Poètiques de la llum- Altea

Poètiques de la llum

Ximo Vaello

Poètiques de la llum

La llum és aquell estat que ens permet definir el que s’oculta a l’ombra, materialitzar els cossos, situar-los a l’espai, visualitzar la raó i el desig, crear el moviment o imaginar-lo sobre la quietud.

La visió és la primera i principal font d’en trada d’informació en el nostre processador personal, per sobre dels altres sentits que també aporten informació. La visió ens permet arribar més lluny que qualsevol altre dels sentits i per tant abastar una gran amplitud de referències. Però el fet de veure no és altra cosa que processar la llum, d’usar-la com a eina de la nostra creativitat i així transformar allò que veiem en allò que imaginem.

Però és absolutament necessari controlar la llum en unes proporcions tals que la nova presència creada aporte altres qualitats comu nicables, transmissibles, mostrables a la resta de l’espècie per tancar el cicle creador: no fem sinó donar el nostre fruit.

Quan l’astrònom Heino Falcke descriu la visualització d’un eclipsi total de sol com un estrany moment d’il·luminació en plena foscor, sembla una contradicció però no ho és, la foscor mai és completa si la llum és dins nostre i així fem fulgir en l’instant la nostra projecció energètica per descobrir coses su blims, i és llavors quan es desperta la veritable ànsia de crear. També la llum la podem con siderar la mesura de totes les coses, estableix el patró del sistema mètric, també ens serveix per mesurar el temps entre altres. La llum, però, també marca rela

cions secundàries, o siga aquelles que estan lligades a la sensibilitat i els sentiments, “He vist la llum” o “Això m’omple de llum”, “Es va il·luminar el seu somriure”, “Veuràs la llum al final del túnel”, són frases que mostren la llum amb una particularitat lligada al pensament o als estats d’ànim i que els humans de tot lloc o cultura usem com a referent transversal per expressar positivitat en un fum d’ocasions de la nostra quotidianitat i que són compreses i compartides arreu amb diferents llengües de les més parlades fins les més minoritàries, en totes les cultures la llum simbolitza coses molt semblants, malgrat que altres estàndards signifiquen coses diferents, fins i tot oposades. Però la llum és també aquella cosa abstracta sense la qual la realitat ni s’hi podria ni veure, ni intuir, ni representar.

Voldria relacionar aquest concepte uni versal de la llum amb altre de similars carac terístiques, la poètica que és en la seua con cepció més ampla un estudi o anàlisi global de conceptes artístics, estètics i comunicatius; ja Aristòtil hi va dedicar un estudi, com altres pensadors des de llavors, relacionant totes les arts principalment la literària però no sola ment. Jo intentaré endinsar-me amb la seua relació amb l’art visual i plàstic a partir del propi literari i ho faré a partir d’un poema de EN DINS 2018

Mapping

cíclic

Salvador Espriu:

Contempleu a poc a poc, en velles xilografies, segles morts, cendrosos dies, un allunyat món barroc i senzill alhora, foc secret, claror tancada:

s’alçaran a la callada, tot de sobre, del caliu, flames, llum, l’art sempre viu molt al fons de la mirada.

«Per als amics de “Mostra”»

Quan l’estudiosa de l’obra d’Espriu, Rosa

ALBERGARE 2019 Instal·lació videogràfica espacial cíclic

Delors i Muns, analitza aquest poema al seu llibre La Càbala i Espriu. Una poètica de la llum, ens explica que la natura i el coneixement sensibles són la incitació de l’activitat intel·lectual i que s’activen per l’admiració que neix de la contemplació del sensible, és per tant la contemplació, visual, d’allò sensi ble i la seua translació a diferents suports que

permeten la seua conservació i exposició allò que ens permet construir en alguna de les arts el fet poètic.

Així doncs tenim dos elements que ens permeten la creació en tota la seua grandesa: la poètica i la llum i amb elles podem engegar qualsevol projecte vivencial, i a partir d’eixa vida, fer néixer moltes altres vides, reals o

imaginàries, poemes lluminosos que voregen el camí del nostre esdevenir.

He assumit que al llarg de la meua vida he creat sempre a partir d’aquest concepte, les obres s’han anat succeint en un allau de sèries conceptualitzades per esdeveniments externs però que assumia com a propis i elles creixien, fent-se cada cop més independents com si ha guera criat fills. Ara a moltes d’elles em costa de seguir-les i a les noves creacions sempre hi trobe reptes majors que no em donen repós sinó angoixa constant, com resoldre, hi haurà prou? Serà comprensible? Con es mostrarà? Totes les preguntes que us podeu imaginar bullen a la ment, mentre faig qualsevol altra cosa, fins i tot en dormir, i de sobte òbrec els ulls i vaig i prove, sense horari, sense premeditació, com és la vida mateixa.

En aquesta mostra no hi ha un contingut cohesionat conceptualment ni tampoc en el procés, hi ha diferents línies de construcció així com de la idea comunicativa, sols s’ha elaborat la selecció amb el fil conductor de la llum i aquells elements que permeten una qualificació poètica, en el sentit més ampli del concepte poètic, sobretot d’allò que ens fa re flexionar en cadències rítmiques, en fórmules envoltants i sinuoses, en allò que es suggereix més que es diu.

Tampoc totes les peces mostrades ho fan en la seua essència plàstica, algunes creades per a esdeveniments, espais o fórmules con cretes, són presentats en un format adaptat a la sala i amb uns condicionants expositius con crets, el que fa que aquests tinguen o sumen resultats diferents que es veuran al llarg de l’exposició. Amb tot s’ha volgut mostrar amb aquest format ja que moltes de les peces eren inèdites en format expositiu i no podia demo rar-se per més temps la possibilitat de què el públic gaudira d’elles.

L’art de la instal·lació aporta a l’artista, però també al visitant, un camp comunicatiu immens, donat que l’obra no és un element més dins l’espai sinó que usa el propi espai com a forma expressiva, produint una interacció que obliga l’espectador a sentir-se immers en aquell espai i en l’obra plàstica que el condiciona. Jo, sempre m’he sentit atret per aquesta especialitat, pot ser per haver tingut l’oportunitat d’haver gaudit ja fa anys, d’una galeria pròpia i haver fet vida dins d’ella, convertint la meua vida en un acte performatiu i la meua casa i estudi en una instal·lació, un procés canviant que evoluciona constantment a la vista dels altres. Ja de menut vaig tenir una influència molt marcada per teories com La Bauhaus que es donaven

a l’entorn familiar com una cosa natural, sense adoctrinaments: el pare ens anava transmetent la seua admiració per aquest i altres movi ments, i això s’anat plasmant en una evolució que sovint m’anava introduint en camins que em sorprenien i que ara en la maduresa con temple com a propiciatoris.

He parlat en aquestes línies principalment de les obres audiovisuals que presente però en l’exposició hi són presents també, un grapat d’obres plàstiques que acompanyen les altres

en una consonància argumental, basada en la llum o en la seua representació, la majoria d’elles són obres gràfiques que s’han realit zat en els darrers anys o s’estan treballant en aquest moment concret.

La vida és fugissera i curta i cal aprofi tat-la per deixar les llavors plantades i els cultius regats i femats, que els fruits ja vin dran un dia o altre.

Del 14 d’Octubre al 12 de Novembre de dimarts a dissabte de 10.30 a 13.30 i de 17.00 a 20.00 h.

Casa Toni Fuster Fundació Schlotter Costera dels Matxos,

Altea