Club Josep Jardí Club de lectura – Biblioteca de Santa Perpètua de Mogoda – 15/02/2015
L’etern retorn de la novel·la francesa El mes de desembre de 2007, la influent revista Time publicava un alarmant article titulat La mort de la cultura francesa. Des d’aquell moment fins ara, dos novel·listes francesos han guanyat el premi Nobel i a les llistes d’èxits literaris del món hi trobem sempre autors francesos. No deixa de ser sorprenent la capacitat de reciclar-se i revifar de la cultura francesa i, en especial, de la seva literatura. Limónov, d’Emmanuel Carrére –el nostre llibre del mes–, n’és l’exemple perfecte. És clar que també ho podem veure a l’inrevés: la seva inexplicable i periòdica desaparició del panorama internacional. Molts especialistes atribueixen aquest eclipsi momentani a un abstreure’s general, un tancar-se en qüestions molt locals, deixant de banda els grans temes universals. El termòmetre que mesura l’estat de salut de la cultura dels nostres veïns és la novel·la. Si fem un cop d’ull a la història cultural del segle XX, les obres d’escriptors francesos han estat clau en la transformació intel·lectual del món, amb Jean Paul Sartre, Simone de Beauvoir i Albert Camus com a noms cabdals. I què en podem dir de Marcel Proust i la novel·la contemporània? Bona part d’aquesta continua presència internacional es deguda a una capacitat fora del comú d’adoptar com a propis elements culturals procedents d’altres indrets. És allò que ara en diem mestissatge. A França fa temps que el van inventar amb èxit molt notable. Tres intel·lectuals de prestigi internacional en llengua francesa de les darreres dècades del segle XX no són francesos de naixement: Stéphane Hessel era alemany, Milan Kundera és txec i Jorge Semprún era espanyol. En novel·la, l’afgà Atiq Rahimi, l’algerià Yasmina Khadra o el rus Andréi Makine formen part de la narrativa en francès. Un dels grans bestsellers internacionals en llengua francesa, Las benévolas, està escrit pel nord-americà Jonathan Littell.
1
Una guia essencial (i molt personal) de novel·les franceses dels darrers anys Un fet fonamental en la narrativa francesa del darrer decenni és que dos dels seus escriptors més importants han aconseguit el premi Nobel. De fet, és la literatura internacional que més n’ha guanyat, amb quinze premis en total. J. M. G. Le Clézio –Nobel 2008– ha publicat més de vint novel·les. Ha viscut dos períodes literaris, un primer experimental –fins el 1975– i un segon molt més accessible. En català hi trobem L’africà i La música de la fam, ambdues d’edicions 62. Enguany, el Nobel ha estat per a Patrick Modiano, l’escriptor que més ha reflexionat sobre el paper de França a la II Guerra Mundial i a l’Holocaust. En aquest sentit, us proposo dos volums, un en castellà Trilogía de la ocupación (Anagrama) amb tres novel·les, i un en català, En el cafè de la joventut perduda (Labutxaca). El tercer gran nom de la literatura francesa d’aquest segle XXI és Jean Echenoz, un autor dotat d’un especial sentit de l’humor i que és difícil de traduir perquè fa servir molts neologismes i una prosa econòmica però molt descriptiva. El seu darrer llibre, 14, amb la Primera Guerra Mundial de fons, ha estat traduït al català per Raig Verd. Un dels grans èxits internacionals de la novel·la francesa dels darrers anys és L’elegància de l’eriçó, de Muriel Barbery (edicions 62), que va esdevenir un bestseller mundial guardonat amb nou premis només a França. Sota la història, aparentment improbable, de l’amistat d’una portera i una nena rica del seu edifici a París, s’amaga un cant a la filosofia i a la literatura.
Continua a la pàgina següent
2
Pierre Lemaitre és un cas molt especial perquè és una celebritat i un autor reconegut tant en la literatura –diguem-ne– general i en el gènere negre. Va guanyar el Goncourt, el premi més prestigiós a França, amb Ens veurem allà dalt (Bromera). Es tracta d’una gran novel·la sobre les ferides de la Primera Guerra Mundial. Abans, havia triomfat amb una sorprenent història policíaca, Vestido de novia (Alfaguara). És molt remarcable, també, la generació d’escriptores franceses nascudes durant la segona meitat dels 60. Les més
destacades
són
Agnès
Desarthe,
Maylis de Kerangal i Marie NDiaye. NDiaye, filla de francesa i senegalès, va guanyar el Goncourt el 2009 per Tres dones fortes (Quaderns Crema). Es tracta d’una novel·la que recorre la vida de tres dones, Norah, Fanta i Khady Demba, que s’aixequen contra el paper submís de moltes dones africanes, que han de fer front, també, al canvi cultural de l’emigració. Les llistes de més venuts té, també, una constant presència d’escriptores franceses. El quartet dominant és format per la ja esmentada Barbery, a més de Yasmina Reza, Ana Gavalda i Katherine Pancol. Literàriament, però, tenen poc a veure les unes amb les altres. Yasmina Reza n’és el pes pesant del grup. A més de novel·lista és autora teatral de prestigi internacional, i ha guanyat dos cops el premi Tony, l’Oscar del teatre americà. És molt interessant L’alba el capvespre o la nit (Empúries) que resum un any de seguiment a Nicolas Sarkozy, un exercici que té molt de periodisme, d’assaig polític, de biografia... amb mecanismes propis de la ficció. De l’onada de bons autors policíacs espero ocupar-me més endavant perquè intentarem aconseguir algun títol per a llegir i comentar. En tot cas, cal saber que els registres negres van des de els thrillers amb psicòpata de Bernard Minier –El círculo– a la prosa poètica i la novel·la d’ambients de Fred Vargas –La tercera verge– passant per l’estimulant misteri polític i tecnològic signat per la parella Manotti i DOA –La honorable Sociedad–.
3
Emmanuel Carrére, breu nota biogràfica Emmanuel Carrère va néixer el 1957 a París. És nét de georgians per part de la mare, Hélène Carrère d'Encausse, una coneguda sovietòloga. D’aquí que parli rus i hagi dedicat diferents treballs a Rússia i la seva situació política. Es va graduar a l' Institut d'Estudis Polítics de París, encara que la seva trajectòria professional va començar com a crític de cinema a diferents setmanaris. El seu primer llibre, sobre el director Werner Herzog, fou publicat el 1982. Un any després, aparegué la seva primera novel·la L'Amie du Jaguar, el 1983. El seu esclat com a escriptor es va produir l’any 2002 amb El adversario (Anagrama), sobre el cas real d’un fals metge que s’havia construït una identitat totalment fictícia i que va matar la dona, els fills i els sogres. Molts el van comparar amb A sang freda, de Truman Capote, per la utilització de tècniques de ficció per narrar una història real. El 2009 va publicar De vides ajenas (Anagrama), que recull les històries de diverses persones que va conèixer i que estaven marcades per la malaltia, la discapacitat o la pèrdua. Al mateix temps, hi treballava com a guionista i fins i tot realitzador de cinema i televisió. A més, el 2010 va ser membre del jurat del Festival de Cannes. El 2011, va rebre el Premi Renaudot per la seva biografia novel·lada de l'escriptor, dissident i polític rus Eduard Limónov, el llibre del mes al nostre Club.
Limónov Novel·la biogràfica o biografia novel·lada d’Eduard Limónov. Poeta i busca-raons en la seva joventut, freqüentà els cercles clandestins de la dissidència a la Unió Soviètica fins que es veié obligat a exiliar-se a Nova York. A la Gran Poma va viure com un rodamón, fou majordom d'un milionari i va escriure novel·les autobiogràfiques. Després va marxar a París i allí va aconseguir notorietat amb una escandalosa novel·la sobre les seves aventures sexuals novaiorqueses, Historia de un canalla. De França va passar als Balcans, on va recolzar als serbis, i va tornar després a la Rússia postcomunista per fundar un partit nacional bolxevic que fou prohibit. Text i coordinació del Club: J. L. Ibáñez Ridao ©2015
4