Incontinències

Incontinències, per JC Ventura

1

A Christopher Sholes

Incontinències, per JC Ventura

2

Cal un pròleg

Un dia, durant una reunió informal de treball a la seu de l’Editorial Bromera, el poeta Manel Grau em va dir “Ventura, tu pateixes d’incontinència verbal” i la veritat és que allò em va fer prou gràcia. Tanta, que la frase se’m va quedar gravada a foc en les neurones.

Realment, tot i que no sóc manifestament bocamoll fins que no agafe veritable confiança amb els meus interlocutors, sí que sent sovint la necessitat d’expressar les meues veus interiors i, més concretament, la necessitat de plasmar les meues pensamentades damunt d’un paper o contra la pantalla d’un ordinador. És per això que, a l’hora de escollir un títol per aquest recull d’escrits, no ho he dubtat i he optat per anomenar-lo senzillament “Incontinències”.

Jo sempre he escrit i sempre he volgut ser escriptor. De menut, amb només onze o dotze anys, vaig picar un parell de novel·letes d’aventures infantils amb la vella màquina d’escriure de ma mare i les vaig enviar a l’Editorial SM per intentar que me les publicassen.

No ho vaig aconseguir, clar, jo no era cap nen prodigi, però tampoc no sóc de rendir-me amb facilitat i, d’ençà, no he parat de perbocar paraules i d’elucubrar móns possibles.

Ara com ara, i des de fa ja quinze anys, tinc la sort i el privilegi de poder guanyar-me la vida exercint el dur ofici de les lletres. Escric per a programes de televisió de tota mena i gènere, com a guionista, i no hi faig gaire Literatura, però mantinc l’esperança d’arribar a ferla en algun moment.

Els relats, poemes i retalls de prosa poètica que omplen aquest volum els vaig escriure majoritàriament entre els anys 1998 i 2003, durant els meus dies d’estudiant universitari de Comunicació Audiovisual —a València— i de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada —a Barcelona—. Són els meus primers escrits en català, la llengua en què he militat amb profunda estima i reverència des que, gràcies a l’obertura de mires que vaig experimentar en aquells temps, vaig adquirir plena consciència de l’absurda situació de diglòssia imposada en què vivim immersos els habitants dels territoris catalanoparlants.

Incontinències, per JC Ventura

3

Els escrits aplegats són també un clar reflex d’algunes de les dèries, vivències i preocupacions que em van acompanyar durant la joventut i que encara ara m’acompanyen. No és fàcil deslliurar-se de les manies i obsessions personals i, en el meu cas, un cert gust pels temes fantàstics i per la metafísica domèstica, un cert afany d’experimentació i de provocació, i una certa visió sarcàstica i cínica de la realitat, són una constant en la meua vida. A més a més, parafrasejant l’autor menorquí J. M. Vidal-Illanes, “deixar de banda determinades essències només serveix per construir un camí empedrat amb llambordes de frustració”.

Bona part dels contes, en el seu dia, els vaig presentar a diferents concursos de narrativa breu i alguns hi van resultar guanyadors o finalistes i van ser publicats per les respectives entitats organitzadores. Així mateix, la majoria de poemes inclosos, van resultar guardonats al certamen Vicent Andrés Estellés de poesia juvenil de l’Ajuntament de Burjassot en les convocatòries consecutives dels anys 2000 i 2001. En aquella prolífica època, fins i tot, un crític del diari Avui em va arribar a citar com a futura promesa de les lletres valencianes a l’interior d’un article publicat al suplement Cultura del Dia de Sant Jordi de l’any 2003.

I què se’n va fer, de tanta efervescència literària? Què va passar després?

Doncs realment no va passar res i va passar de tot: em vaig deixar absorbir per diverses feines televisives, em vaig capbussar en la vida de parella i em vaig enfangar en dos o tres projectes inacabats de novel·la, de guió i de còmic i, entre unes coses i les altres, tots aquests escrits de la meua etapa juvenil van quedar abandonats a un calaix —a una carpeta del disc dur, en veritat—. Fa poc, però, amb l’ànim de donar una espenta al meu adormissat esperit lletraferit i de reprendre solemnement la meua vocació literària, em vaig apuntar a un Taller d’Escriptura Creativa a Palma i, com a conseqüència d’haver desempolsat els meus vells relats per compartir-los amb la resta d’alumnes i com a conseqüència d’haver comprovat que encara resultaven prou actuals i prou reeixits, se’m va ocórrer la idea de recopilar-los en estricte ordre cronològic —intercalant-hi alguns escrits poètics a tall de contrapunt— i publicar-los conjuntament per a que veiessen la llum per fi.

I en això estic, ni pus ni manco —com diuen a Mallorca—. Espere que gaudiu dels humils fruits de la meua pròdiga incontinència...

Incontinències, per JC Ventura

4

ÍNDEX Teorema —Premi de Poesia Juvenil, Ajuntament de Burjassot, any 2000 Fantasia de matinada —Premi Juvenil de Narrativa Breu, Ajuntament de Mislata, any 1998 Roda la trola —Poema musicat i interpretat pel grup Soul Atac i enregistrat l’any 2006 L’autobús cap a enlloc —Premi Revista Literària, Facultat de Filosofia i Lletres, any 2000 Barres i birres —Cal·ligrama inèdit Paranoies en espiral —Relat inèdit ¿? —Premi de Poesia Juvenil, Ajuntament de Burjassot, any 2001 L’enigma dels somnis trencats —Relat publicat al bloc “Esculpint Miratges”, any 2015 Mediterrània —Poema inèdit Entre sirenes —Premi de Relat Breu per a Microteatre Vila de Ses Salines, any 2017 Temps de sorra —Premi de Poesia Juvenil, Ajuntament de Burjassot, any 2000 Calfar-se el cap? —Finalista, IV Premi de Narrativa Curta per Internet, Tarragona, any 2000 (e)Fe —Poema il·lustrat i publicat al bloc “Polícromo”, any 2014 Últim model —Relat inèdit de Ciència Ficció Gola —Poema il·lustrat i publicat al bloc “Polícromo”, any 2014 Alquímia —Relat eròtic inèdit Blues de l’espera —Desvari inèdit El Furóncol —Relat inèdit Extravagància —Desvari inèdit Xip-Xap —Relat inèdit Que us bombin! —Desvari inèdit Ta-Was-Ne —Relat inèdit Infinit —Premi de Poesia Juvenil, Ajuntament de Burjassot, any 2001 Dellà dels estels —Relat publicat al bloc “Esculpint Miratges”, any 2015 Nyigui-Nyoguis —Desvari inèdit Picors metropolitanes —Relat publicat a “Un núvol de contes”, nuvol.com, any 2012 Sageta de foc —Premi de Poesia Juvenil, Ajuntament de Burjassot, any 2001 Postmodernitat —Microrelat inèdit Signatura —Desvari inèdit

Incontinències, per JC Ventura

5

Teorema de la ment quadriculada (fórmula de la indiferència)

Defineix la vida amb una forma geomètrica.

Troba l’arrel quadrada de l’existència.

Resol la incògnita en l’equació de la realitat.

Pregunta, després, per a què serveix la poesia...

Esbrina el logaritme d’u soterrat per un milió.

Dibuixa la funció d’ix en la gràfica social.

Expressa amb una fracció la fam del tercer món.

Qüestiona, llavors, el valor del compromís...

Eleva la incultura a la ignorància i obtindràs una potència.

Compta el número de milionaris i tindràs la mitjana d’injustícia.

Cerca la intersecció entre el desig i la impaciència i trobaràs l’angle de la infelicitat.

Aleshores, renega si vols de la filosofia...

Multiplica per zero la llibertat i calcula els interessos.

Talla dos pins amb una radial i verifica si el resultat és una àrea devastada.

Resta-li el que perds a allò que guanyes i vet ací una constant.

Afirma, tot seguit, que no entens gaire l’art modern...

Observa el límit de la desesperança en l’infinit.

Assigna-li un valor determinat a un somriure.

Descompon la política en factors i trau-ne el mínim comú denominador.

Oblida’t, a continuació, del pensament crític...

Transporta els graus d’incomprensió.

Mesura la profunditat d’un dubte.

Integra la marginació.

Nega, llavors, la utilitat de la literatura...

Però, per molt que sumes les lletres, no n’obtindràs després paraules.

Per molt que multipliques les paraules, el resultat no serà una idea.

Per molta aritmètica que apliques a les idees, no n’obtindràs cap reflexió.

Incontinències, per JC Ventura

6

Fantasia de matinada

Encara és de nit, petites llums albes dansen al meu voltant, la foscor està a punt de morir. Camine sobre l’asfalt. Sota la intimitat de la solitud, el ressò de les meues passes marca el tic-tac d’un rellotge intemporal. De sobte, sense adonar-me’n, sóc devorat per una obscura boca de metro i m’endinse en la seua gola.

El metro és una gegantina serp de gelades escames que repta sibil·lí per les profunditats de les caòtiques aldees de l’era industrial.

Se m’acosta un segurata.

—No es pot fumar ací.

Apague la cigarreta en un dels múltiples cendrers incoherents que hi ha repartits per l’estació, i espere.

La bèstia arriba arrossegant-se entre gemecs i, en acollir-me dins les seues entranyes, s’allunya sinuosa cap a un dubtós infern.

A l’interior, dos pijos endiumenjats em miren amb menyspreu, com si jo tinguera la culpa de la seua rutinària existència. Potser creguen que ells són normals, potser això siga cert en aquest món de metall i formigó, però també és cert que a aquest món de prosa grisa li manca una mica de fantasia...

La meua parada, baixe.

Davant meu tot està fosc. Sols hi ha una eixida de la caverna d’ombres.

Puge escales amunt i, a l’últim graó, entropesse amb un ionqui que hi ha assegut.

—Dóna’m un cigarret, amic.

Li’n done dos.

Acte seguit, el ionqui s’encén un dels cigarrets i, d’entre l’estel del fum, comença a contornejar-se la figura d’un diminut donyet.

Incontinències, per JC Ventura

7

—Et concediré el teu desig —em diu amb solemnitat.

Potser haja begut massa...

En un tres i no res, tot s’omple de boirina, la visió s’ennuvola i els límits de la quotidianitat semblen difuminar-se amb el bromall. En eixir fora, el paisatge m’és familiarment desconegut. Em trobe al bell mig d’un bosc d’immensos pins i albers, la verdor difuminada i una boira gelada que s’estén pertot arreu dibuixen l’horitzó. Sols el silenci, de tant en tant sobtat pel pausat conversar dels arbres convertit en aldarull d’esperits feréstecs, s’escolta en aquest paratge encisat.

Camine sense saber cap a on. No em preocupa, la sensació no m’és desconeguda.

De sobte, tot ressonant al meu voltant, sent un rítmic colpeig metàl·lic que se m’apropa. Intrigat, em dirigisc cap al soroll. En les rodalies algú conversa animosament...

—La meua barba és més llarga que la teua!

—D’això res, el que passa és que jo la tinc rutlla i sembla més curta!

—¡Ni parlar-ne, encara que la tingueres llisa com la crin d’un cavall, mai no podries usar-la per netejar-te la punta de les botes com faig jo!

Se sent una estrepitosa riota per part d’ambdós contertulians. Malgrat el barroer to de la conversa, les veus semblen afables. Continue avançant per tal de veure qui les emet. Entre tant, el diàleg prossegueix amb l’incessant clapoteig de fons. Ara, però, la discussió oscil·la en un ampli i heterogeni repertori temàtic: des dels entrebancs de la filosofia kantiana fins a qui dels dos subjectes ha de pagar l’última ronda.

Finalment, els veig. Davant la meua atònita mirada apareixen dos estrambòtics éssers de metre i mig d’alçada que, portadors d’una catastròfica borratxera, se sostenen mútuament per tal de poder avançar sense desviar-se massa de la hipotètica línia recta que s’han proposat seguir. Una forta olor indefinible —barreja de vi ranci i efluvis corporals diversos— els envolta.

Bocabadat, me’ls remire i comprenc que, com si d’una rondalla es tractara, els dos éssers són nans: nans de llargues i crespades barbes, d’esquifits nassos arrodonits, menudes orelles puntegudes i robustos cossos —com als contes que llegia d’infant—.

Incontinències, per JC Ventura

8

A primera vista pareixen iguals: tots dos van vestits amb robes de cuiro esgarrades de dalt a baix i, al cinyell, hi duen sengles dagues enfundades. L’única manera de distingir-los és la lleugera diferència entre la tonalitat castanya de les barbes d’un i la rojor de les de l’altre.

Torne a mirar-me’ls esbalaït...

—Escolta! Eh, tu, l’empardalat! Duus molt de temps ací?

Ensopit amb l’escena que contemple, no m’adone que em parlen a mi...

Ofegats pel seu estat etílic, els dos nans s’acosten tremolant cap a on estic i, arrossegant feixugament la seua dicció, comencen a xarrar-me: —No hauràs vist per ací un rimmiak que se’ns ha perdut fa no res?

—Un què? —done com a única resposta intel·ligible, entre un centenar de barbotejos.

—Un rimmiak, —m’explica l’altre nan, acompanyant el seu discurs amb una mímica desconcertant— és una bestiola pareguda a una vaca molt peluda, d’aquesta grandària, amb les banyes així, retorçudes, i dos flocs blaus pintats a l’espinada i... A tot això, —talla d'improvís— tu no ets d’aquesta terra, ah?

—Vosaltres sou nans! —exclame estupefacte.

—Molt perspicaç!

—Sí, sí, molt perspicaç —corrobora l’altre.

—Efectivament, —continua el de la barba castanya— som nans. Jo sóc Golnost i aquest que duu la cama estacada en una escopidora és Nofrost. Per servir-te. ¿I a tu com et diuen?

Me’ls remire de nou...

Tal i com m’han dit, el tal Nofrost duu una escopidora per bota i, quan es mou, produeix el molest rebombori metàl·lic que havia estat sentint. Quan és presentat, aquest nan barba-roig es trau el recipient de la cama i, agafant-lo com si s’hagués llevat el barret, em fa una tosca reverència abocant a terra un líquid llefiscós d’allò més repugnant.

—Jo... —dic, quan desapareix la sensació nauseabunda.

—Li diuen Jo! —li comenta Golnost a Nofrost, i els dos esclaten a riure.

Incontinències, per JC Ventura

9

Tot d’una, el Nofrost es capgira sobtadament sorprès i, després, comença a córrer embogit cap a la garriga i s’hi enfonsa fins perdre’s de vista.

—Deu haver olorat el seu rimmiak pul·lulant per ací prop —m’explica satisfet el tal Golnost—. Bé, Jo, es pot saber d’on has eixit tu?

—No ho sé, crec que estic perdut. Potser podeu ajudar-me...

—Si estàs perdut, torna pel bon camí. Segur que et portarà a un mal lloc —sentencia doctament el nan.

—Ja, però jo vull gitar-me d’una vegada i dormir la mona a ma casa. He baixat a una parada de metro i no sé ben bé on estic ara: voldria saber si açò és el Cabanyal, la Malvarrosa o què i agafar un taxi per tornar-me’n...

—D’on has eixit? On dius que vius? —em pregunta mentre es rasca amb estupor darrere de les orelles.

—A...

L’estrèpit del Nofrost cavalcant una grossa branca de pi no em deixa acabar la frase.

—L’he trobat, he trobat el meu Puskus! —clama triomfalment el reaparegut nan.

Tot d’una, Golnost es col·loca darrere del seu company i, amb un sec adéu, els dos s’allunyen cavalcant aquella ridícula branca de pi que, fruit d’un deliri d’alcohol, confonen patèticament amb la seua muntura.

—Com s’arriba al meu barri??? —pregunte a crits, abans que se’n vagen.

—Pregunta a la taverna, potser allí t’ho expliquen. Però, vés amb compte, el taverner té molt mala llet: és un ogre!!!

Finalment, desapareixen entre la boirassa com una il·lusió.

Confús, seguisc les petjades zigzaguejants dels nans que suposadament em duran cap a la —també suposada— taverna d’on venien.

De nou sol, de nou caminant, de nou viatger dels camins de la realitat deforme. Les meues passes són ara tranquil·les. El decorat per on camine no és ja el tenebrós món quadriculat d’infinites formes rectilínies del qual venia fugint, sinó una encantat forest de llegenda que desprèn màgia arcana, ancestrals secrets i suau música de dolçaina i flabiol allà on mire.

Incontinències, per JC Ventura

10

L’embriagadora fragància de la bellesa incògnita es barreja amb l’aire en mística i frenètica comparsa i es respira fent repapiejar els sentits. Corren entre els cims d’aquestos arbres —columnes d’una realitat somiada— vents que porten al seu llom les veus d’antics joglars i el ressò d’antigues batalles: la immensitat de la sensació de meravella, la pulcra fantasia.

Ensume profundament, cale de l’essència de la llibertat...

Continue endavant endropit pel paisatge fins que les petjades em duen a una clariana on s’alça una casota de pedra mig enderrocada. Al teulat, d’una gran xemeneia ix un fum espès, els taulons de la porxada estan gairebé fent equilibris i, penjant d’uns cordills cau no cau, un cartell de fusta corcat indica jeroglíficament el nom d’aquest indret: “La Banya del Troll”. Contra el costat dret de l’edifici, descansen un parell de bevedors per al bestiar on abeuren tres animals. Curiosament, mirant-los, reconec de seguida Puskus, la cavalcadura perduda dels nans. A uns metres d’allà, hi ha un pou amb un barrufet malgirbat dormitant a sobre...

Em dirigisc als bevedors per veure si netejant-me la cara m’espavile una miqueta, però la brutícia de l’aigua em recorda quan he vomitat el sopar aquesta nit...

Prop del barrufet del pou, hi ha un poal ple d’aigua una mica més clara. Prove de netejar-me allí. Llavors, sobtadament, aplega al meu oït un crit esgarrifant i, tot d’una, apareix davant meu un monstruós ogre de barbes negres com el carbó empunyant una desmesurada destral.

—No toques l’aigua, o entraràs a formar part del menú del dia!!!

Recorde l’advertència dels nans...

En dos bots, l’ogre enfurit arriba davant la meua aterrida presència i fa un brusc moviment per agarrar-me pel coll. Per sort, finalment, no m’agarra a mi sinó al barrufet adormissat i l’enlaira pel clatell com un pollastre.

Uf! —T’has tornat a quedar dormit a la feina, insignificant criatura??? —la veu de l’ogre fa retronar el bosc sencer, emmudint tot avalot.

Incontinències, per JC Ventura

11

—Jo... Eh... Si vols beure has de pagar una... moneda d’or —barboteja tristament el barrufet, des de la dimensió onírica.

Sense dilacions, l’ogre el deixa caure pel forat del pou i sols se sent un plof llunyà abans que l’aire es torne a omplir amb el pestilent alè de l’ogre...

—I tu, d’onsevulga que hages eixit, foraster dels dimonis, què pretenies fer? ¿Furtarme l’aigua? Miserable excrement de bruixa cornuda...

—Sols volia rentar-me abans d’entrar a prendre alguna cosa...—dic titubejant, mentre sent com tots els meus ossos s’estremeixen un a un.

L’ogre deixa de mirar-me fredament amb els seus ullots enrogits, els muscles de les seues galtes es relaxen i, per fi, tanca la seua enorme boca remullada en saliva i deixa d’ensenyar-me els seus amenaçadors ullals.

—En eixe cas, pots entrar tranquil·lament, però les normes són les normes: no es pot beure l’aigua del pou abans d’haver consumit alguna cosa dins del local. Si tens set, empra l’aigua del bestiar, o cava’t tu mateix un pou!

Supose que he tingut prou emocions per avui. Tanmateix, tenint en compte l’estat del líquid dels bevedors, la meua desorientació infinita respecte de qualsevol punt de l’existència coneguda i, sobretot, el sorollós tumult que m’arriba des de les profunditats de l’aparell digestiu, m’aventure a entrar en la taverna...

L’interior, mirat amb optimisme, resulta prou acollidor. La decoració és senzilla: hi ha alguns trofeus de caça a les parets penjant entre finestra i finestra i una sèrie de taules de fusta toscament tallades, repartides sense ordre ni composició, omplen la sala. Una llar al bell mig de l’estança escalfa un vast perol i proporciona una agradable temperatura a l’estança. En un racó, al costat d’un grup tonells, descansa un munt de llenya on l’ogre deixa clavada la destral i, al fons, es veu una rústica barra darrere la qual hi ha diversos estants plens de cassoles i garrafons i una portella que deu donar pas a la cuina. Quatre de les taules estan ocupades.

El ocupants són subjectes molt peculiars, com eixits d’una faula medieval: al costat del foc, fent escama alegrement, hi ha set nans ridículament vestits que celebren amb una sobirana melopea el seu divorci d’una tal Blancaneus Incontinències, per JC Ventura

12

¿...?

Prop d’allà, un estrany ésser, paregut a un xiquet de quaranta anys amb un enorme cap de xampinyó a guisa de barret i unes patilles llarguíssimes, fuma laxament d’una corba pipa d’ivori, recolzant els seus grans i peluts peus descalços sobre una menuda banqueta. En un cantó, sota la pobra llum d’un ciri gairebé exhaurit, un vell de canoses barbes, vestit amb una exòtica túnica de disseny astronòmic, gargoteja excitadament les pàgines d’un gros llibre de tapes daurades. A l’altra punta de la sala, un lleig gnom de berrugosa pell verdigroga i exorbitants orelles puntegudes—plenes d’arracades i penjolls— menja ufanós un plat de bullit, mentre mira la resta dels parroquians com si anàrem a furtar-li l’àpat...

M’assec a un lloc discret des d’on puc controlar les evolucions dels clients. Mogut per una fam canina, demane al taverner un plat de sopa, un tros de cérvol rostit i una gerra de vi per animar la pitança.

Em serveix una bellíssima jove de cabells de foc i ulls negres com aranyons que brillen amb l’esplendor d’un milió d’estels. Les seues formes són túrgides i delicades, la seua pell és suau i bruna: anhelada deessa dels turons llòbrecs del meu subconscient, els seus llavis són la fruita prohibida de l’Edèn, sagrada poma de les terres del Valhalla...

L’agafe tendrament de la mà.

—Et conec... —li dic.

—Sóc l’esposa del taverner —em diu, mentre m’amolla tot d’una i deixa la resta del meu menjar sobre la taula. És curiós, recorde haver vist aquesta mateixa xica aquesta mateixa nit en un pub del Carme i, de fet, la seua parella semblava un ogre...

Una estranya coincidència?

En la sopa, neden alguns elements que fan que em vinga al cap la imatge de l’aigua dels abeuradors. Millor ataque el rostit. Està veritablement bo, exquisit...

No tindran una mica de quetxup?

S’ha acabat la gerra de vi i en demane una altra per tal d’ofegar l’alarit escandalós de les meues penes, l’àcid lament de les meues neurones. Cal que arribe a la fi d’aquest malson.

Incontinències, per JC Ventura

13

La vida no és més que la prolongada ressaca d’una apocalíptica borratxera que no s’ha esdevingut mai.

—Veig que encara no saps que la tristor sura en l’alcohol...

Sense que m’adonara, l’indefinible home-xiquet del barret de xampinyó s’ha assegut a la meua taula i em parla amigablement.

—Què em proposes?

—No res, —cala fondament de la seua pipa— només intente ajudar-te amb el teu problema —conclou, mentre expulsa un dens bromall de fum.

—Parla —li pregue.

—Em diuen Pere Panxut de la Vall Píndola i sóc traficant de substàncies psicotròpiques i estupefaents il·legals. He vist que estaves malenconiós i crec que necessites algun dels meus remeis. ¿Potser no saps que els mals rotllos s’esvaneixen amb la boirina de la saludable brossa dels nans?

—Què m’ofereixes?

—Tinc la millor brossa dels nans importada dels horts del llunyà regne de Pantaflorit: una sola calada t’obrirà les portes de noves realitats. Tanmateix, si el que vols és al·lucinar de veres, tinc els fabulosos bolets de l’eterna alegria que et permetran teletransportar-te a un altre món sense moure’t de la cadira. També, si ho vols, puc preparar en vint-i-quatre hores qualsevol tipus de poció o elixir amb tota mena d’efectes miraculosos, com ara: llevar el mal d’ull, potenciar la virilitat, espantar els esperits malèvols, evitar la fam al tercer món, atraure les donzelles, allargar la vida, curar un constipat, donar gust de peix a la carn, incrementar la intel·ligència, allunyar els mosquits, desfer les pedres de ronyó, eliminar la cel·lulitis, aconseguir un bon cutis, trencar encanteris, canviar el color d’ulls, adobar les amanides, eradicar la corrupció política, reduir el greix abdominal, facilitar la digestió, mantenir-te despert dies i dies, o obtenir la salvació divina. I tot això cent per cent sense additius: ni colorants ni conservants. Què em dius?

—I per al mal de cap? —li pregunte, un tant desconcertat pel seu llarg soliloqui.

Incontinències, per JC Ventura

14

El tal Pere Panxut s’alça indignat de la cadira i s’allunya deixant-me una Aspirina damunt la taula.

No n’hi havia per tant —crec—.

Guarde l’Aspirina...

Poc després, el gnom verdgroguenc del bullit —segons pareix, irritat per l’escàndol que fan els set nans ballant desenfrenats sobre la taula—, en anar-se’n cap a la eixida, passa pel meu costat...

—Escolte, —l’interpel·le una mica ebri— és vosté de per ací?

—Que em veus cara de foraster? —em contesta de mala gana.

Intente no riure’m...

—Podria saber on va? És que estic una mica desorientat i, tal volta, em podria acompanyar al meu carrer...

—No tinc temps a perdre, el meu camí duu cap a la lluita revolucionària d’alliberament del meu poble esclavitzat sota les argolles de l’estat central opressor i corrupte.

Els meus germans del Nord han estat tiranitzats durant segles per un govern antidemocràtic i una monarquia il·legítima. La meua meta és unir-me als altres guerrillers gnoms de l’esquerra abertzale i aconseguir la supressió de les forces ocupacionals de coerció armada. ¡Cap agressió sense resposta!

—I...?

—No tinc temps d’ocupar-me de problemes irrellevants com el teu!

—Per a mi no és irrellevant! —proteste enèrgicament.

—M’és igual —diu, donant-me l’esquena, mentre es carrega al llom un feixuc martell de guerra més gran que ell.

El gnom se’n va i, aleshores, faig una ullada a l’enigmàtic vell del cantó. Donat que la darrera experiència amb nans borratxos no m’ha resultat massa esclaridora, aquest subjecte —que continua concentrat en els seus escrits— sembla ser la meua última esperança per trobar el camí de tornada. Quan m’arrime a ell, observe com mou les mans amb parsimoniosos moviments mentre recita el contingut d’una de les fulles profusament adornades del seu llibre.

Incontinències, per JC Ventura

15

Comprenc que —tal i com van les coses— el vell deu ser un poderós mag assajant un delicat sortilegi. Amb les mans modela forces sobrenaturals que escapen a l’enteniment normal de les persones, mentre cuitadament pronuncia les paraules arcanes que revelen l’autèntic nom de les coses, deslligant-hi els esperits elementals i posant-los sota les seues ordres. En tal cas, tractant-se d’energies místiques que necessiten de la màxima abstracció per ser manipulades, no hauria de destorbar-lo...

—Perdone’m —l’interrompisc.

—Ummnn! —obtinc com a única contestació.

—Escolte, per favor —insistisc.

—Umnnmn, umn, umnm, unmnm!!!

—Jo voldria... —persevere.

—Què vols tu? —es gira, per fi, una mica enfadat.

—Jo voldria...

—Si, ja sé, ja ho sé: t’has perdut i t’agradaria saber com tornar a ta casa i com que jo sóc un savi mag voldries que t’aconsellara. No? —Com ho ha sabut? —pregunte, sobrevingut per la més absoluta perplexitat.

—Doncs perquè sóc un portentós bruixot: endevine el passat, el present, el futur, el D.N.I i, fins i tot, de vegades, si estic fi, la combinació de La Primitiva.

—Aleshores...

—Aleshores, què?

—Aleshores, em pot aconsellar?

El bruixot em mira fixament, els seus grans ulls blau turquesa, emergint sota la frondositat de les seues espesses celles d’argent, es claven amb assossegada impetuositat en la meua mirada, com si sondaren la meua ànima furgant Déu sap quin freudià racó de la meua ment. Ansiós, espere la seua resposta...

—La realitat no és més que el reflex d’allò que veus sobre el fràgil mirall del teu subconscient —manifesta amb règia providència.

Incontinències, per JC Ventura

16

Després de sospesar pausadament les seues paraules i no traure’n cap conclusió en clar, li dic: —Això és un pensament que ja he tingut en alguns moments de depressió, ¿no podria donar-me un consell més concret?

—No. —Per què?

—Sóc un bruixot i la meua erudició ve de poders impenetrables per als no iniciats. Et correspon a tu discernir el significat de les meues paraules.

—¿I no podria vosté fer alguna mena de truc extraordinari que em permeta tornar a ma casa per via astral, posem per cas?

—No, només tinc llicència per a la investigació astronòmica, astrològica, nigromàntica i cabalística i, per descomptat, per a la lectura del tarot via telefònica i l’endevinació mitjançant la bola de cristall.

—I un encanteri fàcil, com ara invocar un autobús de l’EMT o un taxi, no el pot fer?

—No. —La invocació del taxi seria per via telefònica, a Tele-Taxi, la cridada la pagaria jo...

—Ja t’he dit que no!

Dimitisc de l’ajuda del mag. Pague el sopar, isc de l’endimoniada taverna i m’endinse en el bosc sense rumb fix.

Segueix essent fosc. Ara plou. Lentament, una a una, diminutes gotes d’aigua impregnen el meu cap i la meua roba martellejant-me el seny. El bell forest d’abans va deixant pas a una escabrosa selva d’ombres deformes, grotesques i esperpèntiques. De nou, arropat pels delicats braços de la foscor, sota la dansa desordenada de petites llums celestials, sobre el mateix terra que un dia m’ha d’acollir eternament, camine...

El ritme de la pluja augmenta per moments. Se sent un bram, després, més. Camine, extasiat, divague. Tot s’omple de llampecs. Furiós, el déu de les tronades interpreta la simfonia natural de la desolació. Davant meu, al centre d’una clariana, un ancestral roure esclata en mil flamejants bocins colpejat per un violent raig. Alienat, boig, lliure, balle eixelebrat al volIncontinències, per JC Ventura

17

tant de la colossal foguera, al compàs d’una encisadora tonada d’etèries palmes, timbals i panderetes conjugades amb el perpetu crepitar de la mística flamarada. I danse i danse sota l’escalf del foc purificador fins caure extenuat vora les brases de la pira.

***

Els rutilants cabells del primer fulgor de l’albada banyen el meu rostre, despertantme. M’alce. El cap em fa voltes, potser m’he refredat amb la tempesta. M’encenc una cigarreta. El fum, sinuós, acarona el meu semblant i escalfa les meues entranyes. Trac l’Aspirina de la butxaca on l’havia guardada i l’examine amb deteniment.

A saber de què està feta!

La llance dins les cendres de la fogata del roure...

Acte seguit, amb un xicotet clapit, l’Aspirina esclata i, d’entre les brases, es materialitza, sensualment vestida, la xica de la taverna amb quatre ales cristal·lines sobreeixint-li de l’esquena i rodejada d’una tèrbola aurèola lluminosa. La seua nuesa fa —si això és realment possible— que el seu atractiu siga més abassegador encara.

—Què fas tu ací?

—Sóc la fada de l’Aspirina i he vingut per ajudar-te a solucionar el teu problema —em respon amb harmoniosa veu.

—Jo em pensava que em concediries tres desitjos...

—Això és en els altres contes on els protagonistes són menors de dihuit anys...

—Ah... —afirme, una mica decebut.

—Amb tu, —continua— sols em limitaré a fer que tornes a ta casa.

—D’acord, què he de fer?

—Segueix-me, et duré cap la fortalesa d’un poderosíssim mag que habita al centre d’aquest bosc. Segur que ell sabrà la manera de fer-te tornar...

—Estic un poquet fart de poderosíssims mags, no em cauen massa bé, saps?

—intente protestar.

Incontinències, per JC Ventura

18

—No et queda altre remei, o trobes al mag o...

—O què...?

—O pots quedar-te atrapat ací per sempre...

—D’acord, faré el que tu digues —conteste resignat.

La fada s’encongeix fins assolir les mides d’un pot de Coca-Cola. Després, tots dos, ella volant al capdavant i jo seguint-la de prop, ens endinsem en l’espessor del bosc.

Camegem bona cosa fins que, sobtadament, ella s’atura i, amb un sensual moviment de les ales, fa caure un polsim brillant sobre els meus ulls. Tot seguit, contemple meravellat una esplèndida construcció de marbre opac que s’erigeix majestuosa davant nostre. Es tracta d’una descomunal torre composada per blocs cuneïformes de pedra polida caòticament superposats. En la punta d’aquesta inexpugnable fortificació, resplendeix una llum tènue que ix de la finestra d’una cambra situada a dalt de tot. Pel que fa a la resta de l’edifici, no sembla haver-hi cap altra obertura i, donat que la base de la torre està totalment circumdada per una enorme bardissa de roses multicolors, tampoc no pareix haver-hi cap porta d’entrada.

—Què he de fer ara? —pregunte, tot intrigat.

—Ara has de descobrir la manera d’entrar-hi i, una vegada dins, has d’aconseguir arribar davant la presència del mag. Si ho aconsegueixes, ell et tornarà a ta casa. Però, vés amb compte: el mag és el més expert il·lusionista d’aquestes terres, molts dels que han intentat arribar a veure’l han mort pel camí...

—És tot? —pregunte.

Al instant, amb un simple paf, l’adorable fada s’esvaneix...

Encara no he assumit la seua partença, quan sent un tremebund gemec de gat i veig que alguna cosa cau vertiginosament per la finestra de la torre i s’estavella contra el rosal.

M’acoste per veure què ha passat...

D’entre els matolls, apareix, cobert d’espines, un gat persa blau que duu unes ulleres de cul de got giravoltades a l’estil de Rappel. Passant amb absoluta indiferència davant dels meus nassos, es queda mirant-me i diu: —Si ho torna a fer, el denunciaré a la Societat Protectora d’Animals!

Incontinències, per JC Ventura

19

Bocabadat, amb el llavi inferior penjant gairebé fins tocar el terra, veig com tranquil·lament s’asseu sobre la soca d’un arbre talat prop de la torre i, literalment, es dissipa.

Quan per fi aconseguisc sobreposar-me’n, jo també m’assec damunt la mateixa soca i —també “literalment”— em dissipe, issipe, ssipe, sipe, ipe, pe, e...

***

Em trobe a l’interior d’un túnel humit i fosc excavat en la terra. Al final del corredor, hi ha una porta oberta de la qual brolla una tranquil·litzadora claror. Esbossada entre la llum, veig la silueta del gat persa plantat davant l’arcada.

Camine cap a ell...

—Què fas tu ací? —m’interroga el felí amb petulància.

—He vingut a veure al bruixot de la torre. I tu qui ets?

—Em diuen Gat i sóc el majordom i relacions públiques del bruixot —fa una pausa per ajustar-se les ulleres—. De manera que tu ets el nou visitant que esperàvem, ah?

—Supose...

—Bé, supose que deus ser tu. Ara és quan jo et faig el discurset al·legòric de costum: “Quan travesses aquesta arcada, et trobaràs dins d’un tortuós laberint amb una sola eixida. Al laberint, hi trobaràs innumerables perills mortals així com trampes i esfereïdors monstres que poden destruir-te, en el millor dels casos, o tornar-te boig de per vida, en el pitjor. Si hi entres, sols podràs sortir per l’única eixida existent, i sols la trobaràs si eludeixes el camí de la realitat. Queda clar?

—Hi ha cap alternativa millor? —qüestione, poc convençut.

—Ho dubte.

—Ja m’ho pensava jo. En eixe cas...

—En eixe cas, has de signar-me aquest paperet —em mostra un tros de pergamí escrit i comença a llegir-lo— com a que “en plenes facultats físiques i mentals accedeixes a entrar per pròpia voluntat al laberint i, en cas de mort, natural o accidental, deixes en herència totes Incontinències, per JC Ventura

20

les teues possessions al bruixot”. Si t’interessa, també pots marcar amb una ix la clàusula que estipula que “en cas de mort, cedeixes el teu cos i els teus òrgans a la investigació científica o a uns altres fins relacionats”. Estem?

Tot i que no tinc massa clar això de les plenes facultats, signe.

Gat s’esfuma a l’instant.

Travesse l’arcada i penetre dins el laberint.

Les parets estan constituïdes per voluminoses arrels juxtaposades que traspassen el sostre dels amplis corredors. El pis és d’humida terra i una misteriosa lluentor difusa il·lumina tot l’indret...

Em capgire. Uns llargs apèndixs vegetals s’afanyen a cobrir i segellar l’entrada.

Camine fins a la primera bifurcació: dreta o esquerra? Esquerra, sempre! Continue.

Arribe ara a un encreuament. Al recte. Hi ha un cantó que gira a la dreta. A uns metres del cantó, hi ha l’esquelet d’algú que, augurant el meu futur, no va saber trobar l’eixida. Per primera vegada en la meua vida, em trobe cara a cara davant la mort. La meua primera reacció és de pànic, la segona és una rialla absurda: la comprensió d’un sense-sentit.

El cadàver aferra fermament una espasa tota rovellada en una mà i una cantimplora en l’altra. Trencant-li els ossos, agafe ambdós objectes —tal volta els necessitaré més avant—.

Olore el contingut de la cantimplora i m’empasse un parell de glops. Sembla aiguardent una mica passat, però m’apanya com a desdejuni. Tot seguit, l’esquelet s’alça amenaçant-me i jo li pegue fort amb la seua arma, fent que es desplome com un castell de naips...

Avance cap a...

Què importa?

A la dreta, a l’esquerra, al recte, esquerra, esquerra, dreta, dreta, endavant, esquerra, dreta, dreta, esquerra. Una porta: un wàter! Descarregue mentre em fume una cigarreta i fullege el play-boy. Una altra vegada esquerra, esquerra, recte, dreta, gire, dreta, esquerra, recte, recte, baixe, puge...

En girar un cantó, veig una horripilant aranya peluda de brutals dimensions que, despenjant-se vertiginosament per la seua teranyina, corre a empaitar-me, mentre em mostra faIncontinències, per JC Ventura

21

molenca la seua fosca gola. Tinc una espasa, però no sóc cap cavaller de cap hòstia consagrada. Córrec desfent el meu camí: baixe, recte, recte, esquerra, dreta, recte, esquerra. ¿O era dreta? Una eixida: un armari! M’amague dins fins que sent l’aranya passar de llarg...

Isc de l’armari.

De nou a l’esquerra, recte, dreta, una bifurcació, guaite: ¡un enorme drac rosat m’escup una letal flamarada que em sofrima les parpelles i per poc no em rosteix! Retorne, gire, puge, dreta, dreta, esquerra, un, dos, tres. Què està passant ací?

Em trobe de cara amb quatre esquelets que, fent un espaordidor soroll de carraca, corren cap a mi, empunyant unes llances ben esmolades.

Fuig d’allí a tota virolla!

Dreta, puge, gire, esquerra, esquerra. Caguen Déu, l’aranya peluda! Arrere, dreta, baixe, dreta, esquerra. Un pou sense fons. Descartat! Rodole cap amunt, cap a baix, cap a dalt, cap al centre, cap al PSPV, cap al PP, cap EU, cap a ERPV, cap al BNV, cap a UV, cap a...

Jo què sé!!!

Tombant a la dreta —o a l’esquerra—, em trobe amb l’esquelet del principi. Ara, duu la tíbia al braç, el cap als peus, la mà dreta al coll, el peu a la mà, el cúbit a l’entrecuix, les cadelles al genoll, el genoll al pit i s’acosta cap a mi una mica irritat. Darrere meu, sent l’alè del drac rosat que, pel que es veu, s’ha obstinat a donar-me foc sense que jo li’n demane. Sense pensar-m’ho dues vegades, li pegue un altre colp d’espasa a l’esquelet i es desmunta com un dominó gegant.

Dreta, baix, esquerra, dalt, un, dos, tres, esquerra...

Arribe a un corredor sense més eixida que una xicoteta finestra. L’òbric: ¿¡l’últim pis de l’Empire State Building!?

L’aranya peluda, seguida pels quatre esquelets de les llances, pel drac piròman rosat i per un exèrcit de barrufets calçats amb botes militars arriba fins al corredor on estic. Contemple la panoràmica, l’agònica perspectiva d’una caiguda sense fons. Tancant els ulls, bote...

Eludir el camí de la realitat.

Incontinències, per JC Ventura

22

Aparec al bell mig d’una immesurable sala on hi ha una llarguíssima escala de cargol a la qual li falten molts dels seus graons. Davant l’escala, hi ha un senyal lluminós que indica: “al laboratori del bruixot".

Estic fart de jocs i ximpleries...

Decidit, puge els graons a gatameus. Al final de les escales, trobe una gruixuda porta de fusta reforçada amb ferro que al mig té un baldó amb una sinistra gàrgola esculpida i una plaqueta d’argent on es llegeix: “Bartomeu de Grima, Llicenciat en Ciències Ocultes, Esotèriques i Paranormals per l’Institut Gonsales Lisondo d’Estudis Tel·lúrics” I, baix, posa: “Per entrar cal ser educat”.

Em rasque darrere l’orella, m’espolse, m’arregle una miqueta i pique amb força...

—No calia que picares tant fort! —renega bruscament la gàrgola del baldó, obrint de bat a bat els seus ulls.

—També tu parles!? —dic entre dents.

—Com que si també jo parle!? És clar que parle! Que potser no m’has sentit?

—renega de nou.

—Bé, bé, no crides tant! —dic, tractant de calmar-la.

—Què vols?

—Vull entrar —afirme amb resolució digna d’una rèplica d’Aristòtil.

—Que original! —riu—. Tots els qui vénen ací volen entrar, però jo estic per no deixar-los passar sense una bona raó. Tens una bona raó tu? Per què vols entrar?

—Vull parlar amb el mag.

—Per què vols parlar amb el mag, el coneixes?

—No, no el conec, però vull parlar amb ell...

—No canvies de tema! Què opines de la Teoria de la Relativitat?

—No tinc una opinió formada al respecte.

—Vaja! I de la metamorfosi del cuc de seda?

Incontinències, per JC Ventura

23

—¿...?

—Tampoc no tindràs una solució per al forat de la capa d’ozó, veritat?

—Doncs ho sent molt, però no...

—Per no parlar del procés de cristal·lització del plutoni, m’equivoque?

—En absolut —consteste, una mica afrontat.

—Saps quina és l’esperança mitjana de vida d’una tortuga marina?

—Eixa pregunta és del Trivial??? —pregunte, totalment frustrat.

—¿...?

Amb un estrident soroll la porta s’obre lentament, mentre la gàrgola del baldó —segons deduisc de la seua expressió pensativa— medita profundament la meua qüestió...

Enfront de la porta, assegut sobre un enorme coixí de plomes, acaronant Gat entre les cames, Bob Marley, envoltat d’una densa fumaguera, em mira fixament i amb la mà dreta m’assenyala un mirall de grans proporcions.

Sense dilacions em dirigisc al mirall...

Sobre la llisa superfície especular, veig reflectida la meua figura depravada i entristida a l’interior d’un vagó de metro.

—Don’t worry, be happy —sent com un dèbil ressò als paranys més recòndits del meu pensament.

Colpege amb ràbia el cristall.

***

Un segurata em subjecta amb violència.

—T’has tornat boig? Pertorbat de merda!

Els dos pijos endiumenjats murmuren, mirant-me amb menyspreu i perplexitat...

***

Incontinències, per JC Ventura

24

Torne alguns dies després a casa cansat, desfet i fitxat per vandalisme. Sols vull gitarme, sols dormir-me i fugir de nou, però el rebombori incessant d’un exèrcit de barrufets desfilant marcialment a l’altre costat de la finestra no em deixa reposar en pau.

Benimaclet, 1998 Incontinències, per JC Ventura

25

Roda la trola

Roda la bola res no l’atura ni la controla.

Roda la trola i rere la imatge el món tremola.

Roda la bola res no l’espanta ni l’esperona.

Roda la bola cau el capvespre i la nit s’esmicola.

Roda i tomba gira i desfà tot el que troba.

Roda i retrona res no la frena ni l’encaixona.

Roda la trola, res no l’eixampla creix ella sola.

Roda rondant busca l’inici i troba el final.

Roda la bola a tots encisa a tots emociona.

Roda la bola, roda la trola.

Roda rodant, capitombant, davallant, roda botant, roda endavant, roda en redó roda en quadrat: per molt que rodes a la roda tornaràs.

Incontinències, per JC Ventura

26

L’autobús cap a enlloc

Són les set, fa una intensa fredor que penetra fins al moll dels ossos i ha començat a gotinyar. El paisatge està cobert per un llençol boirós de grisa malenconia, els cotxes descansen silenciosos contra les voreres, i jo, única viatgera d’aquestes hores intempestives, espere amb somnolència que el primer autobús de la matinada em duga novament cap a la meua rutinària condemna laboral. És l’hora. L’autobús deu d’estar al caure...

Sense cap explicació lògica —o millor dit, sense cap mena d’explicació— el bus, en lloc d’arribar per la calçada com fa sovint, descendeix de les altures envoltat per una aura celestial i, aleshores, m’obre les portes de bat a bat.

Efectivament, l’autobús estava “al caure”...

De l’interior, arriba un aldarull infernal de veus estressades què discuteixen acaloradament. Sense cap altre remei, obligada per la situació circumstancial i per les circumstàncies situacionals, hi puge resignada.

Una vegada dins, el conductor, un tipus llargarut com l’ombra d’un pi i amb evidents reminiscències d’un ancestral mongolisme endogàmic, em saluda amb protocol·lària beatitud.

—Hola, me llena de orgullo y satisfacción tenerle de pasajero.

El tio vesteix un uniforme verd militar creuat de dalt a baix per una banda rojigualda i decorat amb més penjolls que una Mare de Déu. Tanmateix, el més curiós d’aquest subjecte és que recolza els peus tranquil·lament sobre el volant i sembla que estiga absolutistament al marge de la conducció.

Bé, amb l’evolució de la tècnica moderna, ja se sap que tot és possible...

Sota l’aparell de ticar, un cartell amb grans lletrotes m’indica que, facultativament, per aquest trajecte només és vàlid el D.N.I. Sort que encara no l’he cremat...

Incontinències, per JC Ventura

27

Dring! Dring! Tique.

Amb la primera ullada, la fauna del vehicle em sembla extraordinàriament anormal.

Amb la segona me n’adone que és, simplement, espaordidora: no hi ha les típiques xafarderes que bramen de punta a punta els problemes de salut de les seues sogres; no hi ha els clàssics vells arrugats que mai no se sap on van; no hi ha els adolescents carregats de motxilles que riuen innocents; ni tampoc els típics yuppies que remiren tothom de dalt a baix; ni les compradores compulsives de les rebaixes del Corte Inglés; ni els obrers que fan olor a entrepà de truita de faves i amollen tota mena d’animalades a les xicones; ni tan sols els universitaris adormissats que se’n van directes cap al bar...

No. Allí dins sols hi ha homes amb vestit i corbata llegint diaris diversos i conversant sobre temes d’allò més trivial.

Sense dilacions, creue de banda a banda el corredor i m’assec tota sola a l’última filera, on sóc ignorada per tothom. Ells, mentrestant, continuen impassiblement amb els seus importants afers: uns comenten entre riotes la qualitat del cul de les seues noves secretàries, alguns repiquen parsimoniosament les tecles de l’ordinador portàtil, d’altres fan telefonades eròtiques des dels seus mòbils last generation i la resta contemplen metòdicament el seu rellotge daurat, fumant cigars de luxe amb la seguretat que les prohibicions pel bé de la salut pública no s’han fet per a ells.

En vista del panorama, quan el vehicle es posa en marxa, tanque els ulls.

***

Dring! dring!

En un moment indeterminat, sona una campaneta que fa que em desperte pensant que algú ha timbrat la seua parada.

Incontinències, per JC Ventura

28

No és així. Fora continua fosc i només s’entreveu la llum de les faroles esvanir-se vertiginosament. Els homes encorbatats guarden un silenci ultratòmbic i un que abans seia prop del conductor, s’està ara dempeus al bell mig del corredor tot agitant una campaneta daurada i escridassant autoritàriament: —Silenci, senyories, silenci!

No entenc res...

Acte seguit, l’home colpeja repetidament un taulell de fusta amb un martell dels que s’empren per trencar les finestres en cas d’emergència i, amb caire solemne, diu: —Done per començada —pausa per mantindre el suspens— la primera sessió oficial del Debat sobre l’Estat de l’Autobús.

Continue sense entendre ni un borrall...

—La primera qüestió a debatre —continua dient l’home— serà la següent: ¿els xiclets enganxats sota els seients són o no un assumpte d’interès general? ¿...?

—...Té la paraula el president del grup majoritari: el Partit dels Passatgers.

Un senyor baixet i lleig amb bigoti i aires totalitaris que ocupa el primer seient de la fila de la dreta, s’alça amb supèrbia i, situant-se al centre del corredor, comença a llegir un bloc de dos o tres mil fulls amb una retòrica ben feixuga i mancada de tot carisma. El seu discurs —pam dalt, pam baix— es pot resumir de la següent manera: “Mire usté, des de temps immemorables, la gent ha enganxat xiclets al cul dels seients. Els passatgers que el seu partit representa consideren una part fonamental de la seua cultura gaudir de la visió dels xiclets enganxats al cul dels seients. Per tant, no es pot tolerar la codificació dels xiclets com si foren un entreteniment banal com la literatura, el cinema o el teatre... ” En acabar les seues paraules, els passatgers de la part dreta aplaudeixen amb fervor, els de l’esquerra protesten esvalotadament.

Sense saber ben bé per què, em fa l’efecte que estic a una aula del parvulari...

—Silenci senyories, silenci!

Incontinències, per JC Ventura

29

Arriba ara el torn de l’oposició. Pren la paraula un senyor barroer amb cara de pitbull entristit que seu al capdavant de la fila de l’esquerra. També sosté un interminable munt de fulles que s’afanya a recitar des de la tribuna central. El seu discurs és imprecís i ve farcit d’improperis adreçats al senyor del bigotet. Tanmateix, no afegeix res d’interessant a la qüestió. Simplement, es limita a dir que: “Allò important per als Passatgers Seguts On Escau, allò veritablement important, és la protecció dels viatgers: s’ha d’omplir l’autobús de forces de seguretat amb tricornis i uniformes verds que vetllen pel passatge amb el finançament dels fons reservats del trajecte i deixar de banda les polèmiques estèrils”.

El mateix d’abans però a la inversa: els que seuen a l’esquerra aplaudeixen sorollosament, els de la dreta clamen i xiulen tots plegats com si es tractara d’un cas col·lectiu de regressió a la infantesa.

—Silenci, senyories, silenci... —cops de martell—, té la paraula, per a finalitzar el primer tema de debat, el representant del grup Exigim Urinaris.

Del darrer seient de la fila de l’esquerra s’erigeix amb caire profètic un homenet seré i envellit que tots miren com si no estigués bé del cap.

—Mm... —barboteja, dubta, pareix que tinga coses importants a dir—. Estimadíssimes senyories, allò veritablement important...

—Vaja concloent, senyoria —l’incita el tipus del martell—, ja sap que el temps d’intervenció de cada parlamentari és directament proporcional al grau de representació autobusària que el seu partit va obtindre en les passades eleccions...

—Allò veritablement important...

—El seu temps s’ha exhaurit —talla el moderador—. Gràcies, senyoria.

Ningú no aplaudeix i l’home seu amb gest resignat.

Com que el pobrissó està assegut just davant meu, m’acoste al seu lloc i l’interpel·le encuriosida: —Disculpe’m, què és allò veritablement important? M’ha deixat intrigada.

L’home es queda mirant-me una mica atònit i, finalment, sentencia: Incontinències, per JC Ventura

30

—Allò veritablement important... —torna a dubtar: ara sí estic convençuda que té coses transcendentals a dir—. Allò veritablement important per al passatge sobirà és que els xiclets siguen un bé de propietat pública i així els passatgers puguen gaudir quan vulguen de la seua contemplació.

Sense comentaris...

Durant els trenta o quaranta minuts següents, se succeeixen una sèrie de qüestions numèriques, puntuals i incomprensibles que em confirmen que m’he enganyat d’autobús i he pujat a un que transporta bojos cap al manicomi. Les xarrades que ara se senten estan contínuament sobtades de lleis orgàniques, reials decrets, articles constitucionals i enunciats del tipus: “u barra tres-cents cinquanta-dos, de, guionet, clàusula a prima, parèntesi mil noucents seixanta-quatre, subapartat ix”, i d’altres bajanades per l’estil...

Després, amb la mateixa diligència, es tracten temes com l’enduriment de les sancions per als passatgers que es comporten indegudament o la creació de seients a temps parcial amb contractes miserables per aquells que no tenen on seure. Tot se soluciona, però, augmentant les tarifes dels fumadors, retallant les despeses en salubritat, congelant els sous dels mecànics de la companyia, i modificant —tal volta empitjorant— alguna que altra normativa absurda.

Arribats a aquest punt, tot d’una, es crea una gran expectació entre els magistrats.

Tots ells estan nerviosos i es miren neguitosament. Sembla que està a punt de debatre’s un assumpte rellevant de veres.

Justa la fusta...

—Per concloure la sessió senyories —anuncia greument el president de la cambra—, queda pendent la votació a mà alçada sobre la conveniència de privatitzar les rodes de l’autobús.

Mormols...

—Vots a favor?

Tota la fila de la dreta alça ipso facto el braç.

—Vots en contra?

Tots els de la fila esquerra alcen tot d’una el braç.

Incontinències, per JC Ventura

31

Clamor general...

—Silenci, senyories, silenci! —l’home del martellet colpeja el taulell exasperat fins que tothom s’asserena.

De nou, es fa una quietud sobrenatural. El president de la cambra realitza uns complicats càlculs matemàtics amb els dits i, per fi, atordit, exposa el resultat.

—Manda güevos, s’ha produït un empat!

Una multitudinària cridòria indignada irromp en l’autobús, s’enlairen les protestes i cauen les acusacions. Els passatgers fan palmes escandalosament sobre els seients com si estigueren tocats del bolet, els portaveus dels partits exigeixen un recompte dels vots...

Pom! Pom! Pom! Trons enfurits de martell.

Mig martell revola esquinçat i colpeja el cap del conductor: demà passat hi haurà tres jornades de dol.

—Silenci, senyories, silenci!

Es repeteix la votació...

—Vots a favor?

—Vots en contra?

Blablablà, blablablà...

—Resultat: una altra volta empat!

Es tornen tots bojos i, acte seguit, dotzenes d’esguards es clavem ferotgement sobre mi, menjant-se’m amb el negre dels ulls.

Jo, amb la tranquil·litat que em dóna saber que tinc jo l’última paraula, pique el timbre i escolte el dring! alliberador.

—Ho sent, aquesta és la meua parada.

***

Incontinències, per JC Ventura

32

En baixar, veig que altres autobusos més menuts segueixen al meu de prop. Són autònoms, però sembla que estan lligats al principal per invisibles cadenes. Dels seus respectius interiors també m’arriba un rebombori atuïdor.

Potser un d’aquestos autobusos és el meu...

Potser m’hauria de desplaçar en bicicleta a partir d’ara...

Benimaclet, 1999 Incontinències, per JC Ventura

33

Barres, birres, bones bufes!

Boires, baixes burles, bastes blasfèmies, boques, bla bla bla bla buides botelles!

Incontinències, per JC Ventura

34

Paranoies en espiral

Em consta que, de vegades, les drogues poden provocar allò que es coneix com estats alterats de consciència. Tanmateix, el que em va ocórrer fa un parell de nits a un antre de la barriada no va ser cosa d’un deliri d’alcohol ni de cap altra substància química prohibida o legitimada. Fou quelcom que, simplement, pertany al terreny de la il·lògica quotidiana...

Hi havia entrat per fer-me’n una cerveseta i socialitzar un poc amb el veïnat, i també perquè tinc la ferma convicció que als bars es poden trobar bones històries si hom s’ho proposa seriosament. La qüestió és que, només vaig seure davant la barra, un tipus —què sols podria qualificar com a un individu una mica estrafolari— em va demanar foc per encendre’s un puret i, tot seguit, sense que vingués al cas però amb inusitada calma, es va ajustar les seues ulleres de cul de got i em va dir: —És curiós...

—És curiós el què? —vaig fer jo, tot estranyat.

—Mire, li he d’explicar una cosa que potser no es creurà, però que és de deveres insòlita. Pare molta atenció...

L’home arrossegava les paraules i les escopia amb una dicció una mica pastosa, però en realitat jo no tenia res millor a fer ni ningú millor amb qui xarrar i, a més a més —per què no admetre-ho?—, aquell subjecte mig alcohòlic i mig intel·lectual havia captat totalment la meua atenció des del primer instant...

—Si l’Univers és infinit —començà l’home, tornant-se a col·locar bé la muntura de les ulleres—, existeixen infinites possibilitats d’estar repetits infinites vegades en l’infinit Univers.

—¿...?

—M’explique: suposem que la nostra existència es basa en un fluctuós atzar de casualitats, com per exemple una combinació de gens i de circumstàncies espai-temporals, on intervenen múltiples factors finits com ara espai, temps i matèria.

Incontinències, per JC Ventura

35

—¿¿¿...???

—Posem que la possibilitat de que és repetisca una d’aquestes combinacions és, més o menys, d’una entre un trilió de trilions. Ara bé, quants trilions de trilions hi ha en l’infinit?

—Eh...

—Resposta: infinits trilions de trilions. Així, per cada trilió de trilions, és a dir infinites vegades, estem repetits una vegada. Ho capta?

—No —vaig admetre avergonyit. Sincerament, no el seguia...

—Però si és molt senzill! Imagine’s que se’n feren infinits sortejos de loteria: ¿quantes vegades eixiria premiat el mateix número?

—Mnamnmn, umnmn... —les matemàtiques no havien estat mai el meu fort.

—Resposta: infinites vegades. Així doncs, ¡tot està repetit de manera infinita en l’Univers! Fins i tot nosaltres mateixos!!! Ho entén?

—Més o menys...

—Fantàstic! Aleshores, imagine’s ara que l’atzar, enlloc de formar la nostra combinació exacta, en forma una de semblant en la qual només un dels factors, com ara la fesomia del nas, canvia. ¡Hi hauria, llavors, infinites repeticions en què la forma, la grandària del nas i fins i tot la mateixa textura dels mocs serien diferents! De la mateixa manera, a més de la fesomia del nas, són múltiples les variacions que es poden establir i, per tant, obtindre’n infinites permutacions permutades infinitament. I així, si l’Univers fóra infinit, estaríem repetits infinites vegades d’infinites maneres en infinits temps i espais. Ho entén?

—Sí... O no... Però què vol dir-me amb tot això???

Jo estava absolutament perplex davant tota aquella xerrameca aritmètica. O aquell tipus era un geni incomprès, o un borratxo de la pitjor estofa: un xerrarum metaphisicus incontenibilis. Tot d’una, es féu els cabells cap a rere amb la mà, es recalibrà les ulleres i donà una fonda calada al seu puret...

—Mire vosté, aquesta teoria l’he estat paint durant lustres d’investigació, meditació i experimentació mitjançant complicats mètodes combinatoris. Si l’Univers fóra infinit, seria un hipòtesi plausible, digna del més elevat guardó científic, i mai no podríem corroborar-la Incontinències, per JC Ventura

36

físicament, perquè essent l’espai infinit les possibilitats de trobar-nos amb un dels nostres infinits sòsies seria tan ínfima que resultaria irrisòria. El problema, però...

—N’hi ha cap problema...? —vaig fer una mica decebut, sentint esvair-se de sobte les meues possibilitats de trobar una de les infinites permutacions de la Naomi Campbell més jove i amb certa deferència pels bohemis com jo...

—El problema, però —continuà l’home—, és que aquest mateix matí li he presentat a un catedràtic de Lògica i Matemàtica la meua teoria i m’ha fet veure que les meues suposicions eren completament errònies i que m’equivocava de dalt a baix.

—I aleshores...?

—Aleshores he vingut ací i, després de vint-i-dos whiskys, ja havia començat a acceptar el meu fracàs i assumir la meua errada quan, de sobte, han aparegut per ací vosté i el seu doble.

—El meu doble!???

—Sí, està assegut al seu costat i és igualet punt per punt a vosté i, si continua burlantse de mi amb eixa expressió tan canalla, li trencaré la cara per fill de puta...

Benimaclet, 1999 Incontinències, per JC Ventura

37

¿?

Per a què lluitar, si ningú no lluita...?

Per a què plorar, si ni ningú no plora...?

Per a què cridar, si ningú no crida...?

Per a què somiar, si ningú no somia...?

Lluitar... per a que ningú no plore.

Plorar... per a que ningú no haja de cridar.

Cridar... per a que ningú no deixe de somiar.

Somiar... per a que ningú no sia més ningú!

Incontinències, per JC Ventura

38

L’enigma dels somnis trencats

El paisatge es diluí com tenyit per una pinzellada d’irrealitat, el cel s’encapotà de sobte amb núvols tenyits pel blau-rosat de l’aurora i el barbotejant estrèpit del despertar de la ciutat es fongué en una absoluta calma que només curtes ràfegues de vent gosaven profanar.

Tots els vehicles que emplenaven els carrers deturaren la seua marxa i, com per efecte d’un arcà encís, la metròpoli sencera caigué profundament sumida en una assossegada quietud. Ni el molest enrenou del trànsit ni el molest clamor dels despertadors ni el tranquil cantussejar de les aus vespertines s’atrevien a murmurar. Era com si el temps, tot d'una, s’hagués detingut.

Tot seguit, carrers i avingudes quedaren cobertes per un dens bromall que reptava sibil·lí pertot arreu, convertint els edificis en cimeres borrascoses. Sobre la terrassa del més alt gratacel, l’adolescent se sentí embadalit, mentre l’anaven rodejant els espessos vapors que serpentejaven sinuosament i que s’entreteixien entre els corredors d’aquella gran ciutat com cabaloses corrents de boira que fluïen al seu voltant i confluïen on ell es trobava. Aviat, sols hi hagué en aquella urbs un enorme teixit entramat d’humida bromera, dins del qual es trobava el jove, contemplant l’encisador esbós d’una vasta teranyina etèria estenent-se davant seu.

Al bell mig del terrat, llavors, aparegué d'improvís la més tètrica criatura que ulls humans haguessen mai contemplat. La sola visió ja espantava, els seus pausats moviments induïen al terror i el seu fred esguard feia tremolar l’esperit. De naturalesa híbrida, l’ésser que s’erigia davant seu era una simbiosi, una esperpèntica mixtura de monstruositat i bellesa. Mig aranya i mig dona, aquell horror de surrealista mitologia es componia a parts iguals del tors d’una decrèpita dama i de l’abdomen artròpode d’una gegantina vídua negra. Fet bocins, un mantell grisenc de sedosa i translúcida textura cobria el seu demacrat cos com una mortalla.

El seu semblant esgrogueït, tot solcat de plecs i arrugues, semblava un macabre mosaic de laments sobre el qual queien llargs feixos de llisos i blanquinosos cabells. Les seues mans, calloses i ossudes, sostenien amb esforç un punxegut bàcul de lluent metall. Arreu del seu descomunal abdomen, milers de rostres esculpits en carn viva gemegaven histèrics en silenci Incontinències, per JC Ventura

39

i, de l’extrem d’aquell horripilant apèndix, discorrent entre les seves potes afuades, no cessava de brollar aquella perpètua neula enrevessada capaç de glaçar els racons més profunds de l’ànima.

Aquella abominació clavà la seua mirada exànime en el xic i, amb veu dèbil i moribunda, li pregà maternalment: —Acosta’t, jove, perquè puga veure’t. La claror dels meus vells ulls està exhaurida i la meua vista ennuvolada. El sever pas dels anys ha corromput la meua matèria i s’ha acarnissat amb les meues despulles, només l’hàlit incòlume del meu esperit em manté encara viva...

L’adolescent vacil·là uns instants, indecís davant la perspectiva d’encarar-se amb aquell esgarrifós espantall. Tanmateix, un subtil pressentiment l’animà a apropar-se agosaradament: aquella criatura era la clau del seu destí i, passés el que passés, l’havia d’afrontar.

Les cames li tremolaven i, a cada pas, li calia reunir noves forces per tal de poder seguir avançant. En acostar-s’hi, descobrí que la boira que ho recobria tot era, en realitat, un torrent d’imatges oníriques que desafiaven el bon seny. Fluïen entre aquella espessor escenes que depassaven qualsevol lògica: un mico vestit de guàrdia urbà dirigia el tràfic d’un formiguer, un nen petit orinava al poal del fem de sa casa, una cuinera enorme fregia rellotges amb alegria, un polític feia un agressiu discurs davant d’un ramat d’ovelles, homes i dones nus gaudien del sexe en tota mena d’indrets i en tot tipus de posicions, torricons retorçuts sobre escarpats penya-segats custodiaven immensos paratges multicolors, un grapat de creients adoraven submisos el resplendor d’una llauna de refresc a l’interior d’un caixer automàtic, ossets de peluix jeien estripats pertot arreu, vaques amb ales sobrevolaven cels d’un blau pletòric, recòndits escenaris de ruïna i devastació cobrien infinites planícies blanques d’absoluta soledat, follets embogits trontollaven entre bolets vermells, llargs trens en forma de salsitxa penetraven en foscos túnels, lletjos dimonis sembraven la por i la desolació entre immenses flamarades, les mares es convertien en gripaus lascius i els pares es confessaven extraterrestres que calia exterminar, negres llops perseguien la canalla esparverada, temorosos rostres s’ocultaven sota el llit i belles trapezistes es despenjaven dels rajos platejats de la lluna...

Incontinències, per JC Ventura

40

Finalment, espaordit de cap a peus, arribà a tocar de la criatura. Ella recolzà la mà tot d'una sobre el seu muscle i, prement-lo suaument, li digué: —Ets un agraciat jovencell. Els meus ulls, cansats ja de tant de sargir, encara poden distingir bé la teua pell tibant i el teu somrís innocent. Com et diuen, xicot?

—Sigmund —contestà ell sense poder apartar la vista del terra.

—És un bonic nom, sí que ho és —comentà l’aranya barbotegant—. Crec que et recorde, tu ets el nen que somia sempre la mateixa cosa...

Aquelles eren unes sinistres paraules. Sigmund la fità esmaperdut i, veient-la, acudí al seu pensament una sobtada inspiració.

—I tu ets Ordina, la Filadora de Somnis... —remugà, atemorit.

—Aquest és, en efecte, el meu nom —li confirmà la bèstia arrossegant feixugament els seus vocables—. Feia tants segles que ningú no l’havia pronunciat, que gairebé no el recordava. Vosaltres, els joves, també heu oblidat. Heu oblidat que, molt de temps fa, establírem un pacte sagrat: jo us vaig prometre que filaria els vostres somnis perquè poguésseu descansar i, a canvi, vosaltres em prometéreu que mai no deixaríeu de somiar. No heu complert la vostra part del tracte —sentencià fredament—: heu abandonat els vostres propis somnis i els heu substituït per d’altres prefabricats, heu traït el nostre acord i jo prompte deixaré de filar les vostres quimeres...

—I com és que pots filar-les? —s’aventurà a inquirir Sigmund.

—Sóc un criatura filla de la realitat i de la invenció, un ésser fantàstic, la meua substància és la mateixa que la dels somnis i per això puc manipular-los segons els meus designis i transformar-los a voluntat...

El xaval mirà llavors el rostre erm de l’anciana i s’adonà que, sota aquella gruixuda capa de malícia i deformitat, una dèbil espurna de tendresa encara romania latent.

—Necessite que faces encara una cosa per mi: necessite que desfaces el meu antic somni i que, amb els seus fils, em modeles un de nou...

—Per què hauria de fer-ho? —replicà ella, amb indiferència.

—Perquè el meu era el somni del nen que vull deixar enrere...

Incontinències, per JC Ventura

41

—Ho sent, jove, el que em demanes és del tot impossible. Les meues mans no tornaran ja a filar cap nou ensomni: la fi s’aproxima, la pressent empaitant-me rere els núvols de la tempesta.

—Abans has d’ordir el meu somni. Si no ho fas, tot haurà estat inútil. ¡Jo no he deixat mai de somiar! Al contrari: he après que el camí del desig és l’únic que realment ens permet avançar. T’ho pregue, Filadora, fila nous móns per a mi!

La vetusta teixidora se’l mirà afligida i el seu esguard s’enterbolí amb un vel d’amarga tristesa. Mormolant inintel·ligibles frases de disgust, alçà altiva el rostre cap a l’horitzó i la seua mirada semblà perdre’s en l’enfarfegada negror del firmament. Després, colpejant dues vegades el terra amb el seu bàcul, féu aparèixer màgicament en les seues mans un rellotge de sorra daurada.

—D’acord, ho faré. Però abans hauràs de desvelar-me una incògnita que ha sigut per mi l’únic misteri que he estat incapaç d’esbrinar mai... —els ulls encongits de la parca li traspassaren l’ànima—. Ara bé, si no el resols abans que s’esgote el temps, t’engoliré sense miraments i hauràs d’enfollir dins del meu abdomen entre els milers d’adolescents que van ser tan ingenus com tu i van pretendre que destramés els seus desitjos.

—Quin és el misteri? —la desafià, decidit, el xicot.

—Com a senyora dels somnis —explicà ella—, tot quant se somia passa per les meues velles mans per a que jo ho treballe i ho convertisca al meu albir en alegres històries o en funestos malsons. Així, com que els he filats jo, sé interpretar infal·liblement qualsevol retall de somni i comprendre encertadament els seus detalls més obscurs. Hi ha, però, un únic somni que no puc interpretar...

—Quin?

—El meu propi somni.

Un silenci prolongat s’esplaià en aquell indret, la criatura aclucà els ulls per evocar i la densa boira que l’envoltava semblà esvanir-se per un instant...

—Cada dia, a l’albada —prosseguí la Filadora—, caic vençuda per una estranya fatiga, em pesen les parpelles i m’adorm profundament. Cada dia, el mateix somni es repeteix: Incontinències, per JC Ventura

42

estic ací, al meu santuari, teixint laboriosament la meua teranyina quan, de sobte, sorgeix, d’entre el torrent dels malsons, cavalcant un enorme drac, un cavaller de lluenta armadura que, empunyant la seva llança, avança cap a mi enfurismat. Espantada, fuig d’ell, però em persegueix més enllà dels confins de la meua tela. M’amague, però ell em troba. L’enrede amb els meus fils, però ell se’n deslliura. L’ataque amb totes les meues forces, però llavors ell em travessa el pit amb la llança i comence a agonitzar fins que les meues potes es dobleguen i la vida se m’escapa de les entranyes. Què significa el meu somni?

Sigmund ajupí el cap.

—Un cavaller, un drac i una llança... —repetí mentalment—. Un cavaller, un drac i una llança... —es deia, i la sorra anava escorrent-se en les mans de l’anciana, com a metàfora del present devorat pel no-res—. El temps... —pensà— El temps s’esvaeix i, impotents, som incapaços d’aturar-lo; com quan somiem que no volem despertar i correm inútilment perseguint el despertador per tal d’impedir que sone a l’hora assenyalada...

Sigmund clavà aleshores les pupil·les en els ulls tèrbols de la Teixidora i es veié submergit en un rierol de cinisme. Meditabund, sospesà lentament les paraules de la seua explicació i, quan quasi tota la sorra estava ja acumulada en l’extrem inferior del rellotge, articulà la seua resposta: —Cada matí, en fer-se de dia, les persones deixem de somiar i aleshores ets tu qui somia. El cavaller és el teu destí que no pots evitar, el drac és el nou dia que sempre l’acompanya i la llança és el teu propi somni que no pots controlar. El teu somni —conclogué el jove— representa el teu propi acte de somiar.

La vella esbossà un somriure, potser ja coneixia la resposta al seu enigma...

—No podia ser d’una altra manera —murmurà.

En un tres i no res, la Dama començà a enllaçar l’espessa boirassa que li sortia de l’extrem de l’abdomen, ajudant-se de les seues sis extremitats aràcnides per desenrotllar el cabdell i del seu bàcul agusat per teixir-la. I, llavors, com si fes funcionar un gegantí teler orgànic, es posà a fabricar un llarg pont de sedosa consistència.

Incontinències, per JC Ventura

43

—Creuant el pont, et trobaràs les portes de ta casa. Vés-hi, i recorda per sempre la promesa: has de somiar nous somnis cada dia que et facen avançar. ¡Somia i forja’t una nova realitat!

—Així serà —respongué el xicot. I, sense tornar la vista enrere, s’encaminà decidit sobre el passatge d’onírica matèria que la criatura li havia ordit.

Al final de l’eteri passadís, unes portes flotaven al bell mig d’un dens remolí de paperassa. Sense pensar-s’ho dues voltes, el jove agafà els passadors i, en obrir les fulles de bat a bat, descobrí emocionat que, per fi, es trobava entre les confortables parets de la seua cambra.

Satisfet i orgullós del seu estrambòtic encontre, s’estirà esgotat sobre el llit i, cobert pel suau edredó, es deixà endur per la son.

Una nit més, havia vençut les tenebres.

Bolonya, 1999 Incontinències, per JC Ventura

44

Mediterrània

Ols a sorra i a salnitre, ols a memòria oblidada, a històries enderrocades i a dies de glòria passats.

Ols a llum sobre el bressol i a carícies tendres.

Ols a jocs d’infantesa i a disbarats d’adolescent.

Ols a nits que mai no acaben, a foragitats i rodamóns, a refrecs de concupiscència i a besades de passió.

Ols a desitjos caiguts del cel i a troballes surreals.

Ols a sexe de cop i volta i a fum de contraban.

Ols a nuesa llibertària, ols a Lluna i a resguard.

Ols a llaments de sirena i a encís i a desencants.

Ols a llargues passejades, a horitzons mai travessats, a cançons i balades, ols a vent i ols a vindrà.

Ols a tantes coses, mare mar!

Incontinències, per JC Ventura

45

Entre sirenes

Li ho jure, senyor jutge, tot té una explicació lògica i coherent...

Sí, bé, potser estava una mica borratxo, però no té absolutament res a veure. Si em deixa aclarir-li-ho...

Sí, sí, clar, no es preocupe, aniré directe al gra...

Tot va vindre, senyor jutge, perquè els meus amics celebraven una festa al xalet que un d’ells té prop de la platja. Aquest tipus de festes les fem un parell de voltes a l’any —nits bohèmies en diem—: carreguem bona cosa al súper i, després, fem una torrada de xulles entre vinet i vinet, cassalleta i cassalleta...

En fi, ja sap...

La qüestió és que jo tinc la bufeta tímida...

Sí, sí, és un detall molt important. Apunte-ho per favor, senyoreta taquígrafa...

La qüestió és que, dit més planerament, no puc pixar en públic. M’és impossible del tot amollar el riuet quan hi ha algú pels voltants. Deu ser alguna cosa psicològica, ho sé, però no puc: me la... me la trac i res, allò no ix! No sap, senyor jutge, com patisc quan vaig a una discoteca: em fa l’efecte que tot el món m’està mirant i ja no hi ha res a fer, se’m talla el rotllo de mala manera...

Sí, sí, ja concrete senyor jutge, però açò és crucial per entendre el desenvolupament posterior dels esdeveniments...

Total, que estic allà al bell mig de la festa: hi ha xicots i xicotes enrotllant-se pertot arreu —al sofà, contra les portes, pel terra dels corredors i, fins i tot, darrere de les cortines—, i jo estic plantat entre quatre sonats que ballen eufòricament el xunda-xunda eixe que tant deteste i, de sobte, m’entra la pixera. Clar, com que estic tan desficiós...

Ajunte fort les cames i somric a una amiga que passa davant meu. Estic temptat de tirar-li els trastos, però no em puc aguantar i amb aquesta urgència segur que faria un ridícul espantós. La cervesa, senyor jutge, quan abaixa, abaixa...

Incontinències, per JC Ventura

46

Però si ja em limite als fets, senyoria! ¡Que la cervesa s’ha d’expulsar al mateix ritme que es beu és un fet comprovat científicament!

Bé, em calme, em calme...

Com ja he dit, m’estava pixant d’una manera alarmant. Aní al wàter i a fora hi havia una cua collonuda... Perdó, hi havia una cua llarguíssima: n’eixien quatre i n’entraven sis...

La refotuda cua no s’acabava mai!

No, no, jo tampoc no entenc què feien sis persones dins del mateix lavabo. Serà que cap d’ells tindria la bufeta tímida, dic jo... La veritat, no en tinc ni idea... Això sí, m’adoní que, quan eixien, estaven més simpàtics... Bo, simpàtics no és la paraula, jo diria que estaven com més contents, com més eixerits...

No, no, jo mai m’he clavat amb sis persones dins d’un wàter... Ja li ho he dit abans, senyor jutge: en tenir només una persona prop, n’hi ha prou com per a que l’aixeta es declare en vaga permanent...

Continue?

Bé, si no podia entrar al wàter i tampoc no podia deixar-ho córrer, ¿què havia de fer, senyoria? Ja està! Se m’acudí que podria anar a pixar a vora mar: aigua a l’aigua i tot solucionat. Al cap i la fi, no feia mal a ningú i allà podria orinar tranquil·lament...

Sí, eh.... Això seria cap a les sis i mitja. Bé, ara que ho pense, no duia rellotge. No en duc mai, és una decisió moral, senyoria, els considere uns aparells infernals... De tota manera, no seria més tard de les set...

Correcte, senyoria, aní a pixar a vora mar i, llavors, ocorregué aquell incident tan extraordinari...

Estava jo pixant a la voreta, la brisa marina acaronava la meua pell... Cal dir que era una brisa fresca, senyoria, estàvem a mitjans de setembre i en aquella època ja començava a fer rasqueta...

Sí, ja ho sé, ja ho sé, els fets.

Incontinències, per JC Ventura

47

Bé, com que feia rasca, doncs al principi em costà una mica d’arrancar, la meua... la meua... la meua d’això s’havia d’acostumar al canvi de temperatura. Però, res, mirí a esquerra i a dreta per assegurar-me que no venia ningú i, de seguida, la fonteta començà a brollar...

Quin descans, senyoria! Per fi m’estava descarregant! I no era un doll intermitent i esquifit, no! Era una pixarrada com cal: una senyora pixarrada!!!

Perdó, perdó... volia dir una senyora micció.

Ja veu, senyoria, em trobava tan fenomenal allà, en aquell paratge despoblat, amb el cel ple d’estels, la mar xiuxiuejant, buidant la bufeta com un xiquet i sentint aquell deliciós psssssssssss, aquell sorollet que tant d’assossec m’aportava...

Disculpe, senyoria, em dóna permís per anar al wàter?

***

Ho lamente molt, senyoria, però com que estava parlant del tema m’he emocionat i tothom sap que quan ve l’aiguat, de poc valen les preses...

Sí, sí, ja prosseguisc...

Estava jo fent riuet a vora mar i com que la cosa feia pinta de durar —i no hi havia ningú pels voltants— vaig decidir relaxar-me i tancar els ulls. Però vet ací que, quan els òbric per escórrer les últimes gotetes, em trobe una senyoreta en top-less, tota xopa davant del sortidor i jo —vosté dirà!— tot al·lucinat... ¡Sense adornar-me’n, havia estat pixant-li damunt a una tia que no se sabia d’on havia eixit! Se’m caigué la cara de vergonya —per descomptat— i, tapant-me l’element conforme poguí, li demaní disculpes...

Torna-li la trompa al xic, així no n’hi ha manera! ¡Ja sé que estic declarant sota jurament, però faça el favor deixar-me acabar!

La cosa és que li estava demanant disculpes i ella ni cas. De fet, la mirí tímidament i semblava com si estiguera gaudint d’allò, s’acaronava els mugrons amb luxúria i es fregava la pell amb passió, escampant-se tot el líquid que li regalimava de la cara i dels cabells. I jo, allà, palplantat com un idiota, amb el pardal a l’aire i sense saber què fer...

Incontinències, per JC Ventura

48

—Ho sent... jo no volia... no sabia que estaves ací... disculpa’m... —li diguí.

I ella, llepant-se els dits golafrement, va i em respon: —Com que disculpa’m!? Res, home, res! Ha estat una passada! Quina potència!

Quina paràbola perfecta! Quina tebiesa! Quina cascada inesgotable! Mai no m’havien pixat així... quina meravella!

Però això no és tot, no, senyoria. Mentre ella em deia aquestes coses que em posaven més roig que una tomaca, m’atreví a mirar-la més detingudament i vaig descobrir que no era igual que la resta de les dones que havia vist abans. Almenys no de cintura cap a baix... ¡No tenia ni cames ni peus: tenia una cua tota plena d’escames platejades i una aleta al final!

Quasi em desmaie, senyor jutge...

—Què passa, que no has vist mai una sirena? —em digué ella, tranquil·lament.

—Jo... eh... he vist la pel·lícula de Walt Disney... —li contestí, al·lucinant.

—Això no val.

—Aleshores, tu ets la primera que veig. Tant de gust, em dic Josep.

I clar, en allargar-li la mà amistosament, la meua cosa es va quedar pengim-penjam i a ella, en veure-la, li feren els ulls perleta.

—Mare meua, per Neptú i tots els Tritons, que s’aparte el peix espasa! ¡Xe, quin llobarro tens a l’entrecuix! —va exclamar, tota alterada.

Aleshores ja no hi havia res a fer, senyor jutge... Com tot el món sap, les sirenes tenen uns poders d’atracció molt forts i jo no poguí resistir-me: m’embranquí...

Perdó, tinguí una inesperada erecció...

No, no passàrem directament a l’acció. Primer hi hagué temps per formular-li un parell de qüestions...

Que què li diguí?

Ho recorde perfectament. Més o menys el diàleg fou així: —I què tal és això de ser una sirena?

Incontinències, per JC Ventura

49

—Uf, molt avorrit! Normalment les sirenes ens estem en alta mar i no fem res de bo.

Allà sols hi ha peixos, meduses i corals: ni discoteques ni antres de perdició ni centres comercials. De tant en tant, s’enfonsa algun petroler, provoca una catàstrofe ecològica i tenim alguna que altra distracció ocasional, però res, s’està la mar de tranquil allà baix...

—I ara què fas, estàs de viatge?

—El meu cas és diferent...

—Per què?

—Mm, diguem-ne que tinc uns gustos un poc peculiars...

—Quin tipus de gustos?

—Gustos sexuals, fantasies... Veuràs, sóc una mica nimfòmana i tinc certa deferència per la pluja daurada. Però, com tu comprendràs, és una pràctica que a les profunditats submarines resulta totalment absurda. Ho he intentat moltes vegades amb els dofins, però res a fer: es dilueix tot pel camí!

—Ja...

Jo volia dir alguna cosa més per tal d’ampliar els meus coneixements sobre uns éssers tan extraordinaris, però no pogué ser... Ràpidament m’agafà pels ous... Vull dir, pels testicles, i s’introduí el meu òrgan en la boca. Al principi la meua ment oposava resistència —¿quina classe de monstre me l’estava mamant?—, però després em deixí fer...

S’ho ha fet alguna volta amb una sirena, senyoria?

Aleshores, no s’ho pot imaginar... És una sensació inexplicable... ella estava allà succionant amunt i avall i jo em sentia com solcant un oceà de plaers, com explorant una cova viscosa i humida... L’agafí pel cap i els seus cabells onejaven entre els meus dits anant i venint com les algues amb la marejada... Alcí la vista cap a l’horitzó i vaig sentir com si estiguera penetrant la línia erògena que separa cel i mar... com si estiguera follant amb l’infinit!

Després?

Oh, no, la cosa no s’acabà aquí, senyor jutge... Després em tirà a terra amb una espenta i em digué: —Ara li faré al teu lluç una coseta que vaig aprendre a les Antilles!

Incontinències, per JC Ventura

50

Seguit seguit, començà a refregar-se els pits contra el meu penis i a pegar cuejades contra la vora com si s’haguera tornat boja. I jo ja estava per rebentar, però ella alentia el ritme quan em tenia a punt i em feia enfollir...

Aleshores ocorregué un altre prodigi inexplicable: la sirena posà els ulls en blanc i, a l’instant, nyas! una ona rompé amb força contra la vora i em llevà la samarreta i, en fer la tornada, nyas! l’ona se m’endugué els pantalons, les sabates i els calçotets... Em quedí en pilotes, nuet, tal i com ma mare em va parir!

Ja modere el meu llenguatge, senyoria...

Per on anava?

Ah, sí!

Immediatament, es tirà damunt meu, em besotejà i se m’enroscà de tal manera que em provocà la correguda més fantàstica que he tingut mai. Recorde encara el gust salat dels seus llavis... el sabor a marisc de la seua saliva... la viscositat obscena de la seua llengua... el seu cos voluptuós contínuament banyat per la suor i pel salnitre... els seus pits relliscosos... els seus mugrons elàstics com la carn d’una sèpia... el seu interminable cul d’escames gelades, inexplicablement mòrbid i delitós...

Senyoria, no sé ni com passà: ella no tenia cap forat! Vull dir, no tenia cap orifici per on entrar-la... era tot cua! No sé si fou cosa del seu tacte líquid i llefiscós, del moviment sinuós d’aquella portentosa cua contra els meus genitals o d’aquella omnipresent olor a peix tan divinament embriagadora... Com siga, li ho tirí tot damunt... Eh... açò... vull dir, ejaculí damunt seu i em semblà, pel to en què gemegava i per com em clavava les ungles, que ella també havia assolit la cúspide i estava orgasmant... És per això, senyoria, que quan arribà aquella família de banyistes holandesos jo estava nu a vora mar agafant-me el membre. Estava encisat escoltant el seu cant orgàsmic mentre ella s’allunyava cap a les profunditats. Ja els ho expliquí als guàrdies que em detingueren: ni jo era cap exhibicionista ni es tractava de cap escàndol públic, senyoria, ¡¡¡m’acabava de violar una sirena!!!

Sí, sí, això és tot, jo li jure que és la pura veritat...

Incontinències, per JC Ventura

51

***

Bé... sí... no té cap importància, però sí que voldria afegir un detall... Veurà, senyoria, voldria que conste en acta que els guàrdies civils que em detingueren es rigueren molt de mi i es burlaren tota l’estona de camí a la comissaria, però jo he notat que, últimament, el nombre de patrulles nocturnes de la benemèrita ha augmentat significativament en la platja on passaren els fets...

No, senyoria, jo no estic insinuant res... ¿¿¿Però vosté què collons creu que estan buscant???

València, 2000 Incontinències, per JC Ventura

52

Temps de sorra

Als temps de sorra...

Als temps de sorra, vaig creure en les grans paraules dels homes sagrats, vaig caminar pels boscos dels destins perduts i vaig escalar les muntanyes escarpades de la consciència.

Als temps de sorra...

Als temps de sorra, llegia llibres d’oblidada saviesa, somiava les moribundes cares de la paradoxa i besava la profunda boca de la veritat.

Als temps de sorra...

Als temps de sorra, vaig submergir-me en oceans d’impotència, vaig recórrer carreteres asfaltades amb dolor i vaig descobrir que la quotidianitat em feia nosa.

Als temps de sorra...

Als temps de sorra, vaig cremar inútilment la meua vida i vaig caure en la brillant i dolça bogeria.

Incontinències, per JC Ventura

53

Calfar-se el cap?

Als filòsofs

Anys fa, un savi molt savi vivia tot sol a una cova al peu d’una vella muntanya. El savi molt savi era gairebé tan vell com la vella muntanya, i la seua pell, com la de la muntanya, s’havia erosionat amb el pas del temps. Els cims de l’ancià també estaven coberts de neu, de neu blanca i deslluïda, com la que tots el hiverns cobria les penyes i els cimadals de la serralada.

El vell, però, no sempre havia viscut en aquella cavitat. Havia nascut feia molt de temps al poble que hi havia un poc més avall i, des que era només un infant, havia demostrat proeses mentals d’excepció: als dos mesos parlava ja vint idiomes i dos-cents dialectes, llegia l’Ulisses de Joyce i sabia resoldre equacions i integrals. No obstant, des del principi, alguna cosa anava mal amb el seu cap: quan aquest assolia una temperatura superior als vint i un graus centígrades, era totalment incapaç de reflexionar. Així doncs, quan el vell —que llavors era jove— va assolir la majoria d’edat, per tal d’explotar de la manera més encertada els seus talents, se n’anà a viure a un avenc de la muntanya on hi havia la temperatura ideal per poderhi reflexionar.

El vell ermità, com tots el coneixien al poble, restava sempre meditant al fons del seu forat. Dia i nit, il·luminat per la claror d’un ciri, sospesava amb deteniment les qüestions més difícils i enrevessades que es puguen imaginar. Allí dins estant, solucionava misteris de tota índole i dilemes sobre els quals la gent del poble li venia a consultar. De vegades, també arribaven al seu cau preguntes importants vingudes de molt lluny, de terra endins, de mar enllà, però habitualment es dedicava a investigar allò que podríem anomenar els grans dubtes de l’ésser humà: tots aqueixos enigmes que mai fins aleshores no s’havien solucionat. La seua saviesa era tan gran i plena que tot, absolutament tot, s’ho podia explicar.

Incontinències, per JC Ventura

54

Un bon dia, tanmateix, mentre es trobava meditant tot sol sobre una qüestió transcendental, arribà al seu amagatall un borratxo molt borratxo entristit i contrariat. Duia una ampolla de vi buida a les mans i se la mirava i remirava sense parar.

—Què li passa senyor borratxo? —preguntà el vell un poc atabalat.

—He sentit dir que vosté és un savi molt savi (ics!) i que tot el que es pot saber vosté ho sap... (ics!) —digué el borratxo, tot fent tentines de costat a costat.

—Això es cert... —afirmà el savi amb immodèstia.

—Doncs jo sóc un borratxo molt borratxo (ics!) i m’ha sobtat de sobte un dubte existencial... —llavors, mirant l’ampolla amb solemnitat, el borratxo molt borratxo li preguntà—: les coses buides estan realment buides, o massa plenes de no-res en realitat? (Ics!) L’intel·lecte de l’ancià començà llavors a maquinar i contemplà la qüestió des de tots els possibles punts de vista —des del teològic a l’antropològic, passant pel psicològic i pel semiòtic—, l’enfocà des dels diversos angles d’enfocament —des de l’obtús fins al recte, passant per l’agut i per l’angle de refracció—, descompongué en factors senzills la pregunta i després l’analitzà. Però, amb tot, no va trobar la resposta d’aquell enigma tan inquietant...

—Si una cosa està buida —pensà— no pot estar plena de no-res. Però, tal vegada, només quan una cosa està plena de no-res es pot considerar buida...

Allò prenia caire de ser un repte difícil de veritat.

—Potser, ambdues premisses siguen reals —continuà—. Tal volta buit i ple de no-res siguen expressions equivalents...

L’explicació no resultava massa convincent.

—No! —exclamà entre dents molt malhumorat—. Si una cosa està plena no pot mai estar buida: seria una contradicció en termes. Ha d’haver-hi una resposta!

Aleshores es produí el col·lapse, el seu cap s’havia anat escalfant i escalfant de tant de pensar i, finalment, la seua ment es va eclipsar. La pregunta sense resposta ressonava de manera infinita entre les parets de la seua closca cerebral i una buidor sobtosa l’impedia cavil·lar...

Incontinències, per JC Ventura

55

El borratxo, per la seua banda, feia bona estona que s’havia adormissat tranquil·lament i ara roncava de valent, recolzat contra una de les roques del cau de l’ancià.

“Les coses buides estan realment buides, o massa plenes de no-res en realitat?”.

La qüestió dansava frenètica entre les neurones del vell cap, però el savi no era capaç de contestar-la. Tenia les galtes roges i els ulls plorosos d’esforçar-se, la seua temperatura només feia que pujar i pujar. L’eixia fum de les orelles —no és cap exageració— i pareixia que el crani li anara a rebentar. Tot d’una, s’alçà d’on no s’havia alçat en vora cinquanta anys i es dirigí a corre-cuita cap al cim de la muntanya que albergava el seu amagatall. Allí la fredor era molt més intensa i hi podria tornar a rumiar sense problemes...

Les seues cames engarrotades gairebé ja no se’n recordaven de camejar, els seus braços fibrosos no el podien gairebé sostindre i el vendaval feia onejar el seu cos magre com una milotxa desbocada. Però, fent un encomiable esforç, de mica en mica, hi va arribar. La gelor del cim de la vella muntanya refredà les seues idees i, tot seguit, el cim s’omplí d’un dens baf.

En baixar-li la temperatura per sota dels vint i un graus, el vell s’hi posà de nou a meditar...

***

Al matí següent, el savi molt savi aparegué en la seua cova amb la calba tota congelada. Pertot la neu s’havia desfet i, inesperadament, a la vall hi havia arribat la primavera.

Una vegada en la cova, el vell despertà al borratxo molt borratxo —el qual ja no era un borratxo molt borratxo, tot cal dir-ho, sinó un ressacós molt ressacós— i li digué quan aquest entreobrí els ulls: —Tinc la resposta a la teua qüestió...

—Eh? —féu el ressacós, amb veu d’estar encara molt ressacós.

—Les coses buides estan buides simplement —prosseguí l’ancià—. Si estigueren massa plenes de no-res, seria contradictori que se les omplira. Ho entens? Mira: si una cosa està buida, vol dir que pot ser omplerta amb qualsevol cosa; fins i tot, amb no-res.

—Ah...

Incontinències, per JC Ventura

56

—Mentre que, si una cosa està plena de no-res, aleshores no es pot ja omplir amb res.

I molt menys amb no-res. Ara bé, com s’ompli una cosa de no-res? ¿O com es buida una cosa de no-res? Es dedueix, llavors, que estar buit o ple de no-res és exactament el mateix. El teu dubte era una paradoxa sense solució...

—Aleshores, no és cert que vosté ho sàpiga tot! —replicà l’altre, badallant.

—He sabut que la teua pregunta no tenia resposta...

—Això ja ho sabia jo abans d’entrar!

—I per què m’ho has preguntat? —s’enfadà el vetust ancià, no podent-s’ho explicar.

—Doncs veurà, feia fred anit i vaig pensar que, si li plantejava la qüestió, potser podria calfar-me amb l’escalfor del seu vell cap...

València, 2000 Incontinències, per JC Ventura

57

(e)Fe

Farem una foguera de les fal·làcies, el foc fondrà la falsedat, i amb el fum finalitzarà la fam de ferir.

Fendirem el fàstic dins del fang i fabricarem frases afortunades on la forma farà la funció i les foteses faran ferum.

Farcirem bé els fonaments i filarem una fina faula de franc a fi de fotre, des del fons, les falòrnies dels fariseus filibusters.

Follarem amb la fragilitat dins el forest, festejarem amb la fantasia fabulosa, i ens desfarem, fita a fita i feina a feina, de tots els fingiments.

I finalment, amb el final de la fal·lera de felicitat, després de molt de fatigar-nos forjarem un foll FUTUR sense frustracions.

Incontinències, per JC Ventura

58

Últim model

La MARIA3146 i jo sempre havíem volgut tenir un nen, més que res, perquè ens avorríem molt per les nits i, quan arribava l’hora oficial de gitar-nos, mai no sabíem què fer al llit. De vegades jugàvem al parxís tridimensional o a les dames virtuals, però en general la nostra relació entre els llençols era prou tediosa. És per això que un dia —o més aviat, una nit— ens decidírem a provar.

Els preparatius els férem a consciència: ella es va posar la bateta semitransparent que tant m’entusiasmava quan érem adolescents de classe C i estudiàvem a l’Institut Boris Izaguirre de Comunicació Simplificada. Jo em vaig posar el meu tanga de polímers elèctricoelàstics amb opció d’acompanyament musical de quaranta-dues marxes militars diverses.

Llavors, ens vam llençar sobre el llit fent el salt del tigre i el de la tigressa respectivament. El tatuatge biol·lumínic dels mugrons de la MARIA3146 feia tanta llum que gairebé vaig haver de posar-me les ulleres lunars. Jo també estava emocionat i els meus calçotets, notant l’empenta, començaren a sonar La Cavalcada de les Walkíries. Havia arribat el moment que tant ansiosament esperàvem des de feia setmanes: ¡per fi ompliríem les sol·licituds per a que el Govern Internacional ens deixés tenir un fill!

Dues hores després, havíem acabat d’emplenar els formularis al·legant la nostra situació econòmico-social, els nostres expedients genètics i els dels nostres avantpassats i les raons per les quals demanàvem el permís. He d’admetre que, quan acabàrem, estàvem totalment exhaurits i vam quedar-nos una estona estirats sobre el llit. Si les Autoritats Sanitàries Mundials no haguessin prohibit el tabac vuit dècades enrere, m’hauria fumat de bon grat una cigarreta. Recordo que, fins i tot, vaig proposar a la MARIA3146 que féssim un rebolconet al simulador sexual. Ella, però, em va dir que estava fatigada i li feia mal el cap. A mi no em va sorprendre gens ni miqueta, era comprensible, jo també estava exhaurit. No obstant, era tanta l’alegria que m’envaïa, que vaig decidir clavar-me a soles en l’aparell erògeno-estimulador i vaig practicar la modalitat One-player.

Incontinències, per JC Ventura

59

***

Aproximadament un mes després, a la MARIA3146 i a mi ens va arribar un correu electrònic oficial amb la resposta a la nostra sol·licitud. Estàvem tan emocionats que no ens atrevíem a obrir-lo. Finalment, al cap de quatre hores mirant ansiosos el senyal intermitent, ens vam fer l’ànim i, agafant-nos tendrament les mans, polsàrem la icona Read alhora...

La resposta era clara i senzilla:

“Congratulacions Conciutadans!

Les Autoritats Demogràfiques Mundials, analitzats els vostres recursos i la vostra situació, us atorguen la facultat d’engendrar l’ésser humà número 14.389.002.213 en virtut de la petició cursada el passat 20 d’Octubre de 2149.

Presenteu-vos en l’Oficina d’Interplanificació Familiar més propera a la vostra demarcació territorial en un termini improrrogable de 3 dies (comptables a partir de la data de rebut d’aquest missatge) amb una còpia compulsada de l’imprès estàndard i allà seguiu les instruccions dels funcionaris”.

Atentament: C.R.N (Consell Regulador de la Natalitat) 23 de Novembre de 2149

Quin goig!

Quina alegria!

A la MARIA3146 li ploraven els ulls i a mi no se’m podia treure el somrís de la cara.

Fins i tot, la meva companya sentimental em va abraçar i em va fer un petó a la galta.

—Et faria doble clic i et formataria sencera! —vaig fer foll de passió.

—Et processaria de cintura cap a baix i m’engoliria els teus bytes! —va respondre’m.

—Vaig per l’antivirus...

Incontinències, per JC Ventura

60

Aquell cop sí que ens ficàrem al Sex-sim. Hi romanguérem fins gairebé l’hora oficial de sopar. Ella va triar la personalitat virtual de la seva cosina ISABEL533 de Mataró, sabent que em posava a mil, jo vaig simular ser Rocco Sifreddi, aquell incansable ídol del segle XX que tant admirava la meva parella. Va ser una nit d’escàndol que, al remat, vam arrodonir amb un suculent succedani d’ostres regat amb cava brut especial d’imitació...

En arribar al llit, però, ens van sobtar tota mena de dubtes profunds: ¿¿Com li diríem al nostre nen?? ¿¿Seria nen o nena?? ¿¿Quina educació li donaríem??

***

Dimarts i bon dia, ens deixàrem caure per l’Oficina d’Interplanificació Familiar que ens pertocava segons el registre civil. Ho havíem enllestit tot pel matí i teníem els papers en regla. L’oficina era un petit despatx situat en la planta cinquantena d’un complex ultramodernista del Conducte Letícia Sabater situat a només dues estacions de metrobús del nostre sector d’habitatges. Malgrat que l’ascensor va trigar sols tres segons en baixar-hi, per nosaltres va suposar una eternitat...

Quan aplegàrem, una veu electrònica ens indicà que prenguéssim número i seguéssim en la sala d’espera. Vam seguir diligentment les instruccions i vam seure al costat d’una parelleta de novençans que feien morros com si s’acabessin de barallar.

—Què els passa, conciutadans? —vaig preguntar-los, ple d’alegria interior.

—És ell... Ell, que és un discapacitat! —féu la noia —Jo no sóc cap discapacitat! —replicà el noi.

—Sí que ho ets! ¡Si no tinguessis un defecte als teus gens, ens haurien concedit el permís de procreació! Per què no m’ho vas dir abans de signar els documents de convivència?

El noi estava per dir alguna bestiesa i la cosa semblava posar-se interessant de debò, però en aquell precís instant va sortir el funcionari del seu despatx amb una parella de conciutadans homosexuals una mica entristits. El buròcrata els va donar unes quantes palmadetes en l’esquena i els va dir: Incontinències, per JC Ventura

61

—Ho sento molt, benvolguts compatricis, l’operació de gestació supraestomacal que vostès demanen està reservada als subjectes amb un historial genètic impecable. Només els queden dues opcions: o bé adopten un rebuig d’altra parella o bé cursen de nou la sol·licitud estàndard per a la modalitat de gestació in vitro...

Els gays se n’anaren amb el cap cot i el gest contrariat. Immediatament, l’encarregat va cridar a la parella que una estona abans havia estat discutint.

—Quina sort que hem tingut! Veritat, amor meu? —li vaig dir a la MARIA3146 a cau d’orella, quan es va tancar la porta del despatx.

—Sí, vida meva...

Al poc de temps, començà a sentir-se una cridòria espantosa. Els qui ens estàvem a la sala d’espera vam alçar la vista de les webistes i ens vam mirar amb complicitat. De seguida, van arribar dos guàrdies de seguretat clònics i descomunals que van entrar al despatx per imposar-hi ordre. Vist i no vist, van treure la noia a empentes, subjectant-la per sota els braços, i el noi amb rebolcons i patacades.

—Impotent! —cridava ella.

—Puta, malparida! —es desfogava ell.

—Mig-ouet, marieta! El que t’agrada a tu és que et petin el cul, oi?

—M’ho faig amb ta mare al Sex-sim!

Per desgràcia, no vam poder seguir el fil d’aquella grollera discussió perquè el conseller familiar ens va cridar davant la seva presència. Quan entràrem, el conciutadà estava encara una mica atabalat i s’eixugava la suor de la seva calba platejada. Ràpidament, es va reincorporar sobre la cadira ergonòmica i va començar a teclejar la pantalla tàctil del seu controlador Pèntium 60.000.

—Veiem. Com es diuen vostès?

—Ella és la MARIA3146 i jo sóc el JOSEP2315...

—A vostès els van concedir un permís de procreació el diumenge 23, correcte?

—Sí, senyor, a les 19:43:22...

—Correcte. I vostès van sol·licitar la gràcia al·legant motius d’avorriment intens.

Incontinències, per JC Ventura

62

—Sí, senyor, és que jo sempre el guanyo a les dames virtuals i tampoc no és rival per mi al parxís tridimensional... —va respondre la MARIA3146, molt afablement.

—¿I no poden vostès passejar-se, anar al cinematron, sopar a un restaurant de menjar no sintètic o fer alguna cosa que els distragui? Aquest planeta no necessita més nadons! El simple avorriment no em sembla una causa raonable per portar una criatura més a aquest món sobrepoblat.

—Veurà, senyor, nosaltres faríem tot això que vostè ha suggerit, però som ciutadans de classe C i no disposem d’un sou que ens permeti fer aquesta mena d’aventures. No podem pagar-nos l’equipament antipol·lució per fer una passejada i, pel que fa a la resta de coses que vostè ha esmentat, no les fem habitualment perquè intentem estalviar per poder anar al Museu Natural de l’Amazònia: a la MARIA3146 i a mi ens faria molta il·lusió veure-hi les últimes dues hectàrees de selva natural que encara es conserven intactes...

Sembla ser que aquella estratègia que tan minuciosament havíem preparat la nit anterior va funcionar i el buròcrata, entendrit per les nostres circumstàncies i per les llàgrimes autosuggestionades de la meva amiga, va accedir a continuar endavant amb el procés. Mentre segellava i enregistrava la còpia del document estàndard, ens va dir quin seria el següent pas a donar: —Està bé, està bé. Si les Autoritats Demogràfiques Mundials els han concedit aquest privilegi, i donat que els seus expedients genètics són irrefutables, jo no sóc ningú per contradir el veredicte, encara que no hi estigui d’acord...

—Gràcies, senyor.

—De res. Matriculin-se en una bona parto-escola i mans a l’obra. Amb una mica de sort el seu fill els sortirà futbolista del Barça i serà útil a aquesta societat...

—Moltíssimes gràcies, senyor, és vostè un conciutadà d’allò més respectable i complidor —vaig adular-lo descaradament, sabia per experiència que calia tenir als treballadors de l’Estat Mundial contents i satisfets.

“Qui sap si, dins de vint anys, voldrem fer un segon intent?” —vaig pensar.

Incontinències, per JC Ventura

63

En marxar de l’edifici hi havia un avalot ensordidor al conducte. La gent anava i venia de banda a banda i s’amuntegava al voltant d’una aeroambulància. La MARIA3146 i jo ens sentírem picats per la curiositat i ens acostàrem a la gentada.

—Què ha passat, conciutadà? —va preguntar ella a un infermer de classe B que ens semblava prou assabentat.

—Segons sembla, conciutadana, una parella de compatricis ha sortit discutint efusivament de l’Oficina d’Interplanificació Familiar. Ella li ha dit amb poques paraules que era un rebuig social, una prova fallida del laboratori embrional, un ésser genèticament castrat. Ell li ha pegat un cop de puny en tota la boca i li ha fet saltar quatre dents. Però això no és tot: acte seguit, la conciutadana s’ha alçat de terra sagnant i li ha dit al conciutadà: “Hippy antiglobalista!”. Llavors ell s’ha tret el mòbil de la butxaca i li ha clavat l’antena satel·lital a l’ull. Ella ha caigut a terra malferida i ell ha fugit corrents...

—I ha fet molt bé el jove! —afegí una conciutadana d’avançada edat que parava l’orella a la nostra conversa—. Els insults que la noia li deia al seu company són els pitjors que es poden dir a ningú. ¡Avui dia s’han perdut les formes i ja no queda ni un resquitx d’educació! Jo mateixa l’hauria estomacat si m’ho hagués dit, això, a mi!

***

En triar una bona partoescola vam estar ocupats, pam dalt pam baix, uns quinze dies.

Calia anar amb molt de compte, algunes d’aquestes acadèmies anunciaven unes ofertes extraordinàries, però si després et fixaves en la lletra microscòpica t’adonaves que estaven intentant pegar-te-la i t’hipotecaven el futur. Per sort, un cosí tercer meu de Sabadell s’havia tret a distància el títol d’instructor. La MARIA3146 i jo tinguérem una videoconversa amb ell i, de seguida, ens va prometre un bon descompte.

—Com que som familiars i com que la futura criatura durà alguns dels meus gens, us faré una reducció del cinquanta per cent. Una ganga! Tanmateix, heu de saber que aquestes coses no tenen preu: com es pot valorar la satisfacció de veure créixer el vostre propi fill?

Incontinències, per JC Ventura

64

—Ja... sí... però el que nosaltres volíem saber és... quant ens costarà?

—Això depèn del tipus de llicència que vulgueu obtenir...

—Com!?

—No ho sabíeu!? Doncs, mireu, hi ha cinc tipus de permís de procreació:

“1) El normal o estàndard. Aquesta llicència us permet de tenir un infant de classe D. Són ximples i donen molta de feina, però els avantatges són que només cal superar un senzill test psicotècnic i que, als 14 anys, abandonaran la instrucció corresponent al seu estatus i començaran a ser útils a la societat. Aquesta és l’opció més barata, només 200 crèdits internacionals, 100 per a vosaltres. A partir d’aquí, tots els permisos subsegüents requereixen superar un examen teòric i un examen pràctic que, segons el nivell, és cada cop més difícil i més car...

2) El permís A-a. 400 crèdits. Aquesta llicència us permetrà tenir un nen de la classe C amb un Coeficient Intel·lectual inferior a 81. Podrà ser militar, policia, guàrdia de seguretat, futbolista i molts d’altres oficis utilíssims a la societat. Amb l’A-b podreu fer-vos càrrec d’un nen de classe C, amb el C.I entre 81-100, ideal per ser funcionari de l’Estat Mundial i heretar el vostre ofici.

3) Els permisos B-b i B-a. Aquests ja són una cosa seriosa. Es tractaria de tenir a la vostra disposició autèntics Homo Sapiens Sapiens al quadrat per uns 1.000 crèdits. 120 C.I garantits, quatre etapes de creixement, percentatge baixíssim de tendència criminal... ¡Són una passada! La diferència entre el B-b i el B-a radica en si el nen és de Lletres, que són una mica més mandrosos, o de Ciències, que són una mica més associals...

4) El C-a i el C-b. Són necessaris per a poder criar una joieta de classe A. Encara que, si us sóc sincer, no trieu aquesta opció: és caríssima i els examinadors mai no us aprovaran, perquè vosaltres ni tan sols pertanyeu a la classe B. 5) La darrera llicència, el permís D, és per qui té el desig d’un part múltiple. No és el vostre cas, perquè, a més del permís de procreació estàndard, es necessita autorització papal.”

—Què em dieu?

Incontinències, per JC Ventura

65

La MARIA3146 i jo ens vam quedar mirant-nos amb cara de circumstàncies. Finalment, veient la mateixa possibilitat d’ascens social, ambdós vam dir a l’uníson: —El B-b!

—El B-a!

Llavors va ser el PERE564, el meu cosí, qui ens va posar cara de circumstàncies.

—Quines diferències hi ha entre el B-b i el B-a? —vam preguntar, de nou amb una sola veu.

—Home, un val 1.000 crèdits i l’altre 1.500. Un és més senzill i l’altre més complicat.

—Per què? —persistírem inquisitivament.

—Perquè no és el mateix un noi de Lletres que un de Ciències. La llicència B-a implica una major responsabilitat civil: ¿què passa si el vostre descendent fabrica una bomba atòmica o dissenya malament un metrobús?

Amb l’argument dels calés ja ens havia convençut: ens trauríem el carnet B-b i tindríem un estupend advocat o una estupenda advocada —el detall del sexe encara no l’havíem acabat de decidir—. Tot seguit, vam traure la targeta de crèdit de la Caixa Universal d’Estalvis i Pensions i vam signar el contracte amb la partoescola del PERE564.

***

Durant els següents mesos, la meva companya i jo ens vam capficar en l’estudi dels tests-model que ens donaven en la partoescola. L’examen teòric consistia en una bateria de preguntes amb respostes múltiples. Algunes eren molt simples de contestar, com ara: Mai de la vida s’ha de gestar sota els efectes nocius de: a) L’alcohol i d’altres substàncies prohibides en la cimera d’Amsterdam de 2065. b) La Coca-Cola. c) Les Mandarines. d) La xocolata i d’altres llepolies.

Incontinències, per JC Ventura

66

O...

Si el vostre nen fica els dits en un endoll... a) Suposareu que té vocació d’electricista i que està intentant arreglar-lo. b) Us esperareu a que estigui ben torrat i us el sopareu. c) L’apartareu i cridareu l’aeroambulància d’immediat. d) El cobrireu amb una manta i li fareu la respiració boca-a-boca.

D’altres preguntes, però, eren veritablement enrevessades i estaven formulades amb autèntica mala idea. Com ara:

Quantes dents de llet tindrà el vostre fill amb 3 mesos i 4 dies?

a) Depèn. b) Quatre. c) Les mateixes que una persona adulta. d) Dues i una a mig sortir.

O...

Podeu practicar sexe al simulador sexual mentre esteu embarassats? a) Ni la “b” ni la “c”. b) Ni la “d” ni la “a”. c) Ni la “d” ni la “b”. d) La “a” de la pregunta anterior.

La qüestió és que arribà per fi el dia de l’examen i la MARIA3146 i jo ens plantàrem davant l’examinador virtual tremolant com adolescents davant la revàlida. Havíem de respondre les preguntes conjuntament: quanta en menys d’un hora, només quatre errades, si ens paràvem massa estona a discutir, estàvem perduts.

Incontinències, per JC Ventura

67

Semblava una cursa contrarellotge, havíem començat amb molt bon peu: cap errada a les deu primeres preguntes, però a l’onzena el marcador d’errades va xisclar fortament i ens va llevar una vida del comptador.

La següent errada va arribar quasi d’immediat: vint preguntes més tard. Ens calia asserenar-nos, concentrar-nos en les opcions i anar amb peus de plom a l’hora de triar les respostes. Vam seguir endavant i la cosa va anar prou bé. Arribàrem a la número 120 i cap nova errada. Encara podíem enganyar-nos dues voltes més. La 131 i la 132, però, van ser fatals: les dues van caure seguides. La MARIA3146 i jo suàvem com a porcs. Constantment, un rètol intermitent en la pantalla del controlador ens advertia:

Una errada més i adéu!

Una errada més i adéu!

La tensió entre la meva amiga i jo es podia tallar amb un ganivet làser. Ens mancaven divuit qüestions i només disposàvem de sis minuts. Els ànims flaquejaven, a cada nova pregunta ú tancava els ulls i l’altre pitjava la resposta. Gairebé miraculosament arribarem a la 150, i vet aquí quina pregunteta:

Si a les 3 a.m el vostre nadó plora, a qui li toca canviar-li els bolquers?

a) A ell, perquè és una hora estranya. b) Al primer que el senti. c) A qui estigui més prop del bressol. d) A qui no ho hagi fet l’últim cop.

Excepte la “a”, la resta de respostes tenien una lògica semblant....

—¿Qui dimonis s’inventaria aquella mena d’absurds qüestionaris, algun psicofuncionari faceciós amb propensió genètica cap al putejament? —em vaig plantejar.

Només teníem 33, 32, 31... segons per davant. Quina seria l’opció correcta?

Ens ho vam jugar a sorts i vam triar la “C” just l’últim segon.

Incontinències, per JC Ventura

68

Acte seguit, el rètol intermitent de la pantalla es va tornar vermell viu i l’advertència va canviar:

Mala sort, un altre cop serà!

Mala sort, un altre cop serà!

Pels altaveus del controlador, el programa examinador començà a emetre una mena d’udol impertinent i burlesc que em va posar la pell de gallina i va fer plorar la meva companya. Ple de ràbia li faig fotre un cop violent al monitor...

—Maleït trasto! —vaig fer, completament enutjat.

Miraculosament, la pantalla s’omplí llavors de floretes esclatant i el lletreret va canviar el text de sobte...

Congratulacions, conciutadans, heu superat la prova teòrica!

Congratulacions, conciutadans, heu superat la prova teòrica!

La teòrica havia estat un escull difícil de superar. La MARIA3146 i jo ens gitàrem exhaurits: l’endemà començaríem les pràctiques i ens calia descansar.

***

Al contrari del que ens esperàvem, l’examen pràctic va ser molt fàcil d’aprovar. A la meva col·lega i a mi se’ns donava molt bé això de la respiració prepart, els exercicis de penetració assistida i la resta de foteses malthusianes. La majoria dels exercicis de la prova pràctica, però, consistien sobretot a saber com emplenar el formulari dels concessionaris de nadons.

Després de sis mesos de dur ensinistrament, amb total sinceritat, haig de confessar que la burocràcia acabà sent per nosaltres com bufar i fer ampolles...

***

Incontinències, per JC Ventura

69

El dia 12 de Març de 2150 ens van atorgar el permís B-b de parir i l’endemà, a primera hora del matí, ens vam plantar il·lusionadíssims a les portes del concessionari. Havíem discutit molt sobre la marca i les característiques del nen, però finalment ens vam posar d’acord en que seria un SEAT últim model. Des que l’any 2089 els científics van descobrir la possibilitat de teletransportar la matèria, la indústria automobilística mundial havia anat enfonsant-se de mica en mica de manera irremeiable. Només aquelles empreses que havien sabut adaptar-se als nous temps van sobreviure i la SEAT, en aquest sentit, va ser la pionera i, per ser els més experimentats, els seus embrions gaudien de la nostra plena confiança.

En entrar al concessionari de la Plaça Ana Rosa Quintana —gran escriptora de fa dos segles—, l’encarregat ens va rebre amb un somrís d’orella a orella...

—Què serà, senyors? Un clon del Bill Gates, el magnànim profeta de la nostra era?

Una completíssima barreja de la Marie Curie i la Kim Bassinger, tal vegada? ¿Un mutant amb facultats inesperades? Tenim un extensíssim catàleg de possibilitats...

—Res d’això, —el va tallar, resolta, la MARIA3146— volem un B-b últim model.

—Els felicito, senyors, una magnífica elecció! ¿Porten els papers, els espermatozoides i els òvuls?

—Sí.

—Molt bé, senyors, facin el favor d’acompanyar-me al meu despatx. Seguin, seguin, posin-se còmodes. A veure... Ah, aquí està, som-hi doncs! A veure, l’últim model B-b costa 10.000 crèdits internacionals i està equipat de sèrie amb: 124 punts de Coeficient Intel·lectual, resistència a les malalties venèries, virals i hereditàries, 1’8 metres d’alçada mínims garantits, cap inclinació a l’acumulació de greix, tendències psicopàtiques 0’001 per cent, quatre etapes diferenciades de creixement... Hi estan conformes?

—Conformes del tot.

—Molt bé, complimentem la resta de formalitats?

Ambdós vam assentir molt emocionats. El nostre desig més íntim, el nostre fill, seria una realitat oficial en pocs instants. El criaríem, l’educaríem i jugaríem per fi a un joc ben divertit: jugaríem a papàs i a mamàs...

Incontinències, per JC Ventura

70

—Comencem? A veure... —va dir l’encarregat— Modalitat de gestació?

—Externa —m’afanyí a dir, aquella me la sabia de memòria—. La meva dóna s’estima més que el gestin vostès en un tanc embrionari que gestar-lo ella i perdre la seva esvelta figura...

—Ah, molt bé, molt bé, em sembla una sàvia decisió. Sexe?

—Baró heterosexual.

—Color d’ulls?

—Verd tirant cap a blau.

—Molt original. Complexió?

—Robusta.

—Mm... Caràcter?

—Extravertit, amb certa capacitat de liderat.

—Libido?

—Moderada.

—Capacitats extrasensorials?

—Les normals.

—L’assegurança... Davant tota mena de riscos? De segrest i ultratge? ¿De mort accidental? O només la de responsabilitat civil?

—Només la de responsabilitat civil, més endavant ja veurem si li’n fem cap altra...

—Magnífic! —exclamà finalment el venedor—. El vostre B-b serà sens dubte una gràcia. Si sou tan amables de posar la vostra signatura electrònica aquí i aquí.

Vam signar ben cofois.

—Bé, això és tot, la garantia us dura tota la vida, el finançament és a 10 anys amb un interès del 18 per cent trimestral i, en fi, només queda assignar una data de lliurament. ¿Dins de 9 mesos els ve bé?

***

Incontinències, per JC Ventura

71

El JESÚS2346 va néixer pel Nadal d’aquell any. La nostra convivència ha canviat molt d’ençà: ara ja no ens avorrim al llit perquè el nen ens dóna molta de feina i, de vegades, té comportaments d’allò més estranys. Tanmateix, estem molt contents. El nostre B-b comença a mostrar clares tendències cap a la política de masses i la MARIA3146 diu que arribarà a ser algú important de debò. Jo sols espero que es faci major prompte i així tinguem un company per fer les partides de dames virtuals i de parxís 3-D molt més emocionants.

València, 2000 Incontinències, per JC Ventura

72

Gola

M’agrada que ens cuinem a foc ben lent, que els nostres llavis es tasten amb delit mentre ens adobem amb tota mena gemecs i ens amassem fort entre els dits.

M’encisa que ens fem caldo mútuament i se’ns atipen d’aromes els sentits, que s’escalfen a poc a poc les nostres pells i ens rebente el cor golafre a dins del pit.

No em canse d’assajar noves receptes i sucar salses cada dia i cada nit, de provar carícies de vi negre i convertir en cassola el nostre llit.

Si m’alimentara només del teu sabor, m’asseuria a taula al primer crit; si per beure dels teus besos un bon got, puc omplir-me amb el regust de l’infinit.

Incontinències, per JC Ventura

73

Alquímia Yo soy la cocinera de tus mejores platos; deja que te empape con lo que yo me empapo.

Mala Rodríguez

Xavier Farragosí, el molt honorable Conseller d’Ètica i Moral, va pitjar el botó esquerre de l’aparell intercomunicador i, amb certa frisança, però en un to absolutament asèptic, digué: —Eulàlia, sisplau, pot localitzar la nova becària i enviar-me-la al meu despatx?

—Ara mateix, senyor —es va sentir respondre a l’altra banda.

Minuts més tard, l’estupenda meritòria, recent incorporada a la Conselleria com a secretària annexa i auxiliar eventual del Gabinet de Premsa, es va presentar a l’oficina del màxim mandatari de l’edifici embotida en la seva minifalda de cuiro llustrat i el seu top color vermell-passió. Semblava una d’aquelles nines inflables dels sex-shops a punt de rebentar.

Però, tanmateix, la seva sensualitat no era cosa només de la indumentària suggeridora i fetitxista, hi havia quelcom en ella que anava més enllà de l’encís de les seves sabates d’agulla i de les seves interminables cames recobertes de mitges enreixades, quelcom que anava més enllà del tatuatge críptic que embellia el seu pit i de l’absència reiterada de calces i sostenidors. Cada glàndula del seu cos supurava erotisme, luxúria i sexe animal. Espargia pertot arreu una torbadora fragància de desig incontingut i feia fremir homes i dones amb cadascun dels seus moviments felins. Era alta i bruna, amb uns malucs que imploraven a crits ser conquerits i uns llavis sucosos que fel·laven les paraules només de pronunciar-les. Els seus cabells eren negres com l’angúnia i els duia arreplegats en un monyo alt que li deixava solts alguns dels rínxols, però el més captivador de tota la seva presència eren aquells dos ulls flamejants i inquisidors que s’amagaven rere les seves ulleres de pasta verdes...

—Què mana, senyor Farragosí?

Incontinències, per JC Ventura

74

El regidor estava totalment embadalit i va haver de dirigir el seu esguard cap a la foto de família que reposava en un racó del seu escriptori per tal de poder concentrar-se en el seu propòsit.

—Sí... eh... Faida... Té enllestit l’informe que li vaig encomanar ahir?

—¿L’informe sobre la proliferació del vocabulari obscè als programes infantils de la televisió pública?

—Sí.

—Per descomptat, senyor, aquí el té.

Faida li va allargar una carpeta plastificada plena de gràfics i d’estadístiques minuciosament contrastades i, acte seguit, va recolzar ambdues mans sobre la taula fent ostensió de les seves immillorables qualitats davanteres. El conseller va badar un altre cop sense ni tan sols poder-ho dissimular. Aquelles protuberàncies eren perfectes, semblaven tan carnoses com dos préssecs madurs i, sens dubte, pregaven per escapar del seu embolcall. Endemés, hi havia aquells mugrons sempre arrufats com un índex de fiscal acusador i aquella regatera vertiginosa adornada amb una enrevessada espiral cèltica que hi fixava l’atenció de manera totalment indefugible. Aquesta volta va haver de fer un gran esforç per desviar el pensament cap als papers i, de sobte, va començar a suar copiosament...

—Eh... interessant, molt interessant —va balbotejar, alçant l’esguard i trobant-se de nou aquella visió celestial—. Què li sembla si... si...

—Sí? —va fer ella en un to que traspuava la més perversa malignitat.

—¿Què li sembla si repassem les dades i les resumim per a la declaració oficial d’aquesta tarda?

Faida el va fitar de dalt a baix, va fer una ganyota de desdeny i es va endur el dit anular de la mà dreta als llavis per perfilar-los amb l’ungla platejada...

—¿I què li sembla a vostè, senyor Farragosí, si ens deixem de ximpleries i li la menjo com Déu mana? —li va respondre sense immutar-se.

—Faida! Eh... Tu... Jo... Açò és un assumpte seriós!

Incontinències, per JC Ventura

75

—De debò? —va dir ella amb sorna—. ¿No em dirà ara que no està més calent que un cactus al bell mig del desert? ¿No em negarà no està desitjant fa estona que clavi queixalada a la seva salsitxona i que la seva senyera oneja ben alta al balcó del seu Ajuntament?

—Eh... jo... eh... —el conseller suava rierols i ja no hi havia res a fer.

—¿De veritat vol que parlem del maleït informe o s’estimaria més sucar el seu xurro endurit en la meva boca famolenca?

*** Faida va treballar de valent sobre l’òrgan d’aquell avorrit funcionari. Primer s’havia descordat el top i s’havia desfet el monyo deixant que la mata li caigués lascivament sobre els muscles i els pits descoberts. Tot seguit, s’havia apropat al seu director i, amb una mestria superba, li havia abaixat la cremallera emprant només les dents. Finalment, havia començat la fel·lació assaborint amb delit tota la geografia d’aquell membre escurçat però engrescador: ara amb la boca, ara amb les mamelles, ara revestint-lo amb saliva, ara aturant-se en els testicles, ara massatjant-lo entre els llavis, ara engolint-lo de soca-rel...

El conseller, per la seva banda, només feia escarafalls inconnexos amb les mans i s’ofegava amb els seus propis gemecs, posava els ulls en blanc i bavejava com un pobrissó endimoniat.

Va haver-hi un darrer gemec i un sospir apaivagat. Faida va apartar el cap d’aquella verga llefiscosa i calenta i va escopir el líquid dens que li omplia la boca dins d’un tub d’assaig que amagava sota la minifalda. Va tapar el tub, va guardar-se’l com si fos un tresor i va llepar-se golafrement les restes que li regalimaven per la barbeta i per la comissura dels llavis. Es va cordar el top i es va incorporar tranquil·lament per contemplar el patetisme del cadàver trempat que havia deixat espaterrat sobre la poltrona. Mentre es refeia el monyo parsimoniosament i es pintava de nou els llavis, pensava la quantitat de titulars divertits que es podien traure d’aquell incident: ‘El Conseller d’Ètica i Moral mor d’un infart orgàsmic’

Incontinències, per JC Ventura

76

O...

‘Una mamada posa fi a la carrera política de Xavier Farragosí ’ O simplement...

‘Va morir amb la titola a l’aire’ “En fi —va pensar mentre marxava com si no-res— l’únic que em fa llàstima de debò és que m’hauré de perdre la cara que posarà la vella Eulàlia quan entri a migdia i vegi al difunt assegut amb aquesta cara de satisfacció i amb el canari pengim-penjam. Però no puc quedar-m’he, ja faig tard”.

***

Feia tard i Jezabel ja hauria començat els preparatius sense ella. Feia mitja hora que havia tingut aquella ‘reunió’ amb l’home públic més apreciat de la ciutat i encara li ballava al paladar el sabor de l’última secreció d’aquell miserable. Va sortir de la boca del metro i es va enfilar carrer amunt, sota l’esguard libidinós d’alguns paletes, fins deturar-se davant d’una botiga al rètol de la qual es llegia en caràcters exòtics:

FAIDA & JEZABEL Faida & JeEsoterisme zabel Esoterisme A la porta hi havia penjada una nota que deia ‘Tancat per meditació transcendental’.

Era la prova definitiva que la seva companya ja s’havia posat mans a l’obra. Faida va traure les claus, va obrir i va travessar la botiga cap a la llum del fons, ignorant els prestatges farcits d’encensos, llibres d’autoajuda, ciris de coloraines, cartes astrals, baralles del tarot, vides de sants, amulets diversos, herbes medicinals, gemmes encantades i tota la tirallonga de foteses per neòfits il·luminats que els permetien guanyar-se el pa còmodament.

Incontinències, per JC Ventura

77

En arribar a la rebotiga, Jezabel l’esperava amb la vestimenta negra de les cerimònies, una túnica generosament escotada que deixava al descobert la silueta dels pits petitons i ben formats de la seva companya. Faida s’hi va apropar i, mesurant-li les turgències amb el palmell de les mans, la va besar profundament.

—Com t’ha anat avui? —li va preguntar, assaborint-la encara.

—Ah, bé, molt bé, el de sempre: quatre turistes que volien que els tirés les cartes, unes quantes xafarderes que volien saber si els seus marits les enganyen o si els seus fills trobaran treball i es casaran aviat, un parell d’adolescents histèriques a la recerca d’encanteris per seduir el David Bisbal del seu col·legi, i poca cosa més. ¿I, tu —va afegir la Jezabel, amb impaciència— ho has aconseguit?

—És clar, nena, ningú no pot resistir-se a la meva màgia i als meus encants! —Faida va introduir en aquell moment la mà tendra de Jezabel per baix de la seva falda i les dues es van fondre en una altra besada interminable, paladejant mútuament amb les seves llengües vicioses alguna mena de victòria secreta, gaudint d’algun enigma ancestral compartit. Els dits d’ambdues van dansar frenètics sota la roba fins que van provocar l’esclat recíproc del deliri.

***

Faida es va despullar i va deixar esllisar sobre la seva pell nua i suada la sedosa tela negra dels rituals. Jezabel, mentrestant, col·locava un feixuc llibre de tapes gruixudes sobre un faristol daurat. Acte seguit, començà el sortilegi. Mentre Jezabel recitava l’encanteri i el contingut de la recepta, Faida abocava els ingredients dins d’un gran perol de ferro colat amb aigua bullint.

—Un quilo de carn de gat atropellat... Adobar amb vòmits de rata enverinada... Afegir els ulls d’una serp guenya farcits de polseguera màgica de l’altiplà colombià... Una ruixada de lleixiu i una altra de suor de manobre... Remenar i, tot seguit, abocar unes quantes ales de rata-pinyada, sis potes d’aranya peluda, un toc generós de menstruació de donzella, dos o tres escrots de conill ben frescos i la quarta part d’una cua sofregida d’elefant... Picar ben picats Incontinències, per JC Ventura

78

els timpans d’un cantant heavy juntament amb el cervell d’un enginyer ric, passar-ho tot pel xino i ajuntar-ho a la resta... Amanir amb mig litre de llet rància de camella, uns pocs pèls de barba de talibà reconvertit, una berruga de top-model oblidada... Una pastilla d’Avecrem, xupxup... Salpebrar a plaer i...

—I rematar amb l’ingredient final! —va tallar-la Faida traient el tap del preat tub amb la melassa blanquinosa del Xavier Farragossí.

—Esperma de polític incorruptible!

Un cop cuita la recepta, entre les dues van escórrer el perol sobre la pica, van passar el producte gelatinós a una font de vidre i, pacientment, van deixar gratinar el pastac cinc minuts al microones.

***

Entre mossec i mossec d’hamburguesa mística especial ambdues bruixes van concloure satisfetes que la dieta esotèrica potser requeria grans esforços però, indubtablement, pagava la pena practicar-la.

Barcelona, 2002 Incontinències, per JC Ventura

79

Blues de l'espera

Ací estic en l'oficina assegut cara a la tecla esperant que la rutina tot d’una desaparega.

M'avorrisc com un pernil, comptaré fins a cinc mil. i, en arribar a cinc mil u, pensaré un poquet en tu.

Miraré bé la paret per matar l’avorriment, fitaré el vol de les mosques i ompliré un trencaclosques.

Espera un poc més, espera, que l'espera és un no-res i al final arriba el tren per la via paral·lela.

Espera un moment, espera, que aviat ens n’anirem i s’acabaran d’un tret, el desfici i la fal·lera. És el blues de l’espera que s’eixampla i no s’acaba ni rascant-se bé l'ouera ni deixant coure la fava. És el blues del desesper de qui ja no sap què fer de qui canta i cantarà que açò és un fer la mà.

Però si es gira la balança és el blues de l'esperança: ¿A què ve tanta recança, no és el temps una mancança?

Espera un poc més, espera, que l'espera és un no-res i al final arriba el tren per la via paral·lela.

Espera un moment, espera, que aviat ens n’anirem i s’acabaran d’un tret, el desfici i la fal·lera.

Incontinències, per JC Ventura

80

El furóncol

Aquestes coses passen, passen i ja està, passen perquè sí, perquè han de passar, passen sobtosament, sense més ni més, sense cap motiu aparent, passen i punt. No hi ha cap raó científica que expliqui el fenomen o, si n’hi ha, no té cap importància, perquè allò important de debò quan passa és, simplement, que passa i que s’ha de passar pel tràngol sense dir aquesta boca és meva. Bé, aquesta boca no, més aviat aquest gra, perquè d’això és del que estic parlant: dels furóncols, dels grans enormes com cràters espacials, de les sebositats subcutànies de mides desproporcionades, de les protuberàncies de magnitud estratosfèrica. De vegades, sense cap explicació científica, els grans afloren tot d’una, de la nit al dia, en indrets insospitats: en la cara, com un lunar; al bell mig del front, com una banya; en la barbeta, com un d’aquests piercings moderns; a l’esquena, com una gibositat; a les aixelles, com un motor de bombarder i al cul, com... Sí, sí, aquests fillsdeputes apareixen fins i tot en les natges del cul impedint totalment d’asseure’s el pobre malastruc del seu posseïdor. És més, m’atreviria a dir que aquest és un turment patit en silenci i compartit per la immensa majoria de la humanitat: com les hemorroides. A banda dels evidents efectes antiestètics que aquests bonys greixosos comporten, cal tenir en compte que hi ha dos trets essencials que delimiten el camp temàtic i transformen un innocent granet pubertari —espínula comunis o acne— en un fastigós furóncol —bastardus deplorabilis—. A saber:

a)

Les molèsties.

Tot furóncol que se senti orgullós de la seva condició ha de ser molest per naturalesa, però molest amb ganes. No val només amb una lleugera roentor sota la pell, no: ha de causar un dolor inenarrable, un patiment insofrible, una tortura que s’activi només amb l’esguard, un suplici que desperti els instints assassins més ocults quan te’l toques o, el que és pitjor, quan te’l toquen.

Incontinències, per JC Ventura

81

b)

L’índex de tacabilitat o Coeficient de Pruf.

Com més filldeputa, més molest, més estratègicament amagat i més gran és l’abscés, amb més força esclata el molt bastard, tacant miralls, mànigues, camises, llençols i calçotets, amb un líquid llefiscós —barreja de pus, fluids indefinibles i sang— que raja a pressió del túmul seborreic com si hagués eructat el petit Krakatoa que tots duem a dintre i s’estampés contra la superfície en qüestió amb un efecte d’ona expansiva i d’esquitxos vomitius semblant al que causa un ou quan s’estavella contra la façana d’un Ministeri durant una manifestació.

El furóncol més odiós que he tingut mai, el més horrible, aquell que només li l’hauria desitjat al George Bush o al Papa, em va sortir de cop mentre em dirigia en metro cap al treball un fresc matí de març. Allà estant, dret al bell mig de la gentada, entre els renecs d’uns i d’altres, entre les estacions d’Urgell i de Rocafort, tot envoltat per les flaires d’unes aixelles anònimes, d’unes sabates desconegudes i d’uns cabells de dona recent rentats, vaig notar que alguna cosa pressionava els meus calçotets. No era una inesperada erecció matutina, perquè venia de la banda de ponent, i tampoc no era una ventositat, perquè —a banda de que no prenc mai cafè amb llet per desdejunar— hauria notat la remenada estomacal prèvia. El cas és que, cinc segons després de notar la pressió, tenia l’absoluta convicció, és a dir, l’absoluta certesa, que es tractava d’un bastard caracteritzat pels indicis anteriorment esmentats: una molèstia superba i una brutal potencialitat d’explosió. La qüestió, llavors, era localitzar la seva posició geogràfica exacta. Vaig fer un imperceptible moviment muscular, una lleu contracció de les anques i, d’ençà, va començar el meu calvari: la protuberància estava situada tot just al bell mig exacte del cul, al mateix centre del vèrtex anal, és a dir, mil·limètricament dalt del forat excretor. No hi havia cap mena de dubte, era un abscés, el pitjor abscés de la meva vida. Cada bellugament que en feia, per minúscul que fos, em deixava ben paleses les seves dimensions i les seves ganes d’engrescar i, per a més inri, la criatura anava creixent i creixent per moments a un ritme força preocupant.

Incontinències, per JC Ventura

82

Pels altaveus del vagó una veu impersonal advertia emocionada que arribàvem a la següent estació. Aquest fet concret —menyspreable en circumstàncies normals— va suposar l’agreujament fàctic del meu malson, el baptisme d’aquell engendrament bombolliforme. Les portes automàtiques es van obrir de bat a bat i, acte seguit, un munt de gent, proporcionalment tan apressada com adormida, va entrar atropelladament, repartint colzades, empentes i trepitjades. I jo, amb cada nou estremiment, sofria d’una manera insuportable. Amb cada nova batzegada, em venien unes ganes tremendes d’engegar-los a tots a prendre pel...

La sola imatge mental de la paraula em causava una angoixa indescriptible.

La veu impersonal va esmentar al cap d’una estona el nom de la meva parada i em vaig plantejar l’odissea d’assolir l’altre extrem del vagó i apropar-me fins la cua de baixada.

No ho vaig veure, però suposo que el meu semblant devia reflectir tota la gamma cromàtica possible —des del groc-nàusea fins al morat-ofec— com a protesta per l’infern que crepitava als baixos dels meus pantalons amb cada nou pas. En baixar, recordo que vaig desitjar amb una ràbia cent per cent visceral que el metro s’ensorrés, que el vagó anés directe cap als forns d’Auswitzch, que morissin —de la manera més esfereïdora imaginable— tots els passatgers que havien col·lidit, ni que fos involuntàriament, amb qualsevol partícula de la meva anatomia, tot provocant-me un patiment fora de tots els paràmetres.

El trajecte pels túnels de la xarxa subterrània i pels carrers de l’Eixample fins la meva oficina va ser quelcom que no oblidaré mai. Vaig haver d’avançar tediosament centímetre a centímetre, peuada a peuada, com un lesionat, com un invàlid, com un aviet amb el taca-taca, amb les natges ajuntades en una mena de delicat equilibri fisiològic indispensable per tal de no suscitar la ira de l’alienígena que s’havia infiltrat entremig. Tot i això, l’operació venia interrompuda sovint per alguna errada en l’execució mecànica de l’exercici o per alguna causa externa. I invariablement —ja fos per una relliscada meva o per una empenta d’algun/a individu/a desconsiderat/da—, la reacció immediata del meu rostre era sempre la mateixa: un encongiment espasmòdic del meu gest seguit d’una ganyota de pànic i de la pitjor blasfèmia instantània al meu abast.

Incontinències, per JC Ventura

83

A la cantonada del carrer on treballo, la cosa va calmar-se momentàniament. Semblava que la maleïda pústula em volia concedir una mínima treva i em deixava reposar una estona. Potser, la fase més catastròfica, l’etapa de creixement incontrolat, l’ànsia de triomf, ja havia passat: el quadre clínic del furóncol s’estabilitzava i les cavitats implicades en el seu desenvolupament s’havien acoblat relativament bé a l’exorbitant protuberància nouvinguda.

Era, però, una borda enganyifa, una estratagema vil i retorçuda concebuda maquiavèl·licament amb la finalitat de fer que em confiés i decidís d’asseure’m tranquil al meu despatx per, tot seguit, descarregar novament el fuet turmentador sobre la segona zona més delicada del meu cos. I llavors, esclar, el meu cap de departament em va veure fent moviments sospitosos i estranyes contorsions mal dissimulades sobre la butaca de cuir i s’hi va apropar.

—Què et passa, Manel?

—Res, no és res... —vaig remugar entre dents.

—Què, ressacós de la festa d’anit?

—No, no, no és això...

—I aleshores...?

—Podem parlar en privat? És que tinc un... un... petit problema... —vaig dir, gairebé sense esma. La Susanna m’estava guaitant per sota de les ulleres de pasta, les meves faccions van envermellir violentament i vaig començar a suar com un pingüí al Carib.

—En aquesta empresa no hi ha secrets, ho saps de sobra, Manel. Què tens?

—Jo... eh... no podem...? Jo... —la corbata se m’enroscava al coll com si fos un escurçó cinquanta per cent fibra sintètica, cinquanta per cent cotó.

—Manel...

Qualsevol intent per normalitzar la situació era francament inútil: d’una banda, hi havia la pressió psicològica que exercien el to imperatiu del meu cap i els ulls inquisidors de la Susanna, i de l’altra, la pressió física que exercia el condemnat abscés fiblant cada racó del meu ésser.

—¡M’ha sortit un furóncol de proporcions colossals al bell mig de cul i gairebé no puc ni moure’m! —vaig esclatar, entre empipat i desfogat.

Incontinències, per JC Ventura

84

La primera reacció va ser d’absoluta perplexitat. La segona, de tàcit condol. A la tercera, van rompre a riure sense miraments. Al principi, era una rialleta fluixa i sibil·lina que a la Susanna se li escapava d’entre els seus llavis angelicals. Després es va contagiar l’Albert, el meu cap, amb una rialla rauca i descortesa. Finalment, tots dos van acabar petant-se de riure i llagrimejant a la meva salut. Amb prou esforços no podien contenir-se. Ella quasi queia del seu seient i enlairava les cames emmitjades per sobre de l’escriptori i ell se subjectava la panxa i es va haver de recolzar en el marc de la porta del despatx per tal d’asserenar-se. Jo, per la meva part, vaig transitar de la vergonya a l’enuig en qüestió de pocs segons, passant per un estat de categòrica indignació. Vaig jurar-me a mi mateix que mai no tornaria a tenir fantasies sexuals amb ella i que, a ell, el defenestraria qualsevol dia mentre s’estigués fumant un dels seus pudents i cars havans.

—Que puc anar al metge? —vaig demanar-li titubejant.

—Vés, home, vés! —em va dir el molt cabró, sense deixar de fotre-se'n.

‘Un mal bastard us surti enmig de l’ànima...’ vaig desitjar mentre marxava.

Seria etern —a més d’humiliant— relatar tota la tirallonga de despropòsits i embolics que vaig haver de patir aquell endimoniat dia per culpa de la malaurada inflamació seborreica post-ventral que del no-res m’havia brotat. Per fer-vos una idea només us cal imaginar la fatxa del guàrdia urbà al qual li vaig demanar si em podia escortar per creuar el Carrer de Balmes, el gest què va fer el taxista quan em va veure entrar al seu vehicle amb una pila de coixins, o la discussió que vaig tenir amb la recepcionista de la clínica privada del meu amic Carles —el dermatòleg— quan li vaig dir que no em podia asseure i que el meu cas era de màxima prioritat, però que em negava rotundament a dir-li de què es tractava davant la resta de pacients.

Al final, però, el meu drama es va cloure amb una intervenció d’allò més tràgica...

—Tractant-se d’un abscés d’aquestes característiques i situat en un lloc tan sensible, la solució més adequada és extirpar-lo de seguida. A banda de les incomoditats que ja hauràs notat, el quist podria complicar-te la funció evacuadora i podria infectar-se greument, augmentant la seva grandària i la seva perniciositat...

Incontinències, per JC Ventura

85

—Bé, bé, tu fes.

—Serà qüestió d’uns minuts i ja està —va dictaminar molt seriosament el meu amic, només atendre’m—. Estimat Manel, tomba’t d’esquenes sobre la taula d’operacions, abaixa’t els pantalons i relaxa’t... Òbviament, tot i que em sabia greu desprendre’m així d’una porció del meu físic i trobava molt ridícula aquella postura cul-en-pompa, vaig obeir les seves instruccions diligentment. Em va costar una mica desempallegar-me dels calçotets, va ser força dolorós, era com si el furóncol s’aferrés a la tela que l’arropava, la mossegués d’alguna manera i no volgués lliurar-se’n.

—Fotre, Manel, quina cosa més estrambòtica! ¡Renoi, en tota la meva carrera professional mai no m’havia trobat amb un cas semblant! De debò, açò és...

—Fes el favor de no fer burla tu també!

—Ja, però és que...

—Ni peròs, ni hòsties, apa, Carles, sense pietat, treu-me’l d’una vegada!!!

—És que el teu furóncol té la cara de... eh... és igualet que el president del govern i no m’atreveixo a... No sé si serà delicte!

Evidentment, el meu amic va fer el que calia i va extirpar aquella cruel protuberància.

La veritat és que no vaig notar cap dolor durant la intervenció quirúrgica, però —això sí— abans del moment alliberador, a tots dos ens va parèixer sentir un veueta insidiosa que deia: —Mire usté, España va bien.

Barcelona, 2002 Incontinències, per JC Ventura

86

Ratafia sentimental

Les faroles vomiten la seua llum esgrogueïda contra les voreres serpentejants, el meu cervell remuga matèria sense consistència, plou nit sobre els carrers adormissats i el temps se’n va rellotgejant furtivament per l’avinguda.

Hui és demà de mica en mica i, lentament, a mossos de tenebra, la meua ment va esculpint gemecs emmudits que la meua mà amara en falsa tinta. Un clamor testicular em recorda el teu fantasma pul·lulant en algun indret indefinit, entre el buit dels meus llençols marcits o entre els plecs morts de les meues apetències.

Què importa on et trobes?

La meua set d’ardents tumults no es calmarà amb un glop de la teua ratafia! Els quatre cantons del meu llit són les fronteres del meu país imaginari, però el teu cor turgent —fart de tant de trontollar— ha perdut el Nord en una juguesca i s’estima més follar amb unes altres brúixoles i bategar uns altres camins.

I jo, ni carn ni peix, rere la meua barricada de paper, seguisc cantussejant silencis antics i molt llargs i esperant trens de mitjanit.¡El meu cor és com un eriçó i puc fer-ne un puzzle amb els fragments i jugar al Tetris amb els bocins!

Incontinències, per JC Ventura

87

Xip-xap

Camejava apressat pel carrer. Era de nit, dimecres vint-i-set. Camejava apressat per un d’aquells carrerons interminables de l’Eixample tan rectes i monòtons que li feien perdre la paciència. Un pas, un altre pas, xip-xap, xip-xap. Les línies rectes dels taulells grisencs de la vorera desfilaven davant seu impassibles cap a l’infinit. El seu disseny, observat amb deteniment, remetia de manera indefectible a l’esquema d’aquella zona de la ciutat: una quadrícula despietada, una trama reticular sense complicació ni possibilitat de pèrdua.

Camejava apressat pel carrer cap al cine. Havia quedat amb l’Imma, una amiga d’una amiga a qui havia conegut feia un parell de mesos en una festa d’un amic que tenia un amic l’amiga del qual era també col·lega d’ella. Ella era de fora, ell era de fora: tots són una mica de fora en aquesta ciutat metropolimòrfica. Quedaven de tant en tant, anaven al cine junts, es feien una cerveseta, xerraven i es contaven les novetats, els descobriments i les petites misèries de la vida de l’immigrant que odia i estima a parts iguals el seu destí. Ell cercava treball, ella treballava d’aquella manera. Ell la desitjava, ella desitjava qualsevol altre...

Era de nit, però no era pas gaire tard, quarts de deu a tot estirar. Quedava encara mitja hora llarga perquè comencés la sessió. Dia de l’espectador, drama francès de reestrena, ni per tu ni per mi, a mitjan camí entre la terra de cadascun i amplament recomanada per la crítica.

Subtitulada en castellà, por supuesto. Tots els bars i restaurants de la contrada estaven ja tancats. Llevat dels fanals, l’única il·luminació d’aquella via esfilagarsada com un malson diarreïc provenia dels neons de les nombroses sucursals bancàries que hi havia: Caixa d’aquí i Caixa d’allà, Banc d’açò i Banc d’allò altre...

No era gaire pas tard, però no hi havia ni una ànima per aquell carreró. La retícula descansava solitària del seu enrenou diürn i exhalava una tranquil·litat força fantasmagòrica.

Tenia por?

No.

Incontinències, per JC Ventura

88

Qualsevol subjecte que s’hagués creuat hauria pensat el mateix; ¿què fotrà aquest paio per aquí? La mateixa barreja de sana curiositat i de pura tafaneria humana s’hauria despertat als seus respectius cervells. Fins i tot, una mena de dubte recíproc: ¿qui dels dos seria el primer a disparar? El més segur, però, és que, cas d’haver-hi algú, estaria traient el gos a fer les seues coses mentre es fumava una cigarreta. Tot i això, la desconfiança era una sensació inherent a aquell racó urbà —eixample esquerre, res de noucentismes— a aquelles hores i al baf fredolí que brollava del seu nas.

No hi havia ni una ànima pel carrer. Des del principi de la seva estada li havia sorprès aquella particularitat: ¿com una urbs tan cosmopolita podia morir a l’hora de sopar sense tenir-ne remordiments de consciència? Després de pencar tot el dia, la gent es tancava a ca seva a descansar: sopar, sofà, tele, lavabo, llit, despertador. Hi havia un matís de metodologia formiguera, de ritme col·lectiu, de rutina indefugible en aquella barriada graelliforme.

Quedava encara mitja hora perquè comencés la sessió. Més aviat, vint-i-dos minuts.

Xip-xap, xip-xap. Un cotxe, dos cotxes, tres cotxes. Ninotet en verd. Una noia, pas accelerat, cap cot, cadència frenètica, perfum de sexe...

Tenia por?

Potser.

La pianista, Michel Heneke, drama psicològic, entre el desig i la impotència, entre la disciplina i la llibertat. Director estrany, sense virtuosismes, jocs divertits, codis desconeguts, tocs de Polansky?

Ninotet vermell, estries blanques que no es podien trepitjar, paciència temprada a cops de cigarreta, assossegada a xumades de nicoalquitrina. Un cotxe, dos cotxes, un taxi, un autobús i, per fi, l’altra banda del carrer. Un arbre, dos arbres, cent arbres en diàfana perspectiva i el cel enllumenat liquant-se sobre els seus pensaments. Cinc minuts per a les deu, dos carrers perpendiculars de costera i un de paral·lel per al cinema.

Arribava?

Sí.

Incontinències, per JC Ventura

89

L’Imma ni de conya pensava arribar d’hora: acabo de sopar... no sabia què posarme... la meva companya estava molt pesada amb les seves històries... ¿com estàs, m’has comprat l’entrada? Coses de la vida, incògnites de la natura que només s’expliquen per un excés fatal de feromones, mancances derivades de l’expulsió del Paradís. “D’ara endavant, hauràs de patir per tal de lligar” (Gen. 3, 69).

Xipxapejava apressat per un d’aquells somnis esfilagarsats interminables que havia de travessar desesmadament per tal d’assolir la remota possibilitat d’enrotllar-se amb l’Imma en un cau místic de llums i ombres i ambientador de tot-a-cent. Com que potser era tard —no pas gaire, però prou com per perdre’s els tràilers inicials—, va desembutxacar la cartera i va començar a preparar el material logístic per pur desficaci: caramel antihalitosi mentaulcalíptic i desensucrat, carnet jove color vergonya viu amb foto preadolescent i bitllet de deu euros rosat, asèptic i amb banda metàl·lico-reflectant en la línia més xula dels tazos de Picachu sèrie especial i de les calcomanies del Shin-Chan. L’operació d’intendència semblava complicar-se massa per moments i va llençar la burilla per terra per mirar de facilitar-se les feines, però vet aquí que, en fer-ho, se li va escapar també el cromo intereuropeu.

Un cotxe, dos cotxes, un bufit de vent inoportunament diegètic i la clau del paradís euroafrodisíac que revola lluny com una papallona papirofleximàtica a la recerca d’un bon indret on posar els ous que després esdevindrien nimfes que després farien capolls dels quals rajarien mil sis-centes seixanta-tres amb vuitanta-sis criaturetes —al canvi d’abans—.

Era de nit, com venia passant des que havia sortit de casa seva —Gran Via, 320, avinguda insulsa, túnel geoestratègic, plaça ignominiosa, muntanya d’esplendors, tràfic constant—. Corria absurdament darrere d’un ridícul paperet rosat del qual depenia el seu futur immediat...

Immadiat?

Una gambada i una altra i una altra i el puto dècim que no s’atura i el puto vent que no amaina i el puto cor que sembla a punt d’esclatar. ¡De demà no passa que m’apunti a un gimnàs! Ninotet vermell. Tindrà collons la cosa? Els diners no entenen de normes de circulació...

Incontinències, per JC Ventura

90

Dos fars de cara, quatre fars de cara i uf! Després de la tempesta —les deu tocades—, arriba sempre la calma. Va començar a esbufegar feixugament, potser alleujat, potser fatigat.

Hi havia hagut sort: objectiu localitzat. El maleït bitllet s’havia deturat justament davant d’una sucursal bancària, darrere d’un A3...

Casualitat? Nostàlgia euroedípica? Maquiavèl·lica conjura internacional?

Ja ho diu la dita: diners volen diners...

Era dimecres vint-i-set, deu de la nit tocades, Eixample esquerre. Va creuar a l’altra banda del carrer, va passar entre l’A3 i un Golf i hi va reveure el seu inestimable paperet: dues entrades amb descompte i cervesa posterior, valor bescanviable intercivilitzat, potencialitat estampada, lleugera raó de pes, benzina per als somnis, metzina per l’esperit, possibilitat fàctica de comprar temps...

El bitllet rosat reposava fatigat sobre els cartrons que cobrien, com parracs, la figura bruta i demacrada d’un captaire que dormitava sota el llindar d’una caixa provincial.

Curiós contrasentit...

Tenia por?

Elemental, estimat Watson.

Des que era un infant que sempre li havien fet nosa els racons. N’hi havia pertot arreu: disseminats, amagats, sempre a l’aguait, esperant poder engolir-se sobtosament les seves joguines preferides i fer-les desaparèixer per tota l’eternitat. Ara la sensació li retornava fresca al pit, mentre mugró i mugró, sobre el baixventre: el sotrac, la impotència, la perplexitat... ¿Per què les coses que li queien de les mans es clavaven sempre en indrets inaccessibles?

Llei de Murphy o regla tàcita de l’existència?

Misteris per no dormir...

Els neons blavosos de la sucursal il·luminaven la silueta de l’indigent adormissat, trist bodegó neodickensià amb tots els ingredients: capsa buida d’enorme televisor, ferum políticament incorrecte, roba esquinçada, taques vermelles com de sang i un cartró de vi barat esclafat rematant el conjunt.

Incontinències, per JC Ventura

91

Massa calma l’escena, però, massa densa la quietud, massa quieta la pintura, massa embús de serenor, massa propera l’hora bruixa, massa veïna la dama mort...

Triar o no poder fer-ho, vet aquí una de tantes qüestions.

***

S’apressava camejant pel carrer. Ben pensat, l’home és l’únic ésser de la natura que ha tingut necessitat de traçar camins per tal de poder avançar...

Simptomàtic?

Immaginava nocturnament cap al cinema, cartera en mà, remors en ànima, punxades en pitrera...

—Ets un tros de brètol!

Es va capgirar sobtosament.

Hi havia algú més allà?

Res. Cotxes morts, senyals, silencis expandits, fanals guaitant, arbres murmurant, semàfors amb ninotets icònics, finestres il·luminades que amagaven els petits secrets i les grans misèries de la quotidianitat, sospirs callats, bancs expectants... No cotxes circulant, no gossos cagant, no persones fumant cigarretes, no noies perfumades, no vida, no realitat: només tones i tones de formigó superposades confusament, edificis muts i fred.

—Ets un tros de brètol, no ho hauries d’haver fet!

Com!?

—T’hauria de fer vergonya existir!

Ara sí tenia por...

Al panell de control del seu seny s’havia disparat l’avís d’alarma: warning! warning! warning! Va mirar a esquerra i a dreta, a dalt i a baix, de gairell i de cua d’ull i no hi va veure ningú. I, tanmateix, l’endimoniada veu sonava ben propera, gairebé a tocar d’ell o més pròxima fins i tot.

Incontinències, per JC Ventura

92

—És inútil que em busquis, Joan, sóc a dintre teu, sóc la veu interior de la teva consciència.

—Joan!? Jo no em dic Joan, em dic Robert i tu no ets la meva consciència! ¡Em conec molt bé la meva consciència, fa molts anys que m’acompanya i no té el teu to de veu!

—Ah, sí?

—Sí. I jo no em diria mai a mi mateix ‘tros de brètol’; això sona com a un insult d’en Cinto Verdaguer. Jo em diria més aviat: gilipolles, idiota, subnormal, carbassa... Però no mai ‘tros de brètol’.

—Doncs, Joan, ets un tros de brètol i un assassí!

Xip-xap, xip-xap...

Cinc minuts d’onze, carrer de costereta. Imma! Imma! Imma! La pianista, cervesa, paraules gratuïtes, carrers, xip-xap, xip-xap, casa, llet, llit... Ulls verds maragda, llavis sucosos, orelles ambrosíaques, nas arrufat, xip-xap, somrís de sílfide perversa...

Imma! Imma! Imma!

—Què, no em dius res?

Es va deturar completament espaordit, allò era massa.

Podia ocórrer que la consciència d’un altri se li hagués ficat al seu cap?

—No vols fer-me cas?

—No, no parlo amb veus interiors desconegudes...

—És absurd que em neguis, Joan. No te n’adones? Que potser em pots veure? ¿Que em pots sentir fora dels límits del teu cervell? ¿Què creus, que sóc un follet amagat darrere de la teva orella? Un cartell publicitari que se t’adreça personalment? ¿Creus que pots ignorar-me així com així?

—¡No em dic Joan i tu no ets la meva consciència, em dic Robert i açò ja comença a ser una broma de mal gust! Si fossis la meva consciència et reconeixeria. De debò, no tinc res contra tu, però no sé qui o què ets: no em sones de res. Surt d’onsevulga que siguis!

—No he sortit ni he entrat enlloc: hi sóc i prou.

Incontinències, per JC Ventura

93

—Anem a veure, açò és una bogeria: si realment ets la meva consciència, sabràs en què estic pensant ara mateix, oi?

Silenci de cristalls espetegant.

—En res, no es pot pensar en res mentre s’enraona amb la pròpia consciència.

Tenia raó: la pròpia consciència és, en essència, un pensament autònom, una mena d’idea viva i divergent. Es va ensorrar de cop...

—D’acord, tu guanyes, però no em dic Joan, sóc el Robert Romagosa i Ragull...

—Robert, Joan, Joan, Robert, Robert Joan, Joan Robert, tant se’m fot! Tu sempre has volgut dir-te Joan com el teu avi. Robert Romagosa i Ragull és un nom rimbombant, robust i rugós i, quan el pronuncies sencer, sembla que soni una ràdio escarransida...

—Està bé, està bé, tinc coses més importants a fer i faig tard: ¡digues el que m’hagis de dir, o deixa’m en pau!

—T’ho diré planerament i sense embuts: ets un tros de brètol i...

—Que només penses insultar-me!?

—La recriminació és una de les meves funcions principals. ¡Ets un tros de brètol i un assassí!

Calma tensa. Tabac! Tabac! Tabac!

—Mira, això de ‘tros de brètol’ té un passi, fins i tot és força original. Però ‘assassí’...

‘Assassí’? Jo no sóc cap ‘assassí’, jo mai no he mort ningú! Sóc totalment inofensiu, no crec en la violència. Per què em dius això!?

Deu mil·lilitres de solució salina van demanar torn a les glàndules dels seus ulls. Nervis que s’eriçaven, punys que es comprimien, neurapsis que demanaven xuts de nicotina, freda sensació de ridícul, roent efecte d’impotència, tèbia tremolor...

Un cotxe, dos cotxes, tres cotxes...

Miren? Sospiten? Jutgen?

—En primer lloc, la violència no es creu o es deixa de creure, Joan, s’exercita i punt.

En segon lloc, ets un assassí perquè has mort el captaire de la caixa d’estalvis sense miraments, a sang freda. Ja no recordes la baralla?, T’has oblidat dels cops i les patacades?

Incontinències, per JC Ventura

94

¿Què em dius del regust de superioritat i de l’erecció instantània? ¡Ets una despulla humana, un desgraciat! Ni tan sols no vols reconèixer els teus actes, pretens esborrar-los com si no res, justificar-te mitjançant l’oblit. Però jo hi sóc precisament per no deixar-te escapar. No pots fugir de tu mateix, no pots ocultar la teva infàmia, soterrar el teu crim... ¿Hi havia càmeres de seguretat, saps?

Ninotet en verd, descàrrega completada, rierols sutjosos regalimant.

—Jo no he mort mai ningú... —va balbotejar el Robert (o el Joan), entre somicons—.

Mai! Ni el captaire ni el meu pare ni el hàmster de la meva germana petita quan tenia deu anys... Sóc innocent... No mataria ni per deu euros ni per deu mil!

—Ah, bon al·legat!

—Tu no ets la meva consciència, ets la consciència d’un altri! ¡Ets la veu interior de l’assassí que ha mort l’indigent, abans que jo arribés allà per pura casualitat! T’has clavat dins del meu cap perquè ell no et volia escoltar i ara vull que te’n vagis, vés-te’n! ¡Em dic Robert Romagosa i Ragull i m’encanta el meu nom!

—Ep, ep, tranquil, noi, no cal que escridassis tant. Vols que et senti tot el veïnat?

Tranquil·litza’t, sóc la teva consciència i no et penso trair. Ens coneixem de tota la vida, oi?

Som amics. No és la primera volta que vivim açò junts. Només et seguia el joc: tu mates, jo et dic ‘tros de brètol’ i, l’endemà, només ha estat una paranoia...

Deu minuts d’onze d’aquella nit dimecrenca, molt tard. Calia ser dràstics.

—T’he dit que te’n vagis a la merda!!

—Bé, noi, bé, et recordo que tu no ets gens violent...

Pausa escènica.

—D’acord, suposem que tens tu raó i que jo només sóc una invenció del teu cap, un desdoblament fortuït de la teva consciència que et retreu quelcom que, hipotèticament, hauries pogut fer però que no has fet pas. Aleshores, nen, permet-me que t’ho digui: estàs completament guillat, tocat del bolet, com una puta cabra. ¿Vols dir que tu mateix t’has muntat tota aquesta història del captaire assassinat només perquè volies distreure’t pel camí?

—Sí... bé... potser... jo només he agafat els meus deu euros!

Incontinències, per JC Ventura

95

—El que tu diguis, un autèntic cas clínic, sí senyor!

—Què et bombim!

—Fins aviat...

***

Xip-xap, xip-xap. Camejava apressat pel carrer del cinema. Era de nit, dimecres vinti-set. Mai una distància no havia estat tan difosa, mai un camí no havia estat tan retorçut. A pocs metres davant seu distingia la silueta abrigada de l’Imma, la meta, retallada entre els fulgors del vestíbul del cinema, cabells arreplegats, palestina, vambes decorades, núvols de baf, mans fregant-se, semblant impacient.

Un pas, un altre pas.

I l’Imma... on era? Feia uns segons... i ara???

Res, esvaïda com una il·lusió: no vambes, no nas arrufat, no somriures provocatius.

***

Disset minuts d’onze, solitari cine de l’eixample esquerre, sala número dos de dos, la porta que s’obria i La Pianista que ja havia començat a tocar la seva partitura. Acte intimíssim d’instrospecció analítica administrat per via ocular.

—Reialment, Joan, creies que ella apareixeria?

—No, però volia distreure’m pel camí.

Fos a negre. *** —Ei, tros de brètol, què fas llegint?, ¿que no veus que ja s’ha acabat el relat?

Barcelona, 2002 Incontinències, per JC Ventura

96

Que us bombin, que us donin pel sac i us facin engolir les vostres pròpies mentides vomitades un i altre cop.

Que us empatxi la vostra sorda demència i us torni l’odi convertit en odi esfereïdor.

Que us mirin amb tal ràbia els ulls ansiosos, que no sapigueu empassar-vos tant de dolor.

Que us arribi a pesar tant de poder, tanta riquesa i tant de menyspreu per la vida, que mai no pugueu alçar el vol.

Que us ofegui sense pietat tota la sang que heu vessat cada segon...

Incontinències, per JC Ventura

97

Ta-Was-Ne (Elevació)

De pequeño me impusieron las costumbres; me educaron para hombre adinerado, pero ahora prefiero ser un indio que un importante abogado.

Manolillo Chinato

Mentre s’esvaneixen en l’atmosfera carregada els darrers udols del càntic espiritual del gran xaman Jim Morrison, Mussol Somiador reobre els ulls i retorna del seu breu recorregut oníric pels eterns camps de cacera. S’ha estat fumant unes quantes pipes de la pau amb els seus col·legues de tribu al seu antre preferit del Raval i, ara que el bar tanca les portes i els companys es retiren cap a les seues cabanes, ell rumia quina senda hauran de seguir els seus passos. Se sent posseït pels esperits del fum sagrat i, malgrat que li manquen les seues ales, es nota tan lleuger com ells, tan imbuït de vida que podria ballar tot sol la dansa de la pluja...

En contemplar la gran ossa refulgir al bell mig del gran telar d’estels, intueix que aquella nit serà especial, aquella nit se sotmetrà a la gran prova per la qual han de passar tots els joves indis: si aconsegueix donar caça al seu animal totèmic abans que s’oculti la Mare Lluna, esdevindrà un autèntic guerrer noctàmbul i el seu destí li serà revelat. No obstant, per tal de fer-ho, haurà d’endinsar-se desarmat entre els carrerons de l’abominable bosc de formigó i encarar-se amb els fantasmes de la regió postindustrial.

Abans d’enfrontar-se a la dura prova de valor, decideix que li convé consultar el cercle dels ancians i escoltar els seus savis consells. Per això s’adreça sense perdre temps a la tasca de la senyora Mercè, la guaridora psicosomàtica més poderosa de tota la contrada.

***

Incontinències, per JC Ventura

98

La senyora Mercè Boca-repintada custodia la porta del local amb els seus aires habituals de quinquagenària freak, mentre xuma una burilla pudenta d’Habanos i vigila de reüll les tertúlies destarotades dels venerables ancians borratxos.

—Bona nit, senyora Mercè.

—Hao, Mussol Somiador, quina sorpresa veure’t, feia moltes llunes que no t’apropaves, quina cabellera més llarga t’ha crescut ja! Què fas per aquí?

—Aquesta nit penso emprendre la gran cacera i necessitaré l’ajuda dels savis...

—Ei, xicots, escolteu açò —exhorta la madame a la pila de vellets ronyosos que s’amunteguen entre les quatre parets del seu tendal—: Mussol Somiador ha decidit sotmetre’s avui a la gran prova i demana el vostre consell.

Alguns ancians se li apropen i fan rotgle al seu voltant, d’altres ni tan sols no s’immuten: estan massa ocupats desxifrant les runes màgiques del dominó o, simplement, dormiten entre filets de bava. Els congregats murmuren entre ells, deliberant sobre la petició amb un xivarri d’embús circulatori. De seguida, tres d’ells es destaquen i li formulen tres complicats enigmes: (Primer) —Ho sap ton pare que penses fer això?

Mussol Somiador medita la seua rèplica...

—A mon pare el va encisar fa molt de temps el poder del cavall de ferro i ha oblidat que ell també va ser un indi que va combatre els cowboys grisos a la universitat.

(Segon) —Sabies que sóc cosí del Fari?

Aquest és veritablement difícil de respondre...

—Per descomptat, és evident que per al seu gran èxit “Ay, torito bravo” es va inspirar en la teva gràcia i talent naturals...

Incontinències, per JC Ventura

99

(Tercer) —Els cabells els duus tan llargs perquè ets un marieta???

—¿¿...??

No sap què dir. A continuació, Boca-repintada s’acosta a ell, estenent-li un xupito amb un mefític beuratge...

—Molt bé, xicot, certament no ets un savi: has errat un dels enigmes, però ets prou madur com per afrontar la gran cacera. Amb aquest elixir assoliràs la visió mística del teu animal totèmic. Guarda la imatge al carcaix del record i deixa’t guiar pel teu cor per a trobarla. Primer llepes la sal, després et beus la tequila i, finalment, mossegues la llima. Ho tens clar, oi?

—Clar... —diu el jove, mentre s’empassa la poció d’agave.

—Apa, fillet, enceta el vol, només tens quatre hores abans que desaparega la Mare Lluna —. La senyora Mercè li fa un petó a la galta, deixant-li una protectora marca de carmí, i li regala una Estrella-Damm per al viatge.

En abandonar la curandera al seu cau de savis, Mussol, sent una roentor fotudíssima a l’estómac, li assalta una suor freda com les urpes de la mort i li sobrevenen unes angoixoses arcades. Finalment, perboca tots els esperits malèvols que l’emplenaven i, llavors, té lloc la seua gran visió: a un cartell publicitari proper, contempla al·lucinat quina serà la bèstia totèmica que li propiciarà serenor i maduresa per continuar endavant, el gran bisó blanc de l’esperança.

Mentre invoca a Manitú perquè li doni forces i a Lucky Strike perquè li amansi els budells, xarrupa a petits glops l’aigua de foc embotellada. Quan les últimes gotes de cervesa aviven les flames del seu coratge, llença la botella cap al cel com si fos un fletxa beneïda que li ha de marcar aleatòriament la direcció a seguir. L’ampolla cau feta xixines prop de la boca del Carrer del Neguit i ell es disposa a recórrer-lo quan, de sobte, s’adona de la presència insidiosa de dos cowboys que patrullen aquella nit per la reserva.

Incontinències, per JC Ventura

100

—A veure, salvatge, vine aquí!

—Jo? —Sí, tu. A veure, noi, els papers, la documentació! Per què has trencat la mitjana?

Que no t’han ensenyat civisme a l’institut?

Mentre el regiren de dalt a baix, Mussol pensa que és una sort que aquell parell siguin cowboys municipals: si fossen del setè regiment de cavalleria, tindria problemes seriosos...

—Què tenim aquí? Mm, que bonic, una bosseta de marihuana, ens ha sortit hippie el xaval —se’n riu el xerif, olorant-ne el contingut amb avidesa—. Saps que això és il·legal?

Ell assenteix, conscient que és inútil discutir amb ells: l’home blanc fa les seues lleis i espera que s’acompleixin només perquè són seves i, si no, empra la força bruta...

—Anàvem a multar-te per vandalisme, però ara et caurà a més a més un bonic marró per possessió i greuge contra la salut pública: en total, sis-cents euros no te’ls lleva ni la Gran Serp Emplomada.

—Ja veurem d’on se’ls trau aquest malfeiner! —riu l’altre vaquer—. I compte amb furtar res als colons, que t’estarem vigilant amb els Winchesters carregats!

Els municipals s’allunyen a llom dels seus cavalls lluminosos i Mussol Somiador es queda astorat uns instants: no entén a qui poden ferir les seues herbes medicinals en el buit desèrtic d’aquella perifèrica rambla.

Al cap d’uns segons reacciona, se sona el nas sobre el resguard rosat de la multa i l’enganxa al parabrises d’un BMW aparcat indegudament sobre una zona de minusvàlids, tot just allà davant.

I, d’immediat, reprèn el senderi dels neguits.

Incontinències, per JC Ventura

101

***

Duu llarga estona camejant, s’ha alçat de sobte una brisa maliciosa al seu voltant i el vent porta fins a les seves narius l’olor almescat de la seva presa procedent dels turons del Sud-est. Però el vent també li apropa una altra olor i certes rumors de veus imprecises: a pocs metres d’allà, algú xerra a l'entorn d’una foguera...

Esllisant-se cautelosament entre el rocam, gira una cantonada i observa la reunió: es tracta d’altres quatre indis que realitzen un estrany ritual a l’empara d’un bidó en flames i d’un radiocasset. No coneix a quina tribu pertanyen i li criden molt l’atenció els seus hàbits esportius i la infinitud de penjolls amb què s’adornen, però no semblen gaire hostils.

—Hao, companys!

Els quatre indis, en veure’l, s’espanten lleument i l’apunten amb els seus esprais multicolors.

—Bona nit! Qui ets tu? Què fots aquí? Per què has vingut?

—Sóc un apatxe nocturn, m’estic sotmetent a la meua prova de maduresa. I vosaltres?

—Nosaltres som la tribu dels hip-hopers pintaparets i sempre parlem en vers. Vet aquí Mc. Àguila Torta, Mc. Rata Tafanera, Mc. Mosca Collonera i Mc. Escarabat Pilota...

—Molt de gust, jo em dic Mussol Somiador. ¿Per casualitat heu vist passar un gran bisó blanc de l’esperança per aquest racó?

—En efecte —afirma Rata Tafanera—, per aquí ha fet part del seu trajecte.

—L’hem vist passar —afegeix Mosca Collonera— i no s’ha aturat ni a saludar.

—Si trobar-lo vols tu, camí hauràs de fer cap al Sud —barboteja Àguila Torta.

Incontinències, per JC Ventura

102

—¡Bona sort amb la teua cacera —remata Escarabat Pilota—, però vés amb compte amb la fera!

Estranya tribu aquesta —pensa Mussol Somiador, mentre novament s’encamina a la recerca del seu destí—: decoren els troncs dels arbres de formigó amb meravellosos mosaics policromàtics per tal de tornar-los la vida que van perdre fa moltes eres i parlen en vers per restituir l’ànima oblidada al llenguatge, quina bajanada!

***

Comença a fer-se tard, el seu recorregut ha esdevingut un deambular caòtic cada cop més desesmat i la Lluna ja només és un lleu esplendor platejat que s’albira rere la massa dels edificis. El rastre de la seva peça ha anat dispersant-se i l’ha conduït a vagar sense sentit d’una banda a l’altra de la selva urbana. Ha trobat criatures feréstegues regirant entre els amuntegaments de deixalles, monstres d’acer dormint en manada contra les voreres, esperits insomnes assetjant-lo entre el brancam il·luminat dels seus habitatges, tropells de furtius acampats als caixers automàtics i colles d’indis i vaquers en plena diversió: cap d’ells li ha sabut ajudar.

Desanimat, arriba a una clariana on divisa una princesa bruna lligada a una farola per una corda invisible. S’acosta amb precaució, potser es tracte d’una fetillera transmutada...

—Hao, bella dama, has vist cap bisó blanc per aquí prop?

—N’he vist un posar-se calent mentre em mirava i després se n’ha anat tocant-se-la.

—Llavors, no seria el meu bisó de l’esperança: ell és un animal pur.

—De l’esperança dius? L’esperança també ha passat de llarg per aquí —diu ella amb sorna, petant l’enorme globus de xiclet que amassen els seus llavis carnosos—. Mira, si vols, per vint euros et faig una mamada de soca-rel que t’omplo d’il·lusió i et faig rebentar de goig.

Què em dius, guapo?

Incontinències, per JC Ventura

103

—Ja m’agradaria, però no tinc peles i he de mantenir-me cast durant la meva gran acera. Saps on duu aquesta carretera?

—A la puta merda.

***

Tal i com li ha aclarit la bruixota, aquella senda asfàltica multicarril dóna directament als terrorífics aiguamolls dels espectres condemnats: un territori maleït que ni els grans herois caçadors de les llegendes s’atreveixen a profanar per por a perdre l’ànima en aquells indrets encisats. En endinsar-se exhaurit entre el terra fangós del pantà, el sobta un atuïdor eixam de gemecs remorosos i comprova el perquè de la funesta fama que precedeix aquells descampats dels afores: pertot arreu, ajaguts, postrats o dempeus per pura inèrcia, multitud d’espectres ionquis —autèntics cadàvers letàrgics— dansen un ball sense cap mena de coreografia, animats per qui sap quin darrer alè de revenja contra l’existència. Centenars de focs fatus escalfen intermitentment altres tantes culleretes rovellades, esbossant una simfonia de petites flamarades en desordre que revolen en la immensa foscor, com un exèrcit de lluernes èbries a la recerca del nèctar de l’amargura...

—Eh, amic, tens pasta? Un company té el mono, està fatal, et juro que no és per a mi!

—I tu què mires? —li lladra un altre fantasma, intimidant-lo amb la xeringa.

—Ei, col·lega, col·lega, què busques? Jo t’ho aconseguisc, si em convides a un xut...

Les veus s’entrelliguen feixugament i udolen tot al seu voltant, turmentant-lo amb la seua cadència arrossegada i el seu llastimós missatge: tots els que l’envolten van ser algun dia indis nocturns que volgueren convertir-se també en intrèpids guerrers. Ara té por, la pista del seu bisó es perd en els marges d’aquell tètric humidal i ja no té ni la més remota idea d’on anar...

Incontinències, per JC Ventura

104

Es troba la meva esperança totèmica en aquest infaust abisme? —es pregunta, mentre avança ignorant els braços marcits que se l’intenten submergir en les negres aigües de l’agonia. Llavors adverteix, al fons, un parell de siluetes palplantades davant d’un carro de ferro 4x4.

On campa la desgràcia no falten mai els rostres pàl·lids fent-hi negoci...

En aquell moment els seus ulls esguarden la Lluna mig somriure en l’horitzó i, d’immediat, li assalta un pressentiment: caçarà la bèstia i esdevindrà adult. Sent la seua olor embriagadora just al davant. Amb aquest auguri abrandant-li la sang, s’acosta tibat als diables blancs i els afronta armat només amb una aurèola de valor.

—Què serà, xaval? Pastilles? Coca? Speed? Cavall?

Ell els mira de dalt a baix amb odi, mira al seu voltant, mira la taula que tenen parada amb tot d’àpats estupefaents i localitza el seu objectiu entre les cames del més corpulent.

Un... dos... tres! Ràpid com un linx, els furta la bossa d’esport plena de pasta, aprofitant la confusió, i vola veloç, desapareixent en la fosca. Sent xiular uns quants trets prop dels oïts i, a rengló seguit, escolta el bramul del 4x4 engegant. Aquells vaquers no empren revòlvers, sinó pistoles semiautomàtiques, i no munten cavalls, sinó monstres tot terreny, però ell és un autèntic indi urbà: els seus mocassins estan revestits amb l’esperit del Puma i es coneix el territori com si fos la seva pròpia pell.

Mentre solca les estepes cap al recer segur d’un vell pont abandonat i sent el crit agònic del bisó en la llunyania, el seu destí li és revelat: amb els diners bruts d’aquells malparits pagarà la multa dels cowboys municipals i anirà fent durant una bona temporada.

Mussol Somiador ha passat la prova, ara ja és un indi adult i serà plenament acceptat per la tribu, mentre li duri la pasta...

Barcelona, 2002 Incontinències, per JC Ventura

105

 Cada dia una reflexió distinta.

I així, dia rere dia...

I una idea se suma a l’altra i a l’altra i a l’altra...

I així és eternament.

Cada dia una errada, un pas en fals i una relliscada.

Cada dia un nou encert, una il·lusió i una nova bajanada.

I així, ad aeternam...

Cada dia un nou amor, un malson, una esperança amb l’albada.

I així és cada dia i l’altre i l’altre...

I així és eternament.

I he comprés que l’infinit només és la possibilitat del pensament.

Incontinències, per JC Ventura

106

Dellà dels estels (La hipòtesi fantàstica)

El comandant Exupéry, el jardiner dels cels, va partir de la base aèria de BastiaBorgo, situada en l’illa de Còrsega, el 31 de Juliol de 1944 a les 8:45h, per efectuar una missió de reconeixement sobre la zona de Grenoble-Annecy. El seu avió, un bimotor Lightning P-38 de fabricació americana, disposava de prou combustible per a sis hores de vol ininterromput, però a les 14:30h d’aquell xafogós dia estival —havent retornat la resta d’aeronaus de l’expedició—, l’aviador encara no havia aparegut i els seus companys d’esquadra, coneixedors dels perills que suposaven aquelles incursions en el territori ocupat pel tercer Reich, començaren a témer el pitjor. De fet, el pilot mai no va regressar i, del seu aparell, no se’n va trobar cap traça. L’Estat Major francès el va donar per mort el 4 de Novembre d’aquell mateix any, atribuint la desaparició al foc enemic.

Fins ací tot és informació cent per cent verídica. Tanmateix, hi ha una sèrie de detalls en aquesta història que la recobreixen d’un boirós tel de misteri...

En primer lloc, no consta cap informe —als arxius de la Luftware alemanya— datat del dia dels fets sobre cap abatiment de cap P-38 per part de cap de les esquadres de les properes bases nazis d’Istres o Malcesine. En segon lloc, no s’ha trobat cap prova material que confirme la teoria de l’atac —acceptada per la versió oficial com a causa de la tragèdia—. I, en tercer lloc, hi ha les inquietants paraules en forma de nota que l’escriptor va deixar al seu despatx, poc abans d’enlairar-se aquell dia: “Si m’abaten hui, no trobaré res a faltar” ¿Quin enigma s’amaga darrere d’aquest sinistre missatge, acotat tot just el dia del seu desconcertant esvaniment? Què hi al darrere de l’estranya desaparició del cèlebre personatge?

Per tal de desvelar aquestes incògnites, només ens queda la possibilitat de recórrer a les poderoses ales de la fantasia...

Incontinències, per JC Ventura

107

***

Cap a les 11:30h del matí d’un 31 de Juliol assolellat, en ple vol, l’experimentat Antoine de Saint-Exupéry —amb més de 7.000 hores de pilotatge a les seues esquenes— contemplava el verd intens dels seus paisatges natals amb una certa sensació d’allunyament. A banda dels 9.000 peus que el separaven de terra ferma, li rondava pel cap la idea que —més que als Alps tumultuosos— la seua pàtria es trobava entre els núvols, al bell mig de l’immens cel pletòric que solcava amb mística suavitat.

Una seca explosió encadenada, seguida d’una forta batzegada lateral, el va extirpar sobtadament de les seues cavil·lacions aèries, tornant-li present la missió d’espionatge i el seu propòsit final: alliberar el seu país del jou del feixisme.

Un nou sotrac va arribar d’estribord, obligant-lo a emprendre tot seguit una maniobra instintiva de viratge en sentit contrari.

Què havia sigut això? Tornava a fallar un altre cop el motor esquerre?

Va guaitar de cua d’ull pel finestró i de seguida descartà aquella possibilitat: no eixia fum d’enlloc i els indicadors del panell de control no assenyalaven cap anomalia. Estava ben clar llavors: sens dubte, havia sigut advertit per algun dels radars enemics i un d’aquells molestos Panzerbocks germànics li mossegava la cua, escopint-li ràfegues letals de metralladora.

Es podria parlar de combat aeri —tal i com va fer la crònica oficial—, si el P-38 hagués estat proveït d’algun tipus d’armament, però Exupéry sols realitzava vols d’observació per a les tropes de la França Lliure i allò era en realitat una cacera, un exercici cruel de setge i batuda. Conscient del seu desavantatge —tant potencial com posicional—, el comandant va optar per l’únic moviment que li podria permetre eixir viu d’aquell parany, aprofitant la lleugera superioritat tècnica del seu aparell. Va fer enrere el timó amb celeritat i el bimotor va començar a enlairar-se i a agafar velocitat. Teòricament, el seu Lightning era més veloç en Incontinències, per JC Ventura

108

l’ascens que l’aparell alemany i podia assolir una mica més d’altitud —no massa, però prou com guanyar-li la partida—. La jugada, però, no estava exempta de riscos: per als pilots en bones condicions de salut, aquella escalda vertical suposava un enorme desgast físic i psicològic —i hi havia una alta probabilitat d’acabar perdent-hi la consciència—, per a SaintExupéry —ferit en nombroses ocasions al llarg de les seues aventures— aquella ascensió degué suposar una veritable davallada als inferns.

* **

Quan va recobrar els sentits es va trobar al bell mig d’un paratge erm que li resultava vagament familiar, l’avió jeia semienterrat sota un mantell de sorra blanquinosa i el seu cos es ressentia adolorit per les incomptables contusions. Immediatament després de comprovar que —malgrat l’abaltiment— tot els ossos estaven al seu lloc, Exupéry va localitzar la caixa de ferramentes amb la intenció de dur a terme les corresponents reparacions el més aviat possible. Tot seguit, en aixecar l’escotilla de l’aparell, un calfred va recórrer tota la geografia del seu ésser, esglaiant-lo fins a límits inenarrables: al contrari del que s’esperava, no havia aterrat a una glacera muntanyenca. No sentia cap gelor i el paisatge que l’envoltava no era cap serralada alpina, sinó un vast desert d’arenes extremadament fines. No feia ni fred ni calor, l’ambient era terriblement sec i el vent udolava de manera parsimoniosa entre les infinites dunes amb un murmuri ofegat, llançant grapats de lleu polsim contra el seu rostre perplex.

Aquell desert...

Aquell desert no s’assemblava gens a cap dels deserts que havia visitat amb anterioritat: ni al vell Sàhara, ni al rocallós desert de Mèxic ni al místic desert de Namíbia. A cap. En veure aquells amuntegaments de grisa pols farinosa, només li venia a la memòria un indret, la sola remembrança del qual sacsejava els abismes més remots de la seua ànima.

Incontinències, per JC Ventura

109

Aquell desert...

Aquell desert corprenedor era idèntic a la regió on havia transcorregut el somni més estrafolari que mai hagués tingut.

***

Tindria a penes huit anys quan, durant una excursió botànica pels boscos que circumdaven la seua lionesa vila natal, el va picar una serp verinosa mentre furgava uns matolls a la recerca d’una rara flor. Arran de la mossegada, va caure fulminat i, quan despertà dies després, estava allitat a la seua cambra, rodejat pels seus familiars, que se’l miraven amb un posat d’amarga preocupació. En el decurs de la seua inconsciència havia estat delirant, víctima de la febre, mentre es debatia entre la vida i la mort. No recordava gairebé res d’aquella experiència, excepte alguns fragments solts del seu deliri: un desert il·limitat, una flor rosada, un home amb un estrambòtic artefacte que esdevenia el seu amic, un viatge a través dels estels i una abominable construcció de fusta d’aparença retorçuda.

Al cap d’uns anys, aquell nen malalt —convertit ja en l’adult Antoine de SaintExupéry— va aprofitar bona part d’aquell deliri de joventut per construir el seu arxiconegut conte El Petit Príncep. Va substituir, en el relat, l’home de l’artefacte per ell mateix amb el seu avió, aquella abominable construcció de fusta pels omnipresents baobabs de la seua narració i va canviar lleugerament alguns passatges, però sense desvirtuar l’ambient oníric de tot plegat.

***

Incontinències, per JC Ventura

110

Ara, però, no es tractava de cap reconstrucció de l’ensomni: era com si, per alguna estranya raó, s’hagués traslladat físicament a l’impossible espai d’aquella antiga al·lucinació febril. Convençut que tot allò era il·lògic i resultava impensable fora dels móns de ficció, el pilot va prosseguir amb la seua tasca d’inspecció i de valoració de les avaries de l’avió, voltant minuciosament l’aparell, fins concloure que els desperfectes més greus es concentraven a l’hèlix del motor dret —que havia quedat obstruïda per la pols insidiosa que s’estenia pertot arreu—. A continuació, amb la diligència pròpia de qui ha executat desenes de vegades l’operació, es va capficar entre els budells mecànics d’aquell òrgan vital per a la seua supervivència.

***

Des de sempre li havien fascinat les hèlixs: aquelles creus tortes que, en virtut d’un ràpid moviment rotatori, descrivien hipnòtics cercles concèntrics gràcies a la fixació a un eix central. De menut, li obsedien els gronxadors aspats que giraven al voltant d’una post, els colorits molinets de paper i també els ventiladors que rodaven lentament als sostres d’algunes oficines colonials. Fins al punt que, sovint, solia repetir el mateix dibuix als seus quaderns: un cercle amb una ix enmig. I, quan algú li preguntava què havia esbossat, ell contestava: —Una hèlix en moviment.

Comsevulga que les seues dots pictòriques se solien posar en entredit, va decidir que havia de trobar una altra vocació. I, quan va veure per primera vegada un avió, el seu futur li va ser revelat: quan va descobrir que les hèlixs —a més de captivar la seua vista— podien impel·lir el seu cos i la seua ànima cap a l’èxtasi dels cels, va decidir que de major seria pilot.

Incontinències, per JC Ventura

111

* **

Després de passar-se llarga estona barallant-se inútilment amb les fibres i artèries del rotor saturat de polseguera del seu avió, va començar a amoïnar-se pel pas del temps.

Quantes hores duia allà? Acabaria la reparació abans que el sol s’amagués?

A la base, els seus companys devien estar preocupats. Va fer una ullada al seu rellotge suís i es va quedar astorat, de sobte, en comprovar que el cronògraf s’havia aturat a les 11:38h: tot just en el moment en què havia encetat la maniobra d’escalada!

***

—Perdone, pot dibuixar-me una serp?

Sense adonar-se’n ni donar-li alè ni per reaccionar, un nen d’uns nou anys —abillat amb camisa de cotó a quadres, pantalons negres arromangats i tirants a joc— s’havia plantat al seu costat i li estenia un quadern obert i llapissera davant dels seus ulls atònits.

—Pot dibuixar-me una serp, per favor? Una serp devorant un xiquet...

—D’on has eixit tu? Què fas ací?

—Què és això, què és aquest artefacte tan estrany que té vostè al darrere?

—És un avió. No n’has vist mai cap?

—No. Per a què serveix?

—Per a volar.

Incontinències, per JC Ventura

112

—Per a volar? De debò? I pot viatjar també entre els estels?

Exupéry no podia donar crèdit al que estava vivint...

—Sí, bé, no, entre els estels no, o potser sí... Com et dius, petit?

—Antoine Marie Jean-Baptiste Roger.

I en pronunciar el seu nom, d’improvís, el nen va començar a trontollar i va caure estès damunt l’arena.

El pilot no entenia res, però la sospita que li abrusava el pensament des de feia estona —burxant-lo per dintre com un corc abominable—, s’estava confirmant perillosament al seu cervell.

Què significava tot allò? ¿Revivia potser el seu malson febril d’infantesa, però des d’una altra perspectiva, des d’un angle encreuat?

Fos com fos, aquell xiquet necessitava del seu ajut imminent: les seues constants vitals s’estaven esvanint vertiginosament i, si no actuava amb rapidesa, ja no hi hauria res a fer.

Va pujar al llom del seu Lightning per escrutar l’immens desert amb uns binoculars i va cercar un campament berber, un oasi o qualsevol altre indici de vida propera. Llavors, tot just quan estava a punt de rendir-se i de deixar-ho córrer, va entreveure en la direcció del sol una enorme construcció retorçuda dotada d’informes braços.

—Baobabs?

***

Incontinències, per JC Ventura

113

Carregant el cos moribund d’aquell petit infant agonitzant, es va posar en marxa pas a pas entre les dunes cendroses d’aquell inabastable territori desèrtic i, pas a pas, va notar com les forces l’abandonaven i com el seu esperit defallia a mesura que el cor del nen s’oblidava de bategar. Per fi, després de qui sap quantes milles recorregudes, va arribar exhaurit als peus de la construcció que havia albirat en la distància. Es tractava d’un vetust molí de vent en ruïnes, les parets del qual semblaven a punt d’esfondrar-se en qualsevol moment. Tanmateix, el més esgarrifós de la construcció era que, en lloc d’aspes, unes gegantines busques de rellotge movien les moles de l’artefacte: no era cap baobab allò, es tractava d’un terrorífic molí de temps.

***

El moliner va voltar el seu rostre sense faccions —oblidant per un instant el munt de cossos decrèpits que esperaven el seu torn per passar a la tremuja i ser mòlts i reduïts a fina pols desèrtica— i, llavors, es va girar per fitar els ulls expectants del desesperat visitant que acabava d’arribar al seu cau. Acte seguit, va contestar als seus precs: —No, impossible del tot, és precisament per això que el petit ha vingut a parar a aquest indret: li ha arribat l’hora i ha de ser sepultat per la implacable roda de l’oblit.

—Però és tan jove, tan innocent...

—No importa, la Mort mai no retorna allò que pren: si de cas, de vegades, canvia una vida per una altra.

El comandant va contemplar la freda inexpressivitat del seu interlocutor i va establir una comparació instintiva amb la tendresa del jove que sostenia inert entre els braços: aquells ullets clucs, aquella pell tibant, aquell nas arrodonit, aquelles manetes delicades...

Incontinències, per JC Ventura

114

Aleshores, va prendre una arriscada decisió, tot i ser conscient de la paradoxa que s’hi podia crear: —D’acord. En tal cas, m’oferisc jo a passar per la mola del destí en comptes d’ell, si m’assegureu que el xiquet sobreviurà.

—Viurà.

***

I així es va produir el miracle: els dos pols del deliri —el vell comandant i el jove nen— van intercanviar les seues posicions en el si d’una antiga fantasia onírica que girava en bucle per efecte d’una invisible hèlix espai-temporal de moviment perpetu i incessant.

“Si m’abaten hui, no trobaré res a faltar”

Antoine de Saint-Exupéry, aquell dia, havia de saldar un antic deute amb el seu destí i per això va desaparèixer dellà dels estels.

Sueca, 2003 Incontinències, per JC Ventura

115

Nygui-nyoguis de mitja tarda

De vegades, més sovint del que els déus voldrien, es perden les ganes de beure-viure amb els ulls llastimosos.

A les ciutats plou gent dels edificis i les canonades grinyolen estranyes simfonies que només entenen els Bukowskis.

Als polígons se sua mala vida i lletres de crèdit, mentre que als teatres triomfen les ulleres de pasta.

Ens dolen les ràbies dels silenciosos i mosseguem claus podrits de desficaci. Ja no llunen les estrelles ni mussolen els capvespres. Els carrers prenyats d’asfalt rebenten de golafreria i els poetes combreguen amb la utopia de la Coca-Cola.

Aleshores, clamem e-mails al cel, pregant que ens toque la Loteria; no per esdevindre paràsits panxacontents de Mercedes i club de golf, sinó per creure-riure, davant el notari dels destins, que a voltes és possible la quadratura del cercle.

Incontinències, per JC Ventura

116

Picors metropolitanes

Em pica la ciutat. Em pica de veres. És una picor que comença apujant-me pels camals de bon matí —només aixecar-me del llit— i em frega ostentosament les extremitats quan em bec el primer got de llet. Després, un cop al carrer, el pessigolleig m’apuja amb concupiscència per l’entrecuix i, obrint-se pas entre els cims peluts del meu pitram, s’arriba fins al meu nas i em provoca forts esternuts que acaben, indefectiblement, per irritar-me les narius.

Què hi farem? Jo crec que és al·lèrgia o alguna cosa per l’estil perquè, de retruc, em couen també els llagrimals de mala manera i se m’inflama tota la geografia sencera de l’epidermis. Però, enteneu-me, jo ni sóc de poble ni trobe cap avantatge intrínsec a la vida rural i, si us sóc sincer, deteste profundament l’embotit i la sopa en totes les seues modalitats.

El que vinc a dir és que la meua no és la típica al·lèrgia d’integrista camper. No, es tracta, més aviat, d’un cas estrambòtic digne d’estudi. De fet, quan explique als doctors la simptomatologia del meu mal, sempre barbotegen paraules inintel·ligibles i alcen una cella exageradament, tot corroborant que, efectivament, el meu cas és digne d’estudi —a més d’estrambòtic, per descomptat—.

Per sort per a la meua integritat física, la picor no és constant i, si tot va bé i la humitat és relativa, els dies parells dels mesos senars gairebé no note res. Tot i això, la resta dels dies són un veritable turment d’incomoditats i no m’alleuja en absolut el fet de saber que, durant les següents vint-i-quatre hores, el malestar remetrà; ans al contrari, em sent com el mític Prometeu: condemnat a una cadena perpètua d’urticàries cícliques.

Els meus amics íntims, de sòlit, en sentir-me parlar d’aquesta reacció subcutània davant d’una renglera de copes buides de licor, em pregunten sempre el mateix: “has provat a rascar-te?” I jo, cedint a la seua curiositat inquisidora, solc arronsar-me d’esquenes i els responc amb molta seriositat que he arribat a arrapar-me amb tant d’afany que m’he fet sang fins i tot, però que ni així puc acabar amb la terrible gratera. És més, ni tan sols xutant-me dosis considerables d’antiestamínics d’última generació faig desaparèixer la maleïda molèstia.

Incontinències, per JC Ventura

117

Els científics del National Institute of Allergy and Infectious Diseases —Maryland, USA— ja no saben què pensar-ne, han exiliat els meus expedients clínics al més fosc dels soterranis i han donat el meu cas per perdut.

Què hi farem? A mi la sopa m’avorreix —ja ho he dit— i passar-me la vesprada jugant a cartes o al dòmino al casino de la plaça major no és el meu ideal de diversió.

Després d’anys de reflexions acuitades, he arribat a la conclusió que la culpa de tot plegat la tenen els edificis neoclàssics. Al principi creia que era cosa del metro, un element de l’arquitectura urbana capaç de provocar-me els pitjors atacs de pànic: m’horroritza la idea d’anar caminant tranquil·lament pel carrer i que, de sobte, sense més ni més, puga obrir-se un abisme profund sota els meus peus. ¿Us heu parat a pensar mai que les nostres vides estan cimentades sobre un munt inabastable de buits i forats? No parle en un sentit metafòric —que també—, sinó d’una realitat contrastada que desafia qualsevol racionalisme —malgrat que la ciència física s’enteste a afirmar el contrari—. Tanmateix, però, per a la meua desil·lusió, una bona amiga em va fer comprendre un dia, entre mos i mos de bacallà al pil-pil, que el pànic i l’al·lèrgia són dos problemes diferents —la qual cosa, per molt òbvia que semble, no deixa de ser ben verídica—.

Així doncs, descartat el transport suburbà com a causant de les meues sempiternes desgràcies immunològiques, vaig acabar per contractar un prestigiós detectiu privat de l’agència Magnum i fou ell qui, pel preu gens mòdic d’un ronyó i mig ull de la cara, em va posar darrere de la pista definitiva: la clau raïa en les columnes gregues d’imitació —en concret, les que imiten l’estil dòric tardà—.

Ara que ja sóc conscient per fi de l’origen dels meus mals, sé del cert que, tard o d’hora, s’acabaran les picors; els malls i les maces em piquen l’ullet amb malícia des dels aparadors de les ferreteries i sé que aviat canviaran les tornes i seré jo qui picarà...

Alboraia, 2005 Incontinències, per JC Ventura

118

A Afue els meus vocables amb la ràbia que em crema els budells i els emmetzine amb la remor fosca que em brolla de les entranyes.

Tense la corda amb la força que em surt dels desigs: imparable, impetuosa, impenitent, com un udol de vent!

Sostinc la ploma entre els dits suats, neguitosos, impacients.

Tanque els ulls per veure més i imagine el meu blanc precís.

Sols una sageta per nombrosos enemics, només un dispar per a dissoldre les mil ombres reticents. Òbric la mà, la sort ha estat jugada! Òbric la mà, la mort ha estat donada!

Espere que el tret travesse el teu cervell, espere que la meu veu t’enverine el pensament, espere l’albada en què tu seràs fletxa d’un altre sol arquer.

Incontinències, per JC Ventura

119

Postmodernitat

El primer en adonar-se de l’estrany fenomen fou un vell conserge de la Universitat de Salamanca. La notícia va saltar immediatament de les revistes especialitzades a les columnes d’opinió dels diaris i, d’allà, va passar a ser comentari estrella de totes les tertúlies de televisió i de tots els fòrums i xats d’Internet. Finalment, davant del clamor multitudinari, el Consell de Seguretat de l’ONU, en una reunió extraordinària convocada al Gran Hotel Bali de Benidorm, no tingué més remei que admetre la magnitud de la catàstrofe: la realitat s’estava clavillant de mala manera i, als magatzems estatals de fontaneria, no quedaven suficients reserves de Superglue com per pal·liar el problema. El pànic s’estengué ràpidament entre la població i se succeïren els actes de vandalisme i les escenes de caos. Només un petit col·lectiu es va mantindre al marge de l’angoixa generalitzada: els escriptors ja havien previst feia estona que allò acabaria passant tard o d’hora.

Alboraia, 2005 Incontinències, per JC Ventura

120

Signatura

Vomitar vull les veus que vénen sense avís Ejacular l’esperma engendrador d’esperança Nocturnejar neguits i ningunejar nimietats Tractar de tapiar tots els trets de la tristor Ungir-me amb l’udol de la utopia Refugiar-me rere les ràfegues de la rapsòdia Amar fins que agonitze l’arrel de l’agonia

Incontinències, per JC Ventura

121

Incontinències, per JC Ventura

122