38
Isaac Camps Geòleg i editor científic
L’
any vinent s’estrenarà la pel·lícula Parc Juràssic IV, la primera d’una nova trilogia, i qui sap si tornarem a viure una altra febrada dinomaníaca. Parc Juràssic (1993) tingué un gran impacte popular. Mai fins aleshores s’havien presentat aquests animals amb tant realisme. En el seu moment marcà una fita dels efectes especials: semblaven bèsties rodades contemporàniament, com un documental! Al caliu del seu èxit comercial i les mateixes tecnologies, la BBC va explotar uns quants anys la bombolla fabricant excel·lents documentals sobre la fauna prehistòrica. El primer fou Caminant entre dinosaures
CIÈNCIA I TECNOLOGIA
(1999), la sèrie més cara per minut rodat de la història. La seguiren altres com Caminant entre les bèsties (2001), dedicada als grans mamífers que regnaren després de l’extinció dels dinosaures; Caminant amb cavernícoles (2003), centrada en els nostres antecessors; Monstres marins (2003), que fa un repàs dels grans depredadors aquàtics de totes les eres; Encontres amb monstres (2003) dedicada a la megafauna quaternària que convisqué amb l’home (el mamut, el peresós gegant...); Caminant amb monstres (2005), protagonitzada per la fauna anterior a l’emergència dels dinosaures, i un llarg etcètera de documentals monogràfics. I a part tenim altres productes més efectistes i carregats d’adrenalina de la mà de Discovery Channel o el Canal
5, 6, i 7 de setembre de 2014
Historia, com Jurassic Fight Club (2008), per posar un exemple en què el nom ho diu tot. Per què ens fascinen tant els animals prehistòrics, sobretot als nens? Existeix una barreja de por i atracció per qualsevol tipus de monstre, siguin dracs, dimonis o ovelles de dos caps. No en va el terme monstre ve del llatí “monstrare”, que significa mostrar o ensenyar, perquè és una cosa digna de veure. Aquest sentiment ambivalent de curiositat-rebuig és un fenomen universal en totes les cultures i en totes les èpoques que ha de tenir alguna explicació de base neurològica. Però els dinosaures, els mamuts i altres bèsties prehistòriques, a diferència dels dracs i els trolls són reals, es poden estudiar, no són una quimera. I
‘Miocen
aquesta fascinació i interès ha creat una interessant sinèrgia amb el món científic (encara que esbiaixada). Que en un indret es trobin restes de dinosaures és rebut com una benedicció perquè és sinònim de visitants. Trobar restes de ratolins prehistòrics, per exemple, no. I si hi ha turistes hi ha més disposició per excavar i investigar. A partir dels anys 90 del segle passat es començaren a excavar jaciments de dinosaures a l’entorn dels Pirineus i molts pobles passaren de l’anonimat a ser coneguts gràcies al seu petit museu: Areny de Noguera, Tremp, Orcau, Isona, Basturs, Coll de Nargó, Fígols, Fumanya…Els dinosaures s’han convertit en patrimoni i símbol d’identitat d’aquestes viles i així ha de ser: només es defensa el que s’estima i s’integra, el que
passa de la ciència al patrimoni cultural. Els dinosaures van viure fa entre 230 i 65 milions d’anys enrere, aproximadament. Al Vallès no tenim roques d’aquest període però tenim materials d’un altre període més recent amb bèsties que també podrien protagonitzar documentals i inflamar la nostra imaginació. En les modestes carenes de la plana vallesana, com per exemple, la Serra de Can Trullàs, la Serra de Galliners, la Serra de les Martines, Montagut, etc. s’han trobat moltes restes de fauna miocena. El Miocè és un període geològic que va començar fa uns 23 milions d’anys i va acabar en fa uns 5. Aleshores la fisonomia del nostre país ja era a grans trets com l’actual: els Pirineus ja existien, la Conca de l’Ebre també i just aleshores la depressió del Vallès-Penedès s’estava formant alhora que s’anava omplint de grava, sorra i argila procedents de les serralades Prelitoral i Litoral, sediments que formen les carenes esmentades. Els jaciments paleontològics miocens ens parlen d’una laurisilva poblada de rars animals. Us en descriuré alguns dels més sorprenents.
El Miocè és un període geològic que va començar fa uns 23 milions d’anys i on la fisonomia del país era pràcticament igual a la que coneixem actualment
Closca de ‘Cheirogaster’, una tortuga gegant de la qual s’han trobat força exemplars. Foto: Redacció
Els gegants d’aquest ecosistema eren dos parents dels elefants actuals: el dinoteri i el gomfoteri. El dinoteri és el segon mamífer terrestre més gran que mai hagi existit: un mascle podia arribar a pesar unes 12-14 tones (el doble que un elefant africà). Tenia una trompa curta i els seu ullals eren a la mandíbula inferior i es corbaven enrere com els d’una retroexcavadora. Un gomfoteri pesava unes 4-5 tones i tenia una particularitat molt curiosa: a part de dos ullals llargs al maxil·lar superior, com els dels elefants, en tenia dos més, plans, a l’extrem d’un maxil·lar inferior molt allargat i que feien de pala per desarrelar plantes. Un dels animals que segura-