Un primer experiment... Has escoltar el ressò de la teva pròpia veu? Si vols, atansa't a la església del monestir, i trenca el silenci, amb el so de teva veu: canta, articula alguna paraula en veu baixa, crida... Fixa't com les ones sonores que han sortit de dins teu, reflectides a tu, transformades.
més tard retornen
De la mateixa manera, tot el que ets, tot el que sens, tot el que fas, t'ultrapassa i transcendeix en el que i el qui t'envolta. Et convido a prendre consciència del teu univers personal. Dedica't un moment... i centra't en tu. Observa el teu cos, la teva ment, el teu cor, les teves actituds, els teus sentiments, les teves limitacions, les teves capacitats, les teves necessitats, les particularitats, els teus gestos les teves accions, la teva realitat, la teva vida, ... Descobreix-te i adona't de la teva relació del jo amb el medi i en els altres.
Un segon experiment... Has vist mai ploure? Fixa't que quan plou, i les gotes es precipiten contra l'aigua, creen cercles concèntrics, que xoquen, interaccionen, s'influeixen i reaccionen entre ells.
De la mateixa manera, el teu univers, viu en constant contacte amb els universos dels qui t'envolten. Persones que actuen positivament – o noen el teu paisatge personal, transformant-lo constantment. I el teu univers esdevé creatiu, canviant, nou. Et convido a prendre consciència de les persones i les situacions, que t'han tocat, que han entrat en contacte amb la teva existència, que han dit talita cum!, que t'han fet aixecar de teva la cadira, o que t'hi han fet posar dempeus, per canviar la teva perspectiva, que t'han ajudat a mirar les coses, d'una manera diferent i “millor”, que han redecorat el teu món, que t'han descobert nous límits i espais, Reconeix-les i situa-les en aquest mapa vital. Dibuixa-hi els teus cercles de relacions. Dóna gràcies pel do de les persones que s'aixequen des de la teva realitat, i viuen pels altres.
Un TERCER experiment... Has tirat una pedra dins un bassal, un riu o al mar? Fixa't que, quan és produeix l'impacte, la pedra penetra a l'aigua. Es produeix un moviment endins i enfora. Al mateix temps que aquest moviment es transmet superfície enllà, creant cercles concèntrics, cada cop més grans.
Quan Jesús arribava prop de Jericó, hi havia un cec assegut vora el camí, demanant caritat. En sentir passar la gent, va preguntar què era tot allò. Li digueren que passava Jesús de Natzaret. Llavors començà a cridar: --Jesús, Fill de David, tingues pietat de mi! La gent que anava davant el renyava perquè callés, però ell cridava encara més fort: --Fill de David, tingues pietat de mi! Jesús s'aturà i manà que li portessin el cec. Quan va ser a prop li preguntà: --Què vols que faci per tu? Ell respongué: --Senyor, fes que hi vegi. Jesús li digué: --Recobra la vista; la teva fe t'ha salvat. A l'instant hi veié, i seguia Jesús glorificant Déu. També tot el poble, en veureho, va lloar Déu. Lluc 18,35-43
De la mateixa manera, Jesús fou – i és - un home d'actituds i conviccions, que esquitxaven als altres; Segur que es deixava tocar i mullar per les persones i les situacions del seu entorn. L'Evangeli ens presenta les trobades, a Betsaida i Jericó amb persones que patien els efectes de la ceguesa. Aquests estan privats del sentit de la visió. Això provoca que deixin de rebre impressions de l'exterior, del món. A més, la societat els incapacita: no els permet manifestar-se i actuar; els deixa abandonats a la cuneta. Malgrat tot, no resten asseguts. Reaccionen – a cegues – davant la presència de Jesús. Ho fan de manera intuïtiva i això els permet distingir-la d'entre la gent. Una acció que porta tota la passió del seu cor, que els fa expressar-se, reivindicant el seu lloc en el món. I Jesús escolta, els pren, els agafa de la mà i s'interessa per la seva realitat.
Arribaren a Betsaida. Allà li portaren un cec i li demanaven que el toqués. Jesús agafà el cec per la mà i se l'endugué fora del poble. Llavors li escopí als ulls, li imposà les mans i li preguntà: --Veus alguna cosa? El cec va alçar els ulls i deia: --Distingeixo les persones: les veig com si fossin arbres, però caminen. Jesús tornà a imposar-li les mans sobre els ulls, i el cec hi veié clarament. Estava guarit, i ho veia tot amb nitidesa. Jesús el va enviar a casa seva i li digué: --No entris al poble.
S'identifica i amb els altres, fa seves les seves emocions i sentiments. Segurament, fins llavors, el cec vivia tancat en el seu món, agafat a la seva cadira, vivint dels altres, de la seva caritat. Amb Jesús, aprèn a veure les coses amb nitidesa. En les persones, ja no hi veu objectes inanimats, sinó que descobreix en ells, la seva particularitat i la riquesa. Els últims efectes d'aquest ritual transformador, seran l'alliberament del cor, la capacitat creativa de canviar la realitat i el testimoniatge univers enllà. I tu, estàs disposat a donar la teva cadira?
Mc. 8, 22-26
... i una experiència
"La vida és per això, per gastarla... per als altres” Lluís espinal Lluís Espinal (Sant Fruitós de Bages, Catalunya, 1932), sacerdot, jesuïta i periodista, visqué a Bolívia de 1968 a 1980, en què morí en mans d'un esquadró de la mort, només dos dies abans de l'assassinat de Monsenyor Romero. Des de 1970 nacionalitzat bolivià, dedicà i donà la seva vida en favor dels més desafavorits, en una lluita constant en favor de la justícia. En aquests anys, la seva figura s'ha convertit en un mite que ha deixat de pertànyer al patrimoni de l'Església, per passar a formar part de la memòria col·lectiva de tot un poble.
Jesucristo ha dicho: “Quién quiera economizar su vida, la perderá; y quién la gaste por Mí, la recobrará en la vida eterna”. Pero a nosotros nos da miedo gastar la vida, entregarla sin reservas. Un terrible instinto de conservación nos lleva hacia el egoísmo, y nos atenaza cuando queremos jugarnos la vida. Tenemos seguros por todas partes para evitar los riesgos. Y sobre todo está la cobardía... Señor Jesucristo, nos da miedo gastar la vida. Pero la vida Tú nos la has dado para gastarla; no se la puede economizar en estéril egoísmo. Gastar la vida es trabajar por los demás, aunque no paguen; hacer un favor al que no lo va a devolver; gastar la vida es lanzarse aun al fracaso, si hace falta, sin falsas prudencias; es quemar las naves en bien del prójimo. Somos antorchas que sólo tenemos sentido cuando nos quemamos; sólo entonces seremos luz. Líbranos de la prudencia cobarde, la que nos hace evitar el sacrificio y buscar la seguridad. Gastar la vida no se hace con gestos ampulosos y falsa teatralidad. La vida se da sencillamente, sin publicidad, como el agua de la vertiente, como la madre da cl pecho a su bebé, como el sudor humilde del sembrador. Entrénanos, Señor, a lanzarnos a lo imposible, porque detrás de lo imposible está tu gracia y tu presencia; no podemos caer en el vacío. El futuro es un enigma, nuestro camino se interna en la niebla; pero queremos seguir dándonos, porque Tú estás esperando en la noche, con mil ojos humanos rebosando lágrimas.
una part de les llavors va caure en terra bona i donà fruit: unes llavors van donar el cent, unes altres el seixanta, unes altres el trenta per u. (mt. 13, 8)