públiques o privades dipositàries de material d'investigació que ateny els objectius fundacionals, com ara arxius, museus, hemeroteques, biblioteques, col∙leccions privades i altres, en la divulgació de catàlegs, inventaris i índexs temàtics i onomàstics. Alhora, ha establert contactes amb les institucions acadèmiques, nacionals i estrangeres, per tal d'estimular l'orientació de tesis i treballs d'investigació cap al període i l'àmbit esmentats. La Fundació ha estès també les seves activitats editorials fins a períodes històrics més recents i ha incidit en els heterodoxos que han estat marginats dels circuits culturals establerts i, per tant, han restat fora de l'abast del gran públic. La Fundació va iniciar les activitats editorials amb la represa de la col∙lecció Ragtime — encetada el 1984 sota els auspicis editorials de l'Ajuntament de Sabadell—, dedicada prioritàriament a La Colla de Sabadell o Grup de La Mirada. 15

EL MARQUET DE LA ROCA. SANT LLORENÇ SAVALL

El Marquet de La Roca. Sant Llorenç Savall Fundada el 1917, la Colla de Sabadell és recordada pel seu humor corrosiu i absurd, que qüestionava les convencions socials i l'apropava a les avantguardes europees del moment pel seu esperit provocador. Un dels punts de trobada de la Colla de Sabadell (o grup de La Mirada) era el Marquet de les Roques, un casa d'estiueig/castell neoromàntic emplaçat a Sant Llorenç de Savall, envoltat dels cims de Montcau, Rocamur, els Emprius i les Fogueroses, dissenyat per l'arquitecte Batllevell al final del segle XIX i aixecar sobre un antic mas del començament del segle XIII i propietat de la família de Joan Oliver. L'estrany és que, en un escenari com aquest, la Colla no emulés a Mary Shelley, Lord Byron i Polidori escrivint relats gòtics “a lo sabadellenc”, i es decantés per l'humor absurd i el fantàstic. Actualment equipament cultural i museu literari. S'hi duen a terme activitats lúdiques i culturals, especialment de caire infantil i familiar. S'hi pot obtenir informació sobre l'espai protegit. És gestionat per Taller de Natura, Ciència i Tècnica l'Obrador de Sabadell. Disposa d'una àmplia zona d'aparcament per a cotxes i, a un quilòmetre, d'un 16

per a autorcars. L'equipament compta amb un ampli pati amb font per a tota mena d'activitats i d'una gran era i d’una amplia sala d’exposicions. Us convidem a visitar l'exposició permanent 'La Colla de Sabadell: entre el noucentisme i l'avantguarda' instal∙lada a la Sala d’exposicions de les instal∙lacions del Marquet de les Roques. A l'equipament s'ha incorporat una nova instal∙lació, la Pallissa, que pot acollir diverses activitats pedagògiques, exposicions a l’aire lliure i nombroses activitats de lleure.

DOCUMENTS RELACIONATS QUE PODEM TROBAR A LA XARXA DE BIBLIOTEQUES DE BARCELONA: •

Casals i Garcia, Lluís. Joan Oliver i la "Colla Sabadell". Sabadell : Fundació Bosch y Cardellach, 1981. 92(Oli) Cas

•

La Colla de Sabadell : entre el Noucentisme i l'Avantguarda : [catàleg de l'exposició]. Sabadell : Fundació La Mirada, 2002. 9(46.71Sab) Coll

•

Marrugat, Jordi. Armand Obiols i la configuració del Grup de Sabadell (1918‐1928). Marges. Barcelona : Curial, 1974‐. 0210‐0452. Núm. 85 (primavera 2008), p. 17‐51.

R 80 Mar •

Obiols, Armand. Cartes a Mercè Rodoreda. Sabadell : Fundació La Mirada, 2010. 92(Obi) Obi

•

Obiols, Armand. Buirac. [Sabadell] : Fundació La Mirada, 1996. N 833 Obi

•

Oliver, Joan. Una Tragedia a Lil∙liput. Sabadell : La Mirada, 1928. N Oli

•

Puig Molist, Carme. Les Col∙laboracions de Joan Oliver al Diari de Sabadell : 1923‐ 1928. Barcelona : Abadia de Montserrat, 2001. 833.3(Oli) Pui

•

Quart Pere. Les decapitacions. Barcelona : Edic. de la Rosa dels Vents, 1937. P 833 Qua

•

Trabal, Francesc. L'Any que ve. [Sabadell] : La Mirada, 1925. 741.5 Tra

•

Trabal, Francesc. L'Home que es va perdre. Barcelona : Quaderns Crema, 1982. N Tra

DOCUMENTS RELACIONATS QUE PODEM TROBAR A LA BILIOTECA SANT ANTONI – JOAN OLIVER •

Obiols, Armand. Mirall antic i altres poemes. Ajuntament de Sabadell, DL 1988. P 833 Obi

•

Oliver, Joan. Allò que tal vegada s'esdevingué. Barcelona : Proa, 2008. T 833 Oli

•

Oliver, Joan. La Fam : drama en sis episodis. Barcelona : Proa, 2006. T 833 Oli

•

Puig Molist, Carme. Les Col∙laboracions de Joan Oliver al Diari de Sabadell : 1923‐ 1928. Barcelona : Abadia de Montserrat, 2001. 833.3(Oli) Pui

•

Quart, Pere. Bestiari. Barcelona : Proa, 1999. P 833 Qua

•

Trabal, Francesc. Judita. Barcelona : Edicions 62, 1998. N Tra

•

Trabal, Francesc. Vals. Barcelona : Quaderns Crema, 1998. N Tra

ENLLAÇOS WEB •

•

http://ca.wikipedia.org/wiki/La_Colla_de_Sabadell Enciclopèdia electrònica on podrem trobar informació biogràfica tant de la Colla de Sabadell com dels seus integrants. http://www.raco.cat/index.php/Marges/article/viewFile/142236/193780 Web de Revistes Catalanes amb Accés Obert, on podrem accedir a un estudi sobre Armand Obiols i la Colla de Sabadell. http://www.xtec.cat/~jducros/Francesc%20Trabal.html Informació biogràfica de Francesc Trabal i de la creació i evolució de la Fundació la Mirada. Recull també un article publicat al dirari “Avui” fen referència a les característiques de l’obra de Francesc Trabal. http://ca.wikipedia.org/wiki/Fundaci%C3%B3_La_Mirada Enciclopèdia electrònica on podrem trobar informació sobre La Fundació la Mirada. http://traces.uab.cat/search?f=title&p=La%20colla%20de%20Sabadell%20&sc=1&ln=es Catàleg on podreu trobar documents relacionats amb la Colla i els seus membres. Tant documents dels propis membres com articles de tercers. http://www.ducros.biz/corpus/index.php?command=show_news&news_id=2861 Podreu consultar l’article complet de Carme Arnau al diari “Avui” analitzant la Fundació la Mirada i La Colla de Sabadell. Dossier actualitzat el setembre de 2012.