Machado, 75è aniversari de la seva mort by Biblioteca Sant Antoni joan oliver

“En España, de cada diez cabezas, nueve embisten y una piensa”

ANTONIO MACHADO RUIZ Sevilla, 26 de juliol de 1875 – Cotlliure (França), 22 de febrer de 1939

75 aniversari de la seva mort

INTRODUCCIÓ a l’ OBRA i PENSAMENT de MACHADO La seva vasta obra poètica es caracteritza per la senzillesa i precisió en el llenguatge. Va cantar a la terra, al mar, a les oliveres i en diversos tons a la glòria de l'amor. En la seva poesia es reflecteix la visió dolguda de la seva pàtria i la recreació de la bellesa que tanquen les petites coses. La poesia d'Antonio Machado és molt particular. Per a ell la poesia s'allunya de la concepció modernista que la poesia és la suma de les arts. No importa tant la forma, la musicalitat, la bona rima, si no s'explica res. El verb és el més important, perquè expressa el temps, la temporalitat que ell considera essencial. No obstant això, no dóna tanta importància a l'espai. La poesia és l'expressió íntima del sentiment del poeta, però, encara que íntima, pretén ser universal. La poesia és un diàleg d'un home amb el temps de cadascú. El poeta pretén eternitzar aquest temps objectiu perquè romangui viu el temps psíquic del poeta, perquè sigui universal. ● Antonio i Manuel Rebutja el creacionisme perquè conrea la imatge com alguna cosa en si mateix. També li dóna molta importància al sentiment que ha d'impregnar la imatge. Les imatges que no parteixen del sentiment, sinó només de l'intel∙lectual, no valen res. També rebutja la poesia surrealista, perquè no té estructura lògica. Per a ell això és una deshumanització, que no comparteix. La poesia ha de parlar amb el cor. La categoria d'un poeta canvia amb el temps però la seva supervivència prové de la qualitat de la seva obra. Machado perdura en la memòria per haver configurat la seva pròpia intimitat amb l'objectiu de fer versemblant la seva singularitat vital i poètica. Al llarg de la seva trajectòria, sustentada pel tema nuclear de la mort, Juan Ramón Jiménez va parlar de Machado com a “el fatal”, és a dir, el dominat per la mort. Dins d'un procés que va de la soledat fins a la companyia, del subjectivisme a l'objectivitat, la paraula poètica ha viscut experiències extremes, de les quals seria un exemple notable, entre d'altres de possibles, el distanciament de l'estètica modernista‐simbolista i la seva aproximació a posicions més realistes.

S’ha dit de tot sobre Machado: des de poeta simbolista fins a poeta civil, des de poeta màgic fins a poeta folklòric, des de poeta castellà fins a poeta japonès. Tot i que moltes d’aquestes denominacions, o potser totes, siguin en certa manera justes, és evident que, per contradictòries i incompatibles en aparença, pertorben i fan malbé la seva obra. La veu del poeta s'alça amb personalitat pròpia. Potser l'aspecte més típic d'aquesta personalitat sigui el to nostàlgic, suaument malenconiós, intimista, tot i que parli de coses molt reals o de temes molt de l'època: jardins abandonats, parcs vells, fonts, etc., espais als quals va aproximant‐ se a través del record, del somni o de la fantasia. La capacitat de Machado per descriure el paisatge va seduir Azorín i Ortega. Fet amb un vocabulari ric i precís, un gran sentit del cromatisme, a vegades atrevit, i, sobretot, amb l’habilitat per transmetre’ns un clima emocional que circulava amb eficàcia des de la molt visible primera persona narrativa fins a tothom que ho llegia. ● De petit, representat per la seva àvia Cipriana Álvarez També s’ha de comentar el seu pensament vers Catalunya. Sota l'aurèola republicana i progressista amb què s'ha revestit la figura de Machado hi ha una trajectòria espanyolista i anticatalana. La seva obra és una exaltació de Castella (a través del seu paisatge) com a nucli i essència de l'Estat espanyol, la qual inclou una idea excloent de la diversitat i que es visualitza de forma inequívoca en els seus articles apòcrifs signats amb els pseudònims d'Abel Martín i Juan de Mairena i, també, en la correspondència amb la seva estimada Guiomar (Pilar Valderrama). Antonio Fernández Ferrer, en l'estudi introductori a l'edició de Juan de Mairena, ens n'adverteix: D'altra banda, també podríem trobar en la ideologia de Machado detalls no tan positius per a una visió actual d'alguns temes com, per exemple, la concepció espanyolista massa ancorada en els tòpics del jacobinisme hispànic o el seu rebuig del pacifisme.

No cal entestar‐se que els nostres nens parlin cap altra llengua més que la castellana, la qual és la llengua imperial de la seva pàtria. El francès, l'anglès, l'alemany, l'italià s'han d'estudiar com el llatí i el grec, sense ànim de parlar‐los. Machado va defensar el monolingüisme espanyol d'una manera rotunda. L'espanyolisme és inherent a la seva obra i, justament, fa ús del seu apòcrif, Juan de Mairena, per expressar‐ho sense cap mena de dubte: D'aquells que diuen ser gallecs, catalans, bascos, extremenys, castellans, etc., abans que espanyols, desconfieu‐ne sempre. Acostumen a ésser espanyols incomplets, insuficients, dels quals res de profit pot esperar‐se. ● L’avi del poeta Malauradament, aquest tipus d'afirmacions no acostumen a alterar la complaença que envolta l'aurèola republicana i progressista de Machado, icona actual del progressisme espanyol, com ho certifiquen les cançons de Joaquín Sabina i Joan Manuel Serrat. N'és un exemple la biografia elaborada per Ian Gibson quan interpreta la correspondència privada del poeta del 2 de juny del 1932 amb Pilar Valderrama amb un to comprensiu davant dels prejudicis anti catalans de la parella: En la seva carta, Pilar s'ha expressat defraudada amb el desenvolupament de la República i, especialment, pel que sembla, amb la qüestió de l'Estatut català, el qual al llarg del maig del 1932, hom debat intensament a les Corts, amb memorables intervencions d'Ortega y Gasset, Unamuno i, sobretot, Manuel Azaña. Planeja sobre el nou règim el fantasma del separatisme català. De totes maneres, si hom consulta el contingut íntegre d'aquesta epístola , s'hi pot comprovar que els prejudicis i l'animadversió contra Catalunya eren un eix troncal de la ideologia política de Machado: Raó tens, deessa meva, quan em dius que la República ‐tan desitjada! Jo confesso haver‐la desitjat sincerament‐ ens ha defraudat una mica. La qüestió de Catalunya, sobretot, és molt desagradable. No m'hi dono per sorprès, perquè el mateix dia que vaig saber el cop de mà dels catalans ho vaig dir: "Els catalans no ens han ajudat a portar la República, però seran ells els qui se l'emportaran." I en efecte, contra aquesta República, on no hi manquen homes de bona fe, milita Catalunya. Crec amb Don Miguel de Unamuno que l'Estatut és, pel que fa a Hisenda, un veritable atracament, i pel que fa a l'ensenyament alguna cosa veritablement intolerable. Crec, però, que

encara cal una reacció en favor d'Espanya, que no concedeixi a Catalunya sinó el que és just: una moderada autonomia, i res més. És a dir, el seu pensament jacobinista considerava la identitat catalana i el seu anhel de llibertat com un anacronisme que calia combatre i eliminar. VIDA i OBRA Dos moments crítics de la història d’Espanya emmarquen la biografia d’Antonio Machado: la guerra hispana‐ nord‐americana de 1898 i la guerra civil (1936‐1939). La primera data és una referència inevitable per situar l’escriptor dins d’una generació en la qual està considerat com un dels membres més representatius. La segona decideix el final de la seva vida. Poeta, escriptor i intel∙lectual andalús. Primer va pertànyer al moviment del modernisme literari i després va ser membre tardà de la generació del 98. És un dels poetes espanyols més llegits i estimats de tots els temps. Antonio Machado va néixer el 26 de juliol de 1875 a Sevilla, concretament al palau de las Dueñas, propietat dels ducs d’Alba. ● Els pares, Antonio i Ana Havien dividit una part del palau en petits apartaments, que llogaven a famílies sevillanes modestes però de confiança. El seu germà Manuel va néixer un any abans. Els van seguir José (1879), Joaquín (1881), Francisco (1884, ja a Madrid) i Cipriana (1885). Segon fill d’Antonio Machado Álvarez, Demófilo, advocat, llicenciat en lletres i periodista especialitzat en temes folklòrics, conegut per ser el primer investigador del món del flamenc, i d’Ana Ruiz Hernández, filla d’uns pastissers de Triana. Família de la mitjana burgesia, d’ideologia liberal i progressista, el pare era amic de Joaquim Costa i de Francisco Giner de los Ríos. Dues figures essencials van marcar la vida del poeta: el seu pare i l’avi patern, Antonio Machado Núñez, que va arribar a ser governador civil i alcalde de Sevilla. També la mare va tenir un paper clau en el desenvolupament d’Antonio, nascuda a Triana; va

estar present en els moments més feliços de la seva vida, durant la infantesa, i també en els moments més amargs, quan va perdre la seva dona i pel camí de l’exili. Molt a prop d’on vivien es trobava el parvulari del señor Sánchez, al qual van anar els germans Machado. Machado va recordar sempre la casa on va néixer, el jardí, l’aigua, l’hort. Va ser en aquest lloc on va aprendre a llegir el Romancero general, compilat per l’oncle Agustín Durán, germà del besavi del poeta. Els caps de setmana, anaven a visitar la família materna al barri de Triana. El 8 de setembre de 1883 la família Machado‐Ruiz es trasllada a viure a Madrid. L’avi, Antonio Machado Núñez, és nomenat catedràtic d’història natural a la Universidad Central de Madrid. Antonio i el seu germà Manuel ingressen com a alumnes a la Institución Libre de Enseñanza. Comencen a llegir Bécquer, Shakespeare i Dickens. Ben aviat se sent atret pel teatre, juntament amb una incipient vocació literària. Aquesta institució va influir en la seva persona aportant, entre altres valors, el culte de la llibertat intel∙lectual, el respecte pels valors ètics, el racionalisme, un fort sentiment de responsabilitat vers la comunitat nacional, un intens amor a la natura, el gust pel diàleg com a mitjà d’aprenentatge i la valoració de la feina. ● Baeza, 1918. Tercer assegut per la dreta.

No hi ha gaires testimonis de primera mà sobre com s’impartien les classes a la Institución Libre, la qual cosa fa que les precisions respecte a Manuel Bartolomé Cossío tinguin un interès excepcional: “Tolerancia, ingenua alegría, valor sereno, conciencia del deber, honrada lealtad...; Mutuo abandono y confianza entre maestros y alumnos...; intuición, trabajo personal y creador, procedimiento socrático, método eurístico, animadores y gratos estímulos, individualidad de la acción educadora en el orden intelectual como en todos, continua, real, viva, dentro y fuera de la clase.” Pel tipus d’ensenyament rebut, a Antonio li costa adaptar‐se a la nova escola on comença els estudis de batxillerat, l’any 1889; primer a l’ institut San Isidro i més tard al Cardenal Cisneros. Aquests estudis es van veure interromputs diverses vegades, per la situació econòmica en la qual va quedar la família quan l’any 1893 mor el seu pare. Durant l’estiu del 1893, els germans Machado comencen una apassionant aventura periodística i literària: són els primers treballs publicats en prosa. En aquell temps s’editava a Madrid un setmanari satíric, La Caricatura, que dirigia el poeta i periodista Enrique Paradas, amic dels dos germans. Tots dos van contribuir amb seccions molt variades, sota diferents pseudònims. Van fer sàtires, humorisme, poesies còmiques i crítiques sagnants de teatre, amb força il∙lustracions i dues seccions habituals: La Semana, comentari de l’actualitat política i social i Gacetillas teatrales. Hi van col∙laborar des del 16 de juliol (n. 52) fins al 12 de novembre (n. 65), del mateix any. La Caricatura demostra que tots dos germans estan en contacte amb tot el que succeeix a Espanya, sobretot a Madrid, i confirma el gran interès que senten pel teatre. Els primers treballs en prosa són publicats l’any 1893 al diari La Caricatura. ● Casament d ’Antonio i Leonor L’octubre de 1896 entra com a meritori a la companyia María Guerrero y Fernando Díaz de Mendoza. Va interpretar papers secundaris, la seva carrera com a actor no prometia gaire. Quan a finals de 1987 es va acabar la temporada, Machado va haver de plegar. L’any 1896 mor l’avi. Aquest fet no només suposa la desaparició d’un ésser entranyable, sinó també la manca del seu sou universitari, imprescindible per a

manteniment de tot el grup familiar. La situació és greu i el primer que han de fer és trobar un pis més barat. Antonio i Manuel decideixen començar a treballar seriosament. El març de 1899, Manuel troba una feina de traductor a París, a l’Editorial Garnier, i tres mesos més tard el segueix el seu germà Antonio. Es van instal∙lar a l’hotel Mèdicis, al Barri Llatí. Allà coneixen Pío Baroja i Òscar Wilde i viuen l’ambient bohemi del París de fi de segle. L’estada a París li va permetre conèixer a fons la literatura francesa del segle XIX. Per a tots dos germans, potser el fet més destacat de la visita a París va ser el descobriment de la poesia de Paul Verlaine. Durant aquesta estada Antonio escriuria bona part dels poemes que més tard formarien Soledades. Torna a Espanya i treballa d'actor mentre cursa el batxillerat. Al setembre de 1900 obté el grau de batxiller, es matricula a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Madrid, encara que no continua els estudis. El mes d’agost es produeix un fet tràgic a la família: mor Cipriana, l’única noia entre tants germans. La seva pèrdua, 14 anys després, no es pot comparar amb la dels fills morts abans, a penes nascuts. ● Altra fotografia del dia del casament L’any 1901 publica els primers poemes a la revista modernista Electra (març ‐maig de 1901), que seria, juntament amb Germinal (1897, 1899), Vida Nueva (1898‐1900), Revista Nueva (1899), Arte Joven (1901) i les posteriors, Juventud (1901‐1902), Revista Ibérica (1902), Helios (1903‐1904) i Alma Española (1903‐1904), la plataforma, al costat de la premsa progressista del moment, de l’ampli moviment renovador de la gent nova contra la gent vella, defensora de l’statu quo social i literari de la Restauració. La revista estava dirigida per un grup integrat per Pío Baroja, Ramiro de Maeztu, Valle‐Inclán, Villaespesa i Manuel Machado com a secretari de redacció; hi van col∙laborar, a més d’Antonio Machado, Benavente, Rubén Darío, Juan Ramón Jiménez, etc.

El 1902 torna a París i coneix Rubén Darío, amb el qual va mantenir una estreta amistat fins a la mort d’aquest últim. De tornada a Madrid es fa amic de Juan Ramón Jiménez, que és redactor en cap de la revista modernista Helios, en la qual Machado col∙labora, durant el període comprès entre l'abril de 1903 i el maig de 1904. Participa en nombroses tertúlies i entra en contacte amb els joves grups literaris. Aquest any torna a viure a Madrid i s’incorpora a la Revista Ibérica. En el tercer número de la revista, publica una seqüència de petits poemes. Col∙labora també en el diari El País, on publica la Carta abierta a D. Miguel de Unamuno (14 d'agost). A finals de gener de 1903 surt al carrer el primer llibre de Machado, Soledades. És un volum de format petit amb una bella presentació. Té 110 pàgines, 42 poemes i, a la coberta, el títol destacat en llampants majúscules vermelles. Quan el llibre surt al carrer, Machado es troba a Granada amb Ramón del Valle–Inclán, amb motiu de l’estrena d’Andrea del Sarto, d’Alfred de Musset, adaptada pel gallec.El llibre rep influències del Modernisme, però no del Modernisme rutilant de Darío. ● Leonor (1909) Els poemes de Machado són més continguts i sobris, poemes d’algú preocupat obsessivament per la mort, com si el poeta fos una persona gran, consumida per la vida, dolguda. Es mostra com una persona amb molta experiència, tot i que es tracta encara d’un home jove, només que, pel que llegim, ha envellit prematurament. En aquest primer llibre, es representa la configuració de la personalitat poètica, estètica i literària de Machado. El 1906, aconsellat per Giner de los Ríos, prepara i guanya unes oposicions per a professor de francès d’instituts de secundària. Es conserven algunes de les proves escrites de Machado, Breves apuntes sobre el francés en la Chanson de Roland i dos temes sobre verbs francesos. El 1907 pren possessió d’una càtedra de francès a l'Instituto General y Técnico de Sòria, que en aquella època era la capital de província més petita d’Espanya i també una de les més pobres, on es fa amic de Vicente García de Diego, catedràtic de llatí i grec del mateix institut. El mateix any del seu trasllat, apareix la segona i definitiva versió del primer llibre, Soledades, amb el títol Soledades, galerías y otros poemas.

Aquesta edició del llibre té una dedicatòria, impresa, a dos dels catedràtics que li van atorgar el lloc, Agustín Carreres i Antonio Gaspar del Campo. En realitat es pot dir que es tracta d’una obra nova, tant per les addicions com per les supressions a les primitives Soledades. Aquest és, sense cap mena de dubte, un dels llibres més importants de Machado i de la poesia espanyola del segle XX. Representa la culminació de la poesia simbolista de l’autor, també representa el seu punt final, com a mínim en un primer moment. Campos de Castilla, el llibre que comença a escriure des de la seva arribada a Sòria, i que publicarà cinc anys més tard, el 1912, està dictat per una actitud molt diferent, gairebé podríem dir que oposada, d’obertura o de sortida, des de les fosques galeries de l’ànima, al món exterior. A Castella, a més d’una nova forma d’entendre la poesia, Machado coneix Leonor Izquierdo, que seria el gran amor de la seva vida. Leonor, filla de la mestressa d’una de les modestes pensions on va viure el poeta, tenia tretze anys quan Machado es va instal∙lar a casa dels seus pares, a finals de 1907. ● Antonio Machado (1909) El 15 de novembre de 1907 el diari republicà El País, tan anticlerical com sempre, reprodueix a primera plana un poema, Las moscas, pertanyent a Soledades, galerías y otros poemas. El liberal, un dels diaris madrilenys més influents i progressistes del país, va publicar a la portada de l’u de febrer de 1908, una fotografia del poeta i que és avui el famós Retrato. Machado també col∙labora als diaris locals de Sòria. El diari preferit del poeta és Tierra Soriana Comença una bona amistat amb el redactor, José María Palacio i es publiquen alguns dels seus poemes. Però seria un error pensar que Machado es trobava molt bé a terres sorianes. La realitat és que no estava fet per a la vida de províncies, trobava a faltar la capital. Durant l’estiu de 1908 s’assabenta que hi ha una càtedra de llengua francesa a l’institut de San Isidro, a Madrid. Vol presentar‐se a aquesta oposició i, tal com explica en una carta a Rubén Darío, espera, un cop obtinguda la càtedra, fer una permuta amb

la de Sevilla. No s’ha sabut res més d’aquella iniciativa, potser la culpa de la decisió va ser de Leonor. Leonor fa quinze anys el dia 12 de juny. S’inicien els tràmits pel casament que es va celebrar el 30 de juliol de 1909. La parella volia anar a Barcelona de viatge de noces; quan arriben a Saragossa s’assabenten que, per causa d’una vaga, havia començat la Setmana Tràgica: les línies ferroviàries estan tallades i decideixen anar cap al nord. Quan tornen, s’instal∙len a casa dels pares de Leonor, a Sòria. Mentrestant, Machado vol marxar de la ciutat, el casament no va agradar gens als veïns de Sòria per la diferència d’edat entre els contraents. El 17 de març de 1910 sol∙licita una beca a la Junta per ampliación de estudios e investigaciones científicas, per anar a estudiar durant un any a París. El mes d’octubre de 1910, durant unes vacances, decideix fer un viatge per visitar el naixement del riu Duero. Ho fa en autobús i a cavall, passant per diferents pobles i compartint seient i conversa amb gent de la zona. D’aquest viatge sortiria el romanç de “La tierra de Alvargonzález”, que es va publicar dins el que seria el seu tercer llibre de poemes, Campos de Castilla. El 1911 marxen tots dos, Machado havia aconseguit la beca per a ampliar els estudis. Allà assisteix a les classes d'Henri Louis Bergson. S’allotgen a l’Hôtel de l’Académie, situat al Barri Llatí. Machado combina les classes amb el que seria el seu llibre següent, Campos de Castilla. Aquí s’apropa més als autors del 98. Machado ens presenta tres maneres diferents d’entendre la realitat; narrativa, descriptiva i meditativa. Comença descrivint i narrant però, acaba meditant envoltat de pensaments. ● Antonio i Manuel Machado (1927)

Aquesta obra representa de manera tràgica la visió de l’Espanya negra dels homes del 98: A orillas del Duero, El Dios Íbero, La tierra de Alvargonzález, Campos de Soria. La tierra de Alvargonzález és un impressionant romanç que narra com uns pagesos, envejosos del seu germà petit, maten el pare portats per la cobdícia. El protagonista del romanç és, més que les negres figures dels Alvargonzález, el paisatge castellà. A la secció Campos de Castilla que figura a l'edició de Poesías completas (1917) s'afegeixen nous textos que no figuren a la de 1912: Un grup de poemes escrits a Baeza després de la mort de la seva dona, en els quals la memòria té un paper fonamental. Una sèrie de poemes breus, de caràcter reflexiu, sentenciosos, que el poeta anomenarà Proverbios y Cantares. Uns quants textos molt crítics cap a la societat i l'Espanya d'aquell moment. L’1 de juliol de 1912, a Sòria, es publica el primer número del diari bisetmanal El porvenir castellano, fundat per Antonio Machado i el seu amic José María Palacio, que en serà el director. En aquest número, Machado publica l’article “Apuntes. Política y cultura”, sota el pseudònim de Mileno. Va col∙laborar‐hi regularment fins al 1916, ja des de Baeza. Es disposaven a passar l’estiu a la Bretanya quan, el 14 de juliol, Leonor cau malalta de tuberculosi. Els metges recomanen el retorn a Sòria. Morirà un any més tard, l'1 d'agost del 1912. ● Els Machado en un assaig de La Lola se va a los puertos (1929) Sota la senzilla làpida es pot llegir: “ A Leonor, Antonio”. Durant la malaltia no la va abandonar ni un sol moment, va esperar inútilment el miracle de la primavera que, com el vell om moribund del poema, la podria fer reviure:

Mi corazón espera, también, hacia la luz y hacia la vida, otro milagro de la primavera. El dolor, després de la mort de Leonor, és intens, i el sentiment de soledat, brutalment retrobada després del parèntesi de l’amor, expressat patèticament en quatre versos memorables, que ens permeten perfilar una de les constants temàtiques de la seva obra poètica, el sentiment de soledat, amb clares ressonàncies existencials. Machado no tornarà a Sòria fins al 5 d’octubre de 1932, data en la qual l’Ajuntament de la capital li ret un homenatge i l’anomena fill adoptiu. Això provoca una gran depressió a Machado i sol∙licita el trasllat a Baeza (Jaén), on viurà durant set anys amb la seva mare dedicat a l'ensenyament i a l'estudi, i amb poca activitat per a l'escriptura poètica. Les aficions en aquell moment eren passejar i llegir. ● Estrena de La Lola se va a los puertos (1929) Viu la soledat d’un poble atrotinat i ombrívol, escrivint prosa i viatjant per terres andaluses, interessant‐se, cada cop més, pels problemes filosòfics. A Baeza, pels volts de 1913, comença a escriure el quadern d’apunts, editat després de la seva mort amb el títol Los complementarios. També publica al diari El porvenir castellano (6 de març): Del pasado efímero. Aquí, a part del camperol, retrata el propietari rural, el pagès conservador i illetrat. Tot i que la inspiració immediata del poema és de Baeza, podem pensar que tampoc els faria gràcia als socis del Casino Numantino de Sòria, si és que alguna vegada fullejaven aquest diari. Com a crítica ferotge a la inèrcia i desídia de la dreta espanyola, només podia superar aquest poema el mateix Machado. I ho va fer amb Llanto de las virtudes y coplas por la muerte de Don Guido.

El maig de 1913, a La lectura, al costat dels poemes dedicats a Leonor, Sátiras y epigramas, dues cobles carregades d’humor negre, seguides de la versió definitiva d’ El mañana efímero. El 1915 cursa estudis universitaris de filosofia, i es llicenciarà el 1918.S’adhereix a la Liga de Educación Política Española, fundada per José Ortega y Gasset l’octubre de 1913. A poc a poc torna a la poesia. Escriu una sèrie de poemes commovedors en què recorda la seva estimada morta i l’entranyable Sòria. Leonor i el paisatge sorià estan lligats, inseparablement, al seu cor, i junts apareixen en aquests poemes. Manté una intensa correspondència amb Unamuno. ●●Estrena de la Duquesa de Benamejí (1932) Machado viatja sovint a Madrid. Manté contacte amb l’animació que, pels volts de 1914, cobra la vida intel∙lectual espanyola. La societat experimenta ràpides transformacions. Apareix una generació nova d’intel∙lectuals, l’anomenada “generació de 1914”, encapçalada per José Ortega y Gasset, a la qual es van afegir Manuel Azaña, Fernando de los Ríos, Luis de Zulueta, Salvador de Madariaga, Pablo de Azcárate, Luis Bello, Américo Castro i Luis de Araquistáin, que van aportar un sentit nou al paper dels intel∙lectuals, més integrats a la societat i a l’altura de les circumstàncies i els esdeveniments del nou segle, com ara la Guerra Mundial (1914‐ 1918), la Revolució Russa (1917), la creació de la III Internacional (1919) i, a Espanya, la creixent participació d’amplis sectors socials en la vida pública, la industrialització, l’augment del moviment obrer i de la conflictivitat social, la Guerra del Marroc i un gir cap a la dreta que desemboca en la dictadura de Primo de Rivera (1923). Durant el 1915, comença les col∙laboracions al setmanari España (Madrid, 1915‐1924), fundat per Ortega y Gasset. España seria el diari del nou corrent intel∙lectual, i amb el qual van col∙laborar tots els escriptors d’ ambdues generacions, la del 98 i la del 14, fins i tot algun de la del 27 (Salinas, Guillén). Machado, en el número del 26 de febrer, va publicar‐hi el poema elegíac «A don Francisco Giner de los Ríos» (mort el dia 18 d’aquell mes), el seu antic mestre de la Institución Libre de Enseñanza. El 1916, un grup d’estudiants de Granada arriba a Baeza amb motiu d’un viatge d’estudis. Els acompanya el seu professor, Martín Domínguez Berrueta.

Un d’aquests estudiants es va apropar a Machado i va parlar‐hi amb entusiasme de poesia i de música. Aquest desconegut era Federico García Lorca, que ja coneixia i amava la poesia de Machado. Reunits a l’institut, Machado els va llegir un poema de Rubén Darío; més tard, al Círculo de Artesanos, García Lorca va interpretar diverses cançons populars al piano i Machado va llegir el poema La tierra de Alvargonzález. Arriba la consagració d’Antonio Machado com a poeta. L’any 1917 es publiquen Poesias escogidas i un volum de les primeres Poesies completes, que edita la Residencia de Estudiantes a la col∙lecció literària que dirigeix Juan Ramón Jiménez. El 1917 escriu textos en prosa que després seran recollits en els dos apòcrifs Juan de Mairena i Abel Martín. ● Homenatge a Sòria, 5 de octubre de 1932 Machado no està content amb la vida que fa a Baeza i espera tornar aviat a Madrid, encara que també té il∙lusió per anar a Salamanca, al costat d’Unamuno, que li va anunciar que havia de sortir una vacant a l’Instituto salmantino. La vacant no es produeix i ha d’esperar fins al 1919. El trasllat no és a Salamanca, sinó a Segòvia. Machado s’allotja en una casa humil per la qual paga cinc pessetes diàries. L’any 1920, comença les col∙laboracions amb el diari El Sol, a la revista La Pluma (fundada per Manuel Azaña) i a Los Lunes de El Imparcial. Hi publica articles en un clar sentit de formació i pedagògic. Aquesta activitat culminarà, durant els anys de la República, amb la publicació de Juan de Mairena. La vida a Segòvia és tan monòtona com a Baeza, però té Madrid molt més a prop i pot viatjar‐hi sovint per veure la família i els amics.

Segueix de prop l’actualitat cultural i política. Són anys de molta tensió al país, i Machado s’implica amb altres intel∙lectuals en multitud d’actes i iniciatives que cerquen la defensa dels drets i de les llibertats, que s’estan vulnerant i sacrificant en pro de l’ordre. ● Amb la mare,el seu germà José, la dona d’aquest i les nebodes (1933) Per aquesta causa, el 4 de març de 1922, signa el manifest de la Liga española para la Defensa y los Derechos del Hombre. Machado va ser‐ne el president de la delegació segoviana i Unamuno de la nacional. A poc a poc es va acostumant a la vida tranquil∙la a Segòvia i, amb un cercle d’amics, funda la Universidad Popular, en la qual pronuncia conferències i dóna classes gratuïtes de francès. L’objectiu d’aquesta universitat era fer arribar la cultura als sectors socials tradicionalment més apartats. Un mes després, el 6 d’abril, Machado fa el primer discurs públic a Segòvia amb motiu d’una exposició d’art inaugurada per la Universidad Popular en benefici dels famolencs russos. Ho fa al pati de la Casa de los Picos. El títol del discurs és “Sobre literatura rusa”. El 1923 publica Proverbios y cantares a la Revista de Occidente. El 13 de setembre es produeix el cop d’estat de Primo de Rivera: s’imposa la dictadura. Machado anota a Los complementarios: “España cae en cuatro pies. ¿Se levantará? Probablemente encontrará cómoda la postura y permanecerá en ella largo tiempo”. Va durar set anys. ● Casa de Machado a Segòvia

Mentre viu a Segòvia escriu i publica un nou llibre de poemes, el tercer, titulat Nuevas canciones (1924). En aquest llibre reuneix la seva poesia des de 1917. Escrit parcialment a Baeza, algun fragment recorda el to nostàlgic del primer Machado. Hi ha una presència de les terres sorianes, evocades des de lluny; n'hi ha, també, de l'Alta Andalusia, espai geogràfic real i mític alhora; continua, a més, en el nou llibre, la línia sentenciosa de Proverbios y cantares. És coneguda la debilitat dels germans Machado pel teatre. El 1924 i el 1925, la representació de les adaptacions que van fer de dues obres del repertori clàssic, El condenado por desconfiado i Hernani, van tenir tant d’èxit, que María Guerrero els va encarregar una obra original. Com a resultat de la petició de la famosa actriu, el febrer de 1926 s’estrena la primera comèdia original, titulada Desdichas de la fortuna o Julianillo Valcárcel. L’obra, en vers, va tenir una crítica excel∙lent, la qual cosa va animar els dos germans a seguir escrivint per als escenaris. Les estrenes, amb èxit diferent, es produeixen a partir d’aquell moment gairebé cada any: Juan de Mañara (1927), Las adelfas (1928), La Lola se va a los puertos (1929). Els seus èxits més rotunds, La prima fernanda (1931) i La duquesa de Benamejí (1932). Fins al 1941 es va representar, amb més pena que glòria, El hombre que murió en la guerra (1935), l’última de les seves comèdies; la posada en escena no havia estat possible per motiu de la Guerra Civil. L’any 1926 es publiquen a la Revista de Occidente els primers poemes del Cancionero apócrifo, d’Abel Martín. L’onze de febrer d’aquell mateix any, Machado signa el manifest de l’Alianza Republicana, un conglomerat republicà constituït per iniciativa de Manuel Azaña i d’Alejandro Lerroux, entre d’altres, amb objectiu de posar fi a la dictadura de Primo de Rivera i a la monarquia. El 1927 va ser elegit membre de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua, tot i que més tard va abandonar‐ne el càrrec. Durant la primera quinzena d’abril de 1928, els Machado arriben a Barcelona per a l’estrena de Las adelfas, al teatre Eldorado. L’actriu és Lola Membrives. A la capital catalana hi ha molta expectació per conèixer l’obra. Els diaris se n’han fet ressò, expliquen que les flors del títol simbolitzen “cuanto en las almas tiene el encanto de lo malsano”, i que, realment, tothom vol conèixer el nostre passat, allò “adélfico” que consisteix en el malaltís intent de reviure‐ho. La representació té molt èxit i el púbic aclama els Machado. Aquell mateix any, apareix un nou amor per inquietar, quan menys s’ho esperava, el seu cor solitari.

Com el mateix poeta ens diu en uns versos: Nel mezzo del cammin pasóme el pecho la flecha de un amor intempestivo. Que tuvo en el camino largo acecho mostróme en lo certero el rayo vivo. Machado va publicar una sèrie de poemes eroticoamorosos dedicats a Guiomar, aplegats en la tercera i quarta edicions de les Poesías completas. La seva situació dins de la sèrie apòcrifa, i el mateix nom de Guiomar, tan literari, van fer pensar que es tractava d’un altre personatge inventat, al voltant del qual es tramava un sentiment amorós imaginari. El 1950, amb el títol De Antonio Machado a su grande y secreto amor, Concha Espina va publicar un epistolari amorós del poeta que demostra l’existència real de Guiomar. Actualment es coneixen, si no tots, molts dels detalls de la passió tardorenca de Machado per Pilar de Valderrama, la Guiomar dels seus versos, senyora pertanyent a l’alta burgesia madrilenya, autora d’alguns llibres de poemes, casada i mare de tres fills quan va començar la relació amb el poeta. El que és cert és que el mes de juny de 1928, Pilar viatja a Segòvia i s’instal∙la en el millor hotel de la petita ciutat castellana. Pel que sembla, estava deprimida i buscava descans i soledat però, sense cap mena de dubte, també buscava el poeta. Poc després d’aquestes trobades, Pilar serà Guiomar. La relació es va mantenir fins al 1935. Les edicions de Poesías completas de 1928 i 1933 presenten novetats dignes de destacar. Especialment, cal ressenyar l'aparició de dos apòcrifs importants, Juan de Mairena i Abel Martín —mestre de Mairena—, més un tercer, que du el mateix nom que el poeta. Són, tots ells, autors dels poemes afegits a aquestes noves edicions. Juan de Mairena és, a més, autor de comentaris en prosa: d'ell digué Machado, alguns anys més tard, que era el seu "jo filosòfic". El setembre de 1929, es publica a la Revista de Occidente Canciones a Guiomar. L’any següent, l’Ajuntament de Sevilla nomena fills il∙lustres i predilectes de la ciutat Manuel i Antonio Machado. La Lola se va a los puertos s’estrena al teatre Fontalba, a Madrid, el novembre de 1929. Es tracta del triomf més sonor, més rotund, dels Machado. El públic es va entregar a la representació i la crítica també ho va fer, tant, que aquesta obra es va mantenir en cartellera fins al 5 de gener de 1930, amb 117 representacions.

El 14 d’abril de 1931 es produeix un esdeveniment històric que va commoure Espanya: el destronament d’Alfons XIII i la proclamació de la República. El poeta es trobava a Segòvia i va ser un dels encarregats d’hissar la bandera tricolor al balcó de l’Ajuntament. Machado, hereu d’una vella tradició liberal sistemàticament frustrada, des dels temps de Larra, de ben segur va sentir una gran emoció en aquell instant. Per primer cop en molts anys, l’1 de Maig se celebra la Festa del Treball. Les manifestacions al llarg del país són imponents. A Salamanca, marxen, agafats del braç, Unamuno i el líder socialista excarcerat Largo Caballero. El 6 de maig se suprimeix l’obligatorietat de l’ensenyament religiós. Els grups catòlics i monàrquics s’organitzen per defensar els seus interessos, sobretot en el camp de l’educació, i s’oposen fermament al projecte d’una Espanya laica i progressista. El canvi de règim porta una novetat agradable a la seva vida: Machado té una raó poderosa per viure i per continuar lluitant. Va pensar que tenia l’obligació de posar‐se al servei incondicional d’una causa que duia a la sang. El maig de 1931, el Govern provisional posa en marxa una de les grans iniciatives de la República: las Misiones Pedagógicas. Es tractava d’apropar la cultura, el teatre, el cinema, la música , llibres o reproduccions de quadres del Prado, conferències..., als pobles i viles més aïllats i desfavorits de la geografia espanyola. ● A Villa Amparo, Rocafort (València) Els amics, ara influents en el Govern, aconsegueixen el trasllat de Machado a un institut de Madrid, el Calderón de la Barca. Pren possessió el mes d’octubre de 1932. El poeta torna a l’antiga llar, on viurà amb la mare i els germans. L’any 1933 publica la tercera edició de Poesías completas. El teatre universitari La Barraca, creat aquest any i dirigit per Federico García Lorca, escenifica La tierra de Alvargonzález. A la tardor de 1933, l’ambient a Espanya viu moments molt tensos. Mentre els republicans i les esquerres es disgreguen i comencen a formar petits grups, les dretes ho aprofiten i formen la gran coalició de la CEDA (Confederación Española de Derechas autónoma). El seu líder, José María Gil Robles, vol convertir Espanya en un estat corporativista, a imatge i semblança de la Itàlia de Mussolini, que veu de bon grat la fundació, el 29 d’octubre, de la Falange Española.

El 19 de novembre, les eleccions donen una àmplia victòria a la CEDA. Antonio Machado anota en un dels seus quaderns, fent paròdia d’un apariat seu de l’època soriana (“La primavera ha venido./Nadie sabe cómo ha sido”): La República se ha ido. Nadie sabe cómo ha sido. R.I.P. El 1934 apareixen, al Diario de Madrid, les primeres proses de Juan de Mairena, amb tota l’essència del seu pensament filosòfic i crític. Machado arriba a publicar, primer en el citat diari i més tard en El Sol, gairebé cinquanta articles, que el 1936 sortiran recollits en un llibre titulat Juan de Mairena. Sentencias, donaires, apuntes y recuerdos de un profesor apócrifo. La temàtica d’aquests articles era molt variada: qüestions religioses, polítiques, estètiques, filosòfiques, etc. També va utilitzar una gran varietat de tons, que anaven des de l'aparent frivolitat fins a la gravetat màxima, passant per la ironia, la gràcia, l' humor, etc. Aquests treballs presenten el poeta com un pensador original i profund, que avança moltes idees que més tard faran fortuna, exposades per altres autors. El més important de les proses atribuïdes a Mairena són la seva manera peculiar de pensar i de dir, la forma, tant del contingut com de l’expressió. En una nota datada a Segòvia i publicada a La Voz de Soria, Machado diu: “Rehabilitemos la palabra en su voz integral. Con la palabra se hace música, pintura y mil cosas más; pero sobre todo, se habla. He aquí una verdad de Pero Grullo que comenzábamos a olvidar”. El resultat és una prosa directa, espontània, plena de gràcia i de malícia, una prosa que no té rival en la literatura assagística de l’Espanya del seu temps. El llibre apareix editat per Espasa Calpe poc abans d’esclatar l’ alçament militar del 18 de juliol. El Juan de Mairena, publicat en llibre, no va tenir temps d’arribar al públic. La situació al país es torna cada cop més tensa. A partir d’aquest moment, conscient del pes del seu nom i de l’obligació moral de posar‐lo al servei de la democràcia, Machado no dubta a signar tots els manifests antifeixistes que li posen al davant. ● Retrat de Machado (Sorolla)

La primavera de 1935, el ministre de Guerra Gil Robles ascendeix el general Francisco Franco a la prefectura de l’ Estado Mayor. Machado publica l’últim article al Diario de Madrid (24 d’octubre), i comença a col∙laborar a El Sol, que en aquell moment era el diari espanyol més llegit. Ho fa entre el 17 de novembre de 1935 i el 28 de juny de 1936. Es convoquen eleccions per al 16 de febrer de 1936. Es parla de la recuperació de la República i de la necessitat de crear, sense perdre ni un segon, un bloc electoral progressista per no repetir l’error del 1933. A començament de febrer, es constitueix a Madrid la Mesa Permanente Española de la Unión Universal por la Paz. Els integrants són: Ángel Ossorio y Gallardo, Manuel Azaña, Teófilo Hernando, el socialista Julio Álvarez del Vayo i Antonio Machado. El manifest, signat per ells mateixos, deixa anar un missatge en el qual parlen del perill d’una guerra. ● Machado a Girona, camí de l’exili (gener, 1939) Abans de les eleccions, Machado participa en altres iniciatives de marcat caire polític. És el primer signant de la convocatòria per retre un homenatge popular a Rafael Alberti i María Teresa León, acabats de tornar de Rússia. Espanya torna a votar. El Frente Popular aconsegueix un estret avantatge numèric, però suficient per governar en majoria absoluta. Davant el fracàs a les urnes de Gil Robles (deia que la CEDA aconseguiria 300 escons), es produeix un notable gir cap a l’extrema dreta. Posen en marxa una campanya d’acció directa, l’objectiu específic de la qual és multiplicar el caos i donar un cop d’estat per “salvar la Patria”. Machado pren possessió, l’1 d’abril, de la càtedra de Lengua y Literatura Francesas de l’ Instituto Nacional Cervantes de Segunda Enseñanza. L’arremesa feixista contra la República ofereix a Machado l’oportunitat de lluitar per la democràcia al costat del seu

poble i, si cal, morir per la causa. Al llarg de tota la guerra, el poeta va lluitar perquè la seva ploma fos l’equivalent a una eficaç arma bèl∙lica. L’ inici de la sublevació dels militars rebels, el 18 de juliol, va sorprendre el poeta al seu domicili de Madrid. L’actitud del poeta davant el fet bèl∙lic és inequívoca: totes les seves simpaties estaran, com sempre, del costat del poble, i s’adhereix a la causa republicana. No era un home de partit, però sí de conviccions fermes i molt definides, les quals va defensar fins que va morir. Els esdeveniments històrics i polítics fan que Machado escrigui una poesia de compromís, les Poesías de Guerra, com la dedicada a Líster, amb un estat físic deteriorat durant els últims mesos que els fets de juliol de 1936 van contribuir a agreujar. ● Probablement, última fotografia de Machado, cap el 27 de gener de 1939. La fotografia va ser obtinguda, sembla ser, per Corpus Barga durant el pas per la frontera de Portbou. El juliol intervé en el II Congreso Internacional de Escritores, organitzat per l’Aliança Internacional d’Escriptors Antifeixistes, com a demostració de solidaritat dels intel∙lectuals de tot el món amb la causa republicana. Machado llegeix al congrés, reunit a València, el discurs de clausura Sobre la defensa y la difusión de la cultura. Col∙labora als setmanaris Ahora i a Ayuda, on publica el famós poema El crimen fué en Granada (17 d’octubre), a partir de l’assassinat de Federico García Lorca pels feixistes granadins. Se’n va assabentar el 8 de setembre. El mateix dia Machado escriu: “Por la prensa de esta mañana me llega la noticia. Federico García Lorca ha sido asesinado en Granada, [paraula il∙legible]. Un grupo de hombres ‐‐¡de hombres! – un pelotón de fieras lo acribilló a balazos, no sabemos en qué rincón de la vieja ciudad del Genil y el [Darro] Dauro, los ríos que él había cantado. ¡Pobre de ti, Granada! Más pobre todavía si fuiste algo culpable de su muerte. Porque la sangre de Federico, tu Federico, no la seca el tiempo. Sí, Granada, Federico García Lorca era tu poeta. Lo era tan tuyo que había llegado a serlo de todas las Españas pulsando tu propio corazón”.

Els dies 14 i 17 de novembre cauen bombes incendiàries a sobre de diferents monuments i museus de Madrid, entre els quals hi havia la Biblioteca Nacional i el Prado. Aquests fets indignen Machado, que contribueix a denunciar‐los amb un text condemnatori titulat El fascismo intenta destruir el Museo del Prado. El 24 novembre de 1936, és evacuat amb la seva família a València. a sortir de Madrid amb la seva mare, els seus germans José, Francisco i Joaquín i la família d’aquests últims. Primer són acollits a la Casa de la Cultura; més tard, s’instal∙len en una casa amb jardí, Villa Amparo, al poble de Rocafort, proper a la capital. La plaça Castelar de València és testimoni, el dia 11 de desembre del 36, de la lectura per part de Machado del poema dedicat a García Lorca. L’acte es va celebrar amb motiu de la inauguració de la Tribuna de agitación y propaganda. A València passa tot el 1937. Tot i que se sent malalt i molt envellit, escriu molta poesia i prosa per a les revistes i diaris de la zona republicana. Aquest any es publica a Madrid la seva última novel∙la, La guerra, il∙lustrada pel seu germà José. ● Enterrament. Cotlliure, 1939 El 4 de juliol intervé en el II Congreso Internacional de Escritores, organitzat per l’ Alianza Internacional de Escritores Antifascistas, com a demostració de solidaritat dels intel∙lectuals de tot el món amb la causa de la República. L’abril de 1938, davant l’avançada de l’exèrcit nacional, l’exèrcit de Franco amenaça de dividir en dues zones la regió de llevant i tallar les comunicacions amb Catalunya. Machado i la seva família són evacuats a Barcelona. S’allotgen provisionalment a l’hotel Majestic, on s’estan durant un mes. A continuació, uns amics li troben una casa abandonada, la Torre Castanyer, confiscada a la duquessa de Moragas. Allà viuran durant vuit mesos. Machado viurà en aquesta torre amb un luxe que no havia conegut mai: grans salons, mobles d’època, un piano antic i un parc. Però, l’existència del poeta transcorre més pobrament que mai: la manca de carbó per escalfar la llar, sense aliments i sense tabac, article que per a ell era imprescindible. Tot i que la seva salut era pèssima i el cor se li havia agreujat, continuava treballant. A més de les col∙laboracions amb la

premsa, el seu germà José recorda que també escrivia per a gairebé totes les revistes que contínuament creaven els joves combatents que eren al front. El poeta era molt conscient que, si queia en mans de l’enemic, les seves declaracions i escrits publicats durant aquesta època li donarien el passaport a la tomba. Per molt menys havien assassinat milers de republicans. Era molt pessimista respecte al resultat final de la guerra, però mai no va permetre que la desesperació sortís als seus escrits. La fi de la guerra s’apropa. El 22 gener de 1939, gairebé perduda la guerra per la República, el poeta, molt debilitat, abandona Barcelona, aconsellat pel degà de Lletres de la Universitat de Barcelona, el qual li comunica la necessitat d’emprendre el que havia de ser l’últim viatge, juntament amb un grup d’intel∙lectuals, amb direcció a França. Van sortir de Barcelona en un cotxe de la direcció de Sanitat. En el camí de l’èxode els acompanyaven, a més de desenes de milers d’anònims, homes i dones: Tomás Navarro Tomás, el doctor Puche, el poeta Carles Riba i la seva dona, Clementina Arderiu, el naturalista Enrique Rioja, el neuròleg José Sacristán, el professor Juan Roura, el psiquiatre Emilio Mira López, Josep Pous i Pagès, president de l’ Institut Català de Literatura, el doctor Joaquim Trias i Pujol, l’astrònom Pedro Carrasco, el geòleg José Royo Gómez i l’escriptor Corpus Barga. ● Vista actual de l’ hostal Quintana Aquest últim va ser el més eficaç en la prestació d’auxilis decisius; ell, que tenia permís de residència a França, va gestionar el trasllat a Cotlliure i va ser qui va aconseguir les habitacions al Bougnol – Quintana, fins a trobar una solució definitiva amb l’ajut del Govern republicà. Aquest ajut no arribaria a temps, i el poeta no va tenir l’oportunitat d’ocupar una de les càtedres de literatura que immediatament li van oferir les universitats d’ Oxford i de Moscou. La caravana va enfilar la carretera del litoral, avui N –II, travessant Masnou, Premià, Vilassar, Mataró, Arenys i Canet. A Malgrat van girar per l’interior fins que, després de molts retards, van aconseguir arribar a Girona. La ciutat era plena de vehicles atapeïts de gent i carregats de capses, fitxers, cadires i objectes de tota mena. Tot i que l’ aglomeració era impressionant, el silenci era imponent. Per fi, poden arribar, per camins comarcals, a la petita localitat de Cervià de Ter, a uns deu quilòmetres de Girona.

L’alcalde els rep amb generositat i els ofereix menjar calent. Més tard, els condueix a una masia situada al poble de Raset, escollida per les autoritats abans de fer l’últim assalt cap a la frontera. Decideixen arribar a França pel litoral, per Portbou, i no per La Jonquera. La frontera és un èxode, el pas és a peu i sota la pluja. El dia 14 havia caigut Tarragona, i pocs dies després els nacionals arribaven a la línia del Llobregat. El govern republicà es trasllada de Barcelona a Girona. L’última sessió parlamentària celebrada en terra espanyola, amb Negrín al capdavant, va ser a Figueres l’1 de febrer. Barcelona va caure el 26 de gener; fins al dia 10 de febrer, van passar cap a França al voltant de 400.000 persones. José Machado explicava amb detall les vicissituds del trasllat de la família, la mare dels Machado tenia 88 anys. Va ser una setmana plena de penalitats i sofriment per trobar aixopluc segur en un modest hotel, el Bougnol – Quintana, del poble mariner de Cotlliure, a la Catalunya Nord. S’hi van instal∙lar el 28 de gener de 1939. Va ser a Cotlliure on Machado va trobar, en part, la llibertat i la tranquil∙litat perdudes, tot i que per poc temps. Llegia tots els diaris que podia aconseguir i escoltava la ràdio, tant la francesa com l’espanyola. S’apressava a saber tot el que passava a Espanya. Entre d’altres qüestions, s’assabenta que el dia 6 de febrer passa la frontera el president de la República, Manuel Azaña. Durant els últims dies de vida, gairebé no va sortir de la pensió. Només un cop, en el que seria el seu últim passeig, va demanar al seu germà José que l’acompanyés a veure el mar. A la platja, asseguts en una barca de pescadors i mirant l’horitzó, va exclamar: “¡Quién pudiera vivir allí tras una de esas ventanas, libre ya de toda preocupación!” La solució definitiva als problemes del poeta la hi va donar la mort. El 18 de febrer, la malaltia del cor es va complicar amb una grastroenteritis i va morir quatre dies més tard.

El sepeli va ser estrictament civil, tal com li va dir Antonio al seu germà uns dies abans Es va convertir en un acte espontani del públic. Així ho explicava el seu germà José: “El entierro se verificó a las cinco de la tarde del jueves veintitrés de febrero. Asistieron a él muchos amigos y admiradores llegados de fuera. Fue conmovedor, pus a este acto se sumó todo el pueblo de Colliure, con su alcalde a la cabeza. Pero lo más emocionante fue cuando seis milicianos, envolviendo el féretro con la bandera de la República Española, lo llevaron a hombros hasta el cementerio. Y téngase en cuenta que, para realizarlo, tuvieron que escapar de la implacable vigilancia del tristemente famoso castillo de Colliure, donde con tan injusto rigor se les trataba”. Ana Ruiz, la mare, no va saber que el seu fill havia mort. Només després de l’enterrament, en veure al costat del seu el llit buit, va preguntar per ell. No es va creure una mentida pietosa amb la qual van intentar tranquil∙litzar‐ la, i va esclatar a plorar. Era el 25 de febrer. Va morir la mateixa tarda. Uns dies més tard, el seu germà José va trobar a la butxaca del vell abric d’Antonio el seu últim vers escrit: "Estos días azules y este sol de la infancia". Gràcies a aquest emocionant document, hem pogut saber que, poc abans de morir, desfet pel dolor de l’ensorrament de la República, pensava en la dona estimada que no va poder ser seva. Intuint que arribava el final, es va sentir, un cop més, transportat a la Sevilla dels seus anys primaverals, aquella Sevilla prenyada d’or i de blau que va ser present etern en el seu cor de poeta caminant. Va recordar també, tan a prop de les onades, l’estrofa final del seu Retrato. Va somriure, potser, en constatar la seva ironia i l’amarga veritat.

Y cuando llegue el día del último viaje, y esté al partir la nave que nunca ha de tornar, me encontraréis a bordo ligero de equipaje, casi desnudo, como los hijos de la mar. Mai tan lleuger, ell que no havia tingut gairebé res, com al costat del mar de Cotlliure en aquells últims moments de la seva vida, fracassada la gran aventura de la República que tan estimava i per la qual havia lluitat tant.

CRONOLOGIA DE LA SEVA OBRA POESIA Soledades (1903) Soledades, galerías y otros poemas (1907) Campos de Castilla (1912) Páginas escogidas (1917) Poesías completas (1917) Soledades, galerías y otros poemas (1919) Nuevas canciones (1924) Páginas escogidas (2ª edición) (1925) Poesías completas (2ª edición) (1928) Poesías completas (3ª edición) (1933) Poesías completas (4ª edición) (1936)

TEATRE Desdichas de la fortuna o Julianillo Valcárcel (1926) Juan de Mañara (1927) Las adelfas (1928) La Lola se va a los puertos (1929) La prima Fernanda (1931) La duquesa de Benamejí (1932) El hombre que murió en la guerra (1941)

EPISTOLARI A Juan Ramón Jiménez (32 cartes) A Unamuno (14 cartes) A Rubén Darío (6 cartes) A Ortega y Gasset (15 cartes) A Gerardo Diego (9 cartes) A Pilar de Valderrama (36 carte

● Guiomar / Pilar de Valderrama

APUNTS Los complementarios (1971) PROSA La tierra de Alvargonzález (1911) Juan de Mairena. Sentencias, donaires, apuntes y recuerdos de un profesor apócrifo (1936) Abel Martín (1936) La guerra (1937) PREMSA (lírica) Revista Electra (1901) Diari España (1915) Revista de Occidente (1923) Diari Ayuda (1936)

PREMSA (articles, assaigs) Revista Ibérica (1902) Revista Helios (1903) Diari El País (1903) Revista Blanco y Negro (1904) Revista Alma Española (1904) Revista Renacimiento Latino (1905) Revista La República de las Letras (1905) Revista Ateneo (1906) Revista Los lunes de El Imparcial (1906) Revista Renacimiento (1907) Revista Latina (1907) Revista La Lectura. Revista de Ciencias y de Artes (1908) Diari Tierra Soriana (1908) El Porvenir Castellano (1912) Revista Nuevo Mundo (1914) Diari España (1915) Diari El Sol (1920) Revista La Pluma (1920) Revista Índice (1921) Revista Horizonte (1922)

Diari La Voz de Soria (1922) Revista de Occidente (1923) Revista Alfar (1923) Diari Segovia (1923) Revista Manantial (1928) Revista Octubre (1934) Diario de Madrid (1934) Diari Ahora (1936) Madrid. Cuadernos de la Casa de la Cultura (1937) Publicaciones de la guerra (1937) Revista Hora de España (1938) Diari La Vanguardia (1938)

OBRA d’ ANTONIO MACHADO A LES BIBLIOTEQUES DE L’EIXAMPLE POESIA Machado, Antonio. Antología poética. Madrid: Anaya, 2005. P 834 Mac Machado, Manuel; Machado, Antonio. Antología poética. Madrid: Cátedra, 2007. P 834 Mac Machado, Antonio. Antología poética de Antonio Machado. Madrid: Santillana, 1995. P 834 Mac Machado, Antonio. Caminante. Madrid: Unidad Editorial, 1998. P 834 Mac Machado, Antonio. Campos de Castilla. Madrid: Cátedra, 1989. P 834 Mac Machado, Antonio. Campos de Castilla: 1907‐1917. Madrid: Cátedra, 1999. P 834 Mac Machado, Antonio. Nuevas canciones; De un cancionero apócrifo; Poemas de la guerra. Madrid: Alianza, 2006. P 834 Mac Machado, Antonio. Poesía (il∙lustrat per Fuencisla del Amo). Barcelona: Vicens Vives, 2007. P 834 Mac Machado, Antonio. Poesía escogida. Barcelona: Octaedro, 2008. P 834 Mac Machado, Antonio. Poesías completas. Madrid: Espasa‐Calpe: Fundación Antonio Machado, DL 1989. P 834 Mac Machado, Antonio. Poesías completas. Madrid: Espasa Calpe, 2006. P 834 Mac Machado, Antonio. Poesías completas. Madrid: Espasa Calpe, 2008. P 834 Mac Machado, Antonio. Poesías completas. [Madrid]: Espasa Calpe, 2003. (edició especial per a La Vanguardia). P 834 Mac Machado, Antonio. Poesías completas. Madrid: Espasa Calpe, 1997. P 834 Mac Machado, Antonio. Poesías escogidas. Madrid: Castalia, 1987. P 834 Mac

Machado, Antonio. Proverbios y cantares. Madrid: El País, 2003. P 834 Mac Machado, Antonio. Soledades; Galerías; Otros poemas. Madrid: Cátedra, 1993. P 834 Mac NARRATIVA Machado, Antonio. Los Complementarios. Madrid: Cátedra, 1987. N 834 Mac Machado, Antonio. Epistolario. Barcelona: Octaedro, 2009. N 834 Mac Machado, Antonio. Escritos dispersos: 1893‐1936. Barcelona: Octaedro, 2009. N 834 Mac Machado, Antonio. Juan de Mairena. Madrid: Cátedra, 2004. N 834 Mac Machado, Antonio. Juan de Mairena: sentencias, donaires, apuntes y recuerdos de un profesor apócrifo (1936). Madrid: Castalia, 1987. N 834 Mac Machado, Antonio. Poesía y prosa. Madrid: Espasa‐Calpe: Fundación Antonio Machado, 1989. N 834 Mac Machado, Antonio. Prosas completas. Madrid: Espasa‐Calpe: Fundación Antonio Machado, DL 1988. N 834 Mac Machado, Antonio. Prosas dispersas: 1893‐1936. Madrid: Páginas de Espuma, 2001. N 834 Mac CRÍTICA LITERÀRIA Alonso, Monique. Antonio Machado: poeta en el exilio. Barcelona: Anthropos, 1985. 834.3 (Mac) Alo Fernández Ferrer, Antonio. Campos de Castilla [de] Antonio Machado. Barcelona: Laia, 1986. 834.3 (Mac) Fer Fernández Lobo, Luis Carlos. La Poesía de Antonio Machado. Torrejón de Ardoz: Akal, 1997. 834.3 (Mac) Fer González, Ángel. Antonio Machado. Madrid: Alfaguara, cop. 1999. 834.3 (Mac) Gon

Homenaje a la Generación del 98: [Unamuno, Valle‐Inclán, Baroja, Azorín, Machado, Ganivet]. Madrid: Espasa Calpe, 1999. 834.0 Hom Jiménez, José Olivio. Antonio Machado en la poesía española: la evolución interna de la poesía española, 1939‐2000. Madrid: Cátedra, 2002. 834.3 (Mac) Jim López Castro, Armando. Un Canto de frontera. Escritos sobre Antonio Machado. Torrejón de la Calzada: Pastor, 2006. 834.3 (Mac) Lop Machado, Antonio. Antología comentada. Madrid: Ediciones de la Torre, 1999. 834.3 (Mac) Mac Ollero Bañuelos, Alfonso. Machado, una vida de poesía: trayectoria poética de Antonio Machado. Zaragoza: Mira, 2007. 834.3 (Mac) Oll Senabre Sempere, Ricardo. A. Machado y J.R. Jiménez: poetas del siglo XX. Madrid: Anaya, 1991. 834.3 (Mac) Sen Tuñón de Lara, Manuel. Antonio Machado, poeta del pueblo. Madrid: Taurus, 1997. 834.3 (Mac) Tun BIOGRAFIES Cano, José Luis. Antonio Machado. Barcelona: Edicions 62, 1991. 92(Mac) Can Febrés, Xavier. Els Últims dies de Machado: el poeta republicà encara viu exiliat a Cotlliure. Barcelona: La Mansarda, 2013. 92(Mac) Feb Gibson, Ian. Ligero de equipaje: la vida de Antonio Machado. Madrid [etc.]: Aguilar, 2006. 92(Mac) Gib Gibson, Ian. Cuatro poetas en guerra. Barcelona: Planeta, 2007. 9(46)"19" Gib Gómez Burón, Joaquín. Machado: los últimos 30 días: biografía. Barcelona: Clip, 1989. 92(Mac) Gom Serrat, Joan Manuel. Dedicado a Antonio Machado, poeta. CD 091.7SER

INFANTIL Machado, Antonio. 4 poemas de Antonio Machado y una tarde de lluvia. Valencia: Versos y trazos, 2006. IP 834 Mac Machado, Antonio. Antonio Machado para niños (il∙lustrat per Araceli Sanz). Madrid: Ediciones de la Torre, 2000. IP 834 Mac Machado, Antonio. Antonio Machado para niños (il∙lustrat per Teo Puebla). Madrid: Susaeta, 2000. IP 834 Mac Machado, Antonio. Antonio Machado para niños y niñas... y otros seres curiosos (il∙lustrat per Tesa González). Madrid: Ediciones de la Torre, 2010. IP 834 Mac Machado, Manuel; Machado, Antonio. Caminos y cantares: antología. Zaragoza: Edelvives, 2008. IP 834 Mac Machado, Antonio. Mi primer Machado (il∙lustrat per Óscar del Amo). Barcelona: Lunwerg, 2012. IP 834 Mac Posadas, Carmen de. Mi primer libro de Machado (il∙lustrat per Ximena Maier). Madrid: Anaya, 2009. I* Pos

Febrer 2014