LA PEDRA DE GIRONA

La pedra de Girona

L’esplendor del marbre blau

Miquel Àngel Fumanal Jordi Sagrera

BRAU edicions

Allò que anomenem “pedra de Girona”: una mirada geològica

En ple segle XXI, les masses rocoses que componen la pedra de Girona encara es detecten a simple vista en diferents punts de la ciutat. I com a éssers de percepció limitada, designem uns determinats indrets, on els afloraments rocosos són més evidents, amb mol tes variants de la paraula “pedrera” i semblants. Però la realitat, tal com la mostra el mapa geològic de Ca talunya, és que la pràctica totalitat de la ciutat de Gi rona es troba assentada sobre un sediment calcari fòssil de grans dimensions. O sigui que Girona sencera s’estén sobre una immensa pedrera (en termes pràc tics, la ciutat “és una pedrera”) formada per la sedi mentació de trilions d’éssers unicel·lulars prehistòrics anomenats nummulits. Aquesta paraula d’origen llatí, tot i ser el principal terme científic i tècnic per desig nar-los, ja forma part de l’imaginari col·lectiu de la po blació (tant, que fins i tot ha servit per donar nom a coses tan dispars com unes postres típiques o un local d’oci nocturn). Però què són i de què estan formats, en realitat, els nummulits? Per quin procés es van se

dimentar? I quan aquests sediments es van petrificar i van emergir de les aigües convertits en pedra calcària apta per a l’ús arquitectònic i escultòric?

Les preguntes obliguen a donar alguna resposta, abans d’iniciar l’estudi de la pedra de Girona i el seu esdevenir històric i estètic. Resulta impossible esqui var una petita introducció d’història natural que ens expliqui els orígens de la pedra i el seu procés al llarg del temps, que culmina amb l’aflorament de grans masses calcàries de roques marines que molt després servirien per a la talla i la construcció. Justament el procés geològic és el que donarà a la pedra de Girona les diferents dureses, textures, densitats i coloracions, i també el que, en el fons i en la forma, condiciona les especials propietats artístiques del material i la seva posterior aplicació i èxit comercial. Altrament, és molt difícil explicar els esdeveniments artístics sense sub mergir-nos breument en l’arrel natural de la qüestió. De fet, bona part del que pot explicar-se té molt més component natural del que hom podria creure, ja que

exacta d’aquells materials, comuns en altres àrees pro peres. Atesa la considerable extensió geològica de la pedra gironina, sembla més probable una ubicació local dels proveïments en indrets diferents al de la futura ciutat.

La dinàmica no canviaria fins a la fundació ro mana de Gerunda a la tercera dècada del segle I aC. L’origen de la ciutat s’ha relacionat amb el conflicte que enfrontà el general Pompeu Magne contra la re volta a Hispània dels partidaris de Sertori. El clima bèl·lic fou decisiu en la tria de l’emplaçament ja que es van prioritzar les condicions de defensa i control del territori. Es rebutjava la plana fèrtil fressada pels rius Ter i Onyar, el mateix paratge per on ara s’estén la major part de la ciutat moderna, i es preferia una ubicació més complicada. Així, s’ocupava un tram del camí d’Hèracles, la futura Via Augusta, sobre el pen dent costerut d’un turó del massís de les Gavarres.

El recinte urbà inicial dibuixava en planta una mena de trapezi d’unes 4 hectàrees de superfície amb un pendent costerut de ponent a llevant de 60 m de desnivell i un recorregut lineal de 320 m. L’omnipre sència de la roca calcària nummulítica configurà un re lleu abrupte amb dues grans plataformes inclinades i separades per un gran marge de roca natural de 12 m d’alçada mitjana. Si avui les despulléssim de tots els edificis, la visió resultant evocaria un immens front de pedrera. I, fins a cert punt, fou així ja que la ciutat es va bastir amb la pedra del subsol. Ho corrobora la mu ralla republicana, una de les escasses construccions romanes encara visibles en alguns trams. Dins els ritus fundacionals tenia una importància cabdal car marcava

∫ Recreació de Girona en època romana sobre el pen dent costerut que marca el subsol de roca nummulítica.

Arrenca una tradició: primers exemples

El darrer terç del segle XII és el moment d’apogeu de l’escultura romànica a casa nostra. Com no podia ser d’altra manera, en aquest període es localitzen els pri mers exemples d’escultura arquitectònica gironina a gran escala i, a partir del 1200, també els primers casos d’escultura funerària. Però, malgrat aquestes no cions, que per raons arqueològiques i arxivístiques es poden considerar “certeses”, ara per ara segueix sent molt complicat posar una data d’inici de treballs escul tòrics significatius amb pedra nummulítica, la qual, evidentment, a finals del segle XII ja era un material que tant s’havia utilitzat massivament a la capital de l’Onyar com exportat a fora d’aquesta ciutat. I els exem ples conservats, tant dins la ciutat com a fora, no són menors: parlem de claustres, finestres i galeries d’al guns dels monestirs i catedrals més importants del

país. No hi ha dubte que els primers èxits de la pedra gironina tingueren a veure amb el pes estructural de la societat i la diòcesi de Girona en la Catalunya alt medieval, i la nova conjuntura social i econòmica que es deixondia a l’entorn de l’any 1200.

Entre els segles XII i XIII es produeix el canvi es tructural més significatiu de tota la baixa edat mitjana: la societat en general deixa de ser eminentment rural i lentament el protagonisme es transvasa del camp cap a les ciutats. A Catalunya, el creixement de les ciutats experimenta un primer auge global al segle XIII, semblant al que devia succeir un segle abans a França, Flandes i a l’Imperi, i en altres comunitats com les repúbliques italianes o les ciutats de la Hansa. Per la seva evolució territorial, és lògic que calgui es perar al segle XIII per tenir el mateix fenomen generalitzat a la Corona d’Aragó. El reialme es trobava en plena expansió geogràfica, que fins al tractat de Cor beil, de 1258, no s’estabilitzà amb les seves quatre grans entitats: el Principat de Catalunya i els regnes

A l’entorn del mestre Arnau Cadell: Girona, Barcelona, Sant Cugat del Vallès

∫ Monestir de Santes Creus: sepulcre del rei Jaume II i Blanca d'Anjou (esquerra) i sepulcre del rei Pere el Gran (dreta).

han servit com a font directa per relacionar mestre Bartomeu amb altres obres, com el grup del calvari conservat al Museu d’Art de Girona, o les primeres fi gures d’apòstols i altres ornamentacions de la façana de la catedral de Tarragona. Tanmateix, es fa feixuc poder-li atribuir obres no monumentals, sinó inter vencions menors en construcció o escultura arquitec tònica, en la qual pogué participar sovint, més enllà dels grans projectes reials i catedralicis.

Per si fos poc –i aquesta és una dada molt rellevant per explicar el context artístic de Bartomeu Guillem de Montgrí actuà com a ambaixador plenipotenciari

del rei Jaume al tractat de Corbeil (1258) davant els llegats de Lluís IX de França. No debades s’ha parlat del tractat com d’una fita post quem per a l’entrada del gòtic des del nord als territoris del Principat, i per això cal posar de relleu la figura d’un dels seus artífexs, que a més destaca com a responsable de la introducció de l’opus francigenum a casa nostra, personificat en mestre Bartomeu. Dit això, potser calgui elevar la figura de Guillem de Montgrí com el gran mecenes de Bartomeu, que pogué cataputar-lo a la seu a què renuncià, anys abans que hi accedís Guillem d’Olivella (arquebisbe de Tarragona entre 1272 i 1287), que fins ara s’ha

primeres

coronelles

Salt, mas Sitjar.

carrer del

de la Barca.

carrer de

Força, 19. Primeres

a 1300).

arc de

gueres.

Finestres coronelles clàssiques (1300-1350)

5) Girona, Palau Episcopal (façana sud torre).

6) Girona, Palau Episcopal. Finestres coronelles clàssiques (1350-1400).

7) Girona, Sant Pere de Galligants.

8) Girona, Fontana d’Or.

Finestres coronelles clàssiques (1350-1400)

9) Girona, casa Aninay.

Finestres del segle XV (època de maduresa).

10) Maçanet de la Selva, Hostal del Cavaller.

11) Girona, Palau Episcopal.

12) Girona, Pia Almoina.

1. Finestra trífora del palau de la Generalitat, a Perpinyà. 2. Finestra del Palau Episcopal de Girona encarada a la plaça dels Apòstols. Pertany al temps del bisbe Andreu Bertran (1419-1429), promotor de la reforma i am pliació del palau en aquell sector. 3. Finestra en una casa del carrer de Bellmirall de Girona. 4. Detall de la fi nestra principal del casal dels Tagamanent, a Granollers (Vallès Oriental). 5. Finestra del palau abacial de Breda (la Selva). 6. Columna primíssima en una finestra de ca l’Orenc, a Maçanet de la Selva.

Empordà. Per la seva banda, la família Cors representa l’entronització dels pedrers locals en els màxims encàrrecs de la ciutat. Probablement originaris del veïnat o del mas Cors, a les Planes d’Hostoles (no de Corts, prop de Banyoles, com han considerat alguns). Entre 1321 i 1357 es registra la presència de cinc mestres: Arnau, Bernat, Guillem, Francesc i Ramon. Arnau Cors té la particularitat de protagonitzar el contracte d’aprenen tatge més antic conegut de la ciutat, el 1321, i Guillem

Cors, actiu com a mínim des de 1328, el 1330 fou no menat mestre major de la Seu, i es convertí en el primer gironí a conduir les obres de la catedral. Entre 1321 i 1346 trobem tres membres de la família Raiol, els mestres Arnau, Berenguer i Ramon Raiol. Van par ticipar en diverses obres urbanes, algunes per eixam plar carrers. Especialitzats en la producció per exportació, els Portell eren originaris del veïnat o mas Portell, a Crespià (Pla de l’Estany). Entre 1325 i 1342

∫ Les marques de picapedrer servien per distingir l’autoria dels artesans, sobretot quan diversos mestres partici paven en una mateixa obra i calia quantificar els treballs realitzats per cadascun.

∫ Durant la primera meitat del segle XIV es produeix la immigració més massiva mai registrada de pedrers cap a Girona, capital que actua de manera centrípeta. És cert que aquest “pol d’atracció” no s’atura ni al segle XV ni al XVI però l’afluència de professionals de fora l’urbs o estrangers no és tan acusada.

∫ Recreació de dues feixes de la pedrera de la Pabordia de Desembre de la seu a Pedret.

L’estructura es va assentar damunt la torre nord del conjunt fortificat de la canònica, obra anterior projec tada pel reconegut mestre Pere Sacoma el 1368. L’ori gen provençal de Belljoch devia influir en el disseny vuitavat en dos nivells superposats i potents contraforts rematat amb una esvelta fletxa central. El 1540 es re prenien els treballs sota la direcció de Joan Gelabert i, dos anys després, el bisbe, Joan de Margarit, instava a l’acabament de les obres.

Però és que al segle XVI també s’emprenien al tres projectes de reforma i d’obra nova deslligats de

la seu. Per la seva envergadura, anotem els treballs efectuats en el convent de Sant Domènec, amb l’obertura de dues capelles laterals a tocar del pres biteri del temple abans del 1550. Més endavant, sota els auspicis del bisbe Francisco Arévalo de Zuazo (1598-1611), es bastien les galeries superiors del claustre gran i l’obertura de nous accessos en la re forma del cos occidental de la banda oest del mateix claustre. Menys conegudes però prou rellevants foren la construcció de l’església del Pilar a Pedret, iniciada a les darreries del segle XV, i de la de la Pie

∫ La Catedral de Girona i la Pia Almoina vistes en contrapicat des de la pujada de la Catedral.

Vista aèria de la catedral de Girona.

Finestres de llinda plana

1) Riudellots de la Selva, can Ciurana (1540-1550).

2) Riudellots de la Selva, can Serra (1566).

3) Girona, carrer de la Força (1565).

4-5) Caldes de Malavella, can Matllo (1570).

6) Flaçà, can Veguer (1614).

comença la decadència de la confraria (i de la majoria dels altres oficis agremiats), i s’obre la porta a la realitat que trobarem el 1800.

Podem citar, si no tots, alguns elements clau per entendre el canvi. A mitjan segle XVIII, com passarà en molts altres regnes d’Europa, la cort espanyola funda una acadèmia dedicada al foment de les belles arts, la Real Academia de San Fernando. A Catalunya, impulsada per la Junta de Comerç en temps de Ferran VI (1758) i ratificada per Carles III (1760), es crea l’Escola de Dibuix, que amb el temps esdevindrà la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi,

amb seu a la Llotja de Mar de Barcelona. Lentament, les acadèmies principals van influir en l’evolució dels gremis i van llevar-los atribucions; s’inicià així el pro cés definitiu de dissolució de les confraries d’origen medieval. Per citar-ne alguns exemples, l’Acadèmia de San Fernando decreta que els projectes d’ajunta ments i catedrals s’han d’atorgar a professionals acadèmics (1765), prohibeix que els gremis es reuneixin sense el permís de les autoritats municipals (1775), obliga a admetre mestres examinats en altres ciutats i convalida els títols obtinguts arreu d’Espanya (1777). Al costat d’aquesta pressió, el govern central

∫ Relleu d'inspiració medieval, obra de Rafael Masó per al cementiri de Girona.

∫ Escultura de Fidel Aguila reproduïda en pedra de Girona.

Sempre hem identificat com un element que fa més singular encara la bellesa de la ciutat de Girona el fet que estigui bastida amb la seva pròpia pedra, una calcària nummulítica ametllada que va merèixer el nom de marbre blau per la tonalitat i l’aptesa escultòrica. Però és molt menys coneguda l’envergadura que va arribar a agafar la pedra de Girona, especialment en època medieval. Va ser un mineral molt apreciat que propicià un sector pròsper que fornia de finestres, capitells i columnes no només les esglésies i els masos de la comarca sinó també els més nobles edificis de la Corona, com els Palaus de la Generalitat Catalana i Valenciana, els monestirs de Sant Cugat o Pedralbes.

Aquesta obra imprescindible s’ocupa de la descripció d’aquell moment àlgid de les pedreres gironines, dels seus principals mestres, amb la identificació dels diferents models que executaven, i de la llarga trajectòria de més de vuit segles. Un tribut a un ofici que, amb una matèria gairebé viva, gestada al fons marí fa milions d’anys, ha inundat el nostre entorn urbà i ha aportat obres d’exquisida harmonia.

www.brauedicions.com