Club Josep Jardí Club de lectura – Biblioteca de Santa Perpètua de Mogoda – 15/02/2015
L’etern retorn de la novel·la francesa El mes de desembre de 2007, la influent revista Time publicava un alarmant article titulat La mort de la cultura francesa. Des d’aquell moment fins ara, dos novel·listes francesos han guanyat el premi Nobel i a les llistes d’èxits literaris del món hi trobem sempre autors francesos. No deixa de ser sorprenent la capacitat de reciclar-se i revifar de la cultura francesa i, en especial, de la seva literatura. Limónov, d’Emmanuel Carrére –el nostre llibre del mes–, n’és l’exemple perfecte. És clar que també ho podem veure a l’inrevés: la seva inexplicable i periòdica desaparició del panorama internacional. Molts especialistes atribueixen aquest eclipsi momentani a un abstreure’s general, un tancar-se en qüestions molt locals, deixant de banda els grans temes universals. El termòmetre que mesura l’estat de salut de la cultura dels nostres veïns és la novel·la. Si fem un cop d’ull a la història cultural del segle XX, les obres d’escriptors francesos han estat clau en la transformació intel·lectual del món, amb Jean Paul Sartre, Simone de Beauvoir i Albert Camus com a noms cabdals. I què en podem dir de Marcel Proust i la novel·la contemporània? Bona part d’aquesta continua presència internacional es deguda a una capacitat fora del comú d’adoptar com a propis elements culturals procedents d’altres indrets. És allò que ara en diem mestissatge. A França fa temps que el van inventar amb èxit molt notable. Tres intel·lectuals de prestigi internacional en llengua francesa de les darreres dècades del segle XX no són francesos de naixement: Stéphane Hessel era alemany, Milan Kundera és txec i Jorge Semprún era espanyol. En novel·la, l’afgà Atiq Rahimi, l’algerià Yasmina Khadra o el rus Andréi Makine formen part de la narrativa en francès. Un dels grans bestsellers internacionals en llengua francesa, Las benévolas, està escrit pel nord-americà Jonathan Littell.
1