Dossier de gènere negre by Biblioteca Sant Antoni joan oliver

GÈNERE NEGRE DOSSIER BIBLIOGRÀFIC

INTRODUCCIÓ Quan parlem de gènere negre, ens vénen a la ment imatges del cinema de Hollywood dels anys 40 i 50: la silueta del detectiu amb gavardina i barret, la cigarreta a la boca, la pistola, el telèfon, l’ambient boirós, les vampiresses.... Certament, aquell va ser el moment de creació i màxima popularitat del gènere negre i les icones que sempre més l’han acompanyat. Però el gènere negre no es pot circumscriure a cap moment històric, a cap tècnica ni estil fotogràfic. No és un gènere específic com serien el western o la comèdia musical. Tampoc no és un moviment artístic, com ho serien el neorealisme italià o la Nouvelle Vague francesa. De fet, és un gènere que no desenvolupa cap plataforma teòrica, traspassa espais, temps i temàtiques i s’ha desenvolupat indistintament en la literatura i el cinema. Per a molts, el gènere negre és el policíac passat pel bany de la psicoanàlisi. És un gènere d’ombres, de malsons, que representa la història de personatges abocats a la fatalitat, antiherois que expliquen el seu calvari en primera persona: personatges exclosos, al límit de la legalitat, en una societat que els empeny al crim. No és casual que fossin els anys 30 quan va aparèixer aquest gènere que parla del crim, l’alcohol, la pèrdua, la solitud i en general els baixos fons de la ciutat i de l’ànima. Els anys 40 del segle XX van significar una crisi de valors absoluta: Dues guerres mundials, la pobresa d’Amèrica a l’ inici dels anys 30, després del crac del 29, i, en resum, la crueltat històrica de la primera part del segle van fer que es trenquessin tots els mites humanistes de la modernitat, respecte a la dignitat moral i la racionalitat de la condició humana i la seva capacitat d’evolucionar i progressar cap a estadis cada cop més perfectes. El negre és fruit del malestar social i del desconcert moral. Una característica que s’ha mantingut fins a l’actualitat i que potser és la que millor defineix el gènere negre és el fet que és un espai privilegiat per a la crítica social i la transgressió, bé per la seva amoralitat, bé per una moral que s’enfronta als poders 2

establerts i als valors que els sustenten. En els seus relats són freqüents els policies corruptes, els herois vençuts, els delinqüents i assassins que són víctimes de les circumstàncies i acaben obtenint tota la simpatia de l’espectador, les dones que són seductores i malignes, el més allunyat possible de la mare ‐ esposa tendra i protectora, i que sobreviuen, tots plegats, com poden en un món hostil i violent. La vocació de marginalitat d’aquest gènere, que s’expressa en els seus personatges i ambients i en la temàtica de les seves obres, s’estén també a la consideració que ha rebut. Per a molts, el gènere negre és de baixa qualitat, simple, una literatura de segona fila, i un cinema poc valorat, tot i la qualitat dels seus autors. Tot i això, és innegable la capacitat d’adaptació i l’enorme popularitat que té encara avui aquest gènere, que no es deixa definir, més aviat assenyalar pel seu color: el negre.

EL TERME “GÈNERE NEGRE” El terme “gènere negre” va aparèixer per primer cop en un article del número 61, d’agost de 1946, de la revista L’Écran Français, escrit per Nino Frank i titulat “Un nou gènere policíac: aventura criminal”. Es definien sota aquest terme algunes pel∙lícules americanes estrenades a França, que per ell, mostraven des d’una perspectiva diferent la violència física i els fets delictius. Les considerava obres de psicologia criminal. De fet, Nino Frank es referia a les pel∙lícules rodades a Hollywood entre 1943 i 1945. La sensació de malestar i angoixa havia regnat en el cinema americà durant la Segona Guerra Mundial, i s’insinuava a les produccions policíaques i d’espionatge, així com als melodrames socials. És un cinema d’ombres, fosc, pessimista, opressiu i dur. El caràcter ombrívol dels seus temes i els seus personatges fascinava el públic. Un realisme aspre es barrejava amb una atmosfera de malson. La denominació “cine negre” que va proposar Nino Frank era també conseqüència de la creació, el 1945, a l’editorial Gallimard, de la “Série Noire” (títol genèric creat per Jacques Prévert). Moltes de les produccions considerades “cinema negre” eren adaptacions d’autors nord‐americans publicades en aquesta col∙lecció, amb portades grogues i negres, sota la direcció de Marcel Duhamel. La utilització del qualificatiu “negre” com a subtítol de publicacions policíaques no era cap novetat. Els anys 20, aquest color havia estat la marca de fàbrica d’una revista nord‐americana, Black Mask, bressol d’una literatura policíaca d’estil similar al de Hemingway, també autor d’una famosa novel∙la negra: The killers (Els assassins, 1926). Aquesta forma d’escriure serà qualificada de hard boiled (dura de pair) i tindrà un èxit creixent.

A Black Mask, Dashiell Hammett va publicar alguns dels seus primers textos, que es diferenciaven dels relats policíacs construïts sobre les subtils deduccions d’un personatge central. S’inaugura així, amb un llenguatge cru, un hiperrealisme sòrdid, un lirisme brutal immers en una atmosfera tèrbola, en què la denúncia de la corrupció té prioritat sobre les tradicionals investigacions a càrrec d’un detectiu que acaba desemmascarant l’assassí gràcies a les seves deduccions lògiques.

La relació entre la revista Black Mask i el terme “cinema negre” no és casual. L’editorial Gallimard havia publicat ja el 1932 a un seguit d’autors d’aquesta revista abans de reprendre’ls a la Série Noire després dels anys 40. Les estrenes franceses de les adaptacions de The maltese falcon (El falcó maltès, 1941) de Hammet, dirigida per John Huston, i de Murder my sweet (Història d’un assassí,1944), de Raymond Chandler, dirigida per Edward Dmytryk, demostren la consideració de l’etiqueta “cinema negre” com a una prolongació de la novel∙la negra hard boiled.

LA NOVEL∙LA NEGRA El gran desenvolupament que ha tingut la novel∙la policíaca en els últims temps ha fet que se n’ampliessin els continguts i, paral∙lelament, la concepció que tradicionalment s’ha tingut d’aquest gènere. Estrictament parlant, la novel∙la policíaca es refereix a un tipus de relat criminal molt concret, on es resol un problema sense més pretensions. És per això que en l’actualitat es prefereix parlar de novel∙la criminal com un terme més ampli que novel∙la policíaca i que admet registres molt diversos. La novel∙la negra, com la policíaca, és un subgènere de la novel∙la criminal. Comparteixen la major part dels seus trets: és una història que es desenvolupa al voltant d’un fet delictiu, d’un crim (assassinat, robatori...) generalment presentat amb un cert aire de misteri, a partir del qual es produeix una persecució intel∙lectual, física o psicològica. Un altre tret característic de la novel∙la criminal és el fet que és un producte de les societats contemporànies, urbanes i industrials on dominen l’individualisme extrem i la lluita de tots contra tots. El crim és una conseqüència de la llibertat individual. Es podria parlar d’un substrat ètic en aquestes novel∙les que enfronten el bé i el mal, encara que no quedi mai clar de quina banda estan un i l’altre. Com diu Román Gubern, “la delinqüència a la cacera de fortunes és una desviació patològica de la lluita de classes”. En qualsevol cas, la novel∙la criminal no pretén ser moralitzant, més aviat testifica l’existència del mal. El relat policíac es va anar desenvolupant al llarg del segle XIX. La publicació, el 1886 de L’estrany cas del doctor Jekyll i mister Hyde, de Robert Louis Stevenson va significar un canvi qualitatiu en el tractament del delicte, ja que la por de “l’altre”(estrany, estranger, criminal...) es va substituir per la por de la part fosca de cadascun de nosaltres i del nostre doble malèfic. Dues tendències es consoliden en la literatura policíaca: d’una banda les novel∙les organitzades al voltant de la investigació d’un detectiu que no sol utilitzar la violència, sinó que resol amb astúcia els casos que se li presenten, en la línia de Sherlock Holmes, creat per Arthur Conan Doyle el 1887 a Estudio en escarlata. En aquestes novel∙les 6

l’ambient no és gaire ombrívol. D’altra banda, hi ha els fulletons populars plens de relats de sang i fetge, on es descriuen els baixos fons urbans, í un gran nombre de revistes que van aparèixer a Nord‐amèrica, Alemanya i França, que tenen un gran èxit entre els lectors. Aquest corrent, que prefigura la novel∙la negra moderna, ja existia en escriptors que semblaven lluny del gènere: Charles Dickens descriu els baixos fons de Londres a Oliver Twist (1837) i signa novel∙les policíaques com Casa desolada (1853) i El misteri de Edwin Brood (1870); també trobem aquets trets a Balzac, Hugo, Zola, Dostoievski i Oscar Wilde que analitzen personatges en crisi, en una societat opressora i hostil. Per Vázquez de Parga hi ha set grans autors que han establert les bases per al futur desenvolupament de la novel∙la criminal...”set maneres de fer, set conceptes i set noms:..per a Sir Arthur Conan Doyle, la novel∙la criminal va ser una aventura divertida; per a Gilbert Keith Chesterton, una premeditada redempció; per a Agatha Christie, un passatemps enginyós; per a Georges Simenon, un testimoni d’exactitud; per a Samuel Dashiell Hammett, una denúncia airada; per a Raymond Chandler, una profunda reflexió; per a Donald Edwin Westlake, una enorme riallada” La principal revolució en el gènere criminal es va donar als Estats Units, guiada per Dashiell Hammet i els qui treballaven en la seva línia, que van elaborar una literatura d’ombres, pessimista i violenta, desenvolupada en escenaris nocturns on personatges malvats abusaven del seu poder legalment o il∙legalment. Aquestes novel∙les neixen en el moment en què el gangsterisme s’estén pel país, a conseqüència de la llei del 16 de gener de 1919, que prohibeix el consum, la fabricació i la venda d’alcohol. Es genera una indústria paral∙lela que s’apodera dels mercats clandestins a traves del crim. Una forma de delinqüència inèdita omple la ciutat i estén la corrupció als nivells més alts de la societat. En aquest moment apareix el hard boiled. 7

Primer, aquesta literatura va aparèixer en les anomenades “Pulp Magazines”, revistes barates editades en paper de la pitjor qualitat, que tenien com a especialitat el tema criminal o policíac. Una d’elles, Black Mask, a partir de 1922 va tenir l’encert d’adaptat els seus continguts a la realitat del moment. El primer que va canviar va ser la forma d’escriure: Sembla que els escriptors escriguin per al cinema. Més que frases o paràgrafs , podem parlar d’escenes i seqüències ; l’acció és ràpida; el protagonista principal sol ser en el lloc de la càmera; és freqüent el relat en primera persona. Apareix, a més, una altra figura estilística: la voluntat documental. William Burnett, Don Tracy i Raoul Whitfield provenien del periodisme esportiu; James Cain i Dashiell Hammet havien estat detectius de l’agència Pinkerton. Tots ells escriuen per a les Pulp Magazines dirigides a un públic popular. La novel∙la negra es va caracteritzar inicialment per una violència inusitada, una acció trepidant, un realisme crític i un llenguatge tallant i col∙loquial. Quan el 1945 el francès Marcel Duhamel va començar la publicació de la Série Noire i així va establir una nova denominació a aquesta novel∙la criminal, s’hi referia en aquests termes: ...”El lector desprevingut ha de desconfiar: és perillós posar‐se en mans de qualsevol dels volums de la Série Noire. L’afeccionat als enigmes a l’estil d’en Sherlock Holmes no hi trobarà el que busca. I tampoc un optimisme sistemàtic. La immoralitat és admesa en aquesta mena d’obres. El seu esperit no és quasi mai conformista. Llegirem sobre policies més corruptes que els criminals a qui persegueixen. El simpàtic detectiu no sempre aconsegueix descobrir el misteri. De vegades ni tan sols hi ha misteri. I d’altres, ni tan sols hi ha detectiu. Però, llavors?...Llavors només queden l’acció, l’angoixa, la violència, en totes les seves formes, en especial les més vils, la tortura i la massacre...” 8

Així doncs, en aquesta nova novel∙la criminal l’enigma deixa de ser el centre neuràlgic de la història. Per aquest motiu, alguns autors defineixen la novel∙la negra en contraposició a la novel∙la enigma, que seria la resta de la novel∙la criminal. Valles Calatrava esquematitza la diferència entre els dos subgèneres de la següent manera: NOVEL∙LA ORDRE ENIGMA

CRIM

INICIAL

NOVEL∙LA DESORDRE CRIM NEGRA

RECERCA RACIONAL

LOCALITZACIÓ

RESTABLIMENT DE

DEL CULPABLE L’ORDRE INICIAL RECERCA DINÀMICA LOCALITZACIÓ

INICIAL

ORDRE FINAL

DEL CULPABLE PARCIAL (desordre)

La novel∙la negra tindria, com a trets diferencials: ‐ Un realisme crític que fa que es defineixi la societat d’on sorgeix el fet criminal com un desordre que tot ho contamina, fins i tot després d’aclarir‐se el crim ( en contraposició a l’ordre previ de la novel∙la enigma, que queda restablert al final). El crim no és l’acte d’un individu aïllat contra l’ordre establert, és producte de la societat d’on sorgeix, té profundes imbricacions socials. ‐ Una recerca dinàmica, activa, en una fórmula més propera a la novel∙la d’aventures, abandonada a processos irracionals. Samuel Dashiell Hammet (1894‐1961) va ser l’autor que va elevar el hard boiled a la categoria de gènere literari. L’acció violenta, el realisme crític i el llenguatge col∙loquial caracteritzen tota la seva obra, en un estil senzill, directe i contundent. Sis novel∙les seves van ser la llavor de tot el futur desenvolupament del gènere negre: el detectiu privat dur de El falcó maltès (The maltese falcon, 1930); els gàngsters de La clau de vidre (The glass key, 1931); la corrupció de La collita roja (Red harvest, 1929); la víctima social de El gran cop (The big knockover, 1927); la denúncia dels costums de La maledicció dels Dain (The Dain curse, 1929) i l´humor d’Home prim (The thin man, 1934). 9

La figura del detectiu és un mite central de tot el gènere negre. El primer d’ells, l’agent de la Continental, va ser una creació de Dashiell Hammet. Ell mateix havia estat detectiu privat de la agència Pinkerton, primer a Baltimore i després a San Francisco durant quasi 9 anys. Coneixia prou bé el món del crim, l’argot i els personatges i va saber transmetre’ls i popularitzar aquesta literatura. L’agent de la Continental, que va aparèixer per primer cop el 1927 a The big knockove (El gran cop) i a $ 106.000 Blood money (Diners sagnants), va ser el primer d’una llarga llista de detectius durs, violents, bevedors, de costums i llenguatge molt propers als d’els criminals que perseguien, encara que en la major part dels casos (no tots) estaven de la banda de la llei i acabaven detenint criminals. Molts altres detectius es va fer populars: Sam Spade, protagonista d’El falcó maltès (1930); Bill Crane, creació de Jonathan Latimer; el terrible Lemmy Caution, que va protagonitzar sis novel∙les de Peter Cheyney i que va irrompre en el món de la ficció criminal el 1936 a This man is dangerous ((Aquest home és perillós); Dave Fenner, el detectiu creat per Hadley Chase; Mike Shayne, protagonista de de més de seixanta novel∙les de Brett Halliday; Mike Hammer, sens dubte el més violent i brutal dels detectius de ficció, creat per Mickey Spillane el 1947; Shell Scott, el detectiu ros de Richard Scott Prather que va aparèixer per primer cop a The case of the vanishingb Beauty el 1950; Philip Marlowe, que va representar una suavització de la violència que domina en els detectius de l’escola del hard‐boiled, creat per Raymond Chandler el 1939 a The Big Sleep (El sueño eterno). Mike Hammer no capturava criminals, directament els matava; en canvi Marlowe porta armes perquè la seva feina l’hi obliga, però mai no les fa servir. Marlowe és un nou tipus de detectiu, que s’interessa pels indefensos i els humils i menysprea els rics i poderosos. Entre Hammer i Marlowe, la figura arquetípica del detectiu manté el to contestatari i manifesta la fragilitat dels límits entre els qui són dins i fora de la llei. Tots ells són individualistes i tenen una ètica pròpia a la qual són fidels. En paraules de

Chandler:...”Marlowe i jo no menyspreem les classes altes perquè es banyin i tinguin diners, les menyspreem perquè són hipòcrites”. Les classes altes són la seva clientela. L’altra gran figura arquetípica del gènere és la del gàngster, que va aparèixer per primer cop en la literatura en dues novel∙les publicades el 1929: Luis Beretti: The story of a gunman, de Donald Henderson Clarke i Els cèsars també moren (The little cesar). Aquesta literatura, que relata el crim organitat va tenir una enorme popularitat, amb obres com La jungla d’asfalt (The asphalt jungle, 1949) o Cara tallada (Scarface), publicada per Armitage Trail, inspirada en la història d’Al Capone, que es va fer molt popular a partir de l’estrena de la pel∙lícula de Howard Hawks del mateix títol. Per primer cop, la literatura criminal no està centrada en cap enigma a resoldre; l’acció es desenvolupa a partir de les peripècies d’uns personatges que han escollit el crim com a professió. Un altre corrent dins la novel∙la negra és l’anomenada Tough, centrat en la violència no organitzada, sinó individual, i protagonitzada per persontages que són víctimes de circumstàncies adverses que els empenyen a delinquir. De fet, aquesta és la que tradicionalment s’ha considerat la novel∙la negra pura. Aquí no hi ha tampoc cap enigma a resoldre, hi ha l’acció del protagonista i l’ambient social que l’envolta, sempre més aviat sòrdid. Aquesta novel∙la està marcada per la psicologia i la sociologia. Exemples coneguts d’aquesta mena de literatura serien la novel∙la de J.M.Cain, El carter sempre truca dues vegades (The postman always rings twice, 1934); Dark Passage: Nightfall, Shoot de Piano Playes, de David Goodis (1917‐1967) o Criss Cross de Don Tracy (1905‐ 1976). En aquesta línia trobem novel∙les amb un marcat caire psicològic, com per exemple en l’obra de Cornel Woolrich (1903‐1968), també conegut amb el pseudònim de William Irish. L’examen psicològic passa del delinqüent a la víctima i neix la novel∙la de suspens, on l’epicentre de la trama és l’angoixa del personatge protagonista enfront de la persecució a què és sotmès. Aquesta línia psicològica dins la novel∙la negra ha estat cultivada

sobre tot als Estats Units amb autores com Patricia Highsmith, Margaret Millar, Vera Caspary, Dorothy B. Hughes, Marty Holland, Charlotte Armstrong i Mabel Seeley. L’estil “negre” pur va tenir la seva prolongació en novel∙les que combinen tots els elements del gènere criminal: enigma i suspens, psicologia i realisme, amb un accent especial en la denúncia de la corrupció social dins l’Administració estatal i sobretot, dins les forces de la policia. És el cas, per exemple, de Raoul Whitfield, autor de Green Ice (1930) i Death in the bowl (1931); William L. Stuart, autor de Night Cry (1953) i Peter McGivern (1923). En l’actualitat, la novel∙la negra segueix essent sobretot, nord‐americana. Se’n podrien distingir dos grups d’autors: d’una banda, els hereus de la línia Tough, com Jim Thompson, James M. Cain, David Goodis, Chester Hilmes i James Ellroy, que han optat per un estil dur i realista, tant en les seves històries com en la forma de narrar‐les. D’altra banda, un grup més suau d’autors com Michael Connelly, George Pelecanos, David Baldacci, Patricia Cronwell i Harlan Coben. A Europa es fa una literatura criminal més vinculada a temes socials. Especialment, a la banda mediterrània es combina, a més, amb elements humorístics i hedonistes. Autors importants: Michael Connelly, Phillip Kerr, Fred Vargas, Ben Pastor, Andrea Camilleri, Pétros Márkaris, Boris Akunin. Especialment important és la literatura negra escandinava. Mankell i Larsson han esdevingut fenòmens de venda i popularitat. S’hi ha d’afegir altres autors com Leiff G.W.Persson, Anne Holt, Asa Larsson, Jo Nesbo, i Arnaldur Indridason. La novel∙la negra a l’Estat espanyol ha perdut no fa gaire el seu millor escriptor: Manuel Vázquez Montalbán, però segueix viva amb autors com Eduardo Mendoza, Andreu Martin, Jaume Sierra, Juan Madrid, González Ledesma, Alicia Giménez Bartlett, Lorenzo Silva, Reyes Calderón, Eugenio Fuentes, Domingo Villar, Carlos Zanón i Teresa Solana, entre altres.

AUTORS RECONEGUTS

Camilleri, Andrea (Sicília, 1925) Ha publicat assajos, cròniques i diverses narracions ambientades en la Sicília de la segona meitat del segle XIX. A partir de 1994, amb la creació del comissari Salvo Montalbano (nom triat com a homenatge al escriptor Vázquez Montalbán) i la seva sèrie de novel∙les policíaques es va convertir en un dels escriptors de més èxit al seu país. Obres del comissari Montalbano: La forma dell'acqua (1994) (La forma de l'aigua, 2002); Il cane di terracotta (1996) (El gos de terracota, 1999); Il ladro di merendine (1996) (El lladre de pastissets, 2000); La voce del violino (1997) (La veu del violí, 2000); Un mese con Montalbano (1998)(Un mes amb Montalbano, 1999); Gli arancini di Montalbano (1999); La gita a Tindari (2000)(L'excursió a Tíndari, 2001); L'odore della notte(2001) (L'olor de la nit, 2003); La paura di Montalbano (2002); Storie di Montalbano (2002); Il giro di boa (2003) (Un gir decisiu, 2004); La prima indagine di Montalbano (2004) (El primer cas d'en Montalbano, 2006); La pazienza del ragno (2004) (La paciència de l'aranya, 2006); La luna di carta (2005) (La lluna de paper, 2007); 2006, La vampa d'agosto(2006); Le ali della sfinge (2006) (Les ales de l'esfinx, 2009); Il campo del vasai (2008) (El camp del terrissaire (2011); L'età del dubio(2008). Altres obres de l’autor: Por la boca muere el pez (2011); El traje gris (2011); El campo del alfarero (2011); El guardabarrera (2010); La pista de arena (2010); El color del sol (2009); Las alas de la esfinge (2009); Ardores de agosto (2009); Vosotros no sabeis (2008); La muerte de Amalia Sacerdote (2008); El beso de la sirena (2008). Va rebre el Premi Internacional de Novel∙la negra RBA al 2008 per La muerte de Amalia Sacerdote.

Raymond Chandler (Chicago, 1888‐1959) Considerat un dels pares de la novel∙la negra nord‐ americana. S’inscriu clarament en la tendència hard‐boiled inaugurada per Dashiell Hammett: realisme crític i sarcàstic sobre la societat i el context polític, ritme i acció intensos i diàlegs directes i mordassos. Però se’n distancia per una menor dosi de violència, una particular ironia, un cert alè romàntic i la fe en determinats valors ètics de caràcter individual. Va començar escrivint relats curts per a les revistes pulps com Black Mask o Dime Detective Magazine. El 1939, amb The big sleep inicia la sèrie de novel∙les llarges protagonitzades pel detectiu Philip Marlowe, un dels més famosos de la narrativa criminal. Obres: The Big Sleep (1939) (El sueño eterno); Farewell, My Lovely (1940) (Adiós, muñeca); The High Window (1942) (La ventana alta); The Lady in the Lake (1943) (La dama del lago); Five Murderers (1944); Trouble Is My Business (1950); The Little Sister (1949) (La hermana pequeña); The Simple Art of Murder (1950) (El simple arte de matar); The Long Goodbye (1953) (El largo adios) ; Pick‐Up On Noon Street (1953); Playback (1958); Poodle Springs (1959); Killer in the Rain (1964) (Asesino bajo la lluvia); The Smell of Fear (1965); The Notebooks of Raymond Chandler (1976); Selected Letters of Raymond Chandler (1981); Raymond Chandler: Stories and Early Novels (1995); Philip Marlowe: los problemas son mi negocio (2005); Todo Marlowe (2009) Enllaços: http://home.comcast.net/~mossrobert/

Michael Connelly (Philadelphia, 1956)

És un dels principals escriptors americans de novel∙la negra. Va treballar com a reporter criminal a Los Angeles Times i el 1989 va publicar la seva primera novel∙la, The Black Tiro (El ressò negre) ,basada en un succès real, que va ser l’inici de la sèrie de novel∙les protagonitzades pel detectiu del Departament de Policia de Los Angeles, Hieronymus Harry Bosch. Obres: The Black Eco (1992); La Caixa Negre (2012); La caiguda (2011); El testimoni de la Cinquena (2011); La Inversió (2010); Nine Dragons (2009); L’espantaocells (2009); Cauces de maldad (2007); Echo Park (2009); El inocente (2007); The Lincoln Lawyer (2005); The Closers (2005); La rubia de hormigón (2004); Blood work (2002); Ciudad de huesos (2003); A darkness more than night ( 2000); Deuda de sangre (1998); El poeta (1996); Hielo Negro (1993); El Eco Negro (1992). Premis: Premi Edgar en la categoría de Primera Novel∙la concedit per l’Associació d’Escriptors de Misteri d’Amèrica per The Black Eco (1992). Enllaços: http://www.michaelconnelly.com

James Ellroy (Los Angeles, 1948) És un dels més famosos escriptors contemporànis de novel∙la negra. Escriu també assajos i articles dedicats a desglosar crims reals. Hereu de la tradició hard boiled, els seus llibres es caracteritzen per un humor fosc amb el que retrata l’Amèrica del Nord autoritària, racista i conservadora. Els seus personatges estàn envoltats de pessimisme, decadència i desesperança. Això explica el seu sobrenom, “Demon dog of american crime fiction” (el gos demoniac de la literatura policiaca dels Estats Units). Un altre tret característic de les seves obres és l’economia de paraules. La seva és una escriptura telegràfica que construeix frases dures, tallants i ambigües. Obres: A la caça de la dona (2011); Sangre Vagabunda (2010); América (2010); Noches en Hollywood (2009); Jazz blanco (2009); El asesino de la carretera (2008); Loco por Donna (2005); Destino: La Morgue (2004); Seis de los grandes (2006); Ola de crímenes (1999); Mis rincones oscuros (1998); América (1995); Jazz blanc (1992); L.A.Confidential (1990); La dalia negra (1987); Sang a la lluna (1983); Clandestino (1982); Réquiem por Brown (1981). Enllaços: http://www.ellroy.com

David. C.Hall. (Madison, Wisconsin, EUA, 1943) Viu a Barcelona des de 1974, on ha treballat com a professor i traductor. Ha participat en seminaris, cursos i conferències de literatura, escriptura i gènere negre a la Universitat de Barcelona,a la Universitat Progressista de catalunya (UPEC), a la Universitat de Lleida i a la Universitat d’Alacant i en diversos esdeveniments com el Maig Negre a Alacant i laSetmana Negra de Gijón. Obres: Cuatro días (1984), No quiero hablar de Bolivia (1988) ; Billete de vuelta (1990); L’invent del segle (1998); Barcelona skyline (2011) Premis: XV Premi de Novel∙la Negra de Ciudad de Getafe 2011 per Barcelona Skyline .

Premi de relat de la Semana Negra el 1991 Premi literari gastronòmic Pou de la Neu el 2008. Enllaços: Video de l’autor en la presentació de Barcelona Skyline a la llibreria Negra y Criminal: www.youtube.com/watch?v=vRlkAeHnt1U

Donna Leon (Nova Jersey, 1942) Molt coneguda per les seves novel∙les protagonitzades pel comissari Guido Brunetti, personatge central de tota la seva obra i que Donna Leon va crear a principis dels anys 90. Els seus llibres, traduïts a més de vint idiomes són un fenòmen de crítica i vendes a tot Europa i Nord‐ amèrica. Des de 1981 resideix a Venècia. Venècia és també l’escenari de les seves novel∙les, on el comissari Brunetti es dedica a combatre el crim. Obres : Death at La Fenic (1992) (Mort a La Fenice, 2001); Death in a Strange Country (1993) (Mort en un país estrany, 2001); Dressed for Death (1994) (Vestit per morir, E, 2002); Death and Judgment (1996) (Mort i judici, 2002); Acqua Alta (1996) (Acqua alta, 2001); Quietly in their Sleep (1997) (Son profund, 2001); A Noble Radiance (1998) (Noblesa obliga, 2006); Fatal Remedies (1999); Friends in High Place (2000) (Contactes a les altes esferes, 2003); A Sea of Troubles (2001) (Un mar de problemes, 2003); Wilful Behaviour( 2002); Uniform Justice (2003) (Justícia uniforme, 2004); Doctored Evidence (2004) (Proves falses, 2005); Blood from a Stone (2005) (Sang a les pedres, 2005); Through a Glass, Darkly( 2006) (Cristall enverinat, 2006); Suffer the Little Children (2007) (Deixeu estar els nens, 2007); The Girl of His Dreams( 2008) (La noia dels seus somnis, Edicions 62, 2008); About Face (2009) (L'altra cara de la veritat, 2009); A Question of Belief (2010) (Qüestió de fe, 2010); Drawing Conclusions (2011) (Conclusions preliminars, 2011); Beastly Things, 2012 (Carn de canó, 2012). Enllaços: http://www.donnaleon.net

Elmore Leonard (Nova Orleans, 1925) Va iniciar la seva carrera literària en la dècada dels anys 50 en el gènere del watern, però es va acabar especialitzant en el crim de ficció i els thrillers de suspens. Moltes de les seves novel∙les han estat adaptades al cinema. El seu estil és d’un realisme aspra, amb diàlegs forts. Sovint es pren llibertats amb la gramàtica en l’nterès de l’acceleració del relat. En el seu conegut assaig Deu regles per l’escriptura diu: “El meu regle més important és un que resumeix el 10: Si sona com a escriptura, el reescric”. Ha estat anomenat “el Dickens de Detroit a causa dels seus retrats íntims de les persones d’aquesta ciutat. Obres: Joe LaBrava (1983); Pronto (1997); Cócktail explosivo (1997); Cuba Libre (1998); Ciudad salvaje (2000); Almas paganas (2000); Bandidos (2001); El Blues del Misisipi (2002); Un tipo implacable (2006); Persecución mortal (2007); Mister Paradise (2008); Tú ganas Jack (2009); El dia de Hitler (2009); Perros callejeros (2011). Enllaços: http://www.elmoreleonard.com/index.php?/novels/

Manuel Vázquez Montalbán (Barcelona, 1939‐2003) Poeta, assagista i novel∙lista. Va estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona i periodisme a l’Escola de Periodisme de Barcelona. El 1962 un consell de guerra el va condemnar a tres anys de presó per les seves activitats en la resistència antifranquita, i va ser a la presó de Lleida on va escriure el seu primer llibre, l’assaig Informe sobre la información. Després de la seva estada a la presó, comença la seva carrera periodística a la revista Triunfo sota el pseudònim Sixto Cámara. Col∙labora en diverses publicacions com Segle XX, Tele/Xprés, Arreu i, més tard a El Pais i Interviu, en els que va escriure fins la seva mort. El 1972 va publicar la primera novel∙la on el protagonista és el detectiu privat Pepe Carvalho, Jo vaig matar a Kennedy, amb la què Montalbán va iniciar una sèrie de novel∙la negra que li serviria de vehicle expressiu per llegar una crònica sociopolítica, històrica i cultural dels últims 40 anys. Obres: Ha reunit les seves narracions en el volum Pigmalió i altres relats (Seix Barral, 1987), i alguns dels seus assajos en el volum Escritos subnormales (Seix Barral, 1995). Cicle de novel∙les policiaques que protagonitza el detectiu Pepe Carvalho: El delantero centro fué asesinado al atardecer (2005); Pero el viagero que huye (1991) El laberinto griego (2007); Sabotaje olímpico (1998); El hermano pequeño (2005), També és autor dels assaigs: El estrangulador (1994); Roldán, ni vivo ni muerto (1994); Panfleto desde el planeta de los simios i Pasionaria y los siete enanitos (1995); Un polaco en la corte del rey Juan Carlos (1996); Y Dios entró en la Havana (1999); El señor de los bonsais (1999); Marcos: el Señor de los Espejos (1999); Erec i Enice (2002). 20

Altres novel∙les de l’autor: Asesinato en el Comité Central (1997); Los mares del Sur (2005); El pianista (2005); El balneario (1997); Galindez (1993); Los alegres muchachos de Atzavara (1992); Autobiografia del general Franco (1992); La soledad del manager (2004); Yo maté a Kennedy: impresiones, observaciones y memorias de un guardaespaldas (1993).

PREMIS Premi Planeta 1979 per la seva novel ∙ la Els mars del sud. Grand Prix Littérature Pliciere Etranger 1981 (França). Deutsche Krimi Preis International 1986 (Alemanya) per Assassinat en el Comitè Central. El 1989 va obtenir el Recalmare, presidit per Leonardo Sciascia, (Itàlia) per El pianista i Assassinat en el Comitè Central. Aquest mateix any va obtenir el Deutscher Kritiker Preis (Alemanya) per El balneari. També li va ser atorgat el Premi Ciutat de Barcelona per El davanter centre va ser assassinat al capvespre. Premi Nacional de Narrativa 1991 per la seva novel ∙ la Galindez. Premi Raymond Chandler 1992 (Viareggio, Itàlia) al conjunt de la seva obra. Premi Europa 1992 per la seva novel ∙ Galindez. Premi Giovanni Bocaccio 1993 de l'Editorial Frassinelli per Els alegres nois de Atzavara. 21 º Premi Internacional de Literatura Ennio Flaiano per Autobiografia del General Franco (1994). 40 º Premi Nacional de la Crítica, corresponent a 1994, amb El estrangulador. El 1995 obté el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles, pel conjunt de la seva obra. Premi Giorgio Fini 1997 per la seva obra literària i especialment pel seu personatge Pepe Carvalho. ENLLAÇOS http://cultura.terra.es/cac/articulo/html/cac2375.htm Pàgina dedicada a l'autor bibliografia, textos, ressenyes etc. http://www.vespito.net/mvm/indesp.html 21

EL CINEMA NEGRE Els historiadors del cinema situen el naixement del cinema negre el 1912 amb The musqueteers of pig alley de Davis Ward Griffith, un melodrama que narra les lluites entre bandes rivals als barris baixos de Nova York. En realitat, el cinema policíac i el drama realista social ja existien abans d’aquesta data. Els detectius ja són presents el 1903 quan es va estrenar Sherlock Holmes Baffled, la primera de tota una sèrie protagonitzada per l’heroi de Conan Doyle: The adventures of Sherlock Holmes (1905),i Sherlock Holmes I Livsfare (1908), seguides de centenars d’adaptacions a Anglaterra, França, Itàlia, Alemanya, Txecoslovàquia, etc. El 1908, Victorin‐Hyppolite Jasset inventa el “serial” amb Nick Carter, le roi des détectives. L’invent dels serials aviat es copia arreu del món. El punt àlgid d’aquesta forma d’expressió, caracteritzada pel desplegament de terror i bogeria criminal són les sèries del francès Louis Feuillade, autor de Fantômas (1913), Les Vampires (1915) i Judex (1916). També els drames socials, provinents de la novel∙la naturalista es fan habituals en el cinema mut, amb un realisme poètic en la descripció de la sordidesa. Algunes pel∙lícules policíaques presenten la crònica de successos amb algun element de ficció. De fet, segueixen fent el que ja es feia en el segle XIX, la crònica de successos inspirava els novel∙listes i després s’adaptaven les seves obres al teatre. Per exemple, Jack l’esbudellador serveix de base per a The Lodger de Mrs Belloc Lowndes, que es va portar als escenaris el 1916 i que es va adaptar en diverses ocasions al cinema: Alfred Hitchcock (El enemigo de las rubias, 1925), Maurice Elvey (El vengador, 1932), John Brahms (Jack el destripador, 1944) i Hugo Fregonese (1954). Fins a la Segona Guerra Mundial, el cinema nord‐americà i l’alemany d’abans del nazisme marcaran la pauta de tot el cinema mundial.

Als Estats Units, la reactivació econòmica, conseqüència de la guerra a Europa, promourà la creació de la indústria cinematogràfica amb una producció de 600 a 800 pel∙lícules anuals, moltes de les quals obtenen un èxit internacional, com és el cas de Charles Chaplin. Moltes d’elles relaten la injustícia social, com The Crowd (1927) de King Vidor, Intolerance (Intolerància, 1916) i Dream Streets (1921) de David Ward Griffith retratan la sordidesa dels baixos fons. The Wispering Chorus (1918) de Cecil Blount De Mille marca una nova etapa en l’evolució el cinema policíac, mostra la dinàmica implacable del destí i la seva fatalitat. Cal esmentar també Walace Worsley, amb l’adaptació al cinema de l’obra de Victor Hugo The Hundchback of Nôtre Dame (El jorobado de Nuestra Señora de Paris, 1923) i The Penalty (1920). Sunrise (Amanecer, 1927) de l’emigrant alemany Murnau s’inspira en la literatura naturalista i qüestiona l’American Way of Life. Més càustic resulta Eric von Stroheim (d’origen vienès) a Blind Husband (1918) on inventa un personatge llibertí i cínic que reapareixerà en la seva obra. A Greeds (Avarícia, 1923) basada en la novel∙la de Frank Norris Mc Teague carrega el drama naturalista amb violacions, alcoholisme, luxúria i bandes assassines en un ambient ombrívol i terrorífic. En aquella època, algunes pel∙lícules són una contestació a la propaganda americana que vol fer creure en la superioritat de la nova societat americana, on la felicitat està a l’abast de tothom. Joseph von Sternberg contribueix a aquesta tendència amb una pel∙lícula de gàngsters: Underworld (La ley del hampa, 1927). Aquesta pel∙lícula assentarà les bases del cinema negre. Hollywood es va interessar pel fenomen del hard boiled en plena revolució del cinema sonor. Els estudis van comprar els drets d’adaptació d’aquests llibres, van contractar alguns d’aquests autors com a guionistes i el cinema de gàngsters va prosperar. 23

El que s’ha anomenat “cicle negre” va començar el 1944 amb pel∙lícules dirigides per directors d’origen europeu: Bluebeard d’Edgar G. Ulmer; Double indemnity (Perdición) de Billy Wilder; Laura d’Otto Preminger; Murder my Sweet (Historia de un detective) d’Edward Dmytryk; Phantom Lady (La dama desconocida) de Robert Siodmak; i The woman in the window (La mujer del cuadro) de Fritz Lang. Aquestes sis pel∙lícules van representar una mena de manifest estètic que conformaria un nou estil amb imatges en la penombre, tenebroses, cluaustrofòbiques, nocturnes i plujoses. El gènere negre ha tingut un ressorgiment a partir de 1967 amb pel∙lícules com: A quemarropa, El silencio de un hombre (El samurai), La huida, La noche se mueve, China town, Driver, Blade Runner, Sangre fácil, Blue Velvet, El caso de la viuda negra, Los timadores, La última seducción, Nikita, Pulp Fiction, L.A. Confidential, Snacht, Mulholland Drive, Collateral, Una historia de violencia.

Algunes

pel∙lícules clàssiques del gènere són:

Hampa dorada Títol original: Little Caesar Any: 1931 Director: Mervyn LeRoy

El enemigo público Títol original: The Public Enemy Any: 1931 Director: William A. Wellman

Solo se vive una vez Títol original: You only live once Any: 1937 Director: Fritz Lang

Soy un fugitivo Títol original: I am a fugitive from a Chain Gang Any: 1932 Director: Mervyn Le Roy

20.000 años en Sing Sing Títol original: 20.000 years in Sing‐Sing Any: 1932 Director: Michael Curtiz

El bosque petrificado Títol original: The petrified forest Any: 1936 Director: Archie L. Mayo

Furia Títol original: Fury Any: 1936 Director: Fritz Lang

Callejón sin salida Títol original: Dead End Any: 1937 Director: William Wyler

Me convirtieron en un criminal Títol original: They made me a criminal Any: 1939 Director: Busby Berkeley

Los violentos años 20 Títol original: The Roaring Twenties Any: 1939 Director: Raoul Walsh

La pasión ciega Títol original: They drive by night Any: 1940 Director: Raoul Walsh

El misterio del tercer piso Títol original: Stranger on the third floor Any: 1940 Director: Boris Ingster

El halcón maltés Títol original: The Maltese Falcon Any: 1941 Director: John Huston

Senda prohibida Títol original: Johny Eager Any: 1941 Director: Mervyn LeRoy

El último refugio Títol original: High Sierra Any: 1941 Director: Raoul Walsh

La sombra de una duda Títol original: Shadow of a Doubt Any: 1943 Director: Alfred Hitchcock

La mujer del cuadro Títol original: The woman Any: 1944 Director: Fritz Lang

Historia de un detective Títol original: Murder my sweet Any: 1944 Director: Edward Dmytry

Laura Títol original: Laura Any: 1944 Director: Otto Preminger

Perdición Títol original: Double Indemnity Any: 1944 Director: Billy Wilder

Que el cielo la juzgue Títol original: Leave Her to Heaven Any: 1945 Director: John M. Stahl

Forajidos Títol original: The killers Any: 1946 Director: Robert Siodmak

El cartero siempre llama dos veces Títol original: The Postman alway rings twice Any: 1946 Director: Tay Garnett

Gilda Títol original: Gilda Any: 1946 Director: Charles Vidor La dama de Shangai Títol original: The Lady from Shanghai Any: 1947 Director: Orson Welles La senda tenebrosa Títol original: Dark Passage Any: 1947 Director: Delmer Daves

Retorno al pasado Títol original: Out of the Past Any: 1947 Director: Jacques Tourneur

La jungla de asfalto

La ley del silencio

Títol original: The Asphalt Jungle Any: 1950 Director: John Huston

Títol original: On the Waterfront Any: 1954 Director: Elia Kazan Llamad a cualquier puerta

Títol original: Knock on Any Door Any: 1949 Director: Nicholas Ray

BIBLIOGRAFIA •

Arribas, Víctor. El cine negro. Madrid: Notorious Ediciones, 2010

•

Bennàssar, Sebastià. Pot semblar un accident : la novel∙la negra i la transformació dels Països Catalans 1999‐2010. Barcelona : Meteora, 2011

• Caballero, Rufo. Un hombre solo y una calle oscura. Los roles de género en el cine negro. La Habana: Unión, 2005. • Casadesús Bordoy, Alejandro. Sobre Wallander y Montalbano : la novela policíaca de Henning Mankell y Andrea Camilleri. Mallorca : Objeto Perdido, 2010. • Chesterton, G. K. Cómo escribir relatos policíacos. Barcelona : El Acantilado, 2011 • Coma, Xavier. Temes i autors de la novel∙la negra : de la "Série Noire" a "La Cua de Palla". Barcelona : Edicions 62, 1994 • Género negro para el siglo XXI : nuevas tendencias y nuevas voces. Barcelona : Laertes, 2011. • •

James, P. D. Todo lo que sé sobre novela negra. Barcelona [etc.] : Ediciones B, 2010 Rosemberg, Raquel. Sabores que matan : comidas y bebidas en el género negro‐ criminal. Buenos Aires [etc.] : Paidós, 2007

•

Simsolo, Noël. El cine negro. Pesadillas verdaderas y falsas. Alianza: Madrid, 2007. 36

•

Trayectorias de la novela policial en España : Francisco González Ledesma y Lorenzo Silva. Madrid : Visor libros, 2010.

•

Vazquez de Parga, Salvador. De la novela policiaca a la novela negra. Los mitos

de la novela criminal. Barcelona: Plaza & Janes, 1986.

WEBGRAFIA •

http://filmsnoir.net . “An oasis of noir in a desert of banality”

Web dedicada al cinema negre. •

http://www.bibliotecanegra.com/. Web especialitzada en gènere negre: llibres, cinema, autors i novetats.

•

http://novelanegracatalana.blogspot.com.es/

Calamars a la catalana: un espai de trobada per a la novel∙la negra en català. •

http://www.llibresperllegir.cat/activitats/entrevistes‐novella‐negra Entrevistes a David.C.Hall, Jordi Canal (director de la Bòbila), Andreu Martin i Michael Eaude.

•

http://www.l‐h.es/biblioteques/labobila.aspx Web de la biblioteca de la Bòbila (L´Hospitalet), especialitzada en gènere negre.

•

http://www.vespito.net/mvm/indesp.html. La web de Manuel Vázquez Montalbán

•

http://www.negraycriminal.com

Llibreria especialitzada en novel∙la negra y criminal

Dossier elaborat l’abril de 2012