A Christopher Sholes
Teorema de la ment quadriculada (fórmula de la indiferència)
Defineix la vida amb una forma geomètrica. Troba l’arrel quadrada de l’existència. Resol la incògnita en l’equació de la realitat. Pregunta, després, per a què serveix la poesia... Esbrina el logaritme d’u soterrat per un milió. Dibuixa la funció d’ix en la gràfica social. Expressa amb una fracció la fam del tercer món. Qüestiona, llavors, el valor del compromís... Eleva la incultura a la ignorància i obtindràs una potència. Compta el número de milionaris i tindràs la mitjana d’injustícia. Cerca la intersecció entre el desig i la impaciència i trobaràs l’angle de la infelicitat. Aleshores, renega si vols de la filosofia... Multiplica per zero la llibertat i calcula els interessos. Talla dos pins amb una radial i verifica si el resultat és una àrea devastada. Resta-li el que perds a allò que guanyes i vet ací una constant. Afirma, tot seguit, que no entens gaire l’art modern... Observa el límit de la desesperança en l’infinit. Assigna-li un valor determinat a un somriure. Descompon la política en factors i trau-ne el mínim comú denominador. Oblida’t, a continuació, del pensament crític... Transporta els graus d’incomprensió. Mesura la profunditat d’un dubte. Integra la marginació. Nega, llavors, la utilitat de la literatura... Però, per molt que sumes les lletres, no n’obtindràs després paraules. Per molt que multipliques les paraules, el resultat no serà una idea. Per molta aritmètica que apliques a les idees, no n’obtindràs cap reflexió.
Fantasia de matinada
Encara és de nit, petites llums albes dansen al meu voltant, la foscor està a punt de morir. Camine sobre l’asfalt. Sota la intimitat de la solitud, el ressò de les meues passes marca el tic-tac d’un rellotge intemporal. De sobte, sense adonar-me’n, sóc devorat per una obscura boca de metro i m’endinse en la seua gola.
El metro és una gegantina serp de gelades escames que repta sibil·lí per les profunditats de les caòtiques aldees de l’era industrial.
...
Roda la trola
Roda la bola res no l’atura ni la controla. Roda la trola i rere la imatge el món tremola. Roda la bola res no l’espanta ni l’esperona. Roda la bola cau el capvespre i la nit s’esmicola. Roda i tomba gira i desfà tot el que troba. Roda i retrona res no la frena ni l’encaixona. Roda la trola, res no l’eixampla creix ella sola. Roda rondant busca l’inici i troba el final. Roda la bola a tots encisa a tots emociona. Roda la bola, roda la trola. Roda rodant, capitombant, davallant, roda botant, roda endavant, roda en redó roda en quadrat: per molt que rodes a la roda tornaràs.
L’autobús cap a enlloc
Són les set, fa una intensa fredor que penetra fins al moll dels ossos i ha començat a gotinyar. El paisatge està cobert per un llençol boirós de grisa malenconia, els cotxes descansen silenciosos contra les voreres, i jo, única viatgera d’aquestes hores intempestives, espere amb somnolència que el primer autobús de la matinada em duga novament cap a la meua rutinària condemna laboral. És l’hora. L’autobús deu d’estar al caure...
...
Barres, birres, bones bufes! Boires, baixes burles, bastes blasfèmies, boques, bla bla bla bla buides botelles!
Paranoies en espiral
Em consta que, de vegades, les drogues poden provocar allò que es coneix com estats alterats de consciència. Tanmateix, el que em va ocórrer fa un parell de nits a un antre de la barriada no va ser cosa d’un deliri d’alcohol ni de cap altra substància química prohibida o legitimada. Fou quelcom que, simplement, pertany al terreny de la il·lògica quotidiana...
...
¿?
Per a què lluitar, si ningú no lluita...? Per a què plorar, si ni ningú no plora...? Per a què cridar, si ningú no crida...? Per a què somiar, si ningú no somia...? Lluitar... per a que ningú no plore. Plorar... per a que ningú no haja de cridar. Cridar... per a que ningú no deixe de somiar. Somiar... per a que ningú no sia més ningú!
L’enigma dels somnis trencats
El paisatge es diluí com tenyit per una pinzellada d’irrealitat, el cel s’encapotà de sobte amb núvols tenyits pel blau-rosat de l’aurora i el barbotejant estrèpit del despertar de la ciutat es fongué en una absoluta calma que només curtes ràfegues de vent gosaven profanar. Tots els vehicles que emplenaven els carrers deturaren la seua marxa i, com per efecte d’un arcà encís, la metròpoli sencera caigué profundament sumida en una assossegada quietud. Ni el molest enrenou del trànsit ni el molest clamor dels despertadors ni el tranquil cantussejar de les aus vespertines s’atrevien a murmurar. Era com si el temps, tot d'una, s’hagués detingut.
...
Mediterrània
Ols a sorra i a salnitre, ols a memòria oblidada, a històries enderrocades i a dies de glòria passats. Ols a llum sobre el bressol i a carícies tendres. Ols a jocs d’infantesa i a disbarats d’adolescent. Ols a nits que mai no acaben, a foragitats i rodamóns, a refrecs de concupiscència i a besades de passió. Ols a desitjos caiguts del cel i a troballes surreals. Ols a sexe de cop i volta i a fum de contraban. Ols a nuesa llibertària, ols a Lluna i a resguard. Ols a llaments de sirena i a encís i a desencants. Ols a llargues passejades, a horitzons mai travessats, a cançons i balades, ols a vent i ols a vindrà. Ols a tantes coses, mare mar!
Entre sirenes
Li ho jure, senyor jutge, tot té una explicació lògica i coherent... Sí, bé, potser estava una mica borratxo, però no té absolutament res a veure. Si em deixa aclarir-li-ho... Sí, sí, clar, no es preocupe, aniré directe al gra... Tot va vindre, senyor jutge, perquè els meus amics celebraven una festa al xalet que un d’ells té prop de la platja. Aquest tipus de festes les fem un parell de voltes a l’any —nits bohèmies en diem—: carreguem bona cosa al súper i, després, fem una torrada de xulles entre vinet i vinet, cassalleta i cassalleta... En fi, ja sap... La qüestió és que jo tinc la bufeta tímida...
...
Temps de sorra
Als temps de sorra... Als temps de sorra, vaig creure en les grans paraules dels homes sagrats, vaig caminar pels boscos dels destins perduts i vaig escalar les muntanyes escarpades de la consciència. Als temps de sorra... Als temps de sorra, llegia llibres d’oblidada saviesa, somiava les moribundes cares de la paradoxa i besava la profunda boca de la veritat. Als temps de sorra... Als temps de sorra, vaig submergir-me en oceans d’impotència, vaig recórrer carreteres asfaltades amb dolor i vaig descobrir que la quotidianitat em feia nosa. Als temps de sorra... Als temps de sorra, vaig cremar inútilment la meua vida i vaig caure en la brillant i dolça bogeria.
Calfar-se el cap?
Als filòsofs
Anys fa, un savi molt savi vivia tot sol a una cova al peu d’una vella muntanya. El savi molt savi era gairebé tan vell com la vella muntanya, i la seua pell, com la de la muntanya, s’havia erosionat amb el pas del temps. Els cims de l’ancià també estaven coberts de neu, de neu blanca i deslluïda, com la que tots el hiverns cobria les penyes i els cimadals de la serralada.
...
(e)Fe
Farem una foguera de les fal·làcies, el foc fondrà la falsedat, i amb el fum finalitzarà la fam de ferir. Fendirem el fàstic dins del fang i fabricarem frases afortunades on la forma farà la funció i les foteses faran ferum. Farcirem bé els fonaments i filarem una fina faula de franc a fi de fotre, des del fons, les falòrnies dels fariseus filibusters. Follarem amb la fragilitat dins el forest, festejarem amb la fantasia fabulosa, i ens desfarem, fita a fita i feina a feina, de tots els fingiments. I finalment, amb el final de la fal·lera de felicitat, després de molt de fatigar-nos forjarem un foll FUTUR sense frustracions.
Últim model
La MARIA3146 i jo sempre havíem volgut tenir un nen, més que res, perquè ens avorríem molt per les nits i, quan arribava l’hora oficial de gitar-nos, mai no sabíem què fer al llit. De vegades jugàvem al parxís tridimensional o a les dames virtuals, però en general la nostra relació entre els llençols era prou tediosa. És per això que un dia —o més aviat, una nit— ens decidírem a provar.
...
Gola
M’agrada que ens cuinem a foc ben lent, que els nostres llavis es tasten amb delit mentre ens adobem amb tota mena gemecs i ens amassem fort entre els dits. M’encisa que ens fem caldo mútuament i se’ns atipen d’aromes els sentits, que s’escalfen a poc a poc les nostres pells i ens rebente el cor golafre a dins del pit. No em canse d’assajar noves receptes i sucar salses cada dia i cada nit, de provar carícies de vi negre i convertir en cassola el nostre llit. Si m’alimentara només del teu sabor, m’asseuria a taula al primer crit; si per beure dels teus besos un bon got, puc omplir-me amb el regust de l’infinit.
Alquímia Yo soy la cocinera de tus mejores platos; deja que te empape con lo que yo me empapo. Mala Rodríguez
Xavier Farragosí, el molt honorable Conseller d’Ètica i Moral, va pitjar el botó esquerre de l’aparell intercomunicador i, amb certa frisança, però en un to absolutament asèptic, digué: —Eulàlia, sisplau, pot localitzar la nova becària i enviar-me-la al meu despatx? —Ara mateix, senyor —es va sentir respondre a l’altra banda. Minuts més tard, l’estupenda meritòria, recent incorporada a la Conselleria com a secretària annexa i auxiliar eventual del Gabinet de Premsa, es va presentar a l’oficina del màxim mandatari de l’edifici embotida en la seva minifalda de cuiro llustrat i el seu top color vermell-passió. Semblava una d’aquelles nines inflables dels sex-shops a punt de rebentar.
...
Blues de l'espera
Ací estic en l'oficina assegut cara a la tecla esperant que la rutina tot d’una desaparega. M'avorrisc com un pernil, comptaré fins a cinc mil. i, en arribar a cinc mil u, pensaré un poquet en tu. Miraré bé la paret per matar l’avorriment, fitaré el vol de les mosques i ompliré un trencaclosques. Espera un poc més, espera, que l'espera és un no-res i al final arriba el tren per la via paral·lela. Espera un moment, espera, que aviat ens n’anirem i s’acabaran d’un tret, el desfici i la fal·lera. És el blues de l’espera que s’eixampla i no s’acaba ni rascant-se bé l'ouera ni deixant coure la fava. És el blues del desesper de qui ja no sap què fer de qui canta i cantarà que açò és un fer la mà. Però si es gira la balança és el blues de l'esperança: ¿A què ve tanta recança, no és el temps una mancança? Espera un poc més, espera, que l'espera és un no-res i al final arriba el tren per la via paral·lela. Espera un moment, espera, que aviat ens n’anirem i s’acabaran d’un tret, el desfici i la fal·lera.
El furóncol
Aquestes coses passen, passen i ja està, passen perquè sí, perquè han de passar, passen sobtosament, sense més ni més, sense cap motiu aparent, passen i punt. No hi ha cap raó científica que expliqui el fenomen o, si n’hi ha, no té cap importància, perquè allò important de debò quan passa és, simplement, que passa i que s’ha de passar pel tràngol sense dir aquesta boca és meva. Bé, aquesta boca no, més aviat aquest gra, perquè d’això és del que estic parlant: dels furóncols, dels grans enormes com cràters espacials, de les sebositats subcutànies de mides desproporcionades, de les protuberàncies de magnitud estratosfèrica.
...
Ratafia sentimental
Les faroles vomiten la seua llum esgrogueïda contra les voreres serpentejants, el meu cervell remuga matèria sense consistència, plou nit sobre els carrers adormissats i el temps se’n va rellotgejant furtivament per l’avinguda. Hui és demà de mica en mica i, lentament, a mossos de tenebra, la meua ment va esculpint gemecs emmudits que la meua mà amara en falsa tinta. Un clamor testicular em recorda el teu fantasma pul·lulant en algun indret indefinit, entre el buit dels meus llençols marcits o entre els plecs morts de les meues apetències. Què importa on et trobes? La meua set d’ardents tumults no es calmarà amb un glop de la teua ratafia! Els quatre cantons del meu llit són les fronteres del meu país imaginari, però el teu cor turgent —fart de tant de trontollar— ha perdut el Nord en una juguesca i s’estima més follar amb unes altres brúixoles i bategar uns altres camins. I jo, ni carn ni peix, rere la meua barricada de paper, seguisc cantussejant silencis antics i molt llargs i esperant trens de mitjanit.¡El meu cor és com un eriçó i puc fer-ne un puzzle amb els fragments i jugar al Tetris amb els bocins!
Xip-xap
Camejava apressat pel carrer. Era de nit, dimecres vint-i-set. Camejava apressat per un d’aquells carrerons interminables de l’Eixample tan rectes i monòtons que li feien perdre la paciència. Un pas, un altre pas, xip-xap, xip-xap. Les línies rectes dels taulells grisencs de la vorera desfilaven davant seu impassibles cap a l’infinit. El seu disseny, observat amb deteniment, remetia de manera indefectible a l’esquema d’aquella zona de la ciutat: una quadrícula despietada, una trama reticular sense complicació ni possibilitat de pèrdua.
...
Que us bombin, que us donin pel sac i us facin engolir les vostres pròpies mentides vomitades un i altre cop. Que us empatxi la vostra sorda demència i us torni l’odi convertit en odi esfereïdor. Que us mirin amb tal ràbia els ulls ansiosos, que no sapigueu empassar-vos tant de dolor. Que us arribi a pesar tant de poder, tanta riquesa i tant de menyspreu per la vida, que mai no pugueu alçar el vol. Que us ofegui sense pietat tota la sang que heu vessat cada segon...
Ta-Was-Ne (Elevació)
De pequeño me impusieron las costumbres; me educaron para hombre adinerado, pero ahora prefiero ser un indio que un importante abogado. Manolillo Chinato
Mentre s’esvaneixen en l’atmosfera carregada els darrers udols del càntic espiritual del gran xaman Jim Morrison, Mussol Somiador reobre els ulls i retorna del seu breu recorregut oníric pels eterns camps de cacera. S’ha estat fumant unes quantes pipes de la pau amb els seus col·legues de tribu al seu antre preferit del Raval i, ara que el bar tanca les portes i els companys es retiren cap a les seues cabanes, ell rumia quina senda hauran de seguir els seus passos. Se sent posseït pels esperits del fum sagrat i, malgrat que li manquen les seues ales, es nota tan lleuger com ells, tan imbuït de vida que podria ballar tot sol la dansa de la pluja...
Cada dia una reflexió distinta. I així, dia rere dia... I una idea se suma a l’altra i a l’altra i a l’altra... I així és eternament. Cada dia una errada, un pas en fals i una relliscada. Cada dia un nou encert, una il·lusió i una nova bajanada. I així, ad aeternam... Cada dia un nou amor, un malson, una esperança amb l’albada. I així és cada dia i l’altre i l’altre... I així és eternament. I he comprés que l’infinit només és la possibilitat del pensament.
Dellà dels estels (La hipòtesi fantàstica)
El comandant Exupéry, el jardiner dels cels, va partir de la base aèria de BastiaBorgo, situada en l’illa de Còrsega, el 31 de Juliol de 1944 a les 8:45h, per efectuar una missió de reconeixement sobre la zona de Grenoble-Annecy. El seu avió, un bimotor Lightning P-38 de fabricació americana, disposava de prou combustible per a sis hores de vol ininterromput, però a les 14:30h d’aquell xafogós dia estival —havent retornat la resta d’aeronaus de l’expedició—, l’aviador encara no havia aparegut i els seus companys d’esquadra, coneixedors dels perills que suposaven aquelles incursions en el territori ocupat pel tercer Reich, començaren a témer el pitjor. De fet, el pilot mai no va regressar i, del seu aparell, no se’n va trobar cap traça. L’Estat Major francès el va donar per mort el 4 de Novembre d’aquell mateix any, atribuint la desaparició al foc enemic.
...
Nygui-nyoguis de mitja tarda
De vegades, més sovint del que els déus voldrien, es perden les ganes de beure-viure amb els ulls llastimosos. A les ciutats plou gent dels edificis i les canonades grinyolen estranyes simfonies que només entenen els Bukowskis. Als polígons se sua mala vida i lletres de crèdit, mentre que als teatres triomfen les ulleres de pasta. Ens dolen les ràbies dels silenciosos i mosseguem claus podrits de desficaci. Ja no llunen les estrelles ni mussolen els capvespres. Els carrers prenyats d’asfalt rebenten de golafreria i els poetes combreguen amb la utopia de la Coca-Cola. Aleshores, clamem e-mails al cel, pregant que ens toque la Loteria; no per esdevindre paràsits panxacontents de Mercedes i club de golf, sinó per creure-riure, davant el notari dels destins, que a voltes és possible la quadratura del cercle.
Picors metropolitanes
Em pica la ciutat. Em pica de veres. És una picor que comença apujant-me pels camals de bon matí —només aixecar-me del llit— i em frega ostentosament les extremitats quan em bec el primer got de llet. Després, un cop al carrer, el pessigolleig m’apuja amb concupiscència per l’entrecuix i, obrint-se pas entre els cims peluts del meu pitram, s’arriba fins al meu nas i em provoca forts esternuts que acaben, indefectiblement, per irritar-me les narius. Què hi farem? Jo crec que és al·lèrgia o alguna cosa per l’estil perquè, de retruc, em couen també els llagrimals de mala manera i se m’inflama tota la geografia sencera de l’epidermis. Però, enteneu-me, jo ni sóc de poble ni trobe cap avantatge intrínsec a la vida rural i, si us sóc sincer, deteste profundament l’embotit i la sopa en totes les seues modalitats.
...
A Afue els meus vocables amb la ràbia que em crema els budells i els emmetzine amb la remor fosca que em brolla de les entranyes. Tense la corda amb la força que em surt dels desigs: imparable, impetuosa, impenitent, com un udol de vent! Sostinc la ploma entre els dits suats, neguitosos, impacients. Tanque els ulls per veure més i imagine el meu blanc precís. Sols una sageta per nombrosos enemics, només un dispar per a dissoldre les mil ombres reticents. Òbric la mà, la sort ha estat jugada! Òbric la mà, la mort ha estat donada! Espere que el tret travesse el teu cervell, espere que la meua veu t’enverine el pensament, espere l’albada en què tu seràs fletxa d’un altre sol arquer.
Postmodernitat
El primer en adonar-se de l’estrany fenomen fou un vell conserge de la Universitat de Salamanca. La notícia va saltar immediatament de les revistes especialitzades a les columnes d’opinió dels diaris i, d’allà, va passar a ser comentari estrella de totes les tertúlies de televisió i de tots els fòrums i xats d’Internet. Finalment, davant del clamor multitudinari, el Consell de Seguretat de l’ONU, en una reunió extraordinària convocada al Gran Hotel Bali de Benidorm, no tingué més remei que admetre la magnitud de la catàstrofe: la realitat s’estava clavillant de mala manera i, als magatzems estatals de fontaneria, no quedaven suficients reserves de Superglue com per pal·liar el problema. El pànic s’estengué ràpidament entre la població i se succeïren els actes de vandalisme i les escenes de caos. Només un petit col·lectiu es va mantindre al marge de l’angoixa generalitzada: els escriptors ja havien previst feia estona que allò acabaria passant tard o d’hora.
Signatura
Vomitar vull les veus que vénen sense avís Ejacular l’esperma engendrador d’esperança Nocturnejar neguits i ningunejar nimietats Tractar de tapiar tots els trets de la tristor Ungir-me amb l’udol de la utopia Refugiar-me rere les ràfegues de la rapsòdia Amar fins que agonitze l’arrel de l’agonia