BLUES A FONS BUTLLETÍ INFORMATIU DEL “FONS DE BLUES” DE LA BIBLIOTECA TECLA SALA
·
L’HOSPITALET
“BLUES” · LANGSTON HUGUES
NÚM. 21 PRIMAVERA 2020
LOS LOCOS AÑOS 20 · NEW YORK Al capítol Los locos años veinte y la consolidación del blues, del llibre Todo Blues, López Poy parla dels anys 20 com uns anys de reconstrucció física i, també, psicològica d’una societat marcada pels tràgics efectes de la 1a guerra mundial. “Años de la locura colectiva y la diversión casi obligatoria, de la popularización del deporte y del cine, de los night-clubs y los cabarets, de bailes como el tango y el charlestón, y de la extensión del consumo del alcohol y otras drogas. La época de afianzamiento de las músicas populares gracias a la extensión del fonógrafo, de la radio. Scott Fitgerald calificó los años 20 como la ‘década del jazz’ pero también fue la del nacimiento del son
cubano y los ritmos latinos, el tango argentino y, como no, el blues afroamericano. En este contexto nace, a lo largo de los años veinte, Harlem Renaissance, el primer período de esplendor de la cultura negra que marcará un antes y un después en la historia de los afroamericanos. Diu David Levering Lewis al llibre Cuando Harlem era una fiesta: “El renacimiento erigió los cimientos para una revalidación integral de las energías culturales afroamericanas. Los hombres y mujeres del renacimiento de Harlem pudieron fracasar en su momento, pero no nos han fallado a nosotros en el nuestro”. Una de les persones més influents va ser el poeta Langston Hughes.
RENACIMIENTO DE HARLEM
Contingut: Langston Hughes
2
Blues. Edició Maribel Cruzado 2 Leyla McCalla Tribut a Langston Hughes
2
Zora Neale Hurston Fire!! 3 Jean Toomer Caña
3
Carl Van Vechten Nigger Heaven
3
Cuando Harlem estaba de moda
4
Acabada la Primera Guerra Mundial, el 15º Regimiento de la Guardia Nacional, integrado por soldados negros, fue la única unidad del ejército norteamericano condecorada por el Gobierno francés. Al volver a casa, desfilaron orgullosos por la Quinta Avenida en dirección a su barrio, Harlem, mientras cantaban: “Regresamos del combate y regresamos combatiendo”. Ese orgullo de sentirse iguales y querer reivindicarlo a toda costa estallaría en numerosos conflictos raciales, cercenados en 1919 por decenas de asesinos vinculados al poderoso movimiento supremacista blanco, que tiñeron de sangre negra pueblos y ciudades de todo el país, culminando en el llamado Verano Rojo. Casi como un movimiento espontáneo, nació una corriente cultural llamada
el Renacimiento de Harlem, la expresión del pensamiento social y cultural afroamericano que se desarrolló en la nueva comunidad negra del populoso barrio de Harlem. Un movimiento que floreció a inicios de 1920, se mantuvo hasta 1940 y encontró su manera de expresarse a través de la cultura: artes visuales, danza, música, teatro, literatura, poesía, historia y política. Sin la eclosión del blues, el jazz y luego el R&B, el soul y el funk, el movimiento acuñado en los años 20 en Harlem habría quedado casi en una simple anotación en los libros de historia y literatura y no en lo que puede considerarse el germen de un largo camino de lucha por la libertad del pueblo negro estadounidense. Sonideros de Luis Lapuente: Harlem nocturno y el hedor del supremacismo blanco (Radio 3)
Pàgina 2
“BLUES” · LANGSTON HUGUES
BLUES A FONS · 21
LANGSTON HUGHES “Esta es la historia de un negro que quiso ganarse el pan escribiendo cuentos y poemas.” De esta manera comienza Langston Hughes el segundo volumen de su autobiografía; pero esta simplificación respecto a su vida no hace honor a la verdad ya que al hablar de Hugues nos estamos refiriendo al escritor afroamericano más leído en el mundo, el que mejor captó y reprodu-
jo el espíritu de su raza y bardo indiscutible del Renacimiento de Harlem, el movimiento cultural negro de los años veinte. Narrador, dramaturgo, ensayista, traductor y autor de dos libros de memorias, Langston se consideró prioritariamente un poeta. Maribel Cruzado, al pròleg del llibre de poemes Blues
“BLUES” ·
EDICIÓ DE MARIBEL CRUZADO
Los poemas traducidos pertenecen en su mayoría a The Weary Blues y Fine Clothes to the Jew, sus dos primeros poemarios y los mejores en mi opinión. He puesto énfasis en la elección de aquellos que representasen los elementos más importantes de su obra: la música, la afirmación de la negritud, el deseo de integración social y racial y el problema de la identidad, quizás su más
LEYLA MCCALLA ·
honda preocupación. En la poesía de Hughes, incluso en aquella que adquiere un tono más político, se advierte como tema común la dualidad del negro, su doble conciencia: “Esa sensación peculiar de mirarse siempre a través de los ojos de los otros”, como dice W.E.B. Du Bois en The Soul of Black Folks (1903) Maribel Cruzado
Langston Hugues [Vídeo recitant: “The Weary Blues”]
TRIBUT A LANGSTON
Vari-colored songs, tribut al poeta Langston Hugues és el debut en solitari de Leyla McCalla: posa música a poemes de Langston Hughes, revisa un text del poeta harmonitzat per Kurt Weill i també inclou cançons tradicionals criolles, com Kamèn sa w fè?, enregistrada l’any 1937, per Alan Lomax. Nascuda a Nova York, d’origen haitià, fa temps que viu a Nova Orleans.
“A Nova Orleans sempre m’he sentit com a casa meva. Com més aprenc sobre la història de Louisiana, els vincles amb Haití i la cultura francòfona, més sentiment de pertinença sento. La història és molt profunda. Vaig començar tocant jazz tradicional i música antiga a través de la gent que coneixia al carrer, i això em va portar a començar a aprendre més sobre la música prezydeco de Louisiana, la criolla,... El pou és tan profund...”
McCalla lliga la ‘negritud’ del Carib amb l’herència folk i blues afroamericana. Va descobrir la poesia de Langston Hughes de petita, a través dels seus pares, i va quedar tan profundament afectada per la seva obra que ara, molt anys després, ha decidit musicar alguns dels seus poemes. Més: https://leylamccalla.com/
Pàgina 3
“BLUES” · LANGSTON HUGUES
BLUES A FONS · 21
ZORA NEALE HURSTON · FIRE!! Zora Neale Hurston (18911960) és un dels noms clau de l’anomenat renaixement de Harlem, el tumult artístic que al llarg dels anys 20, va germinar en aquest barri de Nova York, quan encara no es feia servir el terme afromericà. El jazz, la pintura i la literatura d’arrel afroamericana s’estendrien per tot el país, però els relats, novel·les i poemes d’aquesta escriptora folklorista no serien reconegudes fins després de la seva mort.
Hurston va néixer en un poblat negre de Florida. Va créixer alternant feines de cambrera o empleada domèstica amb estudis d'Antropologia, en una època en que els prejudicis racials eren més que prejudicis i amb un clima sociopolític ple de turbulències. Només la convicció personal, l’orgull de la llibertat i una actitud decidida van fer possible una obra literària que avui és patrimoni de tots. (Font: Ediciones La Cúpula)
JEAN TOOMER · CAÑA Caña podría clasificarse como una colección de relatos, la mayoría dedicados a unos protagonistas que comparten con los restantes su pertenencia a alguno de los mundos en los que vivían o sobrevivían los afroamericanos en la década de los 20 del siglo pasado. Pero si nos quedáramos en esta escueta clasificación perderíamos prácticamente todo lo que hace de este libro uno de los más audaces e
innovadores que produjo la literatura americana de ese periodo. O de cualquier otro. Y subrayo lo de “americana” porque aunque fue escrito por un escritor afroamericano su valía e importancia supera los límites en los que se ha solido confinar a la literatura afroamericana. Aunque centrada en personajes afroamericanos y aunque haya respondido al deseo de la intelectualidad afro de la época de producir una literatura
específicamente negra capaz de desafiar con su sola existencia los estereotipos degradantes acuñados por el racismo anglosajón sobre los negros, Caña es sobre todo una obra de un extraordinario valor literario. Así, sin más. (...)
Carlos Jiménez (A Caña: un libro fuera de serie)
CARL VAN VECHTEN · NIGGER HEAVEN El paraíso de los Negros (en anglès Nigger Heaven, títol polèmic) transcorre al Nova York dels anys vint, principalment a Harlem, un barri que gaudia d’una gran efervescència cultural, truncada per la Gran Depressió. Una peculiaritat fonamental de la novel·la és estar totalment protagonitzada per negres i que l’autor sigui blanc; això explicaria, en part, que fos aclamada i demonitzada a parts iguals, que despertés
gran curiositat i exhaurís al publicar-se diverses edicions en poques setmanes, també que, després, no fos reeditada en dècades. El paraíso de los Negros no és només una crònica de la vida urbana i els clubs de jazz de Harlem, també tracta qüestions molt més fondes: el racisme, la injustícia de la població blanca cap a la negra o els conflictes interns dels afroamericans sobre la seva identitat.
Una ressenya, de Josep Oliver: ‘Fire!! o la mujer que dio voz a Harlem
Pàgina 4
BLUES · LANGSTON HUGUES
BLUES A FONS · 21
Av. Josep Tarradellas, 44 08901 L’HOSPITALET Telèfon: 93 403 26 30 Correu: bibteclasala@l-h.cat Transports: Metro L1 i L9: Torrassa Autobús interurbà: L12 i L16 Horari: Dilluns, de 15.30 a 21h. De dimarts a divendres, de 9 a 21h. Dissabtes, de 10 a 14h i de 15 a 20 h. Nadal, Setmana Santa i estiu: horaris especials
CUANDO HARLEM ESTABA DE MODA Els poemes de Langston Hughes de Blues ens porten al Renaixement de Harlem dels anys 20 (del segle XX). Un descobriment extraordinari, tant per la seva efervescència, com per una inqüestionable transcendència. Ara bé, aquest Harlem culte i un punt elitista del renaixement no se sentia atret pel blues, música que consideraven més pròpia de gent del camp, dels negres més primitius i analfabets del sud. El jazz i el swing tenien més èxit. López Poy ens recorda en el seu llibre que, de tot aquell grup d’intel·lectuals, l’únic que va demostrar un veritable interès pel blues va ser Langston Hugues. Ens ho confirma Agustí Bartra, exiliat català a Nova York, quan diu: Gairebé la meitat de l’obra poètica de Hugues es recolza en el blues. Els retrats poètics dels treballadors negres són inoblidables.
Tanmateix, en el Harlem negre dels anys 20, les fronteres racials i socials seguien ben vives, Hi havia clubs amb una clientela mixta però altres, com el famós Cotton Club, eren exclusius per a blancs i els únics afroamericans que hi entraven eren els músics, ballarins o cambrers, i per la porta de servei. Tots els documents que apareixen en aquest butlletí, i que trobareu al “Fons de Blues i música negra”, serveixen per aprofundir en aquest moment i moviment històric (Imprescindible el llibre Cuando Harlem estaba de moda) però ens serveixen, també, per ser conscient d’una característica constant de la humanitat: la discriminació racial i social, i l’abús dels pobres i els humils, dels invisibles. Fer-ho visible i combatre-ho és la nostra opció, amb conviccions, amb educació, amb cultura: amb llibres, amb música. Amb Blues.
De madre a hijo Déjame que te diga una cosa, hijo mío: La vida pa mí no ha sido una escalera de cristal. La escalera ha tenido tachuelas, Y astillas, Y tablones levantaos, Y trozos sin alfombra, Pelaos, Pero to’el tiempo He seguido p’arriba Y he alcanzado rellanos Y he torcido recodos Y a veces he tenido que ir a tientas Donde no había na de luz. Así que, hijo, no te quedes abajo en los escalones Porque te parezca difícil subirlos. No te me caigas ahora, Corazón, yo ya ves que sigo, Todavía sigo subiendo, Y la vida pa mí no ha sido una escalera de cristal. (Traducció de Maribel Cruzado)
Si voleu sentir el poema recitat per Langston Hughes: Mother to son.