BLUES A FONS BUTLLETÍ INFORMATIU DEL “FONS DE BLUES” DE LA BIBLIOTECA TECLA SALA
·
L’HOSPITALET
ESTIU 2016 · NÚM. 6
EL BLUES CLÀSSIC 1920-1935 A finals de segle XIX hi hagué una gran eclosió de nous estils musicals. Els Minstrels shows (actors blancs disfressats de negres imitant les seves can-
i els Medicine shows estaven en el millor moment de la seva popularitat, els songsters seguien recorrent els camins, el ragtime, que més tard desembocaria en el Jazz, venia milions de partitures, mentre que el blues rural estava formant-se amb totes les variants regionals. çons)
A partir de 1907 a les ciutats del sud, s'obriren teatres dedicats als espectacles negres, i es creà el circuit TOBA (Teather Owners Book ing Agency), que donava treball a les companyies de Vaudeville i Mistrels shows negres.
En aquests locals, es creà un estil de blues més sofisticat que el rural, amb moltes influències del jazz, i interpretat per senyores enjoiades, que cantaven i ballaven amb plomes al cap. Era el Blues Clàssic. S'havia acabat la primera Gran Guerra, eren els feliços anys 20. Corrien el diners i la llei seca fomentava la briva. Els mafiosos obrien cabarets, on sempre hi havia una cantant de Blues Clàssic. Aquest estil de blues, que també es podia trobar en companyies ambulants, treballant en carpes de circ de poble en poble, fou el primer que s'enregistrà en disc. Miquel Abella
EL BLUES DE LES CANTANTS FEMENINES La discogràfica Okeh va rebre moltes cartes de grups de pressió blancs, que l'amenaçaven de boicotejar els seus productes, si enregistraven música de negres. Però el projecte de gravar jazz i blues seguí endavant. Cuidant sobretot l'aspecte més comercial, en un principi es va descartar el blues rural i s'elegí una artista de vodevil molt descafeïnada; Mamie Smith, que el 1920 va enregistrar Crazy Blues, el primer blues de la història. En una setmana se'n vengueren 700.000 còpies i, a la vista
de l'èxit, l’Okeh records creà la sèrie 8000 per gravar a altres artistes; així naixien els race records. Les altres discogràfiques, per no quedar enrere, també contractaren artistes de Blues Clàssic i finalment enregistraren les veritables figures d'aquest estil: Ma Rainey, Ida Cox, i l'emperadriu del blues Bessie Smith. A finals dels anys 30 i amb la Gran Depressió, el Blues Clàssic va passar de moda i moltes d'aquestes cantants abandonaren la música.
Contingut: Mamie Smith
2
Bessie Smith
2
Nobody Knows you when... 2 Cantants ‘Blues Stars’
3
Ida Cox
3
Alberta Hunter
3
A bad woman feeling good 4
Pàgina 2
BLUES A FONS · 6
MAMIE SMITH
(1883-1946)
Cantant de vodevil, molt popular a Harlem des de 1914. Va col·laborar amb diverses orquestres de jazz, i participar en alguns dels primers films sonors. Després drogues i alcohol, la portaren a la misèria i l'oblit. El seu únic interès és el fet d'haver enregistrat el primer blues de la història.
Fragment de la lletra de Crazy Blues Passo les nits en vetlla no puc menjar per culpa d'un home que estimo. No em va tractar bé. Pateixo una angoixa embogidora des que l'estimat va marxar. No tinc temps per perdre necessito trobar-lo.
BESSIE SMITH Nobody Knows you when you're down and out Jimmy Cox
Crazy Blues de Perry Bradford, va ser enregistrat a New York el 10 d'agost de 1920 amb Mamie Smith & Her Jazz Hounds: Johnny Dunn, corneta; Dope Andrews, trombó; Ernest Eliott, clarinet; Leroy Parker, violí; Willie "The Lyon" Smith, piano. M. A.
(1895-1937)
Les cantants de Blues Clàssic foren admirades i guanyaren molts diners. Eren les heroïnes de la seva raça, en una societat que negava la dignitat i la igualtat als negres i on les dones eren doblement discriminades. La majoria d'elles havien nascut en un mitjà rural, i coneixien el blues més primitiu, però en els escenaris, adoptaven el manierisme de Music Hall, i es feien acompanyar d’orquestres de jazz.
Bessie Smith fou la més gran de totes elles, primer la vedette d'una troupe itinerant, i des que el 1923 enregistrà el Doewnhearted blues, l'anomenaren l'emperadriu del blues. Vengué milers i milers de discs, i s'envoltà dels millors músics de jazz; Louis Armstrong, Coleman Hawkins, Bennie Goodman, James P Johnson, Clarence Williams i Fletcher Henderson.
Després vingueren els desenganys amorosos, matrimonis fallits. Els problemes amb l'alcohol, i el declivi del Blues Clàssic a partir de la depressió de 1929. Va morir en un accident d'automòbil mentre la portaven ferida a l'hospital. M. Abella Al nostre “Fons de Blues” trobareu la biografia Bessie (2003) de Chris Albertson, en anglès.
NOBODY KNOWS YOU WHEN YOU'RE DOWN AND OUT Nobody Knows you when you're down and out de Jimmy Cox. Composada l’any 1923, va ser enregistrada amb la veu de Bessie Smith el 5 maig de 1929. Bessie Smith, veu; Ed Allen, corneta; Garvin Bushell, saxo alt; Greely Walton, saxo tenor; Clarence Williams, piano i Cyrus St Clair tuba.
Al llarg dels anys l’han versionat músics com Eric Clapton, Tom Jones, B.B. King, Katie Melua, Van Morrison, Rod Stewart, Alberta Hunter o Popa Chubby. Un cop vaig fer vida de milionari, no m’importava gastar diners. Feia que els amics s’ho passessin bé, comprava licor, xampany i vi de contraban. Però quan vaig començar a caure tan baix, no vaig tenir cap amic, ni lloc on anar. Ningú no et coneix quan estàs arruïnat.
Pàgina 3
BLUES A FONS · 6
CANTANTS ‘BLUES STARS’ Moltes són les dones que a principis del segle XX van ser famoses blues singers. El llistat és llarg: Mamie Smith, Ida Cox, Ma Rainey, Bessie Smith, Alberta Hunter, Sippie Wallace, Lucille Hegamin, Edith Wilson, Clara Smith, Rosa Henderson, Trixie Smith, Bertha "Chippie" Hill, Sara Martin, Mary Johnson, Lucille Bogan, Edith North Johson, Merline Johnson o Victoria Spivey, entre moltes altres.
IDA COX
Un tret característic de gairebé totes elles és que les lletres de les cançons que interpretaven van ser una eina reivindicativa per expressar el desig de canvi de la societat americana pel que feia a les normes i regles socials imperants, també respecte al tracte vers a la figura de la dona. Dues propostes: Ida Cox i Alberta Hunter. N’hi ha més per descobrir, això ho deixem a la vostra elecció.
Wild women don’t worry, Wild women don’t have no blues. I've got a disposition and a way of my own. Ida Cox
(1896-1967)
Ida Prather, més tard coneguda com Ida Cox, va néixer a Georgia i va començar la seva carrera musical, com moltes altres dones, a la coral d’una església metodista africana, per més tard enrolar-se a una companyia de minstrel show. Al llarg dels anys 20, va arribar a ser de les cantants de Blues Clàssic més reconegudes, batejada però com la reina del Blues sense corona.
ALBERTA HUNTER
El seu tret més característic va ser el missatge de les cançons, dirigides a les dones negres, animant-les en la cerca de la llibertat, la dignitat i el respecte per part de la societat, i concretament per part dels homes que les envoltaven. Una de les cançons que millor la representa és Wild women don’t have the Blues, cançó versionada per cantants com Cindy Lauper.
(1895-1984)
Alberta Hunter és una altra de les cantants famoses de blues. Nascuda a Memphis el 1895, de ben jove va deixar casa seva per anar a Chicago. Allà, amb 11 anys, començà a treballar en un hostal, on va poder tantejar la vida nocturna de la ciutat del vent. Les seves primeres actuacions van ser al Dago Southside, un night club de dubtosa reputació on va actuar durant tres anys, fins que un assassinat va obligar a tancar el club. Al llarg dels anys següents va anar ascendint en la categoria de clubs i va actuar en locals de més prestigi, com el Café de Panamá o el Café de Luxe.
Alberta H
Alberta Hunter va viure la seva època daurada com a estrella del music-hall entre el 1919 i els anys 40. Al llarg de tot aquests anys va passar d’actuar a Chicago a anar a Nova York, va creuar l’Atlàntic per fer-se coneguda a Europa, actuant a ciutats com París i Londres. En aquesta última va arribar a protagonitzar el musical de Showboat. Va gravar per a discogràfiques com Black Swam Records, Paramount i Okeh, entre altres.
unter en co
ncert. Nov a
York, anys
80
El gir més sorprenent en la vida d’aquesta artista va ser quan decidí deixar el negoci musical i començar a treballar com infermera. Professió a la que s’hi va dedicar durant 20 anys, i on curiosament mai va explicar qui va ser amb anterioritat. Fins poc abans de la seva mort, al 1984, Alberta Hunter va seguir actuant a Nova York, a un local del Greenwich Village, el Cookery Club. A. Z.
BIBLIOTECA TECLA SALA
Disfruta de mí si te atreves és el títol triat per la versió espanyola del llibre de Buzzy Jackson, A bad woman feeling good, sobre les dones que han cantat blues al llarg del segle XX, des de Ma Raney fins a Tina Turner o Janis Joplin. Fa referència a una cita d’Aretha Franklin en què explica què significa per a ella cantar:
Av. Josep Tarradellas, 44 08901 L’HOSPITALET Telèfon: 93 260 24 84 Correu: bhospitaletts@l-h.cat Transports: Metro L1: Torrassa Autobús interurbà: L12 i L16 Horari: Dilluns, de 15.30 a 21h. De dimarts a divendres, de 9 a 21h. Dissabtes, de 10 a 14h i de 15 a 20 h. Nadal, Setmana Santa i estiu: horaris especials
“Para mí es simple, pero imagino que para otros hace falta valor. Cuando canto, estoy diciendo: adelante, disfruta, nadie más puede hacerlo por tí. Sí, cariño, disfruta de mí si te atreves”.
GRANS DONES QUE VAN MARCAR LA HISTÒRIA DEL BLUES Hace cien años, las cantantes estadounidenses empezaron a cultivar su propio estilo musical sirviéndose del blues para expresar en toda su profundidad qué significaba ser mujer. Disfruta de mí si te atreves arranca con las primeras artistas de blues –Mamie Desdoumes, Gertrude “Ma” Rainey y la inmortal Bessie Smith –, sus experiencias de trabajo y el éxito espectacular que alcanzaron con sus primeras grabaciones. Como el éxito de las primeras artistas del blues fue crucial para la supervivencia de las primeras compañías discográficas, desde sus inicios reivindicaron la importancia de su papel en la industria mediática, e hicieron de la música popular un instrumento cultural de reivindi-
cación de un calado que ni el cine ni la televisión igualaron jamás. Las primeras artistas de blues eran fuertes, sensuales, agresivas, impulsivas, sentimentales y no se avergonzaban de expresar sus deseos y sus exigencias. Y así fueron también las cantantes que las sucedieron. Su estela trajo cantantes como Billie Holiday (oscuro aire de misterio, dotaba al jazz de una sensación de peligro), Etta James (“chica mala”, renovó el R&B de los 50) , Tina Turner (voz impetuosa y desgarrada), Aretha Franklin, (la “chica buena” entre las “malas”) o Janis Joplin (reinterpretó a las primeras artistas de blues) Buzzy Jackson