núm 3

Santa Caterina i la fira d’Arbeca Cap pagès del poble no ha cobrat tot l’ajut per les oliveres L’experiència del Camí de Santiago Cal Potra, una botiga amb història

Número 3· Novembre 2004 · Arbeca

Editorial

Índex

Les gelades que van tenir lloc el desembre de l’any 2001 a tot Catalunya van portar unes conseqüències negatives per l’economia del país, per una banda pels danys immediats que van causar als serveis bàsics de pràcticament totes les localitats catalanes, i per altra banda pel dany a l’agricultura, que a diferència del primer, no s’arregla canviant una canonada i refent un carrer, sinó que les conseqüències són més llargues i difícils de pal·liar. Aquelles gelades no van malmetre només la totalitat de la producció d’olives del 2001 a Arbeca i a totes les Garrigues, sinó que van deixar els arbres improductius durant uns quants anys. I de qui és culpa que geli tant? Doncs com tots sabem, la climatologia és un fet que s’escapa a qualsevol humà, però aportar les solucions als efectes que va causar és obligació humana, des del particular que millora tot el que és al seu abast amb el seu treball, fins a l’Administració, que té el deure i la capacitat d’aportar solucions per evitar que s’enfonsi un dels sectors més importants de l’economia catalana. La maquinària política va reaccionar amb rapidesa i unanimitat després de les gelades per aprovar acords que deixaven clara la voluntat de tirar endavant les mesures necessàries per reactivar el sector de l’olivera, però el que no és lògic ni coherent és que tres anys més tard encara hi hagi pagesos que es trobin completament sols per fer front a les despeses que comporta refer les seves plantacions. Al final, han de fer ús de les manifestacions com a mesura de força per aconseguir reaccions i compromisos del Govern, ja que només així sembla que pugui saltar-se la lentitud de la burocràcia.

Coordinadora Alba Elías Ribera Consell de redacció Jordi Esqué i Boldú Berta Esqué i Moyà Montse Fernández i Egea Francesc Safont i Giné Antonieta Safont i Masot

Col·laboradors Jesús Elies Esmeralda Fusté Jaume Nadal Noëlia Motlló Imma Capell

I tu, què n’opines? ..................

El dia a dia ..................

On anem a raure... ..................

4 11 22

“Els Encants” d’Arbeca

De tu a tu

..................

24

..................

28

..................

30

..................

33

.................. ..................

34 35

El Camí de Santiago

Ho sabies?

Santa Caterina i la fira d’Arbeca

La butaca Nous clàssics

A foc lent Malabars de pera

Lletres El còmic

Telèfons d’interès Ajuntament d’Arbeca

973 160 008

Consultori mèdic

973 160 375

Farmàcia d’Arbeca

973 160 419

Cooperativa d’Arbeca

973 160 000

Biblioteca d’Arbeca

973 160 008

Escola Bressol

973 160 008

Col·legi públic Albirka

973 160 067

Casal d’Avis

973 160 008

Parròquia

973 160 034

CAP Borges Blanques

973 142 033

Mossos d’Esquadra Borges 973 700 000

Disseny portada: Jaume Nadal

Atenció Ciutadana

012

Agraïm la col·laboració de totes aquelles persones que ens han fet alguna aportació per elaborar els continguts d’aquest número.

Emergències

112

Bombers

085

Dipòsit legal: L-381-2004 Imprimeix: A. G. Molino- Mollerussa

Mossos

088

Policia Nacional

091

La Borrassa no es fa responsable ni s’identifica amb cap dels articles d’opinió publicats en les seves pàgines, ni de les opinions, teories, ideologies i conceptes que s’hi recullen i expressen.

La Borrassa ofereix les seves planes a tots els comentaris, crítiques i opinions que es vulguin fer sobre el seu contingut amb un afany de superació i d’informació íntegra.

La Borrassa convida al diàleg i a la llibertat d’expressió sense més límits que la correcció i el respecte educat entre tots els opinants.

Informació Telefònica RENFE

11888 902 240 202

3

I tu, què n‛opines?

Breu anàlisi del tan esperat reglament d’estrangeria En les últimes setmanes els mitjans de comunicació han insistit en el nou reglament d’estrangeria que, segons sembla, la seva entrada en vigor, és a dir, la seva aplicació, es pretén a partir de finals de l’any corrent. De moment ens trobem davant un esborrany reglamentari que ha estat “publicat” a la web del Ministeri de Treball i Assumptes Socials i, val a dir que la seva publicitat constitueix un fet inusual. Doncs bé, seguidament entraré a valorar, en termes generals, les modificacions més rellevants que patirà el dret d’estrangeria en relació a l’actual Reial Decret 864/01.

Partint d’una sistematització i ordenació més acurada en la seva redacció, el nou reglament fomenta una millora en els criteris interpretatius de la norma, remetent-se a instruccions o ordres ministerials. Pel que fa al règim especial dels estudiants, es valora favorablement la d’obtenir la residència sense necessitat de retornar al seu país per complir els tràmits de sol·licitud i recepció del visat corresponent. No obstant, i com a punt poc afortunat, s’estableix com a requisit per acolllir-se a aquesta possiblitat gaudir com a mínim de tres anys d’estada en règim d’estudiant. Es tracta d’una legislació excessiva ja que, quan ho comparem amb els requisits exigits per acollir-se al polèmic “Arrelament laboral” ens adonem que es demana el mateix període de permanència a un ciutadà estranger en situació irregular que a un estudiant amb estada regularitzada per accedir a un permís de residència.

D’altra banda, i en referència al possible reconeixement de les parelles de fet en el tractament de les condicions exigides per acollir-se a l’anomenat “Arrelament no laboral”, el desenvolupament reglamentari proposat no aprofita completament l’oportunitat atorgada als estats en la directiva comunitària de Reagrupació Familiar de 3 d’octubre de 2003, ja que quan regula la Reagrupació Familiar omet les parelles de fet com a familiars reagrupables.

En relació a alguns dels antics supòsits exempció de visat, també són oblidats per l’esborrany. Molt d’ells van ser recollits en els supòsits d’Autorització de residència temporal per circumstàncies excepcionals, i per tant, no requereixen visat. Però d’altres, com els menors, fills d’estrangers residents legals, o els cònjugues d’aquests en situació administrativa irregular hauran d’esperar en un principi el transcurs de tres anys per sol·licitar, en el seu cas, l’Arrelament no laboral i, d’aquesta manera, regularitzar la seva situació. La realitat fàctica actual precisa d’altres solucions per tal de no contradir el previst en l’article 39 de la Constitució Espanyola, quan regula l’obligació dels poders públics d’assegurar la protecció social, econòmica i jurídica de la família. Respecte al règim sancionador, el text permet que el delegat o subdelegat del Govern revoqui una ordre d’expulsió quan es compleixin una sèrie de requisits: entre ells, que l’estranger sigui nacional d’un país que no tingui subscrit conveni internacional de supressió de visat.

Per concloure, i en relació a l’anàlisi de l’Arrelament laboral, segurament un dels aspectes que desperta més interès del nou reglament, caldrà esperar a conèixer el contingut de la Disposició Transitòria per tal d’efectuar una valoració ajustada de la modificació en aquesta matèria. Caldrà també esperar la resposta dels poders públics en totes aquelles situacions d’irregularitat nascudes en una etapa anterior en què s’iniciï amb l’entrada en vigor del reglament.

Meritxell Gabarró i Sans

4

I tu, què n‛opines?

El retrat de la discòrdia Aquest és el tercer exemplar de “La Borrassa” i malgrat que es va especificar abans de la sortida a la llum del primer que hi podien col·laborar tots els grups polítics locals, encara no n’havíem fet ús.

Com a grup polític que s’havia mantingut en l’oposició fins a les passades eleccions municipals són molts els temes dels que podem parlar, però serà poc a poc.

Els nostres anteriors regidors havien demanat incomptables vegades que, com que la sala de plens municipal estava presidida pel retrat del Cap de l’Estat Espanyol S. M. El Rei Joan Carles I, s’hi afegís el del President de la Generalitat, el Molt Honorable Sr. Jordi Pujol.

Aquesta petició sempre havia estat denegada i argumentada de manera poc convincent pels membres de l’equip de govern, perquè deien que essent Catalunya una més de les comunitats autònomes pertanyent a l’Estat Espanyol, només li corresponia ser-hi al Cap d’aquest. Per això el del President de la Generalitat va romandre tancat a les golfes de l’Ajuntament durant més de 20 anys.

Va ser quan es produí el canvi en el govern local que fou recuperat, desempolsat i col·locat en el lloc que per dret li corresponia. Així es feu palesa la diferència en la manera de pensar i també el reconeixement legítim vers un personatge i sobretot una institució, la Generalitat Catalana.

Desprès de les passades eleccions al Parlament Català, va ser nomenat President de la Generalitat, el Molt Honorable Sr. Pascual Maragall aviat el seu retrat presidia la sala de plens.

Curiosament, els integrants del grup socialista que tan repetidament havien denegat la col·locació de l’anterior, varen restar muts. Podem creure’ns que la seva nova actitud es deu a un canvi d’idea? Per què si l’anterior era inadequat, l’actual sí que s’hi escau?

Nosaltres considerem que és al lloc que li pertoca i ni per un instant ens ha passat pel cap desar-lo a les golfes, ja que malgrat no ser representatiu de les nostres preferències polítiques, és el retrat del President de la Generalitat de Catalunya, el President dels catalans i per tant, el nostre President, i com a tal li devem moralment respecte pel que representa.

Grup local de Convergència i Unió

5

I tu, què n‛opines?

L’ermita de Santa Caterina Si hi ha un indret del poble que sempre ha estat present en la meva vida, aquest és el turó de Santa Caterina.

Vivint al carrer Calvari, era inevitable que així fos.

De petita, de bon matí, en els dies freds de l’hivern, era el punt de referència per saber la boira que hi havia, només guaitant per la finestra si no es veia l’ermita, el primer que sentia eren els de casa dient: “abrigueuvos bé que la boira és espessa, no es veu Santa Caterina”.

He pujat dalt del turó tants cops que no els podria contar, però sí que recordo perfectament l’efecte produït dins meu per les variacions de l’entorn en el decurs de les estacions i la diferència de perspectiva en cada època que l’he visitada.

Als voltants de Nadal, era el lloc ideal per trobar-hi els ingredients naturals adequats per muntar el pessebre: rames seques, molsa, algunes pedres que ens cridaven l’atenció,.. tots ells passaven a ser durant uns dies, importants protagonistes en la nostra llar, i malgrat el fred i la humitat era imperdonable no arribar fins dalt per fer una ullada al poble, de vegades submergit dins la boira.

En les ocasions en què ens visitava la neu, trepitjar-la encara verge pel camí era quelcom especial i a mesura que s’anava fonent i encara se’n podia veure les restes en la seva vessant obaga, anàvem a cercar-la per esprémer-la entre les mans fins que es desfeia.

Els ametllers florits eren el clar senyal de l’arribada de la primavera i amb aquesta la possibilitat de pujar-hi més sovint. El Divendres Sant, la processó del Calvari duia a molts arbequins dalt del turó; era un moment especial del que en podia gaudir l’ermita abandonada, mut testimoni de la fe d’una gent que potser no hi tornaria fins el proper any. Quants arbequins no ho han fet des d’aleshores?. Encara avui és el lloc escollit per collir-hi el timó per la Setmana Santa, malgrat que aquesta tradició ha deixat els timoners bastant malmesos per la poca consideració de la gent, que en lloc de tallar-lo i deixar les mates, les han arrencat de soca-rel, bo i privant a l’entorn de la seva olor, característica principal.

En les tardes d’estiu, no hi podia faltar les “berenades a Santa Caterina”: pa amb xocolata i, meló per postres, que tot i estar envoltats de mosques, era tota una experiència, asseguts en les pedres o per terra esperàvem l’arribada de la marinada, la millor recompensa. Contemplant la posta de sol imaginàvem figures estranyes amb els núvols de l’horitzó, fins que la silueta del poble s’anava desdibuixant i enfosquint. Aleshores tocàvem el dos a corre cuita pel coster, sense anar a tombar pel camí, dubtant on posar els peus per no caure rodolant i pelar-nos els genolls i tot per poder arribar a casa abans de que s’encenguessin els llums dels carrers, hora de referència per estalviar-nos una esbroncada.

Fou l’escenari de les guerres entre el xicots de la part baixa del poble, anomenats de “la Barceloneta” i els de la part alta, dits del carrer “Nou”, més d’un havia marxat cap a casa amb algun bony produït per una pedrada.

Tot això ja ha passat a la història i d’aquí uns anys ningú se’n recordarà si no és pel sentir dir popular, igul que de les llegendes sobre la mateixa que fan referència als passadissos soterranis que comunicaven amb el castell i el convent de les monges, o la dels peregrins que varen esculpir una imatge d’un Sant Crist i durant els dies en què hi treballaren no van menjar cap dels aliments que els hi havien dut; curiosament aquesta història es relata amb les mateixes característiques en altres contrades similars.

Aquest any, la fins ara propietària de Santa Caterina, ha decidit que aquest lloc passi a formar part del poble, avui ja no és de la Maria del Ceba, que l’ha venuda a l’Ajuntament. Gràcies Maria per deixar que tots els vilatans puguin sentir una mica seu aquest indret tant emblemàtic del nostre poble.

Tinc l’esperança que torni a ser protagonista en la memòria i en la vida de les noves generacions, com ho fou temps enrera, en què tot sovint s’hi percebien des de la meitat del carrer Calvari algunes siluetes dalt de tot del turó, contemplant la panoràmica del nostre poble i el seu lent desenvolupament.

Dolors Roset Duch

6

I tu, què n‛opines?

Per la vostra pròpia dignitat i respecte als altres Els humans ens servim de la llengua per comunicar-nos i entre altres coses, per expressar els nostres sentiments.

Doncs bé! Crec que seria bo fer l’esforç de depurar la llengua de renecs i paraules grolleres.

A principis del segle passat es va fer una campanya promoguda pel “Foment de Pietat” per tal que es deixés de renegar apel·lant la dignitat de les persones. Tenia un caire estrictament religiós. Si ens posem en aquell moment històric, s’entén perfectament.Com també podem ser comprensius amb els que deien grolleries, car la major part de la població no tenia accés a la cultura. Construir frases al parlar col·loquial era força difícil de fer-ho sense farcir-les de frases fetes més o menys grolleres. Els més primmirats en feien la versió més descafeïnada. Però la majoria se servien d’un reduït Aquest mural és a la façana llistat de paraules malsonants per embolcallar l’eix de la comunicació. d’una casa a l’Av. Portals L’expressió del renec era més concentrada quan esdevenia insult tant, als animals com a les persones. Malgrat la campanya del “no renegueu....” i l’accés a la cultura de tota la població, seguim tenint el problema sobre la taula.

La grolleria i el renec conviuen dins el nostre llenguatge oral com si fossin imprescindibles per poder dir alguna cosa.

Personalment el que em preocupa més és l’insult entre les persones. Estic esglaiat en sentir les nenes i els nens, que el primer que aprenen al començar a parlar és el vocabulari groller i despectiu en forma d’insult.

Podeu dir –no saben el que diuen!- i es cert. L’altre dia uns pares renyaven un nen d’uns tres anys, sabeu que va respondre? –si no faig res malament; només dic paraulotes. El que hem treu la son és que no ens adonem de la necessitat de corregir aquest comportament lingüístic, que si el tenen els infants, es perquè els adults el practiquem.

Fer servir la llengua, amb els mots al seu lloc, és signe d’intel·ligència i sensibilitat cultural. Podem construir qualsevol frase per contundent que sigui, sense el renec, l’insult o la grolleria.

Manel Morgades Rossell

Gràcies pel vostre suport incondicional a totes les nostres actuacions Som els Rock & Llamp, acabem de passar un any intens en el qual hem realitzat més de 20 concerts i amb aquestes línies volem agrair a tots els que ens heu seguit a les nostres actuacions demostrant-nos un suport incondicional que ha ajudat a tirar endavant en aquesta experiència musical. Hem rebut moltes mostres d’afecte i paraules d’ànim que no tenen preu. Quan pugem a l’escenari i veiem les cares amigues que en tants concerts ens acompanyen ens sentim gratificats i encoratjats. Ara descansarem durant un temps sense fer actuacions per renovar el nostre repertori musical, però abans volem donar-vos moltes gràcies de tot cor, vosaltres sou la nostra energia.

Rock & Llamp

7

I tu, què n‛opines?

Una professió jove: la logopèdia Has sentit a parlar de la logopèdia? Saps què és? Coneixes algú que vagi al logopeda?

Possiblement moltes persones no sàpiguin què és un logopeda ni quina és la seva feina, però d’altres hauran sentit comentaris com ara “aquell nen o nena va a un logopeda”, o “li convindria anar al logopeda perquè no diu bé la /r/”, o potser sabeu de persones adultes que facin un tractament logopèdic per solucionar algun tipus de dificultat relacionada amb la comunicació.

Doncs bé, la logopèdia és una professió sanitària, reconeguda legalment, amb l’objectiu de desenvolupar activitats de prevenció, avaluació i recuperació dels trastorns de l’audició, la fonació, el llenguatge i la comunicació. Així doncs, el logopeda utilitza tècniques de reeducació amb la finalitat de corregir les dificultats de la veu, l’articulació, la parla i el llenguatge oral i escrit.

Es tracta d’una professió jove, inquieta, amb els drets i deures garantits pel Col·legi de Logopedes de Catalunya (CLC), en el qual s’uneixen els criteris d’actuació en protocols orientatius, i on es realitza una formació continuada per tal que aquests professionals sanitaris estiguin al dia i puguin oferir tractaments logopèdics actualitzats.

La logopèdia inicialment estava delimitada en el marc dels Centres Escolars d’Educació Especial. Poc a poc, però, es va anar obrint camí i s’està estenent a les Escoles Ordinàries, amb mestres especialitzats en Audició i Llenguatge. Actualment també existeixen diferents equips que ofereixen tractaments logopèdics: en hospitals, en centres concertats amb la Seguretat Social o en gabinets privats. És una professió que molts confonen i que consideren només vàlida per als nens, i no és així; cada vegada hi ha més adults tractats i s’està oferint el servei logopèdic a les residències per tal de millorar la qualitat de vida de la gent gran.

En quines situacions seria convenient fer una consulta a un/una logopeda?

En el cas dels nens, sempre que els pares, el/la pediatra o professor/a ho considerin convenient, ja que són els primers observadors directes del nen/a.

En el cas dels adults, quan el metge otorrinolaringòleg o neuròleg ho cregui oportú, o quan sigui la mateixa persona que percebi alguna dificultat en la veu, parla, audició o comunicació en general i vulgui resoldre-la.

Existeixen molts símptomes en nens que indiquen la necessitat de consultar al logopeda, entre ells podem anomenar: - Que no parli o que parli molt poc.

- Que no s’entengui el nen/a quan parla.

- Que amb freqüència el/la nen/a “es mengi sons”, o que n’afegeixi altres.

- Que respiri amb la boca oberta.

- Que tingui dificultats per pronunciar algun so.

- Que es trobi afònic amb freqüència.

- Que tingui alteracions a les peces dentàries o porti ortodòncia.

8

I tu, què n‛opines?

-

Que a l’hora de mastegar o empassar els aliments faci moviments facials estranys.

Que manifesti que no escolta o que no escolta bé.

Que no diferenciï sorolls o sons.

Que presenti canvis dràstics de veu.

Que presenti alteracions físiques, per exemple: paràlisis cerebral, espina bífida, fisura palatina, etc.

Que presenti un retard general en el desenvolupament i el llenguatge.

Que es descentri amb facilitat davant qualsevol situació de la vida diària.

Que presenti dificultats a l’hora d’escriure o llegir correctament.

Algunes referències bibliogràfiques per a que tingueu més informació: • Aimard, P. Morgon, A. Aproximación metodológica a los trastornos del lenguaje del niño. Ed. Masson.

Barcelona, 1986. España.

• Bosch, L. Identificación del proceso fonológico de simplificación en el habla infantil. Revista de logopedia y • •

fonoaudiología. Volumen 3, nº1. 1983 Bustos, C. Manual de logopedia escolar. Ed. CEPE, Madrid, España. 1995.

Monfort M. Juárez Sánchez, A. Modelos de intervención en logopedia. Revista de Logopedia y Fonoaudiología, vol. X, nº4. 1990.

Gemma Farregut Esqué

Fe d’errates En La Borrassa número 2, editada a l’agost del 2004, a la pàgina 16, les fotografies de les notícies “El Grup de Folk visita Arbeca” i “Sant Jordi a la plaça del Toll” no són les corresponents als actes.

9

I tu, què n‛opines?

Cap a una nova entitat solidària al poble Benvolguts/des arbequins/arbequines, Us escric aquestes ratlles per explicar-vos un projecte nou que es vol engegar des de l’Ajuntament de la vila d’Arbeca, concretament, des del seu Consell d’Afers Socials, al qual pertanyo.

En les reunions que tenim per tal de programar activitats hem detectat la necessitat de crear un grup de voluntariat estable, li podríem dir “Arbeca Solidària”, per tal de poder realitzar activitats de voluntariat en diferents sectors com per exemple; activitats de lleure amb infants, esplais, activitats amb gent gran, campanyes puntuals, suport a la immigració, internacional, i tot allò que es consideri adient....

Creiem que hi ha la necessitat de crear un grup estable de persones que vulguin donar una mica del seu temps sigui de forma permanent o puntualment per tirar endavant projectes solidaris.

Per tot això, us vull demanar la vostra col·laboració. Si teniu ganes de participar en activitats de voluntariat o teniu inquietuds per fer coses pel poble, animeu-vos i apunteu-vos a aquest projecte, estem segurs que emplenarem un espai buit fins ara, tenim moltes idees i ganes de formar una nova entitat alhora que pretenem formar un grup de gent de totes les edats per compartir estones, idees i poder donar respostes a aquelles petites necessitats existents actualment en el nostre poble. Tothom pot formar part d’ aquest projecte i com més gent siguem més activitats podrem fer.

En les pròximes setmanes establirem tot un seguit de reunions i informació per donar vida a aquest projecte, no patiu; ningú que tingui un interès en col.laborar-hi no podrà dir que no ho sabia, us ho assegurem !. .De totes maneres, si estàs interessat o interessada en aquest projecte pots trucar des de ja al 650420864, esperem la vostra resposta i la vostra trucada.

Belen Aceituno Freixes

10

el dia a dia

El coto de caça obre la veda amb una nova gestió El coto de caça d’Arbeca ha obert la veda una temporada més des del passat dia 10 d’octubre i fins el primer cap de setmana de febrer amb un nou model de gestió per optimitzar-ne el funcionament, la qualitat del coto i el rendiment.

D’entrada, els caçadors han creat una junta per gestionar el coto de caça menor, presidida per en Jordi Benet, que funcionarà mitjançant el sistema assembleari i de la qual en forma part l’Ajuntament. Un altre dels canvis principals és que enlloc de deixar la vigilància del coto a mans d’una empresa privada, com s’havia fet fins ara, actualment hi ha un guarda titular que a més de la vigilància s’encarrega del manteniment del coto.

Actualment el coto de caça d’Arbeca compta amb 128 socis, 64 dels quals són de la vila i els altres 64 són forasters. Cal dir que el nombre de socis a descendit darrerament degut a la

La temporada va obrir-se el 10 d’octubre i acabarà al febrer disminució del tor, una espècie d’au típica de la cacera d’aquesta zona. El motiu d’aquesta minva de tors és la manca d’olives, un fet que es remet a les gelades del 2001.

El coto de caça és una bona font d’ingressos per a tots els municipis que en disposen, ja que cada temporada els socis del poble han de pagar una quota de 130 euros per poder caçar i els forasters 850. Els diners que es recapten amb aquestes quotes,

el preu de les quals també inclou el tràmit de papers, els tiquets de la llicència federativa i l’assegurança per als caçadors, van destinats al manteniment del coto i a la millora dels camins locals. Enguany per exemple, s’ha dut a terme una actuació de control de depredadors mitjançant la qual s’han capturat 500 garces amb la instal·lació de 13 gàbies, donat que aquest tipus d’ocell malmet molts cultius i també la caça.

Nou centre de dansa El dia 2 d’octubre es va inagurar el nou centre de dansa EVING, ubicat a la plaça Lluís Companys. El centre està dirigit per Ingrid Moyà i Eva Saavedra. Durant la inauguració es van projectar videos especialitzats en les modalitats que s’ofereixen a Eving. Durant la primera setmana s’han ofert classes gratuïtes per a tothom qui volgués anar a provar una classe. Al centre es van presentar les classes d’iniciació a la dansa (a partir dels 3 anys), dansa clàssica, iniciació a la dansa contemporània, funcky i hip hop, aeròbic, gimnàstica de manteniment i gimnàstica d’or (3a edat).

Imatge de les cases en construcció

Construeixen cinc noves cases adossades a la plaça Lluís Companys L’empresa Pau-Navés, S.L., formada pels fills de Cal Navarro d’Arbeca, ha decidit invertir al poble amb la promoció de cinc cases adossades, que properament canviaran la fesomia de la Plaça Lluís Companys.

Aquesta promoció que s’inicià a finals del passat mes d’agost, compta

amb la característica de tenir la planta baixa més alta que una casa adossada convencional, això és degut, segons els promotors, els germans Ramon i Círiac, a les necessitats d’una casa típica d’un poble agrícola com Arbeca, on s’hi acostuma a tancar el tractor.

11

el dia a dia

Els arqueòlegs ensenyen la urbanística dels Vilars en la seva última intervenció L’última campanya d’excavació arqueològica al jaciment ibèric La Fortalesa d’Arbeca ha aportat informació de tipus urbanístic al Grup d’Investigació Prehistòrica (GIP) de la Universitat de Lleida (UdL), que s’encarrega de dirigir i executar el pla director dels Vilars.

El director del GIP, Emili Junyent, va explicar que la campanya va iniciar-se la primera setmana amb un grup de 15 estudiants de la UdL, que es van inscriure al curs d’arqueologia que oferia la Universitat d’Estiu, i que consistia en fer sessions teòriques i pràctiques sobre el jaciment. El arqueòlegs del GIP van excavar durant dues setmanes més el que és el centre del poblat, que correspon a l’inici de la iberització, els segles VI i V abans de Crist. En aquesta actuació els arqueòlegs han pogut comprovar que el sistema urbanístic de les cases ja està compartimentat, cosa que no succeeix amb les cases laterals del poblat, que presenten una estança única. Aquesta última part del jaciment que s’ha excavat és la que es va presentar al públic que va visitar-lo en el marc de les visites guiades que tingueren lloc durant el Cap de Setmana Ibèric. El primer dia de les visites van passar 54 persones pel jaciment, 12 al matí i 42 a la tarda, i el segon dia, que era diumenge, en va passar 57 al matí i 52 a la tarda. Junyent va dir que una de les actuacions que té previstes fer el GIP de cara a un futur no massa llunyà és preparar enquestes per tipificar el públic que visita el jaciment a fi de tenir-ne més dades com la seva procedència.

El director del GIP va explicar que properament es durà a terme la

12

de l’obra de drenatge del jaciment i que es pugui desencallar l’execució del pla director donant més continuïtat als treballs arqueològics i no haver de seguir amb campanyes curtes, com han fet fins ara.

Junyent va expressar el seu desig que amb El Cap de Setmana Ibèric comptà amb 143 persones intervencions restauració i la consolidació de la amb continuïtat part excavada, obra que realitzarà un es pugui veure el final del procés constructor i dos o tres peons amb d’excavació i consolidació dels la supervisió d’un membre del GIP, Vilars. Junyent va comentar que hi l’arqueòleg Àngel Lafuente. ha tres possibles sortides pel futur A diferència d’altres anys, els del jaciment: la primera, que el membres del GIP que treballen Museu Nacional d’Arqueologia de als Vilars disposen d’un Centre Catalunya encaixés el projecte dels d’Arqueologia, ubicat en un dels Vilars en el seu programa, la segona, laterals de l’edifici de la cooperativa que l’Ajuntament assumís per compte del camp. Allí hi tenen una màquina propi la gestió del projecte, i per de flotació que els permet completar últim, una tercera sortida podria ser la feina realitzada al jaciment. que l’Ajuntament contractés la gestió Aquesta màquina consisteix en a una empresa privada. un gran bidó que funciona amb aire Per altra banda, el passat 16 comprimit per convertir la terra en d’octubre, el Servei de Lingüística fang i té un sistema de garbelles que i Terminologia de la Universitat de el que permeten és triar les llavors, Lleida va aportar un grup de visitants els ossos petits i altres materials que estrangers als Vilars mitjançant una es troben barrejats amb terra quan els de les sortides que organitza per treuen del jaciment i que posteriorment a estudiants d’Erasmus, que són són estudiats al laboratori. Junyent va explicar que aquesta tasca els aporta molta informació paleoeconòmica i paleoecològica.

A més d’aquest aparell, el Centre d’Arqueologia compta amb equips informàtics mentre els arqueòlegs duen a terme campanyes d’excavació als Vilars, així com 26 lliteres, 30 cadires i armaris per a l’allotjament Estudiants estrangers van visitar el poblat dels arqueòlegs.

Pel director del pla director estrangers que estudien a la UdL, de dels Vilars, ara és imprescindible manera que el jaciment ja es comença que es dugui a terme la segona fase a conèixer a nivell internacional.

el dia a dia

Converteixen la plaça Lluís Companys en un espai verd L’Ajuntament ha remodelat la plaça Lluís Companys, convertint-la en la primera plaça verda. La primera actuació que es va dur a terme va consistir en retirar la bàscula, que ara es troba situada al polígon industrial, i l’enderroc de l’edifici adjunt.

L’obra va comportar treure el paviment i omplir la zona de terra. El nou recinte, que ocupa tota la plaça, deixa un carrer veïnal de 6 metres La zona va canviant el seu aspecte d’amplada, i el que és pròpiament i bancs per poder-hi seure la gent. plaça queda tot envoltat d’arbres. L’equip de govern té previst deixar Al seu interior hi haurà gronxadors i preparat l’actual espai que ocupava altres elements per jugar la quitxalla la bàscula per si en un futur s’hi vol

Posen en marxa un curs per deixar de fumar L’Associació de Lluita contra el Càncer conjuntament amb la Regidoria de Sanitat vol efectuar un curs per deixar de fumar. Aquest curs es realitzaria en funció de la gent interessada i tindria lloc a principis de l’any vinent. Totes aquelles persones interessades en el mateix ja es poden apuntar passant per les oficines de la Casa de la Vila en horari d’atenció al públic o trucant al telèfon 973160008.

Concertació de visites per l’assistent social Per demanar hora passar per les Oficines de la Casa de la Vila en horari d’atenció al públic o trucar al 973160008 en horari d’oficina.

Ajuts econòmics de caràcter universal per les famílies amb infants Per a qualsevol tipus d’informació cal adreçar-se a l’assistenta social o a qualsevol oficina del Departament de Benestar i Família.

Termini de presentació de les sol.licituds: 31 de desembre de 2004

L’equip de Futbol Sala aspira a pujar de categoria enguany

instal·lar un sortidor d’aigua com a element decoratiu. És possible que més endavant es traslladi el monument a Lluís Companys dins la mateixa plaça. El pressupost total d’aquesta obra és de 20.495 euros, que estan finançats íntegrament per l’Ajuntament, tot i que preveu obtenir una subvenció de la Diputació de Lleida de 6.000 euros.

Integrants de l’equip de futbol sala

El 2 d’octubre es va iniciar la nova temporada de la Segona Divisió provincial de futbol sala, en la qual juga l’equip local, Futbol Sala Castell d’Arbeca. L’equip, que compta amb els patrocinadors de Parquets J. Nadal i Ramaderies Salado, és entrenat per Joan Gaya i format per 12 jugadors arbequins, Marcel Aldomà, Isaac Balcells, Daniel Bellart, Oriol Gassió, Òscar Martínez, Joel Molgó, Albert Pernau, Jordi Rivera, Sergi Rivera, Antonio Santiago, Josep Mª Sans i Ramon Sans. La junta, que presideix Josep Mª Solé, consta del Delegat de camp, Francisco Santiago i de quatre membres vocals; Jordi Egea, Xavier Fallada, Santi Rodon i Xavi Serra.

La temporada passada, l’equip local va quedar a la setena posició dels 18 equips participants, tot i que les aspiracions d’enguany són pujar de

categoria. El cost aproximat d’una temporada rondeja els 4.800 euros, per això, el club agraeix a totes les empreses col·laboradores el seu suport per tirar endavant aquest nou projecte esportiu. La temporada 2003-2004, el club va comptar amb la participació de 20 socis, tot i que enguany la junta té pensat fer alguns actes per tal d’ampliar el nombre de socis i la participació d’empreses, entitats locals i Ajuntament. Des del club se’ns ha fet arribar la proposta que seria important disposar d’un local tancat per tal de disputar amb comoditat els partits de la temporada d’hivern, ja que això suposa que moltes vegades s’hagin de desplaçar a Bellpuig i per tant, als afeccionats els és molt més incòmode, però tot i les adversitats del temps, us esperen els dissabtes a les 4 h. de la tarda al pati petit de les Escoles.

13

el dia a dia

Santa Caterina recobra vida després de reformar-la L’ermita de Santa Caterina passarà a ser un altre lloc viu del nostre poble després de les obres que hi ha realitzat l’Ajuntament d’Arbeca.

Un cop el Consistori va adquirir l’ermita i el terreny que l’envolta, de 9.629 metres quadrats, hi ha invertit 12.750 euros en la dignificació de l’ermita i en l’adequació dels accessos.

Les obres han comportat la realització de moviments de terres per poder adequar l’accés a l’ermita i fer-lo transitable a peu. També s’ha instal·lat una barana protectora de fusta al voltant de tot el camí.

Així mateix, les obres han comportat la il·luminació de la zona i la reforma de la teulada de l’edifici de l’ermita

sense cap control i es malmeti , com també s’ha fet amb la finestra. L’actuació es completarà dotant l’espai que rodeja l’edifici de vegetació autòctona, el qual es preveu plantar el Dia de l’Arbre i col·locanthi bancs per seure. La La imatge, després dels primers moviments de terra zona serà com un mirador d’Arbeca per pròpiament dit i de les parets del la seva situació privilegiada dalt del mateix. A la porta de l’ermita, sobre la turó. qual hi ha una llosa de pedra que data L’obra ha estat finançada el cent per de l’any 1749, hi han col·locat una cent per l’Ajuntament d’Arbeca, tot i reixa de ferro per protegir l’interior que segons fonts municipals, esperen de l’edifici i evitar que s’hi entri rebre una subvenció de la Diputació

L’11 de setembre multiplica els actes La Diada Nacional de l’onze de setembre d’enguany ha comptat amb nombrosos actes repartits en tres dies. El dijous dia 9 va tenir lloc el punt de sortida dels actes amb la presentació a Arbeca del catigat per part de la Lliga Anticolonial, el famós

gatet que simbolitza Catalunya i que duen alguns cotxes com a enganxina, així com el Catmòvil, com a element propagandístic. El dia 10, el president d’Òmnium Cultural va pronunciar una conferència sobre el futur del català a la sala Màrius Torres de l’Ajuntament,

Àngel Vidal va presidir l’ofrena a Companys

14

a la qual va seguir una ballada de sardanes. El dia 11 de setembre al matí va tenir lloc una ofrena floral al monument de Lluís Companys, i a la tarda, la quitxalla del poble va pintar una paret de l’avinguda de les Borges Blanques amb el mapa de Catalunya i el catigat amb l’escrit: “Ja som 11 milions i Arbeca anb el cat”.

Gran èxit entre el públic infantil per pintar el catigat

el dia a dia

Cap pagès del poble no ha cobrat l’ajut íntegre del Govern per les oliveres, segons la Plataforma Els pagesos d’Arbeca que tenen plantacions d’oliveres formen part de la Plataforma en Defensa de les Terres de l’Olivera, integrada per les cooperatives oleicultores de la comarca de les Garrigues, i creada per reivindicar al Govern el pagament íntegre de l’ajut econòmic que el sector va acordar amb l’anterior Govern de CiU després de les gelades del 2001 i que els 2.500 expedients que estaven anul·lats també hi tinguessin dret. Segons explica Jaume Gotsens, membre de la plataforma esmentada, cap agricultor d’Arbeca no ha cobrat íntegrament l’ajuda acordada inicialment, de manera que encara els queda un bon motiu per reivindicar.

Arbeca té cert protagonisme entorn d’aquesta plataforma, ja que malgrat que la idea va néixer en una primera reunió celebrada a Maials, va ser a la seguna reunió, feta a Arbeca, quan es

Imatge d’una olivera recuperada de la gelada del 2001 va constituir formalment i es va elegir el president, en Francesc Esquerda, veí de Granyena de les Garrigues.

L’any 2001 totes les forces polítiques que estaven al Parlament van estar d’acord amb el pagament que es va acordar per mòduls, però Brusel·les va denegar els diners que s’havien demanat pel pla de recuperació. Ara l’actual Govern de la Generalitat es troba sense diners i amb el compromís a les mans, de manera que ha volgut retallar la quantitat de les ajudes rebaixant el preu dels mòduls. Segons Jaume Gotsens l’actual conseller d’Agricultura, Antoni Siurana, quan

Jocs sobredimensionats a Arbeca

Els dies 23 i 24 d’octubre es van instal·lar jocs sobredimensionats a la Sala de Jocs del Centre Recreatiu, amb una gran afluència de quitxalla

era alcalde de Lleida va afirmar que el que donava el Govern era diner menut i ara que ell és al Govern “s’ha convertit en or”. Els pagesos també es queixen que el PSC mai s’ha presentat a les trobades que ha demanat la Plataforma, en canvi ERC i ICV s’han preocupat per aquest tema. La plataforma actua fent protestes per fer sentir la seva reivindicació, tot i que quan se solucioni es dissoldrà.

En una de les protestes, a la Fira de Sant Miquel, algun dels membres va agredir el conseller Antoni Siurana, tot i que es tracta d’un acte aïllat degut a la crispació dels afectats.

S’ocupa la plaça vacant de secretari a l’Ajuntament El dia 21 d’octubre se celebrà un ple extraordinari per cobrir la plaça de secretari interventor a l’Ajuntament d’Arbeca. La plaça serà ocupada per la funcionaria de carrera Carmina Cuenca que s’incorporà a l’ajuntament el passat 2 de novembre . Carmina Cuenca és llicenciada en Dret, especialitzada en dret públic i compta amb 14 anys d’experiència com a funcionària en un poble de València, d’on n’és natural, Almacelles i a Aitona.

15

el dia a dia

El Tonet del Negre, el primer centenari El nostre vei, l’ Antoni Culleré i Fuguet, el “ Tonet del Negre “ va complir 100 anys el passat 8 d’octubre.

A mode de cel.lebració d’aquesta efemèrides la seva família i diverses entitats de la vila li varen realitzar un homenatge que fou el primer d’aquestes característiques que s’ha realitzat a Arbeca. En el mateix, a més d’un nombrós número de familiars hi participaren també la Parròquia, el Casal d’Avis, la Cooperativa del Camp, el Departament de Benestar i Família i l’Ajuntament d’Arbeca.

L’acte va començar de manera espontània per part del familiars del Tonet, els quals li van fer entrega de diversos regals, seguidament, en Mossèn Anton Bru li va fer entrega de la seva partida de naixement. Després, l’alcalde va començar l’acte més institucional, fent una breu presentació i cedint la paraula als Presidents del Casal d’Avis i el de la Cooperativa del Camp, fent ambós entrega de

La familia d’Antoni Culleré, el dia de la celebració dos obsequis per l’homenatjat: una fotografia per part del Casal i un molí d’oli en miniatura el segon. Reprenent el torn de paraula l’alcalde va fer un homenatge a l’Antoni tot recordant la seva lluita pel bé més preuat que hi ha: la llibertat, i fent un repàs dels fets més importants que a nivell social, cultural, polític i ecònomic han

transcorregut durant la vida del Tonet.

Per concloure les seves paraules i felicitant l’homenatjat, li va fer entrega d’una placa en nom de tot el poble d’Arbeca. Per acabar, el director territorial de Benestar i Família a Lleida, Tomàs Pujol, li va atorgar la medalla centenària en nom de la Generalitat de Catalunya.

Els pressupostos municipals destinen 875.867 euros a inversió, 475.950 per la residència

Del pressupost total, 419.350 euros van destinats al personal que treballa per l’Ajuntament. Els números municipals també compten amb una partida de 191.903 euros per a subvencions a entitats locals i altres de forànies sense ànim de lucre, dels quals, 90.000 euros són per la Festa Major. Els pressupostos també contenen 476.100 euros comptabilitzats com a ingressos, que corresponen a un préstec a llarg termini. D’aquests diners, 176.100 aniran destinats a finançar la primera fase de la residència, que també es pagarà amb els 300.000 euros rebuts de la subvenció del PUOSC. La resta de diners d’aquest préèstec, 300.000 euros, van destinats a tresoreria. Els pressupostos d’enguany no s’han aprovat fins ara perquè abans era necessari posar al dia els comptes dels anys 2002 i 2003.

L’Ajuntament d’Arbeca va aprovar els pressupostos municipals per a l’exercici 2004 en la sessió plenària que es va celebrar el dia 14 d’octubre, amb els vots a favor dels membres de l’equip de govern i amb els vots en contra del grup de l’oposició.

El pressupost global per enguany és de 1.992.269 euros, dels quals hi ha 875.867 euros destinats a inversió.

Dins d’aquest capítol, la construcció del centre municipal de serveis socials, o residència d’avis, és el que conté una quantitat més elevada, concretament, de 475.950 euros. La urbanització del polígon industrial les Pedreres i la compra dels terrenys que l’han de completar compta amb una partida de 196.000 euros. El patrimoni històric dels Vilars també té

16

una partida de 43.000 euros destinada a l’excavació i la consolidació del jaciment. El mateix capítol d’inversió conté una partida de 74.617 euros per pagar les obres d’urbanització de l’avinguda Montserrat, una obra que es va fer l’any 2002 i que ha de pagar íntegrament l’Ajuntament, ja que es feia per segona vegada i els veïns ja van fer la seva aportació quan corresponia.

La compra de Santa Caterina i l’obra d’urbanització, més la reforma de la plaça Lluís Companys compten amb una partida pressupostària de 36.300 euros, obres que ja estan iniciades.

El col·legi públic Albirka disposa d’una dotació de 15.000 euros per pintar i refer la teulada de l’edifici nou, ubicat darrera de la pista de bàsquet.

el dia a dia

20 anys de Grallers I ja van dues edicions de la celebració del Correllengua a la nostra vila.

Un compendi d’iniciatives a favor de la nostra llengua i cultura que cada any s’organitza des del teixit associatiu i la societat civil catalana.

A més aquesta edició, ha compartit cartell amb el 20è aniversari del grup de Grallers la Revolta d’Arbeca.

Una festa que ha aplegat els actuals membres del grup i la majoria dels antics membres que han fet sonar Imatge del correllengua la gralla i repicar els timbals sota el el cartell de la festa, els grallers els mateix nom, La Revolta d’Arbeca.

Un dia de retrobament, que va contar Nou Salts de Juneda, els Marfulls de amb la presència (amb una invitació Les Borges Blanques, els del Vilosell, especial, per part de la Regidoria de i els de Belianes.

Cultura de l’Ajuntament d’Arbeca, Així que després d’un petit taller de per tal de poder fer una sorpresa als disfresses i maquillatge, organitzat grallers d’Arbeca), del mestre de pel Grup de Colònies d’Arbeca, a tots els nostres primers grallers, en la Plaça del Toll, on es disfressava Miquel Ros, veí de Valls, i que no es la mainada amb els colors grocs i va voler perdre aquesta celebració. vermells de la senyera, i a la cara se’ls Però en Miquel, no va venir sol, i hi pintava una petita senyera, i lletres va venir acompanyat dels grallers de que només tenim a l’alfabet català, Valls, així aquests es van afegir a les com ara la ç, l.l, ny, ...., llavors es va colles de grallers que ja constaven en iniciar una cercavila presidida pels

grallers d’Arbeca, i barrejats entre el nombrós públic participant, tots els diversos grups de grallers, fins arribar a la plaça de la Unió Republicana, on allí van tenir lloc les últimes interpretacions dels diversos grups de grallers, així com també una lectura de tres poemes, per part d’un jove graller, un graller adult, i un antic membre del grup de grallers, simbolitzant, el passat, el present i el futur del grup de grallers La Revolta d’Arbeca. La lectura del manifest del Correllengua, va anar a càrrec d’en Miquel Ros. I per finalitzar, en Francisco Esqué, ens va recitar el poema “ Al fossar de les moreres no s’hi enterra cap traïdor”, que ens va posar la pell de gallina a tots, i aquesta va continuar, quan tots els membres dels sis grups de grallers, van interpretar conjuntament l’última peça.

I Mercat a la Fresca a la plaça del Toll assitència massiva.

Nombrosos veïns i veïnes de la vila es van trobar a la plaça del Toll a mirar, remenar i comprar els productes que alguns dels membres de l’associació BEC havien exposat en carpes. Entre la distribució de Imatge d’una de les parades a la plaça del Toll cada expositor, la El passat dia 6 d’agost va tenir lloc il·luminació i la bona el I Mercat a la Fresca a Arbeca, temperatura d’una nit d’estiu va quedar organitzat per l’Associació de un entorn ben lluït. Els assistents també Botiguers, Empresaris i Comerciants van tenir l’ocasió de sopar a la fresca a d’Arbeca (BEC), a la plaça del base dels entrepans i les begudes que Toll. La iniciativa nocturna va ser els mateixos organitzadors venien al un èxit, ja que va comptar amb una simbòlic preu d’1 euro cada entrepà.

17

el dia a dia

Festa Major 2004

Mossèn Anton va donar el tret de sortida a la Festa Major Mossèn Anton Bru va ser gent del poble, que l’encarregat d’obrir la cal que hi sigui i que Festa Major d’enguany és bo que la gent pronunciant el tradicional no quedi indiferent, pregó, el passat dia 12 però cal que aquestes d’agost, a la plaça de la crítiques siguin amb Unió Republicana. ànim constructiu i L’acte va comptar amb es dirigeixin al lloc nombrosa assistència de adequat i no només públic, que va estar atent en converses de carrer, al discurs de mossèn de manera que puguin Anton. Cal recordar que servir per millorar les el prevere ja porta 39 coses. anys a la vila d’Arbeca Mossèn Anton i que l’Ajuntament el va també es va referir a nombrar Fill Adoptiu en la col·laboració de la un dels plens municipals, gent per fer i millorar convertint-se així en el Pregó de Festa Major amb Mossén Anton Bru el funcionament de la primer arbequí que ostenta vila i a la necessitat aquest títol. Mossèn Anton va fer un discurs on convidava d’unió dels covilatans perquè això sigui possible. Com a la reflexió entorn al funcionament de la societat actual. a exemple va posar la creació d’una associació de joves, Entre altres aspectes, es va referir a l’esperit crític de la cosa que necessita la unió de tots.

Batucada del castell fins al Toll

L’Arbeca i el Juneda, al camp

El dissabte 14 d’agost és va realitzar la batucada a càrrec d’un grup especialitzat, pels carrers del poble.

Va començar ben entrada la matinada, després dels concerts de la nit de rock al Castell, i va acabar a la Plaça del Toll.

Tot hi ser molt tard, el jovent, que encara resistia a aquelles hores de la matinada, va acabar tocant els “bongos” a la plaça del Toll, fins a la sortida del sol.

El diumenge 15 d’agost a les 7:00 h de la tarda va tenir lloc al camp municipal d’esports un partit amistós de futbol entre el F.C. Juneda i F.C. Arbeca.

El resultat final, després de 90 minuts d’un futbol poc brillant, va ser d’empat 1 - 1.

El regidor d’esports, Xavier Vidal, va fer entrega als dos capitans dels respectius equips d’un trofeu com a agraïment de la participació als actes de la Festa Major.

18

el dia a dia

Festa Major 2004

La XVII cursa atlètica de la Vila d’Arbeca aplega 140 participants A les 7 h. de la tarda del dissabte 14 d’agost, a l’avinguda dels Portals, es va realitzar la 17ena. Cursa atlètica vila d’Arbeca, dins del programa de la Festa Major 2004.

Els 140 participants, entre els quals hi havia 124 nois i 16 noies, varen realitzar un recorregut de 10 km pels carrers de la vila i pel camí rural. Els atletes es classifiquen, segons l’edat, en quatre categories masculines i femenines: categoria A: menors de 16 anys, categoria Sortida dels participants a la cursa B: de 16 a 34 anys, categoria C: de 35 a (cal Cambrai) i la primera atleta, Olga Roset i Moyà. El 44 anys i categoria D: majors de 44 anys. De la general, guanyador de la cursa general va rebre un trofeu i un pernil els tres primers classificats foren Berazzouk Boulahkouk, i el primer classificat local, un lot de productes.

Christian Mircea i Ivan Ramírez, respectivament. El El regidor d’esports, Xavier Vidal, va manifestar el seu primer atleta del poble va ser Josep Mª Romero i Parra agraïment a tots els col·laboradors per la seva ajuda.

Rock & llamp va tocar el primer dia de Festa Major al pati petit de les escoles

Tarda amb exhibició de trial Els pilots Marcel Justribó i Jordi Pascuet van fer una exhibició de trial a l’avinguda Montserrat el diumenge dia 15 d’agost. Els campions del món varen fer una demostració de les seves habilitats sobre dues rodes amb un control precís de la màquina i un domini de la tècnica del trial amb salts per rampes a sobre d’un camió. Els dos pilots van convidar el públic assistent a formar part del seu espectacle fent posar en “perrill” el seu cos estirat a l’asfalt per saltar-los de 6 en 6 amb la seguretat que els dona el domini de la moto. L’exhibició també va comptar amb un espectacle de piruetes amb una moto d’una sola roda i amb l’assistència d’un nombrós públic sota un sol rigurós.

Mostra de l’exposició d’en Ramon Perera i Fallada a la sala de plens de la Casa de la Vila

19

el dia a dia

Festa Major 2004

El concurs l’Arbequí de Ferro canvia les proves en la seva novena edició El divendres 13 d’agost a les 6 h. de la tarda a la Parada del Col·lector va tenir lloc la novena gincama de l’Arbequí de ferro.

Les condicions per participar-hi són: grups de 4 persones, grups mixtes, edat compresa entre els 16 i els 125 anys i que cada grup porti un distintiu.

Aquest any, varen participar-hi 12 grups, els quals havien de realitzar 7 proves.

Els guanyadors varen ser el “Grup de Colònies” als quals se’ls va entregar quatre xapos, en segon lloc varen quedar “Penya 3 kg.” i varen rebre quatre aixades i en tercer lloc, “El Miquel i la Glòria es casen enguany” i se’ls va fer entrega de quatre arpes, a més Participants a la vuitena prova “La palla va cara” d’un obsequi per a tots els participants.

Actuació d’aeròbic de les nenes i noies del gimnàs Nova Forma de Sílvia Sans

Gran concert de rock amb Dover al Castell d’Arbeca

El dissabte 14 d’agost a les 12:00 de la nit va tenir lloc la nit de rock amb les actuacions de Dover, Discípulos de Otilia i Hermanos de Rocco fins a altes hores de la matinada, enllaçant amb la batucada i la xocolatada popular a la plaça delToll.

Els dies de Festa Major varen comptar amb orquestres de gran renom com la Marabella i la Selvatana. Altres grups que van vistiar la vila varen ser Tandem, Empordà Fusió, De Noche i el grup Montse i Joe que van amenitzar i animar les tardes i nits des del dijous 12 al dilluns 16 d’agost calculant amb una gran assistència de públic d’Arbeca i dels pobles veïns.

20

Ingrid Moyà i Eva Saavedra van fer una exhibició de dansa el dilluns 16 d’agost a la plaça del Toll

dia a dia

Festa Major 2004

La nit de foc tanca la tradicional guatllada popular El fi de festa, com ja és tradicional, el va posar la guatllada popular a la plaça del Toll. Es varen inastal·lar taules al voltant de la plaça per tal que la gent sopés còmodament a l’aire lliure. Els comensals podien escollir entre un entrepà de guatlla o de llonganissa comprant els tiquets habituals a l’organització de festes.

En acabar l’àpat, la festa va ser amenitzada pel grup musical Montse i Joe, que van interpretar nombroses cançons de moda i van aconseguir arrencar la gent de les cadires i omplir la pista de balladors i balladores.

La festa també va comptar amb l’epectacle de foc “Els cavallers del foc” a càrrec del grup d’Arbeca la Cremallera. Els actors anaven caracteritzats de l’època medieval Imatge d’un dels moments de l’espectacle dels Cavallers del foc i van escenificar diversos rituals relacionats amb el foc, servint-se sempre acompanyats de llum de colors de focs a la mateixa plaça del Toll, d’objectes tradicionals tals com una i foc. La Cremallera va protagonitzar després de molts anys de no celebrarbicicleta antiga, calderes i altres, el colofó de la festa amb un castell se al poble.

Cercavila de gegants i grallers pels carrers del poble Mostra de balls tradicionals de l’Esbart Dansaire d’Arbeca a la plaça del Toll

Tradicional bany d’espuma a la plaça del Toll

Els membres de l’esbart Dansaire d’Arbeca van col·laborar amb la Festa Major amb una actuació basada en balls tradicionals. Els components del grup anaven perfectament vestits, com ja és habitual, amb vestits populars. L’esbart no va decepcionar el nombrós públic assistent amb la professionalització dels seus balls.

21

on anem a raure...

Fent palmes de Pasqua.

De dreta a esquerra: Malena de cal Valero, el Lluís de cal Potra, la Rosa de cal Polvorin, l’Antonieta i el Jesús

“Els Encants” d’Arbeca Text: Francesc Safont A Arbeca existeix ja fa gairebé seixanta anys una botiga, “Cal Potra”, coneguda per tots els vilatans. És una botiga, si més no curiosa, ja que fa molts anys que es va inaugurar, en plena postguerra, i és un fet ben insòlit que encara avui continuï oberta amb els canvis econòmics i socials que ha viscut el nostre país i el nostre poble.

Són diverses les característiques que fan que se la consideri una botiga emblemàtica: S’hi pot trobar una gran variabilitat de productes i d’articles exposats a la venda. Molts d’aquests articles, a més, són difícils de trobar en altres botigues més convencionals ja que s’han deixat de vendre per la manca de demanda suficient o per ser relativament antics. Fins i tot, sembla que es disposi d’existències inacabables d’alguns dels seus articles que s’amunteguen per tots els racons de la botiga. La majoria d’aquests conserven encara, escrit en llapis, el preu original en les antigues pessetes.

L’any 1947 en Lluís Rubinat Sans (1920-1992) i Antonieta Moyà Montalà (1920) es van casar i a finals del mateix any ja van tenir el seu fill Jesús Rubinat i Moyà. Van muntar la seva primera botiga al c/ St. Jaume n.7 i ja fa uns 30 anys que es van traslladar a la seva ubicació actual al mateix carrer n. 2 i l’antiga botiga va quedar de magatzem i de taller.

També tenien el costum de muntar una parada al carrer el dia de la fira de Santa Caterina.

Inicialment al seu establiment s’hi venien eines de tot tipus relacionades amb la feina del camp: dalles, forques, borrasses de roba, escombres de palma, sogalls, cistells, caragoleres, “covins”,… i, poc a poc, s’anà augmentant l’estoc d’aquests i molts altres articles: espardenyes embetades, sabates per a treballar, terrisses, càntirs, testos, articles de ferreteria, i posteriorment tot tipus de material escolar, joguines...

Les escombres de palma s’elaboraven artesanament. El mànec es feia amb una bona canya on s’hi afegia en un dels seus extrems les palmes de Mallorca lligades amb un filferro que a la vegada es cobria amb ràfia.

Els “covins”, cabassos i d’altres objectes que s’oferien a la venda també els feien a mà tot treballant el vímet com a matèria primera.

En Lluís també es dedicava a fer canyissos, necessaris per a la construcció del celras de les cases. Els canyissos s’empraven per a què el guix s’hi quedés fixat.

En aquella època els canyars es trobaven a les vores de les sèquies que aleshores eren de terra a fi que l’aigua no se l’endugués. Cada any els pagesos havien de tallar-les impedint que les canyes no es fessin massa grosses i per afavorir que en creixessin de noves. Alguns d’aquests pagesos portaven amb carro els feixos de canyes a cal Potra a canvi d’algun cistell de vímet o algun altre estri.

En Lluís llavors iniciava tot el procés d’elaboració dels canyissos. Inicialment pelava les canyes. Després partia les canyes amb un aparell que en feia tres o quatre tires de cadascuna . Posteriorment entrelligava les tires de canya entre

22

on anem a raure...

elles com si les teixís. I ja es podien col·locar els canyissos a les cases poc abans d’enguixar.

Al mateix temps es dedicava a la venda i col·locació de persianes de fusta i de cortines per les cases.

Durant molts anys també s’hi van confeccionar artesanament i s’hi venien les palmes de Setmana Santa que hom duia a missa el Diumenge de Rams. Els altres articles fets a mà ja citats només es venien a la botiga directament als clients, en canvi, les palmes es venien també a altres botiguers vinguts de diferents pobles com Tàrrega, Mollerussa, Lleida. Es pot considerar que van esdevenir una petita indústria local que elaborava grans quantitats de Palmes de Pasqua cada any.

Per a fer-ho, l’Antonieta va anar a aprendre l’ofici a Tarragona un any. Llogaven tres o quatre treballadors que els ajudaven en la seva elaboració durant uns dos mesos i mig aproximadament. Tant va ser el ressò d’aquest fet que fins i tot el diari “la Mañana” els va dedicar un article als El Jesús mostrant algunes joguines antigues vols de l’any setanta (que no he pogut consultar encara).

La Rosa Poch i Sans (de cal Polvorin) va treballar-hi durant molts anys i recorda encara el procés de construcció.

Es compraven els palmons encara verds i el primer que s’havia de fer era treure’ls la primera capa verda. Es tallava el tronc en diverses parts. Per a realitzar una palma es necessitaven una dotzena de fulles. Normalment les palmes eren de dos pisos, el de sota més gran que no pas el de dalt. Amb els caps dels palmons que sobraven, com que eren més petits s’empraven per a fer les palmetes més petites per als nens. De tota aquesta part del procés se n’encarregaven en Lluís, l’Antonieta i en Jesús.

Paral·lelament, els treballadors es dedicaven a fer les figures amb fragments de fulles que rebien diferents noms en funció de la seva forma: flors, trenetes, sabatetes, estrelles, botonets, creuetes… Aquestes figures s’incorporaven a la palma amb fil que s’extreia tot tallant en filaments una fulla de palma i l’ajuda d’una agulla sequera. Les palmes conforme s’anaven confeccionant s’havien de guardar necessàriament en un lloc fosc i humit per a què es conservessin.

Es cremaven sofrins amb una certa regularitat i també calia ruixar-les amb aigua poc abans de ser venudes. Van vendre palmes fins a l’any 1990.

A la mort de Lluís Rubinat passà a fer-se titular de la botiga el seu fill Jesús amb l’ajuda de la seva mare.

Van quedar grans quantitats d’articles en estoc (en Lluís acostumava a fer grans comandes als distribuïdors) que han continuat venent tots aquests anys. D’alguns encara en queden per vendre i mantenen el seu preu original per facilitar la seva venda i poder així renovar-los amb nous articles que s’adeqüin a la demanda actual. Volen continuar sent una botiga competitiva.

Encara els queda molta energia i pretenen mantenir la botiga oberta almenys fins a la jubilació d’en Jesús.

Segueixen obrint cada dia al matí i a la tarda i només tanquen ocasionalment si es retransmet per televisió algun partit de futbol. L’afluència de clients no es manté La botiga en l’actualitat constant durant l’any ja que per Nadal s’acostumen a vendre moltes joguines. Durant el dia, les hores de màxima afluència són quan la gent acaba de treballar als migdies i també cap al vespre.

Sovint reben la visita d’algun col·leccionista foraster que busca algun article ben peculiar i que s’ha assabentat que a Arbeca encara s’hi troba una botiga que “s’hi pot trobar de tot”. L’Antonieta i en Jesús expliquen orgullosos que en alguna ocasió han rebut la visita de gent de Barcelona que vénen a estiuejar i tot sorpresos de l’abundància i variabilitat d’articles han exclamat: - Aquesta botiga és “Els Encants” d’Arbeca!-.

23

de tu a tu

El Camí de Santiago

Text: Montse Fernández, Antonieta Safont i Francesc Safont

La Borrassa ha entrevistat a set arbequins que aquest estiu han decidit fer el Camí de Santiago amb diferents mitjans i per diferents motius, però tots ells amb un objectiu comú: arribar a Santiago de Compostel·la.

L’entrevista ens descriu les vivències de cadascun d’ells.

Aquest estiu passat un grup de tres dones i un nen van iniciar l’aventura cap a Santiago de Compostel·la, fent la ruta del CAMÍ DE SANTIAGO a peu.

A continuació la Merçè Martínez Galindo, l’Albert Moyà Martínez, la Felissa Moreno Ortiz i l’Àngels Pocurull Ges ens expliquen la seva experiència.

cap a Irún i vam arribar el 22 de juliol a Santiago de Compostel·la.

4- Amb què hi has anat?

Varem marxar a peu.

5-Des d’on has iniciat el viatge, i quina ruta has seguit?

Vem sortir de Irún i vem fer la ruta del nord.

6- Quina ha estat la millor i la pitjor experiència?

Albert: la meva millor experiència va ser quan vaig trobar una cabra negra lligada al mig del carrer.

La pitjor experiència... N’hi ha diverses. Una de les pitjors va ser el dia que vam fer tota l’etapa per carretera en lloc de pel bosc que és per on acostumàvem a passar, a més, de molt cansat. Vam arribar a l’alberg a les 9 del vespre. El bosc estava molt brut i ens van aconsellar que passéssim per la carretera ja que era perillós passar pel camí.

Una altra mala experiència va ser quan vam haver de fer 2 km. Entre la valla de protecció de la carretera nacional i la valla protecció de la ria.

Ja que era molt estret, hi havia molt trànsit i ens va fer por.

7- Quin ha estat el millor lloc que has vist, o has estat?

El millor lloc al mig del bosc. Pel silenci i la tranquil.litat.

Albert: a mi em va agradar mes Ribadeo. Hi passa una ria per allà i em vaig voler banyar però vaig estar més de 1⁄2 hora per llençar-m’hi. Estava molt freda l’aigua.

8- El millor i el pitjor del viatge i el seu cost.

Tot ha estat una gran experiència. És molt econòmic aquest viatge.

Ja que els albergs són de franc per als peregrins. Sempre i quan siguin albergs per aquesta ocasió. Si anaves a albergs de joventut, s’havia de pagar.

1- Quin ha estat el motiu del viatge?

Un any vam anar de vacances a Galícia i tot parlant ens vam preguntar si seriem prou valentes com per fer tot aquell recorregut a peu. Vam parlar amb els peregrins que estaven en ruta i vam decidir que nosaltres també ho havíem de fer.

Així que el motiu és purament aventurer i no religiós com molta gent fa.

2- Que en sabíeu del “Camino de Santiago”?

No en sabíem res. Abans de marxar vam consultar llibres i sobretot l’experiència de l’Ivan Egea que el va fer l’any anterior amb bicicleta.

De fet, no et cal saber massa cosa per la ruta perquè tots els camins estan marcats.

3- Quants dies ha durat el vostre viatge?

Vam sortir d’Arbeca el dia 20 de juny Imatge d’na de les parades de la ruta a peu

24

de tu a tu

9-Està molt explotat turísticament?

La part d’Astúries cap a Galícia sí que està molt explotada, ja que és la ruta que fa més gent. La gent fa normalment els últims 100 kms.

10-Com funciona l’allotjament?

Per dormir amb albergs, no cal encomanar habitació. Això sí, quan arribes al poble el primer que has de fer és anar a l’aberg a deixar les coses i agafar una habitació, ja que si arribes i està complert et toca dormir a terra. A l’alberg has de presentar la

En Josep Safont va fer el Camí de Santiago a cavall del mes d’agost i del de setembre, acompanyat només de la seva bicicleta i d’una petita motxil·la. Les ratlles que venen a continuació ens expliquen la seva aventura, experiència i algunes curiositats.

1- Quin ha estat el motiu del viatge?

Sovint llegeixo llibres de viatges, Jack Jackson a “Els Pilars de la Terra” fa el camí de St Jaume; Rob Job Cole a “El Metge” fa un viatge semblant.

També m’agrada gaudir del temps lliure i visitar llocs nous però no m’agrada el turisme convencional (sol i platja) ni els viatges programats.

M’agrada fer esport però no la disciplina esportiva, mirat així sembla que el camí de St Jaume era el viatge obligat. De totes maneres, no tenia cap motivació religiosa per a fer el camí. El camí no té res a veure amb la religió.

2- Que en sabies del “Camino de Santiago”?

Feia temps havia llegit la llegenda de l’apòstol..., que havia estat decapitat a Palestina per Herodes Agripa i que les seves restes foren traslladades a les costes gallegues remontant el riu Ulloa, fins a ser enterrades. Molts anys més tard, uns pastors vegueren una llum que sorgia del terra i localitzaren

credencial del Camino sinó no et pots allotjar.

Així que el primer que arriba dorm en un llit.

11- Quants quilòmetres has fet?

Més o menys uns 980 kms.

12- Una anècdota.

Albert: jo durant tot el camí pel bosc vaig arribar a recollir de terra fins a 5 euros de monedes en monedes.

Mercè: Jo durant el camí vaig anar deixant peces de roba, xampús, mitjons, el banyador... als albergs per

no anar tan carregada a la motxil·la.

Vaig arribar a casa sense res del que havia près. Només amb els records que ens havíem comprat. Àngels: uns dels dies ens vam ensopegar amb la inaguració d’un alberg i vaig sortir al diari EL MUNDO DE BIZKAIA. Vam trobar també 4 nois catalans que feien la ruta amb un carro del Caprabo, on hi portaven les motxil·les i tot allò que necessitaven. Al menys no anaven carregats de l’esquena.

unes restes humanes que el bisbe d’Iria Flavià va anunciar oficialment que eren de l’apòstol...

3- Quants dies ha durat el teu viatge?

El meu viatge ha durat dotze dies encara que el camí el vaig fer en nou etapes.

4- Amb què hi has anat? Amb qui?

Perquè?

Hi he anat amb bicicleta perquè permet fer el camí en pocs dies, caminant serien de 27 a 35 etapes.

Amb qui hi he anat? Aquesta sí que és bona! Jo crec que hi he anat amb moltíssima gent, tanta que no els vaig poder comptar tots. El primer dia al matí quan ja marxava de la catedral de

contigo?”i així fins a l’últim dia.

5-Des d’on has iniciat el viatge, i quina ruta has seguit?

He iniciat el viatge a la col·legiata de Roncesvalles (Nafarroa) i he seguit l’anomenat camí francès que era el que utilitzaven els peregrins vinguts d’Europa (també els vinguts de Catalunya) durant la major part de l’any, ja que el camí del nord, tot i que més curt, oferia nombroses dificultats a l’hivern.

Vaig distribuir el viatge en vuit etapes que al final en foren nou: Roncesvalles-Lizarra / Lizarra-Nàjera / Nàjera-Burgos / Burgos-Carrión de los Condes / Carrión de los Condes- León / León-Molinaseca /

Qualsevol mitjà de transport és vàlid

Pamplona, al meu darrera vaig sentir una veu que deia: “¿Oye puedo venir

Molinaseca-Sarrià / Sarrià-Arzua / Arzua-Santiago.

25

de tu a tu

6- Quina ha estat la millor i la pitjor experiència?

Quan arribava a un poble sempre intentava parlar amb algú del lloc. La millor experiència han estat aquestes converses, el contrast de punts de vista diferents, escoltant opinions diverses, constatant una vegada més que Arbeca, el nostre poble, tot i que molt bonic, no és el centre del món ni la mesura de totes les coses.

La pitjor experiència és l’opinió que tenen a Espanya del nostre país, en els millors dels casos l’anomenen “la región catalana” i per referir-se a nosaltres en diuen “ellos” o “los catalanes”. Creuen que aquí tots som “separatistas”(quina llàstima que en això també s’equivoquin).

Mentre he estat a l’Estat Espanyol sempre he parlat en castellà, no m’ha costat ni poc ni gens, és el que cal fer (allà donde fueres haz lo que vieres)...Si ells fessin el mateix quan vénen a Catalunya...

7- Quin ha estat el millor lloc que has vist, o has estat?

Hi ha molts llocs amb un encant especial i fóra molt llarg descriure les particularitats de cadascun, la diversitat de paisatges és el que més m’ha agradat. La millor imatge és l’aspecte que ofereix la façana de l’Obradoiro de la catedral de Santiago. Vaig estimar-me el terra una bona estona amb aquest magnífic edifici al meu davant.

També recomano manjar caldo berciano, a Bercianos del Real Camino i cocido maragaio a la comarca de la

26

Maragatería.

8- El millor i el pitjor del viatge i el seu cost. És el viatge ideal per fer amb pocs diners. L’allotjament en alguns llocs és gratuït, en d’altres es paga la voluntat i en el lloc més car que he trobat, Burgos, es paga 6€. (en aquesta ciutat també fan pagar per visitar la catedral).

El menú del pelegrí costa 7€. Tot sumat surt per uns 20€ al dia. He gastat menys durant el viatge que si hagués estat a casa.

9-Està molt explotat turísticament?

El terme explotat és subjectiu, a mi em sembla que fent una comparació turística amb el nostre país està poc explotat. Cal tenir present que “el camí” pel que significa, pel que ha representat i per la seva perpetuació en el temps no pot oferir-se al turisme de masses.

10-Com funciona l’allotjament?

A tots els pobles per on passa el camí hi ha albergs, sovint regentats per un “hospitalero”. Generalment, als albergs hi ha lavabos i dutxes encara que no ha tots. També es pot dormir en cases particulars, en hostals... i quan tot està ple, es pot recórrer a un caixer automàtic d’una entitat bancària.

11- Quants quilòmetres has fet?

He fet mil quilòmetres, tot i que només 752 corresponen al camí.

12- Una anècdota.

Quan inicies el camí a Roncesvalles l’objectiu és arribar sigui com sigui a Santiago. Cal anar molt en compte de no tenir una mala caiguda amb la

bicicleta, això significaria perdre el camí.

Vaig pujar i baixar muntanyes, per forts pendents, per camins pedregosos, vaig pedalar amb pluja i per camins plens de fang, però vaig tenir sort i finalment, tenia Santiago al meu davant.

A l’entrada de la ciutat, com que estava molt content, imitant l’estil del Papa de Roma, vaig estimar el terra... però... el camí encara no s’havia acabat.

Quan enfilava el carrer que porta a la Catedral, amb un ferm immillorable, vaig caure de la bicicleta. Uns vianants em van ajudar, vaig fer-me un tall a la mà i una ferida al genoll.

Faltaven dos-cents metres per acabar el meu camí, vaig pujar novament a la bicicleta per continuar. Al cap de vint metres vaig tornar a caure, una altra pelada al genoll. Els mateixos vianants que m’havien ajudat a la primera caiguda van venir novament.

Em preguntaven si estava bé, em miraven als ulls, em deien que em quedés assegut, que esperés una estona...

Però vaig pujar novament a la bicicleta i vaig acabar el meu camí.

En el cas que algú estigui animat a fer el camí li recomano que s’emporti molt poc equipatge (sols una muda de roba). La motxil·la no hauria de pesar més de 5 kg, però el que no s’ha de fer sota cap concepte és deixar el camí oficial i agafar la carretera.

Que tingueu sort!

de tu a tu lletres

L’Elena i la Marta Ballesté, dos germanes que varen decidir fer el camí de Santiago amb bicicleta, seguint la ruta del nord. Elles ens expliquen els seus deu dies de vivències.

1- Quin ha estat el motiu del viatge?

Volíem tenir una nova experiència viatjant d’una manera poc habitual.

2- Que en sabíeu del “camino de Santiago”?

Helena: “Uns amics meus l’havien fet l’any anterior i m’havien explicat una mica en què consistia, els camins que hi ha, els allotjaments, etc. Tot i això vam comprar una guia i també vam anar a la xerrada sobre el camí que es va fer per St. Jaume a Arbeca”.

Marta: “Jo en sabia poca cosa, em pensava que només hi havia un camí per arribar a Santiago i sabia que hi havia gent que el feia, però no m’imaginava que fos tanta”.

3- Quants dies va durar el viatge?

10 dies: vam marxar el 31 de juliol des de Barcelona amb autocar i al 10 d’agost ja tornàvem cap aquí, va ser molt curt!

4-Amb qui i amb què hi has anat?

Hi vam anar les dues germanes amb bicicleta, ja que és un transport que utilitzem sovint i ens agrada, a més vam creure que n’avançaríem més pel poc temps que teníem per fer-lo.

5- Des d’on heu iniciat el viatge i quina ruta heu seguit?

Des de Santander. Vam fer la ruta del nord per la costa de Cantàbria i Astúries, i cap a l’interior a l’arribar a Galícia.

6-Quina ha estat la millor i la pitjor experiència?

En general, tot el viatge ha estat una molt bona experiència. Si n’hem de triar una, va ser el quart dia quan ens vam perdre pel bosc, es va posar a ploure durant bona part del dia i no paràvem de pujar muntanyes, amb nervis i desesperació vam seguir com vam poder fins que al vespre vam

arribar al punt més alt amb unes vistes pagament era d’un preu fix de 3 € o bé impressionants i per sort, només ens amb un donatiu. quedava una baixada de 10 km per 11-Quants quilòmetres fèieu arribar a Gijón. Va ser un moment diàriament i quant en total? molt agradable. La pitjor experiència Aproximadament uns 60 km cada dia, va ser quan per la pluja, no vam en total en vam fer 560. poder seguir fins al poble que havíem 12-Una anècdota. previst, ens vam quedar en un poble El primer dia al sortir de Barcelona sense lloc per dormir, vam demanar vam conèixer dos nois que anaven a ajuda al mossèn i se’ns va treure de sobre, així que vam anar al poliesportiu i l’encarregat ens va deixar dormir allà.

7- Quin és el millor lloc que heu vist?

Tots els paisatges són preciosos, els immensos prats amb vaques pasturant, els boscos d’eucaliptus, la platja de Cobreces, la ría de Ribadeo...

8- És molt car o barat fer el viatge? És molt barat, per dormir vam pagar de 0 a 3 €; per menjar ens el compràvem i el fèiem nosaltres o algun dia vam anar de menú, així que ens va sortir força econòmic. El L’Elena i la Marta, durant el seu viatge que no va sortir tan bé de preu va ser la tornada des de Santiago fer els Pics d’Europa, i per casualitat el penúltim dia quan érem a Sobrado cap aquí. dos Monxes ens en vam trobar un 9- Us heu trobat gent jove?

Hi ha gent de totes les edats, tots d’aquests, que quan el seu company més grans que nosaltres i de molts ja havia marxat es va decidir per fer països diferents. Tots tenien històries el “camino”, així que el vam acabar força interessants, uns que venien junts. d’Alemanya i nosaltres els vam trobar 13- Amb què vàreu tornar? que feien el camí de tornada també Vam tornar amb avió, tot i el amb bicicleta, una altre que feia el descompte per haver fet el camí va tomb per la Península... Vam conèixer resultar car, però ens posaven moltes molta gent als albergs, els que anaven dificultats per pujar la bici al tren i caminant ja no els tornàvem a veure, amb autocar vam creure que seria però els que anaven en bici ens els massa pesat. anàvem trobant als albergs següents i 14- Recomanaríeu aquest viatge?

El recomanem a qualsevol persona que ens coneixien com “las chicas”. tingui ganes de viure una molt bona 10-Com funciona l’allotjament?

Hi ha albergs, poliesportius i experiència amb una mica d’aventura. monestirs preparats per acollir als Hem vist el poc que es necessita per peregrins, aquí ens podíem dutxar i en viure, tot i la dependència que tenim alguns fins i tot cuinar. El sistema de de tantes coses que sobrepassen els límits de la natura.

27

ho sabies?

Santa Caterina i la fira d’Arbeca Text: Jesús Elies Enguany tenim un bon motiu de celebració i és que el dia de Santa Caterina la fira d’Arbeca celebrarà els 500 anys de la seva instauració.

En un document que data del 30 d’agost de 1504 trobat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (document número 3650, foli 78 ), el rei Ferran I d’Aragó s’adreça a Joan Folch, duc de Cardona, des de Medina del Campo i li concedeix el poder celebrar fira el primer diumenge després de la Pasqua de Ressurrecció, durant tres dies i que el retorn de la fira sigui el 25 de novembre, dia de Santa Caterina, durant tres dies més amb les mateixes condicions del mercat “volent proveïr, declara lo concedit, a la utilitat de la vila d’Arbeca i dels seus habitants, situada a la Vegueria de Lleida...”

De la primera part de la fira, que se celebrava el primer diumenge després de Pasqua de Ressurrecció, no hi ha record de quan es va perdre el costum de celebrar-la però la del dia de Santa Caterina ha continuat celebrant-se fins als nostres dies tot i que amb el decurs del temps les costums i els hàbits dels arbeq uins han anat evolucionant.

La fira de l’any 1861 es va recordar perquè la mainada i també els grans van disfrutar d’allò més amb un peix que s’hi va exposar i que en deien la llaona marina, pesava 26 arrobes i feia 13 pams de llargada. No cal dir que per aquella gent que no devien estar gaire acostumants a veure peixos marins aquell espectacle va resultar del tot curiós.

Molts encara recordem la quantitat de forasters que durant els tres dies de fira es movien pel poble entre aquelles fileres d’animals que des del Portal omplien tot el carrer del Molí Vell, el Portal de Sant Joan i un costat i l’altre de la Bassa Bobera, la plaça Major plena de joguines, la plaça de l’església, la placeta i els carrers del voltant plens de parades de roba, ferreteria i torrons.

Sóc de l’opinió , que la festa de Santa Caterina ja es celebrava a Arbeca molt abans de que el rei Ferran concedís el privilegi de fer-hi fira, tal com diu Mossèn Jaume Ciurana, “per tot el que santa Caterina, la nostra co-patrona, representava pels arbequins tant espiritualment com temporal”.

Els primers documents que fan referència a Santa Caterina són de finals dels segle XV, del capbreu que es va fer el 1480 i diu així: “Sta. Chataryna denuncie en Joan Pons jurat de la dita vila ( d’Arbeca ) en nom dels jurats que la capella armytana de Sta Chataryna te e poseix un tros de olyves alla coma de la rocha afronta ab en Johan Ros dyu que es franca de sense.

Item un tros de terra campa al puig del miramer afronta ab lo cami de Tarrega dyu que es franca.

Item una vyna en la mata afronta ab Bartomeu Olius dyu que es franca.

Jura en Joan Pons jurat es ver... se mostra en lo llibre de les Vallnes.”

Aquest document confirma que a més de l’ermita i de les terres que en formaven part hi havia la casa de l’ermità i que aquest amb el cultiu de les finques i amb alguna almoina que deuria rebre dels fidels devots de la santa en tindria prou per viure dignament. De la presència d’ermitans a Santa Caterina, en queda constància als llibres de Imatge de la processó amb el Sant Crist als volts del 1950 l’arxiu parroquial on figuren els

28

ho sabies?

òbits d’alguns d’ells: el 9 de setembre de 1711 morí fra Pere Molins, ermità de Santa Caterina i el 30 de setembre de 1711 morí Rafael Cluet, ermità que fou enterrat a l’església de Santa Caterina.

En els protocols de l’arxiu parroquial consta que l’any 1515, el duc de Cardona pagà 30 lliures al mestre Joan Puig Ferranx, francès, per les làpides que havia fet a l’obra de Santa Caterina.

Durant la Guerra dels Segadors (1640) tant el poble com l’ermita van quedar pràcticament destruïts. L’ajuntament després de fer les obres de l’església (les ultimes foren les del replà que es va acabar el 1750) va destinar uns diners per a reedificar l’ermita de Santa Caterina.

Segons la data de la llinda de la portalada, que encara queda en peu, aquesta es va rehabilitar el 1747. La recosntrucció es va fer en un estil molt semblant al de l’església com així ho demostra una base de columna que és igual a les que hi ha a l’església.

Entre la guerra amb Napoleó i els carlistes l’ermita es va tornar a destruir. Durant la primera guerra carlista, es va treure pedra de Santa Caternia per a refer la muralla de la vila.

Vista de la processó pujant a Santa Caterina

Però tot i que l’ermita va quedar enderrocada la devoció va continuar entre els arbequins que van plantar un magnífic Via Crucis amb les estacions fetes de pedra, ceràmica i ferro forjat i que anava des de l’església passant pel carrer del Calvari fins a Santa Caterina i que es recorria tots els Diumenges de Rams i els Divendres Sants. De pujada es resava el Via Crucis i de baixada el Rosari. Aquest bon costum va romandre fins els anys 70 en que es va deixar de fer. Dalt del turó de l’ermita encara hi ha pedres amb els forats on estaven clavades les tres creus de pedra.

Aquestes creus, segons el diari de mossén Agustí Pau (de cal Francisquet, actualment cal Cel) es van estrenar el dia 1 d’abril de 1855, Diumenge de Rams, en què van assistir al Via Crucis unes mil cent persones.

El carrer onze de Setembre fins l’any 1939 era conegut com carrer de Santa Caterina. En Capbreu de 1518, ja hi consta aquest carrer amb aquest nom i el Portal que hi havia entre cal Garí i cal Giró també era conegut com Portal de Santa Caterina.

Cap als anys 1870-80 l’ajuntament, que necessitava diners, va subhastar la capella de les Borgetes i Santa Caterina; Les van comprar a cal Seba i Santa Caterina ha pertanyut a aquesta familia fins enguany que l’ajuntament l’ha tornat a adquirir; així després de 130 anys, l’ermita i el turó tornen a ser de tots els arbequins. Ara ve la tasca de dignificar com es mereix aquest singular espai.

En aquest lloc, segons diu la tradició es va trobar la imatge del Sant Crist feta per uns àngels. La imatge antiga, destruïda la passada Guerra Civil, era d’estil gòtic amb influència italiana. Els documents que parlen de l’església de Santa Llúcia, l’any 1330, ja citen l’existència de l’altar del Sant Crist. Provablement la imatge provingués de l’ermita de Santa Caterina i per alguna raó que es desconeix, es decidís de traslladar-la a l’església de Santa Llúcia. La imaginació popular feu la resta i convertí amb el pas dels segles la història en llegenda i les mans de l’artista que el va tallar en les d’uns àngels enviats des del cel per tal de construir la imatge que ha estat la més venerada per generacions i generacions d’arbequins que li han demanat empar. Molts arbequins encara recorden la festa del Sant Crist en què pràcticament tot el poble passva pel cambril a venerar la imatge.

Valdria la pena tot recordant aquest fet, de celebrar alguna festa especial que lloant la història del Sant Crist amb Santa Caterina ajudés a recuperar un tros de la nostra cultura pupolar.

29

la butaca

Nous clàssics Text: Esmeralda Fusté Alguns potser recordareu que “Nous clàssics” era un programa del Canal 33 presentat per Àlex Gorina en què es projectava una pel·lícula relativament actual presidida per una introducció o comentari del mateix Gorina. Ell era qui seleccionava les pel·lícules segons el seu criteri personal. Des que vaig descobrir aquell programa, sempre m’he quedat amb la designació de “nou clàssic” perquè trobo que és molt encertada i perquè és l’única manera de catalogar segons quines pel·lícules. Què entenem, doncs, per “nou clàssic”? Es podria dir que un “nou clàssic” és una pel·lícula de qualitat i relativament actual. Dic relativament perquè aquesta actualitat es pot arribar a remuntar als anys 70. També s’hauria de matisar això de la qualitat, ja que pel fet de ser pel·lícules més o menys actuals el tema de la qualitat és més discutible i està més subjecte a gustos i opinions personals. Podríem ser una mica més exactes i podríem afegir a aquesta (discutida) qualitat el fet que són allò que s’anomena “pel·lícules de culte”. I què és una pel·lícula de culte? Una pel·lícula és de culte quan, per una sèrie de raons o per les seves característiques, desperta grans admiracions en alguns sectors del públic i, en conseqüència, arriba a convertir-se en una espècie de mite o de símbol d’una època. Algunes d’aquestes pel·lícules, com les que aquí esmentaré, m’agraden molt, però n’hi ha d’altres, considerades igualment de culte, que no m’agraden gens. I és que un nou clàssic sempre és una mica més polèmic que un clàssic.

La llista podria ser molt llarga però parlaré de tres nous clàssics que entren dins de les meves pel·lícules preferides i que, agradin o no, han esdevingut punts de referència i objectes d’admiració i fins i tot de devoció.

Blade Runner (Ridley Scott, 1982) és una pel.lícula de visió obligada i una fita dins del gènere de la ciència-ficció.

Deckard (Harrison Ford) és un expolicia d’un hipotètic món futur que es veu obligat a acceptar una missió: perseguir i matar quatre replicants rebels que han sembrat un caos de mort i destrucció. Els replicants (neologisme que es va divulgar gràcies a aquesta pel.lícula) són robots amb aparença humana creats per l’home per tal que duguin a terme missions perilloses. L’aparença és humana però hi ha tres coses que els diferencien dels homes: tant la intel·ligència com la força física és molt superior, no tenen sentiments i viuen només cinc anys.

Són, doncs, autòmats creats perquè facin per l’home tot el que convingui i sense queixar-se. El problema apareix quan per alguna estranya raó els replicants comencen a desenvolupar sentiments exclusivament humans, com ara les ànsies de llibertat, la solidaritat entre ells i l’instint de supervivència. I això, unit a una força i una intel·ligència molt superiors a les dels humans, és un autèntic problema. Deckard és l’encarregat de resoldre’l: eliminant-los, cosa que fa a contracor perquè en veure’ls pràcticament com a humans se sent com un assassí, i més quan s’enamora d’una replicant que ni ella mateixa sap que ho és (els últims avenços en la seva fabricació consisteixen a implantar records humans als replicants).

Deckard ha d’eliminar un per un els quatre replicants que van protagonitzar la rebel.lió. El quart és el cap dels replicants, personatge interpretat per un actor holandès anomenat Rutger Hauer. Cadascú es queda amb coses diferents quan veu una pel·lícula i jo em vaig quedar amb el personatge de Rutger Hauer, el qual va ser el que em va impressionar més. Per a mi aquest personatge és el millor de la pel·lícula i la seva presència impacta des del primer moment.

I no podia ser d’altra manera perquè si ser replicant ja comporta unes característiques que donen força credibilitat, imagineu-vos si a sobre un n’és el cap. Ens trobem amb un home amb una presència física que ratlla la sobrenaturalitat: uns cabells tan rossos que són gairebé blancs i uns ulls d’un blau tan intens que semblen sortir de la pantalla. No ens confonguem: no es tracta de bellesa física, sinó d’una presència estranya, hostil, que no és d’aquest món. De fet, l’escena culminant es troba en un parlament que fa el personatge de Rutger Hauer cap al final i que molts aficionats se saben de memòria i que comença “Yo he visto cosas que vosotros nunca creeríais, he visto rayos C brillar en la oscuridad cerca de la puerta de Tanhausser...” (sempre he vist aquesta pel.lícula en castellà i tinc moltes ganes de veure-la en versió

30

la butaca

original). Després d’això Rutger Hauer no ha fet gran cosa més en el món del cinema, és cert, però sempre tindrà un lloc al cor de molts per haver estat el replicant de Blade Runner.

Per què Blade Runner és una pel·lícula de culte? No només per la magnífica i original història, sinó per moltes altres coses. Té una estètica que encara avui, vint-i-dos anys després, s’imita en anuncis i video clips. Suposo que haureu vist la famosa imatge de la ciutat industrial i nocturna amb una pantalla que cobreix gran part d’un edifici i on apareix i desapareix una dona xinesa mentre sentim una música oriental. Té també la fantàstica banda sonora de Vangelis que acompanya aquesta ciutat sempre fosca, angoixant i plujosa. Un consell: si us agrada el cine no us perdeu aquesta pel·lícula perquè de primera vegada només n’hi ha una i la primera vegada de Blade Runner és una experiència que no us hauríeu de perdre.

Paris, Texas (Wim Wenders, 1984) és la primera producció nordamericana de l’alemany Wim Wenders, el qual ja era conegut a Europa pel públic expert gràcies a dues pel·lícules de nacionalitat alemanya: El cielo sobre Berlín (Der Himmel über Berlin) i El amigo americano (Der amerikanische Freund). De El cielo sobre Berlín se’n va fer un remake amb Meg Ryan i Nicolas Cage anomenat City of Angels, que va convertir una pel.lícula minoritària en un èxit de taquilla per a tots els públics, tot destacant les parts més sensibles de la història i eliminant tot allò que la feia menys comercial. Des de Paris, Texas, Wenders ha rodat gairebé sempre als Estats Units, ja que aquesta pel·lícula va resultar la seva consagració i es va donar a conèixer en el món sencer en guanyar la Palma d’Or de l’edició de 1984 del Festival de Cannes. La pel·lícula s’obre amb la imatge d’un home que camina pel desert de Texas. Aquest home té pinta d’inadaptat, d’il·luminat, de persona que fa temps que no tracta amb la gent (va brut i no articula paraula). Aquest home (l’atípic actor Harry Dean Stanton) té tota una història darrera: va deixar un fill petit i se’n va anar a deambular pel món durant cinc anys. Quan ell torna, el fill és amb el seu germà i la dona d’aquest. Ell pretén recuperar-lo i trobar la seva antiga dona (Nastassja Kinski), amb la qual havia viscut una apassionada i turmentosa història d’amor. És una pel·lícula plena de silencis, de mirades, de coses que no es diuen però que sabem que hi són. A poc a poc et vas adonant que va decidir fugir perquè li va passar alguna cosa. Ara vol quedar en pau amb el seu passat i tornar a veure el fill i la dona, que ha acabat treballant en un peep show. No és que vulgui tornar a la vida d’abans, cosa que sap que és pràcticament impossible, sinó arreglar algunes coses que havien quedat pendents. Quan va a visitar-la en una de les cabines i agafa el telèfon per parlar amb ella hi trobem la clau de la història, el perquè de les seves actuacions i alguns indicis sobre el passat turmentós que van viure (no hi ha gaires detalls perquè, com hem dit, és una pel·lícula continguda, de silencis). Ella no el pot veure perquè als peeps shows les noies no poden veure el client que hi ha a l’altre costat del telèfon i ell es gira d’esquena perquè tampoc no es veu amb cor de mirar-la. Aquest parlament de Harry Dean Stanton explicant primer la història en tercera persona i com si n’hagués estat un simple testimoni fins acabar assumint implícitament la primera persona mentre els ulls de la seva dona es van omplint de llàgrimes, entra dins el rànking dels meus millors records cinematogràfics.

La pel.lícula és un viatge físic i espiritual per l’Amèrica profunda, un viatge en què el protagonista va a buscar allò de què va fugir en el passat per fer-hi front i quedar-hi en pau. Els paisatges àrids i rocosos del cor de Texas, acompanyats per la tristíssima guitarra de Ry Cooder en una banda sonora que va donar la volta al món, constitueixen un dels moments més emblemàtics del cinema de les dues últimes dècades. Si voleu saber per què la pel.lícula es titula Paris, Texas, mireu-la perquè hi trobareu una resposta que us sorprendrà.

Pulp Fiction (Quentin Tarantino, 1994) va suposar la consagració definitiva de Tarantino després d’un debut tan prometedor com Reservoir Dogs i a més va obtenir la Palma d’Or del Festival de Cannes de 1994. Però no només aquest premi va enlairar Tarantino, l’anomenat enfant terrible del cinema actual, sinó les característiques d’aquesta intensa i frenètica pel·lícula, característiques que s’han convertit en les constants del cinema del seu director.

Pulp Fiction s’obre amb un atracament força original en un restaurant de carretera i amb un “treball” de dos gàngsters,

31

la butaca

interpretats per John Travolta i Samuel L. Jackson. Aquest treball és un encàrrec del seu superior, un mafiós de Los Angeles anomenat Marsellus Wallace, i consisteix a “eliminar” uns joves que han intentat estafar-li alguns diners.

Tarantino sempre reflecteix personatges i situacions que estan fora de la llei amb la quotidianitat que tindria qualsevol feina legal. És molt xocant veure els dos gàngsters parlar de temes tan mundans com el significat d’un massatge als peus abans d’entrar a matar quatre joves. La seva feina és la d’assassins a sou i abans i després de fer-la parlen de les mateixes coses de què parlaria un banquer o un pagès (no tots els espectadors accepten aquest tipus de situacions i n’hi ha que troben que la pel·lícula és amoral). Després d’aquestes escenes la pel·lícula s’estructura en tres capítols: “Vincent Vega i l’esposa de Marsellus Wallace”, “El rellotge d’or” i “La situació de la Bonnie”. En el primer, Vincent Vega (John Travolta) ha de treure a sopar la dona del seu cap (Uma Thurman) perquè aquest se n’ha d’anar de la ciutat uns dies i ella està avorrida. En aquesta cita sorgeixen algunes complicacions que ara no desvetllaré però que us faran patir i riure a parts iguals. En el segon, un boxejador anomenat Butch (Bruce Willis) és pagat per Wallace per deixar-se guanyar en un combat de boxa però a última hora no només no es deixa guanyar sinó que mata el contrincant. Butch ha de fugir de la ciutat perquè Wallace el vol matar però s’ha deixat al pis un rellotge d’or de gran valor sentimental i, en conseqüència, tempta la sort i va al pis a buscar-lo trobant-se cara a cara amb Travolta. El que passa en aquest encontre és una cosa que no oblidareu per curiosa i inexplicable. Com tampoc no oblidareu una altra escena que té com a ingredients Wallace, Butch, un soterrani i dos depravats. L’últim capítol tracta d’un accident “domèstic” de Travolta i Samuel L. Jackson: mentre van en cotxe se’ls dispara la pistola accidentalment sobre la cara d’un noi que porten al darrera. La resta és l’odissea que duen a terme per solucionar aquest problema, arreglar les seves pintes i les del cotxe i desfer-se del cadàver. Els tres capítols estan relacionats, ja que els personatges són el fil comú que els uneix.

Pulp Fiction és una pel·lícula de ritme trepidant (quan em vaig assabentar que durava dues hores i mitja gairebé no m’ho creia), de diàlegs enginyosos, de personatges originals i de situacions memorables. De les tres pel·lícules de què he parlat aquesta és la més discutible i discutida. Hi ha qui acusa Tarantino de superficial, de filmar escenes gratuïtament violentes i d’utilitzar un llenguatge excessivament malsonant. És cert que la història de Pulp Fiction no té la profunditat de la de Blade Runner o la de Paris, Texas; però Tarantino sempre ha dit que no pretén fer pel·lícules amb missatge, sinó enganxar l’espectador, fer-lo anar per allà on vol, sorprendre’l i provocar-lo.

Què té Pulp Fiction per convertir-se en un clàssic modern? Una estructura vertiginosa amb una trampa cronològica en la qual no hi caus fins a l’últim capítol, una banda sonora fantàstica, l’escena del twist entre Uma Thurman i John Travolta, la famosa cita bíblica que pronuncia Samuel L. Jackson just abans d’executar les seves víctimes, entre moltes altres coses.

Hi ha d’altres nous clàssics dels quals m’agradaria parlar, però aquest cop m’he quedat amb aquests tres. He intentat escollir-los pensant en les coses diferents que cadascun aporta: l’estètica futurista i l’originalitat de Blade Runner; l’intimisme i l’emoció de Paris, Texas, i la modernitat i l’acció de Pulp Fiction. Crec que cadascuna d’aquestes pel·lícules té característiques diferents però que les tres han tingut la seva importància i el seu valor. Si les heu vist espero que també us hagin agradat i si encara no ho heu fet espero que us agradin tant com a mi.

32

a foc lent

MALABARS DE PERA Text: Antonieta Safont Per elaborar aquestes postres al plat, es fa en quatre fases: A) Daus confitats 6 peres suc de 1/2 llimona 125 g sucre 35 g de mantega 1 pessic de sal Pelar les peres, tallar-les a daus petits i tirar-hi el suc de llimona.

Caramelitzar el sucre escalfant-lo, afegir-hi la mantega i la sal. Tot seguit afegir els dauets de pera i saltejar-ho a foc lent, fins que quedin ben confitats, gairebé transparents. Reservar a temperatura ambient.

B) Crema de caramel 35 g de sucre 200 g de nata 40 g de rovell d’ou (2 unitats) 1 pessic de sal Caramelitzar el sucre en sec, quan comenci a fer espuma per les vores, afegir-hi la nata calenta, la sal i posar-ho tot en un recipient al foc amb els rovells. Remenar fins que la barreja estigui cuita.

Retirar-ho del foc, colar-ho i refredar-ho immediatament al bany maria de gel. Guardar en fred.

Carles Alonso Motlló

C) Salsa de Iogurt 100 g de iogurt 20 g d’almívar Remenar el iogurt i afegir una mica d’almívar fins aconseguir una salsa cremosa i consistent.

D) Cristalls de pera Làmines fines de pera Almívar Banyar les làmines en almívar i col·locar-les sobre un paper d’al·lumini. Tallar-ho en forma de rodona i posar-ho al forn a 110ºC fins que caramelitzi.

E) Trossos de festucs o “pistatxo” 100 g de “pistatxos” verds 60g de sucre 25 g d’aigua Torrar una mica els “pistatxos” i trossejar-los. En un recipient al foc, posar l’aigua i el sucre, i quan aquest xarop està una mica espès, afegir-hi els “pistatxos” i remenar-los fins que quedin arrebossats, blancs de sucre. Guardar-los de la humitat.

Muntatge del plat: Col·loquem al mig del plat un cilindre d’uns 10 cm de diàmetre i 6 cm d’alçada (per exemple una botella d’aigua tallada pels dos extrems) i l’omplim. Primer, col·loquem els daus de pera al voltant de les parets del recipient, deixant un forat al mig per omplir-lo amb la crema de caramel.

A sobre ho tapem amb els cristalls de pera. Per guarnir el plat hi posem la salsa de iogurt en forma de pluja i per sobre hi tirem els “pistatxos” trossejats. Ho guardem a la nevera i fins abans de servir-ho, retirem el recipient en forma de cilindre utilitzat.

33

lletres

Fets per Boira

HORITZONTALS 1. Entre les cames, sense malpensar. 2. Eina per tallar troncs de manera manual. Digerim a gust. 3.

Versió abreviada de Constitució “Reial” Espanyola. Paret que separa o que suporta. Codi postal. 4. Los padrins de Barcelona. La Creu de sant... Cinquanta romans. 5. Vehicles públics que cobren segons el quilometratge. Juguem al qui toque... 6. Quinze romans. Necessitat de beure. Líquid que es treu de la fruita i que ben bé podria calmar la necessitat de què parlàvem. 7. Vocals de pintave. La que fa més por de totes. Producte interior brut. 8. Consonant. Parella. Dos romans, un al costat de l’altre. 9. Carta de pòquer que té més valor. Els qui van lluitar contra els liberals, al segle XIX. 10. La consonant que fa pessigolles. Aixeta.

VERTICALS 1. Esquitxar amb un líquid. 2. Aguantava, dret o algun pes. La de les corbes. 3. Es fa gran. Expressió de sorpresa, que no vol dir que sigui agradable. Tercera consonant. 4. Terminació de la primera conjugació.

Tercer nombre parell. Agència Catalana de l’Aigua. 5. Un munt de flors totes juntes. S’assentaran. 6.

Lletra que ja ha sortit als horitzontals. Pàtria d’Abraham. Consonant tallant. Aniré, en antic. 7. No massa lluny. Cria genèrica d’ocell, que de petit se’t posen al cap i no hi ha manera de fer-los marxar. 8. Article que acompanya a la senyora. Gairebé, sense manies. Cinquanta romans menys un, que es va quedar enrere.

9. Noi jovenet, més aviat petit. Aiguat que abans desbordava l’avinguda Montserrat. 10. Al mateix temps.

Plural de vocal, que no repetida.

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10

34

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10

Solucions número anterior de La Borrassa 1

2 B

3 A

4 R

5 U

6 L

2

B

E

R

E

N

O

3

O

C

A

4

C

A

N

1

5

D

A S

7 L

8 A

9 D

10 A

R

E

N

U

S A

S R

E

B

R

A

L

E

G

R

A

6 7

G R

A

R A

R R

I A

G

U R

E S

N

C O

8

E

S

P

O

N

A

S

O

N

9

M

A

I

A

R

C

A

I

C

10

I

N

D

T

E

R

R

A

I

el còmic

Col路labora: