LGTBI+, racisme i colonialitat. Una aproximació a la independència des del concepte d’homonacionalisme Núria Sadurní Balcells
Debats, processos i plantejaments En el context actual de debat públic sobre l‟autodeterminació de Catalunya, s‟estan posant sobre la taula múltiples lluites socials, que van calant en els discursos d‟independència. Són tractades amb diferents graus d‟interès públic i privat, tant per debatre si són més urgents de tractar o menys que la independència, com per discutir com es projecta la situació de certes qüestions en cas de construir un estat propi. En aquest aspecte, diverses1 activistes lesbianes, gais, trans*2, bisexuals, intersexuals, i més (en endavant, LGTBI+)3 van articulant els seus discursos amb els d‟independència, buscant punts en comú i assenyalant-hi tensions —tot i que moltes altres activistes no han entrat en aquest debat—. Mostra d‟aquesta articulació són les banderes de l‟arc de Sant Martí que apareixen en manifestacions per la independència, o les banderes d‟independència que cada cop són més presents en les manifestacions per l‟alliberament LGTBI+, i fins i tot s‟ha creat una bandera que fusiona les dues anteriors, combinant l‟estrella i el triangle de la bandera estelada sobre un fons irisat. Diverses personalitats públiques han intervingut també en el debat. Per exemple, Eugeni Rodríguez, activista LGTBI+, que declarava el 2014 que «autodeterminació és alliberament» (International Comission of European Citizens, 2014). I Dolors Bassa, consellera de Treball, Afers Socials i Famílies per ERC, que en un article al diari Ara (4 d‟agost de 2016) i a la web del partit (14 de novembre de 2016) argumentava: «A la futura República Catalana la diversitat es viurà com una font
1
Per no fer servir el masculí de forma genèrica, i per tal d’aproximar-me a una forma d’escriptura que discrimini per raons de gènere i a falta d’una normativa en llengua catalana sense marca de gènere, en aquest text utilitzaré el femení genèric com si estigués parlant tota l’estona del subjecte omès «persona». 2 El terme trans*, amb asterisc, s’utilitza en aquest text com a terme paraigua per a la multitud de formes d’identitat i expressió de gènere que els termes transsexual i transgènere no arriben a abraçar. 3 L’acrònim LGTBI+ és objecte de debat i tensió en diferents àmbits de l’activisme i l’acadèmia. Es poden trobar en la literatura i l’activisme diversos acrònims que incorporen diverses identitats. En aquest text, utilitzo LGTBI+, amb el + com a paraigua de tot el que LGTBI no arriben a anomenar, o bé LGTBI quan només es fa referència a polítiques o discursos que afecten únicament a L, G, T, B i I.
1
de riquesa, amb normalitat social i de melic d'una gran cohesió social.» Això indica la rellevància que van prenent alguns discursos LGTBI+ en l‟àmbit de política general. Tot plegat té lloc enmig d‟un procés d‟institucionalització del moviment LGTBI (Aljama i Pujol, 2013) i en un espai occidental neoliberal. Per això, cal plantejar com es conjuguen tots aquests elements i quins efectes tenen. Per analitzar la situació actual de Catalunya i l‟estat i ús de tot allò LGTBI+ en el context descrit, proposo utilitzar el concepte homonacionalisme, proposat per Jasbir Puar (2007). Aquest concepte és una eina útil per a pensar qui queda dins i qui queda fora de la idea de nació en l‟articulació amb els discursos d‟alliberament LGTBI+, així com les formes de regulació de qui queda dins, i que per tant resulta útil per pensar com es conceptualitza el fet LGTBI+ en una Catalunya independent. Tot i que aquest concepte parteix del context nordamericà, ha demostrat utilitat per analitzar realitats d‟arreu del món, com ara Israel, però també d‟Europa (vegeu, per exemple, El-Tayeb, 2012 o Colpani, 2014). Puar planteja que hi ha hagut un moviment biopolític en què la població LGTBI+ ha passat d‟estar a la perifèria a ser centre d‟interès de la política general. En aquest moviment, exposa, l‟objectiu no ha estat mai incloure les sexualitats dissidents, sinó reforçar el projecte de la blanquitud. Això passa per l‟assimilació dels subjectes LGTBI+ a un sistema capitalista occidental que sistemàticament exclou les formes corporals i de vida no blanques. D‟aquesta manera, no s‟inclouen tots els discursos i subjectes LGTBI+, sinó només aquells que interessen a la política general. Aquest procés té diverses manifestacions imbricades que Puar (2007) anomena excepcionalisme sexual, allò queer com a regulador i supremacia de la blanquitud. L‟excepcionalisme sexual, és a dir, la construcció del propi territori com a millor que d‟altres pel que fa a llibertats i drets sexuals, es fa per oposició directa a una Altra, habitualment àrab, que seria la que no tindria llibertats ni drets sexuals. D‟aquesta manera, l‟excepcionalisme sexual tindria efectes de construcció racista contra una altra suposadament homòfoba. Aquesta separació, a més, es fa basant-se en la premissa que la incorporació de tot allò LGTBI+ implica civilització i modernitat, situant allò queer com a regulador i relegant aquesta altra a un espai de retrocés i premodernitat. Això implica efectes altament racistes que es veuen reflectits en la quotidianitat de les persones blanques i no blanques, i tot plegat contribueix al projecte de la supremacia de la blanquitud. Institucionalització, instrumentalització i modernitat
2
En quaranta anys, a Catalunya, de manera similar a l‟estat espanyol, hem passat d‟un escenari de persecució legal de la dissidència sexual a un marc legal de persecució de la LGTBI-fòbia i un suport institucional d‟esdeveniments públics de caire LGTBI+. La feina de moltes activistes ha aconseguit no només una discriminalització de certes formes de dissidència sexual, sinó també una gran visibilitat en l‟espai social. Cal dir, per això, que aquesta visibilitat només es dona en dates assenyalades i a les ciutats més grans, on la pressió activista és més forta, i de determinats subjectes LGTBI+. Comparant aquestes dues estampes temporals podríem construir fàcilment una narrativa, força generalitzada, que hi ha hagut un avenç en la matèria. Una narrativa present, per exemple, l‟1 de juliol de 2017, en una performance de commemoració dels quaranta anys de lluita per l‟alliberament LGTBI que va tenir lloc a la plaça de Sant Jaume de Barcelona al final de la manifestació de la Comissió Unitària 28 de juny. Tanmateix, entendre aquesta superació de manera lineal té diversos perills i dificulta la visibilitat de certes tensions. D‟aquesta manera, no es tracten les qüestions relacionades amb l‟homonormativitat, que implica una assimilació a un sistema heteropatriarcal racista, classista, capitalista i colonial que travessa bona part dels subjectes LGTBI+ en contextos occidentals, i s‟invisibilitza que hi ha un conjunt de subjectes que no han estat inclosos en aquests canvis. Per exemple, el capitalisme rosa té un gran nínxol a la ciutat de Barcelona (Yustres, 28 de juny de 2014) i potencia un públic gai masculí consumista, mentre que les dones trans*, especialment aquelles racialitzades i sense papers, una part important de les quals es dediquen al treball sexual, continuen sent un col·lectiu que no desperta l‟interès de les institucions públiques. Per altra banda, es corre el perill de caure en l‟afirmació que aquesta és la ruta universal a seguir per aconseguir un alliberament sexual, i aquesta mirada s‟estén i s‟exporta a propostes d‟intervenció Nord-Sud salvacionistes en temàtica LGTBI+. En les polítiques institucionalitzades, la línia de pensament que més pes té és la que prova de normalitzar i integrar el col·lectiu LGTBI+ (Aljama i Pujol, 2013). Això comporta una desradicalització de les demandes, que de mica en mica són passades pel sedàs d‟allò que més convé a les institucions, deixant de banda les crítiques més estructurals
al
sistema,
les
més
feministes,
antiracistes,
anticolonialistes
i
anticapitalistes. I la desradicalització de les demandes implica que les persones que més s‟han beneficiat dels canvis i avenços en l‟àmbit LGTBI+ són aquelles que més privilegis tenien (per origen, nacionalitat, color de pell, classe social o conformitat de gènere, per exemple). En canvi, les demandes que s‟han anat perdent són les que tenen més a veure amb una transformació de fons (Aljama i Pujol, 2013), com les que 3
s‟articulen amb la crítica antiracista, anticlassista o abolicionista del sistema penitenciari. A més, aquesta inclusió de certes demandes del moviment LGTBI+ en espais institucionals ha permès a partits, governs i empreses privades una rentada de cara o pinkwashing4 que no només instrumentalitza les necessitats de les persones LGTBI+ sinó que contribueixen a reforçar una imatge social d‟inclusió total que és només un efecte òptic (vegeu, per exemple, Pérez-Sánchez, 2017, per a una explicació més extensa del fenomen). D‟aquesta manera, si ens fixem en el canvi que hi ha hagut, per exemple, entre el moment just després de la dictadura franquista i el moment actual, no podem centrarnos únicament a mirar què s‟ha aconseguit, sinó que cal també preguntar-se sobre les absències en aquest procés. Qui queda dins i qui queda fora d‟aquesta inclusió? Finalment, cal pensar què ha implicat i continua implicant la inclusió dels subjectes LGTBI+ que efectivament han estat inclosos. Per una banda, algunes regulacions, com el dret al matrimoni, es converteixen en imposició en algunes situacions, com ara quan es vol percebre una pensió de l‟estat, heretar una propietat o adoptar criatures, o l‟obligatorietat d‟un tractament hormonal esterilitzant en cas de voler fer un canvi de sexe als documents legals (Aljama i Pujol, 2013). Així, en lloc d‟aconseguir abolir les formes de poder que implica el matrimoni o les institucions mèdiques, qui vol fer algun d‟aquests tràmits necessita passar-hi necessàriament, i en lloc de ser una opció passa a ser obligació. Una desradicalització del moviment i una aposta únicament per formes institucionals que exclouen sistemàticament una perifèria non grata, conjugada amb una regulació dels subjectes que queden inclosos al centre d‟interès, té el perill de reforçar una estructura de poder colonial i capitalista, així com, malgrat la ironia, del sistema heteropatriarcal. «Catalonia, next state in Europe» Un dels lemes que se sol veure a les manifestacions per la independència diu «Catalonia, next state in Europe», que en anglès vol dir «Catalunya, nou estat d‟Europa». Aquest lema és molt indicatiu per dues raons. La primera, l‟idioma que es 4
Pinkwashing és un terme anglès que fa referència a una rentada d’imatge a través de la instrumentalització del fet LGTBI+, que queda referit com a element pink, rosa.
4
fa servir, l‟anglès. Un lema en anglès implica que el públic al qual s‟adreça és internacional occidental, de manera que no s‟apel·la a l‟estat espanyol sinó a un posicionament i visualització internacionals. D‟altra banda, el lema centra la demanda no només a ser un estat independent, sinó d‟esdevenir un estat europeu. Europa, per la seva banda, ha esdevingut un espai on els discursos en alineació a l‟homonacionalisme han anat prenent importància de manera generalitzada (El-Tayeb, 2012), i força centralitat en alguns indrets. D‟aquesta manera, Europa és construïda com una fortalesa de llibertats sexuals sota setge (Colpani i Habed, 2014), un atac que suposadament ve de la mà de les poblacions migrades no blanques, sobretot les àrabs. (El-Tayeb, 2012). En aquest context, hi ha un augment de la islamofòbia arreu d‟Europa (Mepschen, Duyvendak i Tonkens, 2010), sobretot en aquelles comunitats on hi ha més població musulmana, en què s‟apel·la al suposat retard cultural d‟aquestes comunitats. Aquesta idea de progrés i retard que ubica les llibertats sexuals al centre, situa en alguns debats el fet LGTBI+ com a vara de mesura de la modernitat d‟un territori, cosa que aporta una justificació ideològica ideal a una perspectiva civilitzadora (Haritaworn, 2008). L‟apel·lació a l‟europeïtat de Catalunya, sovint discutida a través de la seva pertinença o no a la Unió Europea en cas de secessió, és un tema recurrent en els debats sobre la independència de Catalunya. Tot i que hi ha alguns discursos crítics amb la voluntat de continuar a la Unió Europea com a estat independent, bona part del debat al voltant de la independència parteix de l‟assumpció que mantenir-se a la Unió Europea és positiu i se centra a pensar si això és viable o no. D‟aquesta manera, s‟alinea la nació imaginada de Catalunya amb una Europa colonial, on les formes de racisme s‟actualitzen per mantenir una supremacia de la blanquitud, i on moltes de les polítiques se centren a voler «civilitzar el migrant homòfob» (Haritaworn, Tauquir i Erdem, 2008) i masclista, de manera que elimina qualsevol forma d‟agència queer no blanca i reïfica una falsa imatge de la blanca «autòctona» com a inherentment gay friendly vers una imatge d‟una altra no blanca sempre homòfoba i, com a tal, sempre heterosexual. Una alineació de Catalunya amb Europa que comporta, com a efecte directe, racisme. Territori Un dels motius pel qual el concepte d‟homonacionalisme és útil per analitzar el moment que viu Catalunya és perquè permet observar com algunes formes d‟inclusió 5
prenen lloc i rellevància en una escala geopolítica internacional de relacions de poder Occident-Orient. Durant els últims anys, i coincidint amb l‟aprovació de canvis legals que reflecteixen algunes demandes del moviment LGTBI+ (com, per exemple, el matrimoni igualitari), a bona part dels territoris que considerem Occident s‟ha anat construint una visió excepcional del propi en relació amb la situació i els drets de les persones LGTBI+. Aquesta visió, que Jasbir Puar anomena excepcionalisme sexual (2007), es fa en comparació amb altres indrets on la situació del fet LGTBI+ és considerada radicalment pitjor. El problema, aquí, és pensar els subjectes com a reflex dels marcs legals dels seus territoris. És a dir, pensar que, per exemple, una persona europea és sempre amigable amb l‟homosexualitat i una persona d‟un país on el marc legal penalitza l‟homosexualitat és sempre homòfoba. Aquesta generalització comporta racisme, el qual es basa en el sol fet de si el lloc d‟on provenen l‟una i l‟altra accepta l‟homosexualitat o no, i parteix de la premissa que totes les persones d‟aquest col·lectiu «altre» tenen una manera homogènia de ser i de pensar. Aquest excepcionalisme sexual, a més, també serveix per invisibilitzar les absències en les realitats LGTBI+ del lloc considerat millor per ser lesbiana, trans*, bisexual o gai. En aquesta línia, sorgeixen també discursos salvacionistes que demanen una intervenció internacional a aquests altres indrets. Descrits, entre d‟altres, per Puar (2007), neguen una altra vegada l‟agència queer i les resistències locals i imposen arreu unes formes de sortir de la sexualitat i d‟expressió i identitat de gènere normatives basades i enteses únicament de manera occidental. Catalunya, com a espai occidental i amb un discurs independentista en bona part alineat amb una idea d‟Europa de fortalesa de llibertats, no se salva d‟aquest excepcionalisme sexual. Moltes de les formes contemporànies de pensar Catalunya en comparació amb territoris i subjectes d‟espais no occidentals comprenen discursos d‟excepcionalisme sexual. A més, alguns d‟aquests discursos d‟excepcionalisme sexual van lligats a un interès de centrar les polítiques LGTBI+ actuals a crear i implementar marcs punitius contra la LGTBI-fòbia que no només disten de les propostes radicals de desfer el sistema carcerari i punitiu sinó que, a més, aposten per deixar una part important de la lluita contra la LGTBI-fòbia en mans d‟un sistema policial, que en origen i a la pràctica és un sistema masclista, homòfob i trànsfob i que, alhora, castiga més precisament aquells subjectes perifèrics (vegeu, per exemple, el cas de Patricia Heras, a Asenjo, 2014). Inclusions, exclusions, absències i independència
6
Aquesta ha estat tan sols una petita aproximació a l‟anàlisi de la situació de Catalunya pel que fa a l‟estat i l‟ús del fet LGTBI+. Una Catalunya on aparentment hi ha inclusió de la dissidència sexual, però que en el procés de ser incorporada també passa a ser regulada. Una inclusió, a més, totalment parcial, que afavoreix aquelles formes de sexualitat dissident que més s‟assimilen a les estructures de poder dominant i que, per tant, les acaba reforçant. D‟altra banda, Catalunya és pensada en alineació amb una lògica europeista que constantment es pensa i se situa a si mateixa des de la construcció i ubicació d‟un altre espai on la modernitat no és possible, principalment, per la manca d‟inclusió de llibertats sexuals. Una lògica que a Catalunya es reprodueix sovint no únicament quan es plantegen discursos sobre les altres, sinó també quan es pensa com a terra de llibertats. A la vegada, però, aquest miratge de llibertat es veu truncat per l‟existència d‟una sèrie de subjectes LGTBI+ que no han estat inclosos com a centre d‟interès i que, per tant, evidencien que la situació no és tan ideal. Finalment, trobem tota una visibilitat del fet LGTBI+ que se centra solament en aquelles parts del discurs més fàcils d‟incorporar institucionalment, reïficades en una idea de diversitat buida i sempre ubicada fora de l‟heteronorma, i que a més serveix com a rentada de cara a tot un seguit de partits polítics i empreses privades. Ara bé, també comptem amb moltes experiències de resistència que lluiten per contestar aquesta instrumentalització i buidatge del discurs, tant des de l‟acció col·lectiva com des de la individual. Aquest és el marc en què tenen lloc els discursos i els debats sobre la independència: les banderes LGTBI+ independentistes, els discursos de suport d‟activistes, els manifestos institucionals amb voluntat de normalitzar. I també les resistències activistes i individuals, que visibilitzen i construeixen tensions a aquestes pràctiques i discursos. Un debat en què, en la gran majoria de discursos independentistes, fa falta entrar a conversar profundament per poder plantejar una independència que sigui un alliberament. I això implica visualitzar les absències i invisibilitzacions d‟aquests discursos d‟independència, i escoltar aquelles que les posen sobre la taula, com fan en aquests moments, per exemple, algunes activistes antiracistes racialitzades de l‟entorn de Barcelona. Aquest és un debat obert i molt complex, que en aquest petit text tan sols he pogut començar a abordar, i he deixat al tinter contextos i situacions que encara queden per tractar. Per continuar pensant-hi, però, plantejo algunes preguntes obertes: Qui queda dins i qui queda fora dels debats d‟independència? Quins 7
discursos de dissidència sexual són incorporats, i de quina manera? Quin rol es proposa que tingui el fet LGTBI+ en el procés independentista, a qui beneficia i a qui perjudica? I, finalment, quina és la forma de control i disciplina amb què es pretén continuar regulant els subjectes LGTBI+ i deixar-ne fora d‟altres, en una imaginada República Catalana? Nota d’agraïment Aquest text ha estat possible gràcies a les converses i debats amb diverses persones. Vull agrair especialment a la Nagore García i a en Josan Langarita les seves valuoses mirades i revisions a aquestes pàgines, sense les quals la seva qualitat hauria quedat molt més minvada. Referències ALJAMA, Patricia i Joan PUJOL (2013). Reflexiones sobre la institucionalización del movimiento LGBT desde el contexto catalán y español. Interface, 5(2), 159-177.
ASENJO, Diana (productora) i Xavier ARTIGAS i Xapo ORTEGA (directors). Ciutat Morta. [Cinta documental]. Barcelona: Metromuster, 2014.
BASSA, Dolors. “LGTBI: seguim avançant en drets”. Ara [Barcelona] (4 d‟agost de 2016).
Recuperat
de
http://www.ara.cat/opinio/dolors-bassa-lgtbi-avancant-
drets_0_1626437347.html
BASSA, Dolors. Avancem en drets per construir un nou país. [En línia] Esquerra Republicana
de
Catalunya.
<http://lgtb.esquerrarepublicana.cat/article/38631/avancem-en-drets-per-construir-unnou-pais> [Consulta: 14 de novembre de 2016]
COLPANI, Gianmaria (2014). “In Europe It‟s Different: Homonationalism and Peripheral Desires for Europe" a AYOUB, Philip i PATERNOTTE, David. LGTB Activism and the Making of Europe: A Rainbow Europe? Basingstoke, UK: Palgrave Macmillan.
COLPANI, Gianmaria, i Adriano José HABED (2014). “What is European about homonationalism? Thinking through the Italian Case” a LEURS, Koen i OLIVIERI, 8
Domitilla (eds) Everyday feminist research praxis: Doing gender in the Netherlands, p. 23-39. Newcastle: Cambridge Scholars Publishing.
EL-TAYEB, Fatima (2012). “Gays who cannot properly be gay: Queer Muslims in the neoliberal European city" a European Journal of Women's Studies, 19 (1), p. 79-95.
HARITAWORN, Jin. (2008). Loyal Repetitions of the Nation: Gay Assimilation and the «War on Terror». Dark Matter, 3.
HARITAWORN, Jin, Esra ERDEM i Tamsila TAUQUIR (2008). “Gay Imperialism: Gender and Sexuality Discourse in the «War on Terror»” a MIYAKE, Esperanza i Adi KUNTSMAN (ed.) Out of Place: Interrogating Silences in Queerness/Raciality. York, UK: Raw Nerve Books.
RODRÍGUEZ, Eugeni. International Comission of European Citizens (ICEC-Catalunya) [Arxiu de vídeo]. Barcelona: 2014 <https://www.youtube.com/watch?v=MG4KSM75M0>
MEPSCHEN, Paul, Jan Willem DUYVENDAK i Evelien H. TONKENS (2010). “Sexual Politics, Orientalism and Multicultural Citizenship in the Netherlands”, Sociology, 44 (5), p. 962-979. PÉREZ-SÁNCHEZ, Gema (2017). “Pinkwashing" a PLATERO, R. Lucas, María ROSÓN y Esther ORTEGA (ed.). Barbarismos queer y otras esdrújula, p. 348-355. Barcelona: Edicions Bellaterra.
PUAR, Jasbir (2007). Terrorist Assemblages. Homonationalism in Queer Times. Durham, NC: Duke University Press.
YUSTRES, Víctor. “La cara rosa de la „marca Barcelona‟: model de negoci” La Directa [Barcelona]
(28
de
juny
de
2014).
<https://directa.cat/cara-rosa-de-
%E2%80%98marca-barcelona%E2%80%99-model-de-negoci>
9