L’EIXAMPLE I EL BARRI DE SANT ANTONI
DOSSIER INFORMATIU I BIBLIOGRAFIA
SUMARI EL PLA CERDÀ ............................................................................................................. 3 L’URBANISTA: ILDEFONS CERDÀ ................................................................................... 3 EL PROJECTE: L’EIXAMPLE DE BARCELONA ................................................................... 3 L'EIXAMPLE UNA REALITAT......................................................................................... 5 TERRITORIS I BARRIS DEL DISTRICTE DE L'EIXAMPLE .................................................... 5 L'ANTIGA ESQUERRA DE L'EIXAMPLE ........................................................................... 6 LA NOVA ESQUERRA DE L'EIXAMPLE ............................................................................ 6 LA DRETA DE L'EIXAMPLE ............................................................................................. 7 EL FORT PIENC ............................................................................................................. 7 LA SAGRADA FAMÍLIA .................................................................................................. 7 EL BARRI: SANT ANTONI ............................................................................................. 8 ELS TRES TOMBS, LA FESTA DEL BARRI ......................................................................... 9 EL MERCAT DE SANT ANTONI ................................................................................... 10 L’ARQUITECTE: ANTONI ROVIRA................................................................................. 11 EL MERCAT ALS NOSTRES DIES.................................................................................... 12 LA REMODELACIÓ ....................................................................................................... 13 INDRETS DEL BARRI EN LA MEMÒRIA ...................................................................... 13 LES BARRAQUES DEL CARBONER ................................................................................ 13 AVDA MISTRAL............................................................................................................ 14 SANT ANTONI ABAT, CALLE E IGLESIA‐CONVENTO ..................................................... 15 EL GRAN PRICE ............................................................................................................ 16 LA GAVINA BLAVA ....................................................................................................... 17 AVDA MILANS DEL BOSCH. AVDA MISTRAL ................................................................ 17 SALA RIO ..................................................................................................................... 18 EL BARATO MAGATZEMS ............................................................................................ 18 CANELONS EL PAVO .................................................................................................... 19 GALETES MONTES....................................................................................................... 19 WALDORF CINEMA ..................................................................................................... 20 HISPANO – SUIZA ........................................................................................................ 20 ESCOLA LLUÏSA CURA.................................................................................................. 22 BIBLIOGRAFIA........................................................................................................... 24 EL PLA CERDÀ .............................................................................................................. 24 BARRI SANT ANTONI ................................................................................................... 25 MERCAT SANT ANTONI ............................................................................................... 26 WEBGRAFIA.............................................................................................................. 27 PLA CERDÀ .................................................................................................................. 27 SOBRE EL BARRI: ......................................................................................................... 27 SOBRE EL MERCAT: ..................................................................................................... 28 NOTES ..................................................................................................................... 27 2
EL PLA CERDÀ L’URBANISTA: ILDEFONS CERDÀ Ildefons Cerdà i Sunyer va néixer a Mas Cerdà de la Garga, a Centelles, a la Plana de Vic, el 23 de desembre de 1815. Va morir a Caldas de Besaya, Santander, el 21 d’agost de 1876. A Barcelona sempre serà recordat pel seu pla urbanístic destinat a omplir el buit entre la Barcelona de mitjans del s XIX (l’actual Ciutat Vella), i el conjunt de poblacions que l’envoltaven (Gràcia, Horta, Sants...). Cerdà era un home absolutament polifacètic. Fou matemàtic, enginyer, urbanista, arquitecte, jurista, economista, polític, milicià... i fundador de l’urbanisme modern. De fet, l’Eixample, el resultat del Pla Cerdà, és la mostra conjunta de Modernisme existent més gran que existeix. Ildefons Cerdà va cursar estudis de llatí i filosofia a Vic. Després es traslladà a Barcelona, on inicià els de matemàtiques, arquitectura, nàutica i dibuix a la Junta de Comerç. El 1835 viatjà a Madrid, on estudià a l’Escola d’Enginyers de Camins, on va obtenir el títol el 1841. Acabats els estudis, va iniciar la seva tasca com a enginyer al servei de l’Estat realitzant feines a Múrcia, Terol, Tarragona, València, Girona i Barcelona. A la capital catalana es va relacionar amb personalitats de la talla de Narcís Monturiol i Ramon Martí i Alsina. El tarannà progressista de Cerdà el va portar a participar activament en la vida pública, arribant a ser diputat de les Corts per Barcelona l’any 1850 i a ser síndic de la ciutat i vicepresident de la Diputació de Barcelona. Els problemes de la progressiva massificació de les ciutats, amb l’augment de la producció industrial i la concentració demogràfica, el preocupava seriosament. El seu pla d’urbanisme i les seves obres literàries són fruit d’aquesta preocupació i de la seva passió per solucionar els problemes que enfrontava. EL PROJECTE: L’EIXAMPLE DE BARCELONA Entrat el segle XIX, la industrialització va provocar una forta immigració que va fer insuficient el nucli urbà barceloní. La densitat humana a Barcelona superava la de Londres, París o Madrid, un fet que alimentava el que el municipi encara estigués envoltat de muralles que, en aquest cas, l’asfixiaven. Alhora, la relació de la ciutat amb els pobles del pla de Barcelona era molt intensa. El 1824 es van plantar quatre fileres d’arbres al camí vell cap a Gràcia, que es convertí en el Passeig, en el que es van construir berenadors, jardins i locals a l’aire lliure. Mentrestant, intramurs, ja s’havien eliminat tots els petits cementiris parroquials, es van construïr arcs sobre els carrers existents, i les places públiques pràcticament van desaparèixer. Entre el 1854 i el 1856 s’aconsegueixen enderrocar les muralles, però fins el 1858 no s’aprova un pla per eixamplar urbanísticament la ciutat. El 1859 el consistori barceloní va convocar un concurs de projectes urbanístics que va guanyar l’arquitecte Antoni Rovira i Trias. Paral∙lelament, el govern central en va encarregar un altre a l’enginyer Ildefons Cerdà, i el va imposar mitjançant un decret que anul∙lava el concurs convocat 3
a Barcelona. La imposició no va agradar, malgrat que es va acabar considerant un projecte millor, que arribava des de Sants fins al Besòs i Sant Martí. A més, el projecte barceloní presentava un problema de competències, perquè en aquell moment abastava el territori de cinc municipis i no el podia decidir únicament Barcelona. Superades aquestes dificultats, la primera pedra d’un edifici de l’Eixample es posà el 4 de setembre de 1860, a la Plaça Catalunya. Des del primer moment, Cerdà volia dissenyar una ciutat igualitària, on no es diferenciessin els barris uns dels altres per les condicions de vida imposades. Es basava en una gran xarxa de carrers perpendiculars i travessers, de 20 metres d’amplada, tots ells uniformes excepte dues vies esbiaixades superposades (la Diagonal i la Meridiana), i la Gran Via de les Corts Catalanes, més ample i destinada a ser l’eix vertebrador. A més, alguns carrers es diferenciaven dels altres (com el d’Aragó) perquè era on hi passava el ferrocarril, aleshores a l’aire lliure, i el Passeig de Gràcia, que ja tenia les mides pròpies des d’abans de mitjans de segle. Les illes entre cases no eren ben bé quadrades: per facilitar la visibilitat, les cantonades es tallaven en angles en forma de xamfrà. Les zones de serveis estaven uniformement repartides, com ara mercats, hospitals (en va preveure 3), centres socials, escoles, llars d’infants i esglésies, així com grans parcs de districte, que ocupaven un espai equivalent d’entre 4 i 8 illes de cases. El pla original limitava l’alçada dels edificis a 16 metres, per assegurar la llum i l’aire net a tots els habitants. Cada illa, o “mançana” de l’Eixample només estaria construïda per un o dos costats, amb un jardí interior. Això, unit als 100.000 arbres que contemplava el projecte, hauria convertit Barcelona en una ciutat‐jardí. Els primers anys, els carrers no estaven empedrats i els mancaven les voreres i l’enllumenat, De fet, ni tant sols estaven identificats amb noms; només tenien números, al creure que el projecte, sempre una imposició, no reeixiria. Aquesta provisionalitat es va acabar definitivament quan s’aprovà, el 1893, el projecte de clavegueram de l’Eixample de l’enginyer Pedro Garcia Faria (1858‐1927). El projecte de l’Eixample original s’assembla poc a la ciutat que veiem avui, però. L’inicial rebuig, l’especulació immobiliària, i el fort creixement de la població, van enviar a l’oblit bona part de les idees originals de Cerdà. Es va construïr per damunt de l’alçada prevista (com amb els coneguts sobreàtics), i als quatre costats de l’illa, tancant així el jardí interior. En aquest s’hi va acabar edificant en part, com a planta baixa, reduïnt els amples espais de l’inici a 1200 places invisibles als ciutadans, de 50x50 m, i que en els darrers anys han experimentat un continu procés de recuperació. Moltes de les zones verdes pensades per Cerdà no van arribar a existir, ni el bosc ni l’hipòdrom que estaven destinats a la zona propera a la Sagrada Família. El projecte de Cerdà es va qualificar de monòton, de ser una estructura quadriculada massa igualitària. Ildefons Cerdà es defensava d’aquestes crítiques indicant que els responsables de trencar la monotonia eren els arquitectes que havien de dissenyar els edificis que ocuparien els seus espais. Lluny d’insistir en la crítica, el repte va ser entomat per l’elit de l’arquitectura i el modernisme de l’època: Gaudí, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, etc. Ells van dissenyar edificis emblemàtics a la dreta de l’Eixample (de la Rambla Catalunya cap al Besòs), que era la zona que havia escollit 4
l’alta burgesia barcelonina, dotada de l’economia necessària per a viure‐hi. Actualment, la zona abarca 2 bandes d’un mateix districte, Esquerra i Dreta, i no es pot pensar en Barcelona sense evocar la imatge de l’Eixample de Cerdà.
L’EIXAMPLE, UNA REALITAT L'Eixample es va construir en els anys de la industrialització de Catalunya, a la darreria del segle XIX i començament del XX. La part central, la dreta de l'Eixample, va ser el barri de la burgesia que va introduir a casa seva un estil propi, el modernisme, reflex d'aquell moment. Malgrat concentrar‐se en aquesta zona un bon nombre dels edificis significatius, la resta dels que hi havia també a altres barris com el Fort Pienc, la Sagrada Família, Sant Antoni o l'esquerra de l'Eixample, van ser influïts per aquest corrent. Tot l'Eixample constitueix un conjunt arquitectònic modernista únic a Europa. L'arquitectura modernista barrejava les noves tècniques i materials del moment amb la utilització dels recursos que proporcionaven les diverses tècniques decoratives tradicionals: els estucs, els esgrafiats, els vidres emplomats dels vitralls, la forja. El treball dels artesans es posava al servei del disseny i la concepció dels arquitectes modernistes. Una nova arquitectura i un nou concepte de l'espai que recollien les antigues tècniques de la tradició i les més noves, tot en una harmonia al servei de la llibertat creativa. Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, Antoni Gaudí i tants altres arquitectes va crear, de mica en mica, el nou districte. S'encetava un nou estil que s'allunyava de la monotonia de l'eclecticisme dominant fins aquell moment.
TERRITORIS I BARRIS DEL DISTRICTE DE L'EIXAMPLE Els barris de l’Eixample
5
Actualment l’Eixample està dividit en 6 barris, i només és una part de l’expansió que va imaginar Cerdà, ja que l’Eixample com a tal es talla a l’arribar a l’antic terme municipal de Sant Martí de Provençals, avui dia un altre districte de la ciutat, el qual no segueix l’estructura ideada per Cerdà. Els 6 barris de l’Eixample són: Sagrada Familia, Fort Pienc, Dreta de l’Eixample, Antiga esquerra de l’Eixample, Nova esquerra de l’Eixample i Sant Antoni. A tot el districte podem trobar edificis únics i especials, fonts, fanals, bancs i altres mostres d’un model de ciutat que podria haver estat i no va arribar a ser mai, però encara queden vestigis del temps en que l’esperit modernista voltava per tota la ciutat, es poden trobar a qualsevol cantonada però també hi ha edificis fruit d’altres influències que val la pena destacar. Els diferents estils arquitectònics que podem trobar als nostres carrers són i , Modernista (1880‐1915), Contemporani (1940...), Noucentistes (s. XVII‐XVIII), Romàntica i realista (s. XIX), Gaudidiana (1852‐1926), GATPAC (Grup d’Artistes i Tècnics pel Progrés de l’Arquitectura Contemporània 1928‐1939), etc. Alguns del edificis poc coneguts són: Casa Pere Company ii , Casa Casarramona iii , Casa LLopis Bofill iv , Editorial Gustavo Gili v , Edifici Astoria vi etc. Hi ha d’altres que són internacionalment coneguts i dels que tots hem sentit parlar alguna que altra vegada com La Sagrada Família vii , L’Hospital de Sant Pau viii , L’edifici central de la Universitat de Barcelona ix , La casa de les punxes x , Casa Lleó Morera, etc Per altra banda podem trobar símbols com les fonts d’Estil canaletes xi , Font del gall xii , font del pescador xiii , els bancs fanals xiv , etc.
L’ANTIGA ESQUERRA DE L’EIXAMPLE És la part de l’Esquerra de l’Eixample que es va urbanitzar abans. El seu nucli original el forma la Parròquia de Sant Josep Oriol, entre els carrers de la Diputació i Urgell, i l’Edifici de la Universitat de Barcelona. A partir d’aquí, el barri es desenvolupa entorn la zona de l’Hospital Clínic i la Facultat de Medicina. Aquests edificis, juntament amb el Mercat del Ninot, serveixen per potenciar la zona i atreure la construcció de vivendes,
Edifici de la Universitat de Barcelona
6
especialment a partir dels anys 1930. Aquesta zona de Barcelona es coneix popularment, i de manera internacional, com el Gaixample, per la seva gran oferta de serveis i establiments clarament enfocats al públic homosexual.
LA NOVA ESQUERRA DE L’EIXAMPLE Fins els anys 1930, aquesta zona, que va des del carrer Urgell fins al barri de Sants en sentit Llobregat, estava ocupada per barraques disperses. La modernització de la zona comença amb la transformació de la Fàbrica Batlló en l’Escola Industrial. A més, en aquest barri hi trobem la Presó Model i l’Escorxador, que ja el Pla Cerdà preveia convertir en l’actual Parc Joan Miró. El barri el divideix horitzontalment en dos l’Avinguda de Roma, primer per ser la via per on passava el ferrocarril i, actualment, pel seu elevat volum de trànsit. Per sota de l’Avinguda de Roma, el barri arriba fins la Gran Via, i pel costat de muntanya, fins l’Avinguda de Josep Tarradellas. Dona i ocell, de Joan Miró, al Parc de l'Escorxador
LA DRETA DE L’EIXAMPLE Va ser el primer barri on es va materialitzar el projecte d’Ildefons Cerdà. Ocupa els carrers des de Balmes fins al Passeig de Sant Joan. A més de vivendes, inicialment va acollir algunes fàbriques importants, com la Elizalde, una de les primeres a construïr motors i automòbils. Aquest barri va esdevenir ben aviat aquell que va escollir la burgesia catalana per viure a Barcelona, aprofitant l’esclat i el luxe modernista, ben representats en La Pedrera, la Casa Batlló o la Casa Ametller, edificis destacats d’aquesta zona de l’Eixample. A més de l’urbanització residencial, la Dreta de l’Eixample ha localitzat des de sempre a les seves fronteres una gran quantitat de comerç, oferta lúdica i cultural (cinemes i teatres), i seus empresarials, especialment al voltant del potent eix vertebrador del Passeig de Gràcia.
L'edifici de la Pedrera, la Casa Milà
7
EL FORT PIENC Aquest barri neix com a fortificació, una defensa adelantada de la Ciutadella que es va enderrocar el 1869 junt amb aquesta. Uns anys abans, el 1861, s’havia construït a la zona una important estació del ferrocarril que unia Barcelona amb Lleida: l’Estació del Nord. El barri es va anar urbanitzant entorn a aquest eix, i sense perdre el caràcter de lloc de pas per entrar i sortir de la ciutat que havia tingut des de l’època dels romans. Actualment, l’Estació del Nord és d’autobusos i no de ferrocarril, i gaudeix d’un important parc urbà. Al barri hi podem trobar també edificis importants per l’oferta cultural de la ciutat, com ara l’Auditori o el Teatre Nacional de Catalunya.
L'Església del Roser, a la Gran Via, edifici emblemàtic del Fort Pienc
LA SAGRADA FAMÍLIA Rep el nom de l’edifici més emblemàtic de la ciutat, el Temple Expiatori de la Sagrada Família, al voltant del qual tot eren camps fins a principi del s. XX, en que tota la zona comença a urbanitzar‐se com a barri obrer, a l’entorn de moltes indústries que s’hi van ubicar (com la coneguda Damm). Abans de la Guerra Civil, la zona es coneixia amb el nom de El Poblet, per la seva forma de nucli de cases residencials envoltades d’una zona encara agrícola. Al barri hi podem trobar els Encants de Barcelona, el popular mercat de Bellcaire, on els dilluns, dimecres, divendres i dissabtes, es venen i s’intercanvien tot tipus d’objectes nous i de segona mà.
El Temple Expiatori de la Sagrada Família dóna nom al barri, malgrat estar encara en construcció
8
EL BARRI: SANT ANTONI El barri de Sant Antoni es troba ubicat dins del districte de l’Esquerra de l’Eixample, limitat per la Gran Via de les Corts Catalanes per la part de mar (des de la Plaça d’Espanya fins la d’Universitat), la Ronda de Sant Antoni, la Ronda Sant Pau, i el Paral∙lel. El nom del barri ve donat per l’Església d’aquesta advocació que hi havia al portal del Raval de la muralla de Barcelona. D’aquell punt sortia el camí de Fraga, ara el carrer Sant Antoni Abat, que anava cap a Esplugues i Martorell pel que s’anomenava la Creu Coberta (on hi havia la creu de terme de la ciutat), que portava fins a Sants; era un dels camins més transitats de Barcelona. L’església de Sant Antoni datava del segle XV, però la van cremar en una de les rauxes de la Setmana Tràgica (1909), i el 1936 se’n va enderrocar el poc que en quedava, fora dels tres arcs gòtics que en són visibles actualment. La Creu Coberta es deia així perquè la creu de terme estava sota un cobert que sostenien quatre columnetes. Des del portal fins al Creu Coberta, fins el 1909, hi havia un paisatge d’horts i barraques i, a un costat, les forques de la ciutat, on es penjaven els condemnats a mort a la vista de tothom. Les portes de la ciutat, com la de Sant Antoni, es tancaven quan es feia fosc. Qualsevol que vingués des de Sants havia de córrer per no trobar‐se fora muralla a la nit, i molts no ho aconseguien. Per arrecerar els viatgers que no havien pogut entrar a la ciutat, es van construir al camí de la Creu Coberta uns hostals coneguts amb el nom d’Hostafrancs, degut a que els aliments que s’hi venien no pagaven els impostos municipals. Quan en el període 1872‐1882 Rovira i Trias va fer el gran mercat de ferro, gairebé no hi havia cap casa al seu voltant i servia com a mercat del barri obrer del Raval. De mica en mica, aquell mercat i les parades que l'envoltaven es van anar consolidant com una gran fira, donant personalitat i vida al barri que es va desenvolupar al seu entorn. Aquesta tradició comercial popular es manté encara amb força en l'actualitat, i es veurà potenciada amb la propera rehabilitació i renovació de l'històric edifici del mercat. La fesomia actual del barri deu la seva estructura a l’Exposició Universal de 1929, que es va celebrar a Montjuïc, i que va impulsar l’urbanització i l’arranjament dels accessos a la muntanya, eliminant les barraques que hi havia entre el Paral∙lel i la Gran Via. La darrera gran reforma del barri va ser la conversió a carrer peatonal el 1995 de l’Avinguda Mistral, un antic camí medieval de sortida de la ciutat. El 2005, la població del barri era de 37.878 habitants i actualment arriba als 40.000.
9
ELS TRES TOMBS: LA FESTA DEL BARRI Els tres tombs, costum que de fet ha existit fins als nostres dies, arrenca de l’edat mitjana. La iconografia de Sant Antoni el mostrava vencedor d’un porc que als ulls d’alguns personificava la luxúria. El poble, però, interpretà amb el pas del temps que era el protector dels animals, i va dur aquest perquè fossin beneïts a l’església de Sant Antoni Abad, propera dels portal i de la qual sobreviuen uns arcs gòtics. El 17 de gener, quan l’Església celebrava la festa del sant, era una autèntica festa popular i el plat fort era la cursa de genets des de la rampa del portal fins al carrer de la Botella, en un anar i tornar per tres voltes. Algun accident devia ocórrer ja que el costum es transforma en què el genet i el cavall donessin tres voltes al davant de l’església i res més, l’’altra element de celebració consistia en la rifa de porcs, els beneficis de la qual es donaven als malalts del convent. Tradicionalment, el primer tomb es feia per la salut dels animals, el segon per tenir una bona collita, i el tercer per tenir benestar. La festa s’acompanya de música, que amenitza el recorregut. La “Rifa de Porcs” s’origina, amb la fundació de l’Hospital de Sant Llàtzer pel guariment de leprosos, el frares antonians organitzaven una rifa de garrins. Des d’Any Nou fins a Dijous Gras, treien a passejar els porcs acompanyats per dos músics. Rifa que fa ser continuada per l’Hospital de la Santa Creu fins el 1879 en que el govern central va abolir les rifes locals per instituir la Loteria Nacional.
La tradicional cavalcada dels Tres Tombs encara se celebra al barri
10
EL MERCAT DE SANT ANTONI Els mercats són imprescindibles en qualsevol poble o ciutat, són un punt de trobada social i el punt de proveïment de tot allò que es necessari. Si fem una mica de memòria, els mercats abans del s. XIX eren majoritàriament setmanals i es muntaven amb parades a l’aire lliure, en molt indrets es muntaven en places i/o carrers o en places porticades que rebien el nom de mercadal ja que acollien regularment aquest. A Barcelona, als anys 20 del s. XIX els espais destinats a mercat eren la plaça del Pedró, el Pla de la Boqueria, La plaça de l Beat Oriol, La Plaça Nova, la plaça del Rei, la plaça de L’Angel i el Bornet. Amb el pas dels anys es van concentrar als mercats de Santa Caterina, la Boqueria i del Bornet. A començament del s. XIX es quan comença el procés d’industrialització de Catalunya i la migració de la població dels pobles cap a la ciutat , fet que comporta dues coses: l’atapeïment de la ciutat i l’empitjorament de les condicions de salut i higiene de la població en general. Aquest motius porten al consistori al plantejament de fer més gran la ciutat, enderrocant les muralles i fent una millora sanitària, creant nous mercats que compleixin amb un mínim de normes higièniques i d’espai. Amb la industrialització es popularitza un material com el ferro, per les construccions, que ajuda a revolucionar el món de l’arquitectura i l’enginyeria, i fent fortuna en la seva aplicació a les estructures dels edificis, principalment en els mercats municipals. Per bé que a Barcelona van ser diversos els arquitectes que van dur a terme tasques constructives d’aquests establiments comercials, destaca per damunt de tots Rovira i Trias. Essent arquitecte municipal de la ciutat, el 21 de febrer de 1875 ja va rebre l’encàrrec de la Ilustre comision 4ª del consistori de “[] disponer lo conveniente para que sin demora se proceda a la formación de los planos de los mercados de esta Capital escepto el del Borne, señalando los puestos que tienen establecidos[]” xv El Mercat de Sant Antoni és una estructura de ferro de planta de creu grega, rematada amb una cúpula octogonal, dissenyada per l’arquitecte Antoni Rovira i Trias i per Josep M. Cornet i Mas, que ocupa tota una illa de l’Eixample, delimitada pels carrers del Comte Borrell, Manso, Tamarit i Urgell. Es va iniciar la seva construcció el 29 de setembre 1872 i es va inaugurar el 23 de setembre de 1882. Responia a la idea d’Ildefons Cerdà de construir un mercat a l’entorn del portal de Sant Antoni, per dotar la zona del futur Eixample d’un centre de proveïment que posés ordre al creixent i caòtic mercat del Padró, que ocupava la zona i s’estenia pel Raval (idea que ja existia el 1840). De fet, va ser el primer que es va construir en tot el projecte. Sota el mercat hi ha un fragment de la tercera muralla, del segle XVII. Els materials per a la construcció estructural d’aquest equipament van sortir dels tallers de la Maquinista Terrestre i Marítima. L’espai entre columnes l’ocupaven uns finestrals que van ser tancats amb persianes de cristall adornades amb fang. Tots aquests materials van ser fabricats per Magí Fita, mentre que els tallers Romeu es van fer càrrec de les teules mecàniques de la coberta. 11
El mercat està composat de quatre galeries que segueixen els eixos dels xamfrans amb una torre o rotonda octogonal que s’aixeca en la seva cruïlla i que té una alçada de vint metres i la mateixa amplada a cada costat de la base. Aquesta disposició deixa lliures quatre petites places interiors on hi ha una font i dos pavellons utilitzats per a dependències del mercat. Vuit portes donen accés a les instal∙lacions: quatre corresponen als xamfrans i quatre més a les places que s’obren a la rotonda. Les galeries s’orienten segons els punts cardinals i al centre de la rotonda s’ubica un quiosc per a les oficines de l’administració. L’ARQUITECTE: ANTONI ROVIRA Antoni Rovira i Trias fou un arquitecte nascut a la Vila de Gràcia el 1816. Ja als 16 anys era mestre d’obres, i la seva primera obra important coneguda va ser el plànol de la població de Sant Feliu, dut a terme el 1836. També és autor dels mercats municipals de la Barceloneta (1873), El Born (1876), Sant Antoni (1879) o La Concepció (1885), entre altres obres i projectes. També fou idea seva municipalitzar l’empresa de bombers, creada inicialment per una companyia d’assegurances. El 1859, Rovira i Trias és proclamat per l’Ajuntament de Barcelona com a guanyador del concurs municipal per a la creació de l’Eixample de Barcelona. El seu projecte es basava en un creixement radial de la ciutat, a manera d’una teranyina, però no va reeixir al ser imposat el model de Cerdà des de Madrid. El 2 de maig de 1889 un vessament cerebral li va provocar la mort, amb moltes obres encara inacabades. A la Plaça Rovira i Trias, al cor de Gràcia, s’hi pot veure una estàtua seva de bronze asseguda a un banc; als seus peus, i gravat en metall, pot contemplar‐ se el plànol de com hauria crescut Barcelona si s’hagués regit pel seu projecte arquitectònic. EL MERCAT ALS NOSTRES DIES Actualment es composa de tres mercats: a l’interior, el d’alimentació i a l’exterior, els Encants d’objectes no comestibles quatre dies a la setmana (dilluns, dimecres, divendres i dissabte). Els diumenges al matí, de 8 a 15 hores, hi podem trobar el tercer mercat, que es dedica al llibre vell i al col∙leccionisme de tot tipus, des de pel∙lícules i CD a cromos, revistes, videojocs, minerals o calendaris. La superfície comercial actual és de 5.214 m2 (el mercat sencer arriba als 11.764), i l’ocupen 180 parades de producte fresc i 300 d’Encants (entre el mercat setmanal i el de diumenge). 12
LA REMODELACIÓ El 13 de novembre de 2007 es va cel∙lebrar el 125è Aniversari del recinte, i es va presentar el seu pla de remodelació. A partir del 2009, i fins com a mínim el 2015, l’edifici s’està sotmetent a una profunda reestructuració, que implicarà micropilotatge (aixecar‐ne l’estructura i mantenir‐la flotant per treballar en els seus nivells inferiors), obertura dels espais interiors, ara destinats a càrrega i descàrrega, i col∙locació de noves marquesines pels Encants. El Mercat mantindrà els productes frescos a peu de carrer i guanyarà tres plantes subterrànies on s’ubicarà la zona comercial (de 8.000 m2) i de càrrega i descàrrega, magatzems, i un aparcament per 300 places. El recinte passarà a ocupar 10.000 m2 i conservarà les 8 entrades, ara totes visibles al públic, amb 4 restaurants, que s’hi faran nous a les respectives portes. A més, el projecte contempla fer visibles i visitables les restes de la muralla que hi ha al subsòl. El cost total de l’operació es calcula en 60 milions d’euros. Alhora que es reforma el Mercat, existeix un projecte d’ampliació de la línia 2 del metro, que passa pel barri, i que suprimiria el tram de via fins a Paral∙lel, ampliant la línia a través del Poble Sec cap a Montjuïc, enllaçant posteriorment amb la línia 9. S’espera poder iniciar la construcció d’aquest tram el 2014, i es preveu acabar‐lo el 2020. Els veïns confiaven en la convergència d’ambdues obres (Mercat i Metro), per minimitzar les molèsties, si més no, en el temps, però s’ha endarrerit i aturat degut a les restriccions pressupostàries.
INDRETS DEL BARRI EN LA MEMÒRIA LES BARRAQUES DEL CARBONER xvi , Situades actualment a la zona nord‐oest (oest, geogràficament) del barri de sant Antoni, a l’espai comprès entre els carrers de Vilamari i Floridablanca fins a la plaça d’ Espanya, el que seria el tram final de l’avinguda de Frederic Mistral. A principis del segle passat hi havia diferents nuclis de barraques arreu de la ciutat. Alguns foren molt cèntrics, gairebé al vell mig de la ciutat. Un d’ells va coincidir bàsicament amb la cruïlla entre el carrer Vilamarí i l'avinguda Mistral. El carrer Vilamarí era aleshores una via que començava just a la cruïlla amb l'avinguda Mistral i continuava en sentit muntanya per l'Escorxador fins al que seria la paret de la presó Model després d'haver travessat la línia fèrria de l'avinguda de Roma mitjançant un pont. Era just on es trobaven els carrers Vilamarí i Floridablanca on existia aquest conjunt de barraques, limitat al sud pel Paral∙lel. Bàsicament varen viure gent “immigrant” que havia vingut a Barcelona a construir el “gran metro” que passaria per la Gran Via de les Corts. Les barraques no es van començar a enderrocar fins al desembre de 1927, a les vigílies de l'Exposició Universal, quan tots els voltants de la plaça Espanya van ser urbanitzats.
13
Rasa ferroviària de l’avinguda de Roma
AVINGUDA MISTRAL xvii La “Rambla o passeig”: l'actual Avinguda de Frederic Mistral. Antigament, i parlem de finals del segle XIX i principis del XX, resseguia el que havia estat l'antiga Via Morisca i després el Camí Reial i posteriorment la carretera Madrid – Barcelona. Passava per la vila de Sants, després creuava el pla de la Creu Coberta, arribava a la creu de Terme, i el coll del Vinyet (o turó de la Vinyeta), també conegut antigament com a turó dels Inforcats, i un cop travessats els camps d’ Hostafrancs, entrava a la ciutat Comtal pel Portal de Sant Antoni. Fins a començaments del 1900 l’Avinguda Mistral era coneguda com el Passeig de la Creu Coberta (durant un breu període va anomenar‐se Avinguda de Milans del Bosch i el juny del 1930 es va aprovar oficialment el canvi de nom pel d’ Avinguda de Mistral). Començava en el pla de la desapareguda Creu Coberta i anava a parar al pla de Sant Antoni (un espai ara desaparegut i que seria possiblement l’ actual confluència dels carrers de Viladomat, Tamarit, Borrell i Manso). La reforma del Pla Cerdà i posteriors en modificaren el seu traçat i canviaren completament la seva fesomia. Havia estat un espai (fora muralles) bastant concorregut, on els senyors del segle XIX solien anar a passejar els diumenges, amb els seus carruatges i les “minyones i soldats” a festejar els dijous a la tarda. Tant al final com al principi hi havia uns petits llocs de venda de refrescs. Amb motiu de l’ Exposició Universal del 1929 va començar la reforma del passeig i va canviar el nom: li posaren el del poeta romàntic occità Frederic Mistral. Alguns dels noms que ha tingut l’Avinguda de Mistral al llarg del temps han estat: Camí antic de Sant Antoni, Camí del Portal Sant Antoni Creu Coberta, Carretera Antiga de la Creu Coberta, Camí Reial, Carretera de Madrid, Passeig de la creu Coberta, o Avinguda de Milans del Bosch. 14
SANT ANTONI ABAT, CARRER I ESGLÉSIA‐CONVENT El carrer de Sant Antoni Abat no era un carrer qualsevol. La seva rellevància venia marcada des d'antic més per ser itinerari, que per la categoria de les cases que s'anaven aixecant al seu costat. I és que el seu origen està lligat a la importància d'haver estat un sector de la Via Augusta, i, per tant, itinerari obligat per a tothom que transitava entre les Gàl∙lies i Tarragona. Això, pel que a l'imperi es refereix. Però, en endavant es va convertir en entrada per a tothom que visitava Barcelona procedent de l'interior de la Península. Això va ser així des que Pere III va decidir en 1363 tendir la tercera muralla. I en aquest sector del Raval el llenç s'obria en forma de Portal de Sant Antoni, defensat per les torres de Sant Iu i de Sant Pau, aixecades en 1374. En l’esmenta’t Portal va ser enarborada en diverses ocasions de perill la bandera de Santa Eulàlia. En el seu origen, el carrer va ser batejat amb el nom de Cardona, propietari de finques al Raval i cavaller, Guillem de Cardona ("Guillem el ric", en l'època) que aportava un exèrcit quantiós i aguerrit a les campanyes de Jaume I. Pel carrer d'en Cardona, i tot seguit el carrer de Sant Antoni Abat, van desfilar al llarg de segles les ambaixades, els exèrcits i les comitives reals que entraven a la ciutat procedents de la resta d'Espanya. Es creu que era cap a 1420 quan el prior d'Olite, dels canonges regulars de Sant Antoni Abat , va ocupar una capelleta existent a la vora de tal carrer. Però no va ser fins a 1430 quan es va formalitzar la compravenda, en què consta Guillem Duran com adquirent i Fra Berenguer de Bianchi, preceptor de la Casa de Sant Antoni Abat de Cervera, com a signant. Les obres van començar el 1433, per posar en peu una església i un convent. Aviat aquella ordre va merèixer l'estima dels barcelonins, en raó de l'esforçada tasca caritativa tenint cura d'indigents flagel∙lats pel "foc de Sant Antoni" o "foc sacre"; tradicionalment se li havia tingut per lepra quan en realitat era un mal causat pel fong de la banya del sègol, d'efecte vasoconstrictor, que provocava tal falta d'irrigació que degenerava en necrosis distals. Quan aquell mal temut va començar a ser curat, (principi de la decadència d'aquella institució benemèrita, que va reduir progressivament la seva presència davant la falta de malalts), es va arribar a l'extrem que el convent va quedar buit i per aquest motiu es va negociar el seu traspàs. Al 1806, Carles IV va concedir el conjunt del temple i del convent als escolapis, amb la finalitat que hi establissin un col∙legi. Aquella obra gòtica no es distingia per la seva rellevància. Sí, en canvi, atresorava una pintura d'igual estil d'importància singular, no només perquè havia estat pintada pel gran artista indígena Jaume Huguet, sinó perquè es tractava d'una obra ambiciosa, 15
composta per catorze taules. El destí era l'ornament de l'altar major. L'esclat anticlerical de 1909, batejat pel poder establert com la Setmana Tràgica, va propiciar l'incendi d'aquell conjunt, que no només va causar danys greus a l'estructura arquitectònica, sinó que va destruir aquell retaule, ja desmuntat feia algun temps. Per si fos poc, al juliol de 1936 va ser perfeccionat el treball del "foc purificador". Així, no només l'església va ser tancada al culte, sinó que va ser convertida en matalasseria. EL GRAN PRICE xviii Inaugurat la nit de Cap d'Any de 1934, aquest local es va aixecar sobre el solar ocupat anteriorment per la sala de ball La Bohemia Modernista i amb el temps es va convertir en el temple de la boxa barcelonina. En els convulsos anys del període republicà va acollir també nombrosos mítings i actes polítics. Durant el franquisme s'hi celebraven matinals de lluita lliure i dins el món de la boxa el local va adquirir fama internacional fins a ser conegut com El Coliseo de las Rondas. Al Price hi van triomfar púgils com el melillenc Mimoun Ben Alí i Pedro Carrasco. El 20 de novembre de 1969 la sala es va omplir de gom a gom per veure en acció al boxejador basc José Manuel Ibar Urtain, famós en aquell temps per la seva rapidesa en deixar K.O. els rivals. Però a partir de l'incis dels anys 1970's el Price va posar també el seu granet de sorra en la promoció de la música catalana, no tant sols de la nova cançó sinó també de la més progressiva i laietana. Funcionava com a sala de ball i s'hi van celebrar concerts de Maria del Mar Bonet, Pau Riba i altres músics i cantautors catalans. L'11 d'abril de 1970 un emergent Pau Riba hi va presentar el seu disc Diòptria, en un concert que els responsables del Palau de la Música Catalana no varen voler acollir. L'espectacle, presentat amb el nom de Elèctric Tòxic Claxon So, incorporava una moto de 750 cc que travessava tota la platea fins a l'escenari. Els cineastes Carles Duran i Joaquim Jorda varen filmar el show. Uns dies després, el 25 d'abril de 1970, s'hi va celebrar el Primer Festival Popular de Poesia Catalana. La trobada va passar a la història com El Price dels Poetes, i va aplegar la representació més important de totes les tendències de la poesia catalana del segle XX (Salvador Espriu, Jordi Teixidor, Joan Vinyoli, Rosa Leveroni, Josep Palau i Fabre, Joan Brossa, Gabriel Ferrater, Jordi Sarsanedas, Josep Maria Llompart, Jaume Vidal i Alcover, Xavier Amorós, Joaquim Horta, Francesc Vallverdú, Joan Colomines, Agustí Bartra, Feliu Formosa i Joan Oliver‐ Pere Quart). El Price va arribar als últims anys del franquisme ja ferit de mort i assetjat per l'especulació de les immobiliàries que veien en aquell xamfrà un lloc idoni per edificar‐ hi habitatges. Núñez y Navarro va adquirir finalment el solar. El 2 de març de 1973 va començar l'enderroc i el Gran Price va passar a la història. 16
LA GAVINA BLAVA xix Un dels balls de barri més animats durant la posguerra fou La Gavina Azul, situat al número 50 de l'avinguda Mistral entre els carrers Entença i Vilamarí. Aquest local va començar a funcionar durant la Segona República amb el nom de La Gavina Blava‐ Palau de la Llum. La inauguració va tenir lloc el mes de gener de 1933. El Partit Republicà Radical d'Alejandro Lerroux hi celebrava balls de màscares. També hi havia una acadèmia de ball amb noies que ensenyaven les diverses modalitats Acabada la Guerra Civil la sala va continuar amb èxit la seva singladura. El mateix 1939 ja tornava a estar activa amb el nom de La Gavina Azul, color que sens dubte agradaria molt als nous dirigents del règim. El nom de gavina no es va canviar. Si mirem el Diccionario de la Real Academia Española veurem que gavina és acceptat i correcte en castellà com a sinònim de gaviota. Així doncs, la normativa franquista de castellanització obligatòria dels noms de comerços i empreses no quedava vulnerada. A l'octubre de 1963 la publicitat de la sala anunciava la inauguració del "sistema de sonido meganofónico en relieve. ünico en España". L'accés al local era presidit per un espai amb taules de ping‐pong, billar i futbolins. Al fons, uns cortinatges vermells donaven pas a una pista de ball gran i lluminosa. En un cartell hi havia escrit amb guix el nom de l'orquestra i el cantant que amenitzaven la sessió i tot plegat discorria sota un entranyable ambient familiar. L'orquestra Gene‐Kim va ser l'habitual del local durant els seus últims 15 anys. Cap a finals de la dècada dels 1960's el fenomen emergent de les discoteques va començar a representar un seriós competidor per La Gavina Azul que, a partir de de 1974, va iniciar el seu declivi passant per una etapa de simple saló recreatiu fins a la seva definitiva desaparició. AVINGUDA MILANS DEL BOSCH. AVINGUDA MISTRAL xx Cap a finals de 1928 l'Ajuntament de Barcelona, presidit per l'alcalde Darius Romeu i Freixa, Baró de Viver, va decidir donar al passeig de la Creu Coberta (actual Avinguda Mistral) el nom d'avinguda Milans del Bosch. Aquest nom ‐tant arrelat a la història (sovint negra) de l’exèrcit espanyol‐ era dedicat a Joaquín Milans del Bosch y Carrió, avi del tinent general colpista del 23‐F, que fou capità general de Catalunya entre 1919 i 1920. Després amb la Dictadura de Primo de Rivera va exercir de governador civil de Barcelona entre 1923 i 1928. En el seu full de serveis s'hi compta l'organització de la ferotge repressió sobre la classe obrera durant els anys 1920's recolzant el pistolerisme de la patronal, el tancament del camp de Les Corts, la clausura de l'Orfeó Català i l'enderroc de les quatre columnes de Montjuïc, entre d'altres. Aquesta denominació no va ser molt duradora. Amb l'adveniment de la Segona República el mateix any 1931, la via va ser dedicada al poeta occità Frederic Mistral, nom que conserva fins a l'actualitat amb la denominació d'Avinguda Mistral. No obstant això, amb el nom de Milans del Bosch aquesta via, que unia Hostafrancs amb el Portal de Sant Antoni, va viure tota l'explosió ciutadana derivada de la celebració de l'Exposició Universal de 1929, va ser urbanitzada amb un passeig central vorejat d'acàcies i a l'abril del 1929 s'hi va instal∙lar enllumenat elèctric. 17
SALA RIO xxi Encaixonada entre el cinema Florida i el Gran Price, la sala Rio presidia des de mitjans del segle passat una de les voreres de major activitat nocturna, al final del carrer Floridablanca tocant a la Ronda de Sant Antoni. Va ser inaugurada després de la Guerra Civil i va viure els seus anys de màxim esplendor al voltant de la primera meitat de la dècada del 1950. En aquells temps va acollir actuacions de grans estrelles del moment com el chansonier francès d'origen antillà Henri Salvador i un ampli ventall de vedettes, ballarines, cantants i orquestres entre els que sovintejaven els artistes procedents del continent americà. Quan es va vendre el solar veí del Price, a la cantonada amb Casanova, els nous propietaris varen voler afectar també el solar on estava el Rio per construir un gran edifici. Però no van aconseguir que Rio desaparegués i van arribar a construir per sobre de la sala de festes. La historia del Rio s'acabà sobtadament la nit del 12 de setembre de 1977 quan, unes hores després de tancar el local, un incendi el va destruir totalment.
EL BARATO MAGATZEMS En concordança amb el seu nom, aquests magatzems eren una alternativa popular i econòmica a les altres botigues d'aquest sector. El Barato es va caracteritzar sempre per posar a la venda saldos, sobrants de producció i restes de sèrie i ho podia fer a un preus molt econòmics que atreien a les classes populars. Aquesta fórmula va seguir sent especialment exitosa a la posguerra quan les penúries i estretors de l'economia domèstica afectaven negativament a moltes famílies. Situat a l'entorn del mercat de Sant Antoni, a cavall entre l'inici de la trama urbana de l'Eixample i els barris del Raval i de la Barcelona vella, l'edifici de El Barato emergia a la cantonada Villarroel‐Tamarit amb façana a la Ronda de Sant Antoni. Va ser obert al 1909. Als anys 1930 treballava a El Barato de dependent Julio Muñoz Ramonet, que era nebot del propietari del negoci Salvador Sindreu, i que després de la Guerra es convertiria en un dels homes més rics de la ciutat. Cap a mitjans dels anys 1960, El Barato va entrar en fallida i va acabar tancant. Uns anys després, al maig de 1971, Almacenes Arias, una empresa madrilenya va reprendre el negoci sota una fòrmula similar. Els nous magatzems ocupaven només la planta soterrània, la baixa i la primera de l'edifici. Però aquesta última etapa acabaria tràgicament. L'11 de març de 1981 es va declarar un incendi provocat, a causa del qual hi van perdre la vida quatre persones d'una família uruguaiana que eren allotjats a la pensió del tercer pis de l'edifici. La façana, malgrat les flames va aguantar i l'edifici reformat va acollir després del incendi unes galeries comercials a la planta baixa i un modest hotel. 18
CANELONS EL PAVO xxii La més coneguda marca de canalons al nostre país, El Pavo va néixer al barri de Sant Antoni. Els seus origens es remunten a l'empresa Pastas Alimenticias Ramon Flo, fundada per aquest emprenedor empresari català el 1898. El seu primer obrador on fabricava macarrons i fideus era situat al carrer Comte Borrell al costat mateix del Mercat de Sant Antoni. Ramon Flo i Valls va conèixer de l’existència d'unes caixetes de pasta d'importació, que venien d'Itàlia, i contenien 18 plaques de pasta separades per unes fines làmines de paper de color rosa. Era l'any 1911 quan Flo es va decidir a fabricar un producte similar en la seva petita fàbrica. Cada placa de pasta era segellada amb el nom comercial de Los Pollos i va començar a comercialitzar aquest producte. Però segons explicava el desaparegut gastrònom Nèstor Lujan, a l'any 1913 Ramon Flo va ser citat judicialment i acusat d’intrusisme, perquè a França ja es comercialitzava des de feia temps un producte similar amb la marca La Poule. Fou aleshores quan Flo, aconsellat pels seus advocats, va decidir registrar la marca comercial El Pavo per als seus canalons. Era el 19 de gener de 1914. Els canalons El Pavo van passar a ser un ingredient de cuina de luxe com embolcall del farciment d'un dels plats de pasta més casolans i típics per celebrar dies assenyalats del calendari. L'any 1945 els fills de Ramon Flo, Antoni i Ramon, continuadors del negoci, varen construir una nova fàbrica. que va permetre desenvolupar encara més el producte. Era situada a la cantonada entre Calàbria i Manso, davant de l'actual Centre d'Atenció Primària i força propera a l'obrador original del seu pare. La nova fàbrica va permetre augmentar i modernitzar la producció de l'empresa, que a mitjans dels anys 1960 es va transformar en societat anònima. Va estar activa fins el 1968 en que es va traslladar al Poligon de Can Jardí a la localitat de Rubí. GALETES MONTES Una de les empreses més entranyables de la història del barri de Sant Antoni va ser la fàbrica de Galetes Montes. Fundada per Teodosio Montes del Fraile (1856‐1945) als anys 1920, era situada al carrer Manso entre Calàbria i Viladomat. Un record associat a aquest negoci és el flaire agradable i especial que generava a tot l'entorn i que surava per l'aire dels voltants de l'ambulatori Josep Maluqer (avui CAP Manso) i de la parròquia de Sant Domènec que era a la part del darrera de la fàbrica amb entrada pel carrer Calàbria. Els veïns del barri ho coneixien com Can Montes i les galetes i altres llaminadures que produïen eren artesanals. Es venien a l'àmplia botiga de la planta baixa, mentre la fàbrica ocupava els pisos superiors. El repartiment era cobert mitjançant uns tricicles molt característics que portaven puntualment les galetes als comerços i altres clients. Com a detall curiós la botiga de Manso posava a la venda bosses de galetes trencades o defectuoses a granel, que eren igual de bones i tenien una gran sortida entre les economies familiars més modestes. L'empresa tenia també una altra botiga a la plaça 19
Catalunya cantonada Fontanella i les galetes es podien trobar a molts establiments de queviures i alimentació de la ciutat. Dulces y Galletas Montes SA, que aquest era el nom oficial de l'empresa en la seva darrera etapa, va començar a patir dificultats econòmiques a partir de finals dels anys 1970, la qual cosa encetaria un període de decadència que acabaria amb la seva desaparició i la dissolució de la societat. El recinte que ocupava la històrica fàbrica de galetes va ser enderrocat als anys 1990. En el seu lloc es va aixecar un nou edifici que avui acull l'Institut Goethe. Els seus baixos donen accés a un interior d'illa enjardinat batejat com Els Tres Tombs i inaugurat el 2001. WALDORF CINEMA xxiii Al carrer Calàbria número 38, molt a prop de l'avinguda Mistral, va obrir‐se el 8 de desembre de 1934 una sala cinematogràfica construïda sobre un projecte de l'arquitecte Antoni de Ferrater. El local disposava d'un aforament de 2.000 butaques i en aquell primer dia d'exhibició va presentar un programa triple amb els films El ídolo de las mujeres, la producció alemanya Guerra de valses i la francesa Tratado secreto, aquesta última d'estrena. Acabava de néixer el Cinema Mistral. El 20 de juny de 1936, la sala va presentar. en sessió de proves, el sistema de cinema sonor en relleu de la marca Audioscopick, que venia a ser el mateix que avui coneixem com Dolby. Amb l'esclat de la Guerra Civil el cinema Mistral desapareix de la cartellera d'espectacles i no hi tornarà a sortir fins el 4 de febrer de 1939 amb les tropes franquistes ja a Barcelona i amb l'exhibició de El milagro de la fe, amb Silvia Sidney i Chester Morris, i Tres lanceros bengalíes de Henry Hathaway. A partir d'aleshores el Mistral, atesa la seva proximitat al Paral∙lel, serà quelcom més que un cinema de barri i continuarà la seva trajectòria fins el 29 de desembre de 1962, pocs dies després de la gran nevada, que va afectar considerablement la vella estructura del local. Canción de juventud amb Rocío Dúrcal i La venganza de Hércules varen ser les últimes pel∙lícules exhibides en aquest cinema amb el nom de Mistral. Posteriorment el local s'enderroca i al mateix lloc s'hi aixeca un nou edifici d'habitatges de 7 alçades i àtic, que en els seus amplis baixos acollirà el nou cinema Waldorf. De fet, el Waldorf és presentat com el tercer cinerama de la ciutat (el Florida i el Nuevo eren els altres dos) i comença a projectar pel∙lícules mitjançat aquest sistema. Així doncs, el 6 de juny de 1966 el flamant Waldorf Cinerama arrenca la seva història amb la projecció de La carrera del siglo i debuta en la categoria de sala d'estrena amb tots els ets i uts. El 15 de desembre de 1985, el Waldorf, que ja havia perdut l'estela de cinerama, és reconvertit per Cinesa en un complex de quatre minisales i enceta el darrer període de la seva història.
20
A finals de 2003 el cinema va tancar definitivament les seves portes. El contracte entre Cinesa i els propietaris del local acabava, les multisales havien esdevingut totalment deficitàries i l'empresa d'exhibició no va voler ampliar‐lo. Posteriorment, l'ajuntament va adquirir el local amb l'objectiu d'instal∙lar‐hi diversos equipaments. Durant més de set anys el lloc va presentar un aspecte d'abandonament i els graffittis inundaven l'entrada del desaparegut cinema. Finalment, l'espai on hi hagué l'històric cine Mistral i després el Waldorf acull avui (2012) un centre de serveis socials per al barri, un petit interior d'illa amb jocs infantils i l'Arxiu Municipal de l'Eixample. HISPANO – SUIZA xxiv El 14 de juny de 1904 va ser fundada a Barcelona la Sociedad Anónima Hispano‐Suiza, per Damià Mateu, Francesc Seix i Marc Birkigt dedicada a la fabricació d'automòbils. L'enginyer Marc Birkigt va assumir‐ne la direcció tècnica. El mateix any 1904 surt el primer Hispano‐Suiza de la fàbrica del carrer Villarroel de Barcelona. Curiosament l'adquireix un client argentí El mateix any es presenta al Saló del automòbil de Paris on desperta molt d’interès entre els fabricants de tot el món. En 1908 es trasllada la fàbrica a La Sagrera (actual Parc de la Pegaso), on es fabrica el model conegut com la sardina. L'any 1910 el model Copa Catalunya guanya diverses competicions com la de Oostende. El rei Alfons XIII s'interessà per els cotxes Hispano‐Suiza, n'encarregà i fou accionista de la firma. El vehicle que se li va fabricar era molt semblant al Copa Catalunya, però amb un motor més adaptat a l'ús civil. Aquest vehicle es coneixia popularment com l'Alfons XIII. Damià Mateu demanà autorització a la casa reial per batejar el model com Alfons XIII. El 14 d'abril de 1931 amb la República es quan el rei Alfons XII marxa a l'exili, i la Hispano‐Suiza que fins ara havia suposat un signe de distinció, es converteix en una provocació. El mateix any 1933 es presenta el model J12 de 12 cilindres amb gran acceleració i gens de remor. El 7 de desembre de 1935 la mort de Damià Mateu marca un altre punt d'inflexió al declivi de l'empresa, que havia començat l'any 1931. La presidència del consell d'administració d'HS passa a Miquel Mateu. Vuit mesos després esclata la Guerra Civil i la Generalitat col∙lectivitza la fàbrica. Al final de la Guerra Civil, els propietaris recuperen la propietat, però l'economia està en recessió i els cotxes són un producte de luxe amb poca sortida. Acabada la Primera Guerra Mundial, la marca adopta el símbol de la cigonya, en honor al nom de l'emblemàtic capità francès Georges Guynemer que havia tingut tant d'èxit i renom amb els motors de la marca. Més tard el Instituto Nacional de Industria adquireix la fàbrica de Barcelona per iniciar la construcció de la marca ENASA, que comercialitzava la marca Pegaso. 21
ESCOLA LLUÏSA CURA xxv El dia 4 de desembre de l’any 1.916 es posà en coneixement de la Corporació Municipal, per part dels marmessors de la Sra. Lluïsa Cura i Farriols que ella havia mort deixant a la ciutat de Barcelona l’ import de les dues terceres parts del producte líquid dels seus béns perquè es destinessin a fins culturals. La clàusula del testament de la Sra. Lluïsa Cura atorgat el dia 19 de juliol de 1909 indica que el llegat diu així: “ ...y en las dos terceras partes, a la ciudad de Barcelona, para que se destinen a los gastos de fundación o de sostenimiento de sus escuelas municipales, según acuerde el Excmo. Ayuntamiento”. L’Ajuntament en consistori del dia 18 de gener de 1917 acordà acceptar el llegat. El dia 10 d’octubre del mateix any els marmessors de l’ esmentada mecenes comuniquen a la Alcaldia que la quantitat que pertoca a l’Ajuntament és de 192.981’39 pessetes, amb la condició que aquests diners només es poden destinar a la construcció d’un edifici escolar per a dones. En la sessió de l’Ajuntament del dia 22 de novembre de 1917 , es determinà , a proposta de la Comissió de Cultura, que l’ import del llegat s’invertís, d’acord amb els propòsits de la donant, en la construcció d’una escola per a nenes a la barriada de Sant Pau, lloc on sempre havia viscut la finada. A la vegada s’encomanà a la pròpia Comissió que estudiés i proposés el projecte d’aquest edifici escolar i el solar on devia situar‐se. L’Assessoria Tècnica informà en sessió del 20 de desembre del mateix any, que en l’esmentat barri no existien solars de l’Ajuntament per a bastir‐hi una escola i si s’havia d’adquirir un terreny per l’import de la donació no era suficient. Per tant, l’Assessoria proposà com a solució, que es tractés l’assumpte amb la Comissió de Reforma per a que facilités la cessió del solar, propietat de l’Ajuntament, que ocupava l’antic convent de les Mínimes al carrer del Carme. La Comissió aprovà aquesta petició , acordant així mateix que la part d’edifici que fos escola per a nois s’anomenés Milà i Fontanals i que la secció de noies es denominés Lluïsa Cura. Segons el Sr. Bayer Gaspà, els familiars de la Sra. Lluïsa Cura van protestar a l’Ajuntament perquè la decisió de la Comissió de Cultura no interpretava adequadament la voluntat de la testadora. Anteriorment a aquests fets, l’any 1911 es fundà l’Escola Municipal de Labors i Oficis per a la dona, on s’impartien classes de flors artificials, llenceria, labors i tall i confecció. En 1920 es va remodelar l’escola ampliant‐ne l’oferta. Aleshores, l’Ajuntament decidí en sessió del 27 de novembre de 1931, que aquesta escola, situada a la Ronda de Sant Antoni, 19 passés a anomenar‐se Escola d’aprenentes i complementària d’oficis de la dona. “ Lluïsa Cura”.
22
Durant l’època de la República, la nostra escola va desenvolupar un sistema escolar d’acord amb les innovacions educatives republicanes; per tant la llengua habitual era el català. Però al setembre de 1939 es rep una notificació que exigeix retirar tots els llibres, quaderns, impresos i treballs de tota mena que no estiguin redactats en llengua castellana. A l’època franquista va continuar essent una escola per a dones. I en la dècada dels 70 va esdevenir un centre homologat de F.P. en les especialitats de Perruqueria i Estètica, Química , Administratiu i Delineació. Fou en aquesta dècada, gràcies a l’aplicació de la Reforma del Dr. Villar Palasí, que es passà a la coeducació, aplicada a partir del curs 1980‐81.
23
BIBLIOGRAFIA EL PLA CERDÀ ‐
12 tesis en relació al procés de formació de l’eixample Cerdà de Barcelona. Barcelona: ETSAB, 2010. 711.4 12 t
‐
Corominas Ayala, Miquel. Los orígenes del Ensanche de Barcelona : suelo, técnica e iniciativa. Barcelona: Ediciones UPC, 2002. 711.4 Cor
‐ Edifici Collage : Centre Cultural Teresa Pàmies. Barcelona: Actar, 2011. 727 Edi ‐
Cruanyes, Josep. L’Eixample. Barcelona: Pirene, 1988. I91(46.71Bar) Cru.
‐
L’Eixample : Gènesi i construcció. Barcelona: Lunwerg, 2009. 711.4 Eix
‐
Fabre, Jaume. Tots els barris de Barcelona: 5, Eixample i la Barcelona Vella, els dos Eixamples, Sant Antoni, La Sagrada Família, els barris de la Barcelona Vella (Sant Pere, La Mercè, Ribera). Barcelona: Edicions 62, 1977. 91(46.71Bar) Fab
‐
Gabancho, Patrícia. L’Eixample vist per 20 veïns. Barcelona: La Campana, 1990. 91(46.71Bar) Gab
‐
Guardiet i Bergé, Montserrat. El Teatre Líric de l’Eixample: 1881‐1900. Barcelona: Pòrtic, 2006. 792 Gua
‐
Els interiors d’illa de l’Eixample : el significat dels seus noms. Barcelona: ProEixample; Lunwerg, 2007. 91(46.71Bar) Int
‐
Literatures de l’Eixample [enregistrament vídeo]. Barcelona: Consorci de Biblioteques, 2009. DVD 028 Lit
‐
Mazón, Tomás. Introducción a la planificación urbana. Alicante: Aguaclara, 1997. 711.4 Maz
‐
Morris, Anthony E. J. Historia de la forma urbana desde sus orígenes hasta la Revolución Industrial. Barcelona: Gili, 1984. 711.4 Mor
‐
Nel∙lo, Oriol. Ciutat de ciutats : reflexions sobre el pocés d’urbanització a Catalunya. Barcelona: Empúries, 2001. 711.4 Nel
‐
Oliva i Casas, Josep. La confusió de l’urbanisme : ciutat pública versus ciutat domèstica. Barcelona: Pòrtic, 2001. 711 Oli
‐
Paricio i Casademunt, Antoni. Secrets d’un sistema constructiu : l’Eixample. Barcelona: UPC, 2005. 711.4 Par
‐
Permanyer, Lluís. L’Eixample: 150 anys d’història. Barcelona: Viena, 2008. 91(46.71Bar) Per
‐
La Rehabilitació de l’Eixample: 1897‐1991. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1993. 711.4 Reh
‐
Segura, Isabel. Dones de l’Eixample. Barcelona: Centre d’Informació i de Recursos de la dona, 2009. 30.055.2 Seg 24
‐ Semiòtica de l’Eixample Cerdà. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2009. 711.1 Sem ‐
Solà‐Morales Rubió, Manuel de. Deu lliçons sobre barcelona : els episodis urbanístics que han fet la ciutat moderna. Barcelona: Col∙legi d’Arquitectes de Catalunya, 2008. 711 Sol
‐
Vivències de l’Eixample : relats breus amb motiu del 150è Aniversari del Plan de Reforma y Ensanche (1859). Barcelona: ETSAB, 2010. N Viv
BARRI SANT ANTONI ‐
Alberdi, Ramon. Els Salesians al Barri de Sant Antoni : Barcelona 1890‐1990. Barcelona: C.S. Sant Josep, 1994. 372.2 Alb
‐
Babiano i Sánchez, Eloi. Antoni Rovira i Trias, arquitecte de Barcelona. Barcelona: Viena, 2007. 72(Rov) Bab
‐
Corominas Ayala, Miquel. Los orígenes del Ensanche de Barcelona : suelo, técnica e iniciativa. Barcelona: Edicions UPC, 1992. 711.4 Cor
‐
Cruanyes, Josep. L’Eixample. Barcelona: Pirene, 1988. I91(46.71Bar) Cru
‐
Cunill Canals, Josep. Gran Teatro Español (1892‐1935) : història del primer teatre del Paral∙lel. Madrid: Fundació Imprimatur, 2011. 792 Cun
‐
L’Eixample : Gènesi i construcció. Barcelona: Lunwerg, 2009. 711.4 Eix
‐
Fabre, Jaume. Tots els barris de Barcelona: 5, Eixample i la Barcelona Vella, els dos Eixamples, Sant Antoni, La Sagrada Família, els barris de la Barcelona Vella (Sant Pere, La Mercè, Ribera). Barcelona: Edicions 62, 1977. 91(46.71Bar) Fab
‐
Gabancho, Patrícia. L’Eixample vist per 20 veïns. Barcelona: La Campana, 1990. 91(46.71Bar) Gab
‐
Informe anual ProEixample. Barcelona: ProEixample, 1997‐ . 711.4 Pro
‐
Els interiors d’illa de l’Eixample : el significat dels seus noms. Barcelona: ProEixample; Lunwerg, 2007. 91(46.71Bar) Int
‐
Literatures de l’Eixample [enregistrament vídeo]. Barcelona: Consorci de Biblioteques, 2009. DVD 028 Lit
‐
Mercat i memòria [enregistrament vídeo] : Mercat de Sant Antoni 2009. Barcelona: Escola Massana, 2009. DVD 741.6 Mer
‐
Paricio i Casademunt, Antoni. Secrets d’un sistema constructiu : l’Eixample. Barcelona: UPC, 2005. 711.4 Par
‐
Permanyer, Lluís. L’Eixample: 150 anys d’història. Barcelona: Viena, 2008. 91(46.71Bar) Per
‐
Provansal, Danielle. Els Mercats de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1992. 381 Pro 25
‐
RCR Arquitectes. Biblioteca, hogar de jubilados y espacio interior de manzana. Girona: RCR, 2009. 727.8 RCR
‐
La Rehabilitació de l’Eixample: 1897‐1991. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1993. 711.4 Reh
‐
Tolrà, Jordi. Mercats de Barcelona. Barcelona: Angle, 2007. 381 Tol
‐
Transformacions i ús de l’illa d’equipaments de Sant Antoni. Barcelona: ProEixample, 2009. DVD 711.4 Tra
‐
Vivències de l’Eixample : relats breus amb motiu del 150è Aniversari del Plan de Reforma y Ensanche (1859). Barcelona: ETSAB, 2010. N Viv
MERCAT SANT ANTONI ‐
Antonet del meu cor! : recuperació de la memòria històrica del barri de Sant Antoni de Barcelona. Barcelona: Xarxa comunitària de Sant Antoni, 2004. DVD 91(46.71Bar) Ant
‐
Babiano i Sánchez, Eloi. Antoni Rovira i Trias, arquitecte de Barcelona. Barcelona: Viena, 2007. 72(Rov) Bab
‐
Corominas Ayala, Miquel. Los orígenes del Ensanche de Barcelona : suelo, técnica e iniciativa. Barcelona: Edicions UPC, 1992. 711.4 Cor
‐
Cruanyes, Josep. L’Eixample. Barcelona: Pirene, 1988. I91(46.71Bar) Cru
‐
Gabancho, Patricia. L’Eixample vist per 20 veïns. Barcelona: La campana, 1990. 91(46.71Bar) Gab
‐
Guia estadística. Eixample en xifres. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1997‐. 312 Gui
‐
Els interiors d’illa de l’Eixample : el significat dels seus noms. Barcelona: ProEixample Lunwerg, 2007. 91(46.71Bar) Int
‐
Paricio i Casademunt, Antoni. Secrets d’un sistema constructiu : l’Eixample. Barcelona: UPC, 2005. 711.4 Par
‐
La rehabilitació de l’Eixample 1987‐1991. Barcelona: Metro‐3, 1993. 711.4 Reh.
26
WEBGRAFIA PLA CERDÀ Any Cerdà: 150 anys del projecte Barcelona Metrópolis: Revista d’informació i pensament urbans Biblioteca d’arquitectura de la UPC La Casa Batlló i el Pla Cerdà Ciències Socials (Blog) Ildefons Cerdà i l’Eixample (Díptic de la Generalitat de Catalunya) Institut Cerdà El Pla Cerdà, model d’urbanisme: Quadern de treball Presentació en diapositives sobre el Pla Cerdà El Price, temple de la boxa El Quadrat d’or de la Barcelona modernista Territori: L’Any Cerdà Viquipèdia (Ildefons Cerdà) Viquipèdia (El Pla Cerdà) SOBRE EL BARRI: Assemblea del Barri Associació de veïns de Sant Antoni Barri de Sant Antoni (web del barri) Cinemes Waldorf Combat de boxa al Price Convent de Sant Antoni Abat 27
Cursa popular del Barri de Sant Antoni Festa Major del barri Hispano‐Suiza Portal virtual del barri Salir.com Sant Antoni Centre Comercial Sant Antoni Comerç (Eixos Comercials de Barcelona) Spain Emotion Viquipèdia SOBRE EL MERCAT: Article sobre el mercat dominical Barcelona.com Descripció física del mercat Geometries: Mercat de Sant Antoni Mercat de Sant Antoni Mirades a un mercat Sant Antoni Centre Comercial Viquipèdia
28
NOTES i
Web aj arquitectura eixample
http://w110.bcn.cat/portal/site/Eixample/menuitem.7172c1efe9fe3aa433433343a2ef8a0c/?vgnextoid= 2305d580d8549210VgnVCM10000074fea8c0RCRD&vgnextchannel=2305d580d8549210VgnVCM100000 74fea8c0RCRD&lang=ca_ES ii
és un edifici d'estil modernista construït per l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch el 1911
iii
La fàbrica tèxtil que Casimir Casarramona va fer construir als peus de la muntanya de Montjuïc, constitueix una peça única de l’arquitectura modernista industrial catalana de principis del segle XX . Tota la construcció es va fer de maó, emprant la ceràmica i la pedra artificial per ornamentar les parts nobles. Després d’una llarga temporada d’inactivitat, el 2002 ”la Caixa” va crear el CaixaForum, i el va dotar de les infraestructures pròpies d’un equipament cultural modern, mantenint l’esperit original de l’obra. iv
Obra de l’arquitecte Antoni Maria Gallisà. Construida ente 1902‐1903. Destaca el gran joc de materials diversos en la seva execució
v
obra de Joaquim Gili i de Francesc Bassó, ambdós del Grup R, que va rebre un premi FAD el 1961
vi
De l’arquitecte Rodríguez Arias, aquesta obra, dels anys 1933‐34, presenta una façana sòbria i plana amb uns balcons rectangulars molt sobresortits, gairebé com cubs adossats al mur. A la planta baixa hi ha l'estructura metàl∙lica del cinema que dóna nom a l'edifici. vii
Antoni Gaudi
viii ix x
Lluís Domènech i Montaner
Elies Rogent
O Casa Terrades de Josep Puig i Cadafalch
xi
Font de ferro colat amb quatre brolladors i coronada per un fanal de quatre llums. En un dels angles hi ha una petita font per als gossos. Autor disseny: Pere Falqués
xii
De l’escultor Frederic Marès Josep Manuel Benedicto, Consta d'un pedestal de pedra, on hi ha una pica rodona, damunt del qual emergeix la silueta en bronze d'un vailet que sembla expressar la seva alegria en haver aconseguit un peix, el qual sosté a la seva mà esquerra. Als seus costats hi ha dos tritons, també de bronze. xiii
xiv
Realitzats l'any 1906, pel llavors arquitecte municipal Pere Falqués i Urpí (1850‐1916), Es tracta de trenta‐dos bancs construïts amb el clàssic "trencadís" del modernisme català i subjectes als bancs es troben els fanals, constituint una única peça, els fanals són de ferro forjat amb el característic "coup de fouet", realitzats al taller de fosa de Manuel Ballarín. xv Expedient 3, de 1875‐76 dipositat a l’AMA. Hi costen les còpies dels plànols dels mercats de la Barceloneta, el Pedró i Santa Caterian, però no el de Sant Josep
xvi
Extret de http://barcelonaimatgesambhistoria.blogspot.com.es/search?q=sant+antoni
xvii
Extret de http://barcelonaimatgesambhistoria.blogspot.com.es/search?q=sant+antoni
xviii xix xx
Extret de http://barcelofilia.blogspot.com.es/
Extret de http://barcelofilia.blogspot.com.es/
Extret de http://barcelofilia.blogspot.com.es/
xxi
Extret de http://barcelofilia.blogspot.com.es/
29
xxii
Extret de http://barcelofilia.blogspot.com.es/
xxiii xxiv
Extret de http://barcelofilia.blogspot.com.es/ Extret de http://www.lahispano‐suiza.com/historia/index.htm
xxv
Extret de http://www.bcn.cat/lluisacura/Preins/PEC_Lluisa_cura.pdf
Darrera revisió: juliol 2013
30