Benvinguda a casa Elena Rodríguez-Espinar Quan he sortit de casa aquest matí no m’imaginava que acabaria el dia a la sala d’urgències d’un hospital. Suposo que cap dels que som aquí ens ho pensàvem. Lloc curiós aquest. Aquí les parets són testimoni de precs i promeses, moneda de canvi de bones notícies.
Tinc sort. Sóc aquí perquè la Maria, la filla de la meva amiga Doutsen, ha decidit venir al món tres setmanes abans del previst. La Doutsen és holandesa i no té família a Barcelona. El pare de la criatura, el meu amic Joan, és a Saô Paulo per feina. Així que aquí estic, nerviosa i emocionada, esperant que algú em digui que tot ha anat bé per poder-lo felicitar i dir-li que no cal que pateixi.
Encara em costa de creure que els meus amics estiguin a punt de ser pares. Fa dos dies, com qui diu, que estàvem a la facultat arreglant el món i imaginant un futur que s’ha colat en les nostres vides sense adonar-nos-en. Penso en el passat, en què el temps passa molt ràpid i en com ha canviat Barcelona. En aquell temps, quan ens vam conèixer, era una ciutat que tots tres volíem deixar endarrere. La sentíem propera però provinciana. Teníem la mirada posada a Europa i al món. Bé, la Doutsen potser era l’única dels tres que no tenia tanta pressa per marxar. Tot just acabava la seva beca Erasmus i sentia que encara li quedava ciutat i país per descobrir. En tot cas, però, sabia que aquí no tenia cap futur professional. Barcelona era una parada d’un trajecte amb estació final en qualsevol altra banda. Ara, deu anys més tard, contemplo la ciutat des de la finestra de l’hospital. Encara hi reconec la ciutat provinciana, endogàmica i previsible de la qual volíem escapar, però s’imposa amb força la metròpolis cosmopolita, oberta i sorprenent en què s’ha convertit. En el camí ha perdut part de la seva essència i del seu encant, però suposo que és el peatge obligat del progrés i de la globalització. Encara ara continuem mirant a Europa i al món, però ho fem des d’una altra perspectiva.
1