38
Isaac Camps Geòleg i editor científic
L’
any vinent s’estrenarà la pel·lícula Parc Juràssic IV, la primera d’una nova trilogia, i qui sap si tornarem a viure una altra febrada dinomaníaca. Parc Juràssic (1993) tingué un gran impacte popular. Mai fins aleshores s’havien presentat aquests animals amb tant realisme. En el seu moment marcà una fita dels efectes especials: semblaven bèsties rodades contemporàniament, com un documental! Al caliu del seu èxit comercial i les mateixes tecnologies, la BBC va explotar uns quants anys la bombolla fabricant excel·lents documentals sobre la fauna prehistòrica. El primer fou Caminant entre dinosaures
CIÈNCIA I TECNOLOGIA
(1999), la sèrie més cara per minut rodat de la història. La seguiren altres com Caminant entre les bèsties (2001), dedicada als grans mamífers que regnaren després de l’extinció dels dinosaures; Caminant amb cavernícoles (2003), centrada en els nostres antecessors; Monstres marins (2003), que fa un repàs dels grans depredadors aquàtics de totes les eres; Encontres amb monstres (2003) dedicada a la megafauna quaternària que convisqué amb l’home (el mamut, el peresós gegant...); Caminant amb monstres (2005), protagonitzada per la fauna anterior a l’emergència dels dinosaures, i un llarg etcètera de documentals monogràfics. I a part tenim altres productes més efectistes i carregats d’adrenalina de la mà de Discovery Channel o el Canal
5, 6, i 7 de setembre de 2014
Historia, com Jurassic Fight Club (2008), per posar un exemple en què el nom ho diu tot. Per què ens fascinen tant els animals prehistòrics, sobretot als nens? Existeix una barreja de por i atracció per qualsevol tipus de monstre, siguin dracs, dimonis o ovelles de dos caps. No en va el terme monstre ve del llatí “monstrare”, que significa mostrar o ensenyar, perquè és una cosa digna de veure. Aquest sentiment ambivalent de curiositat-rebuig és un fenomen universal en totes les cultures i en totes les èpoques que ha de tenir alguna explicació de base neurològica. Però els dinosaures, els mamuts i altres bèsties prehistòriques, a diferència dels dracs i els trolls són reals, es poden estudiar, no són una quimera. I
‘Miocen
aquesta fascinació i interès ha creat una interessant sinèrgia amb el món científic (encara que esbiaixada). Que en un indret es trobin restes de dinosaures és rebut com una benedicció perquè és sinònim de visitants. Trobar restes de ratolins prehistòrics, per exemple, no. I si hi ha turistes hi ha més disposició per excavar i investigar. A partir dels anys 90 del segle passat es començaren a excavar jaciments de dinosaures a l’entorn dels Pirineus i molts pobles passaren de l’anonimat a ser coneguts gràcies al seu petit museu: Areny de Noguera, Tremp, Orcau, Isona, Basturs, Coll de Nargó, Fígols, Fumanya…Els dinosaures s’han convertit en patrimoni i símbol d’identitat d’aquestes viles i així ha de ser: només es defensa el que s’estima i s’integra, el que
passa de la ciència al patrimoni cultural. Els dinosaures van viure fa entre 230 i 65 milions d’anys enrere, aproximadament. Al Vallès no tenim roques d’aquest període però tenim materials d’un altre període més recent amb bèsties que també podrien protagonitzar documentals i inflamar la nostra imaginació. En les modestes carenes de la plana vallesana, com per exemple, la Serra de Can Trullàs, la Serra de Galliners, la Serra de les Martines, Montagut, etc. s’han trobat moltes restes de fauna miocena. El Miocè és un període geològic que va començar fa uns 23 milions d’anys i va acabar en fa uns 5. Aleshores la fisonomia del nostre país ja era a grans trets com l’actual: els Pirineus ja existien, la Conca de l’Ebre també i just aleshores la depressió del Vallès-Penedès s’estava formant alhora que s’anava omplint de grava, sorra i argila procedents de les serralades Prelitoral i Litoral, sediments que formen les carenes esmentades. Els jaciments paleontològics miocens ens parlen d’una laurisilva poblada de rars animals. Us en descriuré alguns dels més sorprenents.
El Miocè és un període geològic que va començar fa uns 23 milions d’anys i on la fisonomia del país era pràcticament igual a la que coneixem actualment
Closca de ‘Cheirogaster’, una tortuga gegant de la qual s’han trobat força exemplars. Foto: Redacció
Els gegants d’aquest ecosistema eren dos parents dels elefants actuals: el dinoteri i el gomfoteri. El dinoteri és el segon mamífer terrestre més gran que mai hagi existit: un mascle podia arribar a pesar unes 12-14 tones (el doble que un elefant africà). Tenia una trompa curta i els seu ullals eren a la mandíbula inferior i es corbaven enrere com els d’una retroexcavadora. Un gomfoteri pesava unes 4-5 tones i tenia una particularitat molt curiosa: a part de dos ullals llargs al maxil·lar superior, com els dels elefants, en tenia dos més, plans, a l’extrem d’un maxil·lar inferior molt allargat i que feien de pala per desarrelar plantes. Un dels animals que segura-
CIÈNCIA I TECNOLOGIA
5, 6, i 7 de setembre de 2014
39
nic Park’ ment trobaríem més estrany era el calicoteri. Imagineu-vos un mamífer quadrúpede de la mida d’un elefant asiàtic, amb el cap i el cos semblants al d’un cavall de tir, però amb les extremitats molt robustes: les posteriors curtes i les anteriors molt més llargues, com un goril·la. Probablement el calicoteri caminava sobre els nusos de les mans, també com els goril·les, però no era un primat sinó un perissodàctil, com els cavalls o els rinoceronts. Tots els perissodàctils actuals tenen peülles i en canvi, el calicoteri tenia unes poderoses urpes. Els seus hàbits i costums ens podrien haver recordat al d’un enorme peresós terrestre. Parlant de cavalls i rinoceronts, sabem que hi havia grans ramats d’Hipparion, un petit equí de tres dits, i tres o quatre espècies de rinoceròtids, amb banyes i sense, tan grans o més que els actuals rinoceronts blancs o tant petits com un porc. També s’han trobat alguns homínids com el driopitec, l’anoiapitec o el pierolapitec, que eren semblants a l’orangutan en aparença, mida i hàbits. Són importants per estar situat en una de les branques del nostre arbre evolutiu humà. Un altre pacífic herbívor gegant era la tortuga Cheirogaster de dimensions semblants a les de les tortugues de les Illes Galápagos. I qui es menjava tot aquest munt de carn d’herbívor? A la cúspide d’aquest ecosistema hi havia tres súper-depredadors: l’Amphicyon, el Machairodus i l’Albanosmilus. Amphicion vol dir en llatí “gos ambigu” i el seu aspecte recordaria al d’un llop de la mida d’un os bru, amb unes mandíbules molts fortes que podien partir ossos. El Machairodus era un felí de dents de sabre de la mida d’un tigre i amb uns enormes i esfereïdors ullals de prop d’un pam. L’Albanosmilus també era una fera de dents de sabre, semblant a
Dipòsit legal: B-25860-2013 Dipòsit legal: B-25860-2013
l’anterior però més petita i amb les potes curtes i robustes, però no era un felí, sinó que pertanyia a la família dels nimràvids, que avui ja no existeix. Es tracta d’un cas de convergència evolutiva en què espècies de branques diferents adopten hàbits i formes semblants. Gràcies a aquesta fauna i molta més, la comarca del Vallès és ben coneguda pels paleontòlegs de tot el món. Darrera hi ha dècades de feina de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP), amb seu a Sabadell i la UAB. Aquesta institució és hereva de la iniciativa
També s’han trobat alguns homínids com el driopitec, l’anoiapitec o el pierolapitec, que eren semblants a l’orangutan en aparença, mida i hàbits del sabadellenc Miquel Crusafont (1910-1983) i altres col·laboradors. L’any 1969, la Diputació de Barcelona va donar suport als projectes d’en Crusafont i va crear l’Institut Provincial de Paleontologia, entitat precursora de l’actual ICP. L’Institut duu a terme una doble tasca d’investigació i divulgació gràcies al seu modern museu i les activitats que programa, per a totes les edats. Des del meu punt de vista, tot això està molt bé, però encara falta un indicador més per visualitzar que aquesta socialització del coneixement ha tingut èxit: que formi part la cultura pop i es retroalimenti, com els dinosaures. El dia que un equip de esportiu de secundària s’anomenin els Dinoteris de Can Jofresa, quan un club de motoristes utilitzi com a símbol un crani de Machairodus, quan un grup de diables passegi als correfocs un calicoteri rampant a escala 1:1 eriçat de carretilles, o es faci una peli d’aventures amb aquesta fauna, ja serem a Miocenic Park.
President i CEO: Serafí Gàzquez i Moya Sotspresident i director financer: Amadeu Cazador Puig Resp. d’institucions, partits polítics i universitats: Jordi Dueso Almirall Adjunta a direcció: Mireia Guerola Carbó Responsable comercial: Miriam Chimeno Fernández Comercials: Carles Cortada, Ton Vilageliu
Restes d’en Pau, un ‘Pierolapithecus catalaunicus’, la troballa amb més repercussió feta a la fossa del Vallès-Penedès. Foto: Redacció
Coach: Joan Carles Folia Torres Direcció de redacció: Rosa Sariñena Iborra Cap de tancament: Mireia Prat Duran Cap de NEWTdigital: Sílvia Guinart Periodistes: Xavi Calvó Mazorriaga, Laura Alastruey Arnan, Zuriñe Martín Cazorla, Mireia Prat Duran. La contra: Montse Puig i Jorge Flores
Entreteniments: Josep Hierro i Ubach Col·laboradors: Marc de la Torre, Oriol Marcet, Artur Martínez, Isaac Camps, Toni Hernández, Andreu Enrich, Iñaki Bustínduy, Lluís Garrido, Rafa Blanco, Daniel Ollé, Isaac Meler, Cristina Mora, Miquel Sureda, Sílvia Gelices Nieto, Genís Cardona, Santi Soucheiron. Final de Trajecte: Núria Casanovas, Anna Fernández, Anna Brullet.
Il·lustracions: Dani Zarzuelo Ressenyes: Oriol González, Cesc Llaverias, Synusia, Abacus Terrassa. Casa del llibre. Correcció lingüística: Berta Homs i Corbera Fotografia: Marta Balaguer Comas, Lydia Cazorla Maquetació: Mireia Alcaraz Montoya Disseny editorial: Julio Estrela Arenas Distribució: MarinaBCN Distribucions