2019
8è PREMI DE POESIA VILA DE CAMBRILS 2019
1r PREMI Amadeu Vidal i Bonafont
Davant d’una fotografia I A les mans m’ha brotat la clau borrosa que obre la porta d’una casa buida. S’ajusta al pany com fa un núvol al cel. Hi sonen Gamma Ray, Kitsch, Ed Harcourt, fent rodar els peixos antics a l’aquari que imagines a la segona cambra. L’olor extingida dorm al llit desfet. A l’aigüera, hi arrelen plats amb restes de les converses per arreglar el món. Hi ha molles de pa i polpa de tomàquet al marbre fred com una pell llunyana. A la nevera, pregunta d’examen: Què és l’amor? No cal respondre ara. II T’he preparat una amanida grega. Duc a la pell el sol de quaranta-anys per retornar-te’l, com una tortuga que alliberem a la platja nocturna. He pensat, aquest cop, en les espelmes. El llit està ben fet, per variar, amb la gira a l’estil de casa l’àvia. Quan t’abelleixi, premeré el botó que engega el mar fins l’última petxina, els monstres abissals i les alarmes amb què el desig controla cada passa. Serem la música que sua el cos, la cançó d’un estiu inacabable. Tot és a punt, amor. Per si de cas.
8è PREMI DE POESIA VILA DE CAMBRILS 2019
2n PREMI Heriberto Berón Reichel
Continuïtat Només volíem sobreviure als rellotges... Una eruga de neó i asfalt ens foradava les tardes davant de l'aparell de televisió, mentre els anuncis publicitaris ens convidaven a morir farts i un futur nostre i lentíssim es deixava abastar per les agulles del silenci... L’amor havia mudat en costum mineral: unes imperceptibles estelles d’òpal s'estenien per la superfície dels somnis perduts i la pols d'un marbre immaculat petrificava les poques artèries que encara comunicaven els nostres cors ancorats en la desídia... En les hores de pedra el temps s'enquistava en les transparències de l’alabastre, es detenia en la rigidesa del granit i exhauria tota espera en el quars terminal de la rutina... Fora, uns ocells que desconeixíem trencaven de tant en tant la quietud dels arbres abandonats, la ciutat frenètica oblidava les estàtues als parcs, destarotava transeünts amb llums impenitents, i entre un milió d'homes cuirassats per la por, per la distància o per l’absència, ningú no deia mai els nostres noms.
9è PREMI DE NARRATIVA VILA DE CAMBRILS JOSEP LLUÍS SAVALL 2019 GUANYADOR - Jordi Cervera Nogués
CUINA MARINERA El club de la mort EXTERIOR NIT El matrimoni aconsegueix aparcar el cotxe després de més de vint minuts de donar tombs i d’anar-se desesperant segon a segon. Ja fa temps que ho diu tothom i com més va, pitjor. Aparcar sense pagar en aquesta ciutat comença a ser una espècie de miracle del cel i al final, quan el temps, el neguit i la pressa ofeguen amb força, s’ha d’acabar tirant sempre pel dret, buscar un pàrquing o jugar-se-la, deixar el cotxe de qualsevol manera i amb la consciència absoluta de fer-ho malament. Entre les zones blaves, les zones de càrrega, els carrils bici i les illes protegides, el centre és un territori inhòspit i cada vegada més vedat als vehicles de motor. Ell, poc amic de perdre el temps sense necessitat, volia anar-hi directament, sense aturar-se enlloc abans, però ella, assegurant que no vindria de deu minuts, ha volgut anar a menjar alguna cosa. Sense gaires manies, fastiguejat de tombar sense sort, ha deixat el cotxe en una zona prohibida, amb els quatre intermitents connectats, assenyalant la posició del vehicle i confiant que la crisi faci que la guàrdia urbana no passi gaire sovint. A més, si tenien sort i podien escollir una bona taula, el veuria des de la finestra del local i en un cas d’urgència, tenia temps de sortir i treure’l o, en el pitjor dels casos, demanar disculpes, posar una excusa més o menys banal i mirar d’evitar la multa a canvi d’una petita esbroncada de l’agent de torn. Ho té clar, per deu minuts passa de perdre el temps entrant al pàrquing. A més aquest el van construir en una època en que els cotxes eren molt més petits i ara amb tanta berlina, tant monovolum i tant tot terreny quasi que ni hi caben entre les línies marcades. I si hi caben semblen sardines, un enganxat a l’altre i costa una barbaritat sortir per la porta sense tocar el cotxe del costat. No s’ha considerat mai avar, però això de pagar per aparcar el fa posar de mal humor. (....)