Quadern d'apunts didàctica del dibuix by carlaejarque

DIDÀCTICA II Quadern d’apunts

Carla Ejarque - Jordi Sallent - Mercè Hernàndez - Angie Vidigal

Índex Pedagogia i didàctica II 1. EL PROBLEMA DE LA TRANSMISSIÓ DE SABERS ....................................................................................... 7 2. FOTOGRAFIA - IDEOLOGIA - PERSPECTIVA I LA CRISIS DE LA REPRESENTACIÓ DES DE LA CRÍTICA INSTITUCIONAL .......................................................................................................................................... 15 3. APROPIACIÓ, POSTPRODUCCIÓ I NOUS MATISOS EN EL LLENGUATGE ARTÍSTIC DEL SEGLE XX ................................................................................................................................................................................. 21 4. L’EXPANSIÓ DELS GÈNERES I GIRS ARTÍSTICS AL CINE I LES ARTS PLÀSTIQUES ......................... 31 5. MODELS D’IDENTITAT EN LA REPRESENTACIÓ PERSONAL ................................................................ 35 6. L’ENTORN POLITITZAT. GENTRIFICACIÓ. ICONOCLASTES I EL MAPATGE .................................... 51 7. LA REPRESENTACIÓ A TRAVÉS DE L’OBJECTE I LA VIDA QUOTIDIANA .......................................... 59

Eines i recursos 1. LES FOTOGRAFIES D’ÀLBUM O L’ARXIU FAMILIAR ................................................................................ 73 2. EL FOTOMUNTATGE ......................................................................................................................................... 81 3. L’OBRA COM A TEXT ......................................................................................................................................... 87 4. EL VIDEOART ...................................................................................................................................................... 91 5. PICTORIALISME .................................................................................................................................................. 97 6. CINE I ARTS PLÀSTIQUES .............................................................................................................................. 105 7. ART I LITERATURA .......................................................................................................................................... 119 8. DIBUIX TÈCNIC I DANSA .............................................................................................................................. 127

Pedagogia i didàctica II 1. EL PROBLEMA DE LA TRANSMISSIÓ DE SABERS 2. FOTOGRAFIA - IDEOLOGIA - PERSPECTIVA I LA CRISIS DE LA REPRESENTACIÓ DES DE LA CRÍTICA INSTITUCIONAL 3. APROPIACIÓ, POSTPRODUCCIÓ I NOUS MATISOS EN EL LLENGUATGE ARTÍSTIC DEL SEGLE XX 4. L’EXPANSIÓ DELS GÈNERES I GIRS ARTÍSTICS AL CINE I LES ARTS PLÀSTIQUES 5. MODELS D’IDENTITAT EN LA REPRESENTACIÓ PERSONAL 6. L’ENTORN POLITITZAT. GENTRIFICACIÓ. ICONOCLASTES I EL MAPATGE 7. LA REPRESENTACIÓ A TRAVÉS DE L’OBJECTE I LA VIDA QUOTIDIANA

1. EL PROBLEMA DE LA TRANSMISSIÓ DE SABERS És molt important establir un posicionament del coneixement que com a docent m’interessa transmetre. Com influeixen les ideologies artístiques que portem a sobre, la nostra manera de vestir i de moure’ns. Al llarg de la història hi ha hagut un seguit de pedagogs, filòsofs i pensadors que han mirat de definir aquesta transmissió de sabers. Alguns d’aquests personatges són els següents: Theodor Adorno Adorno no només es preocupa per un concerniment estètic habitual per la funció de la bellesa i l’art, sinó que també es preocupa per les relacions entre art i societat. Utilitza l’art amb capacitat de crítica social de manera que proposa un tipus més abstracte del contingut de la veritat. Adorno localitza el “contingut de la veritat” en l’objecte artístic, en comptes de en la percepció del subjecte (com la idealista kantiana). Adorno defensa que el “contingut de la veritat” es troba en la relació entre les múltiples relacions dialèctiques que emergeixen de la posició relativa de l’obra de l’art entre el subjecte i la tradició, així com també en la dialèctica interna dins de la mateixa obra. Hegel Hegel introdueix un sistema per entendre la història de la filosofia i el món mateix, anomenat normalment <<dialèctica>>: una progressió en la que cada moviment successiu sorgeix com una solució de les contradiccions inherents del moviment anterior. Declara que l’art ha de ser espiritual i que aquest culmina en el romanticisme, exclou la idea de geni i considera la ironia destructiva. Enric Giroux Sociòleg. Defensa el paper del professor com a intel·lectual. El sistema educatiu és un sistema d’inserció social. Gambel Creació de subjectivitats. Conjunt d’elements que possibilita l’existència de territoris diferents. L’art La teoria estètica no es delimita, és un model de pensament alternatiu a la racionalitat científica dominant.

Paulo Freire Paulo Reglus Neves Freire, conegut com a Paulo Freire va ser un dels més grans i més significatius pedagogs del segle XX. Fou un educador i expert en temes d’educació, d’origen brasiler. Va ser emigrant, empresonat i exiliat per les seves idees educatives. Amb el seu principi del diàleg, va ensenyar un camí per a la relació entre el professorat amb el seu alumnat. Les seves idees van influenciar en els processos democràtics del seu moment i avui en dia segueixen influint arreu del món. Va ser el pedagog dels oprimits - tant dels homes com de les dones- i en el seu treball, va transmetre la pedagogia de l’esperança. Va influir en les noves idees alliberadores a l’Amèrica Llatina i en la teologia de l’alliberament i en les renovacions pedagògiques en l’àmbit d’Europa i d’Àfrica. La seva figura és un referent en la política alliberadora i en l’educació. És l’educador més citat de tot el món i destaca pel seu desenvolupament teòric lligat al compromís social i ètic per la transformació. El pensament de Paulo Freire es basava en: - Deshumanització - Educació com a pràctica de llibertat - Educació bancària - Educació problemàtica - Acció dialògica Per a la definició revolucionària del concepte de l’educació, tradueix la seva reflexió filosòfica en propostes d’acció política i pretén una educació conscienciada, és a dir, l’educació com a instrument d’alliberament. L’educació és la pràctica de la llibertat. Defensa un relativisme cultural: no hi ha una cultura superior a una altra de manera que el mestre i/o la mestra no ha d’imposar la seva pròpia concepció del món. Ni una cultura s’ha d’imposar sobre una altra com passa en el colonialisme, on s’imposa sobre el poble colonitzat la cultura del silenci. Font: Viquipèdia

Ramón Llull

Gilles Deleuze

L’obra recorre a una analogia comú en ell: la comparació orgànica, en la que cada ciència es representa com un arbre amb arrels, tronc, branques, fulles i fruits. Les arrels representen els principis bàsics de cada ciència (fonamental); el tronc, l’estructura (que no es pot tallar); les branques, els gèneres (es poden tallar); les fulles, les espècies; i els fruits, els individus, els seus actes i les seves finalitats. Aquesta al·legoria vegetal mostra la influència d’Aristòtil.

Gilles Deleuze juntament amb Fèlix Guattari desenvolupen el concepte filosòfic de rizoma, “una imatge de pensament” basada en el rizoma botànic que engloba les multiplicitats del coneixement. Un rizoma és un model descriptiu o epistemològic en el que l’organització dels elements no segueix les línies de la subordinació jeràrquica -a diferència de l’arbre de la ciència de Ramón Llull-, sinó que qualsevol element pot afectar o incidir en qualsevol altre. En un model arbori o jeràrquic tradicional del coneixement, s’afirma que els elements de major nivell són necessàriament vertaders dels elements subordinats, però no a l’invers. En canvi, en un model rizomàtic, qualsevol predicat afirmat d’un element pot incidir en la percepció dels altres elements de l’estructura, sense importar la posició recíproca. El rizoma, per tant, no té un centre, fet que l’ha fet particularment interessant.

Arbre de la ciència de Ramón LLul

Mycelium Rhizome de Richard Giblett

EL SABER EUROPEU El saber a Europa s’ha transmès posant-la com a centre del món i obviant que hi ha diferents cultures i coneixements fora Europa. Es pot observar en les representacions dels mapes del món Ptolomeics, que situen Europa al centre.

Mapa del món de Ptolomeo de 1482.

Seguint fent referència als mapes, estem en un món on hi ha uns signes establerts i si ens els canvien no entenem el que estem veient. És tan fàcil com posar l’exemple d’un mapa actual del món però girat, que fa que a simple vista no t’adonis que és el mapa del món tradicional.

El món girat 45º.

LES TORTUGUES NINGES DE L’ART És important que si volem transmetre coneixement intentem explicar aquell que creiem que serà més difícil d’aprendre fora l’escola. És per això que ens hem de plantejar què és més adient ensenyar les tortugues ninges italianes: Leonardo, Raphael, Donatello i Michel Angelo (els quatre grans pintors del Renaixement Italià); i les tortugues ninges catalanes: Miró, Picasso, Dalí i Tàpies o proposar artistes menys coneguts però interessants.

Les tortugues ninges italianes.

Les tortugues ninges catalanes.

2. FOTOGRAFIA - IDEOLOGIA - PERSPECTIVA I LA CRISIS DE LA REPRESENTACIÓ DES DE LA CRÍTICA INSTITUCIONAL PANOFSKY, CEZANNE, MAGRITE, MICHAEL JACKSON I DAVID LYNCH. MEMENTO. La tècnica condiciona la manera de pensar i exactament això va passar amb la fotografia. La manera d’organitzar la informació i d’ensenyar-la dona també un missatge. L’ordre respon a un tipus de narració, per exemple el TATE museum organitza les obres per temes o anys, mentre que el Prado les organitza cronològicament. Aby Warburg: agafava imatges, les organitzava per temes i les analitzava. Tenia un sistema d’explicació i representació. Va constituir una biblioteca ordenada per temes i no alfabèticament.

Biblioteca d’Aby Warburg.

LA REPRESENTACIÓ AL GÒTIC

LA REPRESENTACIÓ AL RENAIXEMENT

El gòtic respon a moltes fotografies del que s’està veient de diferents punts de vista agrupades en una composició, de manera que sembla que les coses estiguin caient. Reprodueix la mobilitat de la vista.

Al Renaixement tot està subjecte i es correspon a un punt de fuga. Reflecteix el sistema matemàtic de la perspectiva cònica. Coincideix amb la creació del capitalisme dominat per la religió, la qual dura fins el s. XX amb Cezanne, quan es posa en dubte el sistema europeu vers la resta del món.

Representa la comunicació amb Déu i la religió.

Representa una manifestació del poder.

L’últim sopar, Leonardo Da Vinci, 1498.

Dirk Bouts (1467): L’últim sopar (Retaule del Tríptic). St. Peter, Lovaina.

L’escola d’Atenes, Raffaello Sanzio, 1509-1510.

Quadre d’Antonio López, una representació contemporània on es veuen les dues perspectives del lavabo que té una persona quan està davant la pica.

Lavabo i mirall, 1967 Oli sobre tela, 98 x 83,5 cm Boston : Colecció Museum of Fine Arts.

Siegfried Kracauer Va ser un escriptor, periodista, sociòleg, i crític cultural, especialment de mitjans com el cinema i la forma urbana. Feia una crítica dels fenòmens de la cultura de masses moderna. Va construir una teoria general basada en multitud de petits exemples; la seva atenció al detall el menà cap a un mètode inductiu. Va ser un dels primers a tractar seriosament el cinema, en el qual hi va veure un mirall dels desitjos i condicions socials. Entén que la càmera, la fotografia segrega ideologies, genera la fotografia documental.

Albert Renger-Patzsch Fotografia elements de la vida quotidiana i les revaloritza a través de la càmera.

3. APROPIACIÓ, POSTPRODUCCIÓ I NOUS MATISOS EN EL LLENGUATGE ARTÍSTIC DEL SEGLE XX Apropiacionisme: moviment artístic on l’artista fa servir elements obres alienes per a elaborar la seva pròpia. S’aplica a la pintura, l’escultura o fins i tot a la poesia i la literatura. Els elements aliens poden ser imatges, formes o estils de la història de l’art o de la cultura popular, o bé materials i tècniques obtingudes d’un context no artístic. Des dels anys 80 es fa servir també per anomenar el fet de citar l’obra d’un altre artista per a crear una nova obra. La nova obra pot alterar o no l’original. Font: Viquipèdia

MODERNITAT

POSTMODERNITAT

Art com a fenomen únic, com a experiència estètica desinteressada.

Art com a fenomen de producció i reproducció entès en el context i interès de les seves cultures.

Progrés històric lineal.

Progrés històric no lineal, amb avenços i retrocessos.

Consideració de la l’avantguarda de l’art com a revolucionari i immune a les patologies socials.

Qüestionament dels entesos en art a un coneixement exclusiu de las arts.

Recerca de l’estil universal.

Estils plurals, eclèctics, múltiples lectures i interpretació.

Al Renaixement ja es practicava l’apropiació, per a fer referència al passat. Així no és quelcom modern. El que sí és modern és el terme per a designar-ho. Sorgeix als anys 80, fruit de la desconfiança d’una evolució futura de l’art. Es fa una mirada enrere -> la tornada a l’ordre. Hi ha la necessitat de tornar al passat en el moment que no saben ja a on anar, apareixent una cultura del saqueig -> anar a altres cultures a cercar l’autenticitat.

André Derain Derain va ser considerat, amb Matisse, un dels iniciadors del fauvisme. Va ser molt criticat pel seu posterior retorn a les tècniques pictòriques “tradicionals”, recorrent al gòtic, a la perspectiva i al clarobscur, per a donar-li un sentit diferent. Podem trobar, doncs, dos tipus d’apropiació: - Apropiació d’utilitat o tècnica - Apropiació crítica Si els que fan una apropiació d’utilitat es fixen en l’obra, els que realitzen apropiació crítica es fixen en la reflexió del procés, passen de l’obra al marc contextual. Es basa en el sistema que fa que les obres tinguin un sentit. Font: Viquipèdia Hans Haacke Va conjugar el llegat de la seva afiliació al grup Zero a l’estètica i al cinetisme d’aquest grup europeu amb la crítica a la visualitat moderna articulada pel minimalisme americà. El resultat va ser la incorporació a la seva pràctica artística d’una estètica de sistemes i de la investigació d’estructures sociopolítiques que posaven èmfasi en les institucions de l’art. Des de llavors, les seves instal·lacions, crítiques amb el paper del museu com a indústria cultural al servei del poder, sovint han patit la censura.

Pavelló alemany de la Biennal de Venècia -> Va ser molt polèmica l’entrada al pavelló amb una imatge de la seva inauguració amb la presència de Hitler i Mussolini

Els artistes moderns s’apropien també de tècniques o disciplines. Sherrie Levine El tema central del seu treball era l’apropiacionisme. Ella cita sovint obres senceres d’altres autos en els seus treballs, com, per exemple, re-fotografiant les imatges de Walker Evans (After Walker Evans, 1983). Levine va desafiar les idees d’originalitat posant l’èmfasi en les relacions entre poder, el gènere, la creativitat, el consumisme i el valor dels productes bàsics, les fonts i els usos socials de l’art. Levina juga amb el concepte de “quasi igual”. Font: Viquipèdia

Walker Evans, Alabama Tenant Farmer Wife, 1936 Gelatin Silver Print

Sherrie Levine, After Walker Evans, 1981

Robert Longo El reconeixement li va arribar, als anys 80, amb Men in the cities. En aquesta obra s’apropiava de trossos de pel·lícules en les que un personatge estava sent assassinat, eliminava tot el que no era el propi personatge i el deixava en blanc i negre. Aconseguia d’aquesta manera un sentit totalment contrari on el personatge sembla que estigui ballant en lloc d’estar patint una pallissa. Font: Apropiacionismo, el arte de apropiarse del arte – Sandra Altamirano

Yasumasa Morimura D’origen japonès, les seves apropiacions es converteixen en autoretrats divertits i teatrals, crítiques de la dura imposició cultural i econòmica de par d’occident a orient. La majoria de la seva obra està basada en obres occidentals de la cultura d’Europa i nord-amèrica: clàssics de l’art europeu i icones de la cultura popular d’Estats Units. A més, ridiculitza els aspectes predeterminats i estereotipats a la societat, analitzant la identitat sexual, nacional i cultural. Rebutja la globalització insana de la gran cultura occidental que s’imposa al individus fent-los perdre la identitat i al seu model econòmic i social que passen per sobre del d’orient. Font: Apropiacionismo, el arte de apropiarse del arte – Sandra Altamirano

Yasumasa Morimura - After Girl with a Pearl Earring

Yasumasa Morimura - After Audrey Hepburn

Julien Schnabel S’apropia de la tècnica del trencadís d’Antoni Gaudí:

Etnia Barcelona Empresa òptica que fa campanya publicitària recreant quadres d’art.

Postproducció Manipulació de material digital o analògic. El terme postproducció es refereix al conjunt de processos que s'apliquen al material enregistrat: muntatge, subtitulat, veu en off, efectes especials i inclusió d'altres fonts audiovisuals entre altres. Per Nicolas Bourriaud, les arts visuals més representatives dels últims anys amplifiquen i estenen el concepte de "ready made" elaborat per Marcel Duchamp. Els artistes visuals desenvolupen la seva obra sempre a partir de materials preexistents: és a dir, generen significat a partir d'una selecció i combinació d'elements heterogenis ja donats. Font: Wikipèdia Nicolas Bourriaud Al seu llibre Estètica Relacional, sosté que “l’art és l’organització de presència compartida entre objectes, imatges i gent”, però també “un laboratori de formes vives que qualsevol es pot apropiar”. Segons aquesta definició, l’activitat artística és un joc que necessita de la participació del receptor, no només per a prendre sentit sinó inclús per a existir. L’obra no té essència en si mateixa si no hi ha interacció amb l’espectador i té la duració d’aquesta trobada. Font: blog Perspectivas estéticas Segons això, cada espectador llegeix coses diferents, hi ha una re-lectura de l’obra. Found Footage: tècnica basada en l’ús de fragments de metratge aliè amb la finalitat de crear nous arxius audiovisuals (exemple del paradigma de la postproducció defensada per Bourriaud). S’utilitza un material que, en un principi, no tenia finalitats artístiques o no havia realitzat l’artista, reapropiant-lo i modificant el seu significat. Font: Apropiacionismo, remezcla y postproducción: el Found Footage en el s.XXI -> Alicia Serrano Vidal

Exercici didàctic Demanar als alumnes que busquin anuncis que facin referència a altres camps de la cultura. D’aquesta manera podem veure els seus interessos, treballar la publicitat, veure quines associacions fan...

Show & Tell Es demana portar: 1. Un objecte personal 2. Una representació de l’objecte (fotocòpia, fotografia, dibuix, quadre, escultura...) 3. Una descripció (text, poema...) Si es fa a inici de curs, es poden programar activitats al llarg del curs a partir dels resultats d’aquesta activitat (segons els seus interessos).

Joseph Kosuth - One and three chairs

4. L’EXPANSIÓ DELS GÈNERES I GIRS ARTÍSTICS AL CINE I LES ARTS PLÀSTIQUES Formalisme VS Historicisme. Són dues visions de l’art, dues realitats. Kandinsky VS Malevicht. Es interessant veure com es poden plantejar exercicis a l’aula on l’element clau sigui aquest dualisme. Veure com es poden fer exercicis posant atenció en el formalisme o el historicisme. Una de les maneres per abordar aquesta temàtica és a partir dels diferents gèneres artístics (retrat/paisatge/bodegó).

Podem veure com el concepte de gèneres té un auge en el Barroc (S. XVII). En aquest context, apareix un nou sistema de representació per representar una nova classe social, la burgesia. El retrat, el bodegó i el paisatge, tenen una utilitat per a la burgesia. Gràcies a l’art, podem reafirma i mostrar a la societat, el seu estatus social. Podem veure com el fet de tindre un retrat personal o de la família, equivalia a formar part d’una elit. Si fem una mirada més actual podem veure com el Cinema com a gènere, apareix en el S.XX a Estats Units. Podem veure com aquest sorgiment també respon a un nou sorgiment social, la classe de masses. Per tal, podem entendre que l’expansió de gèneres, els canvis, els retorns i les evolucions estan relacionades amb els contextos socials i les societats dels moment.

Frans Hals

Bodegó Flamenc S. XVII

Jacob Ruisdael

5. MODELS D’IDENTITAT EN LA REPRESENTACIÓ PERSONAL A la dècada dels 80 es recupera l’autorrepresentació, l’interès per la biografia (cinema, novel·la...). Apareix en moltes àrees de treball (caixa de records, retrats, diaris...). Aquesta pot tenir caràcter científic, subjectiu, polític... Creació: - D’identitats -> publicitat, prototips, identitat nacional - De vincles afectius -> col·lecció familiar, vida privada RETRAT SOCIAL: caràcter polític de la burgesia Frans Hals (1582-1666) Pintor neerlandès de l’escola barroca flamenca. És un dels grans mestres en l’art del retrat. Crea estereotip del retrat possible a nivell social. Els representats miren a l’espectador, creant una interacció.

Retrat individual

Retrat grupal

Retrat familiar

Quan el seu treball va passar de moda, va haver de viure en un asil que pagava a base de retrats. Exercici: demanar als alumnes retrats familiars i fer una classificació: - De grup - De vacances - Individuals

Caspar David Friedrich (1774-1840) Destacat paisatgista del moviment romàntic. Les seves obres sovint representen paisatges, i la natura sovint s’hi presenta amb un caràcter transcendent. És el model de romanticisme, d’identificació amb la natura, situant-se davant d’ella. Podria considerar-se el precursor de la fotografia turística actual. Amanecer en las montañas, Caspar David Friedrich (1811).

Jean Auguste Dominique Ingres (17801867) Pintor francès d’estètica neoclàssica, pinta el retrat amb poses de retrat. Retrata la burgesia.

Marcotte d’Argenteuil (1810)- Mademoiselle Jeanne-Suzanne-Catherine Gonin (1821)

S’estableixen uns estereotips que donen identitat social. Exercici: Podem fer retrats i parlar amb els alumnes de composició, clarobscur, color, etc. -> Formalisme

RETRAT COM A ESPÈCIE: caràcter etnogràfic / cultural Es fa servir com a eina de classificació social. Trobem la pintura de casta, a partir de l’arribada a Amèrica, cap al 1750. És un gènere molt apreciat als museus etnogràfics Propi de la colonització, per a classificar.

Carl Linneo (17071778) És considerat el creador de la classificació dels éssers vius o taxonomia. Comença a parlar de la classificació de les races i introdueix el concepte d’espècie. Va agrupar els gèneres en famílies, les famílies en classes, les classes en tipus i els tipus en regnes.

Iñigo Manglano-Ovalle En la seva obra A name for everything, fa un retrat dels ADN, que acaba sent classificatòria. També podria tenir una component ètnica.

RETRAT COM A INDICI: Manera d’enfocar el retrat lligada a la forma científica d’investigar. Respon a la idea de la filosofia positivista: a partir ‘unes senyals o indicis, es fa una deducció objectiva. Aquesta manera de fer apareix amb Freud i la seva classificació de les persones a nivell psicològic. També S. Holmes utilitza aquesta tècnica deductiva.

Giovanni Morelli (1816-1891) Amb ell apareix aquesta tècnica per a fer classificacions de mans, orelles, etc, cap el 1870. Feia servir indicis formals per a arribar a una deducció. Al llibre “El signo de los tres. Dupin, Holmes y Peirce” d’Umberto Eco, trobem una recopilació d’articles sobre els diferents mètodes que apliquen els metges per a arribar a un diagnòstic a partir d’uns símptomes (deductiu, inductiu abductiu). A “Mitos, emblemas e indicios”, Carlo Ginzburg analitza el funcionament del paradigma indiciari, un mètode de coneixement de la realitat que no necessita apel·lar a les lleis, generalitzacions o regularitats. Ja el feien servir els caçadors primitius i s’ha difós al llarg del s. XIX per intel·lectuals com G. Morelli, Arthur Conan Doyle o Sigmund Freud. Aquest paradigma dels indicis proposa un coneixement basat en la recopilació e interconnexió morfològica d’empremtes, rastres o símptomes. Font: Viquipèdia

Alphonse Bertillon (1853-1914) Investigador i impulsor de mètodes d’individualització antropològica. Oficial de la policia francesa. El 1882 va exposar una nova disciplina: l’antropometria. Es tractava d’una tècnica d’identificació de criminals basada en el mesurament de diverses parts del cos i el cap, marques individuals, tatuatges, cicatrius i característiques personals del sospitós. Va elaborar la metodologia necessària pel registre i comparació de totes les dades dels processats. En 1884 va aplicar aquest procediment per identificar 241 delinqüents múltiples, de manera que el seu procediment va guanyar enorme prestigi i va ser ràpidament adoptat a Europa i EUA.

Bertillon també va estandarditzar les fotografies d’identificació i les imatges usades com evidència. Va desenvolupar la “fotografia mètrica” que busca reconstruir les dimensions d’un lloc i la ubicació dels objectes allà trobats. Va indicar que les fotografies de l’escena del crim havien de fer-se abans que es produís qualsevol tipus d’alteració i que dins de la imatge s’haurien de col·locar cintes amb mesures impreses (testimoni mètric) per facilitar la identificació de la grandària de l’element o lloc. El fotògraf havia de fer les seves fotografies frontal i lateralment als objectes. Les seves instruccions en l’actualitat se segueixen respectant. Font: Viquipèdia

Classificació de Bertillon

Fotografia de l’escena d’un crim

D’aquí també apareixen els superherois, amb les seves dualitats, i Dr. Jekill & Mr. Hide.

SIMBOLISME Va sorgir com a reacció al realisme del s. XIX. Moviment eclèctic. Leonardo da Vinci (1452 - 1519)

Odilon Redon (1840 - 1916)

El model del seu quadre San Joan Baptista va ser Salai, Pintor francès postimpressionista, dins del corrent un jove servent-ajudant que va tenir en Leonardo du- del simbolisme. rant una trentena d’anys. Les faccions són força andrògines.

Fernand Khnopff (1858-1921) Dins del simbolisme, els seus quadres construeixen la realitat a base de metàfores, sent les protagonistes d’uns quadres que comuniquen quelcom més enllà de la pròpia superfície pictòrica. El quadre és un vincle entre el jo de l’espectador i el de l’artista, i el seu contingut sempre parla d’alguna cosa que no es percep com un judici tècnic o formal de l’obra. Juga amb el simbolisme i l’ambigüitat. Ens porta a la publicitat i a la creació d’identitats.

Caresses Matthew Barney (1967 - ) Videoartista nordamericà. El seu vídeo Cremaster està relacionat amb la imatge de Khnopff.

Gustave Moreau(1826-1898) Pintor francès, precursor del simbolisme i característic per la seva estètica decadent. La seva obra està plena d’adolescents andrògins i dones fascinants i perverses Edipo y la Esfinge

PUBLICITAT El simbolisme apareix a la publicitat i sempre orientat a un públic en concret. Moda andrògina basada en l’ambigüitat entre lo femení i lo masculí.

Saskia de Brauw – campanya Saint Laurent

Sarah Lucas

Ricardo Domínguez

Casey Legler

Andrej Pejic

FOTOGRAFIA

Panteó, Roma (1990) Thomas Struth.

Al-Khalil, Palestina – Ahlam Shibli.

Thomas Ruff (1958 - ) Fotògraf alemany. Va retratar 60 persones entre 25 i 35 anys, en fotografia de passaport, sense retoc. Va experimentar amb impressions de gran format (165x210). El crític d’art Charles Hagen va arribar a dir “Ampliant fins a proporcions de pared, les seves fotografies semblaven pancarte gegants de disctors d’estats d’Europa Oriental”. Font: Wikipedia Fa una utilització de les fotografies de carnet amb caràcter burgès, com a obra, enorme.

August Sander (1876 - 1964 ) Fotògraf alemany. Fa una utilització del retrat amb una altra intencionalitat; com a arxiu per a classificar tots els perfils humans de Berlin (jueus, nazis, gitanos, advocats, estudiants, obrers, pidolaires) amb la mateixa dignitat i importància. Aquest projecte va ser Rostro de nuestro tiempo (1929). Hombres del s.XX, com a catàleg de la societat alemanya durant la República de Weimar. La classificació la divideix en “el camperol”, “l’artesà”, “la dona”, “els treballadors qualificats”, “els artistes”, “la gran ciutat” i “els darrers homes” (que serien els marginals, malalts i ancians). El seu llibre va ser prohibit pels nazis durant la Segona Guerra Mundial. Sekretärin

Rineke Dijkstra (1959 - ) Fotògrafa holandesa, retratista. Fa retrats molt clàssics, amb composicions molt austeres i punts de vista quasi idèntics. Li interessa especialment els moments de trànsit, com poden ser l’adolescència o la maternitat.

Sèrie Almerisa: li interessa el pas de la infantesa a l’edat adulta. Com s’adapta a l’estètica europea.

Nicholas Nixon (1947 - ) Fotògraf nordamericà. Li interessa el retrat i la fotografia de caràcter social, com es pot constatar a les sèries The Brown sisters (1999-2012) o People with AIDS (1991).

Andres Serrano (1950 - ) Fotògraf nordamericà. Utilitza la idea de la classificació en la societat americana, tal i com va fer Sanders, però formalment més semblant a Ingres. També podem trobar similitud a T. Struth, amb les seves fotografies de carnet de gran format.

Miguel Trillo Fotògraf espanyol. Va fotografiar les tribus de la “movida madrileña”.

Sanja Ivekovic Double-live: a partir del seu àlbum, busca fotografies i les relaciona amb imatges de la publicitat.

Mi vida como una Venus: també busca la comparació, però aquesta vegada amb Marilyn Monroe.

6. L’ENTORN POLITITZAT. GENTRIFICACIÓ. ICONOCLASTES I EL MAPATGE Quan busquem la paraula paisatge al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans ens apareix com a primera accepció el següent: 1 1 m. [LC] Aspecte, vista, d’un paratge natural. Els paisatges de Catalunya. Fruir del paisatge. El terme “paisatge” sempre ha anat vinculat a la observació i d’aquí al plaer d’observar-lo. Tanmateix aquesta idea és molt recent. Generalment s’admet que la seva aparició a Europa i la contemplació estètica d’allò rural està lligada al moment en el què l’activitat econòmica es separa del camp, als segles XVI i XVII. No és estrany doncs que a dia d’avui encara costi trobar pagesos que usin la paraula paisatge per referir-se al que els envolta, a la terra que treballen. Analitzant la seva evolució com a gènere pictòric, podem veure com el paisatge de cada època reflecteix el pensament de l’home i el món on viu, és a dir, l’evolució de la seva mirada i la manera com l’artista l’expressa a través de la seva obra. Abans dels segles XVI i XVII el paisatge havia ocupat un espai accessori acompanyant la pintura de retrat o la pintura acadèmica però després de la reforma protestant la temàtica religiosa desapareix de la pintura holandesa. Els pintors ja no treballen per al clero o per a l’aristocràcia sinó per als comerciants i per als burgesos. Els primers paisatges purs pintats a Holanda no responien a cap necessitat social directa més enllà del gaudi estètic. Així doncs, generalment s’admet que el paisatge pictòric apareix a Occident al segle XVII, tot i que hi va haver incursions prèvies en aquest gènere al nord d’Europa, a les escoles flamenca i alemanya. Al segle XVII el paisatge comença a ser un gènere independent i la seva pràctica s’estén. La paraula paisatge té el seu origen en l’Art, s’utilitza per designar un gènere de pintura, activitat en la qual aquesta paraula ha pres un sentit ple. Avui, el paisatge no és un sinònim de na turalesa, ni tampoc del medi físic que ens envolta o sobre el que ens situem, sinó que es tracta d’una construcció, una elaboració mental que els humans realitzem a traves dels fenòmens de la cultura. A continuació mostrem diferents maneres al llarg del temps d’entendre i representar el paisatge, el territori, allò que trepitgem i ens envolta.

Jacob van Ruisdael Va ser un dels pintors de paisatges més famosos d’Holanda al segle XVII i l’exponent més important de la fase clàssica del paisatgisme holandès. Va ser capaç de crear un paisatge poètic i de vegades inquietant.

A pool surrounded by Trees. Cap a 1665. Jacob van Ruisdael

Claude Monet La representació del paisatge culmina amb l’Impressionisme. Claude Monet (1840-1926) va ser el pintor francès conegut pel seu paper pioner en el desenvolupament de l'Impressionisme. De fet la seva obra Impression, soleil levant va ser la que va donar nom a aquest moviment. El seu estil inimitable és recordat a través de les representacions que va fer del seu jardí amb nenúfars a Giverny. Monet, juntament amb Pierre-Auguste Renoir, estava preocupat per transmetre l'atmosfera i la llum, amb petites pinzellades i l’ús dels colors complementaris. Monet crea el paisatge que vol pintar i és un clar exemple del paisatge com a construcció. La seva obsessió per immortalitzar el pas del temps i la immediatesa de la llum la trobem en obres tan emblemàtiques com la Catedral de Rouen. D’aquesta obra en va fer nombroses versions en diferents moments del dia de manera que la catedral esdevenia una excusa arquitectònica per tal de captar la llum; l’autèntica protagonista.

Catedrals de Monet. Entre 1982-1984.

Rogelio López Cuenca Aquest artista porta uns anys dedicat a generar una serie de projectes entorn a la investigació i la posada en comú de dades, produint unes noves cartografies diferents a les que estem acostumats, les quals s’han realitzat en tallers amb estudiants i juntament amb la col·laboració de diferents experts (historiadors, filòsofs, arquitectes, etc.). Aquests mapes estan vinculats a temps i llocs específics i a la memòria col·lectiva associada a aquests. Els mapes permeten la visualització de persones, fets i problemàtiques que o bé hem oblidat o bé es pretenen amagar intencionadament. Tots els seus treballs estan oberts a la participació. Al treball Mataró. El revés de la trama podem veure una recopilació i generació de textos, imatges, dibuixos i vídeos sobre la indústria tèxtil de Mataró i les qüestions no visibles entorn al capitalisme industrial i la globalització dels mercats: mà d’obra, immigració o el paper de la dona en el treball assalariat i l’espai públic.

Mataró. El revés de la trama. 2008

Iconoclastes Es tracta d’un duo format per la Julia Risler i el Pablo Ares, tots dos elaboren propostes que combinen el mapatge col·lectiu, la investigació col·laborativa i els recursos gràfics per impulsar pràctiques de resistència i transformació. El mapatge col·lectiu és una iniciativa comunitària per l’elaboració de mapes i històries vinculades a temàtiques territorials partint de dades recopilades per usuaris i a la aportació d’experiències i coneixement. Aquesta idea del mapatge col·lectiu ens pot servir per treballar amb alumnes i que puguin aprendre una manera de polititzar l’entorn on viuen. Marcelo Expósito Artista espanyol que treballa habitualment en format vídeo. En l’obra Sinfonías de la ciudad globalizada (1). Valparaíso, mostra una serie videogràfica inspirada en las «simfonies urbanes» cinematogràfiques produïdes a la dècada de 1920, quan autors com Walter Ruttmann o Dziga Vertov van realitzar retrats cinematogràfics del creixement de metròpolis com Berlin o Moscú. Sinfonías de la ciudad globalizada parla dels processos de transformació d’aquesta històrica ciutat portuària xilena mesclant imatges antigues amb imatges actuals. Mostra com s’ha passat dels treballadors als turistes, el declivi de la industrialització i el futur d’incertesa de ciutats portuàries de diverses parts del món com conseqüència de la globalització.

Perejaume Artista i poeta català que a la dècada del 1970 va començar a exposar fent dels paisatge i la cultura catalana l’eix central de la seva obra. A Postaler fa una reflexió sobre el turisme cultural. Es tracta d’un postaler o expositor metàl·lic de postals com els que s’utilitzen habitualment als comerços però enlloc de postals mostra uns miralls que reflecteixen l’espai immediat on està situat. Perejaume va fer una caminada per la muntanya amb el postaler carregat a l’espatlla fins a situar-lo en paisatges diferents. A la manera de museu portàtil, els miralls reflectien entorns naturals i configuraven una pintura canviant amb un camp de visió de 360 graus. L'obra s'acompanya de fotografies que mostren l'acció de l'artista.

Postaler, Perejaume, 1984

7. LA REPRESENTACIÓ A TRAVÉS DE L’OBJECTE I LA VIDA QUOTIDIANA El nostre temari com a professors de plàstica canvia gairebé anualment perquè ens hem d’anar adaptant cada vegada. En aquest sentit al llibre L’educació en l’art postmodern (2003) Arthur Efland, Kerry Freedman i Patricia Stuhr ens parlen de les múltiples relacions entre l’art postmodern i l’educació. En el següent fragment mostren la necessitat urgent de crear un currículum d’art postmodern: Per la seva pròpia naturalesa l’art no es presta a una única forma d’organització jeràrquica. Hi va haver un temps en el que els principis del disseny estaven pensats per proveir un esquema organitzatiu de seqüenciació de les classes i les unitats, però l’organització nega la relació de l’art amb el seu context cultural en benefici exclusiu dels seus aspectes formals (2003, p.2005) El llibre ens mostra la diversitat de camins que ofereix l’art per al disseny curricular i es centra en la importància de l’educació postmoderna a l’hora d’oferir espais d’experimentació, creació i desenvolupament d’un pensament crític, que es tradueixi en una societat on es respecten les diferències i es reconeixen els nous llenguatges, formes i estètiques. També inclou un seguit d’imatges, moltes d’elles vinculades a l’escultura, la fotografia i l’arquitectura postmoderna, de manera que en cadascuna d’aquestes obres es percep el sentit que se li dóna als objectes, a la integració de les arts en les instal·lacions dels museus, i als materials utilitzats per a la creació de noves propostes artístiques. En resum, els autors exposen la seva preocupació com a professors d’Educació Artística a l’hora d’explicar les vinculacions i derivacions de l’art postmodern en l’ensenyament contemporani. José Luís Brea Teòric i crític d’art centrat en l’anàlisi dels models de producció, distribució i recepció d’imatges. Va ser un dels pioners en abordar el canvi cultural en l’era de la distribució electrònica. Brea ens situa en el context peça única→medi digital. Avui en dia la distribució ha passat a ser més important que la producció. L’art ha passat de ser objectable a ser espectacle. Es necessita la representació de l’experiència perquè l’experiència tingui sentit.

La natura morta i les seves representacions

Natura morta amb copa daurada, Willem Heda, 1635

Willem Heda Va ser un dels primers artistes holandesos dedicats de manera pràcticament exclusiva a les pintures de natura morta, encara que a la seva primera època va pintar algun retrat i pintures religioses. El bodegó és el màxim exponent de la importància de l’objecte. Mentre al segle XVII el bodegó espanyol ens parlava de religió (Zurbarán), el barroc holandès ens parla d’economia perquè l’objecte estava estretament vinculat al poder. Holanda va ser el lloc on es va desenvolupar el capitalisme i en els bodegons holandesos podem veure clarament els objectes exhibits com a elements d’ostentació. Malgrat que el poble holandès era conegut per la seva austeritat veiem com a mitjans del segle XVII , amb l’aparició d’una generació burgesa que no havia conegut la guerra o les dificultats econòmiques, les restriccions contra el consum ostentós disminueixen, ja que en un país pròsper i en ascens, la classe mitjana es sentia cada cop més lliure d’adoptar els gustos aristocràtics (i internacionals) pel que fa a l’arquitectura, la decoració d’interiors, el vestuari i l’art. En aquest sentit veiem doncs com el bodegó té una funció social de la mateixa manera que la tindran les marques més endavant. Cap a 1673 un escriptor comentava: “Les velles formes d’austeritat i contenció com a formes de vida resulten ara gairebé antiquades a Holanda”. En la mateixa línia però des d’Alemanya trobem el l’obra d’Emilie Preyer (1849-1930):

Paul Cézanne L’artista francès (1839-1906) va representar l’enllaç entre l’impressionisme i el cubisme i al llarg de la seva carrera va mostrar un especial interès pel tema del bodegó. A diferència dels pintors holandesos i espanyols atents a la “vida silenciosa”, Cézanne és sensible a la poètica dels accessoris de la vida quotidiana. Va rebre una notable influència de Chardin. Allò destacable de Cézanne, més enllà del resultat, és la reflexió teòrica que fa a través del bodegó. Així veiem com a partir de la representació d’objectes simples com poden ser les cebes, un ganivet, una ampolla, un got i un plat, l’artista investiga sobre el tractament de l’espai i l’estudi de les incidències de la llum sobre les formes, és a dir, el volum.

Natura morta amb cebes, Paul Cézanne, 1896-1898

Jean Siméon Chardin És considerat com un dels pintors francesos més importants del segle XVIII. És conegut principalment per les seves natures mortes, retrats i pintures al pastel. A partir de la dècada de 1730 el pintor va realitzar les seves primeres composicions amb figures immerses en les seves tasques quotidianes i captades en l’entorn de les seves llars. Aquestes escenes humils, estan carregades de dignitat i són una referència documental per il·lustrar la vida d’un sector de la societat francesa.

La rajada, Chardin, 1728

Damien Hirst Artista britànic integrant representatiu del grup anomenat Young British Artists. Ha dominat l’escena de l’art a Anglaterra des de principis dels 90 i és internacionalment conegut com l’artista viu amb l’obra millor pagada. En la seva obra For the love of God ens recorda - igual que ho feien els bodegons clàssics- que la nostra existència a la Terra és transitòria. Hirst combina les imatges del memento mori clàssic (recorda que has de morir) amb la inspiració extreta dels cranis asteques i l’amor mexicà cap a la decoració i la seva actitud cap a la mort. L’artista s’enfronta al tema de la mort així: No t’agrada, així que disfressa-la o decora-la perquè sembli alguna cosa suportable, fins al punt que es converteixi en una altra cosa.

For the love of God, Damien Hirst, 2007

NOVA OBJECTIVITAT Albert Renger -Patzsch Fotògraf alemany (1897-1966) pertanyent a la Nova Objectivitat, moviment que rebutja l’expressionisme. Crea imatges a partir d’objectes quotidians. Es va especialitzar en fotografia publicitària, publicant diversos llibres sobre el món tècnic i industrial. El seu estil és objectiu i precís, distanciat de les diferents tendències avantguardistes de l’època. La seva crítica a la fotografia imperant l’apropa al catàleg, a la imatge per vendre’s. El món és bonic, Renger-Patzsch, 1928

Karl Blossfeldt Fotògraf alemany, escultor, professor i artista que és conegut per les seves fotografies en primer pla de plantes i éssers vius, publicades el 1929 sota el volum Urformen der Kunst (les formes originals de l’art). Amb aquestes fotografies es va posicionar com un dels pioners de la Nova Objectivitat. L’editorial encarregada de la publicació va ser la famosa Wasmuth, els quals el van ajudar a convertir-se en una llegenda. Als 67 anys havia reunit al voltant de 6.000 imatges de prototips botànics augmentats a gran escala. Blossfeldt mai va voler que el consideressin un artista. Les formes originals de l’art, Karl Blossfeldt, 1928

Llibre d’artista Es tracta d’un llibre ideat i treballat com a obra d’art original, ja sigui única o d’una edició molt limitada i numerada.

Guaman Poma de Ayala Era un cronista peruà (1534-1615) que va utilitzar el llibre com a eina política. La Primera nueva crónica y buen gobierno és una crònica escrita com a carta dirigida al rei Felip II, els seus dibuixos descrivien la pèssima situació dels indígenes durant el Virregnat del Perú. Aquesta carta es va perdre pel camí, però va ser trobada 300 anys més tard.

Santiago Sierra Artista conceptual espanyol (1966). La seva obra intenta visualitzar la perversitat de les trames de poder que fomenten la alienació i l’explotació dels treballadors, la injustícia de les relacions laborals, el desigual repartiment de la riquesa que produeix el Capitalisme i la natura perversa del treball i els diners. El projecte El trabajo es la Dictadura és fruit d’una performance que va durar nou dies en la qual l’artista va contractar a 30 persones a l’atur. Els trenta participants van ser contractats amb el salari mínim recomanat pel Servicio Público de Empleo amb una jornada laboral de deu del matí a set de la tarda, amb descans per dinar, i van haver de copiar a mà als mil exemplars la frase “El trabajo es la Dictadura”. Amb aquesta acció l’artista pretenia denunciar la situació d’atur a Espanya.

El trabajo es la Dictadura, Santiago Sierra, 2013

Jaume Plensa Artista català (1955) que es considera escultor abans que res. La seva obra ens parla d’espiritualitat, del cos, de la memòria col·lectiva i del silenci. A través d’un gran ventall de materials (acer, ferro forjat, resina, vidre, aigua o so), Plensa proporciona pes i volum físic als components de la condició humana i a allò efímer. L’important de la nostra vida és invisible Jaume Plensa Al llibre Plensa/Estellés/Hotel París (2017) l’artista va fer un llibre d’artista, una caixa que recull el text d’Estellés i les creacions del propi Plensa. Vicent Andrés Estellés (1924-1993) va compondre els vint-i-un poemes que conformen L’hotel París el 1956, però el poemari no va veure la llum fins al 1973. El llibre el va editar Edicions 62 i va ser el 1984 quan un d’aquests exemplars va caure per primera vegada en mans de Jaume Plensa, que llavors vivia a Berlín i va quedar del tot fascinat per la potència dels versos del poeta. Tant és així que aquell original el va dibuixar, pintar i interpretar gairebé de manera immediata i el va regalar a la seva companya Laura amb una dedicatòria. Més de 30 anys després, l’escultor ha recuperat aquell llibre i ha creat per a l’Enciclopèdia Catalana una obra de bibliòfil d’una gran originalitat.

Eines i recursos 1. LES FOTOGRAFIES D’ÀLBUM O L’ARXIU FAMILIAR 2. EL FOTOMUNTATGE 3. L’OBRA COM A TEXT 4. EL VIDEOART 5. PICTORIALISME 6. CINE I ARTS PLÀSTIQUES 7. ART I LITERATURA 8. DIBUIX TÈCNIC I DANSA

1. LES FOTOGRAFIES D’ÀLBUM O L’ARXIU FAMILIAR La proposta de l’activitat és treballar dins de la idea de retrat. L’àlbum familiar com a recurs i material. Els alumnes porten fotografies dels seus propis àlbums a classe. És interessant veure com malgrat l’àlbum familiar és un concepte individual, hi ha moltes relacions (context, època, classe social...). L’arxiu familiar com a premissa per poder fer activitats on s’explorarà tot un conjunt de tècniques multidisciplinàries (fotografia, pintura, collage…) Acompanyem la proposta amb una serie de referents d’artistes que treballin amb fotografies d’arxiu familiar o amb imatges modificades (retalls, pintar a sobre…).

Hans Peter Feldmann

Gerard Richter

Celine Duval

Ouka Leele

1r Exercici: a) Els alumnes porten imatges fotocopiades en B/N: tres paisatges, tres bodegons i tres retrats. b) Es fa una classificació per veure quin tipus d’imatge han portat. Imatge de vacances, retrat quotidià… Finalment han de fer una intervenció en les fotocòpies aplicant color per donar un altre significat o simplement per modificar-la. 2n Exercici: a) Els alumnes porten una fotografia d’un retrat propi. Es proposa fer unes plantilles d’aquest retrat. b) Se’ls insenya referents com Bansky per que vegin artistes que treballen amb el format plantilles.

c) Cada alumne pinta amb un esprai la seva plantilla i després es fa un mural amb totes les fotos del grup. Aquesta tècnica també es pot utilitzar per fer fotografies de paisatges. 3r Exercici: Els alumnes han de fer un retrat a llapis. A partir del referent Piero Della Francesca, en parelles han de posar el full sobre la cara del company i repassar el perímetre de la cara. És un resultat similar a l’exercici anterior de la plantilla i així els alumne poden veure les possibles connexions entre Piero Della Fransesca i Bansky.

Piero Della Fransesca

4r Exercici: Els alumnes han de fer un foto-llibre o llibre d’artista. Han d’agafar dos papers A4 i enganxa-los amb un celo per fer una llibreta. La proposta es basa en enganxar imatges en format collage per crear unes relacions entre elles. Un joc d’associacions d’imatges (si poso a un costat el meu pare i a l’altre un porc té un significat del que penso del meu pare). 5e Exercici: Els alumnes han d’agafar una foto d’un paisatge (pot ser de l’arxiu familiar) i la divideixen en deu fragments. Tot seguit s’imprimeixen cada fragment en un A4. Es reparteixen, i cada alumne pinta la seva part. Finalment es crea un gran collage amb totes les peces pintades. 6e Exercici: Els alumnes porten les seves fotografies d’arxiu familiar. Les modifiquen utilitzant la tècnica de l’aquarel·la i si es pot treballar en digital la modifiquen amb el photoshop. La idea és acolorir imatges originals, que estaran en blanc i negre, amb el procés antic de acolorir (per capes).

7e Exercici: Els alumnes treballen les seves imatges amb l'escàner. L’eina escàner com referent per poder descobrir noves maneres d’entendre i treballar la imatge. També s’acompanyarà l’activitat amb el referent Sigmar Polke perquè puguin veure algunes possibilitats.

Sigmar Polke

2. EL FOTOMUNTATGE El fotomuntatge és un llenguatge fragmentat. El fotomuntatge ens pot mostrar diferents cares o aparences depenen de les seves formalitats i relacions. És un llenguatge amb múltiples usos, on hi ha una narrativa a partir de diferents fragments. El fotomuntatge com a factografia, és a dir, com a eina artística utilitzada estratègicament i revolucionàriament, capaç de transformar la consciència de la societat. En el moment de la creació del fotomuntatge no hi ha creativitat, és un procés mecànic, de fàbrica. S’ensenyen diferents referents de fotomuntatges i collage, perquè els alumnes puguin entendre com funciona aquest llenguatge i quines són les seves característiques formals principals. Fotomuntatges a Rússia

El Lissitzky

Kazimir Malevich

Aleksandr Rรณdchenko

Altres referents de fotomuntatge

Hannah Hรถch

Martha Rosler

Josep Renau

1r Exercici: a) L’activitat es planteja en que els alumnes treballin el fotomuntatge partint de revista i diaris. El professor reparteix uns fons d’imatges de diaris (acostumen a ser de caràcter polític) a cada alumne. Els alumnes han d’enganxar el fons en un paper. Tot seguit, el professor reparteix unes figures retallades de revistes, les quals brillen més i són més del dia a dia i socials. Aquestes figures s’hauran d’encaixar en els fondos i sobretot s’hauran de col·locar a la base. Finalment el docent repartirà uns titulars que els alumnes hauran d’enganxar com a peu de pàgina. b) Finalment l’alumne realitza una lectura del resultat. És aquí on resideix la creativitat de l’activitat. Els alumnes han de fer una interpretació i veure com les imatges confrontades tenen una relació i un diàleg.

2n Exercici: L’activitat consisteix en que els alumnes portin a l’aula diverses imatges: - Els gravats de Goya (Los Desastres de la Guerra). - Les caricatures de Honoré Daumier. - Els fotomuntatges de John Heartfi (AIZ).

Honoré Daumier

Goya

Són peces on trobem imatges i text. La imatge s’explica per si sola, però el text la reafirma o et porten a un altre raonament. Hi ha un crítica en totes les imatges i el text explica o fa referència a aquesta. La idea consisteix en que els alumnes busquin informació (context, època, intenció de l’artista) i fer una posada en comú per veure els diferents punts de vista. John Heartfi (AIZ)

3. L’OBRA COM A TEXT L’obra com a text entenen que el text pot ser expressionista, conceptual i polític. És necessari el text, perquè l’obra sigui interessant. L’obra és simbòlica d’una manera mediocre, mentre que el text és simbòlic d’una manera radical. La gràcia de l’obra és la lectura que en fem d’ella, el contingut, el text. Per tant, l’obra genera una serie de comentaris que constitueixen el text. L’obra és veu i el text es demostra. L’obra en si, es sosté en la mà, el text ho fa en llenguatge. Al S.XX podem veure com les tendències artístiques tenen un interès en crear un context, un llenguatge, de la estructura. Acompanyem la proposta amb diferents artistes que treballen pròpiament la idea del text com a obra artística o bé, el text és un element important en la seva obra. 1r Exercici: La proposta per aquesta activitat és que els alumnes copiïn a llapis, un tros d’un diari a mà. A partir de la tècnica de reproducció basada en una quadrícula faran l’exercici de copia. A priori no s’ha de tindre una certa habilitat, simplement requereix temps. Malgrat no és necessària una habilitat, sí que ens els resultats es veurà reflexada una certa sensibilitat dels alumnes. El resultat produeix una satisfacció immediata per part dels alumnes al veure els bons resultats.

Cy Twombly

Allen Ruppersberg

Barbara Kruger

Ignasi AballĂ

On Kawara

Lawrence Weiner

4. EL VIDEOART (el videoclip). La influència del videoart s’estén per molts àmbits diversos: publicitat, cine, música… Un exemple conegut és l’escena de la bossa de plàstic de la pel·lícula American Beauty. Amb els vídeos en altres camps de creació podem establir relacions formals, conceptuals, crítiques, etc.

Exercici 1: Mirar un video de videoart, videoclip o publicitat i comparar el missatge que transmet cadascun.

Rosalía Cantautora catalana (1993) que fusiona trap, flamenc i pop. La seva recent irrupció en el panorama musical ha provocat un debat sobre la identitat cultural. Ho ha aconseguit amb un àlbum inspirat en un llibre del segle XIV. La cantant va crear El mal querer a partir d’una novel·la anònima anomenada Flamenca. Es tracta de la història d’una dona que es casa amb un home i a causa de la gelosia d’aquest, l’home l’acaba empresonant. El disc parla de “l’amor obscur”, l’amor tòxic. Cada cançó és un capítol. Des de Malamente. Cap. 1: Augurio fins A ningún hombre. Cap. 11: Poder, tot el disc suposa un viatge per fases: des de l’enamorament inicial fins la gelosia, el patiment i finalment, l’apoderament femení. El videoclip està signat per la productora Canada.

Beyoncé És una de les dives actuals del pop (1981). Cantant americana, el 2014 es va convertir en l’artista de raça negra millor pagada de tota la història i fou inclosa per segon any consecutiu a la llista de la revista Time de les 100 persones amb major influència del món. El primer single de Everything is love, àlbum conjunt de Beyoncé i Jay-Z, llançat sota el nom artístic de The Carters, es titula Apeshit i està dirigit per Ricky Saiz. Aquest videoclip té com a escenari el Museu Louvre de Paris i suposa la reivindicació de la raça negra dins la meca de l’art blanc. Madonna Coneguda com la Reina del pop, és una cantant americana convertida en una icona internacional de les últimes dècades. També és coneguda per reinventar la seva imatge, i per l’ambició, innovació i provocació en els seus vídeos musicals i espectacles. Així com per les polèmiques durant tota la seva vida personal, i per l’ús de símbols polítics, religiosos i sexuals al llarg de la seva carrera. El videoclip Vogue va ser el de major èxit l’estiu del 1990 en trenta països. Madonna i Shep Pettibone es van inspirar en la pel·lícula Paris is Burning. Juntament amb el videoclip es va difondre una nova manera de ballar anomenada vogueing. Aquest ball tenia el seu origen a les discoteques gais de Nova York i es caracteritzava per fer postures amb els braços i les mans com si es tractés d’una sessió fotogràfica, a la manera de les models de la revista.

Exercici 2: A partir del visionat d’un videoclip (per exemple d’Eminem) que els alumnes facin una fotonovel·la. Exercici 3: Mostrar diverses caràtules de portades fetes per artistes i que els alumnes facin la seva. Peter Fischli & David Weiss Van ser una parella d’artistes contemporanis suïssos que van treballar conjuntament del 1979 fins poc abans del 2012, quan David Weiss mor. Junts, treballaven amb una mirada curiosa la quotidianitat i la seva banalitat. A través de les seves instal·lacions de vídeo, escultures i fotografies elaboren un llenguatge plàstic i conceptual molt variat que sedueix tant pel seu esperit com pel seu caire enigmàtic. Observadors del món que els envolta, col·leccionen objectes i impressions, transformant-los per proposar una visió alternativa de la realitat. Posen a prova i en qüestió els rols d’espectador i artista. The Way Things Go (1987) és una pel·lícula que documenta una llarga reacció en cadena en la qual objectes i materials interactuen entre ells en un magatzem. També és una de les obres d’art més sorprenents i influents produïdes a finals del segle XX.

Cindy Sherman Artista americana (1954) àmpliament reconeguda com una de les més importants i influents de l’art contemporani. Al llarg de la seva trajectòria professional, ha presentat una exploració sostinguda, eloqüent i provocativa de la construcció de la identitat contemporània i la naturalesa de la representació. Doll Clothes (1975) és una de les primeres peces de Sherman que mostra aquesta exploració identitària.

5. PICTORIALISME (en fotografia, cine i viceversa) Es tracta d’un corrent fotogràfic de pretensions artístiques que es desenvolupa a nivell mundial entre finals dels anys 1880 i el final de la Primera Guerra mundial. Suposa el primer intent reeixit d’elevar la tècnica fotogràfica a la categoria artística. Es caracteritza, doncs, per l’ús de la fotografia com a recurs expressiu i per un llenguatge amb continguts i punts de vista anàlegs als de l’art realista. El pictorialisme també implicà una certa preocupació per la qualitat dels materials i la depuració dels processos tècnics. L’origen de la fotografia tenia la necessitat de justificar el seu caràcter artístic i ho va fer a través de la pintura. És un recurs que s’ha fet servir molt en publicitat i cinema. Alfred Stieglitz Fotògraf nord-americà (1864-1946) d’origen jueu-alemany considerat un dels capdavanters de l’art fotogràfic modern. Durant els seus cinquanta anys de carrera va lluitar per fer de la fotografia una forma d’art al nivell de la pintura i l’escultura. Per aconseguir

New York Central Yard, Alfred Stieglitz, 1910

aquest objectiu va començar explorant dins del camp de la fotografia capacitats pròpies de la pintura (composició, textures…) per després recórrer a elements pròpiament fotogràfics (profunditat de camp, efecte de tall fotogràfic…).

De la mateixa manera que la pintura esdevé un referent per als fotògrafs, la fotografia també esdevindrà un referent per a la pintura. A França veiem per exemple com en el cas de Nadar es prenen com a referent per a les seves fotografies comercials les postures dels quadres d’Ingres.

Retrat de la Princesa Albert de Broglie, Ingres, 1853

Sarah Bernhard, Nadar, 1910

Prerafaelitisme És un corrent artístic anglès, sorgit entorn un grup de pintors, poetes i crítics, fundat el 1848 per John Everett Millais (Southampton, 1829 – Londres, 1896) , Dante Gabriel Rossetti i William Holman Hunt amb el nom de Pre-Raphaelite Brotherhood. Consideren que l’art va entrar en declivi després de Rafael. S’inspiren en el Renaixement i el Medieval. A Anglaterra, Margaret Cameron intentava copsar fotogràficament la bellesa entesa des del punt de vista prerefaelita, moltes de les seves obres fan referència a personatges mitològics, de la literatura (Shakespeare, Tennyson, ..), de la bíblia o del Renaixement.

Beata Beatrix, Rossetti, 1870

Can I follow, Margaret Cameron, 1897

Altres exemples de la influència del Prefaraelitisme el trobem en el cinema. Un clar exemple el trobem a la pel·lícula El Senyor dels Anells i a la sèrie Joc de Trons.

The Lady of Shallot, J.W. Waterhouse, 1888

Fotograma de The Lord of The Rings, The Two Towers (2002)

The Crystal ball Skull, Waterhouse, 1902

Fotograma de la sĂ¨rie Game of Thrones,Cersei Lannister (Lena Headey), 2011

100

Altres influències entre la pintura i el cinema les trobem per exemple a Dinamarca en el cas de Dreyer i Hammershoi, cineasta i pintor. Ambdós artistes van ser coetanis i els artistes més destacats del país en les seves disciplines. Tots dos presentaven moltes analogies estètiques, es diu que Dreyer va ser el millor hereu de Hammershoi a l’hora de representar els espais. Malgrat que els dos artistes no es van arribar a conèixer mai, Dreyer va tenir l’ocasió de conèixer l’obra de Hammershoi a través de l’exposició póstuma que es va fer de l’obra completa del pintor l’any que va morir, al 1916. En una ocasió el cineasta va declarar que el descobriment de l’obra de Hammershoi el va influir d’una manera decisiva en la concepció del sentit de l’espai i la decoració.

Respecte a les obres que mostren la influència inversa, és a dir, la influència de la fotografia a la pintura trobem per exemple el cas de Gerhard Richter. Es tracta d’un pintor alemany (1932) que és considerat com un dels artistes amb més reconeixement internacional. Des de començaments dels anys seixanta, quan s’anunciava la fi de la pintura, Richter ha explorat aquest mitjà amb una gran varietat de llenguatges i de temàtiques. En els seus quadres més coneguts podem veure com es copia la fotografia per legitimar la pintura. Exactament al contrari del que passava abans.

101

Exercici 1: Ensenyar diferents exemples de fotografia pictorialista i que els alumnes representin una idea o manera de fer pictorialista amb una fotografia seva. Exercici 2: Exercici de fotografia amb filtres o sense. Per exemple poden posar acetats o un got d’aigua davant de la càmara. Buscar una relació formal semblant a la d’alguns fotògrafs com ara la Cindy Sherman.

102

6. CINE I ARTS PLÀSTIQUES El cinema és una eina de construcció social de l’individu. Posar trossos de pel·lícules, evitar veure-les senceres per incita els alumnes a que la mirin a casa amb una altra visió. Donar-los i utilitzar el recurs de la filmoteca, perquè fan moltes activitats interessants. Posar fragments de The cost of living per explicar què és un documental i com es construeix un documental. Parlar dels tipus de pla que s’utilitzen al cinema. La gran família (1962): la idea de família, com crea un cos social i mostra una societat institucionalitzada. Més endavant el cine et dona una visió d’idees diferents tanmateix ja tenim constituïda la nostra identitat. Les pel·lícules són molt complexes i s’han de poder veure des de tots els punts possibles: director, música, estètica, història, etc. Dràcula A partir de la pel·lícula de Dràcula, de Bram Stoker, podem parlar de molts més fronts i referències: de Goethe (les seves últimes paraules: més llum, més llum), de Coppola, de Bram Stoker (que mor de sífilis per comparar-ho amb la SIDA), de Melies, de Friedrich (pels paisatges), de Durero (pel quadre que apareix del Dràcula com si fos Déu), dels Colosos de Memnom (el castell del Dràcula), de Tom Waits (cantant), de Murnau (Nosferatu)... hi ha moltes referències a la pel·lícula que es poden anar explicant a mesura que es veu la cinematografia a la classe. Dràcula també és un homenatge al cinema xinès, durant la guerra representada amb teatre d’ombres i ho aconsegueix mitjançant una superposició de negatius.

Ombres xineses per representar la guerra a la pel·lícula de Dràcula.

105

Colosos de Memnom en la creació del castell de Dràcula.

Contraposició amb el quadre de Durero i el de la pel·lícula, fent el vincle entre Déu i el Dràcula.

106

Referències de Murnau Nosferatu.

El vestuari de nit de la Mina evoca a “The strairs” (1869), del francès James Jacques Tissot (imatge de la dreta)

107

Escena de la mort d’Elisabeta. “Ophelia” d’Everett Millais, actualment al “Tate Britain” de Londres. Font: https://www.moonmagazine.info/dracula-de-bram-stoker-el-terror-convertido-en-arte

108

A d’alt, escena en la que el vestuari victorià s’assembla a l’obra “The Rivals”, del francès James Jacques Tissot (a sota)

109

En primer lloc, escena que evoca al quadre “Ariadne” (1898), de John William Waterhouse (a sota).

110

Els paisatges de Friedrich apareixen al llarg de la pelÂˇlĂcula.

111

Cabaret La pel·lícula de Cabaret té referències de Murnau i de Coppola (ja que copia escenes de Murnau també) i està basada en el llibre Adiós Berlín i la història de Crhistopher Isherwood (un home de 40 anys que s’enamora d’un noi de 14).

Quadre de David Hockney de Cristopher Isherwood i la seva parella.

112

El Cabaret, la pel·lícula.

Podem veure l’expressionisme alemany a la pel·lícula i la personalització de Sylvia von Harden representada com en el quadre d’Otto dix (a la dreta). Aquest artista representava la decadència de la societat alemanya (la corrupció, la prostitució, etc).

113

Michael Jackson Al videoclib Smooth criminal, de Michael Jackson utilitza les imatges del Cabaret, un bar decadent pler de criminals. La música de Kurt Weil també queda representada i aquest mateix fet traslladat a Manuel Falla que introdueix la música flamenca a l’alta costura (quan al principi era música de pobres).

Smooth criminal, Michael Jackson.

114

Hair i els Bread & Puppets A la pel·lícula de Hair dels 70’s podem veure com introdueixen els Bread & Puppet els quals acompanyen els protagonistes en les seves manifestacions. Els Bread & Puppet és una companyia de teatre d’Estats Units de titelles gegants creada el 1963 i que es caracteritza per combinar en els seus espectacles d’actors amb titelles gegants i compartir el pa amb els espectadors de l’obra. Té una actitud molt crítica políticament que la va portar a oposar-se a la guerra del Vietnam i al govern de Bush, etc.

Hair i els Bread & Puppets

115

Midnight in Paris La pel·lícula et transporta per les avantguardes europees i està plena de referències de l’època.

116

La invenció d’Hugo, George Melies i Harold Yoyd La invenció d’Hugo, l’última pel·lícula que s’ha estrenat de Martin Scorsese, reprèn la història de Méliès i la centra en l’etapa en què portava la botiga de joguines de l’estació de Montparnasse. Però s’incorporen també les peripècies d’un nen orfe que viu entre els infinits i laberíntics engranatges dels rellotges d’aquesta estació, als quals, a més, s’encarrega de posar en hora. Els intents del petit Hugo de reparar un vell autòmat “llegat” pel seu pare li acabaran posant en contacte amb Méliès.

La invenció d’Hugo.

Harold Lloyd, el rellotge.

Mèliés a la pel·lícula de la invenció d’Hugo.

117

7. ART I LITERATURA Tim Rollins & KOS (“kids of survival”) Docent en una escola del Bronx, va decidir fer servir l’art amb el seu grup d’alumnes com a mitjà de transformació social i de superació personal, ja que pensava que les persones no estan determinades pel seu entorn i que l’art i l’educació poden ser eines per a la millora social i personal. Font: http://arteducationbox.blogspot.com/2013/09/tim-rollins-and-kos-tres-decadas-de.html Treballava l’art a partir de la literatura. Un dia un dels seus alumnes va estripar algunes pàgines d’un llibre i va començar a dibuixar sobre elles. En lloc de recriminar-lo, aquest fet el va inspirar per a les seves obres col·lectives. "Uno de los estudiantes lee en voz alta el texto seleccionado mientras el resto de los estudiantes realizaban bocetos en respuesta a esta lectura (...). Otras tareas de lectura y escritura solían centrarse en desarrollar un análisis colectivo del significado histórico y la relevancia social del libro. Tras una fase de recopilación de bocetos y de desarrollo de diversos motivos visuales, el grupo identificaba de forma conjunta aquellos dibujos más interesantes. A menudo esta selección iniciaba un nuevo ciclo de respuestas creativas". Finalmente cuando las imágenes que representarían al texto se habían consensuado de forma definitiva, se pegaban las hojas del libro al lienzo, se proyectaban esos dibujos sobre la superficie de las hojas y se procedía al trabajo definitivo. En todos estos años el grupo ha trabajado sobre libros de Kafka, M.Shelley, Hawthorne, Lewis Carrol, Shakespeare, Aristófanes, entre muchos otros.” Font: http://arteducationbox.blogspot.com/2013/09/tim-rollins-and-kos-tres-decadas-de.html Els seus treballs, sense ser necessari, els presentaven al MOMA. Eren treballs que sortien de l’escola amb format de museu. Tim Rollins no feia servir literatura per a adolescents, sinó que utilitzaven novel·les d’interès, tals com Rebel·lió a la granja (George Orwell), Alícia al País de les Meravelles (Lewis Carroll), l’Home Invisible (H.G. Wells)... “L’amenaça de l’inclassificat” com a temàtica d’aquestes novel·les. Es pot fer servir el suport de les pel·lícules basades en aquestes novel·les.

119

Exercici 1: centrat en una sèrie de novel·les, 1 per curs. “La lletra escarlata” -> se’ls reparteix una síntesi als alumnes. Al dia següent han de portar portades dels llibres (informació visual). Es projecta un fragment de la pel·lícula i es realitza l’exercici en que cada alumne fa la seva lletra escarlata (exercici de dibuix tècnic vinculat a la literatura), la seva inicial. És un exercici de tipografia. Al passadís es pot exposar un resum del llibre i la mostra de lletres que han fet (Melissa P. Com a referent modern que els alumnes identifiquin paral·lelament a La lletra escarlata)

Obra: La lletra escarlata, de Nathaniel Hawthorne Sobre les pàgines de La lletra escarlata, cada alumne feia una lletra A. No es tracta d’una il·lustració, sinó d’una obra a partir d’un gènere literari. Les seves són obres de gran format.

The Scarlet Letter: The Procession

120

Exercici 2: a partir de l’obra Alícia al País de les Meravelles, de Lewis Carroll 1. Text del llibre: escena de les flors. 2. Visionat de la pel·lícula de Walt Disney, l’escena de les erugues fumant. 3. Exercici d’aquarel·les. Comencen buscant il·lustracions i portades del llibre. Cerca de l’autor i la seva afició per la pintura pictorialista. Diferents versions. Han de llegir un fragment. Practiquen la tècnica seca i humida. Han de representar les flors a partir d’uns cercles en aquarel·la. Posteriorment es realitzaven uns fotomuntatges de l’escena de les flors que canten (flors amb boques). Instal·lacions de les obres resultants als passadissos. No es tracta tant d’una il·lustració com d’una reflexió. Exercici inspirat en l’obra de Tim Rollins

A Midsummer Night's Dream (After Shakespeare and Mendelssohn)

121

Exercici 3: a partir de l’obra de Animal Farm (Rebel·lió a la granja) de George Orwell 1. Text amb resum del llibre. 2. Fotocòpies dels principals personatges per a que triessin el que més els interessés. 3. Havien de, inspirant-se en Tim Rollins & KOS, posar caps de polítics a animals de granja. Van visionar l’escena de “Els deu manaments” de la pel·lícula i la van recrear. Obra: The animal farm (rebelión en la granja) Orwell

Animal Farm – Tim Rollins & KOS

122

Exercici 4: a partir de L’home invisible, de Ralph Ellison Es fa un visionat de la pel·lícula. Amb retalls de revistes, fem que desapareguin personatges, amb la tècnica del collage. Es pot relacionar l’exercici amb “Predator” Obra: The invisible man, de Ralph Ellison Els texts del llibre de fons, amb les lletres IM per sobre, amb una tipografia molt minimalista. Ho va treure de la pel·lícula dels anys 30, on el protagonista és un personatge molt estigmatitzat.

The Invisible Man (1933), James Whale

Jeff Wall. Fotografia de l’home invisible

Invisible Man – Tim Rollins & KOS

Jeff Wall. Escenografia concert de Sia

123

Obra: Pinocchio, de Carlo Collodi

Pinocchio â&#x20AC;&#x201C; Tim Rollins & KOS

124

8. DIBUIX TÈCNIC I DANSA Dibuix tècnic (recursos per a docents) -> “Temes clau” llibre de dibuix tècnic, on explica tot el sistema dièdric des del principi. -> Llibre de projectes amb cases i plànols (planta, alçat i un text). Feien les axonomètriques de les cases del llibre. -> Es pot anar a buscar material de dibuix tècnic (expressió gràfica) a la Facultat d’Arquitectura.

Sistema dièdric o “monge” de projecció. -> Treballant edificis es poden tractar, a més del propi dibuix tècnic, qüestions polítiques, com amb el Pavelló de la República, que es va construir per l’Exposició Internacional de París de 1937, en plena Guerra Civil. Va servir per informar i demanar recolzament per a l’alliberament d’Espanya front la sublevació de l’exèrcit. Pavelló de la República J.L. Sert / L. Lacasa

127

Organizació del curs de dibuix tècnic (A. Zúñiga) - Dièdric (1-2 avalucació) - Axonomètric: explicació en una sessió i tasques a fer durant els caps de setmana. - Pla: geometria plana, a la 3a avaluació. Polígons regulars, tangències... Si ells fan les seves pròpies làmines (sistema DIN) ja estaran treballant paral·leles, perpendiculars, etc. Hauríem de poder donar les classes de dibuix tècnic associan-les a coneixements d’altres àrees i que puguin veure la seva utilitat. -> Carl Sagan, al vídeo sobre Kepler , associa els cossos platònics a l’astrologia, per a poder veure les òrbites dels planetes. Johannes Kepler (1571) relacionava les proporcions entre formes geomètriques (sòlids perfectes) i les òrbites dels diferents planetes i les distàncies amb el sol.

->Exposicions que es facin a Barcelona, per exemple: - Fotografia de Candida Höfer: fotografia d’espais arquitectònics interiors d’edificis públics o semipúblics (biblioteques, teatres, museus, esglésies, palaus...) - Exposició “Torres i gratacels” - Wineries - Building the revolution – Arte y Arquitectura en Rusia 1915-1935: així com les anteriors estarien més relacionades amb el poder, aquesta tindria una vessant més d’esquerres.

-> Cicles de cinema: - Film “el manantial” de King Vidor: recrea la vida d’un arquitecte, amb edificis molt semblants als de Frank Lloyd Wrigh. Imatge de l’Exposició “Torres i gratacels”

128

Exercicis sobre perspectiva: -> Fer-los fer fotografies de perspectiva central -> Es pot aprofitar publicitat on apareguin diferents tipus de perspectives.

Exercicis sobre geometria plana: -> A l’ESO, quan es tracti el contingut de color, se’ls fan dibuixar els requadres per als colors (fent-los treballar les paral·leles, perpendiculars...) que omplien amb els colors primaris. Se’ls feia observar fixament durant 1’ un dels colors i, passant la vista al quadre buit del costat, apareix el color complementari.

129

Dansa Dancing dreams Aprendiendo con Pina Bausch (video) Documental protagonitzat per un grup d’adolescents que Pina Bausch selecciona i que no havien tingut abans contacte amb el món de la dansa. Recull els 10 mesos d’assajos fins a la nit de l’estrena de l’espectacle “Kontakthof ”. Els adolescents descobreixen Pina Bausch i es descobreixen a si mateixos i el seu propi cos.

DQD Ciudades que danzan Xarxa internacional de festivals de dansa contemporània que programen en espais urbans. El seu objectiu és crear un sistema dinàmic de cooperació, coordinació i intercanvi entre els membres. Font: http://www.cqd.info/

130

Exercici: ->Gravar un vídeo d’una parella ballant pasodoble.

The cost of living Pel·lícula de 35’, protagonitzada per DV8 Physical Theatre, de la mà de Lloyd Newson. Amb preguntes com “Què val una vida?” o “Per què unes vides es valoren més?”, ens mostra el rumb integrador que està prenent un sector important de les arts escèniques.

Sasha Waltz’s Iris Van Herpen ->Kreatur Miranda Penell vídeo YOU MADE ME LOVE YOU

Clapping Music Dance Peça de ball a partir de l’obra de Steve Reich

131