JOC - Llibret Falla Sagrada Familia Corea 2016 by borjaabargues

Llibret de la Falla Sagrada FamĂlia Corea 2016

A Pep Romaguera, un home ben plantat

Aquest link t’adreça al llibret digital http://www.joc2016.org

C O B E RTE S Il·lustració: MaldeCap Estudio Creativo Fotografia Original: Borja Abargues Disseny Gràfic: Mister Lessmore

Editors /Associació Cultural Falla Sagrada Família Corea Delegada de llibret / Elena Bañuls Perez Delegació de llibret / Borja Abargues, David Alfaro, Lorena Milvaques i Eduardo Montoro Col·laboradors: Vicenta Llorca © Portada: Maldecap Estudio Creativo i Borja Abargues © Il·lustracions explicació falla major: Mister Lessmore © Il·lustracions explicació falla infantil: Amanda Cerdà Text explicació de la falla major / La Comissió Text explicació de la falla infantil / Anna Pujades Disseny gràfic, maquetació i arts finals / Mister Lessmore Impressió / Impressa.es Imprés a Espanya_Printed in Spain Depòsit Legal / V-380-2010 ISBN / 978-84-616-8180-8

Í N D EX

L l ibre t de l a Fa l l a

9 –Salutacions– 27 –Explicació de la Falla Major– 49 –Joc de Molts– 87 –Joc d’Imatges– 109 –Executiva Major i Cens Faller– 114 –Premis i Recompenses–

117 –Col·laboradors–

Aquest llibret participa en els premis “Ortifus” i “Climent Mata” de les Lletres Falleres (www.lletresfalleres.info)

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià. Any 2016. Tots els drets reservats. Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’esta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, excepte excepció prevista per la llei. Dirigisca’s a la delegació del llibret si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’esta obra. Els comentaris i opinions de cada col.laborador són propietat d’ell mateix, i l’Associació Falla Sagrada Família “Corea” no se’n fa responsable. Els textos presentats als diferents premis han estat triats per la Comissió del Llibret de la Falla Corea.

Comenรงa el Joc

SA LU TAC I O N S

PR E S I DE NT Rafa Gr eg or i P ascual

Juguem? S’obri el teló. Estic jo i... Kiko, Manolo, Sergio, Paco, Mª José, Laura, Marcos, Elena... 10

Què és? L’executiva de COREA, jove, nova, amb ganes de fer falla, festa, rebombori, carrosses, llibret i el que faça falta. Tinc el grup que tothom voldria al seu costat. S’obri el teló. Aquesta és fàcil. Torne a estar jo, conste que soc guapo, val? però del braç de Paula, molt més guapa que jo, on va parar i ens acompanyen Eva, Maria, Marta, Raquel i Imma, però, per si de cas, amb Sergio, Pepe, David, Carles i Vicent. Això sí que és un reinat!!! S’obri el teló. Però ara estic jo sol dalt de l’escenari. Estic somrient. Sóc feliç. N’hi ha una, dos, tres, quatre taules llargues plenes. Estan tots junts, joves, menys joves, majors, més majors, tots junts i tots parlen i somriuen. Ei. Hi ha una cadira buida. Pep Romaguera que arriba hui tard i t’haguera encantat veure-ho. Aquesta és la comissió de COREA. Tradició, respecte, innovació, alegria, joventut, gent gran i harmonia. És el que jo desitjava i és el que volia. Vingau tots. Esteu prop nostre i gaudiu d’un any que ens mereixem i ens mereixeu. Des de ja, vos done les gràcies. Juguem?

ÂŠ Borja Abargues

Paula Abargues Carbó Reina de la Falla

_ assio

legria

Paraula, planura on posar els peus, dansa poètica, somnis. Somni, desig silent, tensa espera, esguard d’hores, dies. El temps, finalment és teu.

A l’alegria, hi nia el bes d’ombra càlida. Acollida pels braços d’abraçada fonda, il·lusió i estima. El primer bes et dóna l’alba.

lls

Dormen mots als braços per encendre foc als teus ulls. Mira-te’ls al mirall com observen la vida. Hi sentiràs, hi tocaràs, hi estimaràs i hi escriuràs, amb els ulls. Veuràs la llum, albiraràs el vent i estimaràs la vida. Intensitat d’ulls, un crit nu, sec en la fosca.

liri

Lliri blau, flor de cançons, ruixada d’aurora on mirar-te. Escuma de vent, lliri groc fugitiu com un sospir.

mistad

D’amistat i d’estima parlem. Immens el desig de tu, càlid com la llum i dens com el silenci. On es mire l’afecte hi serem les dos.

V. Llorca Paula Abargues + Rafa Gregori

ÂŠ Borja Abargues

Eva García Moncho Reina del Foc

Mirall de Reflexos No em preguntes perquè ets mirall Però la teva forma és la meva esquena Cisellada i esculpida pel vent advers Com els còdols arrodonits a la llera del riu

Carregada de dols i llàgrimes de sang Que m’han matat l’ànima, si em quedava... Esquena dolguda i adolorida Escopida pel temps que passa... I abandonada per la mare que em nodria Demà tot seran records I sota la flama em rendiré I aquesta esquena de cartró pedra Em serà menys dolenta Quan només sigui cendra…

Vicent Lloret

“Text Poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2016”

Eva García + Sergio Escrivà

ÂŠ Borja Abargues

María Ferri Mascarell Reina de la Festa

Cadència Una espelma dóna llum I dibuixa ombres al sostre Balla la flama fràgil Contusionant ses formes Testimoni de cadència latent Pols escampada al terra Cada vegada més petita... Mirall trencat de silencis Com cos en podridura Que s’oblida al fosc forat Amb retrat que orna D’antuvi temps passat

El temps marca el seu batec Mentre el foc s’apaga lent Com l’encens el fum puja Per apaivagar-se al no-res Laguna Estígia de cendra No cedeix a la vida Es consumeix a deshora –natura morta– Sens escoltar... Sense sentir... Cau la nit eterna. L’últim ninot és mort.

Vicent Lloret “Text Poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2016”

María Ferri + Pepe Gomar

ÂŠ Borja Abargues

Marta Torres Olcina Reina de la Poesia

Trànsit

D’on només hi ha mort neix la vida Entre la negror obscura –un fil de llum– Que no pot sortir i revincla entre l’escombrall Unes perles de rosada l’han nodrit I entre la cendra aguaita son fullam Encara crema la fusta consumida Però la vida sempre venç a la mort I aferrant les arrels allargassa les tiges

Al bell mig d’un turó embrunit Sota el cadàver d’una falla consumida un roser bord ha nascut a l’encontre de la vida.

Vicent Lloret Marta Torres + David Bañuls

ÂŠ Borja Abargues

Raquel Madrigal Borja Reina de l’Art

Natura Despullada Terra impura Que fa revinclar les llavors

i a les roques s’adhereix ferma Escampant llurs arrels a lloure. Foc etern que desfàs amb la mirada Assassines allò que l’aigua dóna vida Deixant esquelets de clorofil·la morta I branques com espines tacades i brunes Tarongers i turons Lligaboscos i llicsons Pins i pivets... Que amb la humil falla sigui l’única vegada que atemptes contra la vida. **** Vicent Lloret Raquel Madrigal + Carles Morant

ÂŠ Borja Abargues

Inma Valls Álvarez Madrina

Inma estimada: Si hi ha il·lusions, no importa que el temps ens guanye. Et recorde adolescent inquieta, jove divertida, treballadora infatigable. Dona, mare: Paula i Lucia. – Paula “T’aportarem la tranquilitat que no tens i afegirem una bona mesura d’alegria i felicitat” – Lucia: “Allà per on passes, allà on et trobes, et cauran damunt les mirades atentes de quatre ulls que t’estimen” Aquest any generós t’augura un paradís d’alegria i festa, una primavera impol·luta, una pàgina en blanc disposada per escriue una història memorable. Ens veurem per ahi, per la vida! C. Marzal Inma Valls + Vicente García

ÂŠ Borja Abargues

Raquel Díaz Camarena Fallera Major de Gandia

Més enllà del mar Hi ha un blau que m’agrada cercar-lo, però escolte de lluny un infant que plora notes de piano, en una casa banyada de sal i poesia. Hi ha el blau del cel, el color de les onades quan bramen, el sostre fet un quadre de pintura, i el temps que fuig pel bosc de les teues arracades. Hi ha aquell mariner de brúixola nova, unes sabates esgarrades a vora port, i des que sols et puc somiar, tots els meus versos van més enllà del mar. Enric Pellicer “Text Poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2016”

ÂŠ Salva Gregori

Explicaci贸 de l a Fall a

Autor

La Comissi贸 Artista

Germans Mi帽ana

Gandia, Ciutat Reial

INTRODUCCIÓ @@@@@@@@@@@@@@

Una falla com la nostra de sempre republicana, va i li pega enguany per tocar-nos la banana.

Que ací repartim ceba sense fer disquisicions, a tots els partits polítics, colors, credos i religions.

Si això li fem la suma de l’aigua, la llum i el fem, quasi prop ja estem d’allò que diuen usura.

El segon rei, ja se sap, és de copes, clar que sí. Eixe que sols té al cap furtar-li-ho tot al veí.

Tota la vida resant per que torne la república i ara, de forma impúdica estem tots bavejant.

Quatre reis principals són causa del nostre estudi i els gastarem de preludi d’aquesta falla genial.

Ciutadanes i ciutadans, en temps de vaques flaques, veuran buides les butxaques... i de nassos, un o dos pams.

Lladres del segle vint, Ai! Vull dir, del vint-i-u. De luxe van vivint, i no s’assabenta ningú.

Pareix que quan tot gira cap a l’esquerra, certament, canviem nostre punt de mira, i anem a contracorrent.

Són quatre reis grossos amb grans barbes i corones... Ganes de poques bromes tenen aquests fastigosos.

El rei de les monedetes té un nom concret i especial. Els polítics! Tots són iguals, tant d’esquerres com de dretes.

I és que la corrupció està plenament instal·lada en qualsevol població d’una forma descarada.

Ara que no està de moda el tema de la dinastia, a nosaltres no ens incomoda instaurar-la ací, a Gandia.

No els anem a confondre, no valdria gens la pena, amb els de la Cavalcada... de Madrid!, la de Carmena.

És tant o més de culpable el que calla com el que atorga. A qui corresponga!! (una màxima irrenunciable).

Polítics i empresaris, estan alguns empastrats i han estat ajudats també d’uns quants funcionaris

Això de la monarquia ens ha cridat l’atenció, i a revistes com l’HOLA, li hem agarrat afició.

(Mira si li han pegat, a l’alcaldessa castissa... Hi ha gent que s’acarnissa pels vestits que ha dissenyat)

Uns per total deixament, i altres per l’aplicació. A ningú deixa content esta nova imposició.

Que no els falte de res! Cava, whisky i caviar. Les persones de pes saben com s’ho han de muntar.

I és que, cavallers i dames, nobles i bona gent, açò va de reis i reines. Espereu, espereu... un moment.

Els reis de la baralla!! Es que no havíeu caigut? Deixem-nos de tanta palla i anem a allò a que hem vingut.

El polític recaptador com Midas, el rei Frigi, converteix la taxa en or; mira tu quin sacrifici!

Mentre ells i la parentela dinen als restaurants, vostè ha d’anar comprant al LIDL la mortadel·la.

No serà de la Letizia, de Felip, o d’Urdangarí. Serà de certs personatges que pul·lulen per ací.

El rei d’oros, el més ric: és el màxim responsable que ens pujaren l’IBI de manera irrenunciable.

Amb un do tan cridaner, podrien, a borbollons, agafar els cagallons disseminats pel carrer.

Ells sols viuen el hui, no pensen en el futur. I vostè, amb calculadora... tres per dos de Carrefour.

Que van a eixir tots: socialistes, i del PP, del Bloc-Compromís-Podem i els de la Junta, també.

Ningú es pot negar, no. La cosa està ben clara: un vint-i-quatre per cent més ingressaran per la cara.

Mataven d’un tir dos pardals! Netejaven les caguerades i omplien, quasi de bades, les arques municipals.

Per pagar els grans hotels els viatges i excursions... Què millor que targes black o que cobrar comissions?

Explicaci ó

de la Falla

Gandia, Ciutat Reial

Han pegat bon pessic als avis i als més vellets: estalvis, pensions i bitllets. I per a ells... ni un boli... (BIC) Per això són reis de copes! Manen els molt corruptes bevent licors, menjant sopes... burlant-se i tirant-se eructes.

La sanitat i l’educació, que intocables han de ser, han patit, sense voler, tota mena de castració.

Una solució seria, els mitjans justifiquen els fins, tallar als retalladors els ous (o els cataplins)

Tantes normes, tants articles a la fi aconseguiran, que als fallers se’ls unflaran sí, sí, sí... els testicles.

Altra volta els governants! Eixos, reis dels retalls. Als que hauria de caure la cara en reflexar-se als miralls.

L’últim dels quatre reis, s’estarà fent la pregunta, no per això importa menys... són els membres de la Junta.

(Demanem ací perdó per la darrera quarteta. És sexista certament, però ha quedat rimadeta)

No hi haurà solució? Poseu-li en la beguda aquesta medicació: Fortasec! Ja voreu quina moguda.

Clar! Com no tenen cap problema a l’hora d’anar pagant, els millors metges del sistema, acaben utilitzant.

El basto porta a la mà per cascar al faller ras. Que ens pega la garrotà! Que vols una altra? Nyas!

Que les falles són la festa, la festa més popular: se la volen carregar de forma més funesta.

L’espasa amb mà alçada porta el rei tercer, per fer bona retallada amb un colp de guerrer.

No hi ha cua ni espera per a cap intervenció, i el pobre, com una fera, per rebre medicació.

L’antic i verd gaiato empra per a pegar i al faller se li queda cara de penca o de moniato.

Cadascú que siga lliure per obrar al seu casal, sense que li sermonegen de forma pontifical.

Que quan és per retallar, hi ha gent virtuosa que no es posa gens nerviosa quan li pertoca actuar.

Tots els millors col·legis, màsters i universitats. Els nostres fills... barracons! Que vixca aquesta igualtat.

Tot són noves normatives, restriccions i reglaments, que acaben, generalment, sent roïns i lesives.

Com ha estat la introducció? Volen saber-ne més? Seguim amb l’explicació. A la una, a les dues... i a les tres!!!

Exp l icaci ó

de la Falla

Gandia, Ciutat Reial

DIANA AL PAÍS DE LES MERAVELLES. @@@@@@@@@@@@@@ Lliure adaptació de Lewis Carrol (no confondre amb Pepe Carrol)

El Rei ha mort! Visca el Rei!! Aquest senzill protocol s’ha repetit llargament des de que el món és món i tenim coneixement, quan algun rei passava d’aquesta vida cap al cel, o directament a l’infern... segons com governava. Així ha estat la successió en països i en estats, que han passat les heretats de generació en generació. Es donà aquesta vegada l’estranya particularitat, que canvià la dinastia. Ningú s’ho havia pensat. Tothom tenia segur, que Arturo Torró Chisvert ostentaria el poder en un immediat futur. Va arribar un tsunami, anomenat Ciutadans, que va tirar pel wàter al PP i tots els seus plans. Vint-i-quatre hores, o menys, van necessitar ben poc, per repartir-s’ho entre ells... PSOE, Ciutadans i el BLOC. I en un tres i no res, com en una exhalació, van deposar d’alcalde a Arturo, Arturo Torró.

L’antiga casa regnant, ja saben, la del PP, fora, amb la mà darrere, i l’altra, tapant-se davant. Ells estaven ben fotuts perquè els havien desbancat els partits que havien perdut les eleccions en la ciutat. I en cerimònia reial va cridar un patge... Visca la Reina!! Començava un nou llinatge. Reina Diana, reina de cors. ...de Gandia... Diana primera (Diana I) Que tothom la coneguera com la reina de l’esforç! La primera de les coses que ella havia pactat, era ascendir també a qui l’havia catapultat. Així que de consellera, no tenia altra opció, agafà a Lorena, del Bloc, de la llista, la primera. (Nota de l’autor: Al conte original és un sabut conill blanc, la mà dreta de la Reina, i el que la va acompanyant. Per seguir la narració, i adaptar-la pas a pas, conill no seria, no... Conilla!, en aquest cas.

Però com és malsonant aquest nou nomenament, ho deixarem en conill... i que ens excuse la gent. Lorena assumirà el paper, del conill que amb el rellotge li aconsella a la Reina, en tot allò que ha de fer) La primera decisió de la nova legislatura, va estar la decapitació de peces d’envergadura. Aquells que havien estat en llocs d’alta importància serien tots decapitats, no importava la militància. En un cap de setmana, els responsables de gabinet: la guàrdia pretoriana que Torró s’havia fet. Caps de premsa i protocol que estaven per allí, no trobaven cap consol anant a veure al botxí. El so fi de la destral anunciava a l’auditori el caràcter definitori de tan dramàtic final. Alguns, com bons cristians, no tenien massa manies en resar dos pares nostres i tres o quatre avemaries.

Explicaci ó

de la Falla

“Que els tallen el cap!” Va cridar tota ufana Sa Majestat Diana. Ella era l’autoritat. El conill, sempre obedient, acatà l’ordre directa i posà en línia recta als soldats, en un moment. Sense cap més mirament el braç ferm executor decapità l’exèrcit de cartes del bàndol opositor. (No cal citar els noms de tots els ajusticiats. Els més representatius, ja se’ls heu imaginat) Ni compassió ni gràcia per la vulgar soldadesca. Quan van muntar la gran gresca li van restar importància. Eren càrrecs temporals i ja tenien monitori del caràcter transitori... dels contractes eventuals. La promesa de campanya: ja no hauria col·locació de personal de confiança en cap administració, va ser tot paper banyat. Les mateixes places que abans, a la gent del club de fans, ara havien adjudicat.

Gandia, Ciutat Reial

La primera tasca complida: Diana i Lorena, normal, començaren la reomplida amb assistents personals. Càmeres, periodistes, analistes i assessors... els tornaren el favor, que estigueren a les llistes. En menys que canta un gall, en ple l’estiu, amb la calor, dissenyaren amb detall la Nova Guàrdia d’Honor. Un grup de naips aguerrit sol·lícit i servicial, que, en sentir un xiulit, formava amb aire marcial. Fidels nous mercenaris, del Facebook encarregats que per tots els escenaris amb ella eixien retratats. Aquell tàndem amorós es tractava de tu a tu; l’affaire afectuós sorprenia a més d’ú. A les rodes informatives les dues havien d’eixir; i en activitats esportives solien també coincidir. Un idíl·lic matrimoni... s’ha d’anar amb precaució que si s’acaba la passió... Això ho carrega el dimoni! Poc a poc les colzades per ser l’última en parlar, i eixir fotografiades, van començar a pegar. Un duel entre dues gates començà al consistori. Dues fortes candidates per marcar el territori.

Va arribar un moment, de màxima confusió: qui ostenta la corona? Eixa és ara la qüestió. Perquè després del dia vint, de desembre, clar està, el PSOE està vivint, aquest gir copernicà: des ser el número dos als comicis municipals, ha passat a ser el tres de les eleccions generals. Resulta que el conillet a la dama de Gandia, dos mil vots li ha tret!!. Quasi té la majoria. I ara està en ascensió la que enrere figurava. Açò no s’ho esperava... ni ella, Lorena, dic jo. Una hipòtesi de treball si tot continua així: en menys d’un parell d’anys, hi haurà canvis per ací. La Reina d’aquesta història podria ser deposada i per sempre castigada a rosegar safanòria. Una reina convertida en un conill aleví, i el que era l’alfaquí, ara de reina revestida. El que ens porta en aquest punt a una important lliçó: un pacte amb l’enemic, essent un sol conjunt, és sempre un gran embolic... Final de la narració.

Exp l icaci ó

de la Falla

Gandia, Ciutat Reial

TARZAN EL REI DE LA SELVA DE GANDIA @@@@@@@@@@@@@@ I el seu íntim peó... o siga Barber i Torró.

Fins fa poc era Torró la màxima autoritat d’una selva, Gandia, on exercia el mandat. A tota la seua tribu, que l’havia recolzat, calia tornar-li el favor. Ara l’oportunitat. Sabia què calia fer: ell joc de l’amagatall: “per mi, i per tots els companys... i per mi... el primer”. Aquest Tarzan patriòtic, amb figura escultural, en la selva tropical, va continuar amb el tòpic. La frase del despotisme, del despotisme il·lustrat, Ara serà... l’amiguisme, l’amiguisme endollat. En francès: Todé per al poublé, peré rien le poublé! Traducció: “Tot per al PP, i per als amiguets també”. AAAaaaaa!!!!! AAAaaaaa!!!!! Cridava el seu jerarca a súbdits i subordinats, que venien de la comarca i de la nostra ciutat. Començà la col·locació; primer de forma subtil, quasi de forma infantil... Després amb depravació.

Es va aprofitar que a IPG hi havia uns quans despatxos cosa que va vindre bé, a tots els seus amigatxos. Poc a poc endollava com una agència estatal. Cent o dues-centes persones formaven el personal. Allí estaven tots desvanits! Quin bon ambient de treball; es podia eixir de nit, anar a sopar o a balls. Vetllar estava permés, no calia matinar: això de la jornada horària no s’anava a implantar. Per dir-ho d’una manera: com si fóra el paradís. Vida dolça, com un pastís. De república bananera. Poc a poc aquest planter era un nombrós arsenal d’il·lustres professionals en un edifici sencer. No cabia ni la pols, amb tanta gent comprimida, això sí, els carquinyols... la nòmina, garantida. La tribu estava arreglada, també els animals fidels de la floresta i la jungla, dels marjals i els canyamels. Explicaci ó

de la Falla

Però hi havia tasques que sols podia manar a un cercle d’amics íntims en qui poder confiar. D’entre ells destacava ú per ser fidel fins la mort, i que adorar al seu amo considerava un esport. La mona, la mona Xita!!! (en aquest cas és Barber) Els dos del mateix fruiter, de la mateixa collita. La veritat, quin marró, li va caure ací a l’amic. El seu estimat cap, Torró, ja ho havia decidit. Hisenda i economia; la decisió estava presa. Regidoria que pesa, i la que ningú volia. Pobre xic, quin mal sabor... pagant les llargues factures dels amics i caradures de Torró, el seu senyor. I com a fidel mascota, anava pel camí angost d’acoblar el pressupost que un dia quasi li explota. Era tan gran el forat que ni amb majoria absoluta els sonà la flaúta: no s’havia aprovat.

Gandia, Ciutat Reial

Era tan gran el clot ens les finances, vull dir, que el propi ministre Montoro ens anava a fer patir. Aquell pou sense fons, anava fent-se més gran mentre que anaven gastant sense fer previsions. Quatre anys de sa gestió havien aconseguit un ajuntament ferit, a punt per la intervenció. En compte de fer la mona, podia haver estudiat números... econòmiques... sols un poquet... una estona.

Eixa i moltes més coses queden per a la història i formaran per sempre part de nostra memòria. Però aquest conte de fades té feliç i dolç el final. A Barber, mona Xita, no hi ha anat gens de mal. Ha rebut col·locació en un òrgan col·legial. I és, amb grans lletres d’or, nou diputat provincial. Ja ho diu amb molta audàcia un proverbi agafatós... que en aquest món horrorós, més val caure en gràcia que sí... que ser graciós.

Exp l icaci ó

de la Falla

Gandia, Ciutat Reial

HISTÒRIA D’UNS RETALLS @@@@@@@@@@@@@@ El que ho va fer, es va posar en un a-prieto.

Després del temps de bonança sol quasi sempre arribar, i ràpid sense tardança, l’etapa de retallar. I passa com en família, quan trenca una cosa un xiquet per no poder estar quiet, l’altre va, i no l’auxilia. Comencen entre els germans a tirar-se un a l’altre la culpa pel desastre... i ho fan sense descans. Però la bona qüestió és que la culpa és dels dos. Han trencat la fallera (de Lladró) barallant-se com gat i gos. El mateix passa a Gandia al sí de l’Ajuntament. No paren de fer-se reprotxes; no descansen ni un moment.

Col·lectius i associacions com ovelletes llanudes, esperen esglaiades futures depilacions. El pobre imberbe xiquet, el regidor portaveu, transmet les males notícies amb el micro i l’altaveu. L’Errejón de Gandia Prieto, a l’ajuntament, espera que arribe el moment i allarga l’agonia. Les tisores preparades per a tallar-los el pèl a les ovelles, té ell, perfectament afilades. No ho pot anunciar amb molta antelació, o aquets ganao llanar entrarà en insurrecció.

Un altre tema, dic jo, és qui està ara governant. Pren ell sols la decisió, d’anar a tots retallant. L’argument que PSOE usa, és que és culpa del PP. Aquest partit ho refusa, i queda la mar de bé. Els del Bloc-Compromís (ja vorem, fins a quan dura) completa el trencadís: la culpa és dels dos, assegura. Gandia, cuna de la fideuà, de la mar, de la paella... o del dolç, la delicà... és exactament una ovella. Ara d’esquilar-la és moment. Una responsabilitat que té acollonada a la gent d’esta tan diversa ciutat.

KAF

Explicaci ó

de la Falla

Gandia, Ciutat Real

Ja s’ha dit públicament que el SAI s’acabava l‘URBALAB es traslladava, i es tancava el Joan Climent. Malgrat pujar l’impost han fet una gran tallada, dels Nadals, de la Fira... o dels Reis, la Cavalcada. A Maria i al Jesuset, no els han posat a la plaça, no han trobat ni una casa per al pobre Sant Josep. I s’ha volatilitzat la màquina arreplega-merdes que per netejar voreres els altres, havien comprat. “És trist demanar, però més trist és pelar!. Una almoina, per amor de Déu; que esta buit el calaix: molt més buit del que es creu”

LES FALLES, ARA QUE VENEN ASIÓ. C NO PERDA L’O

Perquè si la ovella es queda nueta, sols amb la pell, s’alçarà en contra d’ell i s’obrirà la veda. Al lloc d’aquest ramat l’esquilador passarà, i així es convertirà de sobte, en l’esquilat. El seu pilífer teixit, no tallaran, dic jo, més bé seran les boles. Ja veureu com tinc raó. I passarà en un moment sols en uns pocs segons, d’un poeta emergent, a un castrati modern desafinant pels racons.

Vol ser anti-faller i mai ha tingut l’ocasió? Sempre ha pensat que seria un gran anti-faller i no ha sabut com fer-ho? Ací té el....

UNA OFERTA LIMITADA E PODEMOS, SI ÉS VOSTÉ D OR CAUSARÀ FUR

Esta cançó dia a dia, proclamen en sa defensa. En totes les rodes de premsa canten la melodia. Tindran o no la raó, però al pobre ciutadà, poden fer-ho amb pressa ja, han de dir-li: perdó. Mentre arriba eixe dia esperat amb expectació, la societat de Gandia medita la reacció. Si ens toquen a les Falles o als de Setmana Santa... ara vorem qui els controla, ara vorem qui els aguanta. Si s’acaben les ajudes de les Juntes de Districte, de culpabilitat, com Judes, tindran prompte el veredicte.

F A K

SERÀ L ’ LA CUL ENVEJA DE T OTA TURETA DE GAN I LA CO DIA NTORN ADA.

DE VEN EN FAR DA MÀCIE S

KIT ANTI-FALLER!

Per la quantitat que apareix en pantalla i amb un poca despesa d’enviament, rebrà en sa casa un complet i autèntic Kit Anti-Faller. Disposarà de:

• Maleta contenidora del producte.

• Una camisa a quadres d’aspecte llenyater.

• Un joc de dues babes. Les possibilitats es multipliquen amb aquestes barbes, una rasurada estil hipster, i una altra més llarga i fina en la punta - amb canes naturals -l’afamada barba model Ródenas.

• Un diccionari específic de noms d’aus i plantes autòctones amb el que podrà interrompre qualsevol conversa que tinga a veure amb les falles.

• Un jersei de llana: aquesta peça ha estat llavada en llavadora més de 1.000 vegades per tal de garantir un aspecte anti-faller. Les “boletes” en la llana han estat amb cura ubicades per tal d’oferir un aspecte òptim. Per un suplement addicional, li enviarem el model “Evo Morales”

–Has vist quina cavalcada més lluïda han preparat els fallers?

Per exemple: –Ah! Sí, com el plomatge de la “calabria petita” amb el seu bec no del tot recte. –Comorl?

ESPAIS PUCLICITARIS

“LA TENDA EN CASA”

Gandia, Ciutat Reial

EL REI LLEÓ @@@@@@@@@@@@@@ De la Jungla Local Fallera... Telmo-Simba, Hakuna Matata!

Hakuna matata! En la Jungla Local Fallera un nou reiet ha nascut. No, no és una cagarnera: un tigret gros i menut

Xicotet, tan indefens... En açò de la presidència té por de clavar la pota. És cosa d’inexperiència: Hakuna matata! Va arribar a ser el rei després de les eleccions, i des del primer dia constata... Hakuna matata! que ha de prendre decisions. Tendre, i encara verd, Hakuna matata! s’enfronta ara a la crisi i al fort endeutament que a tots conta i relata. Quan va heretar el seu regne, l’afamat Museu Faller, la situació, a algú delata: a un empleat malfeiner. Hakuna matata! Va el president, Simba, i el posa de patetes al carrer pagant-li indemnització: la cosa eixia barata. Hakuna matata!

I ara, Hakuna matata! quan s’ho pensa i s’aclimata el paio, un cuc tipus bavosa, envia a Simba al jutjat per a emmerdar la cosa. Esta hiena putrefacta de riure fals i ingrat... (pot ser ell ixca escaldat) la felicitat no ens mata. Hakuna matata! Com? Que no han sentit parlar dels tres fidels assessors que el presi-Simba va col·locar per tal de fer-li favors? Doncs ara mateix és mà de fer les presentacions, d’explicar cadascú què fa i de les seues funcions. Barberiki, mona sabuda, el personatge ancià, que alça en les mans i ajuda a Simba, el nou sobirà. Conten que abans volia tota la Jungla heretar, i s’ha tingut que conformar amb el càrrec que tenia. De vicepresident repeteix i portant l‘IVA i les factures -açò és, les coses més duresde nou, l’estatus li agraeix.

Oscarzú, de la llei el comissari ocupa ara la plaça del màxim secretari. I així, tot queda a casa. Li toca, diguem-ho breument, fer les actes, sumar premis, sancionar sempre als blasfemis i fer complir el reglament. El pardal dins del seu bec porta enguay el Foc i Flama, i per tot arreu proclama l’èxit d’aquest llibret. És l‘ombra de Rei Lleó. El conseller més fidel, que escola el discurs del jefe amb la màxima atenció. Gomarón, el suricata! Que corre més que ningú, sempre davant de tots i ràpid, com una rata. El càrrec de màxim fester és la tercera ocasió que ocupa, pareix ser, que és la seua distracció. Les idees van i venen pel monyo arrissat del cap, i té patent de cors des del moment que ha arribat.

Explicaci ó

de la Falla

Tot són canvis i innovació: com la passarel·la de vidre, i no ha volgut ni mantindre la ubicació del Pregó. És el màxim precursor de barbacoes i guisats fer, i això sí, a ser poder quan més barates, millor. A tot pega la volta i ho fa ràpidament. Cal saber si la giravolta agrada al màxim de gent. Com a moto accelerada de córrer té propensió, i la seua pretensió de moment,... de moment, agrada. Amb aquestes primeres files Simba hauria d’estar cagat: no és el primer que es despista, i que acaba assassinat. Que per molt bons consellers i molt bona actuació, cap rei es lliura, cavallers, d’una o altra conjura o pot ser d’una traició. I qui ho ha patit... ho jura.

Gandia, Ciutat Reial

Exp l icaci 贸

de la Falla

Gandia, Ciutat Reial

L’OCÀS DEL REI @@@@@@@@@@@@@@ Una historia de misteri pròpia de Milenio 3

Tot bon rei que es considere com un home, d’eixos d’estat, ha de tenir un castell per passar a la immortalitat.

Orengo! En estat crític ha fet trista aparició. En plena descomposició, és un cadàver polític.

A la seua pobra xiqueta, Diana, la successora, la va tindre amagadeta quasi fins última hora.

El famós cas INNOVA els crèdits als bancs demanats... l’han posat (és la moda) de front les autoritats.

Així, quan abandone la vida en aquesta terra, seguirà el seu esperit... i seguirà donant guerra

El que tenia la teoria que fóra com fóra la cosa, (aquella frase famosa...) “tot és... de gran categoria!!”

És la raó poderosa que en passades eleccions, el PSOE de Gandia baixara en quatre escons.

Haurà de pagar els pecats comesos anteriorment vagant per les carreteres i voreres, naturalment.

Ja li va ocórrer a Hamlet, aquell vell rei danès, que des de les seues runes tocava el nas als demes.

Per dir-ho de forma fina: està ja en un estat en el que ha passat a fer massa pudentina.

Posà peus en polvorosa i fugí a la capital, i ha deixat a Diana, tal qual, en la Via Dolorosa.

Si se’l troba per la nit i li pega un fort esglai, vostè pegarà un fort crit en veure eixe ésser estrany.

També ací a Gandia aquell monarca absolut, s’arrossega com fantasma després d’estat abatut.

Aterradora visió quan apareix amb la bici traient el cap pel racó, o voltat un edifici.

Sembla que li han buscat prop de Diputació, la comoditat de seure en un còmode silló.

Però res ha de témer que és prou inofensiu. Tinga pena de l’home: siga vostè comprensiu.

El seu lema era: “això ho pague jo” i conten els que l’han vist que va sol, vell i trist voltat prop del torrejó.

El que temps enrere anava en el vehicle oficial, ara sembla que es desplaça pegant-li fort al pedal.

Ell, com sempre, un bon jornal i despatx amb bones vistes. Xè! Com els artistes, s’ho munta fenomenal.

Millor tindre aquest fantasma per Gandia passejant, que tindre-lo altra vegada nostra ciutat governant.

En edificis emblemàtics, com el MAGA, o com la Seu, asseguren que se’l veu amb el rostre ectoplasmàtic.

A ningú pot espantar damunt de la bicicleta. Si mes no, pot atufar, amb aroma de mofeta.

Però quan torna a Gandia, el poble que ha abandonat, es transforma en un monstre amb el rostre deformat.

Un espectre que pul·lula pel corredor principal de l’insigne Palau Ducal, udolant mentre gesticula.

I es que què poc costava acabar ben dignament, si de sobte s’acabava allò de l’ajuntament.

Com una ànima en pena de la pròpia Santa Companya. A quasi ningú enganya quan observa aquesta escena.

No se’n recordeu qui era aquell tan noble i grosset...? Ara en compte de batlle, pareix de “The Walking Dead”.

Es veu amb indignació com, per perpetuar el seient, sempre estava dient... “que ara estic... que ara no”.

Serà una maledicció? No seria gens rar. Ara tindrà que pagar per la seua imperfecció.

Explicaci ó

de la Falla

Gandia, Ciutat Reial

Exp l icaci 贸

de la Falla

Gandia, Ciutat Reial

EL QUADRE REIAL @@@@@@@@@@@@@@ No són les Menines, però tampoc està mal. “Les grans persones de la història, o tenen un quadre... o que se la pique un pollo” Plinio el Mitjà

Els grans prohoms i governants i les dones poderoses, s’han volgut retratar amb vestits i robes vistoses.

Sent fidels a la veritat, nostre rei Felip sisè pareixia qualsevol cosa menys monarca coronat.

Alta, flaca i esvelta. Jove, pura i sensual. Per veure-la al consistori a ella, Diana, tal qual.

Diana volia el seu quadre! Com a monarca reial. Com a primera dama. Com a dona principal.

Perquè és signe de poder tenir dins del menjador un retrat, una aquarel·la... i quan més gran, millor!

Un mescla entre Chuck Norris i Silvestre Stallone... D’un doble de Bertín Osborne este sí que pareixia un clon.

A l’artista en qüestió se’l donà plena llibertat. Sols calia retratar-la amb aura d’autoritat.

I va arribar el gran dia, el de la inauguració on tota, tota, Gandia veuria l’exposició.

Una imatge de mig cos, li fa bona companyia a la figura del gos, o una gerra, en harmonia.

Aquell port picassià, tenia un ull mirant a França, i en la mateixa estança, l’altre cap al Vaticà.

Calia pintar el poder. I que, sols amb una ullada, l’espectador, com una onada, sabera el que ha de fer.

Llevaren el llenç protector i la cara de Diana, espectadora profana, es va omplir d’estupor.

I seguint aquesta tesis i l’actual normativa, per al saló de plenaris es va tirar d’inventiva.

Vista aquesta experiència, es prengué la determinació de no pegar altre esvaró, i ho meditaren amb paciència.

Adorar-la! Adorar-la, sí. Que és l’alcaldessa collons!! Qui mana, qui mana ací? Doncs, Diana... o no, botons?

On estaven aquells pèls lliços i perfumats, sempre tan ben pentinats... i tan dolços com la mel?

A falta de retratistes i per això d’estalviar, un concurs entre els artistes Torró, l’ex-alcalde, va convocar.

Per al retrat de Diana, l’alcaldessa governant, per la reina i sobirana artista, estaven buscant.

Com el pintor afamat va rebre la indicació de pintar a qui manava en aquesta població,

Però si aquell cap brillava! Com el Kiko Matamoros... o Don Limpio (el del WCé) o Joan Monleón!... Jo que sé!!!

Artistes, artistes... pobrets. Sols van ser dos, i aficionats, i quan ja els tenien fets... Ala! Desqualificats!

D’escatimar no és qüestió, que un oli important, necessita d’un pintor com mana la tradició.

ell va agafar els pinzells i començà la sessió. Serien els tendres cabells, la font de la inspiració.

Aquella calba emetia tanta llum i brillantor, que fins el flash del fotògraf donà missatge d’error.

Tenien ampla formació: el curs de CEAC, on-line, l’havien recentment cursat i tenien acreditació.

Un Velázquez o un Dalí!! Buscarien una glòria i que tots en la memòria la recordaren així:

Després de moltes jornades de posar al seu despatx... de tantes i tantes pintades l’alcaldessa tenia empatx.

Quan baixaves la mirada, cap a cos, o siga, el tors, no trobaves cisellada l’Afrodita dels amors.

Explicaci ó

de la Falla

Gandia, Ciutat Real

Era panxa cervesera! Panxeta, exactament. I en la cara una ullera posant front l’Ajuntament. No cal fer aclariment: això era matxo i no femella. El bust no tenia mamella. Evident. Evidentment. Després de la commoció i d’algun desmai sonor, els assessors de Diana controlaren la situació. Seria un pintor del PP? Un esbirro de la dreta, que emprant alguna treta... volia fer-la malbé?

Començaren l’interrogatori perquè acabara confessant i d’un delicte inculpatori ja l’estaven acusant. L’home amb tranquil·litat, donà el seu punt de vista. Era un pintor realista amb tècnica i habilitat. Si es tractava la comanda de pintar a qui manava, ell havia retratat a qui el poder ostentava. Qui prenia decisions i decidia, dia a dia, el sentit de les votacions? Sabia què havia de fer... Sí, pintar a Ciro. Pintar a Ciro Palmer!

NEFERTITI!!! NEFERTITI!!! NEFERTITI!!! És vostè una mòmia fallera? Si hi haguera falles a Egipte... seria vosté... Tutankamon, Keops, Kefren o Micerinos? Conta batalletes falleres que ningú entén... i nomena noms de fallers que ningú coneix? Els carrers tenen noms d’abans de la República? Aquesta és seua tenda de vestimenta fallera que estava esperant! NEFERTITI!!! NEFERTITI!!! NEFERTITI!!! Visite les nostres instal·lacions i podrà admirar les nostres teles. L’especialitat de la casa són els jupetins amb teixits de lli autèntic arribat des de les voreres del riu Nil, i a uns preus irrepetibles (el nostre personal li oferirà el preu en pessetes per tal que s’aclarixca més).

INDUMENTÀRIA

NEFERTITI Un nou concepte en la indumentària fallera arriba a Gandia!

ESPAIS PUCLICITARIS

“LA TENDA EN CASA”

NEFERTITI!!! NEFERTITI!!! NEFERTITI!!! Aquesta oferta està reservada per a fallers amb gesmils d’or i diamant, raó per la qual, les nostres solapes estan dissenyades amb un reforç especial amb tecnologia americana. Cap gesmil perdut. S’ha acabat la pèrdua de medalles. NEFERTITI!!! NEFERTITI!!! NEFERTITI!!! Què és això d’anar corrent al vàter? Pèrdues d’orina? NO!! Els nostres pantalons curts porten cremalleres especials de ràpida baixada que li permetran arribar sempre a temps. NEFERTITI!!! NEFERTITI!!! NEFERTITI!!! Facilitats de pagament. Aquest establiment està patrocinat per la conselleria de Benestar Social i el Departament de la Tercera Edat.

Gandia, Ciutat Reial

“EL TROVADOR” @@@@@@@@@@@@@@ Càntic d’un arbre genealògic.

De tradició molt antiga ens arriba el trobador amb les seues poesies de política, mort i amor.

“La seua família reial es remunta a mil anys enrere a temps de Seus Col·legials... de kíries i misereres.

Llengües i matemàtiques, història i declamació per fer discursos i plàtiques des de qualsevol balcó.

Els joglars amb el llaüt narraven al poble pla la vida de reis i reines del bressol fins el taüt.

Que no serà família Borja...? No serà el Sant Duc patró part de la història que forja aquest nou Napoleó?

Un home, un estadista com els del renaixement, pintor d’aficionament, i un gran economista.

Tothom coneixerà mitjançant una ballada la història del sobirà... d’un fantasma... o d’una fada.

És recontrarebesnet d’un cosí segon matern del cunyat de l’oncle del pare de la Duquessa Regent.

Aquest poeta de carrer serà sempre satisfet cantant la vida i els fets de qui ostenten el poder.

El seu arbre genealògic inclou la família també, de Manuel Fraga Iribarne, el fundador de l’AP.

Açò que sí que és feina! Una feina medieval. i no la de músics que passen el dia tocant-se el pardal.

Amb l’afamat president, José Maria Aznar, sempre jovial, somrient, se’l sol també emparentar.

El nostre artista, un geni, un bard, posarà prompte al corrent d’allò que està ocorrent en nostra Ciutat Ducal.

Però prop dels nostres dies, es troba família ascendent. De València i rodalies, coneguts per tota la gent.

Perquè durant quatre anys no han regnat ací els Borbons: ha sigut la dinastia... la Dinastia dels Torrons!

Es tracta dels progenitors que vivien a València. Eren temps d’opulència i quan “ells” vivien millor.

Dels bons barons del PP també va rebre l’herència, d’una màxima decència i cristiana, sí, sí, la fe.

La banqueta del acusats s’omplia més cada dia de persones que ell volia i que l’havien apadrinat.

Aquest antiga monarquia va governar la ciutat. Escoltem què ens ha contat sobre la ciutat de Gandia.

Els padrins del gran Torró Camps, Zaplana i Barberà li donaren al forà una bona educació.

I per l’art de la batalla, i fer d’ella un bon ús, tingué un mentor de talla: un tal Alfonso Rus.

Tota aquella bona gent anava caient en desgràcia: l’antiga aristocràcia camí recte a Picassent.

D’eixa època de formació és la seua teoria que va aplicar en Gandia. I va ser la revolució!! “Tota obra multiplicada per zero... dóna zero”. Anem a veure, en cristià: que podria alçar els carrers i al pobre ciutadà no li costaria diners.

Explicaci ó

Concerts, saraos i festes estarà continuament fent Ni seran gens modestes ni pagarà el contribuent. Aquesta llei singular s’estudia a universitats... i no sols s’estudia a Gandia. Segons sembla... a alguns jutjats...

de la Falla

Tots eren com un clan protegint al bon Torró i ell sentia admiració de persones tan importants. Amb tan noble parentela sols tenia un destí: governar la seua terra segons el mandat diví. Després de les eleccions amb Orengo descoronat havia arribat el moment que tants anys havia esperat. Torró arrabassà la corona i començà a governar. No va parar ni una estona, ni un minut s’ho va pensar. Qui pretenia usurpar el seu lideratge guanyat, ja podia fer l’equipatge: se n’anava al Senat. Però en totes les famílies (encara que ningú ho vol) sempre hi ha un moment... en que apareix un pinyol.

Gandia, Ciutat Reial

Pareixia un dominó! Completant el trencaclosques, van caient com a mosques, en rebre la imputació.

Vicent Gregori! Està clar! És un bé necessari, tan amable i pentinat... i damunt universitari.

I en mig d’eixe desgavell li arribà a Arturo Torrò el torn de l’acusació. També a ell, també a ell...

I si falla... i si se’n va? Busquem a gent de talla. Mirem de l’executiva... Si açò és tot morralla!!

Estava també imputat, i era qüestió de temps, que una escandalera eixira, sense haver-se’n adonat.

On estan els artistes, científics i intel·lectuals que recolzen al PP de manera habitual?

A la fi arribava el cicle: era l’hora de fofar. Pensar en continuar resultaria impossible.

No, eixos no es deixen vore’s... Tan sols va ser professió de ser de l’agrupació una tal Rosita Amores.

En busca del successor es posaren a treballar, difícil és reemplaçar a tan carismàtic senyor...

I sense cap altre dofí per a fer de substitut el PP de Gandia... està realment fotut.

El primer en el llistat era En Víctor Soler, però no va poder ser: li esperava també el jutjat.

Algun o alguna militant d’eixes que va a tots els llocs? Una persona de base coneguda per no pocs...?

Socors! Crisi total en la línia successòria. Algú podria ocupar-la de manera transitòria?

Que tinga experiència en mítins, en actes i en processons. Eixa seria la bona, per guanyar les eleccions!

Però això és provisional! Cal un líder (o lideressa) que no tinga causa oberta ni cap procés judicial.

És que encara no caus? HOLA!!! Eixa en qui estàs pensant: una autèntica militant... Sí, sí, sí... MAROLA!!

MARÍA ENRÍQUEZ

FRAGA

AZNAR

BARBERÀ

RUS

CAMPS

TORRÓ

? SOLER

GREGORI

MAROLA Exp l icaci ó

de la Falla

Gandia, Ciutat Reial

“EL MARIACHI” @@@@@@@@@@@@@@ La història d’un rei i de la seua cançó.

En un falla apartada, prop de l’ambulatori hi hagué gran rebombori. La tragèdia es mastegava.

Ningú podia anar caminant sense que ell li endossara un dècim o papereta amb la farda incorporada.

Va enviar als oponents a una boda singular, i es deixà portar pels vents que el dugueren a altre llar.

En poc temps va acaparar el truc i la loteria. Tot allò que a Gandia l’havia fet destacar.

Existia un Rei, Gregori, per tot el món conegut, en altres temps, bigotut i d’aspecte provocatori.

Com als mercats medievals: partides de cartes i naips aquest tafur les comprava per jugar a les finals.

Es va inclús plantejar mentre tot això ocorria, presentar-se... no, no a l’alcaldia: a la Junta! per tornar a manar.

De l’equip de truc masculí, es fa ver l’amo i senyor. I a les dones..., en pla fi,... les envià al menjador.

La seua terrible fama li precedia amb temor, i la gent senzilla i plana el contemplava amb terror.

Però un dia va canviar i arribà la rebel·lió. Altre volia manar i el va seure a un racó.

Desestimat el pensament, perquè ja va eixir escaldat necessitava altre fortí per començar un nou regnat.

Ningú gosava portar-li ni contra ni oposició. Ja sabien que pel contrari rebrien contestació.

Era un rei acaparador com Atila o Gengis Kan, i vivia governant com autèntic dictador.

Tan gran i greu ofensa no es podia tolerar. Un colp d’estat, una traïció no podia ser admesa!

I li arribà a la cabota una idea singular. Tornar a la seua Corea! Com la podria oblidar!

“La boda de ta mare!” (ací hem fet la traducció) és el que deia el compare com en una deposició.

El lema del seu llinatge: Loteriae et truc. A bord del seu carruatge semblava un guerrer mameluc.

Ell! El faller fundador!!! Com no va trobar auxili va optar, açò sí amb tristor, per anar-se’n a l’exili.

Armat amb les baralles les pedres i quants tapets, amb braços oberts el reberen tirant carcasses i coets.

I si hi ha una festa un sopar o un convit, amb ordres es manifesta i ho controla amb el dit.

D’ascendència americana, el lema del seu blasó: your mother’s wedding... posava també al seu penó.

Un rei sense corona, un rei enderrocat, la seua falla abandona perquè acaba desterrat.

Ell, astut faller sigil·lós, va obrar discretament pas a pas, lentament, per no semblar massa ansiós.

La loteria i les quotes, ingressos, publicitat... (encara que tu no ho notes) ell ho porta controlat.

Amb mà de ferro dominava sortejos i loteries, paperetes i llepolies, que en la llibreta apuntava.

El que més càrrecs tenia... ell, el que més treballava... despullat dels seus honors i al cul... una gran potada.

Però una vegada passada l’etapa nova de relax, va pegar un colp d’estat, i començà l’avançada.

I d’aquest mode notable és màxima autoritat de la comptabilitat; i de forma incontestable.

Explicaci ó

de la Falla

Gandia, Ciutat Real

No hi ha ni un euro que passe que no amague en un perol. Està ja en una fase en que fa allò que vol. Tothom pega cabotada en este estat de dictadura, i ell, feliç, somriu i saluda (primo!!) mentre el gintònic acaba. Per això, un poc desafinat amb barret i guitarró, entona una breu cançó, de “mariachi” disfressat. Luís Alfred va composar... I sa paraula és la llei. perquè ell, al seu llar... “Sigue siendo el Rey”

COCOFALLERLOCO salódisco-pub

Cansat d’estar en casa avorrit i abandonat? La seua dona es passa el dia al casal pegant paperets? Està ella més hores al llar faller que a casa seua? Quan arriba a casa no té ni tan sols el sopar preparat? Se sent com un gos de porcellana dels “xinos” al costat de la porta?

NO! S’ha acabat l’avorriment. Diga NO! a la soledat. Vinga a gaudir de la nostra disco-pub on belles senyoretes sensuals i afectuoses faran les seues delícies. Amb tres salons exclusius amb les més distingides dames.

SALÓ TIRANT LO BLANCH

SALÓ L’ALQUERIA BLANCA

Passe una vetllada inoblidable amb la millor companyia, repassant la literatura dels nostres clàssics. L’ús de la llengua és l’especialitat de tan apassionades rapsodes.

Un homenatge a aquesta sèrie mítica valenciana. Deixe en les mans de les nostres xiques la seua imaginació. Li trauran el suc a la seua estada.

MACXONAL’S Si té fam, visite el nostre saló amb bufet. La companyia val la pena, no dubte en provar-ho tot.

Una oferta ampla i variada per al seu temps d’esplai mentre la seua esposa fa disfresses, pega paperets i boletes o qualsevol altre treball de manualitats. Segur que quan ella arribe a casa, vosté la rebrà amb un somriure. Visite les nostres instal·lacions! ESPAIS PUCLICITARIS

“LA TENDA EN CASA”

Gandia, Ciutat Reial

EPÍLEG @@@@@@@@@@@@@@ 46

Ja han vist, benvolguts lectors, i lectores, naturalment, que hem inventat una història per obrir-los un poc la ment. Aquesta faula inventada de reis i senyors feudals, reflexa encara fets reals. A que es queda al·lucinada? La veritat de la bona, l’única certa veritat, és dura, i tal com sona, eixa és sa moralitat: QUE SOM TOTS I TOTES IGUALS! No existeix gent superior: això és un argument fals. quan més prompte s’acabe... millor. Qui vulga sentir-se més per posició o naixement, que vaja nugant-se els matxos, que ja farta està la gent. I no hauria d’importar de qui o de quina eres fill: ja no ens poden humiliar, ja no admetem a cabdills. Això és cosa d’altres temps: privilegis de segles passats, que en l’any del dos mil setze, resulten a la fi superats.

Explicaci ó

de la Falla

Una autèntica injustícia que té fàcil solució: L’autèntica gran notícia... seria la revolució! Apartem tots als corruptes, als mediocres governants i aquells que, sense dubtes, ens humilien... manipulant. I en la pròpia nostra falla, ben fort i clar ho dic, donem valents la batalla i enderroquem al cacic. Fem-ho sense cap por i, si amenaça que se’n va... fora amb l’abusador! Enviem-lo a fer la mà! Amb aquesta reflexió fem l’acomiadament però sense la convicció de que no s’estan dorment. Obra una ampolla de vi, i brinde pel que hem narrat. Açò s’ha acabat.Fi. Fins ací hem arribat.

Gandia, Ciutat Reial

Exp l icaci 贸

de la Falla

MaldeCap

Abargues

Creativo Borja

Estudio

il路lustraci贸

fotografia

J o c de M olt s

Í N D EX

– 52 – JOC DE MANS. Manel Alonso Català. – 54 – JOC DE TRES. Manolo Boronat Llorca. – 55 – JOC VERD. Xavier Ròdenas. – 56 – CARRER DE JOCS. Mercè Climent. – 58 – HISTÒRIES NOCTURNES DEL TNT. Sico Fons. – 60 – EL MEU ALTRE JO. Carles Fuster Montagud. – 64 – JOC DE LES PISTOLES. Adrià Hernán de Sales. – 66 – JOC DE FER FALLA. Gil-Manual Hernández Martí. – 67 – TORNAR A NÀIXER. Carles Miret. – 68 – EL JOC DE LA SORT. Mario Miret Lucio. – 70 – NARRACIÓ INACABADA. Octavi Monzonís Arnandis. – 71 – 9.000.000 DE POSSIBILITATS. Diana Morant Ripoll. – 72 – JOCS I FALLES. Carles Person. – 74 – JUGANT A MORIR. Jesús Peris. – 75 – JOCS I ESPORTS. Miguel Ángel Picornell. – 76 – BALL CORAL. Rosa Roig Celda. – 78 – JOC DE LA CREMÀ. Salvador Rovira Llorens. – 80 – JUGANT AMB REFRANYS. Encarna Sant-Celoni i Verger. – 82 – JOC DE LA FOSCOR. Adriana Serlik. – 84 – APRENENT DE LES FALLES. Víctor Soler.

J o c de M olt s

joc de mans

I Ja veus, un joc de mans m’ha descobert la flama, els crepitars forans que conformen la trama d’un desig mort abans de ser dolç gaudi o drama. II L’amor se’ns desféu als dits com un objecte de sal deixant un immens buit, una pregona senyal sota la pell del meu pit. III Cauran els estels de la nit, s’omplirà el terra tosc, obscur, amb minúsculs, brillants confits, guarniran amb foc de l’atzur el nostre fervent cobrellit. IV Pren aquest ram de versos que he collit del viarany dels pensaments dispersos on s’alça el greu parany dels sentiments, sotmesos al meu ingenu afany de manyà d’universos.

Manel Alonso i Català “Text Poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2016”

J o c de M olt s

sou tres?

A Pep, als dos. Baralla i pedres. I el tapet! Has agafat taula? No? Munteu-la, vinga va... A Reis, alça. Fas tu. Xe quins dos t’has buscat! Ei... què he de fer? Envide. Ja va això? Seràs capaç? No vull. Juguem. Tens cara de trucar. Trucaré. I jo et voldré. Les agafes totes! Falta envide i truque! Els punys a la taula. Bam! Bé a la falta i volem La partida s’ha acabat. Entre brams, riures i teatre, passa una partida de truc. Al cor de la falla bull la sang dels trucadors. I donen vida a ells i als qui hi passen prop la taula. Són falla i són festa que a tots convenç. No s’hauríeu de morir mai, trucadors.

Manolo Boronat 54

Joc d’Imatges

el joc del verd

A Gandia fa un temps vam començar “el joc del verd”. Quan jo era xicotet el verd era tan sols un alé de coses rares que es feien més enllà dels Pirineus. Ací, a la Safor, aquells anys, el verd era allò que no servia per a produir bones taronges o fer hortalissa i per tant, era sovint, allò perdut o abandonat. Però per sort, els alés del nord van anar arribant i resultà que gràcies al treball d’un grapat de gent, hem acabat jugant molts al “joc del verd”. Aquest joc era molt senzill, bàsicament l’argument era tenir cura d’allò que et permet viure. Però ha estat molt més complicat fer entendre el joc als habitants de la Safor. Molt més del que la senzillesa de l’argument podia fer creure. I sabeu? La dificultat apareguda que ningú d’aquells nòrdics havia considerat a l’hora de dissenyar el joc, era que aquell argument tan fàcil era d’allò més complicat si la gent no coneixia aquelles coses de les quals havia de tenir cura. I és que el verd del joc estava format per les muntanyes perdudes, els rius amb abocaments, les marjals aterrades, la mar dels pescadors, les dunes prohibides, els barrancs misteriosos i les fonts amagades…era tot un món que sovint poca gent coneixia i poca gent visitava, pesaven sobre ell, tots els tòpics possibles i un passat de feina dura i marginal. El joc va començar i les regles van haver d’estar imposades pels nòrdics perquè sinó ací no jugava ningú i el que és pitjor, perquè la realitat sense el joc en marxa, podia destruir la pròpia població. Això va generar un munt de polèmiques, d’enfrontaments i de batalles. De sobte tot allò que no valia res, allò abandonat que restava a l’espera de la construcció de cases, passava a estar protegit. La urgència d’aquella protecció es resumia així: els qui vivíem a la Safor no érem conscients que depenien d’allò que estàvem destruint. Per sort, els nòrdics van ser intel·ligents i van forjar aliances amb persones que ho veien clar… i per què

aquells ho veien clar i la resta no? Doncs perquè ho coneixien. Això era suficient? Doncs era tal el valor, la magnitud de la bellesa d’allò propi, que només el fet de conèixer-ho generava estima per defensar-ho. Així és que els nòrdics i els aliats que van tenir, van aconseguir convèncer cada vegada més gent, amb l’eina més important que té un poble, que és l’educació i la pròpia experiència de les coses. Així va passar que cada vegada s’ensenyaven més les regles del joc i cada vegada eren més els jugadors i jugadores que decidien jugar. A tots els pobles van aparèixer grups de persones que quedaven per anar d’excursió, per passejar el terme i la comarca. Eixien de bon matí i tornaven diferents, convençuts que allò que havien vist no podien deixar-ho perdre. La resistència davant l’aparició de projectes per reconvertir la muntanya en cases o per fer carreteres que les travessaren, va ser cada vegada major. El joc del verd està avui viu a totes les cases. Encara falta gent per jugar, i persones que juguen a mitges, però ja és comú que a totes la famílies algú es preocupe de jugar. I és que hi ha un fet universal, quan un poble camina el seu país i el coneix, l’estima, i ja li dol fer-li mal. Només quan les persones que l’habiten l’obliden i no el coneixen, el deixen de vigilar, d’estimar i de cuidar. Això és el que ens va passar a nosaltres, a nosaltres els valencians i valencianes. Vam deixar d’estimar la nostra terra, no la coneixíem, no sabíem on estaven les coses, ni què eren. I quan no coneixem, no estimem, fins i tot odiem i això destrueix un poble i a la seua gent. Hem perdut moltes coses i altres quasi les perdem, però per fi estem en aquest punt del camí on molts juguem al joc del verd. Ara resta que també juguen els nostres fills i filles per fer imparable aquesta estima. Aleshores no podran res contra un poble unit, alegre i combatiu. Xavier Ródenas

J o c de M olt s

el carrer dels jocs

No fa tant de temps, els xiquets eixien al carrer a jugar. Ai las! Els jocs al carrer i el carrer dels jocs. Ara, però, a les ciutats i als pobles grans l’augment de cotxes i el tipus d’edificació s’han encarregat d’empresonar la infantesa als pisos, dotats, això sí, de qualsevol tipus de tecnologia amb capacitat per distraure’ns un bon grapat d’hores. Recorde que va ser als carrers de Muro on vaig dibuixar el meu primer sambori –enxanc que li dèiem nosaltres– que aniria perfeccionant, juntament amb la punteria i l’equilibri. També mon pare ens va ensenyar a mi i als meus germans a jugar a Cagalló tornaló, un joc divertidíssim amb el to just d’escatologia que tot bon valencià aprecia. I és que els jocs, com a qualsevol tradició, s’heretava de pares a fills i s’estenien com la bromera. Curiosament a tots els pobles valencians es jugava als mateixos jocs, de vegades amb noms diferents. Com no, vaig fer navegar al llavador tots i cadascun dels vaixells de fusta que construïa amb escorça de pi. Tanmateix, un dia un cotxe em va envestir mentre patinava pels carrers buits i vaig saber que alguna cosa estava canviant. Pel moment era només un cotxe, però vindrien d’altres, molts altres. I és que el poble s’expandia sense remei. Jugar al carrer ens permetia relacionar-nos amb altres xiquets (de totes les edats) i també amb les seues famílies. Tots ens coneixíem al carrer i podíem confiar els uns amb els altres. Érem com una gran família. També ens permetia relacionar-nos amb el nostre entorn i conèixer-lo d’allò més bé: el tipus de vegetació, els cants de les aus, els diferents animalons, els paratges, les muntanyes... El carrer ens feia oblidar-nos de capricis innecessaris o de gelosies entre germans. Podem donar gràcies de tenir encara uns pocs jardins d’asfalt o parcs de ciutats, on els xiquets fan cua per pujar a un tobogan o es gronxen de manera obsessiva al crit de

“més alt!, més alt!”. Amb l’entrada tan precoç dels xiquets a l’institut, l’únic “carrer” de jocs que els quedava –el pati de l’escola– també ha desaparegut. Els xiquets es veuen forçats a convertir-se en adolescents i el verb jugar passa a ser tan sols un exemple de verb de la primera conjugació. Jugar és tan antic com la vida mateixa. Des que un ésser humà naix, comença a fer-ho. Jugar ens permet (també a molts animals) assajar certes conductes socials, adquirir i desenvolupar capacitats intel·lectuals, motores i afectives. El joc implica, a més, gust i plaer, mai obligació de cap tipus, ni de temps ni d’espai. Són moltes les teories sobre l’origen del joc: fisiològiques, psicoanalítiques, d’autoexpressió, antropològiques, culturals, socials, cognitives, ecològiques... I molts els autors que n’han parlat: Herbert Spencer, Karl Gross, Stanley Hall, Shiller, Moritz Lazarus, Sigmund Freud, Jean Piaget, Jerome Bruner... Però el que és evident és que el joc revela en l’home una manifestació de llibertat. La conducta lúdica és la que permet a l’home expressar lliurement la seua personalitat, per més que haja d’estar subjecte a una sèrie de normes, les quals de cap manera coarten aquesta llibertat. L’individu, en abandonar-se a la realització d’una activitat plaent, oblida les seues tensions i exterioritza el seu més profund sentir i, en definitiva, la seua manera de ser, les seues emocions i sentiments més ocults. Sense adonar-te’n, et vas fent gran i t’oblides de jugar, i un dia llegeixes Rayuela de Julio Cortázar i t’emociones recordant quan dibuixaves números i línies de clarió al carrer, quan llençaves la pedra més redona i plana que havies pogut trobar, ara a un número ara a l’altre, i avançaves coix-coix fins al cel, fins a la infantesa perduda. No solament la teua, sinó la dels xiquets d’ara i la de tots els que han de venir.

Mercè Climent 56

J o c de M olt s

histories nocturnes del TNT

Si els carrers podien arribar a ser inhòspits i durs, i les cases angoixants i aclaparadores, calia cercar-hi un indret, un refugi on poder aixoplugar-se de la perplexitat i estranyesa que ens produïa la vida quotidiana. La lluminària del sol era excessiva per als nostres ulls sensibles i delicats. Necessitàvem un lloc on poder escoltar música no imposada per ningú, on poder beure i fumar sense notar mirades hostils rosegant-te el bescoll amb odi, on poder enraonar –ni que fóra a crits– amb gent que sabies –o pressenties– propera a tu. Miraculosament, eixe lloc existia. Sí, en un indret tan aparentment desolat i gris per a la vida nocturna com Tavernes, hi havia un pub que complia, en gran mesura, aquestes característiques; s’anomenava TNT i era un baix llogat en una casa relativament antiga situada en la part més oriental del poble. El local era més aviat petit, la fosca, eterna com l’interior d’una cova paleolítica i els múltiples pòsters que adornaven les seues parets, eren objectes

decoratius que multiplicaven per cent el seu atractiu. El pub era regentat per Javi, un xicot alt i prim –gairebé escanyolit– amb una mirada que semblava mesclar a parts iguals una bondat innata capaç de qualsevol acte de generositat i una ràbia infinita i agressiva contra la injustícia del món actual. Tenia el costum d’escopir molt sovint a la vorera del carrer com si amb aquest acte reivindicara i palesara la seua disconformitat total amb el món globalitzat. Duia sempre la roba acuradament estripada, feta malbé i samarretes amb textos que solien plasmar alguns dels seus pensaments: contra la societat capitalista i corrupta, contra els estats burgesos i opressors, a favor de l’excarcerament de tots els presos o de la independència d’Euskadi. Sí, d’Euskadi, què passa? La k d’aquest país era una lletra que sempre havia causat moltes simpaties i adeptes entre el nostre jovent. Però un dels personatges que més ens enlluernava i, fins i tot, estimàvem tots, era

el Víctor. Víctor era un home sorprenent. Era castellà, però no era mala persona. Víctor tenia els ulls clars com el cel de la seua Valladolid natal i el cap completament lliure de vegetació, també com la seua terra. Sempre anava darrere d’uns i d’altres per tal que el convidaren a una cerveseta o una cassalleta, o ambdues coses alhora i “que Dios te lo pague con buena salud, muchos hijos y pocas obligaciones morales o económicas”. I aleshores somreia de la mateixa tendra i infantil manera que pot somriure, t’imagines, un xiquet de més de seixanta anys. Aleshores, quan arribava al punt escaient necessari, els ulls li brillaven una mica i ja podia començar a treballar. Es treia 3 cubells o vasos i uns daus i a la porta del carrer o dins del TNT, començava a exhortar els transeünts i els clients del pub per tal que gosaren endevinar el resultat del seu hàbil joc de mans. I per sorprenent que fóra, sempre hi havia algú que es deixava atrapar sota la

J o c de M olt s

destresa dels seus encisadors tentacles i l’embriaguesa de la seua esmolada llengua de vocals nítides i consonants tímides, però ben sonores. D’altres vegades ens treia una baralla de cartes espanyoles o de poker. Les menejava, les tornava a remenejar i aconseguia fàcilment el seu objectiu, que no era cap altre que copsar l’atenció de la gentada, fer rogle per tal de facilitar allò que per a ell tenia prioritat absoluta: enlluernar i hipnotitzar la gernació. Cosa, val a dir, que s’havia d’assolir amb l’ajuda necessària de la seua verborrea imparable. Per a ell els hòmens sempre eren “caballeros” i les dones “señoritas” o “damas”. Si hi havia sort, ben prompte es dirigiria cap al taulell del pub per tal de fer-se’n una –tal volta per això no era mal vist per l’amo, tot i que com ja s’ha avançat adés, per al Javi era una obligació moral donar aixopluc i solidaritat a tots els inadaptats i desarrelats de la societat.

Normalment, al Víctor les nits li anaven regular o tirant a mal; però si l’assumpte millorava (sempre hi havia algú que per uns moments de distracció li pagava amb gust una beguda), la cosa s’acabava, paradoxalment, com una picada de fesols. Si Víctor se’n passava tot bevent (i ell podia arribar a bufar-se realment com un cep), llavors les mans li tremolaven i les paraules se li enredaven entre la llengua, les dents i el paladar. Només li restava plegar els trastos i tornar xino-xano cap a casa compartida amb uns altres emigrants mogrebins i senegalesos. Però segons diuen, tots tenim dret als nostres minuts o dies de glòria, i Víctor no en fou cap excepció. Va fer amistat amb un emigrant andalús que s’havia instal·lat en la mateixa casa que ell, i quasi sense pretendre-ho, es va convertir en un esquer per a la seua professió de jugador amatent, en una mena d’amulet de la sort o crossa sense la qual no pots sortir de casa.

Així diversificaren les seues activitats i llocs d’acció per a fer més visites a altres locals del municipi; quasi tantes com les que solien fer-ne als lavabos, dels quals sempre eixien amb un inquietant desfici nassal. Diners, farlopa, alcohol, cànnabis, rialles, ulls brillants, bregues, discussions, acusacions d’estafa i robatori, colps, punyades i sang embrutant la verdor de l’herba... Insults, malediccions i laments... Ràbia, fàstic... I els moments de glòria es poden acabar amb tanta rapidesa quasi com la vida. Així doncs, una matinada es trobaren el seu cos sense vida en un hort de tarongers dels afores del poble. Damunt del seu cadàver hi havia una baralla de cartes esparses per tot arreu. L’havien cosit a navaixades i malgrat tot, la sang abundosa no aconseguia ocultar que encara somreia de la mateixa tendra i infantil manera que pot somriure, t’imagines, un xiquet de més de seixanta anys... Sic transit gloria mundi...

Sico Fons 59

J o c de M olt s

el meu altre jo(c), el joc de la pansa

Qui escriu, com a bon estudiós de la Història, a vegades somnia en màquines del temps que el transporten a temps llunyans on poder vore de primera mà tota allò que els llibres intueixen que va poder passar. Però per desgràcia, els llibres es fixen en grans fets i grans personatges, d’eixos que es diu que han fet la Història, amb majúscules. I no, és una errada prou habitual. La Història no la fan eixa gran part de noms que trobem als llibres i manuals. La Història, en majúscules, la fa el poble, la gent del carrer i no els alcaldes, els soldats i no els generals que es posen els galons i medalles. Però tots aquests no han paregut interessants als historiadors al llarg de segles i segles. Com deia el professor Camarena, calia donar la veu als pobles silenciosos, als oblidats per la Història. Ara toca parlar d’ells, així que pujarem a la nostra particular màquina del temps i anirem a finals del segle XIX, la veritable època daurada per a les panses valencianes. Blai Montagud és un personatge fictici, un nom manipulat, però el que vos contaré en el seu nom és, purament i senzillament, la nostra (oblidada) història com a poble.

mans forts i durs com l’acer, de tant carregar pedra per a fer marges i guanyar així terreny al bosc. Així passaven els mesos d’hivern. L’arribada de la primavera omplia valls i muntanyes de verdor i d’alegria. Els ceps s’omplien de nous brots i pàmpols i ara Blai es desllomava sobre les vinyes. Calia desmondar les vinyes perquè el moscatell brollara com tocava. L’estiu, ara sinònim de vacances, a finals del XIX, als camps de la Safor, era temps de feina. I molta. Primer tocava el blat. Una vegada la sega havia acabat a les eres, aquestes mateixes es convertien en sequers que en poques setmanes s’omplirien de canyissos.

El meu altre jo vivia enllà l’any 1880, a qualsevol dels pobles que formen la nostra comarca de la Safor. Blai, que rondava els vint-i-pocs anys, es dedicava a la terra.

El 15 d’agost era la data. Després d’uns dies d’esbarjo i festa com era la Mare de Déu d’Agost, tocava posar-se a fer feina. L’inici de la campanya pansera el marcava el fum del fornal del riurau del Senyoret, ja que el terratinent era qui tenia el raïm més primerenc. Veremar, escaldar, escampar, girar... i tornar a veremar de nou... l’elaboració de la pansa suposava la coordinació de tota la família.Com si foren una cadena de muntatge, cada membre tenia una tasca encomanada. I totes elles calia que estigueren coordinades perquè tot eixirà bé.

La vida al poble transcorria monòtona. Camperol com el seu pare i els seus germans, tenia el llom desfet de tallar llenya per a omplir el forn de calç; els dits de les

L’elaboració de la pansa era un joc. Un joc per als xiquets perquè pels més joves de la casa, pels nebots i els germans menuts de Blai, el sequer era l’espai de jocs i rialles.

Les veles eren com a tendes de campanya on jugar a indis i vaquers, mentre que els pilons anaven perfectes per a fer estructures com el nostre “Tente” contemporani. El sequer, la cambra, el riurau, qualsevol lloc es convertia en espai de jocs i esbarjo, amb el permís de la güela Maria, que de tant en tant els escridassava quan, en córrer entre els canyissos mentre jugaven al “pilla pilla”, xafaven la pansa que romandria al sequer torrant-se al sol. Mentrestant, pels més majors era un joc per la part que té el joc de la incertesa, de la probabilitat que, de sobte, apareguen uns núvols ràpidament per darrere el Montgó o el Benicadell i en uns pocs minuts el cel es pose negre i la pluja faça malbé tota la collita. Hores i hores aguaitant el cel a la recerca d’eixos maleïts núvols, mentre la güela té a les seues mans el rosari i no deixa de resar demanant al nostre Senyor que siga benigne i allunye els núvols... Així, pels adults era feina. I feina. I un poc més de feina. Per a Blai, amb els seus setze anys, els jocs s’havien acabat. Ell ja era un més entre els adults i el seu cos havia canviat molt els darrers dos anys. Però encara, en vore’ls córrer entre els canyissos, enyorava els jocs i la innocència dels seues germans menuts. I sí, en feia la feina d’adult, portant canyissos, escaldant, girant i mil coses més, però, a l’hora de descansar a la nit, quan es quedaven a dormir al riurau en previsió d’algun ruixat, el güelo Perfecto sempre l’elegia a ell per a dormir amb les

J o c de M olt s

cames fora del riurau perquè si ploguera, la pluja banyaria els peus i despertaria ràpidament. La resta de la família, cansada de tota una jornada de dura feina, dormia amb tranquil·litat sobre els matalafs de màrfegues de dacsa. La pansa era un enfarfec per a Blai, però un enfarfec necessari. Les dobletes d’or, que era com les anomenaven al Marquesat de Dénia pel seu color daurat i pel seu valor, suposaven la major part dels ingressos de la família. Una mica de blat, unes poques garrofes per al bestiar, les olives de la Rondonera que plegarien al novembre i l’horta que tenien no donaven per a viure tot l’any. Les vinyes, distribuïdes en tres partides diferents però totes de moscatell, eren la vida per a la família de Blai. Bo, per a la seua i la resta de famílies saforenques. La demanda de la Gran Bretanya, en ple procés industrialitzador, feia dècades que havia apujat els preus de forma espectacular. Tant que els llauradors arrancaren les moreres pel cuc de seda i la canyamel havia desaparegut. Fins i tot el blat, omnipresent per la seua necessitat, havia reculat fins a quasi provocar una crisi de subsistència, perquè les panses donen energia sí, però pa cal menjar-ne cada dia, a més, les panses se n’anaven totes a l’estranger. I eixes panses costaven molta suor i feina. L’elaboració de la pansa era un procés relativament fàcil i clar, que no havia canviat res des que els romans l’inventaren ara fa quasi dos mil anys. Un procés senzill però on calia seguir escrupolosament tots els passos amb molta cura perquè el producte tinguera la millor qualitat possible. Escaldant el raïm, girant els canyissos, tornant a veremar... així passaven les setmanes de finals d’estiu. Quan acabaven amb el raïm propi, calia ajudar els cosins

dels Montagud, que tenien les seues vinyes més tardanes i el raïm quallava més tard. Finalment, a finals de setembre, el raïm s’havia acabat i les panses romandrien ja seques a les cambres del poble. Molts venien la pansa als corredors que treballaven per als comerciants de Dénia. Però el güelo Perfecto tota la vida l’havia portat ell directament la pansa al magatzem. Agafava l’haca amb el carro i a poc a poc enfilava camí vell de Dénia. Però el güelo ja estava massa major i des de feia anys que es quedava tranquil·let al poble. Ara li tocava a Vicent, el germà major, acompanyar el pare. Però el pare s’havia trencat la cama en caure d’un marge mentre veremaven, així que aquest any li tocava a Blai anar amb el seu germà. Blai estava molt nerviós, perquè al casino del poble, quan els homes parlaven sobre Dénia, les històries eren d’allò més variades. Mentre jugaven al dòmino, xarraven de locals on les dones ballaven mig despullades dalt de l’escenari. De grans cases, palaus dels rics amos dels magatzems que rivalitzaven al carrer Cavallers per tindre més habitacions i luxes que la del veí. O del port, ple de grans vaixells de vapor que carregaven tones i tones de pansa. La mar, Blai mai havia vist la mar. Però un dels comentaris que més l’intrigava, era el del tio Manel, “Dénia? Si vas, no voldràs tornar! Si la tia em deixara ja sé on aniria” Abans de marxar, calia carregar el carro. Vicent i Blai s’afanyaven a baixar els cabassos plens de pansa des de la cambra, on la resta de família anava omplint els cabassos amb les mans, agafant la pansa de la mola. Al carro hi cabien dotzena i mitja de cabassos ben plens de pansa. Els cabassos es feien de llata perquè aquesta permetria que el fruit assecat respirara i no es florira.

Una vegada la càrrega estava assegurada, els dos germans enfilaren el camí cap a la capital del Marquesat. Des del Vernissa els esperava un bon tros així que calia no perdre el temps pel camí. Vicent i Blai es torbaven fàcilment. Al germà major li encantava contar historietes i cantar i Blai gaudia en escoltar com el seu germà enganxava una cançó darrere d’una altra. El viatge d’unes quantes hores, es feia curt escoltant les melodies de Vicent. Altres voltes feien el joc del cec. Un dels germans tancava els ulls i l’altre, mitjançant definicions, anava descrivint part del paisatge, havent d’endevinar l’altre germà qualsevol objecte o cosa que l’altre descriguera. A mesura que anaven apropant-se a la capital del Marquesat, anaven ajuntant-se amb desenes de carros que, com ells, anaven carregats de cabassos i cabassos de pansa. Blai va quedar bocabadat, primer, en vore des de la distància l’imponent Montgó, majestuós com si fos un gran vaixell varat sobre la mar Mediterrània. I després, en albirar el castell de Dénia, eixa fortalesa que Vicent li contava que feia segles que vigilava des de les altures la Daniya musulmana. Només entraren a la ciutat, Vicent va cridar als quatre vents: “Babilònia, ja estem ací!” mentre al seu germà se li dibuixava un somriure a la cara. Vicent es desembolicava fàcilment pels carrers de Dénia, coneixia d’altres vegades el camí i, encara que el trànsit de carros i cavalls era molt, va arribar fàcilment al carrer del Mar, on desenes de magatzems s’alineaven uns als costats d’altres, esperant eixe formigueig de carros que bloquejaven el carrer esperant el seu torn per a descarregar les panses. Mentre esperaven, Vicent va baixar del carro i parlava amb els altres llauradors 62

J o c de M olt s

que venien des dels pobles on es feia pansa. Va reconéixer gents de Benicolet i Rugat, uns cosins llunyans de Barx, molta gent dels pobles del sud de la Marina i mitja Safor estava enllà, amb els carros plens de quintars i quintars de pansa. El tema de conversa, salutacions a banda, no era un altre que els preus de la pansa i les vicissituds de la campanya pansera d’aquell any on, gràcies a Déu, la pluja els havia respectat i no havia sigut necessari posar les estufes en marxa. Les notícies de l’aparició de la fil·loxera a Màlaga eren bones per als llauradors d’ací, ja que el buit deixat per la pansa verge del sud hauria de ser coberta per les panses valencianes, amb la consegüent pujada de preu. Així, les expectatives eren molt bones, s’obtindria una bona renda pansera aquell any. Mentre Blai descarregava els cabassos i controlava que el mosso pesara bé la pansa, el seu germà xarrava amb el caporal sobre els preus. Díhuit quintars, a 30 pessetes cadascú, 540 pessetes! Un bitllet sobre un altre fins a fer un bon feix. Blai mai havia vist tants diners junts.

en acabat el seu torn omplien les tavernes on, per a sorpresa de Blai, les dones també podien entrar, cosa impensable al poble. En algunes de les tavernes hi havia un escenari on vedettes, mags i cantants amenitzaven al nombrós públic. Vicent va assenyalar una al final del carrer, el Norai. Una mica més tranquil·la que la resta, s’assegueren a una de les taules lliures on els serviren el sopar. Desmaiats després de tot el dia de viatge, els dos germans ràpidament agafaren forces. Un bon vinet negre va fer que el menjar entrar millor encara. Mentre sopaven, un parell de dones s’aproparen a la taula, dirigint mirades i paraules a Blai que, tot roig, va ser incapaç ni d’articular paraula. -Saps el que diu el tio Manel a la tia quan la vol fer enfadar? “Eres més capritxosa que les putes de Dénia!” li deia Vicent a un Blai cada volta més roig. -Beu vi germanet, hui la nit serà llarga.

El sol ja se n’anava per darrere del Montgó quan eixiren del magatzem. A dos carrers estava la fonda on anaven a passar la nit. S’adreçaren ràpidament, deixant l’animal i el carro a la quadra i llogaren una habitació per a passar la nit. Vicent agafà fort dels muscles a Blai mentre li deia: “ara escomença lo bo germanet!”

En acabar de sopar, Vicent es va afegir a una de les taules on estaven jugant a les cartes. Blai no entenia massa el joc a què estaven jugant. Al bar de poble, llevat del dòmino i el truc, no hi havia molta varietat. Però a Dénia, a eixa mísera taverna, hi havia mil jocs més que al bar del poble, que de casino tenia poc més que el nom. Ací, uns jugaven als daus, altres a les dames, i jocs de cartes n’hi havia de tots els colors i tipus. Els duros s’amuntonaven a les taules, canviant ràpidament d’unes mans a altres.

Blai no deixava de mirar cap al seu voltant. Dénia era tan diferent del poble! La llum de gas il·luminava uns carrers on l’activitat i la gent era un no parar. Prompte arribaren al carrer Marqués de Campo, que la gent popularment li deia senzillament Campos. El carrer bullia de gent de tot tipus, mossos de magatzems que havi-

Blai no podia deixar d’observar tot el que hi havia al seu voltant. Al poble no s’escoltava un altre idioma que el valencià, llevat del secretari de l’ajuntament que venia d’Oriola i només parlava castellà. Enllà en canvi, s’escoltaven moltes llengües, totalment desconegudes per a ell. Vicent prompte va fer de bon partenaire i

el posà a la cadira del costat mentre jugava als daus. -Mira, aquells són francesos. Mariners d’un vaixell de guerra que se’n van al Nord d’Àfrica i han fet escala. -Eixos que vesteixen bé són anglesos, uns oficinistes i empleats dels magatzems anglesos, que ens compren les panses a bon preu. Amb uns bons quartos guanyats als daus, Vicent proposà a Blai canviar d’aires. Anaren a un local, a un dels carrers laterals, on hi havia un gran escenari on les ballarines s’alçaven les faldes mentre ballaven. Blai les mirava embovat i Vicent no deixava de riure’s del seu germà: -Mai has vist unes dones així, eh? Vicent demanà un parell de gots d’aiguardent que ràpidament van desaparéixer per les respectives goles dels germans. I uns altres dos. Blai començava a marejar-se, així que va eixir al carrer a desemboirar-se. Prompte una xicona amb un gran somriure es va apropar a ell. Fa falta comptar la resta? El matí següent, un bon poal d’aigua va despertar Blai. Encara quedaven unes bones hores de camí fins a arribar al poble i calia matinar. Mentre el somriure de Blai era evident, Vicent en canvi no estava massa content, entre el que li havia costat l’estrena de Blai i que les cartes, bones al principi, prompte es van tornar roïnes, la desfeta era de por. Ja estava fent càlculs del preu del quintar de pansa que hauria de dir al pare perquè quadraren els conters... Al cap de dues o tres hores d’eixir, mentre esmorzaven vora el camí, el conductor d’un carro els va preguntar: -Anem bé cap a Dénia? Mentre Blai somreia i anava a contestar al conductor, Vicent, notablement enfadat, li tapà la boca al seu germà i xisclava: -Dénia? Me caguen Dénia! Carles Fuster Montagud

J o c de M olt s

el joc de les pistoles

La nit no aconseguia dissimular cap de les siluetes que s’endinsaven en silenci, i respirant el fum de l’ambient, com en un ritu funerari, en el Sebastopol. No hi havia llum, però cadascuna de les figures expel·lia terrors nocturns, pors profundes que era millor evitar. Una bombeta parpadejava i mostrava les seues cares, expressions deformes en un flaix, afables al següent. Aquella cadència lumínica dotava al Sebastopol d’un aire a cantina d’entreguerres, però allí no havien ballarines, ni putes, ni alcohol. Una taula circular de pedra, inamovible, regnava en el centre del bar. La barra amb floridura no s’havia netejat en anys i no existia cambrer al darrere, tan sols restes de botelles i pots corroïts. Un absència de tot molt significativa. Enmig de la taula, un revòlver. Al seu costat, una bala. De l’orifici del seu canó semblava emergir una boirina, sens dubte recordant les ànimes que havia segat durant anys. A Vladimir sempre li va agradar el joc de les pistoles. Des de xicotet va escoltar parlar al seu pare del joc, i el seu pare va escoltar al seu temps arrere. El rus, com la resta de la comparsa que ja s’asseia en vells tamborets sense respatler, formava part d’una comunitat molt poc coneguda a Gandia. Ni el local tenia nom, malgrat que l’anomenaven Sebastopol, segurament per afinitat i enyorança de la seua Mare Pàtria, ni tampoc ells, mers transeünts de dia, barrejats entre la societat de la ciutat ducal. Però allí estaven, disposats a jugar “el joc de les pistoles”. Vladimir va deixar el seu barret i la seua gavardina a l’adolescent ros i ple de grans que feia reverències amb el cap al seu pas. Va ser l’únic que es va asseure en la taula i va rememorar vívidament estampes de la seua infantesa. “La fortuna i la mort a un segon de distància”, es va dir a ell mateix en veu tan baixa que no va torbar ni el somni dels insectes que es posaven a les parets del lloc. Va saludar a la resta dels seus companys de joc, un a un. —Dobro pozhalovat —va esmentar mentre deixava una maleta repleta de bitllets de diversos colors. Els seus companys, d’una edat compresa entre els seixanta i la mort li van retornar la salutació. —Una bala i una maleta —va cridar una veu sense rostre situada en segona fila. Sense dir res més, delectant-se del ritme del seu cor, observant cada hàlit de vida provinent de la seua gola, Vladimir va veure al seu pare, aquella vesprada de juny de 1992. “La fortuna i la mort Adrián Hernán de Sales

a un segon de distància”. Va alçar el polze i els ressons d’aprovació i fascinació van ressonar s l’interior del Sebastopol a l’instant. Llavors algú va tirar una segona bala, que va botar diverses vegades, com si la pedra circular li cremara, i va rodar fins a topar-se amb la pistola. Després, una altra maleta pesada repleta de bitllets. El rostre de Vladimir es va eixamplar i va pensar, en una parenceria d’ingenuïtat, tot el que podria comprar amb allò que hi havia en la taula. I quantes coses compraria d’haver-hi més maletes? Va alçar el polze dues vegades. El silenci va tallar de sobte la veu de les goles de la comparsa. Ningú va obrir la boca fins que una altre home va fer un comentari sobre la grandària dels ous de Vladimir. Es va reafirmar la seua valentia. O la seua estupidesa. Dues bales més van rodar formant cercles concèntrics i dues maletes més van xocar en l’aire i van caure pesades. Era el moment. —La fortuna i la mort a un segon de distància —va cridar a pulmó el rus. Les ànimes del seu pare i el seu avi es van situar a la seua esquerra i dreta, almenys així ho pensava ell. Ho desitjava. Va ficar les quatre bales al cilindre del revòlver i ho va rodar diverses vegades amb els ulls tancats, com manava el codi. I el joc de les pistoles va començar. I com sempre va ser un joc escarit. Els desitjos de riquesa de Vladimir, així com la seua aposta a l’alça, es van topar amb l’os temporal del eslau. Aqueilla maleïda bala, a diferència de les experiències del seu pare i del seu avi, va decidir eixir dels escassos deu centímetres del canó del revòlver, va saludar als presents en forma de soroll immens, de lumínic rebombori, i va donar per bé travessar el fràgil crani humà que li esperava més enllà del punt de mira. Ningú es va immutar. Ni els rostres esguitats de sang. El joc de les pistoles havia acabat per a Vladimir, el primer a asseure’s, el primer a caure rendit davant les possibilitats, no més que imaginacions buides, d’un futur d’opulència. Un altre nom va ocupar el seu lloc i va apartar el seu cadàver amb els peus. De protagonista absolut de la nit a nota a peu de pàgina. Un altre reclamaria els seus guanys. El joc de les pistoles havia de prosseguir. 64

J o c de M olt s

el joc de fer falla

Durant massa temps l’origen s’ha oblidat i les falles infantils han sigut qualsevol cosa menys infantils. Resulta curiós com tants fallers ara adults no se’n recorden de quan feien falletes com un joc més, en la intimitat de les seues cases, i fins i tot les cremaven, envoltats dels seus familiars admirats del fervor faller dels seus xiquets. Però les inexorables regles de la burocratització fallera feren que anaren desapareixent les comissions infantils, que fins els anys cinquanta eren independents al cap-i-casal, per a convertir-se en simples extensions de les comissions adultes. Aleshores fou quan fer falla deixà de ser un joc de xiquets al carrer, el temps on l’estoreta velleta fou retirada de la circulació. Amb tot, molts col·legis i instituts han mantigut viva la flama de la falla infantil realment infantil, sense passar pels filtres d’uns artistes a qui uns adults han encarregat uns cadafalets que tenen molt poc a vore amb l’univers, fantasies i il·lusions dels meus menuts. Però sobretot sembla que el joc faller haja anat desapareixent de les pròpies comissions, que es conformen en dur la xicalla al taller, amb les poques excepcions de les comissions que es fan elles mateixes la falla. Afortunadament algunes iniciatives han propiciat l’elaboració de tallers on els menuts han pogut retrobar-se amb la màgia de fer falla. Perquè a banda de la seua utilitat didàctica i pedagògica, la falla infantil és, essencialment, un joc, en el qual el menut no sols imita el fer la falla dels adults sinò que reinterpreta els codis fallers

que està aprenent en funció de la seua pròpia cosmovisió infantil. Aleshores les coses i personatges de la falleta ja no són allò que els adults volen que siga, sinò que s’obri ací el territori sempre fecund i imprevisible de la creativitat, del confeccionar la falla pel pur plaer de lliurar-se a l’acció lúdica, perquè, afortunadament, encara no es pensa ni en premis ni en recompenses, més enllà del premi del propi joc. Potser sovint no es cau en el fet que el joc és estar intensament present i en el present. Després arriba la vida adulta amb les seues presses, amb les seues obsessions tant pel passat com pel futur, mentre la riquesa del moment, la intensitat de l’instant, es perd entre les ansietats de la responsabilitat, la competitivitat i la jungla de la vida moderna. Per això és tant important eixe joc infantil que no és un mitjà per a ells i és la recompensa en sí mateix. Si damunt el joc consisteix en pensar, compondre, plantar i cremar la falleta ingressem en un territori on el xiquet juga i aprén alhora la tradició de la qual acabarà sent una anella més, i sols d’eixa manera vincularà molts dels millors records da la infantesa a eixa falla que junt a la de cada any, es convertirà en la seua més preciada memòria sentimental, el fonament emocional del compromís d’eixe adult que una vegada fou un xiquet jugant a fer falles amb una festa que sempre serà per a ell molt més que una festa. El joc desinteressat i ple que, al remat, conformarà la seua identitat de faller i valencià. Quasi res està en joc!

Gil-Manuel Hernàndez i Martí Associació d’Estudis Faller Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la FdF any 2016

J o c de M olt s

tornar a naixer

La meua avorrida i monòtona vida va fer un tomb radical en llegir un article de divulgació científica sobre la suposada pèrdua de capacitat d’aprenentatge durant la vellesa, allò que en diuen pejorativament la tercera edat. Res més sorprenent i engrescador em podia ocórrer en aquella sala d’espera d’un dentista i estomatòleg del centre històric de Gandia que m’havia pressupostat la implantació milionària d’una dentadura postissa. Sabeu que les mancances de l’aprenentatge no tenen res a veure amb l’edat, amb el pas dels anys i amb l’envelliment de les neurones, eixes cèl·lules inquietes, electritzants i baladreres que pul·lulen per algunes parts del nostre cos? Això, de partida, ja sonava prometedor, i més en la situació concreta en què em trobava, amb la plena consciència de l’efecte devastador de la decrepitud física. Em sentia com un vell i ressec arbre enmig d’una turmenta. Vaig continuar llegint. Quina solució –preferentment barata i que no passés per un dolorós o traumàtic procés quirúrgic— ens enviava la ciència contra aquest mal irremeiable, contra aquesta degeneració crònica que heretem inexorablement en nàixer i que transmetem de generació en generació? Doncs molt fàcil. La minva de la capacitat d’aprenentatge es vincula estretament a la predictibilitat del nostre entorn i a la disminució d’estratègies per copsar, analitzar i resoldre els problemes quotidians de la vida. Meravellar-nos front allò inesperat, com fan els xiquets, és allò que determina el manteniment d’un índex elevat d’aprenentatge i adaptació a l’entorn. Heus ací per què els xiquets aprenen a una velocitat increïble. Vaja fórmula màgica però lògica com una llei inapel·lable de la natura! Però si la teníem al nostre davant i no la vèiem! De sobte m’adonava que efectivament la maduresa m’havia corsecat fins al punt de creure que per a aprendre una paraula en anglès

n’havia d’oblidar tres en valencià... El meu pessimisme trobà ràpidament un pal·liatiu, una font d’inspiració inexhaurible: tornar a reviure tots aquells experiments que realitzen els infants, que realitzava jo de menut, com dibuixar a tot arreu, com seure cap per avall en el sofà i reflexionar d’esma, com amagar-me en un racó de casa, com saltar sobre tots els bassals d’aigua de trobe pel carrer... No us podeu imaginar l’efecte salutífer que té prendre les grans decisions de la vida mitjançant un pedra, paper i tisores amb algun membre de la colla, els grams de felicitat que guanyem cridant fort el nostre nom en una habitació buida i fosca, com d’emocionant és tornar a jugar al pisi pisi ganya a la porta de casa, com d’alliberador és eixir al carrer sense un gallet a la butxaca, com de divertit és abaixar les escales a culades, com de tendrament emotiu pot ser gravar un cor en algun lloc ocult per temor que la persona al·ludida el puga veure... Ben prompte comences a percebre la millora, comences a enumerar sense dubtes ni vacil·lacions els noms i els dos cognoms de totes les persones conegudes, comences a recordar amb un pèl de malenconia tot allò que t’havia resultat humiliant en algun moment, comences a competir amb els amics per veure qui pixa amb més força... Per uns instants he tornat a alenar en llibertat, alhora que desaprenia amb solemnitat el valor dels diners i somniava en un món sense monedes i lluites per elles. No sé si ha crescut la meua capacitat de resposta front els reptes de la vida, però una mirada poètica d’infant m’envaeix i em dota de les solucions més imaginatives. Per fi, la platja i els meus castells d’arena tornen a esdevindre un univers en si mateix, un organisme vivent que només es manifesta amb el joc. M’embadalesc lànguidament amb l’observació atenta de les mans dels meus pares, llunyanes com un somni de segles.

Carles Miret i Estruch 67

J o c de M olt s

el joc de la sort

Diu el vell refranyer que en els jocs de l’atzar, la sort és no jugar. I en la noble tasca de fer-nos entendre que amar el risc incert (valga la redundància) és en si un acte que comporta grans repercussions, trobaríem pocs individus que posaren en dubte esta premissa. Tanmateix, ara partim de la idea de voler extrapolar aquesta frase tan sàvia a les accions quotidianes d’una persona qualsevol. Si entenem l’atzar com un poc més que apostar-ho tot al roig o al negre, ens toparem amb que aquest joc també forma part del dia a dia. En quin sentit? En la presa de decisions contínua a què estem exposats. I no, no és el meu objectiu reprendre l’etern debat sobre atzar o destinació, sinó tot al contrari, arribar a entendre el grau de protagonisme que pot adquirir (o no) la sort en cada una dels nostres decisions. Al moment em ve al cap la història de Tomàs i Teresa, els entranyables protagonistes de la prestigiosa obra de Milan Kundera “La insoportable levedad del ser”, qui, per a coincidir i conéixer-se van haver de succeir-se fins a sis casualitats per tal que Tomàs entrara en aquell bar i fóra precisament Teresa qui li servira aquella mateixa copa.

competix contra si mateix i contra les seues pròpies decisions (cost d’oportunitat). Així doncs, un altre exemple clar d’eixa lluita de la sort amb o contra u mateix es reflecteix en el final magistral de la pel·lícula Match Point del venerat director Woody Allen. En ella, l’atzar adquireix tant de pes com Jonathan Rhys Meyers o Scarlett Johansson. Açò és perquè el factor atzar és un joc del qual és molt difícil escapolir-se’n a causa de com hi està el ser humà d’exposat. Seguint amb els símils tenístics (vegeu el títol de la pel·lícula del Sr. Allen), posem ara com a escenari una pilota que en eixir disparada per una raqueta, toca la xarxa, s’eleva i és manté en l’aire durant uns segons sospesant si caure cap a un costat o l’altre. En eixe instant en què el temps es congela i ambdós jugadors miren la pilota desitjosos de tindre fortuna i guanyar el punt, hi ha quelcom que cap dels dos pot ja controlar: la sort està tirada. I este fet tan poc pragmàtic però real, lliga a raons que poc han de veure ja amb un mateix. És muss sein (i punt), i ja no hi ha pas enrere.

No és més que un exemple de fins a quin punt l’encreuament de camins entre dos individus aparentment desconnectats entre si, ve donat per una multitud de causa-efectes que bé podríem simplificar amb un: “Quina sort!”. Aquesta reducció a l’absurd no és més que una impossibilitat d’explicar l’inexplicable. “Es muss sein”, com titularia Beethoven un dels seus quartets de corda, o dit en valencià: “Ha de ser així (i punt)”.

I a quin últim remei opta l’individu una vegada és coneixedor que un fet en qüestió no depén de si mateix? Al rés o súplica amb la seua conseqüent assimilació. Llavors tenim Tomàs i Teresa, Match Point i un partit de tenis per a explicar que certs successos ocorren únicament i exclusivament perquè si. Podríem contemplar estos successos com els factors extrínsecs de les nostres decisions. A pesar d’això, no se’ns pot oblidar la verdadera raó de ser de tot allò que s’ha exposat fins ara: NO HEM DE TINDRE POR DE TRIAR.

Així que, utilitzant la premissa inicial dins del panorama existencial en què ens trobem, se’ns suggereix una altra afirmació respecte d’això: “Tots som jugadors”. Però d’aquest nou aforisme no cal entendre la vida com una ruleta russa (competència), sinó que cada u

Diu el vell refranyer que en els jocs de l’atzar, la sort és no jugar. El que no diu el refrany és que un vegada començada la partida, la pitjor de les sorts és no saber viure. És muss sein, amic, i jo seguiré jugant.

Mario Miret Lucio 68

J o c de M olt s

narracio inacabada

Primera imatge

Es llança al damunt. No hi ha cap xiquet més. Fa bots i es llança llarg estés sobre la flonjor de la màrfega. Hi acudeixen altres nens. Ell roman gitat, ocupa molt de lloc. Vol crear un espai infranquejable entre ell i els altres. Pretensió difícil d’aconseguir. Tres nenes s’hi presenten ben de pressa. Palplantades i serioses, fan de barrera entre ell i els altres.

el nucli sense socarrar-se. De sobte, frena el girar sobre el seu eix. Observa els nen i les nenes de la pilota. Resta al seu lloc, no obstant. Reinicia la giravolta. Mig es mareja. Seu un moment per evitar la caiguda. Tot seguit puja sobre dues capses de plàstic. Camina arrossegant-les i s’allunya del mur del gimnàs. No se sent desprotegit, no obstant.

Quarta imatge

Sisena imatge

Una nena se li acosta. Ell sent el seu caminar com el cloc, cloc dels esclops i el seu bleixar és com l’huracà que és a punt d’enlairar-lo i emportar-se’l qui sap on. No mira la nena, no obstant. El seu esguard continua fix en les ratlles perquè les seues petjades no se’n separen ni mig pam. La nena el convida a jugar. Ell, com a tota resposta, li pega empenta. La nena s’allunya d’ell. Plora. Ell l’observa. S’entristeix. Corre. S’afanya a arribar al seu davant. Li fa un bes i arranca el plor ell també. La nena se’n va.

Ell es repenja a la paret del gimnàs. Esguarda els nen i les nenes que juguen a pilota. Ara sí que jugaria amb ells, però cada bot de la pilota és com una martellada al cervell. I els crits i l’enrenou i el rebombori de nens i nenes que van darrere la pilota li esclata a la vora com esclata la mascletada. La pilota rodola i rodola i, tot d’una, ell la contempla que li frega els peus, ja quieta i abellidora. Ell alça la mirada. Allà davant hi ha tot de nens que s’han aturat. No es belluguen. El miren expectants. Ell estira la cama i fa un xut a la pilota. Aquesta retorna als jugadors, que reprenen el joc.

La nena és a la marfegueta tota sola. Fa bots i es llança damunt la seua superfície tova i agradable. S’ho passa de conya. De cua d’ull el veu com camina sobre les capses de plàstic. Esbufega. Ella amb un bot deixa el joc i es planta a terra. Marxa corrents i agafa un altre parell de capses de plàstic. Ell allarga en fals una cama. Trontolla. Es desestabilitza. Fa moviments de cos avant i arrere. És a punt de caure. Cavil·la que, des de tan amunt, es farà molt de mal. La nena arriba just a temps al seu costat. Li ofereix la mà. Ell s’hi agafa. No cau. No li amolla la mà, no obstant. Caminen tots dos amb les mans enllaçades arrossegant les capses de plàstic.

Tercera imatge

Cinquena imatge

Ell abandona el mur del gimnàs. Camineja sense seguir cap línia fins a la marfegueta.

Ell gira sobre si mateix. Es pensa el trepant que excava a tanta velocitat que travessarà

Ell és recolzat contra el mur del gimnàs. Observa com juguen els xiquets, ara s’acacen els uns als altres, ara malden per fer rodar l’aro al voltant dels malucs. Ell no els trau els ulls del damunt. Allà ben endins li apareix un incert impuls per ajuntar-s’hi ell també. No es belluga, no obstant. Se separa del mur. Camina en paral·lel resseguint les ratlles del terra. Segona imatge

Setena imatge… Narració inacabada.

Octavi Monzonís 70

J o c de M olt s

9.000.000 de possibilitats

Després que un jugador haja fet tres moviments, les fitxes poden configurar més de nou milions de posicions diferents sobre el tauler d’escacs. Em va assaltar esta data l’altre dia quan, prenent café al bar del Museu Faller, vaig escoltar una persona qualsevol criticar ferotgement l’acció d’un polític qualsevol (tema: pactes). Sovint passa. El ciutadà “X” entenia- i expresava amb força i solemnitatque la decisió del polític “Y” era totalment desencertada i que calia haver fet una altra cosa. Vaig tindre la temptació de raonar-li la meua visió sobre l’assumpte, però la meua argumentació no cabia en un hashtag i la seua vehemència no convidava a fer pedagogia, sobretot si considerem que l’home en qüestió ni coneixia ni tenia cap interès de conèixer quines són les formes particulars en què pot moure’s pel tauler cada fitxa. M’haguera agradat parlar-li d’escacs, dir-li que la política, com la vida, s’assembla molt a este joc d’estratègia. Davant de cada jugada, no hi ha una sola manera possible de moure les nostres fitxes ni existeix la forma correcta ni incorrecta de fer-ho. Tot és més complex i posar en pràctica la circumspecció esdevé tot un art. La circumspecció és una de les tres habilitats que, segons Benjamin Franklin (“La moral en els escacs”, 1779), s’aprenen amb la pràctica d’este esport; és la prudència davant les circumstàncies, la capacitat d’inspeccionar el tauler sencer o l’escena de l’acció i la relació entre les nombroses fitxes i situacions. A més de la circumspecció, Franklin citava dues capacitats més: la previsió (considerar els riscos i les conseqüències en què pot derivar una acció) i la cura a l’hora de realitzar els nostres moviments (observant estrictament

les normes del joc i decidint sense presses per evitar situacions no desitjades). Estes tres competències són imprescindibles per a jugar tant en política com al tauler de la vida, si la finalitat és arribar victoriosos als nostres objectius. Tornant al bar i seguint amb l’analogia dels escacs, haguera volgut també explicar-li a aquell home en quin punt de la partida es trobava immers eixe polític qualsevol que havia pres, al seu parer, aquella decisió tan equivocada. El joc dels escacs té tres fases (l’apertura, el mig joc i el final) i cadascuna d’elles requereix plantejaments tàctics i estratègics totalment diferents, així com posar en pràctica habilitats distintes. Si ho desplacem a la política, esta línia del temps sol abastir quatre anys: per molt diverses raons, no s’actua igual al principi que al final d’una legislatura. I igualment podríem traslladar este paral·lelisme a la vida i les seues diferents etapes. “No és una jugada, ni encara la millor jugada, el que has de buscar, sino un pla comprensible” (E. Znosko-Borovski, mestre dels escacs). Sí, per arrodonir la metàfora, haguera volgut compartir esta reflexió amb el senyor del bar, però en aquell moment no tenia el Google a mà. M’hauria servit per a fer autocrítica de la nostra incapacitat- també la del polític “Y”- d’explicar a les persones, de forma comprensible, quin és el nostre pla. Tal vegada és per això que la gent- també el ciutadà X- no entén les nostres jugades. En fi, que li dec un café a aquell home i una llarga explicació.

Diana Morant Ripoll 71

J o c de M olt s

jocs i falles

Passats els cinquanta t’adones que moltes de les transcendentals coses de la vida no són més que la vida mateixa i que aquesta no és una altra cosa que un meravellós i divertit joc al qual li anem guanyant xicotetes partides dia a dia, any rere any. Un meravellós i al·lucinant joc que vam començar a aprendre des del mateix moment en què vam començar a viure. Gategem i juguem. I amb el nostre joc aprenem. I seguim creixent. I seguim aprenent. I el més important, seguim jugant. I jugant aprenem els nostres primeres paraules. Aprenem les nostres costums, aprenem a conèixer les nostres arrels, la nostra cultura, les nostres tradicions. I és aquí, quan ja hem crescut prou - poc, no molt- quan els nostres pares ens ensenyen un joc meravellós, que molts porten ja en els seus gens, i que consisteix a rememorar aquell joc de segles enrere en què els xiquets anaven de casa en casa demanant “una estoreta velleta” per a la falla. Arribat este moment cal recordar el que la Real Acadèmia de la Llengua fa de la definició de Jugar: “Jugar: Fer alguna cosa amb alegria i amb el sol fi d’entretenir o divertir-se”. I quina millor diversió per als que foren xiquets anys enrere que, en passar l’hivern i vore nàixer una nova estació, pensar que aquesta comença amb la il·lusió d’anar de casa en casa demanant eixa “estoreta velleta” que no vol ningú. “Una estoreta velleta” convertida en cant tradicional. I convertida en un ritual anual en què els xiquets jugaven a vestir ninots de cartró amb robes velles per exposar-los a la sàtira i burla pública, cremant-los amb el foc purificador de les falles. Un foc que ens portava a jugar una nova partida i a gaudir del solstici que, novament, arribava.

La Falla. Les Falles. Sols el nom ja és grandiós, amb llum pròpia. Significatiu de moltes coses. Alguns som de la opinió -més que opinió, creença- que el nom de falla significa torxa. Aquella torxa que al Llibre del Fets deia que portaven les tropes del Rei Jaume per il·luminar el seu camí cap a la victòria. Aquelles torxes que ens han portat a través dels anys a viure les nostres tradicions; que ens han anat conduint, festa rere festa, cap a un culte al foc com a ritual pagà que hem sabut convertir en monument i art, en festa i joia. I així, sense voler, ho hem fet. Jugant. Tractar de buscar la relació de les Falles amb els jocs no és tasca gens difícil. Que són les Falles sinó un joc? Tornem a recordar allò que jugar és fer alguna cosa amb alegria i amb el sol fi d’entretenir o divertir-se . El joc de vestir ninots de cartró amb robes velles, el joc de les paraules als seus llibrets, el joc de la sàtira als seus monuments. I aquest joc de paraules és fruit de la pròpia vida, de la vida quotidiana, d’allò que ens passa dia a dia, del que vivim en cada moment. A les Falles juguem a combinar eixa sàtira, la ironia, l’acudit, la crítica, el sarcasme, la lloança. Tot allò que ens ofusca, ens pertorba, ens commou, ens molesta, amarga, o ens alegra. Som capaços de jugar amb tot això i convertir-ho en festa i diversió. És en eixe monument on consagrem la nostra renovació. On deixem caure al foc tot allò que no ens val, que ens fa mal i que no volem tindre al nostre costat. I que posem a disposició d’eixe foc renovador perquè ens permeta començar de nou i, com no, començar una nova partida al joc de les nostres quotidianes vides. A més, què serien les Falles sense els seus Jocs de Casal? Perquè no s’ha d’oblidar que no són

només els jocs de taula els que es juguen als casals, no! Els fallers i les falleres juguen. Juguen a convertir-se en desbaratats personatges que tan sols el joc de la ment pot imaginar. I els veiem reflectits a les cavalcades, a les obres de teatre, a les representacions on juguen a ser actors i actrius dins les obres de teatre inventades i creades només per a la falla, per a la seua falla. Juguen a ser directors, escriptors, poetes, ARTISTES. Juguen a ser el que no són mai. Els grans a ser xiquets, els xiquets a ser grans. Els homes a ser dones i les dones a ser ells. Pintar-se, disfressar-se, vestir-se de tradició o de festa. Canviar, renovar. Jugar a ser qui no s’és. I tot això ho fem per diversió. Ho fem jugant. I ho convertim en art. Ho convertim en Falles. I així mantindré viu un sentiment, una tradició. La nostra. Tradició que mantenim conversant, parlant, escrivint. Conjugant paraules dins de llibres plens de fulles que prenen sentit quan les llegim. Quan juguem amb les paraules per mantenir viva la flama de l’esperit de les falles. Paraules que viuen amb nosaltres en el temps. Que naixen i creixen i, fins i tot algunes, moren perquè, més be, les maltractem. ¿Qui no ha vist mai a les Falles la nostra llengua maltractada? Però recorde: ho fem per jugar, per divertir-nos, per fer alguna cosa amb alegria. I d’això es tracta, de conjugar tot allò que ens fa feliços, concentrat en una setmana per no oblidar mai un sentiment: el de ser valencià i el de ser Faller. Com deia el nostre benvolgut Estellés: Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble. I tu, greument, has escollit.

Carles Person Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la FdF any 2016

J o c de M olt s

jugant a morir

“Esperando como nosotros la resurrección” ERNESTO CARDENAL Estos dies estic fent-me un petit inventari de fracassos, eixa perfecta xifra del que som, eixa suma implacable de desviaments, d’improvisacions fallides, de trencaments del guió, de discontinuïtats inesperades. Recorde, per exemple, els tres gols que ens clavà el Madrid a la final de la Champions, també aquell suspens en matemàtiques, o quan ja a la Universitat el meu professor favorit d’aquell temps m’humilià a la revisió de l’examen. Hi ha també -és clar i dolorósfracassos íntims escrits a cartes oficials, diagnòstics adversos i mesos de novembre. I hi ha també d’altres fracassos que calle per vergonya i sobretot perquè em seguiu creient interessant: estacions de metro, dies de de pluja, i molts dies assoleiats en què imaginàvem pluja.

I malgrat tot de tots, el més amarg va ser la inesperada conseqüència d’un joc una vesprada d’infantesa. Jugava a soterrar uns ninotets que havien patit un accident amb l’avioneta. Els vaig soterrar al jardí de la casa de camp dels pares. L’endemà vaig intentar desenterrar-los, amb seguretat primer, amb ànsies després fent clotets a cada pas al voltant de la porta d’entrada i també més lluny. Però va ser tot en va. Ara jauen sota el ciment al jardí d’una casa que no és nostra. Eren dos, un xic i una xica de plàstic. I l’avioneta era verda i amb les ales blanques. Dos clicks de Famòbil esperant -com nosaltres la resurrecció.

Jesús Peris Llorca

J o c de M olt s

jocs, esports i falles

Els esports conforme els coneixem en l’actualitat tenen uns precursors, una història que, en ocasions, fita amb la llegenda. Per exemple, per què li diguem Marató a la prova de carrera pedestre que consta de 42.195 metres? Per a respondre a tal qüestió ens hem de remuntar al 12 d’agost de l’any 490 abans de Crist. En eixa data els grecs havien aconseguit una aplastant victòria davant els perses en la Batalla de Marató. Per a comunicar la notícia, un missatger de nom Filípides va recórrer una considerable distància. No obstant això, els historiadors no es posen d’acord ni en la distància completada ni en el veritable motiu de la galopada. Diuen els més erudits que no foren 40 els quilòmetres que va haver de completar Filípides, sinó vora 240 i que els feu en menys de 48 hores. El motiu de la marxa no fou comunicar la victòria en la batalla, més bé demanar auxili als espartans. Com es pot observar hi ha versions diverses per a interpretar un mateix fet. Més unànimes es mostren els historiadors en considerar un atleta grec, de nom Spiridon Louis com a guanyador de la primera marató olímpica el 1896, en les primeres olimpíades de l’era moderna. Però Louis no va recórrer 42.195 metres, sinó 41.800 que era la distància entre Atenes i Olímpia, seu d’eixos primers jocs moderns instaurats pel famós baró Pierre

de Coubertin. Els 42.195 metres de què consta una marató actualment, són la distància que hi ha entre el Castell de Windsor i Londres i és així des del 1.908 quan el príncep de Gal·les va decidir donar l’eixida des dels jardins del citat castell. Però els nostres lectors pensaran que les històries sobre eixos jocs no els interessen, que és més propi de les falles, per exemple, el joc del truc; del qual els diré que, segons Peris Celda, és de procedència musulmana i que, en realitat, s’hauria d’escriure amb “k” final: truk i no truc. Diu aquest autor teatral valencià que els castellans li diuen “truco” per a posar al descobert la gran quantitat de martingales que utilitzen els jugadors. I no els falta raó. Jo afegiria que les falles són com el truc. O, no constitueixen tot un seguit de martingales els jocs malabars que han de fer les comissions per a no revelar la realitat del cost dels diversos monuments? Tot en el món faller és una carrera de fons: a l’hora de contractar l’artista o de confeccionar els monuments, per a cosir la indumentària o per a no fer tard als diversos actes; fins i tot, per a descansar dins d’una ajustada agenda en la que sembla una missió quasi impossible poder acudir a temps a tot. I és que les falles, en si, són a la vegada una trucada i una marató.

Miquel Ángel Picornell Periodista i Llicenciat en Dret Regidor de l?ajuntament de Gandia pel PSPV-PSOE 75

Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la FdF any 2016

J o c de M olt s

Ball Coral

La plantarem des del no res, i creixerà la buscarem entre les cares, ens trobarà la crearem en poc de temps, es cremarà l’animarem amb burumballes, s’enlairarà l’escamparem i esclatarà. Ens mirarà, fitant-nos sempre, emmudirem, ens buscarà per totes bandes, recularem, ens retindrà com una mare, arrelarem, estrenyerà les nostres penes, i plorarem ens dreçarà i vencerem. I avançarem i creixerà, l’escamparem i esclatarà. I jugarem des del no res madurarem, ens miraran. I del no res ens plantaran i creixerem. S’acabarà. Una vida i el camí i una festa feta cant, i una vida i un destí i una falla feta joc.

Rosa Roig Celda

“Text Poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2016”

J o c de M olt s

el foc de la crema

Feia molt de fred aquell Nadal. Era una d’aquelles nits hivernals en què el vent udola i les teulades de les cases del poble salmodien velles tonades entre cruixits de canyís i cops de teules. A la llar de la cuineta cremaven amb parsimònia branques de taronger, i les seues essències vaporoses, xiuladores, aromatitzaven l’estada en la qual ens trobàvem els meus avis i jo, asseguts en cadires baixetes al costat del foc. Ells raonaven llargament sobre l’esdevingut en el dia i feien plans per demà mentre jo, assegut en una cadireta de nen més a prop del foc, la cara ardent i el tos gelat, jugava furgant en les tenalles. M’agradava provocar el soroll de les brases de les branques amb un lleuger cop, veure-les espurnejar i sentir que alguna espurna em cremava les cames nues per poder fer escarafalls. Al remat, invariablement, la meua àvia sentenciava mentre em donava un afectuós carxot: “Tonet, no jugues amb foc que et pixaràs al llit!”. Però jo ja era gran per creure en aquestes coses... *** El foc és una cosa molt seriosa. Tots els éssers vius del regne animal el temen i el defugen instintivament. El foc crema, destrueix, i al mateix temps neteja, desinfecta. L’ésser humà és, segons sembla, l’únic és-

ser viu capaç de provocar-lo i dominar-lo (mitologies a part), encara que de vegades se li escape de les mans.

l’equívoc; tots sabem que el foc crema i és un additament essencial en moltes hagiografies catòliques.

És també un element benefactor, fins a tal punt que el seu aprofitament des de fa més d’un milió d’anys pels antecessors de l’espècie humana actual va propiciar canvis importants en la dieta i en la confortabilitat que van influir indubtablement en la nostra línia evolutiva.

El foc és també un element purificador i, en certa manera, redemptor. Religions i sectes religioses l’invoquen encara amb aquestes funcions. La idea de Foc Sagrat segueix bategant en moltes consciències amb múltiples significats.

El poder i l’encís del foc són tan grans que, fins que es va descobrir que era una simple reacció química, formava part de totes les cosmologies i religions primitives. De fet, per al món occidental, la Teoria dels Quatre Elements elaborada pels filòsofs grecs presocràtics (Terra, Aigua, Aire i Foc), que intentava explicar i justificar el ser i el desenvolupament de la Naturalesa, va estar vigent fins al Renaixement. El mateix cristianisme no és aliè a aquest encanteri del foc, generant una imatge popular de l’infern com a lloc de condemnació eterna on les ànimes són turmentades amb foc, si bé no són pocs els teòlegs que rebutgen aquesta visió una mica simplista, antropogènica, derivada possiblement d’una mala versió al llatí dels vocables hebreu i grec usats per descriure l’inframón, gehena i hades. En tot cas, poc importa l’origen de

Arribats a aquest punt, parlar del foc de la cremà d’una Falla sembla que ens conduirà irremeiablement als coneguts tòpics que l’univers faller ha anat encunyant al llarg de la seua curta història. Però intentaré esquivar-los.

***

Si les Falles treuen la quintaessència dels pecats capitals, de vegades amb els noms i cognoms dels prosèlits o, en to menor, airegen amb sorna crítiques àcides a les obres i virtuts dels nostres pròcers, se segueix com a corol·lari que el foc que remata la festa escriu amb la ballaruga de les flames una complexa metàfora o, més aviat, moltes metàfores, unes relatives al monument en si, a la seua materialitat, altres aplicables a allò immaterial que era la seua essència (la crítica i el criticat), i finalment les que interactuen sobre cada un dels espectadors.

J o c de M olt s

El fet de cremar la Falla ens retrotreu als orígens, a la cremà de palots i estoretes velletes del gremi medieval de fusters de València. Igual que aquella acció relatada per la història representa el final d’un cicle i l’inici d’un altre. Però ara el sentit té molts més matisos perquè, donant per suposat que la comissió continuarà la feina de casa, comença un nou cicle marcadament econòmic. És l’hora de fer balanç, de revisar costos i beneficis (premis?, activitats?) i de renovar en funció d’ells els plans d’un futur immediat.

capitals? Què pensaran els afectats? Aquell foc consumptiu, com el de les fogueres inquisitorials, és una bestreta de l’infern o per contra, significa l’expiació dels seus pecats després de la qual cosa poden fer creu i ratlla sense deixar clar el propòsit d’esmena? Em tem que el sentit o valor penitencial d’una Falla, si alguna vegada ho va tindre, està ultrapassat i sobre ell s’imposa un cinisme quotidià que fa estralls en la consciència ciutadana. Fins i tot per a alguns pot resultar publicitat gratuïta en un escenari incomparable i multitudinari.

Si, al meu entendre, aquest és un capítol fonamental de la continuïtat fallera, no és menys important el balanç que també faran els sectors polítics i econòmics de la ciutat. Al cap i a la fi les Festes Josefines són una fita valuosa de la cual es beneficia el comerç local i de la que la política més o menys pobletana traurà els seus rèdits. Es fa, doncs, necessari cremar la falla perquè, per emprar el tòpic, de les seues cendres renaixerà, com l’Au Fènix, una nova falla amb tot el que això comportarà.

Queda en fi entrar al camp relliscós de les sensacions que cremar una falla produeix en l’espectador. El foc s’inicia entre espetec de coets i fragor de bengales, i va creixent inexorablement amb els remolins de fum i flames. Al mateix ritme germina i creix un sentiment de frustració, de finitud de les coses. La festa acaba. Al matí següent el servei de neteja haurà deixat els carrers com si res hagués passat i cadascú s’incorporarà a les seues tasques quotidianes, unes tasques que, segons les estadístiques, són frustrants per a un percentatge perillosament elevat d’escolars i treballadors. Síndrome postvacacional en diuen metges i psicòlegs.

Una mica més complicat és interpretar les metàfores que sorgeixen del fet de convertir en fum l’enginy i la gràcia de la falla. S’han redimit per l’acció del foc els pecats

No tots, afortunadament, pateixen aquest patiment. Per a altres la cremà és el punt final d’una setmana viscuda intensament, encadenant la discomòbil o la revetla amb la despertà. En certa manera, representa la reducció a cendres d’un ritme de vida acalorat, potser en excés alcohòlic, per tornar a una rutina més reposada i ordenada. Per a alguns del veïnat també serà un signe de descans i tranquil·litat. Decididament, el món de les falles es projecta en la societat que el viu de moltes maneres diferents. *** Tonet i la dona assistien des d’una distància prudencial a la cremà de la seua falla. En l’apogeu de les flames, Tonet va tindre la impressió vívida que un sentiment antic picotejava els seus records amb insistència: la cara ardent i el tos gelat, milers d’espurnes voleiant al cel, competint efímerament amb les estreles del firmament d’una nit fresca i serena de la primavera en potència... Instintivament va estrènyer el braç de la seua dona que es creuava sota el seu i va sentir un calfred: li entraven ganes de pixar...

Salvador Rovira i Llorens 79

Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la FdF any 2016

J o c de M olt s

tuits i a la gabia. jugant amb refranys

Mare, què vol dir casar? Parir, rentar i plorar. Dita popular

Jugant jugant, els burros es mosseguen. Morir matant: els capitosts dels dos exèrcits perderen la vida sense saber quin havia fet d’ou i quin de gallina. Ditxós qui pot fer el joc tot sol. «Si et vols suïcidar, per què no ho fas i, en acabant, véns i em mates?», li va dir segons abans de ser assassinada. Jocs de foc, jocs de boig. L’arruixà amb gasoil i li acostà una mistera: només volia veure la por als ulls a l’home que havia intentat socarrar-la. Amb armes, homes i focs, no hi vulgues jocs. Cada nit el mateix somni: plantat davant de l’espill esborra a trets el reflex de l’home que, als tres anys, el deixà sense àvia ni mare. Jugue bé i em traus del rogle? Tenia intel·ligència, aptitud i sapiència, i també un defecte inassumible per l’empresa: només era una dona. Jocs amb dany no acaben l’any. En intentar forçar-me cometé l’error de mirar-me als ulls: amb un llambrec en vaig tindre prou per a convertir-lo en pedra.

Encarna Sant - Celoni i Verger 80

J o c de M olt s

el joc de la foscor

Rubí cantó---123, 123, 123. Repetia, un i altre cop, els números. ---123, 123, 123, 12--- el cop al braç la deixà muda. Contra què o qui s’havia fregat? ---123, 123, 123. Recolzada contra alguna cosa que no podia determinar prengué alè i continuà corrent. La lluna s’havia amagat rere els núvols i sentia entre els dits herba i sorra. El so de la mar la va guiar i va seure en la vora, no volia jugar més, sols sentir l’aigua freda que la banyava i el murmuri de les ones. Lluny, les riallades i les cançons li recordaren que l’Auir era un gran pati de jocs.

Adriana Serlik 82

J o c de M olt s

APRENENT DE LES FALLES

Es diuen tantes coses de la política… La política sempre s’ha caracteritzat per ser un joc d’equilibris. Malabars entre polítics i partits polítics per a intentar ocupar llocs de poder. L’harmonia d’allò políticament correcte, les disputes dialèctiques, els telepredicadors, el màrqueting aplicat a les noves formes de comunicar missatges polítics… En definitiva, un gran joc en què sempre hi ha guanyadors i perdedors. Un joc amb les seues regles, els seus jugadors i els seus espectadors. Si hi ha un moment en que aquest joc adquireix èpica i rellevància són unes eleccions. El període electoral, amb tot el que comporta, és el millor exemple del gran joc de la política. Gandia és una ciutat dinàmica i molt activa socialment i políticament. Una ebullició d’idees i projectes que assoleix el seu clímax l’últim diumenge de maig de cada 4 anys... Una sort de joc de “Carrera per l’Alcaldia” amb un particular reglament que solament regeix en aquest joc. I és que, podem observar que en qualsevol joc que s’articule com una competició entre iguals, hi ha una regla bàsica, primigènia, que infon i inspira el sentit mateix de desafiament, de lluita, de duel, i eixa regla, senzilla i comprensible, inspiradora i encoratjadora, no és una altra que la que queda formulada de la següent manera: el primer que arriba, guanya. És el normal, allò que vam aprendre de xicotets invertint hores jugant amb amics i familiars al Parxís, a l’Oca o en les carreres del pati del col·legi. El primer guanya!, veritat?, sí en la vida real però no en la política local.

Fins i tot en les falles es compleix tan evident i s’axioma. En qualsevol categoria, la primera classificada és sempre la millor falla, la segona la segona, i la tercera la tercera, senzill veritat? O, per ventura imaginen que segon i tercer classificat reivindicaren per a si el primer premi, i que ambdues s’ajuntaren per a ser primeres classificades? No, veritat? Així, en aquesta accelerada i decisiva “Carrera per l’Alcaldia” qui arriba primer no guanya, quasi mai guanya. O formulat d’una altra manera, guanya, però no governa. Com?, es preguntaran. Quin intricat procediment castiga el guanyador? I, per tant, què és millor, quedar segon, tercer o últim? Tots aquests condicionants dependran d’una numerologia variable depenent de cada resultat electoral. Encara que sempre es pot advertir d’una pràctica que sense ser regla, és costum, la d’ajuntar-se tots contra el legítim guanyador. És una història ben coneguda per als pixavins; ha succeït tantes vegades en la nostra volguda Gandia... Aquestes regles del joc, “Carrera per l’Alcaldia”, podrien ser anècdota si no fóra per la importància de fons de les eleccions, ja que serveixen bàsicament per a posar en mans d’uns pocs el futur de tots. I com la política és essencialment proposta, n’afegeix una per a posar ordre a tot açò: propose aprendre de les falles. Es poden aprendre tantes coses bones de les falles i els fallers… Propose, per tant, que abracem una de les seues millors regles, senzilla i directa: qui guanya, guanya.

Víctor Soler Beneyto Portaveu Grup Municipal PP Gandia Diputat Autonòmic a les Corts Valencianes

Abargues Borja

fotografia

Joc dâ&#x20AC;&#x2122;Imatges

Joc d’Imatges

“Propòsit d’any nou faller. Desfer-me de tot el que sobra en la falla (Dieta fallera)” Kike Sanfélix 88

Joc d’Imatges

“Dalt rematant , baix recoltzant” Santiago Peiró

Joc d’Imatges

“Es pot ser profeta a casa?” Kike Miñana 90

Joc d’Imatges

“Com l’Au Fénix els fallers tornem a renàixer any rere any!” Marisa Boscà 91

Joc d’Imatges

“Vixca el pà, vixca el vi... / Jugar, ballar, riure... / La felicitat dels xiquets, la més pura” Liliana Fuster 92

Joc d’Imatges

“La culminació de l’any” Andrés Verdú 93

Joc d’Imatges

“Color, un món d’alegria i moltes il·lusions” Aida Morant 94

Joc d’Imatges

“Rams de flors: Ofrena Mare de Déu, presentació, cavalcades, inici de la primavera, falles...” Pilar Ibañez Puig 95

Joc d’Imatges

“Dia 16 de març, plaça de l’ajuntament, entrega de premis, penya dels paperets, sant i senya dels coreans... On anem, deixem l’emprempta...” Inma Valls

Joc d’Imatges

“Llàgrimes, records, amistats, emocions trobades, felicitat per tot allò que s’ha viscut, cansament. Ganes d’un nou inici faller” Laura Montero

Joc d’Imatges

“ Record d’un any inoblidable on el foc, les flames i la cendra s’uneixen per fer possible un nou despertar, ple de màgia i il·lusió” Paula Abargues 98

Joc d’Imatges

“Quan comença la música, començe a ballar sense pensar el que faig...” Esther Moragues 99

Joc d’Imatges

“Un gran record” Delegació de llibret 100

Joc d’Imatges

“Un dia per a repetir. Un home per a no oblidar. Seguiràs sent paisatge humà del barri” Vicenta Llorca 101

Joc d’Imatges

102

“Explosió d’alegria i satisfacció” Fernando Abargues

Joc d’Imatges

103

“Si estàs cansat, descanses... / Si descanses, dorms... / Si dorms, somies... / On hi ha un somni, hi ha una il·lusió” Marcos Cabanilles

Joc d’Imatges

“L’espera del final” Gemma Cabanilles 104

Joc d’Imatges

“L’Ofrena.../ Mare dels Desemparats... / El dia de més emoció...” Paqui Cardona 105

Joc d’Imatges

“Encisat pel teu sò, ells fan vida” Manolo Boronat 106

Joc d’Imatges

“Tot un any d’il.lusions, projectes i feina, fotuts per un núvol” Alfonso Rufat 107

Recompenses Executiva Cens Faller

Premis

E/C/P/R

Executiva Major i Delegacions Exercici 2015 - 2016

President: Rafa Gregori Pascual Sot-President: Kico Jordá Fornés Secretari: Manolo Boronat Llorca Sot-Secretari: Joanvi Miñana Segura Tresorer: Marcos Cabanilles Martí Comptador: Paco Bonet Canet Delegat de Festes: Sergio Escrivà Chova Sot-Delegat de Festes: Natxo Franco Navarro 110

Delegació de Festes: Héctor Martínez Ibañez, Victor Gregori Lloret, Carles Morant Romaguera, Salvador Gregori Cervera. Loter: Rafa Gregori Cervera Sot-Loter: Andrés Verdú Martí Delegada de Dones: Mª José Alcázar Tébar Delegada d’Infantils: Laura Montero Sancristóbal Delegat de Rifes: Salvador Gregori Cervera i Enric de Sanfélix Brotons Delegats Federació de Falles: Rafa Gregori Pascual, Manolo Boronat Llorca i Sergio Escrivá Chova. Delegat Junta de Govern: Rafa Gregori Pascual Delegada de Llibret: Elena Bañuls Pérez Delegació de Llibret: Borja Abargues Carbó, Eduardo Montoro Algaba, David Alfaro Aparisi, Lorena Milvaques Faus Delegat de Publicitat: Paco Bonet Canet Delegada de Festival Musical Infantil: Teresa Garcia Moratal Delegat d’Emissió i Informatiu: Borja Abargues Carbó

E / C / P / R

Executiva Major i Delegacions Exercici 2015 - 2016

Delegat Premsa, Ràdio i Xarxes Socials: Joanvi Miñana Segura i Manolo Boronat Llorca Delegat d’Arxiu: Santiago Peiró Tarrazó Delegat Relacions Públiques: Enric de Sanfélix Brotons Delegació Vicent Ribes: Mara Ribes Broseta, Marivi Ribes Broseta i Lolín Serralta Martí. Delegada de Cavalcades: Liliana Fuster Moragues Delegada de Cavalcada Major: Aida Morant Rodríguez Delegada Cavalcada Infantil: Liliana Fuster Moragues Delegació Cavalcades: Conxa Sancristóbal Llamas, Carmina Tormo Mullor, Esther Moragues Castelló, Nuria Moreno Borrás, Blanca Martínez Aparisi, Mª Lola Rodríguez Mesas, Susi Sánchez Sánchez, Alicia Morant Esparza, Reyes Carbó Miñana, Mila Escrivá Moncho. Delegat de Jocs: Luís Orengo Castelló Delegat de Truc: Rafa Gregori Cervera Delegada de Bac: Marian Morant Sendra Delegats Monuments: Kico Jordà Fornés Delegat Grua: Rosendo Estruch Camarena Delegats de Cremà: Juan Luís Bañuls Alborch, David Bañuls Alborch, Toni Pérez Costa i Quique Miñana Peiró. Delegat d’Estendart: Paquito Pérez Almiñana Coeters: Alfons Rufat Moragues, Josep Vicent Doménech Barranca i Fernando Abargues Blasco. Delegat de Transport: Kico Jordá Fornés i Juan Martí-Serra

E / C / P / R

111

Cens Faller Exercici 2015 - 2016

112

Abargues Blasco, Ferrán Abargues Carbó, Borja Abargues Carbó, Paula Abargues Gea, Alfredo Abargues Gea, Mara Alborch Canet, Javier Alborch Chafer, Antoni Alcázar Tébar, Mª José Alfaro Aparisi, David Aparisi Belenguer, José Luís Aragón Ortega , Esther Arcos Aranda, Sonia Bañuls Alborch, David Bañuls Alborch, Empar Bañuls Alborch, Joan Lluis Bañuls Perez, Berta Bañuls Pérez, Elena Bañuls Tro, Joan Bañuls Serra, Mª Dolores Bergaz Zamora, Diego Boluda Valdés, Ana Bonet Canet, Francesc Bonet Cardona, Francesc Bonet Cardona, Victor Boronat Llorca, Manolo Boronat Seguí, Fernando Boscá Sanfélix, Marisa Bosch Melo, Rosa Bou Soliva, Jesus Broseta Pla, Rosalía Brotons Olcina, Empar Buchó Piqueras, Laura Cabanilles Martí, Marcos Cabanilles Sendra, Gema Cámara Bernal, Alba

Carbó Miñana, Reyes Cardona Cardona, Mª Angels Cardona Cerezo, Mª Josep Cardona Cerezo, Paqui Carretero Sáez, Inma Carretero Sáez, Juanma Caselles Ballester, Siomara Castellá Lloret, Lorena Castelló Martínez, Enric Chova Vila, Cristina Climent Gomar, Carmina Climent Martínez, Oscar Colubi González, Kristel Cortés Juan, Eva Cuenca Estruch, Carles Cuquerella Gomar, Elvira de Quero Ramos, José Luis de Quero Puyana, José Luis de Sanfélix Brotons, Albert de Sanfélix Brotons, Enric de Sanfélix Brotons, Facund de Sanfélix Muñoz, Facund Domenech Barranca, Vicente Enguix Denia, Josep Germán Enguix Gomar, Germán Enguix Gomar, Sergi Escrivá Barón, Josep Escrivà Blay, Sofia Escrivá Chova, Pau Escrivá Chova, Sergi Escrivá Moncho, Mila Escrivá Monzó, Mª Pilar Escrivà Romero, Amelia Escrivá Rodriguez, Mar Escrivá Tomás, Mari Lola

Escrivá Bañuls, Carlos Estruch Bañuls, Eva Estruch Camarena, Rosendo Estruch Sarrió, Pilar Faus Gregori, Paula Faus López, Joan Felis Bertó, Vicent Fernández Bermúdez, Juan Ferrairo Perales, Maria Ferrairó Reig, Oscar Ferrer Millet, Miguel Ángel Ferri Mascarell, Maria Fitor Vilaplana, Marisa Fort Ferri, Carmela Franco Company, Sara Franco Navarro, Natxo Franco Revuelta, Empar Franco Revuelta, Fausti Franco Ros, Silvia Frasquet Vidal, Josefa Teresa Fuster Burguera, Eustaquio Fuster Moragues, Liliana Gadea Boix, Telmo Galán Sánchez, Paqui García Bañó, Vicenta Garcia Escrivá, Javier Garcia Escrivá, Mª Jose García Figueres, Vicente Garcia Liern, Isabel García López, Mari Carmen Garcia Marí, Fredu García Moncho, Eva García Moragues, Carmina García Moratal, Sandra García Moratal, Teresa

E / C / P / R

García Polop, Jordi García Ribes, Mª del Mar García Sarrión, Beatriz Garrigós Ferrairó, Carmela Gomar Martínez, José Luis Gomar Peiró, Ana Mª Gordillo Cana, Eva Granados Mafé, Rosa Gregori, Carmen Gregori, Mary Ann Gregori Cervera, Rafael Gregori Cervera, Salvador Gregori Lloret Victor Gregori Pascual, Rafael Ibáñez Puig, Mª Pilar Ibáñez Puig, Sabina Insa García, Justo Insa García, María Isabel Jiménez Carranco, Emilio Jiménez Carretero, Aida Jimenez Carretero, Lidia Jordá Fornés, Kico Julio García, Vicente Laporta Benedito, José Luis Laporta Frasquet, Pablo Eugenio Lerma Escrivà, Paula Lerma Gadea, Begoña H. Lerma Gadea, Domingo R. Llácer Ciscar, Fernando Llamas Luque, Fali Llorente Seguí, Antoni Lloret Blasco, Francisco Javier Lopez Gordillo, Paula Madrigal Borja, Raquel Máñez Blasco, Inma

Cens Faller Exercici 2015 - 2016

Marcos Muñoz, Marta Marin Marzal, Lidia Martí Cabanilles, Gema Martí Gadea, Mª Lola Martí Gavilá, Jesús Martí Serra, Joan Martínez Aparisi, Blanca Martínez Borrull, Empar Martínez Ibáñez, Héctor Martínez Ibáñez, Hugo Martínez Martínez, Josep Ramón Martínez Peiró, Iolanda Martínez Ribes, Joan Martínez Ribes, Vicent Martí-Serra Part, Cristina Marti-Serra Part, Joan Mascarell García, Josep Lluis Mateo Bover, Isabel Matoses Boscá, Francisco Mayor Cortés, Josep Mayor Ochoa, José Melo Morant, Sarai Melo Morant, Esther Melo Morant, Inma Melo Morant, Reme Mengual Navarro, Maria Micó Granados, Maria Micó Granados, Miguel Micó Marzal, Miquel Mira Perelló, José Francisco Mira Morant, Marta Milvaques Faus, Lorena Miñana García, Aida Miñana García, Hector Miñana Peiró, Enric

Miñana Segura, Joan Vicent Miñana Segura, Lara Molina Faus, Pascual Montero Sancristóbal, Laura Montoro Algaba, Eduard Moragues Castelló, Esther Moragues Palma, Ester Moragues Palma, Silvia Moragues Fort, Mª Lola Morant Blat, Miguel Angel Morant Esparza, Alicia Morant Francés, Maria Dolores Morant Lozano, Lluís Vicent Morant Morant, Remei Morant Romaguera, Carles Morant Romaguera, Mireia Morant Rodriguez, Aida Morant Sendra, Marián Moratal Climent, Teresa Moratal Rodrigo, Ana Moratal Valls, Lucia Moratal Valls, Paula Moreno Borrás, Nuria Muñoz Melo, Rosa Muñoz Montaner, Adrian Muñoz Moragues, Jordi Nieto Canet, Natalia Olcina Sendra, Mª Angels Orengo Castelló, Jesus Orengo Castelló, J. Lluis Orengo Morant, Arantxa Part Vidal, Cristina Peiró Alcázar, Iván Peiró Aparisi, Gema Peiró Gregori, Cayetano Miguel

Peiró Pelayo, Lucia Peiró Tarrazó, Santiago Pelayo Melo, Mª del Rosario Perales Peiró, Suni Pérez Almiñana, Francesc Pérez Carbó, Marién Pérez Costa, Antonio Pérez Morant, Borja Puyana Gómez, Cecilia Quiles Molina, Pepa Ramis Miguel, Anna Mª Ribes Broseta, Mara Ribes Broseta, Mariví Ribes Ibáñez, Salvador Rodríguez Bosch, Mireia Rodrigo Córdoba, Javier Rodrigo Ruiz, Miguel Angel Rodríguez Millet, Fernando Rodríguez Navarro, José Miguel Rodriguez Mesas, Mª Dolores Romaguera Bertó, Suni Ros Alfaro, Pepa Ros Bolta, Ana Rovira Llorens, Salvador Rovira Moncho, Berta Rovira Moncho, Lydia Rufat Melo, Diego Rufat Moragues, Alfons Rufat Muñoz, Alfons Ruiz de Gordejuela, Pura Sabater Martínez, Arantxa Sabater Martínez, Verónica Sanchez Alvarez, Óscar Manuel Sanchez Sanchez, Susana Sanchis Gregori, Lorena

E / C / P / R

Sancristóbal Estruch, Facundo Sancristóbal Llamas, Concha Sanfelix Fornés, Cristina Sanfélix Roselló, Joan Antoni Sapena Valdés, Carmen Seguí Romero, Joaquín Segura Blay, Alberto Segura Fort, Rosa Sendra Martí, Mª Irene Serralta Fuster, Antoni Vicent Serralta Martí, Mª Dolors Timoner Aparisi, Victor Timoner Cuquerella, Blanca Tormo Gregori, Isidre Tormo Mullor, Carmina Tormo Olcina, Elena Torres Olcina, Marta Torrubia Vivó, Verónica Tovar Rubio, Alejandra Tró Padilla, Veronica Uceda Carrió, Teresa Valls Álvarez, Inma Verdú Martí, Andreu Vila Castellá, Ausias Vila Castellá, Iris Vila García, Elisa Vila Montaner, Ignacio Vilaplana Rubiols, Roberto Vila Sarch, Vicente Vivó García, Susana Xaixo Pérez, Raquel Zhemping Xie, Eric

113

Premis Falles 2014 5é festival musical infantil 2n cavalcada infantil 2n informatius fallers 1r premi campionat bac femení 1r premi campionat truc absolut 3r premi millor crítica local 3r premi llibret Lluís Català 3r premi emissió falleres 8é premi promoció i ús del valencià Generalitat Valenciana 1r premi al millor poema satíric de llibre de falla, Falla “La Malva”

Recompenses Exercici 2015 - 2016 114

Escut d’Argent de la Falla: Paco Bonet Cardona Eva Gordillo Cana Rafa Gregori Cervera Escut d’Or: Kike de Sanfélix Brotons Facund de Sanfélix Brotons Mari Lola Moragues Fort Reme Morant Morant Gesmils d’Argent: Mª José Alcázar Tébar Miguel Peiró Gregori German Enguix Dénia Ana Gomar Peiró Conxa Sancristóbal Llamas Lolín Serralta Martí Andrés Sabater Aura Gesmil d’Or: Eustaqui Fuster Burguera Juan Antonio Sanfélix Roselló+ Berta Rovira Moncho Fernando Abargues Blasco E / C / P / R

Col路laboradors

118

Col路laboradors / Llibret de la Falla Sagrada Fam铆lia-Corea 2016

119

Col路laboradors / Llibret de la Falla Sagrada Fam铆lia-Corea 2016

Centro Residencial para Personas Mayores

PLAZAS CONCERTADAS CON LA CONSELLERÍA DE BIENESTAR SOCIAL

120

SERVICIOS BÁSICOS

PREVENCIÓN Y PROMOCIÓN DE LA SALUD

PASTORAL DE LA SALUD

SERVICIOS COMPLEMENTARIOS

Alojamiento Restauración Lavandería Higiene personal Atención social Animación sociocultural

Atención médica Atención enfermería Atención psicológica Terapia ocupacional Rehabilitación y fisioterapia Dietas personalizadas

Capilla Misa diaria

Peluquería Podología Acompañamiento exterior

www.residenciamariainmaculada.org

Calidad y bienestar a su alcance Col·laboradors / Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2016

121

Col路laboradors / Llibret de la Falla Sagrada Fam铆lia-Corea 2016

122

Duc Alfons el Vell nº 16 46701 GANDIA (Valencia) TEl. 96 287 73 44 - Tel / Fax 96 287 37 84 www.elducdelasort.es

Col·laboradors / Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2016

123

Col路laboradors / Llibret de la Falla Sagrada Fam铆lia-Corea 2016

124

La Gastrocasa  “Alojamiento gourmet mediterráneo” Urbanización Veles e Vents (Kentucky)  C/ La Fotja, 9 46730 - Playa de Gandia (Valencia)  Teléfono: 666 159 209  Facebook: lagastrocasagandia  Twitter: @lagastrocasa  Instagram: lagastrocasa  Google +: +Lagastrocasa

www.lagastrocasa.com

Teléfono: 960 608 054 Col·laboradors / Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2016

125

Nueva Colecci贸n Primavera / Verano 2016 Col路laboradors / Llibret de la Falla Sagrada Fam铆lia-Corea 2016

126

Paseo Germanías, 69 • Tel. 96 286 09 11 • GANDIA Alejandro Cardona, 5 • Tel. 96 283 97 47 • OLIVA

Col·laboradors / Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2016

127

Col路laboradors / Llibret de la Falla Sagrada Fam铆lia-Corea 2016

1a visita, diagnòstic i estudi radiogràfic

GRATIS

128

40% DE DESCOMPTE EN IMPLANTS I ORTODÒNCIA

Duc Carles de Borja 24 baix DR. JOAN FAUS DRA. MAGDA FAUS

Col·laboradors / Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2016

962 040 319 www.iviodental.es

129

Col路laboradors / Llibret de la Falla Sagrada Fam铆lia-Corea 2016

130

Col路laboradors / Llibret de la Falla Sagrada Fam铆lia-Corea 2016

Sant Tomás de Villanueva, 1 · 46701 GANDIA (Valencia) Tel. 96 296 65 33 · e-mail: administracion@safortemporis.es Empresa de trabajo temporal con autorización nº 46/0030/2007 131

Magistrado Catalá, 24 - GANDIA - Tel. 962 873 806

Col·laboradors / Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2016

CASA CARMEN Roba de Casa per a la Llar Matalafs i Somiers Roba de Treball Uniformes de Col路legi Articles de Neteja Cervantes, 5 - Gandia (Valencia) Tel. 96 287 29 70 132

Col路laboradors / Llibret de la Falla Sagrada Fam铆lia-Corea 2016

133

Col路laboradors / Llibret de la Falla Sagrada Fam铆lia-Corea 2016

RESTAURANTE

CALDERÓN DE LA BARCA, 6 TEL. 96 286 68 68 - GANDIA 134

Magistrado Català, 24 Teléfono 96 287 38 58 GANDIA (Valencia)

Col·laboradors / Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2016

SENCOTEL

Maquinaria para la Hostelería Polígono Industrial de Rafelcofer Tel. 96 280 11 12 135

Col·laboradors / Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2016

136

Col路laboradors / Llibret de la Falla Sagrada Fam铆lia-Corea 2016

137

Col路laboradors / Llibret de la Falla Sagrada Fam铆lia-Corea 2016

OLIVA Fonteta de Soria, 4 Tel. 96 285 07 88 PLAYA DE GANDIA Castilla la Vella, 11 Tel. 96 284 23 95 GANDIA Duque Carlos de Borja, 14 Tel. 96 287 13 69 SERVICIO A DOMICILIO Tel. 96 287 13 69 138

SERVICIO A LA HOSTELERÍA

Canonge Manjón, 3 · GANDIA (Valencia) Tel. 96 204 28 95 / Mov. 678 763 712 Col·laboradors / Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2016

139

GESTORÍA, CORREDURÍA DE SEGUROS, ASESORÍA FISCAL, LABORAL Y CONTABLE

CALDERÓN DE LA BARCA, 53 B / 46701 GANDIA (Valencia) / Tel. 96 286 27 17 / Fax. 96 287 90 10

Col·laboradors / Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2016

140

Parque de la Estaci贸n, 32 - 11 46701 GANDIA (Valencia) Tel/Fax. 96 296 06 30 www.meving.com

Col路laboradors / Llibret de la Falla Sagrada Fam铆lia-Corea 2016

141

Col路laboradors / Llibret de la Falla Sagrada Fam铆lia-Corea 2016

142

Col路laboradors / Llibret de la Falla Sagrada Fam铆lia-Corea 2016

Paseo Germanías, 104 • Tel. 96 28 6 22 49 Plaza Exercit Espanyol, 16 • Tel 96 287 39 65 143

Arte / Enmarcación Mobiliario / Complementos Tapicerías / Interiorismo

Col·laboradors / Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2016

144

Col路laboradors / Llibret de la Falla Sagrada Fam铆lia-Corea 2016

CARNES D.O. GALICIA A LA BRASA ARROCES Y FIDEUÀ (TAMBIÉN CON FOIE) AMPLIA CARTA DE VINOS MENÚ DIARIO Reservas: 666 536 362 687 748 392 C/ Serranía del Túria, 4 Playa de Gandia 145

Col·laboradors / Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2016

146

Col路laboradors / Llibret de la Falla Sagrada Fam铆lia-Corea 2016

147

Plaça Major, 8 - 46701 Gandia - Tel. 962 873 102

Col·laboradors / Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2016

148

Col路laboradors / Llibret de la Falla Sagrada Fam铆lia-Corea 2016

149

Col路laboradors / Llibret de la Falla Sagrada Fam铆lia-Corea 2016

150

Col路laboradors / Llibret de la Falla Sagrada Fam铆lia-Corea 2016

Assesorament Laboral Fiscal Comptable C/ Bairen, 2 Bajo. Tel. 96 287 22 58 - Fax 96 287 81 17 GANDIA (Valencia) 151

Col路laboradors / Llibret de la Falla Sagrada Fam铆lia-Corea 2016

152

Col路laboradors / Llibret de la Falla Sagrada Fam铆lia-Corea 2016

153

Col路laboradors / Llibret de la Falla Sagrada Fam铆lia-Corea 2016

154

Destilerías Ferri, S.L. Crta. Alicante s/n Bellreguard - Valencia www.destilerias.ferri Tel. 96 287 13 84 e.mail: gestion@destileriasferri.com Síguenos en Twitter y Facebook

Col·laboradors / Llibret de la Falla Sagrada Família-Corea 2016

Tel. 96 284 51 46

155

Col路laboradors / Llibret de la Falla Sagrada Fam铆lia-Corea 2016

156

Col路laboradors / Llibret de la Falla Sagrada Fam铆lia-Corea 2016

157

Col路laboradors / Llibret de la Falla Sagrada Fam铆lia-Corea 2016

158

Col路laboradors / Llibret de la Falla Sagrada Fam铆lia-Corea 2016

Llibret de la Falla Infantil Sagrada FamĂlia Corea 2016

A Pep Romaguera, un home ben plantat

Aquest link t’adreça al llibret digital http://www.joc2016.org

C O B E RTE S Il·lustració: MaldeCap Estudio Creativo Fotografia Original: Borja Abargues Disseny Gràfic: Mister Lessmore

Í N D EX

L l ibre t

infAntil

9 –Juguem ara Nosaltres– 23 –Explicació de la Falla Infantil– 31 –Relats Infantils– 37 –Vicent Ribes 2015– 47 –Executiva Infantil i Cens Faller–

Aquest llibret participa en els premis “Ortifus” i “Climent Mata” de les Lletres Falleres (www.lletresfalleres.info)

Juguem ara Nosaltres

P R E S I D E N T I N FA N T I L Noel Gadea F u st er

Estimats amics i amigues, coreans i coreanes: Si llegiu aquesta breu salutació, significa que teniu a les vostres mans el llibret de la nostra falla. Es tracta d’una autèntica obra d’art, raó per la qual, hem de tractar-lo amb cura. Si el teniu en el moment que cal, ja estarem quasi al final de l’exercici faller, però quedarà el més important per davant: la nostra setmana gran, la setmana fallera. 8

Ens esperen uns dies intensos, farcits de tot allò que més ens agrada: la pólvora i els coets, la música i el ball, el berenar i la brusa... els matins i les desfilades... i la nit amb les revetlles, eixes a les que els pares i mares no ens deixen anar, o sols una estoneta. Ah sí? Enguany no! Unim-nos tots, xics i xiques, que la nit és nostra també. Que els majors no ens dobleguen. Volem festa! No estem en temps de canvis? Nosaltres també els volem! La nit, també per als menuts. Ens queden moltes hores d’estar al llar i com som la comissió més nombrosa de Gandia, podem fer una gran festa i ser l’enveja de les altres falles. Per això, un propòsit ens hem de fer i per això us llance un repte. Apaguem les tablets i els mòbils i engeguem els jocs al carrer. Els dispositius estaran igual el dia 20 de març, però eixe dia, el que ja no tindrem són els nostres monuments del 2016, l’envelat i el carrer tallat. Així que gaudim del carrer i del llar, d’estar junts seguts a qualsevol esglaó... És molt fàcil. En compte de polsar ON, polsem OFF. Descobrirem com som de divertits els coreans i coreanes. Endollen-nos als jocs de carrer, i deixem les app per a altra època de l’any. Prenem els carrers de Corea! Vos desitge a tots unes bones falles, que el temps ens acompanye, i que estem tots junts en la millor falla de Gandia, Corea. Som coreans? Sííí

ÂŠ Borja Abargues

Claudia Bañuls Martínez Reina de la Falla Infantil

làudia

Amb lletra menuda

i per ’encís del teu cos invente un poema et celebre i et cante.

legrement, musicalment mots lúdics acacen el ritme els versos i el vals. Lluna i estel, aire i sol mar i cel, terra i foc s’esvaren vora l’herba de març.

El temps, un ri on rius. La vida, un teatre on balles. El món, un circ… on pintes rialles.

El temps, la vi a i el món: l’eix central perquè isca un somriure fel ç,

el teu, Clàudi V. Llorca Claudia Bañuls + Noel Gadea

ÂŠ Borja Abargues

Marta Insa Xaixo Reina el Foc Infantil

Portal Obert 12

A Marta. Accepta esta invitació en cloure els ulls, per si tot el gest esdevé la serena invitació a la consciència d’abandonar-se’n a un paradís al que t’he convidat sense paraules, com un portal obert de bat a bat a la serena incertesa de les tronades. Accepta esta invitació com un manament conscient a un llegat sense renúncies del que volem fer còmplice esta nit de setembre, abril mig despistat, amb el retrovisor als dies grans esperant l’espurna que, com esta porta, alene, convidant-te a entrar amb només cloure els ulls a somnis amb el preu del teu sí, espelmes de març. Vicent Lloret Marta Insa + Jorge Ferrairó

ÂŠ Borja Abargues

Naira Bañuls Caselles Reina de la Festa Infantil

Món Nou A Naira.

En condicional mai es varen escriure versos

de demà. El futur era el tacte imprès a la teua pell de mudança, com si en totes les estances en trànsit hi haguera equipatge suficient per contenir-te’n la mirada: l’oceà profund amb els colors de la flama, el després, entre el negre i la cendra, en què han quedat els teus carrers sense el demà ni el condicional ni el potser sí. Mai es varen escriure versos que no contigueren les lletres del teu nom: al remat, tot l’alfabet sobre l’asfalt d’algun nosaltres, tota l’arqueologia sobre el foc d’un món nou que has encès en somriure fort. José Manuel Prieto Part “Text Poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2016”

Naira Bañuls + Daniel Peiró

ÂŠ Borja Abargues

Adriana Gadea Fuster

Roser Gadea Fuster

Martina Gadea Fuster

Madrina Infantil

a mor rima amb flor d esig va bé amb feliç r iure és somriure i l·lusió és una cançò, imaginació a irecel allà dalt, un estel n ina és coral·lina, mandolina a driana... clariana, avellana, campana. 16

r oses a casa: primavera o cells i cants de viola: el vent s ’acosten cordials: el fet i la festa e stan somiant amb tu: bona xiqueta. r oser, un cirerer gran i de nata: t’espera!

Poemes: V. Llorca

Adriana, Martina i Roser Gadea + Miquel Boronat, Manel Boronat i Jordi Muñoz

m artina, vine amb mi. a l final del carrer hi ha una casa. r ebolica, ninots, fustes. t u i jo, entrarem ensems. i trobarem les germanes, allí. n avegant entre escumes a nem, vinga, vénen falles!

ÂŠ Borja Abargues

Alba Rodríguez Melo Mascota

Dèria a punt A Alba. Hem pagat la condemna de no saber-ne, de colpejar, a les palpentes del vidre, el món enllà de la finestra. Més enllà d’eixe dictat incert, la vida: el precari silenci de les paraules, els afectes en remulla, l’aigua de les tronades anticipant la remor de quatre dies com quatre mons, d’una dèria a punt per saber-se’n dempeus i llesta. Convidats a casa, taula parada, la música de la mirada entre el paisatge de la festa. I tu: la teua serena consciència en el dictat del foc. José Manuel Prieto Part Alba

ÂŠ Borja Abargues

Lluna García Fernández Fallera Major Infantil de Gandia

Renaixeràs Quan tot haja restat perdut esdevenint pols ensumat I el vent remene fustam i suro enlairant-lo enllà del cel. Quan als rostres finats de cartró llàgrimes de pàtina davallen al terra I un munt de cendra renegrida bellugue com un esbart d’aloses. Quan delicada i tendrament la flama creme tot allò descuit de vida I una gran foganya tinte de fosca la mort de cossos de paper esguerrat... No plores, No plores perquè llavors haurà nascut el caliu I del caliu renaixerà tot allò arravatat pel foc.

Vicent Lloret

ÂŠ Salva Gregori

Explicació Fall a I nfan t il

Autor

Anna Pujades Il·lustracions

Amanda Cerdà Artista

Cristian Meliá Ginestar

Jugar amb Foc

entir que jugues a somniar i, somniar que jugues a ser gran. Què somnien les princeses? Que besen granotes i es casen amb prínceps. I què somnien les granotes? No ho sabem ben cert però sospitem que també juguen a somniar que es casen.

Els colors il·luminaven aquella meravellosa escena com si fóra la primera vegada en segles que tenia lloc sota els estels una màgica besada d’amor etern que segellava els seus llavis i els seus cors en l’eternitat més absoluta. Tot semblava nou, tot semblava irrepetible; no obstant açò Ella, Afrodita, que ho observava des del cim, el Sol, la Lluna i tots els planetes i déus de la galàxia sabien que aquell xicotet miracle era el més repetit sobre la faç de la Terra. Que de què estem parlant? Doncs de què va a ser? Del joc més vell i repetit i no per açò menys encantador, Joc de l’Amor. (…)

Exp l icaci ó

infAntil

Jugar amb Foc

rinceses les hi ha hagut en tots els contes, és cert, li deia el seu príncep a cau d’orella. Però mai en el Mig Orient trobaràs un amor tan pur com el qual jo t’oferisc, si em fas l’honor d’acceptar aquest anell. La Princesa Fàtima no sabia què dir perquè tanta alegria en el seu cor li arribava fins a la gola i temia que si obria la boca alguna cosa sòlida acabaria eixint d’ella. Així que, per a evitar desbaratar l’encant i poder recordar tanta perfecció fins en el més ínfim dels detalls, va somriure, va mirar l’escena per a guardar-la en la seua memòria fins a la fi dels seus dies i es va llançar en braços del seu promès: l’encantador Príncep Karim que, amb tanta efusivitat, va caure rendit entre els tests. 25

(…) Obria la finestra cada vegada que ella passava per la seua casa. Dissimulava fent veure que regava els tests. En realitat no apartava la vista del cristall fins que la veia venir per sota dels arbres que donaven ombra en la cantonada del carrer. El mateix ritual cada dia sol per a poder saludar-la alçant una mà i veure com el cap d’aquella peculiar dona, s’inclinava per a retornar-li la salutació amb elegància. Roseta, que així es deia la seua princesa, era una senyora que rondava els seixanta però qualsevol que l’haguera vist, s’hauria sorprès en saber que mig segle i dos lustres es carregaven ja sobre les seues esquenes.

Exp l icaci ó

infAntil

Jugar amb Foc

olia vestir de rosa, a joc amb el seu nom, i en el seu enorme barret de gaidó lluïa sempre unes xicotetes flors seques que donaven a la seua aparença un aire lleugerament antiquat. No obstant açò, per a Don Agustí, Roseta era la flor més bella del veïnat. Qualsevol dia s’armaria de valor i li tiraria una floreta.

Tal vegada demà va pensar. Un brunzit en l’oïda li va retornar de nou a la realitat. Maleïdes abelles! Ja estan una altra vegada rondant les hortènsies. (…) Hortènsies! Hortènsies! En cap boda que es tinguera per tal podien faltar les hortènsies. El seu no anava a ser un casament habitual però ja que hi havia casament havia d’haver-hi hortènsies. Així pensava Sweetie i aqueix era el seu dia així que el millor era no contrariar-la encara que segurament hauria sigut millor organitzar alguna cosa una mica més discreta. O potser no? Quan una persona, en aquest cas una abella, vol molt a una altra i se celebra un acte per a festejar el seu amor, és possible que la discreció no siga el més important.

Exp l icaci ó

infAntil

Jugar amb Foc

weetie adorava al seu abellot i ell havia tingut el valor de saltar-se les normes i apostar pel seu amor. Així que en aqueixos moments ella era, sens dubte, l’abelleta més feliç del rusc. Una abella obrera casant-se amb un abellot era alguna cosa que ningú mai, ni en el millor dels seus somnis, hauria imaginat, i no obstant açò el desig era a punt de convertir-se en realitat. Al cap i a la fi, l’única diferència entre ella i una Reina era que ella mai havia pres gelea reial però anem! Doncs no hi ha vitamines que supleixen açò! De fet, la de l’Amor era la més efectiva de totes. Pràcticament hi havia abelles en tots els continents de la Terra i fins a en La Xina anaven a sentir parlar de l’abella obrera que es casaria amb un abellot. (…) –“Chinito Mandarín, Chinito Mandarín.” ggggrrrrr– com odiava que li digueren això. I no obstant açò, quan eixia dels llavis d’aquella preciositat la història canviava. Resulta, per si no ho sabeu que l’amor canvia molt les coses i la persona de la qual un s’enamora encara les canvia més.

Exp l icaci ó

infAntil

Jugar amb Foc

quella xineta sonada, ballarina i trapatroles l’havia tornat boig. Des del moment que la va veure moure el seu ventall va saber que estava perdut i que allò anava a anar a pitjor. I no s’equivocava perquè a ell, Yun San, a qui sempre li havia agradat la tranquil·litat i el silenci, la calma i les vesprades avorrides sense fer cap cosa, ara es passava les hores esperant que la seua tarambana entrara i fera del seu món un desficaci.

Hauria boda, n’estava segur. I el pitjor de tot: prompte hi hauria un munt de xinets i xinetes sonats, ballarins i trapatroles armant escàndol en el seu avorrit saló. I ell, Yun San, seria el xinès més feliç entre els murs de l’enorme muralla xinesa. (…) – Príncep Karim, Príncep Karim, esteu bé?.– va preguntar la Princesa Fàtima just quan ell començava a obrir els ulls. Tanta alegria li havia fet calcular malament les forces i el Príncep havia donat de cara contra el sòl, perdent el sentit durant uns pocs segons que a ella se li hi havien fet eterns. – Estic bé, Princesa.– va dir ell i els dos van començar a riure sense poder entendre molt bé per què.

Exp l icaci ó

infAntil

Jugar amb Foc

llò sí que ho recordaria sempre i ho explicarien als seus xicotets que es moririen de riure imaginant una escena tan còmica. Aiii l’amor!!! Qui també es moria de riure veient tot allò era aquella senyora, deessa de l’amor que, des del cim d’aquell diminut món, veia com una vegada i una altra, en uns i uns altres moments del temps, en uns i uns altres escenaris es repetia una vegada i una altra la mateixa història; la mateixa història que era única. Contes d’amor, amors correspostos, amors secrets, amors impossibles, i noces, moltes noces. 29

Perquè en realitat des d’on Ella ho mirava allò era el més semblant a un joc de xiquets i ningú gaudeix més que els xiquets somiant. Així doncs, jugueu a somiar, fins i tot quan sigueu grans, perquè ho haveu de tenir en compte: aquest conte mai no ha acabat. Tot i això Afrodita, des de dalt del seu xicotet món, la vostra xicoteta falleta, us adverteix d’una cosa: cura amb aquests jocs perquè no hi ha cap cosa més semblant a l’amor que el foc abrassador. Aneu espai amb jugar amb foc, xiquets. Però què dic? Si a vosaltres jugar amb foc vós encanta…

Exp l icaci ó

infAntil

Il·lustracions: Carlota Gomar Ferri / Alba Rodríguez Melo / Claudia Bañuls Martínez

R e l at s

I n fa n t i l s

Relats Infantils

Il·lustracions: Kiko Jordá Tormo / Alba Rodríguez Melo

Relats Infantils

Juguem a imaginar

Autor/es: La Comissió Infantil

Hi havia una vegada, en el pati d’un col·legi del centre de la ciutat, dos amigues Carolina i Marta, que mentre esperaven a que arribaren les seues mares després de les classes extraescolars, estaven jugant a la comba al pati i de sobte va aparèixer l’arc de Sant Martí que les va portar al món de les llepolies on van conèixer a molts dels personatges de dibuixos animats que més els agradaven. Caminant per tots els carrers amb els ulls ben oberts, s’adonaren que hi havia moltes i moltes llepolies al seu voltant. Volien menjar-se-les totes però no podien perquè si no ja no existiria el món al que acabaven d’arribar, així que van decidir sols agafar un parell per a que ningú s’adonara que faltaven unes quantes. Caminant i caminat per aquell món van entrar a un barri on tot estava del revés. Les cases se sostenien pel sostre, els homes caminaven amb el cap i el tronc dels arbres estava amunt. Elles estaven bocabadades, no podien creure tot allò que els seus ulls estaven veient. De sobte, Carolina va veure que les cares d’aquelles persones estaven tristes, que estaven com enfadats i va preguntar a un dels xiquets que hi havia sentat junt a les fulles dels arbres. Aquell nen li digué que ells tenien un problema i era que algú havia segrestrat a alegria. Per això tothom estava trist. Les dos amigues es van mirar als ulls i van dir a la volta “Anem a ajudar-vos a trobar-la”. Totes dos junt al seu amic van intentar buscar-la però sense cap resultat. Quan ja estaven cansats de tant de caminar, darrere d’una de les cases van vore a un drac. Eixe personatge els va dir que ell els portaría on estava alegria. Aleshores van pujar dalt d’un drac i seguiren l’arc de sant Marti fins trobar-la.

A mitat camí, van trobar un núvol que es menejava i eixe núvol que coneixia a alegria, els va portar fins on estava. L’havien clavat dins d’una casa de jengibre i de llepolies. Una vegada la van trobar, tots es van ficar molt contents i van decidir menjar-se tota la casa. Ara tots havien canviat les seues cares, ara tots estaven contents, jugant pels carrers, somrient, i fins i tot algú estava cantant. El nou amic de Carolina i Marta li donà les gracies a les dos perquè amb la seua ajuda i la del drac havien fet possible que aquell món tornara a ser allò que era. Ara les dos amigues estaven preocupades perquè no sabien com podrien tornar a la seua casa. Amb això que el drac els va dir que ell les portava sense cap problema. Les dos van pujar a l’esquena del drac i des de allà dalt van vore el país del revés, el país de les llepolies i el país dels dracs. El drac les va deixar darrere dels columpios que hi havien al pati del seu col·legi per a que ningú el puguera vore i s’asustara. Elles li agraïren el que havia fet i li digueren que mai l’oblidarien. El drac va desaparèixer volant i elles dos van escoltar les veus de les seues mares que cridaven el seus noms. Totes dos van anar cadascuna a la seua casa però després de vore un poc la tele i sopar, van pujar a la seua habitació van agafar el telèfon i no van dubtar en cridar-se una a l’altra per recordar tot el que aquella vesprada els havia passat.

Relats Infantils

Il·lustracions: Carmen Jordá Tormo / Alba Rodríguez Melo / Martina Gregori Moreno

Relats Infantils

Juguem però tots junts

Autor/es: La Comissió Infantil

Hi havia una vegada un xiquet nomenat Carles i una xiqueta nomenada Sofia que estaven jugant al pati de l’escola l’amagatall. Tots dos ho estaven passant molt be, per això Joan, Juan i Raúl decidiren jugar amb ells. Van jugar moltes vegades però en una d’elles Sofia va caure un bac i el seu turmell no ho va poder suportar. Va anar a l’infermeria de l’escola però els altres xiquets van continuar jugant sense importar que li passava. De sobte quan els quatre xics estaven jugant a l’amagatall va començar a nevar i anaren corrent a casa oblidant-se que Sofia estava a l’infermeria. Carles sabia que la infermera havia cridat als pares de Sofia, Marta i Pepito i els va dir que Sofia estava allí però ell, que era el seu millor amic, l’havia deixada soles allí, no havia estat amb ella. Els xics, que havien anat a casa de Raúl que era la més propera a l’escola, estaven jugant a jocs de taula, però Carles no podia llevar-se del seu cap el que havia passat i com havia actuat. Així que ell els va dir als altres tres que ho havien fet molt mal, que el seu comportament no era el de uns bons amics. Tots estaven d’acord així que decidiren

anar a la floristeria a comprar-li un ram de flors per demanar-li disculpes. Van anar a cadascuna de les cases per vore qué hi havia a les seues vidrioles i per saber de quants diners podien contar. De camí a la floristeria van vore un globus que portava una caixa amb el nom dels cinc. Obriren la caixa i van vore un llibret de la falla. Van vore totes les fotos, van començar a vore-lo i llegir-lo i van vore a tots els que participaven en la falla i que era una festa molt bonica que feien en el temps de març. En les últimes pàgines van vore que ells estaven posats en un dels dibuixos i junt a eixos dibuixos un conte. En eixe conte es narrava tot el que aquella vesprada havia passat però sense cap fi. Va ser en eixe moment quan els quatre amics decidiren fer un final molt bo on tots acabarien feliços i contents. Van agafar el llibre i decidiren portar-li-ho a la seua amiga Sofia junt amb el ramell de flors. Van anar per un camí fins arribar a l’hospital. Allí estava ella, li demanaren disculpes i decidiren cuidar-la fins que es curara.

V R

XV I Ié

Vicen t R ibe s

Concurs de Narrat iva Infan t il i Juvenil

2015 Premis gaunyadors XVIIé Premi Narr ativa Inf anti l i Juveni l “Vic ent R ib e s” Any 2015 Premi Po e sia Inf anti l i E dició “Vic ent R ib e s” Any 2015

Vicent Ribes 2015

La historia de Xispa i la fallereta

Clara Martínez Albelda. Col·legi Abecé, 4t Primària. Primer Premi, Categoria A.

Per a la meua tia Beti, que ara brilla des de cel.

Xispa era una estrelleta de la constel·lació d’Orió. Vivia feliç al cel jugant amb els seus amics. No era la més gran, ni tampoc la més bonica, perquè, quan era menuda, una gran tempestada de meteorits havia deixat el seu petit cos ple de cràters, però a ella no li importava: era optimista com cap altra, estava plena d’energia i de vida. Per això, sense cap dubte, era la que més brillava de totes. Era la nit del 15 de març i, com sempre, Xia estava jugant amb els seus amiguets a l’amagatall. Alguns corrien a amagar-se a la cara oculta de la lluna, mentre altres ho feien darrere de l’Ossa Major. Estaven passant-ho genial, però de sobte Xispa es va aturar. –Calleu, calleu, escolteu eixa musiqueta! No sentiu també eixa oloreta dels coets que arriba des d’allà baix? – va dir. –Ja estem una altra vegada com tots els anys – Es burlà Ester, que era neboda de l’Ossa Menor. – Ara estarem quatre dies sense veure-la – remugà Pep, un xicotet cometa, mentre sacsejava la seua llarga cua. Tots sabien que Xispa tenia una gran passió, les Falles, i que, com tots els anys amb els primers acords musicals, l’estrelleta desapareixeria i ja no jugaria ni voldria saber res del seus ami-

guets. Sabien que passaria les hores del dia i de la nit guaitant per intentar veure les falleretes o per descobrir de què tractaven les falles d’aquell any. Els altres la sentien riure i cantussejar. Era feliç, i aquella emoció i felicitat que durant eixos dies brillara més que mai. Mentre bocabadada contemplava des del cel aquelles meravelles, Xispa somiava poder baixar alguna vegada a la Terra i, com un xiquet més, gaudir d’aquelles festes, tirar coets, olorar els ramellets de les falleres i fins i tot tocar el clarinet en alguna banda. Però aquell dia, allà baix, en una xicoteta finestra d’un carrer de Gandia, alguna cosa va cridar la seua atenció i la va traure dels seus somnis. Una fallereta molt boniqueta plorava desconsolada. Xispa volia saber què li passava i va traure el cap un poc més, però no ho veia bé, així que es va estirar una miqueta més... i una miqueta més... fins que PATAPUUUM! Cèlia, una dolça xiqueta, estava molt apesarada perquè el Bateig anava a començar i no trobava la joia que la seua àvia li havia regalat. Però sobtadament va deixar de plorar en veure com alguna cosa queia del cel. Va eixir corrent i sota la seua finestra es va trobar una estrelleta xicoteta, plena de bonys però molt brillant: era Xispa, qui pel bac estava encara una miqueta marejada i atabalada. Cèlia la va agafar amb tendresa i la va acaronar. “És la cosa més bonica que he vist

mai!”, va pensar la xiqueta i, somrient, va enganxar Xispa a la seua manteleta. La faria servir de joia, la més bonica que mai havia lluït! Els carrers estaven plens de gom a gom de xiquets i xiquetes, i la falla Corea ja havia començat a desfilar. – On sóc? Tu qui ets? – va preguntar Xispa quan li van retornar les forces. – Hola, estrelleta. Sóc Cèlia. Has caigut a Gandia, i ara estàs desfilant amb mi pels seus carrers – va xiuxiuejar la fallereta mentre donava llepolies a un xiquet. – Però, però no pot ser, açò deu ser un somni – va sospirar la nostra amiga. – No et recordes de res? I la xiqueta li ho va explicar tot. Des d’aleshores es van fer inseparables. Van passar les Falles juntes i es van fer molt amigues. De dia, Xispa anava ajupida sota la banda o enganxada a la brusa, però ningú la veia, ja que tots sabem que de dia les estrelles no es poden veure. Sols la xiqueta sabia que hi era. I a les nits Cèlia la feia servir de joia. D’aquesta manera Xispa va poder tremolar d’emoció amb la simfonia de sorolls de les mascletades, va desfilar ballant a les cercaviles i va plorar corpresa a l’Ofrena en veure la Mare de Déu coberta de flors.

Vicent Ribes 2015

Claudia Bañuls Martínez

Va arribar el dia 19 de març. Cèlia estava angoixada. Sabia que inevitablement arribava l’hora de separar-se, però, com faria perquè Xispa tornara allà dalt? No podia pensar amb claredat perquè la seua amiga no parava de parlar. – Aquesta és la meua nit preferida – deia nerviosa l’estrelleta. – No t’imagines com enlluernen el foc i les flames quan es fonen amb els ninots de les falles, és màgic – continuava sense aturar-se ni per a respirar.

– I tot el cel s’ompli de milers d’estrelletes de colors. Ni l’aurora boreal és tan bonica! – Això és! – va cridar la xiqueta – Els focs artificials t’ajudaran a tornar a casa! – I així, aquella nit, sense que ningú se n’adonara, Cèlia va lligar l’estrelleta a un coet. Es van quedar mirant-se l’una a l’altra. Estaven tristes quasi plorant però al mateix temps molt agraïdes d’haver passat aquells dies juntes. La xiqueta va besar l’estrelleta, i s’acomiadaren. De seguida començaren els focs. Cèlia va mirar com Xispa somreia mentre s’enlairava. Estava

feliç. “De vegades si ho desitges molt els somnis es fan realitat” pensava il·lusionada pel viscut, i emocionada per tornar a veure tots els seus amiguets, malgrat que de vegades no l’entenien, ella els estimava molt. Quin fum de coses havia de contar! Des d’aquell dia, quan les nits de Falles mireu cap al cel com fa Cèlia des de la seua finestra, podreu veure una petita estrelleta que enlluerna més que cap altra. Sí, eixa que de vegades sembla ballar amb música o que juga amb les llumetes de colors dels focs artificials. Sí, és ella, XISPA!!

Vicent Ribes 2015

El Xiquet Afortunat

Daniel Malonda Almiñana. I.E.S. Vall de la Safor, 12 anys. Primer Premi, Categoria C.

Una vegada, en un poble molt gran, es va celebrar un concurs en el que el premi era poder fer el disseny de la falla infantil del poble. Hi havia un xiquet a l’esmentat poble nomenat Pere que es va voler inscriure i va posar tot l’interés del món en fer un disseny meravellós.

i no hi havia forma de dibuixar alguna cosa que li semblara adequada.

El pare a la fi contestà: “Anirem a un hotel a l’illa de Hawai a la vora de la costa”.

Un dia de febrer, que feia molt de fred, la mare de Pere va entrar a la seua habitació i li va dir:

Després de molts dies d’incertesa, per fi es van anunciar els guanyadors del concurs. A Pere, quasi li dóna un atac al cor en sentir el seu nom per la ràdio del poble. Estaven anunciant el guanyador del concurs. Pere botava d’alegria i va baixar a trompicons de la seua habitació a la cuina per a donar la bona noticia als seus pares. Els pares, que ja havien escoltat la noticia per la ràdio, estaven esperant-lo per felicitar-lo.

– Però mare, no puc!, va exclamar Pere – Sols falten uns dies per a entregar el disseny i encara ni he pogut començar. No pensava que açò fora tan complicat. No sé com fer-ho!

Després d’un hora, van arribar a l’aeroport. Pere, per una banda, estava emocionat perquè mai havia pujat a un avió i per altra estava preocupat perquè no podia treure’s del cap les falles.

Pere volia anar de seguida a l’ajuntament a arreplegar el premi i signar el contracte. Els pares el van calmar i el feren esperar a la vesprada. Durant molts dies, Pere va estar tancat a la seua habitació donant-li voltes al cap pensant en que faria el disseny. Va destrossar moltes pàgines perquè ningun esbós li semblava bo. Tan sols eixia per a menjar, dutxar-se i anar a escola. Els mesos passaven: Novembre, Desembre, Gener... fins que sols faltava un mes per a les falles

– Deuries de descansar, fill meu.

– Doncs vulgues o no ens anem de viatge! – va exclamar el pare entrant de sobte a l’habitació – Necessitem descansar i relaxar-nos un poc. Sobre tot tu Pere. A més, ja tenim el viatge pagat aixina que ja podeu anar fent les maletes. Pere, com coneixia als seus pares, sabia que fera el que fera anirien de viatge per molt que remugara. Va arribar el dia de eixir, i Pere ni sabia on anirien. No ho havia preguntat. Sols estava preocupat en acabar el seu projecte. Aquell dia, després de desdejunar van eixir de casa amb el cotxe cap a l’aeroport. Pere va aprofitar per a preguntar-los on anaven de vacances.

Al pujar a l’avió, Pere es va acomodar en un seient de primera classe. Van ser dos hores dalt l’avió, i van ser entretingudes i gracioses, perquè la mare s’havia esglaiat tant que donava risa veure les ximpleries que feia. En baixar de l’avió, van agafar un taxi fins l’hotel. Allí es van registrar i van pujar a l’habitació. 303, que estava a la tercera planta. Pere estava bocabadat. Mai no havia vist unes vistes tan boniques com les que podia observar des de l’habitació. Es veia una costa molt bonica per una banda i, una selva espessa cap a l’altre costat. No va poder resistir la temptació d’anar a la platja i explorar el terreny, però com era un xiquet molt curiós, va voler arribar fins la selva i passejar per ella. Com que era prou responsable, va demanar permís als seus pares i li van dir que podia anar, però que no s’endinsara molt.

Vicent Ribes 2015

Martina Gregori Moreno

Pere anava endinsant-se amb molta precaució entre les palmeres i d’altres arbres verdíssims, i com notava una agradable brisa a la cara, va voler endinsar-se més per veure d’on venia. La vegetació es feia cada vegada més espessa. En apartat unes branques, va trobar “el paradís”: una cascada que baixava des de l’alt d’una muntanya fins a un llac d’on eixia baf. L’espectacle era meravellós. Es va quedar uns minuts immòbil contemplant el paisatge. – Fonts termals! Va dir Pere en veu alta. Va observar detingudament tot el seu entorn i va descobrir que no hi havia una cascada sinó que n’eren cinc les que baixaven fins al llac. Quan va reaccionar un poc, Pere va entrar al llac i es va relaxar molt, tant que es va quedar

adormit i va somiar que estava al llac, però no sols estava ell, sinó també molts animals propis de la selva. Els elefants ocupaven casi tot el llac i els micos es balancejaven pels arbres, altres feres bevien a la vora tranquil·lament... De sobte, es va despertar i va tornar corrent a l’hotel, on ja l’esperaven els pares per a anar a sopar. Durant el sopar, va estar contant, molt emocionat, al seus pares tot el que havia vist. Després de sopar va agafar un full i va començar a dibuixar el que havia vist i somiat. Estigué al menys tres hores concentrat en la seua tasca. Ara sí que podria descansar i gaudir del viatge, perquè ja havia trobat la inspiració que tant de temps havia estar buscant. A l’endemà, també va anar a aquelles fonts ter-

mals, però eixa vegada amb els seus pares. A cada visita al llac, anava creixent més i més el seu disseny. Mai s’hauria pensat que un viatge fet a desgana, acabara solucionant totes les seues preocupacions. Dies després, en tornar a casa, va anar a entregar el disseny als qui feien les falles i, no va voler veure el treball fins que no estiguera totalment acabat, és més no va vore la falla fins el moment de la “cremà”. Aquell dia, va comprovar que la falla havia estar contemplada per moltes persones i va guanyar quasi tots els premis possibles. Tots els fallers volien contractar-lo per a les seues falles i així va ser com la falla del llac amb els animals de Pere es va fer molt famosa i es va parlar d’ella durant molt de temps.

Vicent Ribes 2015

Les Mans

Alba Martínez Albelda. Col·legi Abecé, 1r ESO. Primer Premi, Categoria D.

El saló estava desert, només l’avi i el seu nét romanien allí. Seien l’un al costat de l’altre, però no parlaven, els seus pensaments els portaven més enllà d’aquella cambra. De sobte, es van girar i es van quedar mirant-se l’un a l’altre durant una estona, mentre els seus caps deixaven de vagarejar i tornaven al lloc es trobaven per ara concentrar-se en qui tenien al costat.

Andreu va tancar els ulls. Encara podia vore aquell Ferran ple d’alegria i energia. Se li van caure les ales del cor, doncs tot això eren ja només records llunyans, que semblaven un somni. Ara no era el mateix, havia perdut aquell somriure que sempre il·luminava el seu rostre, i els seus ulls abans plens de vida havien anat apagant-se a poc a poc. Era estrany, ni tan sols semblava trist, sinó buit, sense vida. Mai eixia de casa i, sempre assegut al mateix seient, malbaratava els seus dies mirant la televisió. De vegades semblava no tindre forces ni tan sols per a alçar-se del llit. I pel que fa als amics, eren ja pocs els que li restaven, i molt rarament quedava amb ells, tan sols parlaven per telèfon. Ferran, allí ajupit, no va poder evitar que els seus pensaments es desviaren cap a l’Andreu. Era tan diferent a ell, amb la seua irritant energia i vitalitat! Encara no havia hagut dia en el qual s’hagués quedat a casa. No podia estar gitat sense fer res, o tancat a una habitació, l’atabalava. I com d’insuportable era escoltar-lo cantussejar sense parar alguna cançó que li agradava! Un soroll va interrompre per fi aquell silenci tan incòmode. Era un coet que anunciava amb el seu esclat que era temps de Falles. A Andreu el cor li va començar a bategar fort, eren les seues festes preferides, doncs, com ell, estaven plenes de vida, de música i també de soroll. Com gaudia veient els carrers plens de gent! Com li agradava l’olor a pólvora dels coets! – I, un any més, han tornat les Falles! Quin fàstic! – va remugar Ferran mentre s’aixecava.

- Serà possible! Si fa un temps t’encantaven! Com és que ara t’agraden tan poc? – va dir Andreu amb pesar. Però no va obtindre cap resposta, doncs Ferran, arrossegant els peus, acabava d’anar-se’n. Andreu va sospirar i els seus ulls s’ompliren de llàgrimes, llàgrimes d’enyor pel qui abans havia estat el seu company de rialles, de jocs, i de llargues passejades. On eren aquells meravellosos dies de Falles que havien gaudit, sempre junts, des del primer coet fins a la nit de la “Cremà”? Mentre Andreu, ja al seu dormitori, s’asseia al llit, el seu cap tornà a vagarejar. Va pensar en Ferran, i que aquestes podien ser les últimes Falles que passaren junts. Com podria ajudar-los a tornar a la vida que semblava que se li escapava? I en aquell mateix moment, en sentir la música d’un cercavila, ho va vore tot clar. Les Falles! Això era! Com no ho havia pensat abans?

tre que els pares xarraven animadament. Es dirigien cap a la Falla Corea. En arribar-hi, Andreu es va posar la granota de pintor, enguany també ajudaria els fallers amb les tasques de la “Plantà”. Però el que Ferran mai no hauria pogut imaginar era que li’n donés a ell un altre. En aquesta ocasió, tampoc li abellia discutir, així que se’l va posar. – No et preocupes, jo t’ajudaré – va dir Andreu, alhora que li donava un pot amb pinzells mentre ell carregava les pintures. Al principi, Ferran estava malhumorat. No tenia cap gana de treballar, i menys amb tot aquell aldarull i aquella música que... Xe, no estava tan mal com ell creia!... De fet..., en escoltar-la anava sentint-se una mica més animat.

I Andreu no va faltar a la seua paraula. Exactament a les huit en punt del matí següent va despertar Ferran. Aquest, badallant, va traure de l’armari el primer que va vore i s’ho va posar. Els dos van desdejunar i, acte seguit, van eixir de casa.

Andreu estava capficat davant de la figura d’una velleta desdentada que duia de la mà una xiqueta. Anava retocant-la amb destresa, i els ulls de Ferran van reparar en aquelles mans, brutes ara de pintura, que amb tendresa pintaven a poc a poc. Aquelles mans desgastades, les mans del seu avi Andreu, castigades per una llarga i dura existència, rugoses, plenes d’escletxes, cadascuna amb una història que contar. Aquelles mans juganeres que tantes voltes l’havien enlairat; en aquell moment quasi podia percebre la dolçor amb la qual les mans del seu avi tantes vegades l’havien acaronat. Amb els seus vora huitanta anys. Andreu era l’energia feta persona, vital i lluitador. Ferran es va sentir sacsejat, colpejat per un fum de sentiments que començaren a brollar de nou dintre d’ell. Una tremolor recorregué el seu cos i el seu cor anestesiat per fi començà a bategar amb l’energia pròpia d’un jove de setze anys.

Feia un dia esplèndid, i per tot arreu se sentia com la gesta omplia els carrers. Malgrat l’hora que era, un munt de xiquets tiraven coets, men-

Algú va interrompre els seus pensaments. Andreu l’estava cridant i li senyalava el ninot de la xiqueta:

– Ferran, què fas? – Mirar la televisió. – Doncs, mira, demà és el dia de la “Plantà”, i em preguntava si voldries baixar a la Falla amb mi, com fèiem abans. Per un moment, Ferran va acaronar la idea de dir-li que no. No tenia gens de ganes, però tampoc en tenia de discutir. Així que acceptà. – Bé, doncs. Demà a les huit et despertaré. Sé que és una mica prompte, però cal aprofitar bé el dia.

Vicent Ribes 2015

Mireia Martí García

– Vinga, Ferran, anima’t, intenta-ho! Es va fixar en la xiqueta. Allí, davant d’ell, estava aquella figura de cartró i fusta, buida, sense cap sentiment, com havia estat ell mateix aquests últims anys. Havia viscut endormiscat, deixant que els dies passaren sense viure’ls. Va tornar a mirar-la i es va quedar corprès, la xiqueta semblava suplicar-li que la tragués d’aquella foscor, que li donés vida. Va agafar el pinzell i, a poc a poc, va anar pintant la vida al seu rostre, i amb cada pinzellada que donava sentia com la il·lusió tornava a córrer pel seu cos. I Ferran tornà a ser aquell xiquet somrient amb els ulls plens de vida que passejava agafat de la mà del seu avi pels carrers de Gandia i que

totes les Falles contemplava emocionat com Andreu, artista faller d’esperit, malgrat que les necessitats de la vida havien fet d’ell un abnegat fuster, llaurador, xòfer..., el que calgués, transformava el cartró i la fusta en personatges d’una història que cada any contava la Falla Corea. Havien estar unes Falles fantàstiques, les millors que Ferran i Andreu havien compartir mai. Era la nit de la “Cremà” i avi i nét contemplaven aquella xiqueta a la qual ell li havia donar vida. Ella el mirava agraïda i es preparava perquè el foc l’abracés. I per fi arribà el moment. Xiqueta i foc, tots dos fets un, s’enlairaren i, en eixe moment, Ferran mirà a l’Andreu amb els ulls plens de gratitud. Avi i nét es van fondre en una dolça i sentida abraçada.

************************* És la nit de la “Plantà” i el jove artista faller, Ferran, mira satisfet la seua falla ja acabada. Somriu, ara sempre ho fa. Tots havien treballat de debò. Repassa que cada ninot estiga al seu lloc i finalment alça els seus ull cap a la figura principal. Són unes mans castigades, rugoses, plenes d’escletxes, brutes de pintura, que amb tendresa pinten el somriure al rostre sense vida d’una xiqueta, les mans del seu avi. Ferran tanca els ulls, i de nou sent la dolçor de les carícies del seu Andreu. Aquest conte està dedicat als meus avis. Gràcies per omplir de dolçor la meua vida.

Vicent Ribes 2015

Visanteta i la maqueta

Yeray Martínez Mascarell. Col·legi Carmelites, 5é de primària. Primer Premi, Categoria B.

Això va ser una vegada un mestre faller dels més importants que hi havia per aquells temps.

– Ai Mare de Deu!

Un dia, el mestre, desprès d’acabar la maqueta de la falla que anava a presentar a la comissió de la falla, li va dir a la seua assistenta Visanteta:

– Ai, ai, ai!

– Visanteta, me’n tinc que anar un momentet. Fes el favor de no tocar res a la meua oficina. – I a qué ve això ara? – Visantenta que ens coneixem! – li va dir el mestre molts seriós. – D’acord, d’acord. No tocaré res. Em posse ara mateix a fer la meua feina. Doncs bé. Mentre el mestre estava fora Visanteta es va col·locar els cascs de música i amb el plomer a la mà va començar a anar d’ací cap allà al taller. Quan acabà, només li quedava l’oficina. – Mare meua del Dolors! I no vol que neteje ahi dins? Va caure a terra. No senyor! Així que amb el plomer com si fora una espasa va entrar com elefant a una caxarreria. I va passar el que tenia que passar. Pim, pam pum! La maqueta de la falla va caure a terra.

– Ai María Santíssima!

Va desconectar fins i tot els telèfons. Aquella vesprada era l’entrega de premis i l’hora de la veritat.

Visanteta no sabia què fer.

Ja era nit fosca quan va sentir tocar la porta.

– Visanteta – es deia ella mateixa – Ara agafes el pot del super glue eixe i ací no s’entera ningú.

– Pom, pom, pom!

I així ho va fer.

Va obrir la porta i els flassos de les càmeres el van deixar sense vore uns moments... Un núvol de periodistes es trobava a la seua porta.

Tota concentrada va anar pegant ací i allà peces al tun tun, ja que no sabia com era. En acabar va mirar la seua obra tota satisfeta.

– Ja vaig, ja vaig!

– Ni se’n adonarà – va dir.

– Mestre, mestre! Unes paraules per a la televisó!

Però la maqueta ara pareixia un quadre abstracte cubista.

– Com ha rebut la notícia? – li preguntaren els periodistes.

En arribar el mestre faller al taller anava explicant a la comissió el seu treball, però en veure la maqueta va quedar bocabadat.

– Notícia? – no entenia res. – Ha guanyat el primer premi!

– Mare de Deu! – digué.

Es va quedar sense paraules. Era increïble.

Els fallers com no sabien perquè d’aquell comentari van aplaudir el treball. Els va encantar! I així li van donar el vist i plau per a fer la maqueta realitat. Quan va arribar el moment de plantar la falla al carrer, el mestre estava molt nerviós.

– Que és el primer que va a fer ara?

Va deixar la faena als seus ajudants i ell va desaparèixer.

El premiat va somriure. – El primer que faré es contractar de nou a la meua Visanteta! Desprès de tot no havia eixit tan mal. FÍ.

Vicent Ribes 2015

Festa fallera

Bárbara Amorós Navarro. Col·legi Abecé, 3r d’Eso. Premi Poesia.

María de Sanfélix

Arribant la primavera desperta els nostres cors l’essència fallera. València amb les seues falles les dolçaines i tabalets acompanyen d’alegria i rialles la pólvora i els masclets. I com oblidar la música pels carrers, la poesia del pregoner i l’art de l’artista faller! Tot té un principi i un final com les falles que naixem amb la “cridà” i acaben amb la flama i amb l’himne valencià.

Cens Executiva

Faller

Infantil

E/C/I

Executiva Infantil Exercici 2015 - 2016

President: Noel Gadea Fuster Sot-President: Jorge Ferrairó Tóvar Secretari: Daniel Peiró Bañuls Tresorer: Manel Boronat Moragues Delegat de Festes: Miquel Boronat Moragues 48

Loter: Jordi Muñoz Faus Delegada de Llibret: Carmen Jordá Tormo Delegació de Festes: Claudia Bañuls Martínez, Naira Bañuls Caselles, Martina Gregori Moreno, Mar Muñoz Faus, Altea Faus Milvaques, Gal·la Rufat Miñana, Alba Rodrigo Lerma, Carlota Gomar Ferri. Delegada de Jocs: Marta Insa Xaixo Delegades Cavalcades: Roser Gadea Fuster, Martina Gadea Fuster, Adriana Gadea Fuster, Candela Franco Sanchis, Mireia Martí García. Coeter: Jorge Peiró Alcázar

E / C / I

Cens Faller Infantil Exercici 2015 - 2016

Abargues Buchó, Vega Abargues Buchó, Sira Alborch Gordillo, Abril Aparisi Vivó, María Arlandis Melo, Evan Bañuls Caselles, Joan Bañuls Caselles, Naira Bañuls Martínez, Claudia Barber Vila, Maria Barberá Camarena, Gal·la Barberá Camarena, Marta Bergaz Serralta, Marc Bergaz Serralta, Laia Boronat Climent, Blanca Boronat Climent, Ferràn Boronat Moragues, Manel Boronat Moragues, Miquel Bou Moratal, Lucas Bou Moratal, Aimar Burguera Abargues, Mara Cabanilles Escrivà, Paula Carretero García, Carla Chova Boluda, Marta Cuenca Ibáñez, Eros Cuenca Ibañez, Mireia de Quero Puyana, Almudena de Sanfelix Colomina, Enric de Sanfelix Colomina, Maria de Sanfelix Romero, Aitana de Sanfelix Romero, Nicolás

Escrivá Lopez, Joana Estruch Bañuls, Paula Faus Milvaques, Altea Faus Milvaques, Didac Fernández Morant, María Ferrairó Tovar, Alba Ferrairó Tovar, Jorge Ferrer Fitor, Borja Ferrer Fitor, Nicolás Franco Sanchis, Candela Gadea Fuster, Adriana Gadea Fuster, Martina Gadea Fuster, Noel Gadea Fuster, Roser Garcia Galan, Fredu Garcia Galan, Paula Garcia Morant, Cesc García Ramis, Joana Gomar Ferri, Carlota Gonzalez Pascual, María Gregori Ferrer, Daniela Gregori Moreno, Martina Insa Xaixo, Marta Jiménez Rovira, Marc Jordá Tormo, Carmen Jordá Tormo, Jorge Jordá Tormo, Kico Lerma Escrivà, Ines Lerma Escrivà, Nicolás Martí García, Jesús

E / C / I

Martí García, Mireia Mascarell Ferri, Blanca Matoses Ramis, Fran Mayor Cortés, Lara Millá Mateo, Paula Mira Morant, Ana Miralles Perez, Aisha Muñoz Faus, Jordi Muñoz Faus, Mar Peiró Alcazar, Jorge Peiró Bañuls, Daniel Peiró Blanes, Carlos Penades Alborch, Mónica Ribes Sanfélix, Alejandro Ribes Sanfélix, Maria Rodrigo Garrigós, Angel Rodrigo Lerma, Alba Rodrigo Lerma, Mireia Rodríguez Bosch, Águeda Rodríguez Melo, Alba Rufat Miñana, Gal·la Sanfélix Moreno, Sofia Savall Martí, Andrea Seguí Martínez, Cayetana Soler Tormo, India Torres Melo, Lourdes Vilaplana Sendra, Marc Vilaplana Sendra, Pau

159

Col路laboradors / Llibret de la Falla Sagrada Fam铆lia-Corea 2016